II

L’enrenou d’algú que truca a la porta de la cambra el treu de la dormida superficial, però encara no està segur que sigui a la seva porta i, per això, espera que els cops es repeteixin. Aleshores crida:

—Què passa?

La veu de la Joana, a l’altre costat, contesta:

—El telèfon!

—El telèfon?

Ella, però, ja es deu haver allunyat. Rebutja els llençols amb els peus i, tot gratant-se el cap, salta del llit i corre cap a la porta abans d’adonar-se que no duu els pantalons del pijama. Es posa els de carrer amb un gest precipitat, com temorós de fer esperar massa l’altre, qui sigui, aquest matiner que… Dóna un cop d’ull al rellotge. No és tan matiner, al capdavall, perquè ja són les nou. Ben mirat, l’hora diària de llevar-se si no vol perdre la primera classe, a les deu.

Tot cordant-se torna a avançar cap a la porta, fa girar la clau i surt al passadís. En Carbó té la cambra oberta, l’espera. També es deu haver acabat de llevar, per tal com va despentinat i té una galta plena de sabó. La seva barba serrada l’obliga a afaitar-se cada dia. Ell fa:

—És el telèfon.

En Carbó assenteix amb un moviment de cap i diu:

—A veure si…

No cal que acabi, perquè ja l’ha entès.

—Vols dir?

—Ara ho veurem.

Fa un altre gest, ara amb la mà, per indicar-li que no s’entretingui, i quan ell camina cap a l’escala el sent encara al darrera seu, expectant, excitat, amb els seus ullets vius i negres que l’emoció encara empetiteix.

Davalla precipitadament, com de costum. El telèfon és al primer pis, darrera la taquilla, una disposició molt incòmoda a certes hores, quan les parelles no paren d’entrar i sortir. Ara, però, no veu ningú; en Ramir, que sempre vetlla fins molt tard, encara dorm, i la Lina deu estar vigilant la Joana, com sempre que no té res més a fer.

Desconfiat, agafa l’aparell i se l’atansa a l’orella. Immediatament sent un bleix suau, mig confós amb la dèbil vibració de l’auricular, que sembla que visqui pel seu propi compte.

—Digui?

Hi ha una pausa molt curta, com si hagués sorprès desprevinguda la persona de l’altra banda del fil. I després:

—Rull?

—Sí. Qui és?

L’home, perquè es tracta d’una veu d’home, no s’identifica, sinó que fa:

—Vau rebre el paquet?

—El paquet?

El cor li va a batzegades pit endins, la mà prem l’auricular amb més força, l’orella s’hi esclafa.

—Sí.

—Bé. —Pausa—. Em convé de veure-us.

Ell no contesta, espera. L’altre insisteix:

—Rull?

—Sí.

—Em pensava que havíeu penjat…

—No.

—Us haig de veure. Aquesta tarda.

—Per què?

—No sigueu idiota!

Calla de nou, sense saber què dir, atabalat per l’insult. Es gira, perquè li sembla haver sentit la presència d’algú prop seu. És en Carbó. No ha pogut resistir l’espera i ha baixat amb la seva galta ensabonada. Xiuxiueja:

—L’és?

Ell es limita a indicar que sí amb el cap i tot seguit centra de nou la seva atenció en l’auricular; l’home torna a parlar:

—Em sentiu?

—Sí.

—Aquesta tarda, a la platja. Fareu això: entre les tres i les tres i cinc entrareu als banys, us despullareu a la caseta i després sortireu a ajaçar-vos a la sorra.

Cerca una objecció:

—Però… però…

—No discutiu. Entesos?

—Bé…

—No parleu amb ningú i, si veieu algun conegut, enceneu una cigarreta.

—Sí…

I de sobte es troba davant un auricular que només li transmet la remor d’un altre aparell que hom penja. Se’l separa de la cara i, com estranyat, el contempla fitament. En Carbó el toca. La seva excitació, amb aquella sabonera a la galta, té quelcom de grotesc.

—Què?

Però ell no contesta. Li indica només que el segueixi cap dalt, a les habitacions. Gairebé corren l’un darrera l’altre, com si s’empaitessin, i, dalt, en Carbó diu:

—Entra, que acabaré d’afaitar-me. —Tanca curosament la porta al seu darrera i repeteix—: Què?

—Ens hem de veure aquesta tarda, als banys.

—Home o dona?

—Era un home.

En Carbó es toca la galta ja afaitada, reflexiona:

—És estrany…

—Que sigui un home?

—No, que et vulgui veure. Si vol diners…

—És veritat.

—No t’ho ha dit, què volia?

—No; només que hem de parlar.

En Carbó torna:

—És estrany…

Se’n va cap al lavabo, agafa la maquineta que havia deixat sobre la lleixa, se l’atansa a la cara, però no s’afaita, perquè el sabó de la galta se li ha mig assecat.

—Hi aniràs, és clar…

—Què puc fer?

És curiós, però gairebé se sent serè; ha acollit la crida telefònica amb més tranquil·litat que no suposava. El cor, un moment disparat, ara torna a bategar com de costum, com si no hagués passat res.

En Carbó s’ensabona per segona vegada amb quatre passades lentes i, encara d’esquena, diu:

—Em pregunto si ja la deuen haver trobada… Per què no envies la Joana a buscar el diari?

—Hi aniré jo mateix.

Com que no pot sortir amb la jaqueta del pijama sobre els pantalons, de primer, però, se n’ha d’anar a la seva habitació. Ja és a tocar de la porta quan en Carbó torna a parlar:

—¿No et sorprèn que aquest estigui tan ben informat? No solament sap el teu nom, sinó el telèfon i tot… I no em sembla natural que comencés a fer preguntes a tort i a dret.

—La Maria del Carme tenia un carnet amb les seves adreces. Hi vaig pensar després… Sempre el duia al portamonedes.

—Sí, però… —Ha tornat a agafar la màquina d’afaitar i l’alça fins prop del bigoti—. Bé hi devia haver d’altres noms!

—Ja t’entenc. Com ha pogut saber que era jo, precisament jo… Em devia seguir.

—O potser, si us espiava i ella va pronunciar el teu nom…

—Potser sí, però quina importància té?

En Carbó concedeix:

—És difícil de veure, per ara.

Ell obre la porta.

—Compraré el diari.

Un cop a la seva habitació, es canvia llestament, llença la jaqueta del pijama sobre el llit, es passa una mica d’aigua per la cara, es pentina amb quatre cops i després es fica la camisa. Recull l’americana, i aleshores sent els trucs a l’envà que separa el seu dormitori del d’en Carbó.

En acudir-hi veu que el seu company no s’ha mogut de davant l’espill, on ara s’eixuga, perquè ja ha tingut temps de rentar-se i tot.

—He pensat una cosa, Robert. Ajusta…

Obeeix, i en Carbó avança al seu encontre. Abaixa molt la veu:

—Ens hauríem de desfer de la maleta.

—Sí, ja ho sé. Aquesta nit…

Però en Carbó és d’un altre parer.

—No, aquestes coses més val fer-les a la llum del dia, quan no són tan sospitoses. Hi podem dedicar el matí.

No discuteix, potser perquè en Carbó, que li duu dos anys, sempre ha tingut un cert ascendent sobre seu, potser perquè troba que la idea és encertada.

En canvi, objecta:

—Tu, no.

L’altre s’ha acabat d’eixugar les orelles, però encara té la tovallola a les mans.

—Per què no?

—No vull complicar-te en res. Tenies raó, ahir quan em vas dir que més hauria valgut que no t’hagués contat res.

—Al contrari, saps que no en tenia.

Ell branda la testa, obstinat.

—Sí… Més val que em deixis sol.

En Carbó retrocedeix cap al lavabo, amb la tovallola, i, d’esquena, diu:

—No m’hi vas pas deixar, tu, aquella vegada… I no en sabies pas més que jo, de nedar.

Era incomprensible, però després va dir que s’havia entrebancat amb els seus propis peus quan pretenia de traslladar-se d’un extrem a l’altre. Ell només va veure com queia i com el cap li fregava el costat de la barca. De fet, s’havia donat un bon cop i, si més no de moment, es va quedar sense sentits.

El rem se li escapà de les mans, però per sort estava lligat i es va quedar penjant sobre l’aigua del riu, sense desaparèixer-hi. La barca començà a esmunyir-se corrent avall.

—Carbó!

Va veure com s’enfonsava, allunyant-se de l’embarcació, i aleshores va tornar a agafar el rem mentre mirava al seu entorn per si podia demanar ajut. Però no hi havia ningú.

—Carbó! Carbó!

No l’aconseguiria mai, perquè de remar tampoc no en sabia gaire, tot just era la tercera vegada que sortien. No sabia maniobrar destrament…

—Carbó!

El cos havia tornat a emergir i ell gairebé va sanglotar bo i abandonant de nou els rems. Va llençar-se a l’aigua sense pensar-hi, i gairebé ni el va sorprendre la fredor que instantàniament li muntà fins a l’arrel dels cabells.

Va nedar tan vigorosament com podia, però així i tot potser no l’hauria atrapat mai sense la circumstància que el riu, en aquell indret, feia una corba pronunciada que alentia la força del corrent; això va permetre-li de salvar-lo.

Ara diu:

—Era diferent, allò.

En Carbó, que deixa la tovallola, assenteix:

—I tant, si ho era. T’hi vas jugar la vida.

Era veritat, i la lluita contra l’aigua havia durat potser mitja hora. En Carbó, esfereïdíssim i estossegant, se li arrapava com un mol·lusc a la pedra. Un moment, aconseguí de lligar-lo amb els braços, i tots dos van anar a fons mentre ell es debatia per tal d’alliberar-se d’una abraçada que podia ésser mortal; no ho va aconseguir fins que es decidí a colpejar-lo.

Quan van tornar a remuntar, va subjectar-lo pels cabells, però se sentia ja extenuat i havia engolit molta aigua. Fou aleshores que va sentir la temptació egoista d’abandonar-lo i de mirar de salvar-se tot sol. Encara no comprenia per què no ho va fer. Però va continuar engrapant-lo, pugnant per mantenir-se a la superfície de l’aigua. Després es va adonar que hi havia algú al seu costat i que eren a prop de la riba.

Una mica estúpidament, explica:

—Tu hauries fet el mateix.

—Ho faig ara.

Ha tornat cap al seu costat i li posa totes dues mans sobre les espatlles.

—Vés a comprar el diari. I puja un parell d’entrepans, per a esmorzar. Després veurem què hem de fer. Vull dir com ho hem de fer…

Immediatament es troba a l’altra banda de la porta i, sense entretenir-se, però ara sense córrer, baixa les escales. Té gestos furtius, com la Maria del Carme aquella tarda, quan també davallaven unes escales després d’haver-se estimat per primer cop. Ell li ho havia fet observar, i la noia preguntà:

—Se’m coneix, doncs?

—Què?

—Que… Ja ho saps.

I enllaçà més estretament el braç al seu. Ell va riure.

—No ho sé. Se’t veu… misteriosa.

—Precisament ara?

Ell va assentir i continuaren caminant. Quan va mirar-la, però, s’adonà que estava ruboritzada. Insegur, va tornar a riure, si bé ara d’una altra manera.

—Maria del Carme…

Però ja avança pel carrer, cap a la cantonada on hi ha la venedora de diaris. No és la mateixa de la nit, perquè fins a la tarda se n’ocupa una filla, una noia esprimatxada, una mica coixa. En cobrar, li somriu, i ell es posa el diari sota el braç, mal plegat.

Després ha d’entrar a comprar els entrepans. Els agafa de sardines, que són més econòmics. L’encarregat el coneix, perquè tant ell com en Carbó s’han fet un tip de comprar entrepans i de beure cerveses a l’establiment.

—Una mica de calor ja, oi?

—Sí, una mica.

Torna a sortir al carrer, on sembla que s’hagi donat cita la meitat de la ciutat. Però ara no és el mateix personal que s’hi veu de banda de nit. De tota manera, les dones ja es passegen per la voravia, a prop dels comptats aparadors que es deuen saber de memòria i davant els quals s’aturen a tocar-se els cabells, a assegurar-se que el compacte no s’ha alterat; de tant en tant, es palpen el portamonedes amb un gest las i maniàtic.

Penetra de nou a l’escala, però dalt es troba que han tancat la porta vidrada amb balda. Ho fan sovint, al matí, perquè en aquesta hora gairebé mai no hi ha clients. Les noies es passegen per costum, per vici.

Ha de pitjar el timbre, i és la mateixa Lina qui surt a obrir, encara tota despentinada i sense maquillar; de fet no s’empolaina fins a migdia.

No bescanvien cap paraula, ni una simple salutació, car ella sembla estar de malhumor; potser ha tingut quatre paraules amb la Joana, com passa un dia sí i l’altre també.

Puja fins al segon pis més de pressa i, sense trucar, es fica al dormitori d’en Carbó. El noi ha acabat les seves evolucions i ara fuma una cigarreta, assegut a la butaca en la posició circumspecta a què l’obliga una de les potes, que és poc segura. Totes les butaques de la casa pateixen d’un mal o altre.

S’aixeca i pregunta:

—Res?

—No he tingut temps de mirar-ho.

En Carbó li pren l’entrepà de les mans, llença la cigarreta a mig fumar i ell, amb el diari obert, comença a empassar-se títols i pàgines.

—Aquí.

En Carbó es col·loca al seu costat, una mica més enrera i, sense abandonar els entrepans, allarga el coll per damunt la seva espatlla.

—On?

—No, vull dir els fets diversos…

No hi troben res que els afecti. Hi ha una dona morta, sí, però és una dona d’edat, i van descobrir-la al carrer, on se suposa que va morir d’un atac de cor.

—Res.

Repeteix els gestos d’un moment abans i va saltant planes cap a les notícies de darrera hora, escasses i sense interès. En Carbó fa:

—No…

Ell reflexiona:

—Potser ho amaguen.

—I per què ho haurien d’amagar?

—No ho sé. No m’explico que no l’hagin trobada.

Matxuca el diari amb els dits i el llença cap a la butaca, on es queda penjat al braç d’una manera inestable, perquè després rellisca sobre el seient.

En Carbó, pensarós, li allarga un dels entrepans.

—Té, menja.

S’asseu els peus del llit desfet, però l’altre es passeja. Diu:

—Sigui com sigui, m’agradaria de donar-hi un cop d’ull. Si m’expliquessis exactament on és…

—No. Quines ganes… Què faries?

Perquè està encuriosit; en Carbó en duu alguna de cap.

—Potser fer-la desaparèixer. No ho sé. Ho trobo tot tan estrany…

—Si de cas, hi anirem tots dos.

—De primer, aquest matí, hem de fer fonedissa la maleta. I a la tarda… Hi podria anar mentre tu t’entrevistes amb aquell.

Se li asseu al costat, queixala un extrem d’entrepà i, amb la boca plena, pregunta:

—On és?

—No vull que facis res.

—Però no costa gens d’assegurar-se si encara hi és.

—No, ja ho sé.

—On és?

Ell es mira l’entrepà i s’adona que encara el té sencer. Per davant del seu amic, allarga la mà cap a la tauleta de nit, on el deixa sobre el marbre.

—No tens gana?

—No.

—Digues-me on és.

—No faràs res?

—No, home!

—En acabar-se les cases, s’ha de pujar pel corriol. En una banda hi ha una paret de terra, però més amunt, gairebé al costat d’un pal de l’electricitat, pots enfilar-te per un esvoranc…

—Sí…

—No ho trobaràs.

—Et dic que sí.

—Aleshores s’ha d’anar seguint en la mateixa direcció que indica l’esvoranc, però pel bosc, sempre pujant.

—No sembla difícil.

—Hi ha un marge tot ple de maleses, d’esbarzers… no ho sé. És darrera mateix, en un lloc descobert, no gaire gran. Cap al fons…

Es passa una mà pels ulls, mentre en Carbó espera amb l’entrepà als dits, sense menjar. Uns peus cansats s’arrosseguen pel passadís.

—Hi ha una pedra mig amagada per la brossa del bosc…

—M’ho vas dir.

Una mà gira el pom de la porta i tots dos es queden mirant en aquella direcció fins que la persona de l’altra banda truca.

—Qui és?

—Haig de fer l’habitació.

És la Joana. En Carbó crida:

—I has de començar precisament per aquesta? Apa, torna d’aquí a deu minuts.

—Que no tinc tot el matí!

—Doncs t’esperes!

La dona mormola alguna cosa, en veu més aviat alta, però com que parla a l’altre costat de porta, no acaben d’entendre els mots. Esperen que els passos s’allunyin i en Carbó es queixa:

—Sempre vol començar pels dormitoris on hi ha gent. També es una mania, carall! —Després, gairebé sense cap pausa, diu—: Hi aniré aquesta tarda.

Clava mossegada a l’entrepà mentre ell el contempla abans de desviar la mirada cap a la paret que correspon a la seva habitació. En Carbó també ha sentit el soroll.

—Maleïda dona!

Perquè només pot ésser la Joana. S’aixeca i avança cap a la porta sota l’ull d’en Carbó que li aconsella:

—No li diguis res.

—No.

Només vol assegurar-se que és verament ella, i per això es queda al passadís, des d’on acaba d’empènyer la porta ajustada.

La Joana és al fons de la cambra, a tocar del llit, d’on ja estira els llençols. El gemec lleu de les frontisses, sempre mal oliades, l’obliga a tombar el cap.

—Ah, em pensava que te n’havies anat!

Somriu, però ell no entra; diu:

—No.

Sense afegir cap més paraula, torna a ajustar la porta i entra de nou al dormitori d’en Carbó.

—És ella?

—Sí.

—No hi fa res. Se m’ha acudit una altra cosa…

S’interromp per clavar queixalada a l’entrepà i ell pregunta:

—Et refereixes a la maleta?

En Carbó afirma amb la boca novament plena. Quan s’ha empassat la mossada, explica:

—T’he dit que era millor de fer-ho de dia, perquè no resulta tan sospitós. Però potser valdrà més que ningú no ens vegi amb la maleta. Mai no se sap què pot passar.

—Què has pensat?

En Carbó s’empassa la darrera mossada, es treu el mocador de la butxaca i s’eixuga els dits, els llavis.

—Ho podríem trossejar tot i fer-ne un parell de paquets… Què et sembla?

—I on els llançarem?

—No els llançarem sencers, perquè algú els podria trobar. Jo havia pensat que podríem fer desaparèixer els trossos per uns quants forats de claveguera, una mica aquí, una mica allà… Així quedaria tot ben esbarriat. No et menges això?

Li indica l’entrepà que encara és sobre la tauleta de nit, i ell fa un senyal negatiu amb el cap. En Carbó explica:

—Doncs jo tinc gana.

Agafa l’entrepà amb totes dues mans, hi clava queixalada, i ell diu:

—Ho haurem de fer de nit, en aquest cas.

—Sí. I aquest matí el podem dedicar a trossejar-ho tot. Se’ns emportarà una bona estona. Quan aquesta acabi…

Escolten les remors que vénen de l’altre dormitori, on la Joana continua feinejant. I, ara que callen, la senten cantussejar a mitja veu. Després en Carbó pregunta:

—La maleta és de cartró, oi?

—Sí.

—Estem de sort, doncs. També podrem trossejar-la. Tens unes bones tisores?

—Tinc unes tisores, però no sé si… També tinc un ganivet.

Se’l treu de la butxaca, on sempre el duu, i l’obre perquè en Carbó pugui veure el tallant.

—Em sembla que servirà. Ho hem de trinxar tot. —I aleshores calla, estranyat; fins i tot ha deixat de mastegar—. Què et passa, ara?

Perquè ell té els ulls plens de llàgrimes. Fa un gest de denegació amb el cap i es gira d’esquena mentre la Maria del Carme, en el record, li diu:

—Jo faré la meva.

Es referia a la inicial del seu nom, quan van decidir gravar-les totes dues al tronc, precisament a punta de ganivet. Havien escollit un arbre alt i robust que probablement ja no creixeria més. Va explicar:

—Vull que d’aquí a vint anys encara hi siguin…

La noia va riure una mica mentre la C es buidava sobre l’escorça aspra. Ell va dir:

—Un dia, quan serem vells, vindrem a veure-les. I aleshores no pararem de repetir-nos: i recordes, recordes?

L’havia tocat gairebé tímidament pel colze, i ell va girar-se, sense haver completat del tot la lletra. Va abraçar-la i es besaren amb tendresa, sense concupiscències.

—També recordarem això.

—Sí, tot. Tindrem molts records.

Però ella havia observat alguna cosa, perquè va preguntar-li:

—Estàs trist?

—Trist?

Provà de somriure, sense aconseguir-ho, i ella insistí:

—Sí, trist. És per això?

—No ho sé.

I era veritat, no ho sabia del tot. Va deixar-la per tombar-se de nou cap a l’arbre, on va continuar dibuixant, potser sense tant de convenciment, la inicial del seu nom.

També es tomba ara, però no cap a la Maria del Carme, sinó cap al seu amic que s’expulsa unes engrunes dels camals dels pantalons. S’ha acabat l’entrepà. Amb tanta naturalitat com pot, diu:

—Em sembla que ja se n’ha anat.

Escolten i, sí, a l’habitació veïna ja no se sent cap remor. En Carbó s’aixeca del llit.

—Vols que hi anem ara?

S’adona que encara serva el ganivet a les mans, obert. El tanca amb un cop sec i gairebé irritat.

—Sí, anem-hi.

I avança cap a la porta, precedit del seu company.

A tres quarts de tres en punt abandona la caseta de bany on s’ha tret tota la roba, llevat del breu eslip. Com que no té la intenció de banyar-se, però, ha conservat el rellotge. Mentre avança per l’empostissat és conscient, amb satisfacció, del seu cos ben fet, prim i àgil, per bé que malauradament una mica curt. De tota manera, els seus trenta-dos anys li han demostrat que això no constitueix cap desavantatge.

Salta a la sorra i, en línia recta, es mou cap al mar on la llum s’irisa en tot de matisos dolços entre el verd i el blau. A primer terme es fa blanca, gairebé material a pic d’ona, precisament allí on l’aigua sembla que creixi en tot de dents que s’abaten gentilment sobre la platja, endinsant-se com una llengua de ca fidel pel breu pendent polit on la sorra s’enfosqueix per aclarir-se tot seguit, quan la mar se’n torna, retrocedint sota la llengua novella que arrenca de les profunditats, misteriosa, per endur-se i dipositar innúmeres substàncies gràvides i indescriptibles.

S’atura arran d’aquesta línia ideal on l’aigua perd el seu impuls, però tot seguit avança els peus, que es claven en la sorra, i deixa que el brodat de l’ona els submergeixi un curt moment abans d’enretirar-los de nou. Camina aleshores al llarg de l’aigua, observant els cossos jacents i un grup de jovenets que, més amunt, juguen amb una pilota virolada.

Una noia surt de la mar, rient, i corre cap on hi ha una altra noia estirada, al costat de la qual es deixa caure abans de tombar-se amb un moviment voluptuós de les anques. El xicot que venia darrera s’ha aturat amb els turmells encara sota l’aigua i es passa les mans pels cabells curts i xops. Després, sense pressa, es mou cap a les dues noies.

—Perdó!

Ha ensopegat amb uns peus i la dona, madura i rodanxona, acluca una mica els ulls amb un moviment ràpid de les parpelles. Però ell prossegueix enllà, cap a l’empostissat que s’allarga fins a l’entrada. Abans de saltar-hi, però, es gira un cop més cap al mar i segueix el moviment de l’aigua fins a l’horitzó, on tot és immòbil, enganyosament immòbil sota l’espetec de llum que arrenca des d’un primer terme, des d’aquesta mateixa platja, i es prolonga a través de les crestes on l’aigua s’alça, cada cop més mansament, mirallejant en tot de cimals que s’aplanen més endins en una mena d’oscil·lació de messes encara no del tot madures que el vent s’enduu al límit dels camps.

Sobre la terra embriaga de llum, però, el sol era més dur, i ells es refugiaven llargues estones sota els arbres on els esperava la bóta plena de vi. En la distància, pel camí que saltava del poble, es distingia una silueta femenina a la qual no era possible de posar un nom.

—Que potser es fa sola la feina, ganduls?

Tots es redreçaven sense pressa, i algú encara bevia un darrer glop abans de sortir de nou a la inclemència d’aquella llum que ho esclafava tot.

—Si no us vigilen, a vosaltres!…

Reien mansament, sense posar-se pedres al fetge.

—Aquest hivern ens n’anem a Barcelona…

Per què ho havia dit? El capatàs es girava:

—Això, foteu el camp tots!

Parpelleja i consulta el rellotge. Les tres; gairebé les tres. Salta a l’empostissat i, per darrera dues noies ja vestides, camina cap a la porta. Hi ha un grup de tres homes, amb els eslips molt arrapats i els pits molt peluts, que examinen a consciència, i sense estalviar les observacions en veu alta, els exemplars femenins que entren i surten. Ell, però, se’n va cap a l’altra banda, on s’asseu a la vorada de ciment, i, sense perdre de vista la porta, comença a netejar-se la sorra que se li ha ficat entre els dits dels peus.

—Tanca la porta, Mariana.

Ha de mirar, naturalment, mentre els homes es riuen de les cames garrelles d’una rosseta que continua caminant, com si no els hagués sentits. La seva companya sí que diu:

—Poca-soltes!

Gairebé darrera d’elles, entra el xicot del bosc. Mira a banda i banda, com si cerqués algú, i seguidament avança una mica a l’atzar. Quan tomba cap a l’esquerra, al llarg de la línia de casetes, ell s’alça i, sense pressa, fa uns passos fins a la cantonada. En consultar el rellotge, veu que són exactament les tres i dos minuts.

Es mou amb parsimònia, atent als moviments de l’altre, i torna a aturar-se breument quan el xicot s’endinsa per un dels curts passadissos amb el vigilant o encarregat de les cabines. Camina després fins al final del corredor, però aviat retrocedeix per asseure’s a l’empostissat amb els peus penjant sobre la roentor de la sorra.

S’inclina per tal de recollir un palet, fosc i polit, que deu haver rodolat entre l’aigua durant dotzenes d’anys. El fa saltar entre els dits i després, sense deixar-lo, s’inclina de nou i burxa distretament en la sorra, d’on desenterra un trosset de fusta que torna a cobrir.

Inicia un gest que no acaba; a temps, s’adona que les butxaques s’han quedat a la cabina, amb els pantalons i el gec; no duu cigarretes, doncs. Esbossa una ganyota contrariada i, amb l’esguard, segueix la parella que travessa pel seu davant, ell primet i escardalenc, ella robusta d’anques i amb els pits massissos, agressius. Parlen amb vehemència, sense alçar la veu. Somriu.

Però algú acaba d’aturar-se al seu costat i, de reüll, distingeix unes cames joves i musculades, vagament cobertes de pèl daurat, molt fi. Sense alçar l’esguard, les examina fins al tombant dels genolls. Després les cames es mouen, salten a la sorra, i ell espera fins que s’han allunyat potser dues dotzenes de passes. Veu que avança amb dificultat, com una persona poc avesada a caminar descalça. Un cop, s’atura, aixeca un peu, se l’abasta amb la mà. Deu haver-se-li posat una pedreta entre els dits.

Torna a caminar, lluny de la línia humida i, uns metres més amunt, mira a dreta i esquerra sense girar-se del tot. Després d’un moment d’indecisió, es deixa caure en la sorra, on queda assegut, però no gaire estona, car tot seguit s’estira.

Ell també s’ha aturat, mira cap a l’aigua que recull glopades de sol, acluca els ulls i cellajunt, com si la llum el contrariés, avança novament cap al noi.

En arribar al seu costat observa que, amb els ulls tancats i les mans sota la nuca, bleixa suaument, amb una innocència d’infant. Sí, és molt jove. Té la pell encara rosada i el pit sense pèl. Un instant, segueix la línia de les costelles, molt protuberants en aquella posició, i la silueta dels flancs coberts pel vestit de bany. Quan torna a mirar-li la cara, s’adona que ha obert els ulls i que el contempla.

S’ajaça prop seu, bocaterrós, i l’altre inclina el cap per no perdre’l de vista. Ell dibuixa unes ratlles en la blancor daurada de la sorra, les esborra amb un dit distret i torna a girar la cara. Aleshores diu:

—Rull, oi?

—Sí. Sou vós?…

—Jo mateix —afirma greument.

I es tornen a quedar callats, ell observant les seves aixelles, on el pèl també és rossenc, una mica de criatura, o de noia. No pot evitar una pregunta que se li escapa abans de saber que anava a fer-la:

—Quants anys tens?

—Dinou.

—Sí, ets molt jove.

Potser per això ha estat tan dòcil; no ho és tant, però, que ara, mentre es gira per posar-se bocaterrós, no observi:

—Per què em tutegeu?

Ell somriu i, amb el dit, torna a traçar una línia sobre la sorra.

—Per què et tutejo? Quin mal hi ha?

—No ens coneixem de res.

Ell fa tot de senyals afirmatius amb el cap.

—Sí, sí. Ja ho saps…

—No sé res. Què voleu?

—Per què crides, idiota?

Esguarda al seu entorn, com si haguessin dit quelcom de perillós que el podria comprometre i, la fracció d’un segon, els seus ulls segueixen la cursa de tres criatures. Però el xicot ja repeteix, ara en veu més baixa:

—Què voleu?

Torna a girar l’esguard i, per damunt dels braços que encreua, diu:

—Et vaig veure… Vaig veure com la mataves.

—No és veritat!

Fins i tot s’ha redreçat una mica, i per això li mana:

—No et moguis!

—No és veritat! No la vaig matar.

—Que potser vols que ho sàpiga tothom?

Perquè ha alçat altre cop la veu, probablement massa excitat per a intentar de dominar-se. Repeteix per tercera vegada:

—No és veritat!

—És inútil que ho neguis. Jo hi era. —Somriu, displicent—: D’altra banda, ¿és que hauries vingut, si no l’haguessis matada?

—No és el que us penseu.

—No penso res.

—Va ser un accident.

—És fàcil de dir.

—I vós ho sabeu, si hi éreu.

—Ningú no et creuria, i més si jo asseguro el contrari.

—Ho vau veure…

—Vaig veure com fugies.

—Em vaig atabalar. Jo no volia…

No prossegueix, i ell el mira amb curiositat. Aleshores desvia els ulls i traça encara unes línies en la sorra calenta, tres ratlles verticals, paral·leles, a les quals n’afegeix tres més d’horitzontals, igualment paral·leles. Una reixa. Després d’una pausa, explica:

—No importa, el que volies.

Observa els peus que passen a fregar d’ells, uns peus immensos, amb dues gruixudes durícies a la banda exterior dels dits grossos.

—Si jo parlo…

Deixa els mots en suspens, com una amenaça, i al cap d’un breu silenci afegeix:

—Ens hem d’entendre, tu i jo. Si ens entenem, no passarà res.

El xicot no replica i, en fitar-lo, li descobreix un plec obstinat a les comissures dels llavis closos. Encara més baix, fa:

—Vaig amagar el cadàver.

—On?

—Ho sé jo, i n’hi ha prou. No el trobaran.

—I què voleu? Què haig de fer?

Ell somriu, aprovador:

—Això ja està més ben parlat.

—De diners no us en puc donar; no en tinc.

Accentua el somrís, ara amb un deix menyspreatiu.

—Sí, ja es veu, això. Què fas?

—Com, què faig?

—Vull dir com et guanyes la vida…

—Sóc estudiant.

—Ah! Però això costa cèntims.

—Sí. M’he d’ajudar. Tinc unes classes particulars.

—Ja ho entenc… De tota manera, no vull diners.

—Què, doncs?

—Una cosa molt senzilla, que no et costarà res. No correràs cap perill.

—Quina cosa?

Però ell encara no li ho explica. Amb el palmell, esborra les ratlles i, damunt el terreny novament llis, les refà amb lentitud.

—En canvi, si t’hi negues…

La mirada del xicot l’ha seguit i ara la sent sobre les seves mans que no paren de treballar.

—Digueu, què és?

—Ho faràs?

—No puc assegurar-vos res, abans de saber-ho.

Aleshores, ell demana:

—Tens una cigarreta?

—Com? No…

—Sí; havies de fumar, si veies algú conegut.

—Ah, sí!

S’ha de tombar una mica, perquè les duu sota el banyador, arran de ventre. El paquet és tot esclafat, però les cigarretes es conserven bé. Mentre l’agafa pregunta:

—No has vist ningú?

—No; conec poca gent.

Amb els dits, li indica que necessita foc, i després fa petar el llumí, la flameta del qual ben just si es distingeix sota la reverberació del sol.

—Fuma, també, tu.

—No en tinc ganes.

—Fuma. Ho necessitaràs.

Veu que acaba per obeir-lo, xucla la cigarreta a fons i deixa escapar el fum per entre els llavis voluntàriament arrodonits. El xicot s’impacienta:

—Au, no feu tants preparatius. Què és?

—M’has de fer un favor.

—Quin?

—Hi ha una persona que em fa nosa…

El xicot observa uns segons de perfecta immobilitat, però després es redreça gairebé amb violència sobre el colze. La cigarreta li ha caigut dels dits i crema en la sorra. Ell espera.

—Voleu dir…

—Em sembla que m’has entès molt bé.

Al xicot, però, li cal precisar-ho amb paraules:

—Matar-la?

Ell assenteix amb un simple moviment del cap, sense dir res.

—No!

S’ha incorporat encara més, com si tingués la intenció d’anar-se’n, de córrer. Li mana:

—No facis el ximple! Et costaria car.

—No!

—No pots dir que no. Això o…

Fa un gest expressiu amb dos dits que passeja a frec de coll.

El xicot s’ha agenollat i ell estudia la flama irresoluta dels seus ulls. Repeteix:

—No hi ha cap perill.

—No. Encara que ho pogués fer… Després continuaríeu demanant-me coses.

—No et demanaré mai més res. Serà com si no ens haguéssim vist…

—Això és bo per a dir…

—Però, carallot, ¿que potser no veus que després de fer el que et demano ja no et podré comprometre sense comprometre’m?

—No.

—Tens raó. Encara no t’he explicat… Acosta’t.

El noi, de genolls i mans sobre la sorra, sembla vacil·lar encara, però al cap d’un moment va ajaçant-se de nou. Adverteix:

—Que us escolti no vol dir que ho faci…

No es molesta a contradir-lo i es posa la cigarreta a la boca.

Amb un ull cluc, pel fum, explica:

—És la meva dona. Jo no ho puc fer, ja ho comprens. De seguida pensaran en mi…

Se li tomba tot enretirant la cigarreta i exhalant el fum desordenadament a mesura que parla.

—Però qui vols que pensi en tu? No la coneixes de res, mai no hi has tingut cap tracte… No podran lligar caps.

—La vostra dona…

—No et molestaran; mai ningú no sabrà res de res, si nosaltres no parlem. I nosaltres no parlarem, oi? I després… què passa?

El xicot el mira fitament i, per primer cop, sembla que ja no li tingui por. Els seus ulls fins i tot tenen una expressió acusadora que l’obliga a insistir, més impacient:

—Què passa?

—O sigui que és veritat…

—Veritat què?

—Que hi ha persones capaces de matar els seus…

Però ell no el deixa acabar. Secament, fa:

—Ja t’he dit que ets molt jove.

—Bé la deveu estimar… vull dir que bé devíeu estimar-la…

No contesta ni sí ni no, però ara desvia els ulls.

—M’estimaràs sempre?

—Sempre, Gemma.

Havia estat poc després de besar-la per primera vegada, quan el gust dels seus llavis encara no li havia desaparegut de la boca.

—No ho dius per dir? Potser només perquè et faig goig…

—Sí, que me’n fas! —Somreia—. Però no és com amb les altres.

—Quines altres?

—No ho sé… Les veus passar i et dius… ja ho saps, tu!

—No, no ho sé.

—Sí… Però un dia sents d’una altra manera i penses: aquesta! I aleshores ja no hi pots fer res; encara que volguessis no hi podries fer res.

—I jo sóc aquesta?

—Sí, Gemma; de debò.

¿Però què diu aquest que, prop seu, es repenja sobre un colze? Quanta estona fa que parla?

—… o és que potser hi ha una altra dona?

Sorrut, contesta:

—No t’interessa, això!

—Hi és, ja ho veig.

—I què?

Replica agressivament, molestat, i amb un gest ample i enèrgic llença la punta de la cigarreta sorra enllà.

—Si ho he de fer, bé cal que sàpiga…

—No en veig la necessitat.

El xicot, però, continua preguntant:

—Què us ha fet?

—Calla!

Callen tots dots, i el silenci es prolonga mentre el noi torna a estirar-se. Després li explica:

—Et diré on és… La casa fa cantonada amb el carrer i només has de baixar pels graons de terra. És una caseta que té un porxo davant, no et pots equivocar, perquè no n’hi ha cap més.

—No és una broma, doncs?

—Què et sembla, a tu?

—Que no…

—Ella, quan és a casa, sempre té la porta oberta. No et caldrà ni trucar. Només hauràs d’entrar i de segur que la veuràs al costat dels fogons. I, si no, serà al dormitori.

El xicot, que ha girat la cara cap a l’altra banda, la repenja ara sobre els braços encreuats i ell, recelós, s’interromp per a preguntar:

—Em sents?

—No.

—Escolta, doncs, que no ho vull tornar a repetir!

Però el noi inquireix inesperadament:

—Què en vau fer de la… del cadàver?

—No t’amoïnis, per això. Ningú no el trobarà.

—Ho dieu…

—Si ho dic és perquè ho sé. M’interessa tant com a tu, que no el trobin! —Es passa la llengua pels llavis, una mica ressecs, i torna—: Apa, no et preocupis més! Més val que escoltis el que et dic.

—No ho faré!

L’esguarda llargament i, a la fi, diu:

—Au, vés-te’n, doncs!

Però el xicot no es mou, continua amb el cap sobre els braços i la vista fita en els dos pams de sorra que pot abraçar.

—Molt bé. Baixaràs doncs pel carreró de graons i entraràs sense trucar. La trobaràs sola, com sempre; gairebé no lliga amb cap veïna, perquè té un caràcter estrany, fosc i esquerp… Si et contés com m’ha fet viure! Sempre engelosida, sempre… I fixa’t que ella tampoc no m’estima… No, no és que sigui gelosa, en el fons; és simplement dolenta, li agrada de veure sofrir els altres… És una pobra dona, i per això li cal dominar algú, subjectar-lo. La fa sentir… com t’ho diré?… important. No ho sé. Té una mena d’orgull, com si ningú no fos prou per a ella… No ho entendràs mai. Ni jo no ho entenc, i mira que m’he passat hores i hores pensant-hi! —Tot d’una calla i, al cap d’un moment, com despistat, exclama—: Però què n’has de fer, tu? No sé pas per què t’ho conto.

El noi, sense replicar, continua immòbil, absent com si s’hagués adormit.

—Naturalment, si hi hagués algú ho hauries de deixar per a un altre dia. Però no, la trobaràs sola i amb la porta oberta… No té por de ningú, ella. Més aviat en fa als altres. Es diria que li agrada de tenir-los a distància. I abans no ho era pas, així; era una noia alegre… Ja saps què vull dir, no ho interpretis malament, ara! De totes maneres, no t’interessa; com menys coses sàpigues millor, més fàcil serà tot.

L’altre no s’ha mogut, i ell contempla la nuca que reclama les tisores del barber.

—M’escoltes, oi?

El xicot es gira amb un moviment brusc.

—I què haig de fer, disparar-li un tret? On és la pistola? O potser també en teniu una?

—No, no en tinc cap; ni cal. Res de pistoles, que fan soroll. Ningú no s’ha d’adonar de res, perquè si et descobreixen estem llestos tots dos. Una cosa silenciosa… tu mateix…

—L’he d’escanyar, potser?

—Per què no? Això, o punxar-la.

—Esteu ximple!

—Potser sí. —Torna a observar-li la nuca, car el xicot s’ha girat de nou—. També ho devies estar tu quan vas fer el que vas fer.

Espera la protesta, però el noi no reacciona. Ell sospira i continua parlant:

—A les set ja serà a casa, però més valdrà que esperis fins que sigui ben fosc, cap a les vuit. Baixes per dalt, on no hi ha cap fanal. Tu, però, t’assegures que no et vegin entrar… Quan siguis dins, tanca la porta; darrera, hi ha una balda. No és que hagi de venir ningú, com et dic, però les precaucions mai no sobren… A les nou tot ha de quedar enllestit.

El xicot alça una mica el cap, el tomba.

—Avui?

La veu revela la seva emoció, i ell l’observa, interessat, per entre les parpelles mig tancades.

—Sí, avui.

—No ho faré.

Ell se sobresalta, no pas pel que acaba de dir el noi, sinó perquè alguna cosa li ha fregat els peus. Es redreça per tal de mirar què és, però la pilota, voluminosa i multicolor, ja rodola platja avall. Dues noietes s’empentegen, rient, sense deixar de córrer al seu darrera.

Es torna a inclinar cap a la sorra i diu:

—Tu mateix. —N’agafa un grapat entre les mans, el deixa escórrer per entre els dits—. Jo no tornaré a casa fins a la una, quarts de dues. Vull que hagi passat una bona estona… —La veu se li fa amenaçadora—: I si ho trobo tot tal com ho he deixat, potser valdrà més que facis les maletes. Perquè algú o altre et farà una visita, i no serà d’amic, t’ho asseguro!

Fa una pausa que el noi no aprofita i tot seguit torna a parlar, ara més tranquil·lament, persuasiu:

—Però tot sortirà com volem, ho sé. No t’agradaria pas estar tancat fins als quaranta o cinquanta anys! I tampoc no et sé veure per aquests mons de Déu, corrent com si t’empaitessin, sense un lloc on caure mort… Em sembla que no hi estàs fet.

—És inútil; no us obeiré.

—D’aquí a la nit, tens temps de pensar-hi.

Es tomba ventre enlaire, amb les mans sobre els ulls de sobte cegats per la lluminositat cruel.

—I ara ja te’n pots anar. Massa estona i tot que hem parlat!

El xicot repenja les mans en la sorra, es posa de genolls i s’aixeca. Uns moments, es queda dret al seu costat, mirant-lo, i ell l’observa per entre els dits mal units, atent a la cara blanca, gairebé malaltissa, al pit una mica enfonsat i a les costelles voluminoses que, amb els anys, la carn recobrirà.

Després el segueix platja amunt, per on s’allunya cap a les cabines, capcot, amb les espatlles caigudes, d’infeliç. Però aleshores el seu esguard és arrossegat per una noia que surt de l’aigua, nimbada de llum, escassament protegida per un vestit florejat que, com una segona pell, li dibuixa el cos amb una precisió deliciosa.

Quan torna a mirar cap a la plataforma, el noi ja ha desaparegut.

En sortir al capdamunt de la graonada, s’atura a l’ombra de la paret, des d’on domina el barri. D’una de les casetes, gairebé barraques, que flanquegen el carreró, s’escapa una ampla catifa de llum sobre la qual, ara i adés, es retalla l’ombra d’una persona que es deu moure per l’interior de l’habitació.

Per això prolonga l’estada al costat de la paret, i el seu esguard s’escampa més enllà de les cases properes fins que s’estén per damunt la ciutat, ara i des d’ací un immens parpelleig de llums que clapegen la nit, sota la qual s’endevinen tot de formes asimètricament distribuïdes. En munten tot de remors confuses i inidentificables que poblen la soledat d’aquest extrem suburbial on la vida sembla viscuda amb sordina, com si els seus moradors fossin d’una altra sang, menys noble, menys tumultuosa.

L’ombra passa i torna a passar, trencant una vegada i una altra el feix lluminós, i ell continua esperant en la fosca mentre uns passos s’atansen i es perden abans d’arribar al carreró. Després, sent el crit d’un infant i, més remots, un plor i una altra veu.

L’espera, tot just iniciada, l’enerva, potser perquè no havia sabut preveure aquest contratemps, i fa un moviment per allunyar-se, no sap cap a quin indret, quan la llum, sobtadament, s’apaga.

Espera encara i distingeix aleshores el cos més fosc que se separa de la casa i es mou carreró avall. Sembla una dona, però no en pot estar segur; a la part de baix tampoc no hi ha cap llum que la perfili degudament, sinó tan sols, ara se n’adona, la claror esmorteïda d’un fanal situat en la distància, en algun lloc imprecís del carrer de sota.

Quan la silueta ha desaparegut en el tombant, o potser abans, en algun altre habitatge, inicia lentament la davallada, sempre atent als graons de terra desiguals, limitats per pedres mal tallades i descuradament col·locades en les quals és fàcil d’ensopegar.

Totes les cases són tancades, i semblen buides, però en un jardinet breu sorprèn la resplendor fugaç d’una cigarreta i, instintivament, accentua la cautela dels seus moviments i s’arrana al mur de l’altra banda que es prolonga sense interrupció des del capdamunt de tot.

Ja no s’atura fins que descobreix el porxo, també amagat en l’ombra, amb la tossa més negra de l’esquerra, que identifica com un safareig. Més enllà, a davant seu mateix, hi ha la porta, però no sembla pas que sigui oberta, i dins no se sent cap mena de soroll.

S’hi atansa sigilosament i palpa la fusta, l’empeny amb el palmell de la mà. Però no cedeix, és verament tancada. Aleshores escolta, continua escoltant, perquè en tota l’estona no ha fet res més, però només pot sorprendre aquell brogit confús de la ciutat que respira als seus peus. I tot d’una, un fresseig lleu, com de metall. Sí, hi deu haver algú.

Torna a provar la porta i després, immòbil, sotja la fosca al seu entorn mentre clou i desclou els dits sobre els palmells entresuats. A la fi es decideix, alça la mà i tusta tan delicadament com pot. Tan delicadament, que ni deuen haver-lo sentit, perquè res no es mou i només el silenci respira, de nou, a l’altra banda. Aleshores insisteix, més fort.

El cop ressona en la quietud, la pertorba com una pedra l’aigua on ha caigut. Però ell escolta més enllà d’aquesta remor que la nit recull i, passat un moment, sorprèn el pas furtiu que avança per l’altre costat.

Es redreça a l’instant que una mà, en obrir la porta, inunda de claror la tenebra del porxo, del qual subratlla violentament els dos pilars escrostonats, el sòl de terra premsada i el safareig on hi ha un cul d’aigua sabonosa.

La dona el mira, i ell s’estranya de trobar-la tan jove, però de fet les seves faccions no tenen edat, amagades com queden de la llum per la pròpia nuca que la intercepta. En canvi, sí que veu bé la silueta més aviat alta i de contorns agradables i potser fins i tot vagament pertorbadors en aquest lloc, en aquesta hora.

L’ha fitat amb atenció, probablement amb un excés de curiositat i tot, i només al cap d’uns segons pregunta:

—Què volia?

També li ve de nou la seva veu càlida, una mica fosca, ronca.

—Buscava el seu marit.

Ella, que té la mà repenjada a la porta, no es mou.

—El meu marit? No hi és.

Curt de paraules, perquè no ha premeditat res, simula una sorpresa que no sent. La dona no l’ajuda gens, no fa cap comentari, cap més pregunta: es limita a esguardar-lo sota la il·luminació de la bombeta que penja en el centre de l’habitació i que ell pot veure perfectament per damunt del seu cap.

—Tardarà gaire?

Ella sacseja el cap, ara.

—Ja hauria de ser aquí. No, no pot tardar.

—Em pensava que el trobaria…

La dona assenteix, desplaça un peu, però encara no pot examinar-li la cara com voldria. Els trets, és clar, han anat emergint de l’ombra primera, però encara es perden en vaguetats, i l’únic que pot distingir amb més detall són els ulls, grossos i negres.

—És algun encàrrec?

La pregunta l’ha agafat desprevingut, perquè li mirava els ulls i s’hi havia oblidat. Per això diu precipitadament:

—Bé… és que… L’havia de veure a ell mateix. Potser que torni més tard.

Ella repeteix:

—No pot tardar, ja.

I aleshores es retira del llindar, cap a l’habitació que resta visible, amb els seus fogons en una banda i, a l’altra, la taula aculada contra la paret.

—Si el vol esperar…

Deixa remuntar els ulls al llarg del cos de la dona, però després els desvia amb un petit gest de les espatlles.

—No ho sé… Potser sí que…

—Entri.

Un hàbit antic li fa dir:

—No voldria molestar…

—No. Entri.

Té una cara amable i una mica llarga, potser lleugerament endurida per la línia de la barbeta, massa volenterosa. Els llavis… però on ha vist aquells llavis?

La dona ajusta la porta al seu darrera, sense tancar, i tot seguit el precedeix habitació endins.

—Segui.

L’ha seguida fins a tocar de la taula, on ella s’atura amb una ullada ràpida cap a la cadira, potser per tal d’assegurar-se que és totalment neta. Però tot és net, els plats que pot veure al llarg del rastell, l’alumini deixat en una banda, la rajola vermella dels fogons.

—Gràcies.

Ella torna:

—No tardarà.

Gairebé li somriu, i ell continua mirant aquells llavis que no havia esperat.

—Preparava el sopar. No li farà res, oi?

—No, no! Faci…

Ella vacil·la un moment, però després es gira i es desplaça cap als fogons. Ell li examina el cos, les cames llargues i fines, amb els turmells potser una mica massa gruixuts, les anques que viuen sota les faldilles amb una vida independent i misteriosa, l’esquena lleugerament ampla que s’arrodoneix cap a les espatlles. Ha reposat un colze sobre l’hule que cobreix la taula i es passa els dits pel front, entresuat. Però també els dits són humits.

Els enretira ràpidament i prova de somriure-li quan ella, des dels fogons, es gira amb els llavis entreoberts i alhora enseriosits. Els llavis…

Aleshores ho troba: són els llavis de la Maria del Carme! Els seus llavis bonics i tristos, una mica cansats, perquè aquesta dona ja deu tenir prop de trenta anys; els seus llavis posats en una cara que no la recorda, que gairebé la contradiu…

—Fins m’estranya que tardi tant…

Assenteix amb el cap, sense convenciment, i de sobte s’adona que el seu esguard ha abandonat els llavis per fixar-se en el coll, llarg i lliure, per tal com ella duu els cabells recollits sobre la nuca. Continua examinant-l’hi, gairebé obsessivament, i ara ben oblidat de la boca, quan ella torna a tombar-se cap als fogons i es desplaça una mica més enllà, on s’atura, sempre d’esquena, per recollir un enciam.

Aleshores es mou cap a la pica, agafa un recipient de terrissa, el deixa al seu davant, examina l’enciam, en treu unes fulles i allarga la mà cap a l’aixeta.

Ell s’alça, sempre amb els ulls fits en el seu coll, però no arriba a fer cap passa, sinó que torna a deixar-se caure sobre la cadira mentre es mossega els llavis i obre i tanca els punys com havia fet de primer, abans de trucar a la porta.

L’aigua espetega contra el fons de la pica, però la remor només dura un moment, perquè ja ha recollit la peça de terrissa i l’emplena. Després deixa que l’aigua rellisqui sobre l’enciam que ella despentina amb els dits de l’altra mà.

Encara entresuat, torna a redreçar-se, perquè és ara o mai, cal que aprofiti aquell instant, quan el cant de l’aigua que brolla de l’aixeta cobrirà els seus passos felins que avancen cap a la dona. Ella no s’ha adonat de res, continua d’esquena, confiada, i ell llambrega uns segons cap a la porta, per assegurar-se que és verament tancada, abans de moure’s de nou amb els ulls fits, altre cop, en la brunor del coll que sembla que l’esperi, ofert.

I tot d’una, quan allargava les mans, la remor cessa; la dona ha tancat l’aixeta i a ell el silenci li rellisca per dins com una glopada de fel, sense immobilitzar-lo, car les mans continuen avançant.

Però aleshores, quan ja anava a tocar-la, quan ja gairebé la fregava, tot s’esfondra. Inclina el cap i els braços li cauen lentament al llarg del cos, incapaços, mentre ella, que deu haver sentit la seva presència tan propera, es gira amb un moviment viu, té un petit gest de sorpresa esporuguida i, amb un sobresalt, pregunta:

—Què vol?

No pot saber fins on l’ha espantada, ni quina expressió tenen els seus ulls, perquè amaga la cara entre les mans i, amb una mitja volta precipitada, corre habitació enllà. Potser volia fugir, però ensopega amb la taula i, en desviar-se, amb la cadira, que rodola per terra amb un espetec de cataclisme. S’hi ha enredat, i sent com les cames se li escapen sota el genoll adolorit pel cop, alhora que allarga les mans amb la intenció, ben inútil, d’evitar-se la caiguda.

Quan alça els ulls és a terra, entre les potes de la cadira, i ella el contempla des de la distància amb una expressió greu i pensarosa en el seu esguard fit.

—Què volia fer?

No contesta, ni s’aixeca, sinó que continua a terra i acala la mirada, contemplant gairebé sense veure’ls els rajols clars i esquerdats que pavimenten la cuina.

—Eh? Digui, què volia fer?

Ha avançat una mica més, ara amb les mans als malucs, però sense provocació, més molestada que enfurida, i s’inclina al seu damunt tot insistint:

—Digui!

Però quan es decideix a enfrontar-se amb la seva mirada, ella gairebé té un moviment de recul, respira a fons, com si l’alenada passés per damunt d’unes paraules que li han fallat, i aleshores, amb la veu esparverada, diu:

—Però si plora!

Ell no replica, però prova d’incorporar-se amb l’ajut de les mans que subjecten les potes de la cadira capgirada; les reposa després en l’hule de la taula, d’on se separa tot seguit per avançar, sempre sense un mot, cap a la porta que distingeix entre les llàgrimes.

Però ella, que s’ha desplaçat, l’intercepta amb els braços.

—No.

La mà humida, reposa sobre el seu colze, sense subjectar-lo.

—Què volia fer? Sabia que el meu marit no hi era, oi?

Assenteix amb el cap, incapaç de negar res, i ella torna:

—Però què volia fer? Un noi com vostè…

Es desprèn de la seva mà i gira la cara per eixugar-se fugaçment els ulls mentre mormola:

—Deixi’m anar…

—No. De primer m’ha de dir…

—Deixi’m marxar. Més val.

Però quan ella torna a fer un moviment amb la mà, ara com si volgués subjectar-lo verament, crida:

—No sap que no és el que es pensa? ¿Que la volia matar?

Ella el fita amb molta atenció, sense gens ni mica de pànic, i es limita a preguntar amb simplicitat:

—A mi?… Per què?

Ell tomba la cara, desarmat.

—No m’obligui a dir-ho.

Però la dona, penjada a la seva mànega, insisteix:

—Sí… Què li puc haver fet, si no em coneixia?

Amb el cap, fa tot de gestos denegadors, balbuceja:

—No… No ho sé… I no he estat capaç… Té els llavis com ella!

—Ella? Qui és, ella?

Es passa la mà pels ulls i cerca un suport, però prop seu només hi ha el cos de la dona.

—Ella?… És morta. I ell va veure…

Calla i obre molt els ulls, més sorprès encara que la dona d’allò que anava a dir, que ja ha començat a dir.

—Què va veure? Potser és…

Ara és ella qui esbatana molt els ulls, sota la fulguració dels quals la cara gairebé desapareix.

—Escolti! Qui era, ell?

Però no li cal cap resposta. La seva boca es plega amb un gest sorrut, i s’aparta una mica. Després mormola:

—Sí… —Se li torna a atansar, el toca—. És ell, oi? El meu marit.

Ell cerca altre cop un indret on repenjar-se, on descansar la seva fatiga immensa, i camina cap a la taula, davant la dona que el segueix.

—No vaig matar-la. Jugàvem… ens abraçàvem… La vaig fer caure i ensopegà el cap amb una pedra.

Sense adonar-se’n, es troba assegut a la cadira que ella deu haver aixecat per a ell. Però no, és una altra cadira; aquella continua a terra, capgirada.

—Ell va amagar el cadàver i m’ha dit que em denunciaria si… —Inclina el cap contra els braços, sobre la taula, i, entre sanglots, exclama—: No ho volia fer, no ho volia fer! —Torna a alzinar el cap, i la mira amb desesperació—. M’ha de creure! No volia…

Calla, perquè ella l’esguarda amb dolcesa. Tarda una mica a adonar-se que ha allargat la mà i li acaricia els cabells.

—Sí, el crec.

—M’ha dit que era… Però no és veritat, ara veig que no és veritat! No és com diu… Vostè és bonica i comprensiva… —Impulsivament, s’apodera de la seva mà i la hi besa—. Perdoni!

—Pobre petit!

Veu que l’altra mà ha deixat d’acariciar-li els cabells, que el braç ha relliscat cap a la seva espatlla. Li pregunta:

—Com et dius?

Gairebé no el sorprèn que, tot d’una, el tutegi, i contesta:

—Robert.

—Jo em dic Gemma.

Continua prement-li la mà i es miren tots dos, ell amb uns ulls que sent irritats, però ja sense llàgrimes. Diu encara:

—Perdoni…

Però ja s’ha avançat, coincidint potser amb el seu moviment, i es troba amb el contacte de la pell contra la cara, amb la calidesa dels llavis oberts. El cor li salta desesperadament, se separa de la dona i mormola:

—No, no…

Però torna cap als llavis humits, els llavis de la Maria del Carme que tancava els ulls, tota tendra i apassionada.

—Estimada, estimada, estimada…

Es feia més i més menuda contra seu, i els seus ulls, quan els obria, no tenien expressió.

—Besa’m…

I gairebé sanglotaven tots dos, immensament feliços de reposar l’un en braços de l’altre.

Però ara, inesperadament, es troba sol, perquè la dona l’ha abandonat. Es gira en sentir la remor, i la veu que torna de la porta, on ha passat la balda. S’atura prop seu, allarga la mà i ell la hi pren per deixar-se menar cap a l’interior de la casa, no sap on.

No obre el llum ni tanca la porta, i és a la breu resplendor que entra de la cuina que el seu esguard s’atura en els mobles senzills del dormitori, en el llit que ben just si té temps de distingir abans de tombar-se cap a la dona que enfonsa els llavis en els seus. Després sent que xiuxiueja:

—Mai no havia besat ningú, fora d’ell. Ningú, saps?

Ho diu amb tristesa, mentre ja s’allunya cap al racó d’ombra, on pot veure una cortina i la taca més clara d’una finestra que sobtadament desapareix, perquè ella l’ha tancada.

—Vine…

Però ja és al seu costat, on s’escalfa les mans en la calidesa de la pell que trenca, tota blanca, els matisos de l’ombra. Després fins i tot això desapareix; l’empresona i és empresonat i no sap si la duu o és dut cap al llit, on cauen l’un sobre l’altre i ell li toca el ventre, les cuixes que s’obren.

—Mai no m’ha donat cap fill… Si tu…

Les paraules han ratllat inesperadament el silenci, però només són cridades a la seva orella, i ell potser ni les comprèn ben bé en aquell instant, quan tot el seu ésser és penetrat, en penetrar-la, per una sentor de camps i de dona, embolcallat en la qual davalla ardentment cap a una pregonesa on la troba sencera i àvida.

No és fins després que li retornen, quan el silenci s’ha trencat definitivament i al seu entorn torna a haver-hi ombra i llum, i ella que li somriu en la intimitat de la cambra.

—Per què no te’n separaves?

Observa el cap que, sobre el coixí, oscil·la d’una banda a l’altra.

—No, era per sempre…

—Què vols dir?

—Vam prometre que seria fins a la mort… —Mormola—: M’has de creure quan et dic que no li havia faltat mai.

—Però ara…

—Ara és diferent; amb això que et volia fer fer ho ha canviat tot.

La seva veu ha sonat més fosca, gairebé amenaçadora. Però tot seguit riu, i l’abraça.

—Ara em sento lliure, lliure!…

—Tanmateix, així de sobte…

Ella sembla que pensi, car la veu es fa lenta.

—Sí, de sobte… Com si hagués caigut alguna cosa, saps?, una mena de pes que duia damunt i que no deixava que fos jo mateixa. O potser… —vacil·la— potser ja no ho era i no ho sabia… —Es redreça una mica i, xiuxiuejant, afegeix—: Tornaràs, oi?

—No ho sé.

Ella el mira amb molta atenció i, tot seguit, se’n separa.

—És clar, dec tenir deu o dotze anys més que tu.

Però no espera resposta, sinó que s’aixeca i comença a vestir-se, de nou refugiada en el racó de la cortina, prop de la finestra. Ell salta per l’altre costat de llit i després avancen tots dos cap a la porta. Sota l’esclat de la llum feble li descobreix una cara patètica, vagament desfigurada. Es deixa arrossegar per una emoció inesperada i li passa el braç per la cintura.

—De debò vols que torni?

Ella somriu amb tristesa.

—És curiós; una hora enrera encara no et coneixia, i tu has vingut a matar-me… —Alça l’esguard—. És una bogeria, ja ho sé… però sí, torna, torna!

—I ell?

—No te’n preocupis. T’ha dit a quina hora vindria, aquesta nit?

—Sí, després de la una.

Se separa de la dona, s’allunya una mica cap als fogons.

—Ara em denunciarà…

Ella l’ha seguit i li posa la mà al muscle.

—No. No farà res… On vius?

Li ho diu, tot girant-se, i immediatament se la torna a trobar entre els braços.

—Gemma…

La besa ràpidament, superficialment, i avança cap a la porta. S’atura a despassar la balda, però, abans d’obrir, ella ja torna a ésser al seu darrera. Fita els llavis una mica entreoberts, dolços i tristos com els de la Maria del Carme.

—Besa’m…

Però no és la Maria del Carme, és ella qui ho demana amb la cara alçada cap a la seva. L’obeeix amb una passió sobtada, la prem contra seu, i ella no protesta, ben a l’inrevés, enfonsa la boca en els llavis violents que mosseguen.

Amb la mateixa brusquedat, però amb un gest contradictori, la rebutja, obre finalment la porta i, sense afegir cap paraula, surt a la fosca de fora, per la qual s’orienta cap als graons.

Es tomba una sola vegada, i la dona es dreça al llindar, des d’on el mira i alça tímidament la mà a tall de comiat. Ell hi correspon, sobtadament ablanit, commogut, i aleshores s’apressa a desaparèixer en l’obscuritat.

Davalla pel carrer, darrera una pedra que ha fet rodolar amb el peu, alenteix el pas per tal d’orientar-se, travessa el breu pont i continua baixant per l’altra banda, una mica a l’atzar. Mai no havia estat en aquest suburbi.

En tombar per tercera vegada, sempre davallant, descobreix els llums d’un tramvia que es fonen ràpidament i es troba a l’avinguda que, desconeguda i tot, li resulta relativament familiar. Camina encara un centenar de metres, i aleshores li cal córrer per tal de no perdre’s l’altre vehicle que s’atansa a la parada.

Després les cases fugen veloces i anònimes darrera el cristall que emmiralla botigues ja tancades i fosques, façanes escrostonades. Però hi ha finestres i balcons il·luminats sobre cambres on juguen infants, on sopa una parella, on una noia llegeix un llibre, on un home s’inclina cap a un aparell de ràdio…

Desvia l’esguard i es mira les mans esteses al seu davant, amb els dits ben separats. Les va tancant aleshores lentament i clou els ulls abans d’haver completat el gest. Quan els torna a obrir, les mans han desaparegut a l’interior de les butxaques dels pantalons.

Una dona prenyada l’observa, dreta, des de l’altura de l’altre seient, i ell clava la mirada en el ventre arrodonit, la puja pel seu cos, cap a les sines grosses que pengen una mica. Aleshores s’aixeca, li fa una indicació silenciosa, i la dona li somriu.

—Gràcies.

Inclina el cap i es queda dempeus al seu costat, ara observant-la des de dalt, en una posició avantatjosa que, sota l’escot del vestit que es bufa, li permet de veure-li els pits blancs. Però després es mou cap a la plataforma, des d’on va seguint les incidències de la circulació.

—Baixa, vostè?

Sense girar-se, adreça un gest afirmatiu a la veu que l’ha interrogat i, quan el vehicle frena, s’atansa més a la portella que seguidament s’obrirà amb una remor de xuclament.

Travessa per davant del tramvia, ciutat avall, s’atura com indecís en una vorera, reprèn la seva caminada fent tot el possible per no mirar l’aparador al qual s’atansa, perquè aquí va entretenir-se una vegada amb la Maria del Carme penjada al seu braç.

—Mira!

Amb el gest, li mostrava dues imatges de costat, totes dues somrient, ella amb la cara una mica alzinada; inesperadament, li va treure la llengua.

—Ximplet!

Una altra imatge es mostrava per darrera les d’ells, la d’un home embarretat i greu que els fitava amb una expressió de retret potser involuntari. Va estirar-la, sense girar-se, mentre tots dos esclafien la rialla.

—Som unes criatures!

Es passa els dits per sota el coll de la camisa, on se sent tot entresuat, i la pell, ara, té un tacte bla i envellit.

Va tombant cantonades, enfonsant-se més i més en els barris sobrepoblats, i en passar per davant del bar veu les noies arrenglerades a frec de llindar, amb el portamonedes a les mans, pacients, sempre esperant. Es deixa enganxar per un somriure, hi correspon, però no s’atura; no s’hi atura mai. Baixa de la vorera on una altra dona, d’esquena al carrer, contempla un aparador on hi ha tot de roba de criatura. Observa les cames arquejades i els talons usats, sobre els quals deu ésser difícil de conservar l’equilibri.

Més enllà, empeny la porta i puja les escales. El tràfec nocturn fa estona que ha començat i darrera el timbre, que sent disparar-se, davalla una xicota, sola, perquè l’home ja se’n deu haver anat, o potser encara s’entreté a dalt. No la coneix, aquesta, però ella el mira descaradament i després el saluda.

Darrera el taulell hi ha en Ramir que ja té el diari a les mans. Aixeca un moment l’esguard, li fa un gest gairebé imperceptible, sense cap paraula, i ell hi contesta amb un «bona nit» ben just mormolat mentre ja s’enfila cap al segon pis.

En Carbó, que el devia estar esperant, surt al passadís sense donar-li temps d’arribar a la porta de la seva cambra.

—D’on véns, tan tard?

El segueix cap a l’interior del dormitori mentre ell s’arronsa d’espatlles.

—Havíem quedat…

Ell diu:

—Deixa!

L’altre es queda amb la boca oberta, palplantat al seu darrera.

—Ah! És que no vols saber…

—Què?

—L’he trobada. No pas on em vas dir, perquè aquell va amagar-la…

Parla amb animació, excitat, però ara ell s’adona que té la cara de cendra.

—Però ara, ni que vulgui… L’he posada en un altre lloc. Ha estat horrible —comenta, i la cara parla per ell—. Ja no cal que tinguis por de res. I, encara que la trobessin, tampoc no els serviria…

Amb la gargamella nusada, pregunta:

—Què has fet?

En Carbó desvia els ulls cap a la paret.

—L’he… l’he desfigurada. No la podria reconèixer ningú, ara.

Els genolls li cedeixen, i, abans de caure, només té temps d’inclinar-se cap al llit. Roncament, fa:

—Vés-te’n! Vés-te’n!

I aleshores la cambra giravolta.

S’han aturat sota l’arbre, prop del banc en aquesta hora desert, i ell eructa sorollosament amb una mà sobre el ventre. En Josep diu:

—Bon vi!

—No és el vi.

Inicia un trot cap a l’ombra, on hi ha un solar sense edificar, obert.

—Ei, ei!

En Josep el segueix treballosament, mira a dreta i esquerra.

—On ets?

Ell no contesta, culivat darrera un amuntegament de pedres, amb els pantalons caiguts sobre les sabates. Però l’altre el descobreix i riu.

—Oh, oh!

Observa com oscil·la d’una banda a l’altra, insegur sobre els seus peus, amb els quals ensopega. Però no cau, sinó que parsimoniosament s’asseu sobre la vorada.

Ell torna a cordar-se, momentàniament alleujat d’una nosa, contorneja les pedres amuntegades i salta al costat del seu antic company de treball.

—No saps beure.

—Amb què surts, ara? M’ha fet mal alguna cosa.

—Seu. —Però és ell qui s’aixeca amb el suport del seu braç, on repenja la mà—. Totes les dones són unes potineres. I, després, mengem massa verdura.

—No és això. És el lluç.

En Josep el mira amb tota la curiositat de què és capaç en aquell moment i s’inclina cap a la seva orella amb una expressió confidencial.

—Lluç? Tu menges lluç?

—Ha estat en una taverna. He sopat en una taverna, ja t’ho he dit.

L’altre fa memòria.

—Ah, sí! Suposo que amb la bagassa…

—Parla bé!

En Josep riu, s’allunya una mica.

—Hi, hi!

S’atura, mentre ell avança al seu torn, i se li arrapa al braç.

—I què hi diu, la teva dona?

—Que n’estàs, de begut!

—Qui? Jo?

—Tu, sí.

Aleshores respon, molt greu:

—No tant, no tant!

Van contornejant la plaça.

—I, després, què?

—No res, és clar.

Per l’altre extrem travessa una parella de guàrdies. També ells deambulen amb lentitud, recelosos.

—Bé cal beure, algun cop.

—Deus voler dir cada dissabte.

—Això és el que dic, algun cop.

Tots dos riuen entre dents. Després, ell diu:

—Un dia d’aquests n’hem de fer una de sonada. Abans no m’operin.

En Josep s’atura, abasardit.

—A qui han d’operar?

Ell es tusta l’estèrnum amb un dit de la mà dreta.

—A mi, potser. ¿T’ho he dit, que havia anat al metge?

—No fotis!

—Sí; al cirurgià.

Tal com havia previst, a les sis ja era ple de gent. Desbordaven la sala d’espera i hi havia persones dretes al passadís, perquè les cadires no abastaven.

—El darrer?

Després encara van entrar una parella i una dona sola. Ell havia travessat dues o tres vegades fins a la sala, on hi havia les revistes, totes velles i trinxades, i, avorrit, a la fi s’entretingué amb dues dones d’edat, que el precedien. Hipòcritament, va preguntar:

—I fins a quina hora treballa, aquest home?

—Mentre hi hagi gent.

Li havia tocat el torn a dos quart de nou. L’home era darrera la taula, amb la seva bata blanca; va indicar-li una cadira.

—I vostè?

Va anar prenent tot de notes en el paper que tenia davant, però ell no podria desxifrar aquella lletra endimoniada, i menys cap per avall.

—Vingui per aquí…

Va haver de descordar-se els pantalons i l’home s’inclinà a palpar-lo.

—No trobo res…

—Més avall…

—Aquí?

Ell havia assentit.

—Però no em deia que era l’apèndix?

—Sí, l’apèndix…

L’home el va mirar, vagament incrèdul.

—No el tenim aquí.

Va continuar palpant-lo i, de cop, li enfonsà el dit en un costat d’engonal.

—Ui!

En Josep sacseja el cap amb una rialleta idiota, el llavi penjant.

—No m’ho crec.

—Et dic que sí. Però no era l’apèndix, com em pensava, sinó un principi de trencadura.

—I ara t’hauran d’operar? Per això?

—Si vull, sí.

En Josep fa uns sorolls despectius amb la boca i, de reüll, mira cap a l’establiment obert.

—Em sembla que em convé un altre got…

—És molt tard.

—No pas per a mi.

—I tinc tot l’estómac regirat.

—No té res a veure.

—Ha estat el peix. Com que ja eren les nou tocades, en sortir del metge m’he quedat a sopar en una taverna.

Però el seu company ja no l’escolta; s’ha separat d’ell i ara camina cap al bar. El segueix amb desgana fins a la porta del local, on diu:

—Jo marxo. La dona deu passar angúnia…

En Josep es desfà de la seva mà.

—Tots sou iguals! —Però després l’engrapa—: Vull que beguis amb mi. Després, si et mories…

—Home!

El segueix cap a dins, on tots dos es queden davant el taulell, prop de l’únic client que beu dret. A les taules hi ha una parella i dos homes. En Josep es tomba i exclama:

—No m’ho crec!

—Què?

—Deus haver passat la tarda amb la teva… amb aquella.

—No l’he vista en tot el dia.

—Encara és tan… tan…

Potser no acaba de trobar la paraula, perquè supleix l’expressió amb tot de gestos que indiquen volum. Riu i, sense esperar resposta, afegeix:

—I tu tan petit!

—No emprenyis!

—Però ja saps el que et fas. —Es frega l’índex contra el polze, sense parar de riure—. Oi que hi suques?

—Vols que et foti una castanya?

L’altre, però, no s’espanta.

—Veritat que és seva, la carnisseria?

El bàrman, un home alt i arrugat que duu armilla sobre la camisa blanca, s’inclina al seu davant, interroga amb els ulls.

—Dos del ranci.

Se li torna a tombar i, ben distintament, ara amb la veu ben clara, fa:

—Pagues, oi? Jo no tinc cap carnissera…

Ho van saber al bar que hi havia sota la casa, on van dinar durant aquells dies. L’amo havia dit:

—¿Sou vosaltres que pinteu el pis de la carnissera?

—No pas tot; unes habitacions.

Després ella li havia explicat:

—És una parada a la plaça…

—I quan hi vas? Ni ahir ni avui no has sortit en tot el matí…

—Faig vacances, ara.

—També jo formo part d’aquestes vacances?

—Depèn de tu.

Immediatament va veure que l’embolic podia ésser durador. Ja no havia tornat a fer cap més pregunta sobre l’establiment i, en certa manera, fins i tot se’n mig oblidà. Mai no havia trobat una dona com ella.

Ara somriu vagament al seu amic i, sense acrimònia, li aconsella:

—No em facis enfadar.

Es treu una cigarreta de la butxaca, l’allisa sense necessitat d’haver de mirar-la.

—En vols una?

I es plega sobre el ventre mentre en Josep l’agafa amb els dits tremolosos. L’home de l’armilla ha deixat dos vasets plens al seu davant.

—Ja hi tornem a ser!

Se separa del taulell i, amb la cigarreta a la boca, sense encendre-la, s’allunya cap al fons.

—On vas, ara?

Però ell ja és a tocar de la porta. N’hi ha dues, molt semblants, i s’equivoca. L’home, des de darrera el taulell, el guia:

—És l’altra.

S’hi endinsa i es descorda sense prendre’s la molèstia de tancar. Entre dents, mormola:

—Maleït!

Se li escapa la cigarreta, però per sort li cau sobre els pantalons, d’on la recull per posar-se-la de nou a la boca.

Quan es torna a redreçar, la cara li llagrimeja de suor. Es frega lleugerament el ventre, un xic adolorit, s’entatxona la camisa entre la pell i els calçotets i surt altre cop al local.

En Josep ja ha tingut temps de beure’s el seu vaset i, en aquest moment, li’n serveixen un altre. Pregunta:

—El lluç?

Assenteix mentre encén la cigarreta i dóna foc al seu company, que encara la té als dits, tota arrugada, perquè no s’ha preocupat, com ell, d’allisar-la.

—El que et convindria, a tu, és tenir uns quants fills.

Ell l’esguarda, estranyat d’aquella sortida.

—A què treu cap, això, ara?

—No correries tant per aquí…

—Que jo corro?

—No hi ha res com els fills, em pots ben creure.

—Però si tu ets solter!

—I què? Quan em casi… —Beu un glop i allunya el vas dels llavis—. M’agradarà de veure tota la taula plena, a mi.

I fa un gest ample, circular, sense recordar-se que encara té el got a la mà.

—Compte!

En Josep inclina el cap i l’acusa:

—Però tu ets diferent. Un bohemi!

—No es pot tenir tot el que es vol…

I es queda mirant al seu davant, cap al fons d’ampolles virolades.

A l’especialista hi havia anat sol, sense dir-li res a la Gemma, i després havia continuat mantenint aquella visita en secret.

L’home era jove, potser massa jove i tot, per al seu gust, però tenia una cara severa que imposava respecte. Per això se sentia una mica inconfortable, si bé era possible que també hi contribuís el fet d’aquelles enormes butaques en les quals la seva còrpora menuda quedava com perduda.

—Us ho diré amb paraules fàcilment comprensibles.

S’havia tret les ulleres i començà a netejar-se-les amb un paper de fumar.

—Es tracta d’un cas de sífilis hereditària que us fa inapte per a la generació.

—Sífilis?

El metge va assentir amb el cap, sempre amb les ulleres a les mans.

—Sí. Infecció pre-natal, però de segur que també hi ha factors genètics. La malaltia ha afectat les cèl·lules sexuals…

—Però si jo no m’he notat mai res! Em trobo bé…

—Naturalment.

—Sóc casat i… Diu que s’encomana, oi?

—No pas en el vostre cas, per contagi directe. Però si podíeu tenir fills, probablement alguns d’ells serien anormals. En aquestes circumstàncies no em sembla que sigui de lamentar…

Ell, però, ja no l’escoltava. Després va veure el paper que li atansava per damunt la taula:

—Aquest és el resultat de l’anàlisi…

El va agafar, mentre li semblava sentir que la Gemma deia:

—Si la teva mare no hagués estat una perduda…

D’on li venia, aquella mena de clarividència? En preguntar-s’ho, però, ja havia pagat la visita i era al carrer, on reduïa a petits trossos el paper que li havia donat el metge.

En Josep deixa el got sobre el marbre amb un cop sec, innecessàriament violent, i ell el mira, sobtadament retornat a la realitat del local, d’on ha desaparegut ja la parella que ocupava una de les taules.

Distingeix després el seu propi vas, encara ple, se n’apodera i el buida amb un sol glop.

—Un altre? Ara em toca a mi…

Ell nega amb el cap.

—No, ja en tinc prou. —Es treu uns bitllets i els deixa sobre el taulell—. Beu tu, si vols.

En Josep, però, el segueix mansament cap a la porta.

—No t’has d’afectar tant, home!

—De què?

S’ha girat a mirar-lo, amb una mitja volta ràpida que gairebé li fa perdre l’equilibri.

—De tot això.

El subjecta per les solapes del gec, el sacseja breument.

—De què carall parles?

—Deixa’m! Ui, noi!…

—Digues!

—No t’han d’operar?

Aleshores el deixa anar i camina al seu davant. En Josep es queixa:

—Ets massa impulsiu, tu!

No li torna resposta i continua caminant. L’altre corre al seu darrera amb tot de gambades grotesques i inhàbils.

—On anem, ara?

—A dormir.

—I per això corres?

—No corre ningú.

En Josep l’agafa pel braç, vol que s’aturi.

—Escolta, jo sóc un amic…

—No en parlem més.

—I els amics…

Ell se’l treu de damunt, irat.

—Ja ni saps què et dius!

—Jo?

—Tu, sí! Estàs com una sopa!

El sent riure al seu costat abans que digui:

—Ara ho veuràs.

Però ell no s’atura a veure res, continua caminant carrer enllà mentre dóna un cop d’ull al rellotge. Un quart de dues.

No es gira fins arribar a la cantonada, des d’on contempla com el seu company, clavat al mateix indret, fa tot de maniobres destinades a provar que no ha perdut el sentit de l’equilibri. Aleshores crida:

—Josep!

L’altre finalitza les seves exhibicions i inicia un trot.

—T’has fixat?

—Sí. Au, que t’acompanyaré fins a casa.

—Si no hi vaig, jo, a casa!

—Saps quina hora és?

Alça el braç i li atansa el rellotge als ulls, massa i tot perquè l’altre pugui veure res. D’altra banda, l’indret és fosc.

—Més d’un quart de dues.

En Josep riu…

—Demà és festa…

Riu més, divertit pel que se li acaba d’acudir i, mig cantussejant, afegeix:

—… i Sant Josep la fa… —Es toca el pit—. El meu sant, saps?

Ell l’agafa per la mànega.

—Anem. Encara prendries mal.

En Josep, però, s’entossudeix:

—No vull. No sóc una gallina, jo, per anar-me’n a dormir a aquestes hores.

Ell repeteix:

—És un quart de dues tocat.

—No siguis plom!

—Véns o no?

—No.

—Doncs et deixo aquí.

Sense acomiadar-se, camina carrer amunt, cap a la resplendor del proper fanal.

—Pere!

S’atura, es gira.

—Véns, doncs?

—Ets un mal germà!

Però ja avança per la vorera, amb passos lents i cautelosos.

—Apa, acabem!

En Josep es deixa menar sense dificultat, ara, però encara protesta verbalment:

—No et creguis que… Homes casats!

Ensopega en baixar de la voravia, i ell li subjecta de nou el braç mentre es queixa:

—No en saps, de beure. Sí…

Un rot li talla les oracions i després ja no prossegueix. Tomben la cantonada i gairebé cauen sobre el vigilant que encén una cigarreta. Ell torna a rotar. En Josep diu:

—El peix.

—No cal que ho repeteixis cada vegada.

—No en fa poc de temps que no n’he menjat, jo, de lluç! —Però aleshores s’atura i, amb incoherència, pregunta—: Saps què faria, ara?

—No. Què?

L’altre branda el cap amb un somriure beatífic.

—Conec una casa…

—Sí, la teva.

—No, una casa de noies…

—I què més?

—És clar, tu ja tens la teva carnissera.

—No comparem!

Sense abandonar-li el braç, el fa travessar cap a l’altra banda, on tomben a l’esquerra.

—No, no n’hi ha cap de tan grossa… Qui vol dones grosses?

El deixa dir, sense contestar, però en Josep exigeix una resposta:

—Digues, qui les vol tan grosses, tan altes, tan mamelludes?

—No pots callar d’una vegada? Ja hi som.

—On?

—A casa teva.

—Jo no vaig a casa. Vull una noia.

Es desfà dels seus dits i corre travessia avall.

—Josep!

L’altre no s’atura; ensopega, però això no fa sinó precipitar la seva cursa. Ell fa uns passos més, indecís, i a la fi, amb un arronsament d’espatlles, s’allunya via enllà.

El carrer ben just si és il·luminat i a la vorera s’obren tot d’esquerdes traïdores. Salta, doncs, a la calçada, per on avança amb les mans a les butxaques. En arribar al primer fanal, davant una torre acabada d’emblanquinar, consulta de nou el rellotge. Dos quarts i cinc de dues.

Sense pressa, va tombant carrers en escala, sempre pujant.

—És tan cansat, quan vas carregada!…

Això era al principi, quan encara eren nous a Barcelona.

—De seguida que les coses vagin una mica bé, canviarem. Però ja veus com està tot… Gràcies encara d’haver-ho trobat.

—Si tu pots anar treballant seguit i fas hores…

—Per mi no quedarà. Per això hem vingut.

—I ara, si jo començo a fer feines… D’aquests no en tocarem cap, oi?

—No.

Havia agafat el diari i el fullejava.

—A més, a l’hivern això deu ser molt humit.

—Per les hores que hi passem!

—Tu no, però jo…

—Ja mirarem alguna altra cosa, més endavant.

Però mai no havien mirat res. I ara…

El carrer s’allarga davant seu, sempre pujant, il·luminat per una bombeta que crema al capdamunt d’un pal, protegida per un pàmpol blanc que dibuixa una rodona sobre el pis de terra atapeïda, però no prou premsada, car a l’hivern sempre és fangosa i, a l’estiu, es desfà en pols…

Sense treure’s les mans de les butxaques, enceta la clapa d’ombra que l’obliga a mirar on posa els peus. El cor se li accelera a mesura que s’atansa a la casa amb lentitud, cada cop amb més lentitud, com si les cames no l’obeïssin, com si la seva voluntat es resistís a comandar-les.

Però el porxo ja és a tocar i una ombra més densa que no conserva una immobilitat suficient li dóna un volum desmesurat. Perquè ara ha alçat la mirada mentre enretirava les mans de les butxaques. Hi ha algú.

I l’ombra, que deixa el refugi de la pilastra, avança, salta al carrer solitari, on es queda plantada al seu davant sense pronunciar ni un sol mot.

—Gemma!

Ella, sempre muda, es torna a moure, se li atansa una mica més. Té les mans rígides al capdavall dels braços que li pengen, però sobtadament n’alça una, la dreta, i és una mà més llarga que la seva, perllongada per un instrument agut i amenaçador.

—Gemma!

Pas a pas, físicament pressionat pel pas inexorable de la dona, retrocedeix cap al centre del carrer, d’on, tot i la fosca, pot distingir els ulls ombrívols i alhora encesos que no l’abandonen ni un sol moment.

—Però què et passa, Gemma?

El cor gairebé se li ha aturat i tot seguit reprèn de nou, ara amb tot de batzegades llargues, irregulars. Alça els braços, com per protegir-se d’un perill imminent.

—Què vols fer?

Perquè la mà d’ella ha continuat avançant, precedint el cos que tampoc no s’atura. Crida:

—Gemma! Gemma!

El peu ensopega amb el sortint de la vorada, però supera l’obstacle que li fa desviar l’esguard un breu moment. Quan torna a fitar la dona, ella ja s’inclina damunt seu amb un moviment que la desplaça cap a l’esquerra i l’obliga, també, a modificar el sentit del seu retrocés.

Seguidament, la dona té un gest sobtat, i ell, que intenta de protegir-se, es vincla enrera, amb la mà cap al parapet, però els dits no troben res i els braços, en el buit, es mouen vertiginosament i sense ordre en el seu esforç per recobrar l’equilibri compromès.

Tanmateix al seu davant hi ha una mà que l’empeny amb violència i uns ulls grossos i enfollits que acompanyen el gest amb tot el poder de la seva voluntat.

—Gemma!

Però la dona ja ha desaparegut i ara només hi ha la nit, i aquesta sensació incòmoda del cos que es plega sobre ell mateix mentre fendeix l’aire en una caiguda lliure que li dóna una falsa impressió d’immobilitat.

I després, la duresa enemiga de la terra cantelluda que ha pujat per tal de fer més terrible l’impacte i recollir-lo membre a membre, àvida de destrucció.

Es queixa feblement amb la galta repenjada sobre la cinta d’acer que brilla, pàl·lida i freda, sota un llunyà raig de llum vingut qui sap d’on. I aleshores el crit metàl·lic que propaga una trepidació feixuga…

Palpa amb les mans que han perdut la força, gairebé la capacitat d’iniciativa, mentre el cap pugna per redreçar-se, gairebé ho aconsegueix, i, traït per la inèrcia del cos, es torna a abandonar sobre la duresa de l’acer que s’encén.

—Noooo!…

Però l’impacte de la llum, ara violenta, li fa cloure els ulls i tot el cos es buida sota la remor, monstruosament propera, que l’escomet i se l’incorpora a desgrat seu.

Entre Nadal i Reis, 1958-1959