Dijous

Van telefonar de bona hora, al despatx. La mecanògrafa li atansà l’aparell i digué:

—Per a vós.

Ell, però, no va fer cap gest per agafar-lo.

—Digueu que no hi sóc.

La noia se’l mirà, estranyada. Els altres també van alçar els ulls de la feina, però es va desentendre d’aquella curiositat i se submergí de nou en els papers que tenia davant.

—Ha sortit —sentí que deia la Rosa—. Si vol provar més tard…

Claudi va adreçar-li una mirada irritada. No volia parlar amb l’individu ni ara ni més endavant. Si més no, no hi volia parlar des de l’oficina. No ignorava que la seva decisió sorprendria els companys però es deia que més valia això que no pas córrer el risc de sostenir una conversa probablement controlada.

A més, el seu estat d’esperit havia canviat novament des de la vetlla. Ara, a la llum del dia, les coses ja no li semblaven tan temibles, tan amenaçadores. Resistiria. Aquesta era la seva darrera decisió i estava disposat a sostenir-la a desgrat de les males passades que li jugaven els nervis. Tenia tots els trumfos a la mà. De què havia de tenir por? De què els serviria, a aquells, de seguir-lo dia darrera dia, sense perdre’l mai de vista? Esperaria tant de temps com calgués. Un any, dos. Fins que se’n cansessin.

Al cap de mitja hora, el telèfon trucà de nou. És a dir, ja hi havia hagut d’altres crides, però totes foren per al caixer. Ara tornaven a demanar per ell.

—Pregunteu qui és —va fer.

La noia obeí.

—Diu que és un amic vostre…

—No hi sóc…

—Però… —protestà la mecanògrafa.

—Estic ocupat.

Ella s’arronsà d’espatlles i complí la comissió. Com trenta minuts enrera, tots el fitaven. Ara més encuriosits que abans, si era possible. Va semblar-li que faria bé de donar una explicació.

—És un pesat que perquè un dia vaig avenir-me a deixar-li unes pessetes, ara es pensa que sóc la seva caixa de reserva…

Callà. S’adonava que no el creien. L’excusa era ben ximpleta. Ara, però, ja ho havia dit i no podia pas fer-se enrera. Va moure les espatlles amb un gest displicent i, de cara a la Rosa, prosseguí:

—Digueu-li que no hi sóc tantes vegades com telefoni…

La recomanació fou oportuna, perquè al cap d’un quart d’hora van insistir. La xicota va adreçar-li una mirada i digué:

—Ho sento, encara no ha tornat…

A partir d’aquell moment, les crides es van succeir cada quinze minuts. Els altres van començar a fer-hi broma. És a dir, en Marxant ho provà.

—Voleu dir, Misarachs, que no és un anglès?

Només en Marsal va riure. Se’ls va mirar amb una expressió poc amable i tots dos van comprendre que no estava per brocs. No, no hi estava. Aquella insistència començava a enrunar les seves defenses. Va recomençar l’espera de la vetlla, sinó que ara havia canviat de signe. Si aleshores el neguitejava el silenci, ara estava amoïnat per aquella constància. Esperava amb ànsia i temor el xiscle estrident del timbre. La mecanògrafa estava tan exasperada com ell.

—I no valdria més que hi parléssiu d’una vegada? —li va dir.

Es va limitar a contestar secament:

—No.

Ella callà, però la seva irritació es traduí en el to de la veu quan el telèfon trucà per enèsima vegada.

—No hi és! —féu—. Ha sortit i no tornarà. És inútil que insistiu.

Penjà amb un gest brusc i va posar-se a teclejar. Devia estar nerviosa que va equivocar-se en el que feia; estirà el full de paper amb tanta energia que se li partí per la meitat.

L’advertència, però, no havia servit de res. L’altre continuà trucant amb una regularitat admirable.

A l’hora de sortir, la noia estava tan enervada, que li va dir:

—Si això continua així, aquesta tarda us en cuidareu vós, del telèfon.

No va replicar. Començava a creure que potser seguia una tàctica equivocada. Però, com podia haver previst l’obstinació de l’altre? Tot i això, no esmenà pas el seu error quan al cap d’una hora, ja a casa, a punt de dinar, la veu del fill del taverner pujà de les profunditats de l’escala:

—Misarachs!

Perquè ni aleshores no s’aixecà de taula. Va adreçar-se a la seva filla:

—Digues-li que no hi sóc…

L’Elisa, però, estava tan sorpresa que ni es va moure.

—Apa, fes el que et dic! —cridà ell.

Aleshores la noia s’aixecà. La Teresa va dir:

—Pot ser alguna cosa important…

—No.

—Com ho saps?

Ell es molestà.

—Ho sé, i prou!

Estava irritat de tantes preguntes, de tants cops de telèfon. Estava irritat de la seva pròpia tossuderia, però era aquesta mateixa irritació que l’obligava a captenir-se d’una manera poc raonable. No volia donar el seu braç a tòrcer.

La noia va tornar de la porta i s’assegué a taula. En silenci, es posaren a dinar.

La tarda va ser tranquil·la. És a dir, l’individu no provà de posar-se en comunicació amb ell, però Claudi, cada cop que el telèfon trucava, i avui, com fet a posta, trucà una infinitat de vegades, gairebé botava sobre la cadira. L’enervava tot: el timbre del telèfon, l’espera, la lentitud amb què els minuts s’arrossegaven cap al vespre… El molestava el treball que tenia davant, la remor seguida de les tecles de la màquina de la Rosa, les veus dels seus companys, l’actitud capmassada d’en Marxant, plegat sobre la seva novel·la… De tant en tant, sense motiu aparent, un petit calfred nerviós li feia tremolar la mà. Dues o tres vegades, els calfreds van ser tan prolongats que es va veure obligat a deixar la ploma. Desesperat, encenia una cigarreta darrera l’altra, però ara el tabac no el calmava. Havia fumat tant, durant aquells darrers tres dies, que se sentia intoxicat. Tenia els membres feixucs i el cap espès. L’atmosfera de l’habitació, tan carregada, gairebé el marejava.

Quan no va poder resistir més la immobilitat, sortí al corredor. Va anar-se’n al lavabo, on es va fregar la cara amb aigua freda. Això va semblar que l’apaivagava una mica. O potser, més que l’aigua, era la fresca que entrava del pati. No es va adonar que plovia fins que sortí de nou del recambró. No feia gran cosa, però el cel estava tot núvol, negre i amenaçador. Es va quedar al costat de la porta fins que va veure el cotxe del senyor Ignasi que s’atansava.

L’escalfor del despatx, en entrar-hi de nou, li va caure damunt com una massa de plom. Era una escalfor humida, enganxadissa. Li semblà que tot transpirava: ell, les parets, els mobles, els papers…

El cotxe s’aturà, arran de la plataforma i en Marxant, precipitadament, amagà la novel·la i va agafar la ploma. El senyor Ignasi va entrar amb una corregudeta.

Passà una hora lenta, inacabable. Ara l’activitat del telèfon havia cessat i l’estufa ja començava a apagar-se perquè s’atansava l’hora de plegar. Claudi, decidí que ja es trobava més bé.

Fora, la pluja augmentava. Feia un bon xàfec. En Marxant va apropar-se a la finestra i mirà cap al pati. Però ja era de nit i no es veia res. El xicot obrí una mica la finestra que ja feia estona que havien tancat, però la mecanògrafa es queixà.

El telèfon es disparà a tres quarts de set i la Rosa, ara sense consultar-lo, li allargà l’aparell.

—És la vostra dona.

Des de la taverna, la Teresa li preguntava si volia que li portés el paraigua. Continuava plovent.

—No, no cal.

En tenia prou amb la gavardina. D’altra banda, en previsió d’aiguats com aquest, a l’oficina guardava una gorra vella que li feia molt de servei, si bé li donava un aspecte estrafolari que feia riure els companys.

En sonar el bramul de la sirena, la pluja ja era més lenta, més assossegada. Des de la porta exterior del despatx, era com una cortina transparent contra el fons mal il·luminat de fora.

Ell, en Marxant i en Marsal van arrencar a córrer, barrejant-se amb els obrers que també galopaven. El caixer i la noia, més porucs, s’havien quedat al llindar de la porta, indecisos. El cotxe del senyor Ignasi ja feia deu minuts que havia desaparegut, amb el seu propietari.

Van córrer fins a la parada, enfonsant els peus en el fang que en alguns indrets gairebé els arribava al turmell i es refugiaren sota els ràfecs de les cases que es dreçaven a l’altre costat. Ja s’hi apinyaven unes quantes dotzenes d’obrers. Entre ells, amb el coll aixecat fins a les orelles, l’individu de la gavardina.

Els tramvies venien espaiats i atapeïts. Cada vegada que se n’atansava un, uns quants homes travessaven cap a la parada. Sota la pluja, es veia com pugnaven per obrir-se pas en les plataformes curulles. Es penjaven als marxapeus, a les barres de llautó, indiferents a l’aigua que els regalimava cara avall. Els altres es quedaven sota la protecció dels ràfecs i dels balcons, esperant un altre tramvia més buit.

Els tres escrivents, acompanyats ara del caixer i de la mecanògrafa que a la fi s’havien decidit, no es van moure fins que la gentada començà a disminuir. El de la gavardina esperava amb ells, una mica separat. A Claudi començava a estranyar-li que els seus col·legues no remarquessin aquella presència que es renovava dia darrera dia.

Quan a la fi arribà a la porta de casa seva, anava xop. L’estrambòtica gorra no li havia servit de gaire, car l’aigua se li escorria cap a les espatlles i, per l’interior de la gavardina, s’infiltrava entre el gec i la camisa. En travessar prop de la plaça, s’havia posat de peus en un toll i ara se sentia els peus molls. Un disgust immens, desproporcionat, reptava insidiosament per dintre seu. Sense entretenir-se a comprovar si el seu persecutor l’havia seguit, pujà les escales, impacient de canviar-se.

La seva dona, que ja havia previst aquella tornada de nàufrag, li tenia uns mitjons eixuts preparats sobre el llit i les sabatilles prop de la cadira. S’estava traient les sabates quan la veu del Josep jove li arribà a les orelles:

—Misarachs!

—És el telèfon —no va poder evitar de dir la seva muller, dreta al llindar.

—No hi sóc —replicà automàticament.

Se la mirava amb una expressió tan enfurrunyada que ella no gosà fer cap comentari. Silenciosament, se’n va anar cap a la porta i l’obrí. En Josep, des de baix, no va donar-li temps de parlar.

—Hi ha un senyor que diu que és l’inspector Jaume…

La Teresa es girà i, sense moure’s de la porta, cridà cap dins:

—És l’inspector, Claudi.

—Bé, ja hi vaig —mormolà ell.

—Ja baixa —digué la dona. Però el Josep jove ja se n’havia anat.

Claudi acabà de canviar-se els mitjons i, com que no volia sortir amb sabatilles, es calçà les sabates de les festes.

—Què deu voler? —va preguntar-li la dona.

S’arronsà d’espatlles, sense contestar, i va posar-se la gavardina. La Teresa, pensarosa, tancà al seu darrera. Estava preocupada, i no pas per culpa de l’inspector.

Amb el coll aixecat, però sense gorra, Claudi va córrer cap a la taverna i se n’anà, de dret, al telèfon.

—Digui…

Abans de sentir la veu de l’altre, però, ja havia endevinat que no era el policia. Allò havia estat una excusa per obligar-lo a acudir a l’aparell. D’una manera estranya, gairebé se’n va sentir complagut.

—Misarachs? —féu l’home, a l’altre extrem.

—Altre cop vós? —protestà ell.

—No pengeu —va advertir-lo el desconegut. Però ja no calia. Ara que era aquí, Claudi estava disposat a escoltar—. Us donem de temps fins demà a migdia —prosseguí la veu—. És la vostra darrera oportunitat…

—Sí? —mormolà ell una mica estúpidament.

La veu es va fer dura, amenaçadora.

—Teniu dona i una filla, Misarachs. No se us ha acudit que els pot passar alguna cosa?

No, no hi havia pensat. O potser sí. No ho sabia, ara. La gola se li va contreure, seca, aspra. La seva mà es crispà sobre l’auricular. Una petita tremolor el feia conscient dels llavis mentre el silenci es prolongava com si l’altre, i ell mateix, ja ho haguessin dit tot. Les úniques remors procedien de fora, de la taverna, on hi havia homes que enraonaven i algú que jugava al dòmino.

—Què contesteu, Misarachs? —preguntà a la fi el desconegut.

Va empassar-se la saliva.

—Què voleu que faci?

—Volem els diners. Si ens els doneu, no us passarà res.

—Quins diners? —balbucejà.

—No feu el ximple —replicà la veu, més fort, com indignada—. Us donem de temps fins demà al migdia per recobrar la memòria. Telefoneu al número 30.24.30. Repeteixo: 30.24.30. Telefoneu a les dues en punt i us donarem instruccions. Si no ho feu…

Claudi va esperar encara amb l’auricular a l’orella. L’altre, però, ja no va dir res més. Al cap d’un moment, va sentir com penjava. Aleshores, abandonà el recambró, la taverna.

La seva filla, ara ja havia tornat, però era al dormitori, on es devia canviar. Va treure’s la gavardina i entrà al menjador, on la seva dona parava taula. Estava d’esquena, però en girar-se per tornar a la cuina el va veure allí, palplantat prop del llindar. La seva expressió va alarmar-la.

—Claudi! Què tens?

L’home, amb un gest, va rebutjar-la i anà a seure al seu lloc de costum. Ella insistí:

—Què et passa? Què volia, l’inspector?

—No era l’inspector.

—Ah!

—I no em preguntis res més… Deixa’m estar.

La dona se’l quedà mirant, massa submisa potser per desoir el prec que el to de la veu no amagava bé, i massa alarmada, alhora, per obeir-lo del tot. Paralitzada pel compromís, restà on era, atenta al desordre de les faccions del seu marit, en les quals buscava la resposta que ell no volia donar-li.

—Claudi… —mormolà.

Si anava a afegir quelcom més, s’empassà les paraules. L’Elisa havia sortit del dormitori i avançava cap al menjador.

Ell, un cop més, provà de compondre’s un gest indiferent, i, en adonar-se que no ho aconseguia, va aixecar-se i es girà cap a la finestra. Abocat contra el vidre, però sense veure res de fora, va anar recobrant-se fins que el cor se li aquietà prou per donar una aparença de serenitat a l’expressió.

Al cap de deu minuts, quan es posaren a sopar, ja s’havia dominat del tot.

La Teresa, un cop rentats els plats, se li reuní al dormitori, on ell s’havia escapat amb la darrera mossada. Però no s’havia despullat. Quan ella entrà, va trobar-lo assegut a la vora del llit, amb les mans entre els genolls i fitant la catifa que tenia als peus. Havia tancat el llum del sostre i ara només cremava el de la tauleta, el pàmpol del qual deixava la cara en la penombra. Tot i això, en va tenir prou amb l’actitud abandonada de l’home per comprendre que Claudi no havia recobrat ni de bon tros la serenitat que fingí mentre sopaven. Persistien les conseqüències d’aquella misteriosa crida telefònica.

Va travessar el dormitori i, amb un gest més de camaraderia que de tendresa, va reposar la seva mà en l’espatlla abatuda. Ell no es va moure.

—Claudi, què et passa? Per què no m’ho dius?

No protestà, aquest cop. Acollí la pregunta en silenci, i ella va adonar-se que ara aquest silenci ja no era hostil. També ell comprenia que el moment de la confessió havia arribat. No podia aguantar més. Li calia confiar les seves preocupacions, les seves angoixes, a algú. Potser fins i tot necessitava un consell. Però no es va moure, ni contestà.

—Digues, Claudi… —insistí la dona.

Aleshores va alçar el cap i se la mirà. Ella continuava amb la mà sobre la seva espatlla, i no l’enretirà encara.

—Teresa…

Es va interrompre. Com començar? Què dir? Les paraules se li aglomeraven a la boca, sense trobar la manera d’expressar-se. Ella esperà pacient, segura que parlaria.

—Saps… —prosseguí al cap d’una estona—, el robatori de la fàbrica…

—Sí —va animar-lo.

Claudi observà que, a despit de la seva emoció, no semblava sorpresa. És que no ho estava. Íntimament, aquelles eren les paraules que esperava.

—Doncs… vaig ser jo.

La dona, ara, enretirà la mà per fitar-lo més directament.

—Per què? —va preguntar-li amb simplicitat.

—No ho sé… mai no havia pensat en res de semblant, mai. Se’m va acudir de sobte, quan… quan se’m presentà l’ocasió. Jo mateix no ho entenc. Va ser en veure que era tan senzill, que amb la clau… Em vaig adormir, saps? —continuà, encara desordenadament—. M’havia llevat d’hora, com cada dia, i… Vaig fer mal fet d’agafar aquella novel·la…

—Quina novel·la?

—Tenia son —mormolà Claudi— i vaig pensar que, si llegia una estona, potser em desvetllaria. Vaig agafar una de les novel·les d’en Marxant i vaig tornar al despatx del senyor Ignasi. Vaig llegir un quart, vint minuts, però els ulls se’m tancaven… la lectura encara hi ajudava. Vaig fer una becaina, però era incòmode, allí, a la cadira… Vaig anar a seure a una de les butaques de davant la taula. Ja les has vistes, tu. Amples, profundes… El senyor Ignasi, abans d’anar-se’n, m’havia ensenyat la pistola que tenia en un calaix de la taula… Fins aleshores no l’havia tocada, però en aixecar-me em va semblar que més valdria que la tingués a prop. La vaig agafar i em vaig asseure a la butaca, com te dic… El llum de la taula em molestava, perquè em venia arran d’ulls, i vaig apagar-lo…

Féu una pausa i es mirà la seva muller. Després tornà a fitar els ulls al seu davant. Ella, sense un mot, s’assegué al seu costat, sobre el llit.

—No sé quanta estona devia fer que dormia quan em va despertar un soroll. Un sorollet d’aquests ridículs, com si hagués caigut una agulla a terra. Vaig obrir els ulls… Davant de la caixa hi havia un home. Era una ombra llarga que distingia malament a la llum de la pila que havia deixat sobre la taula… Encara no entenc com no em va veure. És clar que el respatller de la butaca és alt, i em devia amagar. I ell de segur que, en entrar, es creia que al despatx no hi hauria ningú… Vaig agafar la pistola que tenia al costat i, sense saber encara ben bé què faria, vaig aixecar-me. Em devia sentir, perquè de cop i volta es girà amb un braç allargat. Vaig tenir por… Mentre recollia la pila, vaig alçar l’arma i, una mica a l’atzar, la vaig abatre contra seu. El vaig ensopegar al cap… Vaig sentir la duresa del crani que m’arrencava la pistola i el cop del cos que queia… En encendre el llum, era allí, als meus peus, amb la cara contra la butaca i un braç plegat sota el ventre. L’altra mà la tenia a la butxaca. També devia haver volgut agredir-me amb l’arma que portava… La llanterna havia rodolat unes quantes passes enllà…

»De seguida vaig pensar que em calia sortir a buscar en Josep, el vigilant nocturn. M’havia dit que, si el necessitava, el trobaria a la foneria… Jo no sabia què fer-ne, d’aquell cos estès al meu davant. Però aleshores, en alçar la vista, em vaig fixar en la caixa. Estava tancada, no havia tingut temps d’obrir-la; però al pany hi havia la clau. D’altres claus penjaven de la mateixa anella… M’hi vaig acostar. Per pura curiositat, vaig fer girar la clau. Obria. I les altres claus, quan vaig haver-les examinades, va resultar que també corresponien a l’oficina. Va ser quan vaig pensar en… en això. Sabia que a la caixa hi havia unes cinquanta mil pessetes. Cinquanta mil pessetes! Quan l’havia vista, una quantitat així? Que se’n podien fer, de coses, amb tantes pessetes!… Sempre hem anat justos, mai no ens hem pogut donar cap gust… No sé, no sé què vaig pensar! Coses que no se m’havien acudit mai… Mirava l’home inconscient als meus peus i mirava la caixa oberta… Era tot tan senzill! Un robatori perfecte. Mai ningú no en sabria res…

»Vaig tancar de nou la caixa i em vaig posar la clau a la butxaca. Vaig escorcollar l’home. Duia una pistola i la hi vaig prendre. Continuava sense sentits… Vaig tancar el llum i vaig sortir. Al pati no es veia ningú. En Josep devia ser a la foneria, com m’havia dit… Em vaig carregar el desconegut a l’espatlla i tentinejant, perquè era molt pesat, vaig travessar la plataforma per deixar-lo contra la paret, a tocar d’un munt de ferros. Encara que se li acudís de sortir, en Josep no el podia veure… Així i tot, vaig esperar. No volia fer res mentre ell continués allí. Sabia que no tardaria a recobrar el coneixement, amb l’aire de la nit. Ja m’havia assegurat que no era mort…

»Em va caldre esperar molta estona. Era prop de la porta i els ulls em feien mal de tant mirar la fosca. A la fi vaig veure que es redreçava. Es va ajupir de nou, o va caure, no ho sé, però després va separar-se de la paret i, furtivament, va travessar el pati. Quan va ser fora, vaig tornar al despatx. Vaig buidar la caixa, sense comptar els diners. Hi havia molts bitllets petits, és clar… Per sort, tenia la gavardina. Me’ls vaig repartir com vaig poder, entre les butxaques.

—I la clau? —el va interrompre la seva dona—. D’on l’havia treta, l’home aquest?

—No ho sé. Suposo que no ho sabrem mai. Després hi he pensat. Se m’ha acudit que devia haver robat les del senyor Ignasi, per fer-ne duplicats, i que després les hi tornà. No sé com… De segur que ho devien haver preparat sense pressa; esperaven l’ocasió… Però no van pensar que el senyor Ignasi deixaria algú de vigilància, aquella nit. Que hi havia el vell Josep ja ho devien saber, naturalment, i cal creure que abans d’entrar al despatx van assegurar-se que era en algun altre lloc, a la foneria, i que no els podia fer nosa… Vaig repartir doncs els diners entre les butxaques —tornà a la seva narració— i també em vaig amagar la pistola que havia pres a l’individu. L’altra, la del senyor Ignasi, vaig netejar-la amb el mocador i la vaig deixar al calaix, com si no l’hagués tocada mai. Confiava que ningú no se’n recordaria… No n’han parlat ni una sola vegada. Després vaig tancar la caixa i vaig esperar. Quina nit més llarga, Teresa! Tenia ganes de sortir d’allí, d’amagar els diners…

»En acostar-se l’hora d’entrada, em vaig posar la gavardina per dissimular l’embalum que em feien les butxaques. El senyor Estivill, no va notar res… Vaig sortir. Però aquella sortida, més precipitada que no m’havia proposat, semblava una fugida. Per això vaig retrocedir a buscar el paquet de tabac que, per sort, havia deixat a la taula del senyor Ignasi…

»En arribar a casa, tu no hi eres; eres a la plaça. Vaig agafar la maleta que després tu et vas creure que ens havien pres i hi vaig posar els diners, embolicats. Tenia la intenció de confiar-la a un guarda-paquets… Vaig tornar a sortir. La pistola i les claus les vaig fer desaparèixer per un forat de claveguera, al carrer. No volia testimonis comprometedors… Vaig deixar la maleta i em van donar la contrasenya que tu has trobat —va ficar-se la mà a la butxaca i la va treure—. Diumenge encara la duia a sobre, però després em va semblar més prudent deixar-la sota l’ampolla de l’aigua, cregut que tu no la tocaries. I aleshores… aleshores va començar la persecució.

—Quina persecució? —preguntà ella.

Però Claudi, sense fer-ne cabal, prosseguí:

—Van esbrinar qui era, on vivia, el número del telèfon de la taverna. Dilluns, van començar a seguir-me. Era un xicot prim, amb una gavardina molt descolorida. Després en va venir un altre, amb un abric fosc… No m’han deixat de petja ni un sol moment. Sempre al meu darrera, d’aquí a la fàbrica, de la fàbrica aquí. Un d’ells, potser el mateix que volia robar, no para de telefonar-me. Volen els diners. M’amenacen… Van ser ells que van entrar al pis, diumenge, quan érem al cine, i ara…

La veu se li trencà i, tot d’una, va quedar-se silenciós. La Teresa no va dir res, no va fer ni un sol comentari. Una mica sorprès, va girar-se a mirar-la. També ella tenia els braços caiguts, amb les mans sobre la falda. Ara, però, en sentir-se espiada, reaccionà. Es va moure, alçà els ulls.

—I per què, per què ho havies de fer?

La cara no tenia cap mena d’expressió, però la veu li tremolava. Claudi va desviar l’esguard i es mirà les mans.

—No ho sé… Ja t’ho he dit. Amb aquests diners, més endavant, podia deixar la fàbrica, començar un petit negoci pel meu compte… Per al senyor Ignasi una quantitat com aquesta no és res… Hauríem pogut anar-nos-en d’aquesta casa, d’aquest carrer…

Va sentir les mans que li garfien el braç, i tornà a mirar-se-la.

—Claudi —féu ella—. Torna’ls. Torna’ls demà mateix. No ens farien cap profit…

Ell va aixecar-se i gambà amunt i avall del dormitori mentre la dona continuava fitant-lo des del llit.

—Torna’ls —repetí.

—No puc —digué ell—. Aquesta nit… m’han amenaçat. Els volen de totes passades. M’han donat un terme fins demà a migdia…

—Torna’ls —insistí ella—. Conta-ho tot a la policia. El senyor Ignasi farà que tirin terra sobre l’assumpte, si els tornes…

—I ells, què? —va preguntar Claudi, i ara s’aturà. S’anava asserenant.

—Els detindran…

—I si no els detenen? M’han amenaçat de venjar-se en tu i en l’Elisa… —es decidí a confessar, tot i que s’havia fet el propòsit de no parlar d’aquell detall.

La dona no contestà. Claudi va fer unes passes més, amunt i avall del dormitori. Després es plantà de nou al seu davant.

—El senyor Ignasi ja els deu donar per perduts —va dir—. No és com robar-los a un pobre…

Ella continuava callada, sense mirar-lo.

—Què puc fer? —preguntà Claudi, de nou inquiet—. Són gent sense escrúpols. Faran el que han dit. I jo no vull que us passi res…

—Però si els els dónes —digué aleshores la dona—, sempre serà com si els haguessis robat tu…

—I els he robat —va fer amb la veu molta baixa—. Els he robat jo —repetí—. Faci el que faci, sempre els hauré robat jo.

—Sí —va admetre la Teresa.

Va reprendre el passeig. Anà fins a l’extrem de l’habitació i tornà cap al llit. Va mirar-se la seva dona, irresolut. La Teresa callava, absorta en un debat íntim que no sabia com acabar. Va ser un silenci llarg, turmentat, que ell trencà en dir:

—No puc fer res més.

Ella, aleshores, es va aixecar. Claudi, en veure que es movia, va aturar-se. Tots dos restaren fit a fit.

—Què dius, Teresa? —preguntà.

—Sí… Dóna’ls-els, doncs, dóna’ls-els… Sortim d’una vegada d’aquesta història.

Callà, va arronsar les espatlles. Després afegí:

—No importa com…