11

—Ens hem quedat com abans —comentà la dona—. No ha volgut dir res.

Walter no contestà. Continuava fitant la porta per on havia desaparegut l’home. No ha pogut dir res, rectificà interiorment. Ara li feia estrany no haver-hi caigut més aviat. No es tractava de tossuderia, sinó d’una impossibilitat. I, fet i fet, encara que hagués parlat, què hauria pogut dir? Servia d’alguna cosa, al món de fora, interrogar els qui se n’anaven? Què sabien, al capdavall? No res. De vegades fins i tot ignoraven que partien…

Totes aquestes reflexions no el privaven de sentir-se descoratjat, íntimament descoratjat. Era ben inútil aquest do seu, aquesta mena de subtilesa o de sisè sentit que li permetia de descobrir per endavant els qui se n’anaven. I, si era inútil, per què el posseïa? I per què ell sol, entre tanta gent?

Com puc saber, però, que sóc jo sol?, es preguntà immediatament. Una estona abans, li semblava indiscutible. Ara ja no n’estava tan segur. No volia dir res que els altres, o aquella mínima proporció dels altres amb qui havia parlat de l’assumpte, ho trobessin sorprenent. Llur ignorància no demostrava res. O, a tot estirar, que llur cercle de relacions era molt limitat. Pensant-hi bé, no podia ser que ell fos l’únic que se singularitzava. Normalment, hom comparteix els seus dons amb algú altre. A fora, havia estat escultor. No era una professió estesa. Però hi havia d’altres escultors. Alguns, tan bons com ell. D’altres, més i tot. Per què havia d’ésser diferent, aquí? Posseïa una facultat que no era corrent, com a fora no havia estat corrent saber esculpir, però aquí, com a fora, havia d’haver-hi altres persones dotades com ell, encara que no fos en la mateixa mesura. Algunes probablement ho estaven més. Per què no buscar-les?

No, es va dir al cap d’un moment. No cal. Quin interès té saber per endavant qui se n’anirà, si n’hi ha prou, i fa el mateix servei, o sia que no en fa cap, quedar-se prop de la porta?

En girar-se, va veure que la dona l’havia deixat. Potser estava cansada del seu mutisme. La va descobrir a l’altre extrem de sala, on parlava amb dos individus. Probablement els contava allò que s’havia esdevingut, car tots dos l’escoltaven amb molta atenció i vagament excitats. Ara i adés, adreçaven una llambregada en la seva direcció.

No es va moure ni quan els individus, precedits per la xicota, se li van atansar. Un d’ells va preguntar-li de bones a primeres:

—És veritat, això?

Com que aquest això només es podia referir a una cosa, assentí.

—És estrany —comentà l’altre—. Però tampoc no és la primera vegada que passa…

No, ja ho suposava. Res no passava per primera vegada. Una cosa podia ser rara, però sempre hi havia algú o altre que coneixia un precedent. L’eterna repetició, fins i tot aquí…

—N’he conegut d’altres com vós —va prosseguir l’individu—. No gaires, però. Dos o tres…

—I?

—Bé, un d’ells s’havia proposat també de parlar amb els qui se n’anaven. Mai no ho va aconseguir. Un dia m’assegurà: «Jo, quan me’n vagi, parlaré». «Però, i qui ho sabrà que us n’aneu?», vaig objectar-li. «És veritat; caldria trobar-ne un altre que ho pogués endevinar». Ni ell ni jo no coneixíem ningú que posseís aquest do, aleshores. «Busquem-lo», vaig dir-li. El vam buscar. No va ser gens fàcil. El temps passava i no trobàvem ningú. Ell estava com desesperat. «Me n’aniré i ens perdrem aquesta oportunitat…», es queixava. Bé, us estalviaré els detalls. El fet és que a la fi, després de molt de temps, vam ensopegar amb el nostre home. També havia fet els seus experiments i, com l’amic que us dic, estava exasperat de fracassar sempre. Es van entendre fàcilment, doncs. Van convenir que el primer que se n’aniria parlaria a l’altre. Per tal de prevenir qualsevol badada, des d’aleshores ja no es van deixar de petja. Sempre se’ls veia plegats. O se’ns veia plegats, perquè, jo tampoc no em volia perdre l’espectacle i els acompanyava arreu… Un dia, a la fi, un d’ells se’n va anar. L’altre, com confiàvem, ho va preveure. «Te’n vas», li va dir. I ell no contestà. «Parla, home, parla!», li pregava. I el que se n’havia d’anar feia esforços per complaure’l, però no podia; era com si de cop i volta s’hagués tornat mut. Una cosa que angoixava de debò. Aleshores vaig tenir una idea: per què no interrogar-lo de tal manera que fos suficient de contestar amb un sí o un no, amb un gest del cap? Perquè el cap el podia moure. Ho vam provar. «No pots dir res, oi?», va preguntar-li el meu company. L’altre féu que no. «Has rebut alguna ordre?». El cap afirmà. «Quan?». Això, però, ja no ho podia contestar amb un senzill moviment. Per sort, vaig recordar a temps que, unes hores abans, s’havia tancat una bona estona a la seva habitació, on, com és natural, no el podíem seguir. Li vaig preguntar, doncs: «Quan éreu a la cambra?». De seguida va fer que sí. Després d’això, ja no se’ns acudia què més preguntar-li. Estàvem atabalats… Fixeu-vos que aquest interrogatori tenia lloc quan ell ja començava a encaminar-se a la porta. No teníem ni temps de pensar com cal. El seguíem, un a cada costat, trencant-nos la closca…

Algú que passava va aturar-se a escoltar, probablement atret pel discurs, però ni l’home ni Walter no hi van parar esment.

—«Què us han manat?», va preguntar a la fi el meu amic —prosseguia l’home—. «Que us n’anéssiu?». El cap va assentir un cop més. «Ha estat una veu, potser?». Sí. «I us ha dit per quina porta havíeu de sortir?». Continuà fent que sí. «La dreta?». Indicà que no. «L’esquerra, doncs…». Va assentir. «I sabeu què hi ha, darrera?». Ara va dir que no, sempre amb el cap. Tot això, repeteixo, mentre s’encaminava a la porta. Ja hi érem a tocar i no hi havia manera de detenir-lo… «Teniu por?», se’ns acudí encara. Va fer un moviment indecís que nosaltres vam interpretar en el sentit que no ho sabia…

—Bah! —exclamà darrera d’ells la veu de l’home que s’havia aturat a escoltar-los.

Tots es van girar a mirar-se’l.

—Què voleu dir amb aquest bah? —va interessar-se l’interlocutor de Walter.

—Vull dir que em sembla que teniu molta fantasia. Inventeu…

—Com, que invento! —protestà l’home—. És la pura veritat!

—I encara que ho fos —objectà l’altre—. Què demostraria, això? No res, perquè és un cas, un simple cas; una excepció. Les coses no passen sempre com vós les presenteu.

—Parlo del que he vist —digué l’individu, un xic ofès.

Walter mirava de l’un a l’altre. L’home se li adreçà:

—No en feu cabal. Cadascú veu les coses a la seva manera, aquí. Jo us podria contar un cas ben diferent…

—Conteu-lo, doncs —l’animà Walter.

—Sí —féu la noia, que no havia badat boca.

—També jo vaig voler fer una experiència com aquesta… —començà el desconegut.

Walter el va interrompre:

—Un moment. Vol dir, això, que també posseïu la facultat de preveure qui se n’anirà?…

—No, no; en absolut! Ni crec que la tingui ningú.

—Aneu errat —el va contradir Walter—. Jo mateix.

L’home se’l mirà amb una expressió recelosa.

—Ho creieu de debò?

—Sí. I en podem fer la prova quan us sembli. Ara, però, conteu-nos això.

—Doncs bé, com que jo no tinc aquest poder d’endevinaire, em va semblar que seria més senzill plantar-me prop de la porta i aturar els qui sortien. Ho vaig fer. És veritat que a alguns els empenyia, pel que semblava, una força que no els permetia de fer cap pausa. Però aviat vaig deduir que aquesta força no dimanava d’una ordre que havien rebut, sinó de l’afany que tenien de trobar-se a l’altre costat. Perquè, dues o tres vegades vaig poder parlar amb alguns d’ells. Parlar, enteneu?

Walter i la noia van assentir, però l’altre home esbossà un gest d’incredulitat. El desconegut, sense preocupar-se’n, prosseguí:

—Es van aturar i vam parlar, exactament com ara parlem nosaltres. I què vaig esbrinar? Doncs no res. «Us n’aneu?», preguntava jo. «Sí; per què?», em contestava ell. «Com sabeu que heu de sortir per aquesta porta i no per l’altra?». «No ho sé». «I doncs?». Ell contestava: «Em sembla la més indicada». Ja veieu si era vague, això. «Però qui us ha indicat d’anar-vos-en?», continuava. L’home s’arronsava d’espatlles. Tampoc no ho sabia. Jo no em donava per vençut. «Una cosa o altra deu haver passat, que us n’aneu…». «Sí», deia ell. Quan li preguntava què, però, no sabia explicar-se. Més aviat era com una impressió que tenia. Alguna cosa, potser una mena de veu de la consciència, li deia que havia arribat el moment de sortir. Però no li ordenava res. Això quedava clar. Amb alguns hi vaig parlar força estona, davant mateix del porter; no semblava que els vingués d’una hora. «Sabeu què trobareu a l’altre costat?», prosseguia jo, infatigable. No, no ho sabia. «I no us fa por?». «No, gens; ben a l’inrevés. Tinc ganes d’anar-me’n d’aquí». «Però fins ara bé heu tingut por. I, si no por, un cert temor, una mica de recel…», insistia jo. «Sí», confessava l’home. Sinó que tot això, ara, s’havia fet fonedís. «Tot d’una, o gradualment, no ho sé, he comprès que no havia de témer res. Aleshores m’he dit que entre quedar-me i marxar… Sí, fet i fet, la meva estada tampoc no pot ser indefinida, per què havia d’esperar?». Una mica més ençà, una mica més enllà, les explicacions sempre eren aquestes —va acabar l’home.

—O sia que si passaven a l’altre costat era simplement perquè tot d’una aquest desplaçament ja no els espantava… —reflexionà Walter.

—Aquesta és la meva impressió.

—Ximpleries —protestà l’individu que havia tingut un company dotat—. Si fos així, tots ens en podríem anar ara mateix.

—Sí? —se li’n burlà el desconegut—. Per què no ho proveu?

—Perquè ja estic bé aquí.

—És bona, aquesta! —triomfà l’altre—. Esteu bé aquí! I per què?, si em permeteu la pregunta. Tantes coses hi ha, que us fan l’estada agradable? No —va afegir en veure que l’home callava—. El que passa és que creieu que això és preferible, per molest que sigui, a alguna altra cosa que no coneixeu, que ningú no us pot dir com serà. En una paraula: esteu bé aquí, on res no us plau, perquè temeu.

—Sou massa eixerit, vós! —es defensà l’home.

El desconegut va riure amb un deix sarcàstic.

—Ja veig que he posat el dit a la ferida.

—Faríeu bé de no escoltar-vos-el —va dir l’altre, girant-se cap a Walter—. És un element pertorbador…

I va fer unes passes que el separaven del grup. El seu company el seguí tan silenciosament com havia assistit a la discussió. Walter es quedà sol amb el desconegut i amb la dona.

—S’ha molestat —va dir l’home—. No entenc per què. A mi no em molesta pas que els altres em contradiguin.

—Però si les coses, ni que només sigui una vegada, van passar com ell les ha contades… —començà Walter.

—Gairebé asseguraria que no. Tampoc no és del tot veritat el que us he contat jo. Res del que contem aquí no és mai del tot veritat. Fins i tot de bona fe, sense proposar-nos-ho, mentim, brodem… Ben mirat, és natural. Bé hem de passar el temps d’una manera o altra, oi? És tan monòton, aquest indret! Mai no hi ha res de nou. Escales amunt i escales avall, converses i més converses, repetint sempre si fa no fa el mateix… Aleshores, cal posar-hi una mica de sal. És clar que, de tan posar-n’hi, el paladar se’n ressent.

—Com voleu dir?

—Vull dir que, més tard o més d’hora, acabem creient en les nostres mentides. Però n’hi ha prou amb reflexionar un moment per comprendre que res de tot allò que diem que ens passa no ens pot passar. En primer lloc, perquè en aquest indret no passa mai res que no sigui una repetició. I les coses que passen un cop i un altre cop, sempre idèntiques, és com si no passessin, perquè d’allò que no para de reiterar-se no se’n pot dir que passi, que succeeixi, sinó que és…

—No us embaleu —el tallà Walter.

L’altre va riure.

—Perdoneu. És que us veig tan crèdul, tan ingenu! De segur que no fa gaire que sou entre nosaltres.

—No, no gaire —digué Walter, sense precisar per prudència.

—Quan faci més temps, veureu que tinc raó. No vull dir que de molt lluny en lluny no assistim a algun esdeveniment fora de sèrie, anormal. Tot és possible. La regla, però, és aquesta: avui com ahir com demà. Cada dia s’assembla tant a l’altre que no hi ha manera de saber si és o no és el mateix. D’altra banda, tampoc no té cap interès.

—Ja ho veig… —mormolà Walter, que no sabia com manejar-lo.

—Magnífic! —féu l’home—. Me n’alegro infinitament per vós. Perquè, si voleu que us ho digui, ni jo no estic segur de tot això. Podria ser ben bé el contrari i no em sorprendria.

Féu un gest amical amb la mà i va allunyar-se. Un cop sol amb la dona, Walter comentà:

—No hi deu ser tot.

—Sí —digué ella—. No és el primer que sento, d’aquests.

—I què es proposava?

—No res. Què podia proposar-se? No us pot fer cap mal. Ningú no pot fer cap mal a ningú, aquí. Suposo que, com ha dit ell, deu ser una manera de matar el temps com qualsevol altra.

L’individu que havia tingut un amic capaç de saber per endavant si algú se n’anava, va atansar-se’ls de nou. Però ara no tenia la intenció de prosseguir les seves explicacions. Àdhuc semblava una mica fred amb Walter, potser perquè el xicot s’havia avingut a escoltar l’altre. Fos com fos, no li adreçà la paraula. Va dir alguna cosa a la dona, i ella el seguí. Van allunyar-se tots dos.

Walter restà uns moments on era i, després, va posar-se a passejar amunt i avall de l’estança. Provava de digerir tot el que havia vist, tot el que li havia passat, tot el que li havien dit. No era fàcil. Massa coses en molt poc temps. Tantes coses, que aquella mateixa abundància l’inclinava a desinteressar-se’n.

A poc a poc es va anar concentrant en la seva experiència. Era ben poca cosa i no demostrava res. Li caldria repetir-la un cop i un altre cop. Quan tingués prou tou de coneixements, podria fer-se un criteri personal. No pas ara. Comprenia que parlar amb l’un i amb l’altre no el menaria enlloc. Recordava, per exemple, que el professor li havia assegurat que mai ningú no havia vist marxar un conegut. Ell havia tingut l’evidència del contrari, i això a les poques hores d’haver arribat. No podien ser veritat totes dues coses alhora. I, posat a escollir, es quedava, naturalment, amb la seva pròpia experiència. D’aquesta no podia dubtar-ne. Li serviria, però, d’alguna cosa?

Suposem que esbrinava que, a l’hora d’anar-se’n, tothom es captenia de la mateixa manera. O, a l’inrevés, que tothom es captenia diferentment. Era una constatació que podia fer. Una constatació que, molt probablement, no li permetria d’avançar gens en el seu coneixement de la situació. Perquè una cosa semblava ja indiscutible, ara: els qui se n’anaven eren incapaços, per la raó que fos, de proporcionar cap informació. Se n’anaven i prou. I ell es quedava aquí. Com en tot, no sabria res fins que ho hagués provat personalment. No sabria res mentre no sortís per una d’aquelles portes. I aleshores tot seria tan inevitable, que ja no tindria importància. Era ara que en tenia.

I ben mirat, per què?, va preguntar-se de cop i volta. Ni el coneixement ni la ignorància no li estalviarien aquell pas. Era raonable, doncs, de preocupar-se’n? No era preferible, tot ben pensat, d’inclinar-se per la ignorància? Mentre ignorava es podia fer totes les il·lusions que volgués. No era també aquesta una manera d’entendre la realitat?

Incòmode amb ell mateix, va aturar-se de nou, ara prop de l’escala. La gent anaven i venien, indiferents a la seva persona. I ell, pensarós, els seguia un moment amb la mirada, els abandonava…

Sobtadament, s’encarcarà. Potser quan menys s’ho esperava, tenia lloc un esdeveniment tan insòlit que, uns segons, refusà d’acceptar-lo. Al capdamunt de l’escala acabava de fer acte de presència una dona de carn i ossos.

Una dona com eren les dones de món de fora…