I

Insegur, avança fins a la paret, on, sense colpejar-la, deixa reposar els punys i, després, blega lentament els braços per enfonsar el cap en el dors de les mans que s’han obert amb un gest gairebé espasmòdic i sense vibració.

A baix es bada i es tanca repetidament la porta amb un breu cop de timbre, perquè aquesta és l’hora de les parelles. Ara, però, ja no pensa, com feia de primer, en tota aquella activitat eròtica i venal que té lloc darrera les portes, en el refugi de les modestes habitacions del pis de sota. No pensa en res.

Amb la cara repenjada en els nusos de les mans, aguts i feridors, deixa que passi un temps llarg i sense consol. I només al cap d’una estona retroba, dintre seu, el somrís tendre i una mica trist de la boca carnosa.

—Sí…

Era un sí ben just pronunciat, gairebé reduït a un lleu moviment dels llavis que calia endevinar per entre el somrís. I després s’abraçaven, ella menuda i perduda contra el seu pit.

—Maria del Carme…

Esmunyia els dits per la seva americana, tocava les solapes amb un gest vagament furtiu que accentuava la intenció acariciadora. I ell li passava la mà pels cabells, sempre una mica despentinats, suaus i clars, fins que la noia alçava la cara i li somreia de nou.

Per què aquesta imatge i no una altra, però? El cor li bategava a un ritme ple, solemne i sense precipitacions, al mateix ritme, potser, que retroba ara, quan a la fi abandona la paret i, girant-se, es mou cap al centre de la cambra, on s’atura amb una llambregada absent al seu entorn.

Una porta, gairebé al costat, es tanca amb un cop sec i impertinent, i uns passos decidits ressonen corredor enllà. Al pis de sota es torna a disparar el timbre i, si escoltava amb atenció, probablement fins i tot podria distingir la remor de peus que s’atura davant el petit taulell on en Ramir, sense una paraula sobrera, o totalment silenciós, cobra l’import de les habitacions. Això si no ho fa la Lina amb la seva ganyota còmplice. Perquè coneix totes aquestes xicotes, sempre les mateixes.

I també ell, dia darrera dia, les ha vistes passejar per les voreres veïnes de l’establiment amb el portamonedes penjat al braç o bé instal·lades als tamborets del bar de la cantonada, davant una beguda inacabable, lentament consumida entre mirades repetides cap a la porta de cristalls llardosos que desdibuixen les siluetes dels transeünts i apaguen els crits dels venedors ambulants, els espetecs dels motors dels tricicles alentits per la gernació…

Darrera els passos i el cop de timbre s’ha fet de nou el silenci, més feixuc, i ell se sorprèn de trobar-se a tocar del llit, amb una mà caiguda al llarg del cos, inerta al capdavall d’un braç cansat i inútil, mentre l’altra, sobre el front, palpa, sense sentir-la, la calidesa de la pell i, fins on és possible, ofega la percussió d’una vena abrandada.

La Maria del Carme acollia la besada silenciosament, però no era encara el bes intens i intencionat que exalta la carn, sinó el tendre contacte a través del qual tot reposava durant una llarga estona, fins que alguna cosa cedia, quelcom de molt íntim, gairebé incomunicable, i aleshores li refusava la boca, torbada, i la deixava relliscar per la seva barbeta fins que ell li emmarcava la cara amb les mans i la noia bleixava tot passant-li els braços pel coll.

—Per què, per què m’estimes?

Mai no havia pogut trobar una resposta satisfactòria, i potser ni existia. Sí, era veritat, per què l’estimava? No pas perquè fos bella, ni pel seu cos temptador i receptiu d’adolescent… Fos com fos, des d’aquell primer dia ja no li havia pogut treure els ulls de damunt.

Quan, en sortir de la cuina, va atansar-se a la taula on ell seia, sol com de costum, va preguntar-li:

—Què li ha passat, a la Dolors?

Ni sabia que es deia Dolors, ella; era prou clar que no sabia res, perquè va fer, estranyada:

—La Dolors? —Però immediatament afegí—: Ah, vol dir l’altra cambrera?

—Sí.

—Es veu que és a l’hospital.

—Ah!

—He sentit que ho deien, dins…

Havia començat a servir el vespre abans, però ell no hi anava mai a sopar.

—Com te dius?

—Maria del Carme.

I ell havia continuat mirant-la com ja la miraria sempre, però de moment una mica sorprès en adonar-se que manejava els plats amb poca habilitat.

—Em sembla que no hi tens gaire pràctica…

Li ho deia somrient i, així i tot, immediatament preocupat per por que no ho interpretés com un retret.

—No; gairebé gens.

Les mans recollien els plats buits, deixaven els plats plens, i ho feien lentament, amb cura, per tal de no trencar res, de no vessar els sucs. La pell, va poder observar, era una mica aspra. La cara, en canvi, era fina, delicada, potser massa pàl·lida.

Es desplaça encara, ara cap a l’única butaca de l’habitació, un moble força envellit, amb una molla trencada. I aleshores, tot d’una, es gira cap a la porta, on algú ha trucat. Espera, immòbil, sense contestar.

—Robert! Robert!

És la veu d’en Carbó, però ara no té ganes de veure’l, no té ganes de veure ningú, d’haver de parlar, d’haver de fingir.

—Robert, contesta!

És clar, hi ha la llum del dormitori que es filtra per sota i delata la seva presència. Es torna a acariciar el front amb la mà i, tot seguit, indecís, avança cap a la porta mentre la veu d’en Carbó insisteix:

—Robert! Que sóc jo, home!

Obre i s’inclina una mica endavant, projectat cap al passadís, però els dits no han abandonat el pany i el cos, sòlid, barra l’entrada al company.

—Què vols?

Veu que en Carbó l’examina amb estranyesa, sobtat pel to hostil de la pregunta que el frena i el fa parpellejar, desconcertat, abans de dir:

—Com, què vull? —Esbossa un somrís primet i, dut per la força del costum, exclama—: Això sí que és bèstia! —Tot seguit, però, l’expressió de la cara s’enserioseix, es fa greu, com si acabés de descobrir un defecte, alguna mena de tara, en l’aparença del seu amic—. Què et passa, tu?

Ell insinua un arronsament d’espatlles que, en completar-se, les hi deixa més avall, caigudes.

—A mi? Res…

—Ningú no ho diria…

Es queden mirant-se, però ell no cedeix, continua obstruint el badall de la porta. Mormola:

—Estic cansat, ves!

L’altre el fita, suspicaç:

—Us heu enfadat amb la Maria del Carme, potser?

—Per què ens havíem d’enfadar?

—Jo què sé!

Continuen observant-se, gairebé violents, fins que en Carbó, en un altre to de veu, pregunta:

—No véns a sopar?

Ell mira el terra, els peus del seu amic, i branda el cap.

—No. —Vacil·la, alça de nou l’esguard—. No em trobo gaire bé… Ja me n’anava a dormir.

—Si només són dos quarts de deu!

—Ja ho sé.

Comença a tancar la porta, molt lentament, però en Carbó sembla indecís.

—Si necessites alguna cosa…

—No, no.

Tanca una mica més i el seu company es resigna, mou les espatlles amb un gest descoratjat.

—Com vulguis, noi…

Per l’escletxa observa com s’allunya, no gaire decidit, i quan a la fi veu que s’atura a tocar de l’escala, tanca la porta del tot i, sense moure’s de lloc, s’hi repenja amb un moviment las mentre esguarda al seu davant, cap al llit on el seu cos ha descansat uns minuts impacient en entrar a la cambra.

Tot seguit avança cap al lavabo, amb el seu petit espill col·locat posteriorment, quan en Ramir i la Lina van decidir-se a llogar els dormitoris del segon pis a hostes relativament estables.

—Per què, per què m’estimes?

La pregunta el sobta quan anava a examinar-se la cara, i es fita els ulls per mirar més enllà del propi esguard, cap on la Maria del Carme s’allunyava, abans que els mots aquells fossin dits, abans i tot que li fos possible de preveure, o d’endevinar, que un dia els pronunciaria.

Va haver de girar-se, perquè s’havia assegut d’esquena a la cuina, i quan ella sortí de nou va adonar-se per primer cop de la natura d’aquell somrís seu. No ben bé el mateix que tindria després, és clar, però tanmateix un somriure en el qual aquell altre ja es configurava.

—Maria del Carme…

La noia va aturar-se quan ja havia iniciat el moviment que l’allunyaria de la taula, i mirà cap al plat, que era ple.

—Digui…

—No, res.

Ho va tornar a dir al cap de pocs dies, quan eren asseguts al cinema, de costat.

—No, res.

L’havia estat mirant amb una intensitat potser indeguda, i ella, en la fosca avinent, va sostenir-li l’esguard uns segons abans de tornar a mirar cap al llenç on es disparaven pistoles. Ell no va imitar-la i, per això, els ulls de la noia es van haver de desplaçar de nou mentre li deia:

—Em mires tant…

Se la veia enseriosida i, alhora, afalagada. Per primer cop, va passar-li el braç per l’espatlla. Ella, sense protestar, desvià encara la mirada.

I ara… Tot d’una li sembla que no pot suportar l’examen de la seva cara, tot just iniciat, i, amb un moviment brusc, s’allunya ràpidament del lavabo mentre, a baix, la porta es torna a obrir. Però ara deu ésser una parella que se’n va, satisfeta i insatisfeta, com sempre, puix que, un instant, sent la remor dels peus que salten graons avall, tallada per la veu aguda de Lina que crida:

—Joana!

I, com que ningú no li contesta, més fort:

—Joana! Joana!

No se sent res més, però la veu calla tan abruptament com s’havia aixecat. La Joana deu haver acudit del fons de la casa i ara ordenarà el dormitori que la parella ha abandonat. Si no hi ha taques, els llençols tornaran a servir.

Avança cap al llit i s’hi deixa caure, assegut, amb les mans balbes que li pengen entre els genolls separats.

—Sí, t’estimo!

Plorava, i ell se sentia estranyament impressionat, una mica incomprensiu i tot.

—He estat sempre tan desgraciada!

Ara era una altra mena d’abraçada, el començament d’alguna cosa que tots dos volien, que tots dos havien esperat.

Va besar-la, conscient de la salabror de les seves llàgrimes, i els llavis eren carnosos i acollidors, sense reticències, sense avidesa. Uns llavis de noia que encara no sap ben bé com besar.

—Maria del Carme…

—Sí…

No importava què volia dir. La cenyia amb els braços i, quan va mirar-la, el somrís que s’insinuava entre les llàgrimes encara era trist. Per això va preguntar-li:

—No estàs contenta?

Ella va repetir:

—Contenta…

Va veure que no sabia com expressar-ho, però ell gairebé se n’alegrava, com si allò la fes més íntimament seva.

S’adona que, sense parar-hi esment, s’ha anat ajaçant i que ara la cara li reposa a frec del capçal. Algú s’ha aturat a la banda de fora del dormitori, prop de la porta, i dues veus masculines trenquen la quietud del passadís. Ell, però, no distingeix cap mot perquè ha enfonsat més el cap contra el coixí.

—Sí, Robert.

Ja baixaven cap a ciutat, enllaçats com si s’haguessin conegut de sempre. Van aturar-se dues vegades i cada cop la va sentir tremolosa i càlida entre els seus braços. A la fi repenjà el cap en la seva espatlla i l’hi conservà fins que la presència dels primers transeünts va separar-los.

No sabia com havien començat les confidències, perquè ell no li havia fet cap pregunta, però la noia, sense mirar-lo, deia:

—Quan es va morir la mare, ara fa sis mesos, me’n vaig anar.

Ell l’escoltava sense interrompre-la i només després, quan un silenci es prolongà, se li acudí de fer-li observar:

—Però ets tan jove! Disset anys…

—I què vols dir?

—El teu padrastre et pot fer buscar.

La noia va negar amb el cap, convençuda.

—No.

Ell no va contestar, perquè s’havia aturat a comprar el diari.

Sobtadament, es redreça amb un salt i belluga els llavis com si cerqués paraules per expressar una necessitat inesperada. Abandona el llit i corre cap a la porta.

A l’altra banda, sota la bombeta del passadís, penjada al sostre, els dos homes encara parlen, però en veure’l callen un moment i el miren, sense saludar. No els coneix, no el coneixen. Hi ha trenta-quatre habitacions i els hostes canvien més sovint que no voldrien la Lina o en Ramir.

Es precipita passadís enllà i salta per les escales, devorant els graons de quatre en quatre. Només en arribar al pis de sota es permet una pausa.

La Lina és asseguda a l’altre costat de taulell, darrera la taquilla vidrada, amb una novel·la barata entre les mans. El fita mentre ell es passa la mà pels cabells amb un gest nerviós.

—Què passa?

Reacciona una mica tard, quan ja és a frec de l’altra porta que mena a les escales que desemboquen al carrer.

—Eh?

Però no s’espera, sinó que avança i davalla, ara més lentament, perseguit pel timbre que no distingeix entre hostes estables i parelles de pas.

És estúpid, el diari no té temps de dir res, i ho sap, però ara li cal assegurar-se’n sense perdre un moment.

A l’entrada ha de cedir el pas a algú que puja, mig ensopega amb la dona que precedeix el seu company i allarga la mà cap a la barana. És la Mercè, i li fa l’ullet, mig girada cap al seu client, un individu de cinquanta o cinquanta-cinc anys que no s’adona de res, entretingut en la contemplació d’unes anques prometedores.

Ell els esguarda inexpressivament i, amb la mirada, els segueix escala amunt, fins que arriben a la porta del timbre; aleshores enretira la mà de la del carrer, que es tanca darrera seu, i corre per la vorera.

Ha d’anar fins a la cantonada, on hi ha la venedora de diaris, li n’arrabassa un del munt que té en un costat i li allarga els diners. Després s’atura a obrir-lo davant el restaurant, d’on es vessa una llum molt clara, però el torna a tancar tot seguit i, amb una altra correguda, es precipita cap a l’entrada.

Puja de pressa, passa per davant la Lina, que sembla que no hagi fet cap moviment durant aquells cinc minuts, enceta el tram que mena al segon pis i, gairebé dalt, ensopega amb la Joana.

—On és, el foc?

No li cedeix el pas, sinó que es queda palplantada, cercant el seu contacte, com té costum de fer amb els hostes més joves. Com sempre, va molt escotada i, en inclinar-se, mostra els pits.

—Aparta’t!

—Ui, ui, ui!

L’empeny cap a un costat i passa fregant-la. Ella es queda remugant uns mots inintel·ligibles i poc amables.

Ell, però, ja ha corregut pel passadís i ara és a tocar del seu dormitori, davant el qual s’immobilitza, sorprès. La porta és oberta gairebé de bat a bat.

Deu haver-la-hi deixada ell mateix, sense adonar-se’n, car dins no hi ha ningú. Els dos homes que parlaven han desaparegut i de la cambra del costat li arriba la remor d’algú que es renta sorollosament, amb tot d’esbufecs de satisfacció.

S’assegura que la seva intimitat no serà envaïda i, dret enmig del dormitori, repassa febrosament les pàgines del diari, cercant la secció de fets diversos. Una enredada pel procediment de l’estampeta, un altre que s’ha deixat seduir pels especialistes del «tocomocho», una criada infidel que s’ha endut joiells valorats en sis mil pessetes, cinc accidents de circulació, amb un mort i tretze ferits, dels quals dos de greus, una criatura de mesos abandonada al replà d’una casa del Poblenou…

Tomba pàgina, però tot seguit passa ràpidament a les notícies de darrera hora: dos vehicles que s’han envestit. Res més.

Llança el diari a terra, en un racó, i es torna a asseure al llit amb el cap entre les mans.

—Maria del Carme…

—Sí…

Tanca els ulls, colpeja el matalàs iradament i en veu alta, massa alta i tot, exclama:

—No, no!

Però l’altra veu és més dolça i penetrant i sap fer-se prou convincent per a dominar-lo:

—Sí, jo també…

On era? A la cantonada, en una cantonada qualsevol, on bufava un aire més aviat fred.

—T’estimo, Maria del Carme…

Era senzill; no havia meditat res, i ella tampoc no hi devia haver pensat, perquè el va ullar amb sorpresa. Li abandonava la mà i ell sentia, sense repugnància, potser una mica compadit, l’aspretat de la pell que havia hagut de fer tantes feines humils.

—Treballava en un taller de ràdio, de bobinadora. Mai no em va agradar…

Però això li ho havia dit més endavant, aquell dia que tornaven cap a la ciutat.

—Jo volia fer com la Ramona, la meva amiga.

Quan li deia que l’estimava encara no sabia cap d’aquestes coses. Li acariciava la mà mentre esperava que es refés de la sorpresa, mentre se’n refeia ell mateix.

—Sóc molt poca cosa, Robert.

Es torna a prémer el front amb les mans, absent, però sense ignorar el timbre que encara s’ha disparat al pas d’algú altre que està a punt de comprar una mica d’amor a una dona fatigada, indiferent.

Obre els ulls, que havia tancat uns segons, i els deixa reposar en el diari que hi ha a terra, tot desordenat. Prop, veu una punta de cigarreta, però no sap quan se la deu haver fumat. Potser aquest matí, abans de sortir, mentre es vestia.

Ella havia parpellejat, car el fum s’enlairava cap a la seva cara en un filet prim, blavís.

—Sortir?

—Ho trobes estrany, potser?

—No ho sé… —I afegí—: Em fa gràcia…

Sense dir-li ni sí ni no, va allunyar-se cap a un altre client que la reclamava i ell, resignat a la dilació, s’esperà pacientment. Més tard li va explicar:

—A la tarda tinc classe.

No es va creure que ho deia seriosament, i la noia se’n va adonar.

—Vaig en una acadèmia.

—Cada dia?

—Sí. Llevat dels dissabtes.

—Dissabte, doncs.

—No ho sé…

No hi podia parlar amb continuïtat, hi havia els altres clients que la cridaven sense parar, alguns només amb un esguard insistent, carregat d’impaciència, d’altres amb una breu indicació oral:

—Noia, que tinc pressa…

—Les postres, nena!

I ella se n’havia d’anar a servir-los.

—No m’agrada que facis de cambrera.

Era molt després, i la Maria del Carme tenia una expressió vivaç quan contestava:

—Ni a mi. Per això estudio. Vull entrar en un despatx…

Reposa les mans sobre les cuixes i inclina el cap endavant, ara amb els ulls fits en la catifa que hi ha arran de llit, tota ratada d’una banda, on el teixit es desfà a poc a poc. Gairebé sense tenir-ne consciència, registra la misèria del dormitori on ella no ha posat mai els peus.

—Per què hi vius, en un lloc així?

No li agradava i, ulls endins, li creixia una mena de malfiança.

—Estic al segon pis. Tot són xicots sols, com jo.

—Sí, però…

—Em resulta més econòmic. Vaig tan curt de butxaca! I encara sort de les classes que dono…

Les mans li rellisquen fins als genolls i, lentament, es va redreçant; no es mou de lloc, però, sinó que es queda palplantat a frec de llit, amb els ulls mig closos per tal de conservar aquella cantonada del passatge on encara li sembla que ella l’espera.

Era l’única lliçó que donava dissabte a la tarda i la primera vegada se l’havia deixat perdre, però més endavant ella acudia a la sortida, dòcil i enamorada. Ell no esperava mai l’ascensor, sinó que es llençava escales avall per guanyar una mica de temps.

—Maria del Carme!

La dolcesa d’aquell encontre li puja per les fibres més sensibles del cos i, un instant, vacil·la lleugerament, com un embriac, fins que troba el suport de la tauleta, cap on ha anat avançant com entre somnis.

—Robert!

Se li penjava al braç, li cercava els ulls.

—Fa gaire que m’esperes?

—No; acabava d’arribar.

Sempre acabava d’arribar; sempre, però, volia dir tres o quatre vegades. I, cada cop, ell li preguntava:

—On anem?

—On vulguis.

Pica de peus amb una estranya nerviositat i, inquiet, es torna a moure per la cambra. Es troba de nou davant el mirall, i ara s’hi contempla sense reticències. A baix, la porta es deu haver quedat mal tancada i el timbre sona sense interrupció. Ell, però, allunyat d’aquella realitat, es mira com qui escruta un estrany fins que, com l’altra vegada, no es pot suportar.

—Sí, t’estimo…

Quan? Quan? Un dia, fa pocs dies, i, després, tarda rera tarda. Li tocava els llavis amb els seus i, amb els dits, li resseguia la cara una mica massa pàl·lida, perquè la Maria del Carme sempre havia viscut tancada.

—Era una sala interior, on havíem de treballar sempre amb els llums encesos…

I gairebé no l’escoltava, perquè tornaven a estar abraçats.

—Pobra Maria del Carme…

—No… Ara ens estimem, oi?

Assentia, tot devorant-la amb els ulls, amb les mans, i ella gairebé plorava, però el seu esguard era clar.

—Sí, sí…

Es troba de nou assegut als peus del llit, amb el cos blegat cap endavant, i les anades i vingudes que recomencen fora no tenen cap mena de relació amb el seu món. És tard, i els hostes van tornant de sopar. Algú riu; sempre hi ha algú que riu.

—Ara tot serà diferent.

—Sí, Maria del Carme. —I, llavi contra llavi—: T’estimo, t’estimo!

Clou els ulls, ben fort, i, com havia fet de primer, colpeja el matalàs amb els punys blans, desanimats, abans de deixar-s’hi relliscar gairebé dolçament, com si avancés sobre un cos palpitant.

Se li enfilava per les cuixes amb tendresa, esmunyint les mans sota les faldilles acampanades que s’esbarriaven desordenadament al seu entorn. Un cop, ella va redreçar-se i allargà els dits cap als seus, però no pas per aturar-li el gest, sinó com si volgués sobreposar-se a la torbació que li envermellia lleugerament les galtes. I ell els hi va prémer mentre l’altra mà continuava avançant lenta, com insegura, per un camí sempre inèdit.

La Maria del Carme s’inclinà més per tal d’amoixar-li la cara i aleshores ell va immobilitzar-se; s’havia adonat que la noia tremolava violentament. Molt baixet, va preguntar-li:

—Tens por?

Ella provà de somriure, tota blanca i amb els cabells clars caiguts sobre la cara.

—Tens por, Maria del Carme?

Ella va denegar amb un petit gest del cap, sense mirar-lo, i ell la va ajaçar suaument, amb més tendresa que mai, abans de seguir-la amb tot l’impuls del cos enfebrosit.

Però allò que ara palpa és el coixí, i l’esguarda com sorprès de la seva inèrcia, de la seva manca de resposta; el contempla llargament, incrèdul, sense retrobar-se en aquell gest, en aquella situació, i un instant després el matxuca amb ferotgia i s’hi deixa caure, vençut, sanglotant per primer cop des que ella és morta…

Des de darrera els matolls, espia el xicot que observa una immobilitat tan absoluta com la de la noia caiguda als seus peus, però després veu que dreça el cap per tal d’examinar el seu entorn amb uns ulls molt oberts, esfereïts, i a l’acte, amb un sol moviment, s’alça i arrenca a córrer cap als pins de l’altra banda de clarera. Allí s’atura i, vacil·lant, esguarda enrera, cap a la noia. Ell es fa més petit en el seu amagatall i ja no es torna a bellugar fins que la remor de les bardisses violentament destorbades li indica que la fuga, ara, és definitiva.

Avança tot mirant bosc avall, però ja no pot distingir res i la remor, més esmorteïda, continua allunyant-se. Retrocedeix i el seu peu reposa sobre un objecte bla que cedeix. Abaixa l’esguard i, encara sense ajupir-se, veu que es tracta d’un portamonedes de dona, molt petit.

Mentre el recull, ulla desconfiat a dreta i esquerra i, immediatament, es precipita cap als matolls per tal d’examinar-lo. Abans d’arribar-hi, però, s’atura, retrocedeix, i els dits se li allarguen cap a la polsera que al capdavall ni tocarà; no té cap valor, és un objecte de bijuteria, com el collaret.

Torna a redreçar-se, ara fitant les cuixes nues sota el vestit que, amb la caiguda, se li ha enfilat més amunt dels genolls, però a l’acte desvia la mirada, vagament pertorbat per aquell espectacle que la mort fa obscè.

—No miris.

Però ell mirava, i somreia. S’havien tutejat de seguida, quan ella tot just acabava de dir-li el seu nom.

—Mai no he tancat els ulls, en aquests casos.

La noia va mig girar-se d’esquena i ell es desplaçà sense fer soroll, allunyant-se del safareig on havia anat a buscar una galleda d’aigua.

—Escolta, Esperança; tu i jo…

—Tu i jo què?

Branda el cap imperceptiblement, de nou camí de les bardisses darrera les quals, culivat, obre el portamonedes.

—Tu i jo què?

Els mots es repeteixen, però ara ja examina els objectes: un pintallavis molt usat, un mocadoret plegat on hi ha una taca de vermell, una clau, dos bitllets de vint-i-cinc i una llibreta menuda. Es desa els dos bitllets a la butxaca i, a punt de tornar tota la resta al portamonedes, se li acut de fullejar la llibreteta. Hi troba únicament unes quantes adreces i una targeta.

Amb dificultat, va confegint els noms estranys i després esguarda davant seu, cap a la clarera, on cinc minuts enrera la noia era viva i corria. Quan el noi va subjectar-la, rialler, mormolà:

—Robert…

Torna a llegir l’adreça sencera i, pensarós, es fica la petita llibreta a la butxaca, amb els diners que hi ha entaforat de primer.

—No m’agrada.

Ho havia dit cinquanta vegades i ell s’arronsava d’espatlles, íntimament desesperat.

—I què hi puc fer? ¿Que no ho sabies, que era un home casat?

—No ho sé, si ho sabia.

Era ridícul, i de mala fe.

—Escolta…

Però ella li picava els dits.

—Però vull, et dic. Prou!

Mentre tanca el portamonedes s’adona que ha deixat, i en abundància, l’empremta dels cinc dits en tots els objectes que acaba de tocar. El torna a obrir, doncs, i amb el mocador maculat va repassant el pintallavis, la clau…

—Mira que en deu ser de bruta, la teva dona!

Quan tot és net, ho llença entre els esbarzers, s’aixeca i fa unes passes abans d’aturar-se altre cop amb l’expressió novament pensarosa. Al cap d’un moment canvia de direcció i, paral·lelament al cos de la noia, avança bosc amunt.

—Hi ha d’haver una solució.

Tenia una cama sobre l’altra i, en alçar-se, va separar-les despreocupadament, tot mirant-lo de reüll.

—Una solució…

S’havia girat, però féu mitja volta per tal d’atansar-se-li i gairebé el va abraçar. En un altre to, demanà:

—Deixa-la.

—Què dius!

—Deixa-la.

Se’n va separar i s’adreçà a la finestra, des d’on va mirar cap a fora. Ella, des de darrera, va dir-li:

—No cal que tornis, doncs.

—No em turmentis, no em turmentis!

Salta un petit desnivell i s’enfila per l’altra banda, cap a les roques, que contorneja per tal d’examinar-les. Tria l’indret amb molta cura i, tot seguit, prossegueix cap a la línia d’arbres. Va aplegant branques esberlades, matolls desarrelats, brossa seca i, mentre la llum cedeix, ho arrossega tot per fer-ne un gran munt al costat mateix de les pedres. Aleshores s’asseu a terra i es treu una cigarreta de la butxaca. És tota matxucada i, abans d’encendre-la, l’allisa amb els dits bruts de nicotina.

—Com puc deixar-la?

Ella caminava cap al fons de l’habitació, com si tingués la intenció d’anar-se’n tot i que era a casa seva. Va haver de córrer per a atrapar-la.

—Digues, com puc deixar-la?

—No és tan difícil, oi?

L’havia obligada a tombar-se i, llavors, ella se li arrapà amb un impuls que dugué els llavis a frec dels seus.

—Si fos cert que em vols no m’hauries de preguntar res… ¿Que no ho veus que això no pot continuar així?

L’abraçava, apassionada, tot d’una novament convertida en la dona que l’acollia impacient. Ell intentava de protestar:

—Però fins ara…

—Fins ara, fins ara!

Dreçava el seu cos esplèndid i exigent i, gairebé amb un sanglot, cridà:

—Jo et necessito cada nit!

—Esperança…

S’aixeca, torna a contornejar les roques i, felinament, desfà el camí fins a la clarera. Abans d’entrar-hi s’atura i afina l’orella, però l’indret sembla totalment abandonat.

Passa de llarg per davant del cos i, prop dels esbarzers, cerca el portamonedes que uns moments abans ha rebutjat. En descobrir-lo, se l’entafora a la butxaca dels pantalons, sobre el mocador. Després s’asseu, es treu les sabates, es lleva els mitjons, torna a calçar-se i amb una petita correguda, avança de nou cap al cadàver.

—No ho veus que no pot ser? No la coneixes, tu; ens faria la vida impossible. Mai no s’hi avindria. Amb l’orgull que té!…

—Digues que et fa por!

Es va sentir com si li haguessin escopit damunt.

—Por?

—Sí, por!

—No és això…

Però abaixava la vista, incapaç de suportar el seu esguard acusador. Ella va retrocedir.

—Vés-te’n. —Insistí—: Vés-te’n i no tornis.

Abans d’ajupir-se es posa els mitjons a les mans, com si fossin un parell de guants, i només aleshores allarga els braços cap al cadàver.

Pesa més que no havia pensat i li cal agenollar-se per tal de carregar-se’l a les espatlles. El subjecta per damunt del tou de la cama i, gairebé plegat en dos, es mou feixugament cap al límit de la clarera. Ensopega, però aconsegueix de mantenir l’equilibri i, més ajupit encara sota l’embalum, travessa la breu faixa de bosc que mena al desnivell.

Cerca el camí gairebé a les palpentes i, amb precaució, va davallant amb el pas ritmat per les oscil·lacions dels braços inerts, que li colpegen blanament les natges.

Entre esbufec i esbufec, malda per desfer-se d’un nus que li lliga la gargamella, però no s’atura, sinó que ara inicia la menuda ascensió amb el cos tan corbat que la mà lliure gairebé palpa la terra feblement olorosa.

Dalt, s’orienta entre les roques i a la fi deixa relliscar el cadàver fins als seus peus. Cau amb una remor somorta, de cara enlaire. Ell es gira d’esquena amb un panteix i, repenjat contra la pedra, espera que el cor alenteixi la seva marxa desbocada, que la respiració retrobi el ritme normal. Un cop, escup una saliva aspra, espessa, i després estossega.

—Però què ha passat?

No ho acabava d’entendre i, mentre ella assenyalava vagament la porta amb el braç allargat, va evocar tot d’una l’escena d’aquell primer dia, quan pintaven i totes les finestres eren obertes. En Josep, el seu company, li havia preguntat:

—No véns? Ja és hora…

—Vés, tu. Acabo de seguida.

S’entretenia resseguint la faixa del sòcol amb una aplicació volguda i ja totalment innecessària. L’altre va somriure quan ell alçava els ulls.

—Bon profit, eh?

Perquè ho havia observat. És a dir, ell mateix havia aclarit més o menys les seves intencions el dia abans, quan digué:

—T’has fixat? És senzillament sensacional. De cine, tu!

En Josep es mostrà més aviat displicent.

—Massa carn, noi.

—Però molt ben repartida!

I aleshores havien rigut tots dos amb una rialla ronca, de complicitat.

Va continuar aplicadament de cara a terra, repetint les pinzellades, i ella va encreuar-se amb en Josep que abandonava l’habitació. Es va quedar al seu darrera, mirant-lo, i ell no es redreçà fins que va sentir el cop de la porta de fora.

—Quedarà bé, oi?

Escup de nou, sempre la mateixa saliva espessa i amarga, i es torna a girar cap al cadàver que el fita amb uns ulls insolents. S’adona que tremola una mica, però així i tot s’obliga a sollevar la noia que cada cop sembla que pesi més.

—No, aquí no…

Era el consentiment. Acabava de canviar-se i ella no s’havia mogut del seu davant. Era com si es desafiessin. Només aquell migdia li havia dit:

—Tu i jo…

—Tu i jo què?

Tenia una carn rosada i bruna, i ell sabia que era fàcil. Ho havia d’ésser per força.

Va seguir-la i ella l’esperava darrera la porta. El dormitori no havia estat tocat i era l’únic indret de la casa on s’observava una mica d’ordre. Els finestrons eren ajustats i, en la penombra, ben just si la distingia. De fet, aleshores ni va tenir temps d’examinar-la, perquè ja s’havien abraçat.

Ara abraça el cos inert i desconegut, fa un pas i, en aturar-se, enretira la mà que el subjectava per sota els genolls fins que ella reposa sobre els peus, com si fos viva, amb la cara molt a prop de la seva. És un contacte curt, car immediatament comença a empènyer-la cap a l’obertura que sembla que no vulgui acceptar-la; és massa estreta i només cap al fons s’eixampla una mica.

Repenja el cadàver contra la roca i per l’altre costat, més practicable, escala l’amuntegament de pedres. Avança per dalt, ajupit, com temorós de retallar-se contra el cel a benefici d’un possible observador, i en arribar altra vegada a l’obertura, que per aquella banda es prolonga, més badada, s’agenolla i, inclinat endavant, allarga una mà cap on ha deixat la noia.

Ella, però, que té els braços caiguts al llarg del cos, queda més avall que no li havia semblat, gairebé fora del seu abast. Prova d’engrapar-li la brusa i d’estirar-la, però la roba cedeix i, en esquinçar-se revela la naixença dels pits enlluernadorament blancs. Tanca els ulls i, amb el dors de la mà, s’eixuga la suor que comença a rajar-li front avall.

—Obre una mica la finestra.

Va saltar pel seu damunt i tornà precipitadament al llit. Ella, que s’havia assegut, va ajaçar-se altra vegada i el reclamà entre els seus braços. En aquell moment van trucar a la porta, però l’Esperança xiuxiuejà:

—No en facis cas.

Van trucar un segon cop, mansament, sense convicció, i després el silenci s’apoderà de nou del pis, del dormitori.

—Qui devia ser?

Ella sospirà, mentre se li abandonava.

—Què ens importa!

Però més tard, molt més tard, quan ja s’havien vestit, ella va sortir la primera i espià el replà; no hi havia ningú, és clar. Al pis de sota havien engegat la ràdio.

—Au, vés!

—Fins demà.

Aleshores ella el va subjectar per la mànega i el féu retrocedir. Va tancar i tot la porta per tal de dir-li:

—El teu company no n’ha de saber ni una paraula… Sents, Pere?

—Estigues tranquil·la.

—Ni ell ni ningú.

—No, dona.

—Fa tres anys que sóc viuda i mai no he fet parlar de mi. No voldria que ara…

Va tornar a tranquil·litzar-la i després va repetir l’operació d’espiar l’escala.

—Adéu…

Ell va davallar furtivament.

Ara s’humiteja els llavis eixuts i, amb un esforç, subjecta el cadàver pels cabells, l’estira. Però pesa, pesa terriblement, i les mans enguantades amb els mitjons li rellisquen sense que aconsegueixi de fer-lo moure. Li cal abandonar la seva posició i traslladar-se novament al costat de la noia per tal d’aixecar-la per sota.

Les mans se li esmunyen cuixes amunt, gairebé fins als malucs, i alguna cosa més, una altra peça de roba, s’esquinça. Ell, però, continua maldat, i després, quan el cos, enlairat, es balanceja endavant, fa un vaitot per evitar que li caigui damunt i, amb un darrer impuls, el projecta roca amunt, on es queda penjant, sostingut per la mateixa esquerda que el priva de relliscar.

Tentineja com un embriac i gairebé cau quan s’allunya altra vegada cap a la banda escalable dels rocs. Braceja fins que recobra l’equilibri i es torna a eixugar la suor del front. I aleshores, tot d’una, es plega endavant mentre un riu ardent li omple el nas i la boca. El deixa desbordar sorollosament i després, amb la boca oberta i gairebé orb, va hissant-se amb lentitud.

Dalt, s’arrossega fins a l’obertura, cap a l’interior de la qual desapareix la cara del cadàver, retingut a partir de les anques, que ara semblen molt protuberants.

—Jo m’hi perdria!

—Doncs mira, a mi no hi ha res que m’engresqui tant! Un bon cul…

—Deu semblar una euga!

—Apa, home! No et pots pas imaginar…

Perquè no havia pogut evitar de contar-ho tot a en Josep. És clar que aleshores el pis estava enllestit i el seu company i la dona ja no s’havien de veure mai més. En Josep va riure, sorneguer.

—Suposo que hi ha moltes coses que no em puc imaginar… Això mateix que, gairebé sense haver-vos dit res, hagi deixat que te la tiressis.

—Què ens havíem de dir?

—No ho sé. A mi no em passen mai, aquestes coses!

—Oh, tu!

—Què vols dir? Potser sí que et creus que ets en Gregory Peck?

Havia preferit de fer-hi broma i tots dos havien continuat pintant el magatzem que feien ara. Però l’altre semblava una mica molestat i va afegir:

—Més aviat ets escarransit…

—Al pot petit hi ha la bona confitura!

—Ella en fa dos com tu.

—Sempre m’han agradat altes i fermes.

Es va refent i allarga les mans cap a les aixelles, cada cop més fredes, però aleshores el peu li rellisca i el cos de la noia, que no ha abandonat, el segueix en la caiguda fins que el cap li reposa sobre els genolls i li frega el baix ventre amb un moviment d’intimitat repugnant.

Es deslliura lentament de la trampa i, sense concedir-se cap repòs, engrapa matusserament la roba per estirar el cadàver cada cop més despullat. El cap ja ha desaparegut a l’interior de la clivella i ja només li cal subjectar-lo per les cames i atreure-les, pendolejant, cap a la seva banda.

La closca toca fons, gairebé sense remor, i seguidament el cos es va plegant com un ninot desarticulat. No gosa mirar dins el forat, on potser tampoc no podria veure res, fosc com és, i en canvi salta de la roca i, com si fugís, corre cap a l’indret on ha deixat la seva provisió de brancatge.

Li cal fer tres viatges abans de traslladar-lo tot al costat de l’obertura, la qual cobreix tan bé com pot sense preocupar-se que els mitjons es foraden i les esberles de la llenya li enceten els dits.

Maldestrament es torna a calçar els parracs de llana i aleshores, sense entretenir-se més, es precipita bosc avall, cap a la clotada on després s’atura sobtadament a palpar-se les butxaques. Però no, no ha perdut res.

La immobilitat li dura, i fins i tot es deixa caure de nou a terra, com si ara les forces l’abandonessin. Descobreix l’arbre darrera seu i s’hi repenja.

—Vols que la mati, potser?

—Jo només et dic que això no pot continuar.

Se’n va anar tot enrabiat, però al cap d’uns moments tornava.

—Escolta…

—No escolto res. Tu sabràs què et convé.

—És… —Li faltaven les paraules i va cloure amb un balbuceig—: No ho sé…

S’alça d’una revolada i avança cap a la clarera on ha tingut lloc el drama entre els dos desconeguts, la travessa sense fitar l’indret on la noia era estesa i va davallant bosc a través, fins que arriba al corriol que voreja la paret de terra. Tot de remors estranyes donen fe d’una vida secreta i habitual en la qual li sembla que no ha parat mai esment però que no l’impressiona; hi està acostumat.

Alenteix per allisar una altra cigarreta i, en encendre-la, s’esforça a dominar el tremolor fi de les mans.

Se l’havia endut a aquella mateixa clarera, cap a la qual van pujar corrent, enjogassats, des de la carretera on s’havien citat el vespre abans. Ella va caure una vegada i només feia que riure, alegre com aquella adolescent que ara descansa en el buit de les roques.

—No t’has fet mal?

—Amb el bon coixí que tinc?

I tornava a riure mentre ell ho aprofitava per a palpar-la.

—Vine…

Se li va escapar, sempre bosc amunt, i en arribar als matolls va arregussar-se les faldilles perquè no se li enganxessin en les punxes dels esbarzers; les cuixes resplendien luxuriosament sota el sol.

—Que hi pot haver algú…

Però ella només digué:

—Ah, que boja que em sento, avui!

Tanca els ulls, no sap si per recordar-ho més bé o per oblidar-ho, però de tota manera, ara, és impossible d’aturar el devessall d’imatges acumulades al cervell.

Va posseir-la a tocar de les bardisses, gairebé a l’indret exacte on també la noia es disposava a l’amor del seu company, però després van baixar cap a la clotada i s’arribaren fins a la línia de rocs, on se’ls va fer nit.

—Anem-nos-en.

—Si és quan s’està més bé, ara!

—Em posen nerviosa, tots aquests sorollets.

—Ja es veu que sempre has viscut a ciutat.

—Deu ser això.

Van davallar més lentament que no havien pujat, perquè ella recelava de les trampes del terreny desigual i gairebé invisible. Travessaven un tou de pinassa quan va dir, baixet i excitada:

—Mira!

La parella se separava, sorpresa per la intrusió.

—Deixa. No els miris…

—Per què?

—A tu no t’agradaria, oi?

Li agafava la mà i se l’enduia bosc avall. Aleshores, inesperadament, va comentar:

—És tan bonic, ser jove…

Ell va riure:

—I que no ho som, nosaltres?

—Sí, és clar. Però ja no ens durarà gaire…

—Només tens vint-i-nou anys.

—No; trenta-dos.

Ell s’havia aturat.

—M’havies dit vint-i-nou…

—Doncs no.

S’atansaven al fanal, on se separarien.

Ara hi passa de llarg, perquè sense adonar-se’n ha arribat a les primeres cases. Travessa el carrer i veu que una dona, des del llindar del seu modest xalet, el fita amb més curiositat que no sembla natural. Deu anar despentinat i brut. Però no es pot pas aturar ací, en ple carrer, a posar una mica d’ordre en la seva persona. Havia d’haver-hi pensat abans.

Tomba per la segona cantonada i després va saltant cap al grup de cases noves. És aviat, terriblement aviat, i totes les botigues són encara obertes. És a dir, no totes; únicament les de queviures, l’estanc, el bar, la taverna…

Davant l’edifici hi ha tres dones que parlen, una d’elles amb la galleda de les escombraries a les mans. Trenca cap a l’altra vorera, alenteix el pas i, al capdavall del carrer, s’atura en una clapa fosca. La cigarreta se li ha apagat i l’encén de nou lentament, mirant cap a la casa, maleint les tres dones.

—Vull que siguis prudent.

—Hi ha tants veïns! Quants pisos té, la casa?

—Vint-i-quatre, sense comptar els baixos. Però no hi fa res. Has d’esperar que no hi hagi ningú.

—I si baixa algú mentre jo pujo?

—Continua amunt, com si anessis a un altre pis.

—Sí que és fàcil!

Una de les dones s’acomiada, però les altres dues continuen xerrant, la més vella sense abandonar la galleda plena de bonys, que subjecta com si fos un tresor. Sense córrer, però sense entretenir-se, fa la volta al bloc de cases per la banda menys il·luminada. No s’adona que ningú l’observi amb insistència, de manera que probablement aquella dona del xalet no tenia res més a fer.

Desemboca de nou al carrer, ara per l’altre extrem. Les dones se n’han anat. Avança doncs tan veloçment com pot sense que es pugui dir que corri. Davant seu, una noia surt de la botiga de queviures i, distret, li examina les anques fines i altes i, esquena amunt, els cabells que pengen desordenadament. Com els de la noia del bosc… Però no; aquesta és rossa, ben rossa.

Prosegueix voravia enllà i ell, badoc, gairebé passa de llarg per davant l’escala. S’atura a temps i s’endinsa per l’entrada. Els tres pisos dels baixos són tancats i escales amunt tampoc no se sent ni es veu ningú.

De tres en tres, puja els graons que el menen al primer pis, pitja el botó del timbre, dos cops breus, un cop llarg, perquè sàpiga que és ell. No se’n pot haver oblidat, tot just fa cinc dies que es van veure per darrera vegada.

A l’altra banda de porta, però, tot sembla mort. Insisteix i clava l’orella a la fusta, sota l’espiell. Res. Que potser s’ha proposat de no obrir?

S’impacienta i el dit se li’n va de nou cap al timbre, prop del qual aconsegueix de dominar el seu gest. Si es fa massa pesat, s’exposa que s’obri alguna de les altres portes del replà.

Aleshores sent els talons que avancen per baix, a l’entrada. Confia que prosseguiran cap a les portes del fons, però no, comencen a pujar les escales, s’atansen.

Llestament, se’n va fins a l’extrem del replà, s’enfila al pis de sobre i, aleshores, es gira per davallar amb falsa naturalitat, com si sortís d’una visita.

Els passos que pujaven, s’han aturat.

—Esperança!

Ella, que ja ha ficat la clau al pany, es tomba, el fita un moment i, després, sense un mot, acaba d’obrir. Ell corre cap a la porta.

—Què vols?

L’ha deixat entrar i tanca al seu darrera.

—Per què has vingut?

No sembla enfadada, però, i ell contesta simplement:

—Es pot dir que ja està.

La dona enretira la mà del pany, on l’havia deixada reposar en empènyer la porta.

—Ja està què?

—Allò que volies. Només és qüestió de dies. Després, si vols, fins i tot ens podrem casar. Escolta…

Comprèn que està excitat, que parla massa fort, però ella el fa callar, li posa la mà sobre la boca.

—No, no vull saber res.

—Però…

La dona repeteix:

—No vull saber res.

Però se li atansa molt, i ell allarga els braços per enllaçar-la. Sense esforç, perquè ella s’inclina, troba els llavis i hi enfonsa els seus.

—Esperança…

Ella es deixa besar i tot seguit el rebutja.

—Fes el que hagis de fer.

Avança de nou la mà cap a la porta i, en obrir, li somriu càlidament.

—Jo t’esperaré…

En Carbó el subjecta per la mànega, com si el volgués arrossegar, i diu:

—Au, anem.

Ell el mira sense desenllaçar els dits de la copa buida.

—Que potser tens por que em faci mal?

—Sí…

Després d’una pausa, durant la qual sembla reflexionar-hi detingudament, afegeix en un to preocupat:

—Et veig tan estrany!

—No em facis riure. —I riu, forçat—. Una altra copa i prou.

—No…

Ell, sense fer-li’n cas, crida al bàrman:

—Un conyac! Tampoc no t’aniria malament, a tu. Fas una cara tan fúnebre!

—Jo en tinc prou.

Al llarg del taulell hi ha tot de dones, soles o acompanyades. Al fons de tot, un grupet que riu i baladreja amb una relativa discreció. En Carbó es treu una cigarreta de la butxaca i l’encén.

—Jo convidaria.

—Ah, té!

Li fa petar l’encenedor sota el bigoti mentre el bàrman li serveix el conyac. Ell treu fum pel nas i per la boca, com si intentés d’amagar-se darrera una cortina. Després s’apodera de la copa i se la beu amb una sola glopada.

—Ah, bo!

En Carbó es treu diners de la butxaca.

—Quant és?

—Pago jo; tu només n’has begut dos.

El força a desar de nou els diners a la cartera i allarga un bitllet de cinquanta. El bàrman cobra en silenci.

—Anem, doncs?

Fora, el carrer encara és vagament animat. Hi ha, sobretot, homes sols que ronsegen a tocar de les cantonades, a les portes dels bars plens de dones… Exclama:

—Quina vida!

—Què vols dir?

Fa un gest desmaiat que sembla que vulgui abraçar el carrer, la ciutat i, més enllà, la terra sencera.

—No ho sé. Tot és tan buit…

—Ja hi tornem?

—Ho havia dit, potser?

—Vint vegades, pel cap baix.

Caminen en silenci i tomben la cantonada des d’on es distingeix perfectament el rètol lluminós que informa alegrement: «Habitacions». La Maria del Carme havia dit:

—No em deixaran entrar…

—Tu dius que tens vint-i-un anys, si et pregunten res.

Però no hi havien posat cap objecció. L’home va limitar-se a cobrar després d’interessar-se per la mena de cambra que preferirien. Quan ja estaven sols, tancats, ell va dir-li:

—No t’ha fet vergonya?

—No. Per què, si t’estimo?

Va abraçar-la, encisat per aquella resposta.

—Maria del Carme…

Se sobresalta, perquè en Carbó ha dit alguna cosa, i fa:

—Com?

—Res; ja hi som.

Empeny la porta i tots dos comencen a pujar les escales. Dalt es dispara el timbre i en Ramir, perquè en aquesta hora la Lina ja és sempre al llit, alça l’esguard del diari del vespre que ha escampat al seu davant.

—Bona nit, Ramir.

—Hola, nois. —Amaga les mans sota la taquilla i afegeix—: Hi ha un paquet per a vós.

—Per a mi?

És un paquet menut i, en agafar-lo, veu que pesa poc.

—Gràcies.

Mentre el desfà, va seguint en Carbó escales amunt; sota el paper gruixut que l’embolica n’hi ha un altre, de diari.

—Sí que és complicat!

L’esquinça, ja dalt el replà. En Carbó s’ha aturat i també fita el paquet. Somriu:

—Què és, això?

Però ell s’ha immobilitzat i, instintivament, allarga una mà cap a la paret. El somrís d’en Carbó s’apaga:

—Què et passa, Robert? T’has quedat tot blanc!…

Precipitadament, retrocedeix les dues passes que els separaven i mira cap als objectes que ell té a l’altra mà. Repeteix:

—Què és, això?

—Ja ho veus: un mocador i un pintallavis.

S’allunya de la paret i, feixugament, avança pel passadís, recte cap al seu dormitori.

—Un pintallavis…

Amb la clau, cerca el pany de la porta, però els dits li tremolen violentament. A l’altra mà, el mocador se li ha desplegat i mostra, ben visibles en un extrem, les dues inicials enllaçades: MC.

En Carbó és al seu costat, li passa el braç per l’espatlla.

—Robert…

Ell acala el cap, el belluga gairebé imperceptiblement, pugna per tal d’afermar la mà i, a la fi, aconsegueix d’introduir la clau al pany. El seu amic diu:

—No sé què et deu passar, però si puc fer alguna cosa… sigui el que sigui…

Sempre ha estat un bon amic i, una mica per això, una altra mica per tot plegat, sent que els ulls se li enlloren. Sense girar-se, demana:

—Entra.

En Carbó mateix té cura de tancar la porta al seu darrera mentre ell avança de primer cap al llit i després cap a la tauleta, on deixa el mocador i la barra dels llavis. En tombar-se, diu:

—És de la Maria del Carme.

En Carbó s’havia quedat arran de porta, però ara també progressa cambra endins, i se li atansa:

—Us heu enfadat, oi? Ho vaig endevinar de seguida…

Però fita els dos objectes amb una expressió incomprensiva. Ell calla i es mossega els llavis. El noi afegeix:

—No et demano que m’ho contis, però…

Aleshores, en veu molt baixa, contesta:

—La Maria del Carme és morta.

—Què dius?

Ell, una mica més alt, però amb la veu trencada, repeteix:

—La Maria del Carme és morta.

S’ha deixat caure al llit, assegut, amb les mans penjades entre les cuixes i els ulls clavats en un indret imprecís de la catifa. En Carbó és de nou prop seu, inclinat, i li sacseja l’espatlla amb uns dits nerviosos, desconcertats.

—Morta?

Ell afirma, s’aixeca i s’atansa un altre cop a la tauleta. Allarga la mà cap al pintallavis.

—La vaig matar.

No li cal girar-se per saber que en Carbó ha fet un salt.

—No! Què has dit?

Es frega els ulls amb dos dits de la mà esquerra i li sembla veure la Maria del Carme que corre al seu davant amb la cara il·luminada i deliciosament maliciosa, gairebé provocativa.

De primer era culivada sobre els genolls, a frec dels arbres on s’havia deixat caure tot exclamant:

—Aquí estarem bé!

Ell s’havia assegut al seu davant, i se somreien. Va posar la mà damunt la seva i li enllaçà els dits.

—Què?

No volia dir res, i van continuar mirant-se i somrient-se. Ell va posar-li l’altra mà sobre la cuixa plegada, avançà els llavis i va besar-la, però s’havia d’inclinar massa, incòmodament, i se separà per atansar-se-li més. Estava a punt de besar-la de nou quan ella, rient, se li esmunyí i cridà:

—A que no m’agafes!

La va veure plantada al seu davant, immòbil i a l’aguait, amb els cabells caiguts sobre les espatlles. Va dir-li:

—Bonica.

—Sí?

Però el vigilava i, quan ell va saltar, corregué cap als arbres. Va contornejar unes mates, uns esbarzers, i darrera es va aturar altra vegada.

—Apa, vine!

Va seguir el joc i ella s’escapà per l’altra banda, cap a la clarera que acabaven de deixar. Ell va interceptar-li el pas amb quatre gambades i la noia retrocedí cap a la paret de maleses de l’altre costat.

—Ara sí que et tinc!

Es deixa relliscar fins al capçal del llit i, amb els ulls mig closos, repeteix:

—Sí, la vaig matar.

La mà li turmenta l’espatlla, perquè en Carbó, incrèdul i tot, sembla extraordinàriament emocionat.

—Però com, com? Devia ser un accident…

S’alça amb violència.

—Un accident! —I, més baix—: Sí, un accident! Però…

Es torna a asseure, inquiet, nerviós, mentre en Carbó no s’ha mogut de lloc.

—Havíem fet una petita excursió i, en arribar a la clarera, ens vam posar a córrer… Jugàvem… Vaig acorralar-la contra una paret de bardisses, la vaig agafar per la cintura i… —S’interromp per explicar—: Feia dos dies que havíem dormit plegats per primera vegada…

En Carbó assenteix amb un fil de veu.

—Sí, digues…

—La vaig agafar per la cintura i, quan ens besàvem, vaig passar el peu per darrera el seu mentre la inclinava enrera… La volia fer caure, saps?

—Sí.

—Aleshores, no sé què va passar… Potser va fer un moviment per desfer-se de l’abraçada, un moviment instintiu en veure que anava a caure… Se’m va escapar de les mans, però no podia moure les cames, encara trabades, i…

Es torna a aixecar i camina pel dormitori, cap a l’espill que li retorna una imatge descolorida i fatigada, amb els trets descompostos. Darrera seu, en Carbó fa:

—I…

—Sí… Va caure d’esquena, tan llarga com era, va obrir una mica la boca i… i es va quedar molt quieta.

Les llàgrimes se li esmuyen galtes avall i, sense moure’s de davant del mirall, on la imatge s’esborra, ensuma com quan era petit i estava refredat.

—De primer em pensava que continuava jugant, que tot era una broma, però quan em vaig ajupir i la vaig tocar… No m’ho podia creure…

La sacsejava per les espatlles, submergit per una angoixa sorda que li buidava el pit:

—Maria del Carme! Maria del Carme!

I ella, totalment immòbil, el mirava amb els seus ulls grossos i ara indiferents, estranys, de persona desconeguda.

—Maria del Carme, contesta!

Va acariciar-li la galta, s’inclinà a besar-la, però els llavis s’hi van negar. Una mena de repugnància sobtada va obligar-lo a allunyar precipitadament la cara.

—Maria del Carme…

Per sota el pit, li cercà l’indret del cor i, en no trobar-lo, palpà desesperadament el pols; també era mut. Va tornar a tocar-li les galtes, els cabells… Aleshores es quedà molt quiet.

—Hi havia una pedra… No era una pedra grossa, sinó un roc punxegut, mig cobert per la brossa, amb l’aresta cap dalt.

Sent la veu d’en Carbó, encara ronca:

—No vas matar-la, doncs.

—Sí, perquè si no hagués estat per la meva impaciència… La volia tornar a sentir, sents?, i no veia res, res… Com un animal… Sí, això. I la vaig abandonar també com si fos un animal. Em vaig espantar, em devia pensar que si algú em sorprenia prop d’ella m’acusarien… No sé, no sé!… Com un foll, vaig arrencar a córrer bosc avall, ensopegant, enganxant-me en els esbarzers… Mira!

S’arremanga els pantalons i li mostra les cames: les té plenes d’esgarrinxades que comencen a cicatritzar-se.

—I l’estimava, l’estimava de debò! Tu no saps…

—Sí, m’ho havies dit.

—T’ho havia dit… No importa.

Allarga unes mans desvalgudes cap a la tauleta de nit, on hi ha el mocador inicialat i la barra dels llavis.

—I ara, això…

En Carbó afirma més que pregunta:

—Era seu…

—Sí.

—No ho entenc. Si és morta…

Tot d’una excitat, avança fins que, a prop d’ell, li garfeix el braç.

—Escolta… I si només t’ho hagués semblat?

—No.

—Estaves espantat, fora de tu… Vas perdre el cap.

—No.

—Aleshores, aquests objectes…

I ara és ell qui el subjecta pels braços amb un gest enèrgic, gairebé frenètic.

—No te n’adones? Algú ens devia veure… algú que després va recollir el seu portamonedes.

—Vols dir?

—Sí. I ara m’ho envia…

En Carbó abaixa molt la veu:

—Creus que et vol fer cantar?

—Sí. Per què m’ho havia d’enviar, si no?

—Però com pot haver sabut qui eres, on vivies?

—No ho sé. —Fa una pausa, s’arronsa d’espatlles—. Potser em va seguir, potser va preguntar… No ho sé —repeteix—. I a canvi del seu silenci… Ja ho veuràs.

—I el cadàver? El trobaran, potser ja l’han trobat i tot, a hores d’ara… Investigaran, esbrinaran que sortíeu plegats… No diu res, el diari?

—No, i això és el que m’estranya més.

Se separa del seu amic i es mou de nou cap a la tauleta, on toca un altre cop el mocador, el pintallavis. En Carbó el segueix i s’inclina per damunt la seva espatlla.

—Si era un indret poc freqüentat…

—Sempre hi van parelles.

—Potser sí… Sigui com sigui, has estat un imprudent. Això d’escapar-te…

—Ja ho sé. Va ser més fort que jo. En aquell moment no podia fer res més, t’ho asseguro.

En Carbó reflexiona:

—Més tard o més d’hora, se sabrà, i aleshores… Encara que no trobin el cadàver. A casa seva els estranyarà que no hi torni…

—No era casa seva; em sembla que ja t’ho havia dit. Vivia amb una vella, de rellogada.

—A la vella, doncs.

—No.

L’altre l’observa amb atenció, com sorprès d’aquella seguretat.

—Què has fet?

Acala el cap, culpable.

—Demà passat havia de deixar l’habitació, perquè la vella ja la tenia llogada a una família que se’n va haver d’anar una temporada… un matrimoni d’Almeria que s’havia de vendre unes terres. Tornen a primers de mes. Ella la hi va llogar sense que ho pogués fer, per l’egoisme de treure’n unes quantes pessetes més…

—Però es podia veure en un embolic.

—Sí. I en llogar-la-hi no li va dir res. No ho va saber fins més endavant, ella. Per això, es va buscar una altra casa… —S’interromp, enrogallat, i tot seguit, abruptament, explica—: Aquesta tarda he anat a recollir la seva maleta.

—Ah!

—Per sort, la vella em coneixia.

De primer, però, s’havia mostrat desconfiada.

—I per què no ve ella?

Ho havia previst, i només va haver d’explicar:

—És que ja no se’n va a l’altra pensió, com tenia la intenció de fer. Anit va tenir la desgràcia d’ensopegar-se amb el seu padrastre, sap? Suposo que ja li devia contar que va marxar de casa seva…

Sabia positivament que aquest era el cas, la mateixa Maria del Carme li ho havia dit. La vella es mostrà immediatament interessada.

—Sí, sí. I què, l’ha obligada a tornar?

—Sí. Hi va haver… bé, hi va haver una petita escena, perquè anàvem tots dos junts i el vell es pensava que jo tenia la culpa de tot. Em va costar molt de fer-li entendre que aleshores, quan es va escapar, jo encara no la coneixia. Però ara no la deixa sortir de casa, i per això m’ha encarregat… Ja la vindrà a veure, més endavant. Perquè no la podrà pas tenir tancada sempre…

Aleshores, la dona l’havia deixat passar a l’habitació.

—Pobra petita! Diu que és un geniüt… Però jo m’hauria estimat més…

Ell l’havia interrompuda:

—Volia venir ell mateix, però la Maria del Carme s’ha negat a donar-li l’adreça. Pretenia que vostè no tenia dret d’acollir una menor sense saber res d’ella, i que podia demanar-li responsabilitats.

Després d’això la vella fins i tot l’ajudà a recollir les poques peces escampades per l’habitació.

—Ximple, més que ximple!

És en Carbó, un Carbó gairebé enrabiat que el sacseja. Però ell se’n desfà i camina cap a l’armari.

—És aquesta.

Mostra la maleta, la deixa a terra i fins i tot l’obre. En Carbó, que no sembla que se senti gens ni mica d’encuriosit pel seu contingut, el renya:

—Te n’adones, del que has fet?

Es gira, encara culivat i amb els dits enredats en un vestit groc sense planxar. Hi ha un instant de silenci, que trenca el timbre de la porta de baix, el qual gairebé coincideix amb la seva veu:

—Què?

—I ho preguntes! Ara t’hi veuràs forçosament complicat… No se t’ha acudit que, quan la trobin, la policia acabarà per esbrinar on vivia i que aleshores la vella els contarà que has anat a recollir la maleta? No pot pas ser més clar!

Sembla profundament molestat, com si l’error l’hagués comès ell.

Ell vacil·la:

—No ho sé… Sempre he confiat que no la identificarien. No duia cap paper damunt.

—I què?

Algú travessa el corredor cap a la cambra del fons i, uns segons, tots dos escolten la tonada que xiula, baixet.

—I també hi ha el restaurant on servia… Hi has anat?

—No, allí no.

—S’estranyaran que no hi torni.

Ell continuava culivat davant la maleta, sense abandonar el vestit que rebrega amb els dits.

—Deuran telefonar i la vella ja els dirà el que fa el cas. Suposo…

—Suposes!

Ha gambat fins al seu costat, on s’atura. Ell ha d’alzinar molt el cap per contemplar la cara que, tot d’una, canvia d’expressió i deixa escapar una rialleta seca, irònica.

—La veritat és que no tens pasta d’assassí!

—No.

—Quin embolic, Déu meu, quin embolic!

—Sí, ja sé…

Les cames li fan figa i, amb un petit moviment, s’asseu a terra, arran de maleta.

—Què penses fer?

—No res. Què vols que faci?

—Si ho sabia…

Es veu que voldria donar-li un bon consell, però no se li’n deu acudir cap, perquè ara s’allunya cap a l’altra banda d’habitació. Quan es tomba, diu:

—Més m’hauria estimat que no m’haguessis contat res.

—Sí.

—Ara…

Calla i prossegueix el seu passeig. S’ha ficat les mans a les butxaques i un ble de cabells li ha caigut front avall. Ell va traient els objectes de la maleta i els deixa al seu costat amb tot de gestos lents, com indiferents, gairebé sense examinar res.

—Què carall fas?

—Són les seves coses…

En aquest moment té a les mans unes sabates noves que ben just si deuen haver estat portades; unes sabates de taló molt alt i molt prim, d’alumini. Com si s’ho digués a ell mateix, explica:

—Les hi vaig comprar jo. És l’única cosa que li vaig comprar… Ara ja no li podré comprar mai més res.

—No ens posem morbosos.

—No.

Se li han entelat de nou els ulls i centra la seva atenció en les sabates perquè en Carbó no s’adoni del seu entendriment.

—No són massa cares?

Eren aturats davant l’aparador de la sabateria, fent manetes, i ell li veia els ulls il·luminats per la il·lusió.

—Què hi fa? Per una vegada…

—No, no vull…

Però li dolia haver-s’hi de negar i ell, que se n’adonava, va arrossegar-la cap a la porta.

—Vine, dona.

—No… Després aniràs malament.

—No et preocupis, tu.

És clar, no li havia quedat més remei que seguir-lo i, dins, ell es va asseure en un extrem de la renglera de cadires mentre la Maria del Carme es veia obligada a sortir de nou, ara amb la dependenta. Ni l’un ni l’altre no s’havien fixat en el número del model; no havien vist res més que el preu.

En Carbó torna a aturar-se prop seu, encén una cigarreta i des de darrera un nuvolet de fum diu:

—Caldria fer una cosa o altra…

—No es pot fer res.

Veu com s’allunya cap a la tauleta, on agafa el mocador i el pintallavis; és la primera vegada que toca els objectes i ara sembla que els sospesi.

—És clar que cal comptar amb aquest… o aquesta. No sabem si és un home o una dona. Més probablement un home…

—Sí.

Ho torna a deixar tot sobre la tauleta i ho mira abans de retrocedir.

—Què et pot demanar? De diners no en tens…

—Potser no ho sap.

—Potser no… ¿Per què no deixes la maleta tranquil·la? Què hi busques?

—No res.

Va desant tots els objectes que ha anat amuntegant als seus peus, i s’hi entreté, com si ho fes amb recança. En Carbó es passa una mà preocupada pel front i exclama:

—Però mira que és bèstia, tot això!

Observa que fuma a tota velocitat, com impacient d’acabar-se la cigarreta. Ell tanca la maleta lentament, sense ganes. Però després no s’aixeca, sinó que continua assegut al mateix lloc, amb les cames entrecreuades.

En Carbó diu:

—És molt tard, tenim el cervell espès i…

S’ha quedat mirant-lo, com si esperés una resposta, una suggerència, però ell es limita a retornar-li l’esguard.

—Demà… Potser demà ho veurem més clar.

—Sí.

Ara s’aixeca i en Carbó, que li passa el braç per l’espatlla, se l’enduu cap a la porta, com si fos ell qui acomiadés un hoste.

—Mira d’oblidar-te’n una mica, eh? Ni que només sigui per aquesta nit…

Ell branda el cap.

—Tu no saps…

—Sí, sí que ho sé. No et pensis que tu ets l’únic que ha estimat una noia i després l’ha perduda.

—No pas així.

—No, així no.

Es miren tristament, aturats davant la porta oberta sobre el corredor on tota la nit crema el llum. En Carbó deixa relliscar la mà de la seva espatlla, però li prem un moment el braç amb un gest encoratjador.

—Au… demà en tornarem a parlar.

—Sí.

Ajusta a poc a poc i després, repenjat contra la porta, tanca els ulls abans d’obrir-los de nou i fitar un altre cop la maleta.

S’atura al costat del parapet, on hi ha l’esvoranc, i, sense inclinar-se, segueix la marxa del tren llarg i cançoner que va desapareixent cap a l’altra banda de corba. És un migdia blau i ple de sol que obliga a entretancar els ulls, ferits per la llum.

—Que potser us voleu matar?

Dos noiets han travessat el carrer, corrent, i un d’ells subjecta l’altre contra el parapet escrostonat.

—Apa, fora d’aquí!

Mira com es persegueixen cap avall, sense contestar-li, i també ell travessa fins a la vorera per la qual s’atansa a l’estret carreró que s’enfila en tot de graons de terra, amples i gastadíssims, ben just continguts per quatre pedres cantelludes i mal posades que burxen les sabates.

Dues cases més amunt, la Maria marmanyera obre la porta i, mig girada, el veu quan anava a fer-se fonedís sota el porxo menut on hi ha el safareig.

—Ei, Pere.

Saluda amb la mà.

—Ah, hola!

—Dilluns, eh?

—Sí, dona; dilluns.

—No us n’oblideu.

Li ha de pintar el menjador, perquè d’aquí a tres setmanes vénen a demanar-li la mà de la filla i vol que tot es vegi net i decent, «encara que sigui pobre», com diu ella.

—Hi confio.

Repeteix el gest de la mà i es queda prop del safareig, ara mirant cap a baix, on el porxo també és obert. La finestra i la porta, en canvi, són tancades, senyal que la Gemma encara no ha tornat.

Butxaqueja fins que troba la clau, la qual després se li escapa dels dits i l’obliga a ajupir-se amb un renec. El renova entre dents mentre obre i, un cop dins, es limita a ajustar la porta; mai no tanquen, quan hi ha algú a casa.

La cuina, on es troba immediatament, car l’habitatge no té passadís ni menjador, i encara menys un trist vestíbul, és neta i polida. Sempre és tot net i polit, no pot negar-ho.

S’encamina a l’aixeta i beu un glop d’aigua, a raig mateix, però tot seguit l’escup i es frega la boca amb el dors de la mà. Després mira els fogons, apagats; també dinaran tard, avui.

Empeny la porta del dormitori i, instintivament, es mou cap a la finestra, també tancada, si bé els finestrons són oberts. Fa olor de resclosit, d’humitat, i l’obre de bat a bat, gairebé sobre la breu llenca d’hort dels Sabaté. Hi ha algú, el fill, que treballa la terra amb uns arpiots.

Se’n distreu en traslladar-se a l’altra banda de l’habitació, on alça el drap florejat darrera el qual guarden tot allò que, ordinàriament, es desa en un armari. A terra, sobre unes fustes, hi ha dues capses.

S’apodera de la més gran, una mica esvellegada ja, trencada per un costat, i de dins d’una de les sabates que surten de l’interior, les sabates del diumenge i festes de guardar, enretira el menut portamonedes ben entaforat cap a l’extrem punxegut.

Torna prop de la finestra, on s’asseu, invisible ara des de fora, cerca en la butxaca una cigarreta inevitablement matxucada, l’encén i centra la seva atenció en el portamonedes. De primer el palpa, conscient de la flacciditat que indica un contingut escàs, i a la fi l’obre per tal de treure’n la clau i la llibreta.

Ha examinat repetidament totes dues coses, però no pot evitar d’insistir-hi encara; aquests objectes, la llibreta sobretot, el fascinen. Ara la fulleja per tornar a resseguir les adreces que segueixen el nom escrit a la primera pàgina, sobre una ratlla de punts: Maria del Carme Bilbeny. Devia ésser ella.

El xicot va besar-la, i ella s’inclinava enrera, amb la línia del pit fortament dibuixada. Les mans la subjectaven per les natges, amb un gest de propietari. Ell va estirar-se suaument sobre l’herba sense deixar d’espiar per entre les maleses, sense perdre de vista aquelles mans atrevides que s’havien quedat immòbils. D’un moment a l’altre…

Branda el cap i gira full. És una pàgina en blanc, però després n’hi ha dues més amb adreces, tres a la primera i quatre a l’altra. Aquestes són de noies. Entre les que les precedeixen hi ha la d’un restaurant i dues amb noms d’home. El darrer de tots diu: Robert Rull. És una adreça molt completa, amb telèfon i tot.

S’escorcolla l’infern del gec, d’on treu uns quants papers bruts i desordenats plens d’anotacions del treball, gairebé totes pertanyents a un passat relativament llunyà. Elegeix el més net i, amb un llapis que s’ha tret de la butxaca superior, apunta, amb lentitud, les sis xifres que segueixen el nom del carrer. El llapis té una mina molt dura, ingovernable, i li cal repassar els números per tal d’assegurar-se que el refrec amb els altres papers de l’infern no els esborrarà. En el darrer moment, quan ja anava a desar-lo, afegeix una inicial al costat del guarisme: R.

Continua fullejant la petita llibreta, cap al final de la qual hi ha un full desenganxat, però ja no hi descobreix cap més anotació, únicament l’empremta vagament greixosa d’un polze. Com ja ha fet altres cops, la considera amb curiositat.

Tot d’una, però, els seus moviments es precipiten, animats per la remor que ha sentit a l’altre costat de porta. Atabalat, només té temps de desar-se la llibreta a la butxaca amb un gest tan maldestre que la clau li rellisca de les mans.

El dring, gairebé cristal·lí, coincideix amb l’entrada de la seva muller, la qual, sense saludar, s’atura amb els ulls fits en el terra. Després mou el cap.

—Què és, això?

—Hola, Gemma! La clau… M’ha caigut la clau.

S’inclina a recollir-la, però ella, que ara assenyala amb la mà, pregunta de nou:

—I això?

Això és el portamonedes, i no hi ha manera d’amagar-lo, de fer-lo desaparèixer. S’escura la gorja:

—Bé… Un portamonedes.

—Ja ho veig.

—L’he trobat al carrer, però dins només hi havia una clau, aquesta…

I la mostra, puerilment. Ella avança fins a prop de la cadira, s’apodera de l’objecte i l’examina amb desconfiança.

—Ets un mentider!

—Gemma…

Ella el fita amb duresa.

—I aquesta clau… De qui és?

—T’asseguro que ho he trobat al carrer!

—Te l’ha donada una dona?

—Però, Gemma, si et dic… És ridícul!

—De qui és?

Ella s’aixeca, però sense plantar-li cara, únicament per no continuar en aquella posició d’inferioritat.

—De qui és?

La veu és frenètica, i ell, que es pensa que la coneix tan bé, s’estranya i tot, com cada vegada, de la rapidesa amb què pot exaltar-se per no res.

—Escolta, Gemma…

Roncament, ella diu:

—Tens una dona!… Ja m’ho pensava. —Rebot la clau i el portamonedes per terra i prossegueix—: Però si et penses que continuaré callant, treballant com una bèstia…

Per què, per què s’ha tornat així? Té la visió fugissera dels camps de blat, allà, al poble nadiu, quan ella encara duia trenes i ell ja la perseguia. Va besar-la per primer cop quan encara no havia fet els catorze anys, una nit que va baixar a la bassa amb dues galledes.

—No, Pere…

Es va embrutar totes les mans de fang i ella no volia que la toqués perquè devia tenir por que li deixaria els senyals dels dits a la roba. El seu pare era un vell tèrbol que de jove havia estat a la presó.

Però va besar-la i després, abans de decidir-se a somriure-li, ella es va quedar molt seriosa, com si reflexionés en allò que acabaven de fer.

Ara no reflexiona gens ni mica, ara l’insulta, i ell voldria ésser sord per no sentir-la. En té prou amb el so de la seva veu per a posar-se malalt. S’adona que murmura:

—Això no pot continuar així…

I ella calla de sobte. Després diu:

—Tu ho has volgut. —I ho repeteix més fort, amb més violència—: Tu ho has volgut.

—No és veritat; jo…

—Calla! Calla! Que no me’n recordo, del que deies! De primer haurem de treballar molt, però no m’espanta; anirem recollint fins que puguem comprar un camp i una caseta…

—No és culpa meva si…

—I ni camp ni caseta! Res! Ni un fill, ni un fill no m’has pogut donar!

—Jo?

—Tu.

Desmaiadament, protesta:

—No ho sabem…

—No ho sabem?

Els ulls se li encenen com una brasa, la cara se li afila, mossegada per la còlera, i fa tot de gestos desordenats.

—No ho sabem! Mira!

S’arrenca el vestit, la combinació, sense preocupar-se dels botons que salten, de les costures que peten en descosir-se.

—Mira, home, mira!

Es dreça al seu davant, amb el cos bru i sense una engruna de greix i, amb una amargor triomfant, l’humilia amb els pits amples i plens, amb les seves anques ben arrodonides i voluptuoses.

—Mira, mira!

Ell la contempla com enartat, com si la veiés per primer cop, però no experimenta cap desig, sinó una mena d’estupor que el té immobilitzat. Familiar i tot, ara és un cos estrany, el cos d’algú que no ha pogut atènyer mai, o gairebé mai. Potser només aquella primera vegada que ella va entrar a la pallissa i ell, que hi era sol, la va fer caure sobre la palla.

—Oi que ho volies?

—Sí, sí!

—Si el teu pare ho arriba a saber…

Això va ésser després, quan se li acudí de pensar en les possibles conseqüències de la seva precipitació. Però ella va dir:

—Millor, així ens casarem d’una vegada.

Perquè a casa seva no ho volien.

Continua mirant-la, i ella també el mira, sempre amb aquella expressió victoriosa, com si acabés de demostrar alguna cosa.

—I dius si sóc jo!

Ell no replica i desvia els ulls, avergonyit d’aquella nuesa insolent.

—La teva mare no hagués estat la perduda que era!

—Calla!

—Què he de callar! ¿Que no ho sap tothom, potser, de què es va morir? Si mai m’arribo a pensar…

—Calla, et dic! Calla!

Ara ha reaccionat i fa un pas amb el braç alt, la mà amenaçadora, a punt de colpir, però també ella es redreça amb un moviment esplèndid que li balanceja les sines. Sorda, diu:

—Toca’m…

El braç torna a caure lentament, amb un renec contingut. Irat i impotent, es tomba cap a la finestra, on s’adona que el fill dels Sabaté ha deixat de treballar i mira cap a la casa. Però no pot dir res, no pot avisar-la, perquè ella prossegueix:

—Era una innocent, jo! En això i en tot. Et vaig creure, i tu, tu…

Sembla que s’hagi ennuegat, però aconsegueix de vèncer la nosa que, un moment, la privava de les paraules, i, més fort, crida:

—Gandul, més que gandul!

Ell allarga les mans i tanca la finestra de cop. I aquell gest, per un motiu o altre, asserena la dona, car ja no diu res més i, abans de tombar-se de nou, ell ja sent els peus que corren dormitori enllà.

Quan mira, la veu fora, a la cuina, on s’ha refugiat perquè a la casa no hi ha cap més habitació. Es vesteix de pressa, sanglotant, sense acudir-se-li que la porta de fora també és oberta i que pot passar algú i sorprendre-la…

S’ajup cap al portamonedes i la clau, que encara són a terra, ho recull tot i ho deixa sobre la cadira. Aleshores travessa la cambra fins al llit, on s’ajaça sense descalçar-se.

La Gemma, ara, ja es deu haver acabat de vestir, perquè la sent feinejar amb un gran rebombori d’alumini. Com sempre que tenen una discussió i s’exalta, tracta els objectes sense mirament, amb brusquedat.

Uneix les mans darrera la nuca, desplaça una mica els peus cap a fora del llit per tal de no embrutar la roba amb les sabates, però la posició aviat li resulta incòmoda i, a la fi, decideix d’aixecar-se de nou. Reposa els peus en el terra, mira al seu davant, indecís, i acaba per avançar cap a la cuina amb la intenció de sortir al porxo mentre espera el dinar.

Ella és girada d’esquena, dreta al costat del fogó, on pela patates. No el pot haver vist, però l’ha sentit i, sense tombar-se, remuga alguna cosa. Li sembla distingir:

—Inútil, gandul!

—Altre cop?

Es mossega la llengua, puix que ho ha dit sense proposar-s’ho; se li ha escapat.

—I tots els que calgui!…

Encara està enrabiada, ben cert, però el frenesí aquell ja li ha passat, gairebé tan sobtadament com l’havia atacada. Ell va avançant cap a la porta sense dir res més; sap que contestar-li encara és pitjor. Però la dona no en té prou, s’ha de desfogar:

—Això, fes el sord! I pensar que si no fos pel que jo guanyo molts dies ni menjaries!

Ha arribat a frec de porta, però ara s’atura, es gira. Més val que tot quedi aquí dins, entre les quatre parets de la casa.

—No deu pas ser culpa meva si no sempre hi ha feina…

Ella deixa caure el ganivet amb violència.

—No hi ha feina! Per als ganduls, no n’hi ha! Inútil… I per això ens en vam anar del poble, perquè el senyor tenia un os a la panxa i volia viure amb l’esquena dreta…

—No vam ser pas nosaltres sols…

—Però els altres treballen, tots treballen, ni que sigui de manobre. Tu no, és clar! Tu t’estimes més que et mantingui la dona, oi? Mira!

No, ara no torna a despullar-se; només ha allargat les mans per tal de mostrar-li les durícies que hi ha deixat el treball de fer feines per les cases. Són unes mans fortes, i alhora com reblanides, unes mans que han tocat massa aigua, que han fregat massa rajols.

—Bé en trobo, jo, de feina!

Ell murmura:

—Si et penses que em diverteix…

La dona es queda una mica sobtada, observa uns instants de silenci i, després, amb la veu difícilment continguda, diu:

—De vegades et mataria!

Ell acala l’esguard, avança una mica el peu, se l’examina, com si acabés de descobrir-hi alguna cosa interessant.

—No sé per què no ho deixem, doncs.

—Deixar-ho? Deixar què?

Ell continua mirant-se el peu, el desplaça lleugerament, com per examinar-lo millor, des de tots costats.

—Si només sóc una càrrega… Em trobes tots els defectes!

—Què? Digues, home, digues!

Ell acaba:

—Fa temps que ens hauríem hagut de separar.

—Sí, ja sé que és la teva idea.

Riu i se li atansa amb les mans clavades als malucs, airosa i provocativa.

—Però prova-ho!

S’ha aturat molt a prop seu i el mira fitament mentre repeteix despectivament:

—Prova-ho!

—Si tampoc…

Ella el talla:

—Que seria bonic, oi? Quan ho has destruït tot, sense respectar res; quan m’has amargat la vida…

—Sempre es pot tornar a començar; som joves.

—No me’n sento pas, jo, de jove!

Ho ha cridat amb un esclafit sobtat, i ell fa un pas enrera, com per escapar-se, però no fuig, sinó que continua allí. Es queixa:

—Si, només que fos una vegada, poguéssim parlar amb calma!…

—Que no hi parlem, potser?

—No. Com abans…

—Abans…

Mira un indret situat darrera seu, però els ulls, ara, tenen una expressió vaga. És que veu, com ell, el poble amb les seves tres dotzenes de cases, i els camps, i el riu on anaven a festejar d’amagat? Ella es feia més i més dona de setmana en setmana.

—Abans…

Ell l’esguarda, sorprès pel to de la seva veu, recançosa, nostàlgica, i aleshores s’adona que té els ulls humits. Sent que, baixet, afegeix:

—Érem uns altres, aleshores.

Plora, plora de debò, sense soroll, sense vergonya, sense preocupar-se que les llàgrimes se li escorren galtes avall.

Sí, eren uns altres. Llavors feia olor de terra, d’herba, de flors, no aquesta sentor àcida de lleixiu que no es pot treure de damunt. I el mirava amb uns ulls volenterosos, sí, però amicals i enamorats.

—Quan ens casarem…

Gairebé totes les seves frases començaven així, en aquell temps. I ell també repetia:

—Quan ens casarem…

Podia abraçar-la i esclafar-li els llavis sota els seus amb una naturalitat confortable, acceptada.

—Tu t’imagines? A casa nostra, de nit…

—A casa nostra i on sigui.

—Boig!

El distreu el gest de les mans que es desplacen cap a la cara per eixugar-se barroerament les llàgrimes. I després la torna a veure dura, tensa, sense haver cedit gens ni mica. Ell diu:

—Però parlar, bé ho podem fer…

Ella li adreça un esguard breu, es gira i s’allunya cap als fogons. Ell espera i només quan la veu decidida a no contestar, afegeix:

—Un dia me n’aniré… No ho podré evitar.

La dona acaba d’agafar el ganivet de pelar patates, i ara es tomba sense abandonar-lo.

—No.

—És que no ho resisteixo…

—No. —Torna cap al seu costat, i ell només té ulls per al ganivet—. No et mouràs mai d’aquí, em sents? Tu has volgut que fos així, i així serà fins que es mori un de nosaltres dos. No deixaré que afegeixis la befa a l’insult.

Molt ràpid, troba els mots:

—Deixa’m tu, doncs.

—No —i gairebé somriu, com si li passés pel cap una idea divertida—. On vols que vagi? Què vols que faci? Ningú no m’assenyalarà mai com una dona que s’ha separat del marit… Ens vam unir per sempre, en la sort i en la desgràcia…

—Això són paraules.

—No són paraules. Ha de ser així. No vull anar de boca en boca.

—Com si no hi anéssim prou ara! Tothom, al barri, sap que discutim com gat i gos.

—Tots els matrimonis es discuteixen. No és el mateix.

Ara parla ben tranquil·lament, com ell li havia demanat de fer, com ella no volia fer. S’ha quedat aturada entre ell i el fogó, més a prop d’ell, certament, mirant-lo i no mirant-lo, mirant-lo ara i separant tot seguit la vista, com quan dos conversen de debò. Però quan diu els següents mots, ell sap que això està a punt d’acabar-se.

—De manera que si pensaves anar-te’n amb aquesta de la clau…

—T’he dit que l’he trobada!

—Potser sí, i potser no. Amb tu mai no se sap. Però vigila, Pere, perquè si mai sé que m’has enganyat…

No ho acaba de dir, però el gest a què es lliura amb el ganivet és prou expressiu perquè a ell se li posi la pell de gallina. D’altra banda, ja el va amenaçar un altre cop:

—Te’ls tallaré!

Qui devia haver-li dit que ell i la Josefa Martín s’havien trobat a hora foscant a la barraca de l’oncle Enric?

—M’agradaria saber qui és aquest fill de puta!

—No insisteixis, que no t’ho diré.

No li ho havia volgut dir, no, i ell es desesperava, perquè ni tan sols era veritat. Potser ho havia fet córrer la mateixa Josefa; era capaç de tot, aquella.

—Si mai ho sé del cert… Ha de ser només amb mi, i per sempre.

No, en això sí que no ha canviat pas gens; és ben bé igual que la minyoneta de dotze anys enrera. ¿Per què, per què no va saber endevinar que seria tan obstinada? Sense adonar-se’n, mormola entre dents:

—No m’ho explico.

La dona, que potser no ho ha sentit bé, es queda esperant, i ell, com si obeís una ordre, repeteix:

—No m’ho explico.

Però ella calla i el fita, com si no hagués acabat. Sota la seva mirada, es veu obligat a completar:

—De vegades sembla que encara m’estimis, perquè si no…

Ella es gira de nou cap al fogó, ara amb el front plegat, i, d’esquena, la seva veu tensa escup:

—T’odio!

Ha recollit una patata i la va pelant amb un gest seguit i aparentment assegurat que es dissocia totalment de les paraules. Ell avança una mica.

—Doncs no té sentit.

La dona, sense replicar, acaba de pelar la patata, la deixa en un platet disposat en un racó, n’agafa una altra. No pot tolerar el seu silenci i insisteix:

—Ho sents? No té sentit.

Ella continua sense contestar, com si de sobte s’hagués desinteressat de la discussió, o com si s’hagués tornat sorda. I ell, tot d’una, sent com per dins li puja una glopada amarga i biliosa com aquella del bosc, quan vomità.

—Al capdavall, tu…

Ella s’ha tombat amb un moviment brusc.

—Què, jo?

—Que també deus fer el que pots…

La seva immobilitat és absoluta, però només dura un moment, potser un segon, ja que tot seguit es precipita endavant amb el ganivet encara a la mà.

—Gemma!

Retrocedeix, però ella és més ràpida, se li abalança damunt. Ara veu que el mataria, i només té temps de desviar la trajectòria de l’arma.

—Que t’has tornat boja?

Ella lluita, si bé ja ha perdut l’impuls inicial, car sobtadament la sent blana, com abandonada entre els seus braços. I aleshores s’adona que plora. Es desconcerta, sense que li passi pel cap d’aconsolar-la, d’aprofitar aquell instant de tragèdia per provocar una reconciliació. O potser sap que no serviria de res.

D’altra banda, ella ja se’n separa i corre cuina enllà, cap al dormitori, on desapareix sense tancar la porta. Ell, encara dret al llindar, escolta els sanglots sorollosos i inacostumats que coincideixen amb el grinyol del somier, on es deu haver deixat caure.

—No em veuràs plorar gaire, a mi.

—Ni ho vull.

Però el seu pare l’havia maltractada, aquell dia. Va mostrar-li els braços plens de blaus i les cuixes on fins i tot tenia una mica de sang.

—Li faré un cap nou!

—No, que encara hi perdríem.

Aleshores sí que la tenia entre els braços i la conhortava:

—Quan viurem junts…

Tanca els punys i fa petar els dits. Fa vuit anys que viuen plegats i cada dia empitjora tot.

Dins la cambra, el plor cedeix i es va aquietant en tot de sospirs pregons, d’animal ferit. Indecís, es gira cap a la porta i, sense acabar de badar-la, contempla el porxo i l’estret caminoi de graons per on puja una dona que saluda:

—Bona tarda.

No contesta, gairebé no contesta, perquè continua inconscientment atent a les remors que encara li arriben del dormitori. Amb la mateixa distracció, cerca una cigarreta, l’allisa amb els dits, se la posa a la boca, però després s’oblida d’encendre-la. La dona, tot pujant, el mira amb una expressió estranyada. Aleshores, amb un retard desconcertant, diu o repeteix:

—Bona tarda…

Quan a la fi es decideix a treure’s la capsa de llumins de la butxaca, s’adona que ha deixat de sentir el plor. Tampoc no ha sentit els passos, però quan es tomba per explorar el silenci, la veu ja al costat del fogó, altre cop amb el ganivet i una patata a les mans, erecta i aparentment serena, com si no hagués passat res.

Deixa cause el llumí a terra i, durant un breu instant, continua contemplant-la, conscient ara d’aquella lluor irada i tèrbola que deu haver-li encès els ulls, del minso somrís gairebé irònic i despietat que li desfigura la boca. Perquè també ell l’odia.