3

En arribar al pis dissetè, va aturar-se. No estava cansat, però. Tal com li havien dit, s’havia tornat ingràvid i aquells tres-cents vint-i-tres graons —els havia comptats— no li pesaven gens ni mica a les cames, bo i que els hagués pujats sense fer pauses. I ara se li va acudir que, amb un cos tan lleuger, de segur que no li seria difícil de volar. De fet, creia que en tindria prou amb fer un petit salt per trobar-se flotant en ple aire, qui sap a quina altura.

Ho va provar a l’acte. I sí, no s’havia equivocat: amb un impuls relativament modest, botà força amunt. Molt abans d’atènyer el sostre, però, el cos tornà a davallar i, suaument, reposà de nou en el terra. No es podia pas dir que fos una volada gaire reeixida…

Sentí una rialleta al seu darrera i, en girar-se, va veure un individu que, des del pas d’una de les moltes portes que s’arrengleraven en el corredor, se’l mirava amb un posat divertit. Tenia unes faccions naturalment jovials i es comprenia que devia costar-li poc de riure. En adonar-se que ell el fitava, però, va enseriosir-se i s’excusà:

—Perdoneu, però és que aquest número de fira…

Walter no es va molestar pel comentari. Féu unes passes cap al desconegut, el qual també avançà des del pas de la porta.

—No ho entenc —li va dir Walter en coincidir a mig passadís—. Em pensava que amb un petit salt me n’aniria qui sap on!

—I per què? —va preguntar-li l’altre, i ara tornava a somriure.

—Home, vós direu! En pujar les escales he comprovat que la lleugeresa del cos era increïble. Això vol dir, si no m’erro, que en aquest indret la força de la gravetat és pràcticament nul·la. Volar, doncs, seria lògic. Els cossos ingràvids…

L’altre, però, el va interrompre:

—No fa gaire que heu arribat, oi?

—No; molt poc.

—Això ho explica tot. Si fes més temps que fóssiu entre nosaltres, comprendríeu que aquí tot és diferent. Diferent de debò, eh? —recalcà—. No ens serveixen cap de les mesures habituals de fora.

—Prou que ho veig —confessà ell—. Però si tenim un cos…

—És que no el tenim —el va tallar de nou l’home—. No pas una cosa que pugui ésser anomenada cos amb propietat. Ho entendreu de seguida —afegí—. Pitgeu-vos el pit o el ventre amb un dit…

Walter ho va fer, sense demanar-li per què li aconsellava de lliurar-se a un acte tan extravagant. Un segon després, però, ja se n’havia fet càrrec. De primer el dit i, seguidament, la mà sencera, van desaparèixer cap a l’interior del seu cos. Era un cos sense consistència que es deixava penetrar amb una facilitat esbalaïdora.

—Carall! —exclamà.

—Sí —digué l’altre—. D’això en podeu dir el que vulgueu, però no un cos. No ho és.

Li va somriure novament i aleshores, sense ni un gest de comiat, va allunyar-se corredor enllà.

Sol, va repetir dues o tres vegades l’experiment. Sempre amb el mateix resultat. Després, va atansar-se a la barana i hi enfonsà el costellam. I la barana va penetrar-lo, sense ocasionar-li cap mena de dolor. En retrocedir, s’examinà altre cop. No, no hi havia el més petit senyal de ferida, de traumatisme. Res de res. Un cos tan íntegre com abans.

Una xicota desembocà de l’escala i, caminant de pressa, avançà cap a ell. En passar pel seu costat, va mirar-se’l sense gens ni mica de curiositat, amb aquella mena d’expressió impersonal que potser era de rigor a l’indret. Ell, però, allargà impulsivament el braç i va subjectar-la per la cintura. Tant li feia, el que podia passar. Fos com fos, li calia procedir a una altra comprovació. I va passar això: el seu braç segà la noia pel tronc, però una mica més enllà —perquè ella havia continuat caminant— el cos es reféu. És a dir, probablement no s’havia desfet mai. El seu braç i el cos de la xicota s’havien confós un moment, però de fet no hi havia manera de saber si ell havia partit el cos o si la dona li havia partit el braç. Tots dos ressorgien sencers de la fracassada provatura.

Ella, que s’havia aturat, es girà a preguntar-li:

—Per què ho heu fet, això?

No semblava ni indignada ni complaguda. Indiferent.

—No sabeu que, aquí, no serveix de res? —afegí.

Walter, que se sentia mal interpretat, protestà:

—Oh, no és pas el que us penseu. Només volia… —però aleshores va callar. No sabia com explicar-se. De tota manera, ella devia haver-lo entès, perquè digué:

—Sou un hoste nou, ja ho veig.

—Sí, he arribat ara fa poc. I, és clar, no entenc…

La noia li somrigué i va atansar-se-li una mica més.

—I us penseu que nosaltres ho entenem? —va preguntar-li—. Cada dia descobrim coses noves, però mai no en traiem l’aigua clara. Prou n’hi ha que fan explicacions, però no menen enlloc. En el fons, sempre expliquem coses de fora. No podem explicar res d’aquí.

—Ja m’ho imagino —va comentar ell.

—Us han destinat a aquest pis?

—Sí, tinc el número 1.713.

—És aquest —va informar-lo la noia tot assenyalant la cambra davant la qual estaven aturats—. Jo estic al dinou. Ens veurem sovint —afegí, i va deixar-lo.

En trobar-se altre cop sol, Walter fità la porta de la seva habitació. El número, en xifres molt petites, era pintat al capdamunt de tot, gairebé invisible. La porta no tenia ni pom ni pany. Estava despullada de qualsevol ornament. També ho estava el corredor. Només hi havia portes i parets. A l’altra banda, la barana. Tot era d’una simplicitat extremada.

Va empènyer la porta, la qual cedí sense gens de resistència. Se li va acudir que hauria estat més lògic que el seu cos, o si més no la mà amb què la pitjava, la travessés. Però no; aquí, contra aquesta porta, es captenia com un cos sòlid. No s’ho explicava. Que potser era d’una altra qualitat que la barana, la porta? O, a l’inrevés, era que el cos canviava de naturalesa en disposar-se a entrar a la seva habitació? No tenia sentit, és clar. La noia devia tenir raó, en dir-li que cada dia descobriria coses noves sense entendre-les…

La porta, doncs, s’obrí amb tota naturalitat, i Walter es trobà a l’interior de la cambra. Era molt reduïda; tant, que fins i tot resultava excessivament alta de sostre. I no hi havia cap objecte. Ni llit, ni cadires, ni tauleta… res de tot allò que estava acostumat a associar amb un dormitori. És que no era una cambra de dormir. Però això encara ho ignorava.

A l’altre extrem, davant mateix de la porta, hi havia una finestra. Va atansar-s’hi i provà d’obrir-la per tal de treure el nas a fora. La finestra, però, no s’obria. Era un gran quadrat de cristall, ben encastat a la paret. No tenia ni finestrons.

Amb la cara a frec de vidre, va mirar cap enllà, però aquest enllà ja no existia. A fora tot era fosc, tot devia ser fosc. El fet és que el vidre li retornava, insistent, la claror de la cambra. Al cap d’un moment es va dir que, si volia, bé podia trencar un cristall. A la pràctica, però, va resultar que era impossible. El seu braç havia perdut de nou solidesa. S’esclafava contra el vidre que el comprimia fins que quedava convertit en una mena de làmina; un cop separat de la finestra, tornava a dilatar-se normalment.

No es va moure d’allí durant molta estona. De tots els misteris amb què s’havia trobat fins aleshores, cap no el desconcertava tant com aquest. Potser perquè ara tenia la pruïja de donar un cop d’ull a l’exterior. Per primera vegada des que havia entrat a l’edifici se sentia empresonat. D’altra banda, aquella cambra tan nua el deprimia. Tot era despullat, en aquella casa, però arreu, a les escales, a la gran sala de baix, als corredors, sempre hi havia gent que anava i venia, que es desplaçava d’un costat a l’altre, i això no permetia de veure, de moment, la pobresa de l’indret. Ara, però, a soles, no li podia passar per alt.

Aquelles quatre parets eren les d’una cel·la de presó. Pitjor encara. Perquè no podia ni seure ni ajaçar-se, si no ho feia sobre el terra. Val a dir, però, que, en adonar-se’n, va descobrir que no tenia ganes de fer ni una cosa ni l’altra. No estava cansat. Mai no havia estat tan poc cansat como ara. Se sentia d’una lleugeresa meravellosa. Meravellosa i, alhora, inquietant. Allò no era natural. Pensant-hi bé, però, per què ho havia de ser? Què volia dir, natural? Conforme a les coses de fora? Però ara no era fora. Probablement no hi tornaria mai més. Era aquí, i li calia aprendre a comptar amb d’altres mesures. Potser havia d’aprendre a desaprendre de comptar de cap manera…

De cop i volta, aquella soledat li pesà. A més a més, posats a no comprendre, no comprenia tampoc la utilitat de disposar d’una habitació quan en aquesta habitació no hi havia res que fos seu. Per a ell, una cambra pròpia encara volia dir un indret on retirar-se a descansar entre les seves possessions, entre objectes familiars dels quals podia disposar. Tot de coses que no tenien sentit en aquest món nou on acabava d’entrar tan innocentment, tan despreocupadament.

Sortí de nou al passadís i se les va emprendre escales avall. Al pis dotzè es trobà amb aquella dona que tant li havia repugnat. Ben just si es coneixien, l’atzar els havia reunit un moment al mateix grup, i res més, però un residu d’educació mundana l’obligà a adreçar-li la paraula.

—A quin pis us han destinat? —li va preguntar.

—Al tretzè. Habitació 1.327.

—També heu arribat avui, oi?

—Sí; una mica abans que vós, em sembla. —Féu una pausa i, després, exclamà—: Que estrany que és tot!

—Sí, però suposo que ens hi acostumarem.

—Jo no m’hi voldria acostumar pas —va dir ella, patèticament—. Per res del món. És trist, absurd… Tan bé que estava fora!

—Sí, tots hi estàvem bé —assentí Walter.

La dona sospirà i, sense afegir mot, va prosseguir cap a l’altre tram d’escales. Walter continuà davallant. A partir del pis sisè, hi havia més gent i se li acudí que potser els pisos superiors no estaven tan poblats; hi devia haver habitacions buides. Aquí, en canvi, totes devien estar plenes. Alguns se saludaven, s’aturaven, encetaven fins i tot una conversa en algun racó de passadís, o a l’escala mateix, però la majoria pujaven i baixaven sense adreçar-se a ningú, indiferents als altres. Tothom es movia ràpidament, com si els esperés una ocupació urgent. I no els esperava res. Hores i hores, dies i dies de soledat, de converses a la sala de baix. Menys que res…

Algunes de les cares que veia eren molt boniques, afables i harmonioses; d’altres, eren tan repel·lents com la de la dona amb qui acabava de parlar. Amb els primers li hauria agradat d’enraonar-hi una mica i, si se n’estava, no era pas per timidesa, ni per por que el rebutgessin; començava a comprendre que, aquí, ningú no es mostrava orgullós, o altiu. De què hauria pogut parlar-los, però? També cal afegir que mai no havia estat un gran conversador. Més aviat se’l tenia, o se l’havia tingut, per un home adust. Tenia moltes coses per dir, sí, però no en paraules, sinó en matèria dura, marbre, pedra, bronze… Aquí no hi havia res de tot això; aquí només hi havia mots. I aquests mots, encara, no eren la mena de mots pels quals antany s’havia interessat. Aquí no hi havia res d’allò que a fora li interessava. Perquè crear, realitzar, eren activitats d’aquell món. Aquí ni l’amor no devia estar permès. Ho intuïa. No pas una mena d’amor com el que ell havia conegut. Es preguntà quin gust tindria una besada, aquí. Probablement cap.

A la sala, el grup que l’acollí ja devia fer estona que s’havia disgregat, però l’home que li havia parlat del temps interior com de l’únic que era vàlid entre ells, es passejava tot sol entre dues portes. Se li atansà mentre observava que davant la taula de «recepció» s’apinyaven sis o set persones.

—Han arribat plegats —li va dir l’individu—. N’hi ha un de bellíssim…

—Sí? —féu ell blanament.

—Ja veig que no us interessa gaire, oi? Us preocupen d’altres coses…

Va assentir amb el cap.

—Es comprèn —continuà l’altre—. A tots ens passa el mateix; ens passa contínuament. —El fità i va preguntar-li—: Què éreu, fora?

—Bé… escultor.

—Jo era professor en una universitat. Professor de filosofia. Però gairebé no me’n recordo, ja —va somriure—. Un dia d’aquests, ho hauré oblidat tot…

—Fa molt de temps que sou aquí, doncs?

—Sí. Calculo que sóc un dels hostes més vells. No sé per què em retenen tant de temps.

—Us retenen? —s’estranyà Walter—. Voleu dir, potser…

—Sí —digué el professor sense deixar-lo acabar—. Veieu aquestes portes guardades?

—Sí.

—Doncs bé, un dia o altre tots desapareixen per una d’elles.

—Cap on?

L’altre arronsà les espatlles.

—Qui ho sap, això? Jo no ho he sabut mai. De vegades, algú arribat de nou prova d’interrogar els porters. Però no li’n fan cas. És com si parléssiu a una paret. No diuen mai res. Jo crec que ni ells mateixos no ho saben.

—Vós, però, deveu haver fet les vostres suposicions…

—Això, prou! Però de què serveixen? També les fareu vós, potser ja les feu ara. Jo estic acostumat a pensar…

Però Walter el va interrompre:

—I aquesta altra porta, com és que no la guarda ningú?

—És per on heu entrat.

—Sí, ja ho sé.

—Per aquesta porta només s’entra. Únicament es pot obrir des de fora. Sovint, algú… Mireu! —va exclamar.

Un individu que venia de les escales travessava apressadament la sala, en direcció a la porta que els ocupava. Hi arribà amb quatre gambades. Un cop allí, però, va aturar-se, descoratjat. Era una porta llisa, sense res on agafar-se. L’home, passat un moment, va posar-se a colpejar el cristall com el mateix Walter havia fet amb el de la finestra de la seva cambra. El resultat fou idèntic. L’home donava cop rera cop, sense cap efecte visible.

—Veieu? —va fer el professor.

—I quan entra algú?… —insinuà ell.

—Tampoc. La porta, com ja heu vist, s’obre cap dintre. Si algú entra, i no tardarà gaire a entrar algú o altre, perquè contínuament hi ha arribades, la porta, en obrir-se, el rebutjarà. Ell es precipitarà tot seguit, ansiós d’aprofitar el badall. Però la porta es tanca tota sola, molt de pressa. Per llest que sigui, sempre farà una mica massa tard gràcies a l’efecte de rebuig. Ho tinc observat. Per això no cal vigilar-la. Les altres —i assenyalà les dues del fons—, en canvi, s’obren cap a l’exterior, sigui el que sigui aquest exterior. Tothom podria sortir, si no fos pels porters. És veritat —afegí després d’un silenci— que pocs se’n voldrien anar, per allí. Però sempre hi ha algun desesperat…

Walter continuava observant l’individu que s’havia precipitat cap a la porta d’entrada. Ara havia renunciat als seus esforços, però no per això abandonava aquelles proximitats. Restava allí amb els braços caiguts al costat del cos, d’un cos que, encara que conservés la immobilitat, no descansava. Tot, en ell, estava disposat a fer el salt. Ningú no se’n preocupava. En travessar la sala amb tanta decisió, l’havien seguit uns quants ulls, però ara tothom se n’havia desinteressat. Era una escena que coneixien massa bé. Alguns, fins i tot n’havien estat protagonistes.

No va haver d’esperar gaire. Tot d’una, la porta es va obrir, empesa de l’altre costat. Un home penetrà a l’estança i, per la seva manera d’entrar-hi, Walter va comprendre que repetiria els mateixos gestos que, una estona abans, havia fet ell —aturar-se un moment i contemplar-la amb una expressió desconcertada, gairebé d’incredulitat. Sinó que no va tenir temps. L’individu que estava espiant aquella ocasió, va llençar-se endavant com si el catapultessin. L’arribat de nou, en veure aquella tossa que semblava que l’anés a escometre, va fer instintivament un pas de costat. L’altre passà pel seu davant sense ni mirar-se’l, només atent a la breu obertura que ja començava a tancar-se. De fet, es tancava tan de pressa que, quan allargava les mans, la porta gairebé ja havia recobrat la seva posició anterior. El badall era insuficient perquè hi passés un home.

Desesperat, l’individu s’arrapà amb tots deu dits a la fusta, però la porta s’anava cloent com si ningú no la subjectés. Eren uns dits sense força, fets de boira, de núvol, d’una matèria blana i inconsistent. La porta, en canvi, demostrava que era ben sòlida. Era, doncs, una lluita desigual. Tan desigual que resultava ridícula. Ridícula i angoixosa. Walter estava a favor de l’home. Però sabia que el seu voler no comptava.

La porta acabà de tancar-se del tot.

L’home que havia entrat encara era allí, s’hauria dit que una mica espantat. Embasardit per l’indret on s’havia posat, per l’actitud d’aquell frenètic… Walter sentí el pes d’uns ulls fits en ell. El professor de filosofia, dret al seu costat, li somreia.

—Veieu?

—Sí… —assentí, tan desanimat com si allò fos un fracàs personal.

L’individu, però, tornava a atreure la seva atenció. Ara, després de romandre uns moments davant la porta, com si fos incapaç d’entendre el com i el per què de la seva desfeta, va fer una mitja volta sobtada i arrencà a córrer. Passà per davant d’ells i es precipità cap a les escales. En aquell precís instant, un home que baixava dels pisos li interceptà el camí. Ni l’un ni l’altre no podien evitar la topada. O allò que Walter es pensava que seria una topada. Un cop més, s’havia oblidat de la qualitat de la matèria que, aquí, formava els cossos. Davant dels seus ulls admirats, els dos homes es van trobar, s’endinsaren l’un en l’altre, barrejant-se, confonent-se, i, a l’acte, van desunir-se per seguir cadascú el seu camí. Havien passat l’un a través de l’altre.

—Ah! —va escapar-se-li.

El professor va riure discretament.