Diumenge

Claudi, enrabiat, tornà a obrir la porta d’allò que per a ells era la cambra de bany i, corredor enllà, cridà:

—Teresa! Qui cony ha tocat la meva màquina d’afaitar?

Era tard, ja. S’havia llevat a l’hora de cada dia, per la força del costum, però abans d’afaitar-se havia volgut llegir el diari. Segons ell, era l’únic dia de la setmana que podia llegir-lo amb tranquil·litat. Per això s’hi entretenia. I després de la copiosa lectura, que durà prop de dues hores, encara havia volgut esmorzar.

—La dona va sortir al passadís i va dir:

—Ah, no ho sé!

S’obrí una altra porta, la del dormitori de la filla, la qual va treure el nas.

—La tinc jo, pare…

L’home es girà a mirar-se-la.

—Tu? I per quins set sous…

La noia, sense deixar-lo acabar, va fer-se enrera, cap a l’interior de l’habitació, i de seguida en sortí amb l’instrument a les mans. Mentrestant, Claudi ja havia tingut temps d’endevinar l’ús que n’havia fet.

—Vés-te depilant, tu —rondinà— que ja veuràs què et passa…

Li va prendre la maquineta amb una revolada i afegí:

—I que no es repeteixi. Ja saps que no m’agraden, aquestes estupideses.

Estava de malhumor, prou que se li veia, però amb la noia sempre abaixava una mica el to. Li costava, d’enfadar-se amb la filla. Una feblesa com una altra.

Va tornar a tancar-se a la cambreta i s’ensabonà. S’ensabonà a grans cops de brotxa, violentament, com si la seva cara fos un enemic. Ni ell mateix no sabia per què estava tan malhumorat.

El mirall li retornava la imatge d’un home d’uns quaranta-cinc anys, ample de cara, amb els ulls vagament brillants sota les celles espesses, els cabells tallats molt curts i les galtes terroses. Estava tan acostumat al seu rostre, però, que ja ni se’l veia. No hauria pogut decidir, amb imparcialitat, si era agradable o no.

El sabó començà a treure espuma, amagant les seves faccions sota una extensa màscara blanca. Ara i adés humitejava la brotxa al filet d’aigua que rajava de l’aixeta mal tancada, tornava a passejar-se-la per les galtes, sempre amb la mateixa violència d’algú turmentat per una idea que fa nosa.

I la idea, sí, era allí, no el deixava per molt que s’esforcés a rebutjar-la. No volia pensar en res. Com que això no era possible, però, cercava d’altres motius de preocupació o d’entreteniment: el treball, la casa, la filla, l’incident de la maquineta… Qualsevol cosa servia, o hauria servit si la idea, més obstinada que la seva voluntat, s’hagués avingut a deixar-lo en pau…

Quan començava a rasurar-se, sentí el timbre de la porta del pis. La seva dona devia estar enfeinada a la cuina i l’Elisa feia el sord, perquè ningú no acudia a obrir. Van trucar de nou, ara amb més insistència, i aleshores la veu de la Teresa rondinà:

—Quina impaciència!…

Va sentir una enraonadissa somorta i després, quan la porta es tornà a tancar, el desconegut o la desconeguda continuà dintre. La seva dona encara va dir alguna cosa mentre entraven al menjador i, aleshores, hi va haver un silenci.

La Teresa va empènyer la porta de la cambreta, s’esmunyí a l’interior i l’ajustà curosament abans de parlar.

—Hi ha un policia —va mormolar.

Claudi se sobresaltà. Amb la màquina a mig aire, va preguntar-li:

—Un policia? I què vol?

—No ho sé. M’ha dit que et volia veure. Diu que és l’inspector Jaume.

—Ah, sí! —féu ell, i continuà afaitant-se.

La dona no es bellugava del seu darrera, insegura entre anar-se’n o preguntar.

—És l’inspector que duu l’assumpte de la fàbrica —es dignà explicar ell.

—Sí —digué la dona—. I per què deu haver vingut? Que sospiten de tu, potser?

Es va arronsar d’espatlles, sense interrompre el moviment de la maquineta.

—No pares de preguntar —va queixar-se—. No saps que la policia sempre sospita de tothom?

—Li he dit que t’afaitaves. T’espera…

—Que s’esperi, doncs!

Ara ja tenia la meitat del mentó i tota la galta dreta al descobert, neta de pèl. Atacà la galta esquerra. La seva dona va obrir de nou la porta i, al moment que sortia, l’aturà:

—I no cal que li facis compliments; no hi ha cap necessitat de donar-li conversa —digué.

Ella, sense replicar-li, ajustà la porta. Claudi continuà afaitant-se. En apurar massa una passada, es va fer un petit tall sota mateix de l’orella. Estava una mica nerviós. Aquests maleïts!, va rondinar, i era ben clar que es referia a l’inspector.

Amb el deliberat propòsit de fer-lo esperar, va allargar tant com va poder la seva estada al lavabo. Un cop afaitat, es rentà curosament la cara i els braços, va fer-se unes fregues d’alcohol a les galtes, va agafar encara la maquineta perquè prop del nas li havien quedat un parell de pèls. Després, va pentinar-se els curts cabells. Li va caldre mullar-se’ls una segona vegada, car els tenia rebels i li quedaven eriçats.

Aleshores, sortí. L’inspector era al menjador, assegut al costat de la finestra, ben separat de la taula. Tenia les mans a les butxaques de la gavardina i una cigarreta a la boca. No semblava impacient.

—Bon dia, inspector —va dir ell—. Si em permeteu un moment…

L’altre assentí, sense obrir la boca, i Claudi entrà al dormitori. Va acabar de vestir-se, entretenint-s’hi molt més que els altres dies. No sabia per què ho feia, això, i fins i tot va pensar que era imprudent de molestar el policia. Però no li agradava que vingués a ensumar a casa seva, i menys en diumenge. Més valia descoratjar-lo.

Quan abandonà el dormitori i va entrar per segon cop al menjador, l’home continuava en la mateixa posició que l’havia deixat. En veure’l, però, desencreuà les cames, es va treure les mans de les butxaques i s’inclinà lleugerament endavant. Claudi es va asseure a l’altra banda de taula. L’inspector, aleshores, va fer córrer una mica la cadira per tal de poder repenjar els braços i el fità. Va dir quelcom d’inesperat:

—Viviu en un barri trist…

—Si ens visitàveu un dia de treball, no us ho semblaria tant —va contestar-li ell—. Avui tot està tancat. Però no deveu pas haver vingut per dir-me això, oi?

—No —va somriure l’inspector—. De fet, no us volia dir res de particular —confessà amb aparent franquesa—. M’ha semblat que una petita conversa a casa vostra… —i, per un motiu o altre, va recalcar els mots.

—Ni diumenge no feu festa, vós? —pregunta Claudi—. Podíeu venir un altre dia.

—No; entre setmana, prou feina teniu. Suposo que la fàbrica us ocupa un grapat d’hores… A propòsit, quant guanyeu?

—Bé… Tres-centes pessetes setmanals, si ho voleu saber —el va informar Claudi, cada cop més sorprès.

—No és gaire…

—No, no és gaire… Però escolteu, quina relació té això amb la vostra investigació?

L’inspector va buscar un indret on deixar la punta de la cigarreta i, en no trobar-lo, la llençà a terra. Féu:

—Sou un home més aviat agressiu, oi?

—De què carall parleu? Que em pengin si us entenc!

—Sou agressiu amb mi —va precisar l’inspector—. Per què?

—Cadascú és com és.

—Sí. Però us molesta que us faci preguntes…

Claudi es va treure una cigarreta de la butxaca. Deixà el paquet sobre la taula, i l’inspector allargà la mà per agafar-ne una. Va encendre.

—Sí —digué a la fi Claudi—. Amb franquesa, sí. Em molesta molt. Deu ser perquè no hi estic acostumat.

—És clar…

Els mots van restar un moment en l’aire, amb el fum de les cigarretes. Després, el policia prosseguí:

—Què us sembla, doncs, si deixo de preguntar-vos i us demano, en canvi, què opineu del que va passar ahir a la fàbrica?

—No crec que us pugui interessar, la meva opinió.

—Doncs sí, m’interessa. Crec que sou un home intel·ligent…

—Ah, no! —exclamà Claudi—. L’adulació no us menarà enlloc. D’altra banda, què voleu que pensi, d’un assumpte tan estrany? Jo només hi sé veure una explicació: els diners van ser retirats la tarda del divendres o dissabte al matí…

—Retirats?… Insinueu potser que el senyor Peralta…

—No insinuo res! —va protestar a l’acte Claudi—. Per quin motiu havia de fer una cosa com aquesta?

Pis enllà, es va sentir un cop de porta, un taloneig i, després, el murmuri de dues veus que se n’anaven cap a la cuina.

—No oblidem —va dir l’inspector— que ningú més no tenia la clau.

—I què voleu que us hi digui? —contestà Claudi, novament agressiu—. Jo no sóc policia.

—Però hi deveu haver pensat…

—Naturalment que hi he pensat! Des d’ahir que no penso en res més. Ara, entre això i treure’n l’aigua clara… Només puc repetir-vos allò que us vaig dir: mentre jo vigilava, no va passar res; ningú no s’atansà a la caixa.

—Podíeu haver fet una becaina… No esteu acostumat a passar la nit en vetlla.

—No la vaig fer! Suposem, però, que fos així. L’individu, el lladre, havia de tenir la clau de la porta de fora i la clau de la caixa.

—Sí —confirmà l’inspector—. Una altra pregunta: és deixat, el senyor Peralta?

Claudi va somriure amb una expressió forçada.

—Ja sé on voleu anar a parar. Però no serveix. El senyor Ignasi és precisament un home molt tocat i posat.

—Tothom pot tenir un descuit…

—No pas ell. Bé, em sembla que no…

L’inspector va donar una darrera xuclada a la cigarreta, la llençà a terra i va aixecar-se. Claudi l’imità.

—Ja veieu que us heu molestat per no res —digué.

—Qui sap? —féu l’inspector.

Sortí al corredor i tots dos van caminar cap a l’entrada. En un costat de passadís, a la porta de la cuina, hi havia l’Elisa.

—És la vostra filla? —preguntà el policia.

—Sí.

—L’única que teniu?

—Sí. També té alguna relació amb el robatori, això? —va afegir amb un deix sarcàstic.

L’inspector somrigué.

—No —va dir—; no.

Ell mateix obrí la porta del pis. Claudi va quedar-se al llindar, mirant com s’allunyava.

—I ja sabeu —li va dir, amb ironia—, aquí teniu casa vostra.

—Gràcies —va girar-se breument el policia.

Claudi tancà la porta, però encara no se’n separà. Va quedar-se amb la mà al pany, cellajunt i pensarós. Estava desconcertat.

La dona i la filla van sortir de la cuina. En veure-les, es sobreposà al seu capmassament i va adreçar-se al menjador, on entraren tots tres.

—Què volia? —preguntà la dona.

—Preguntes, preguntes i més preguntes! —va exclamar ell, sense aclarir si es referia a l’inspector o a la seva muller, i es va asseure a la cadira que havia ocupat el policia.

Va encendre una altra cigarreta i agafà el diari de sobre el bufet. En recordar que ja l’havia llegit, però, va deixar-lo de nou i, aixecant-se, va atansar-se a la finestra. El carrer era solitari, abandonat. Sí, era trist, com havia dit l’inspector. Els dies de festa, sempre era trist.

—Me’n vaig a fer un tomb —decidí tot d’una.

—Si són quarts d’una! —s’estranyà la dona.

Sense contestar, es dirigí al vestíbul, es va posar la gavardina i sortí.

—No et sembla que està molt estrany, el pare? —va preguntar la noia.

—Sí —digué la mare i de seguida el disculpà—: Això de la fàbrica l’ha afectat molt. És natural… I, després, aquest inspector…

—M’ha semblat un xicot prou agradable… —comentà l’Elisa.

—Sí, molt agradable… —va rondinar la dona. Se’n va anar cap a la cuina, on la noia la seguí.

—Vols que et faci alguna cosa?

—Sí. Venta’m el foc.

Reunits entorn de la taula, tots tres prenien cafè. Diumenge, era l’únic dia de la setmana que es permetien aquell petit luxe.

Eren ja les tres. Havien fet més tard que de costum perquè Claudi no havia tornat del seu passeig fins a tres quarts de dues. Una volta, d’altra banda, que no semblava pas que li hagués provat gaire. En tot el dinar no havia obert la boca, i això que la noia no parava de fer comentaris, potser per animar-lo. Ell menjava i callava. S’hauria dit que ni escoltava.

Ara, amb el cafè, en encendre la cigarreta, la seva actitud havia canviat una mica. No es mostrava pas més comunicatiu, però totes dues notaven que estava més present, com si retornés d’uns pensaments, d’unes preocupacions en les quals elles no tenien cap lloc.

—Voldràs anar al cine, avui? —va preguntar-li la muller.

—És clar. Que no hi anem sempre? —contestà ell.

—Com que se’t veu tan amoïnat, pensava que potser no en tindries ganes…

—No estic amoïnat —va protestar—. Però ho estaré si continueu així. Nyic i nyic!

—Si no hem dit res!

—Ni falta que fa, doncs! —decidí Claudi amb una perfecta inconseqüència.

La dona no replicà. Sabia que, si ho feia, només contribuiria a exasperar-lo. Va arronsar-se d’espatlles, adreçà una mirada a la seva filla i va acabar-se el cul de cafè que li quedava a la tassa. Després digué:

—Me’n vaig a rentar plats, doncs. Si hem d’anar-hi, més val que no m’entretingui.

—Què fan? —va voler saber l’Elisa.

La mare va tornar a moure les espatlles.

—No ho sé. Quan serem allí ja ho veurem.

Aquesta indiferència sempre havia admirat la noia. Tant els feia veure una cosa com una altra. La qüestió era passar la tarda de diumenge. Començava a sospitar que, darrera d’aquella actitud, s’amagava un tedi vital incommensurable. No ho podia entendre, perquè ella era jove, molt jove, i tenia, com sovint deia la mare, tota la vida al seu davant.

—Una pel·lícula americana —informà tot d’una Claudi.

La dona va pensar que condescendia a aquella explicació perquè la pregunta l’havia feta la filla. Sempre tenia més consideracions amb la noia que amb ella. Però no l’ofenia. Li semblava que era una cosa ben natural.

—De gàngsters? —demanà l’Elisa.

—No ho sé. No, alguna comèdia…

—Ah, no m’agraden! —decidí la noia—. Ja n’he vist massa, i totes són iguals.

El pare l’observà amb curiositat. Parlava com una dona feta, i tot just tenia vint anys; no, encara no els havia fets, els compliria aquest hivern. Però, és clar, era una dona. Com ho havia estat la Teresa, vint-i-tres anys enrera, en conèixer-la. Tot d’una, recordà les tardes de cinema d’aquell temps, les passejades… Rebutjà el pensament. L’Elisa encara no festejava.

—I tu, on vas? —li preguntà aleshores.

—Al cine, també. Però no corre cap pressa. La Roser ja té les entrades.

—El que has de fer és no venir tan tard —digué ell—. Ja saps que a dos quarts de deu, a tot estirar, et vull aquí. Em sembla que ja està bé, oi?

Ara es captenia com un home normal, va decidir l’Elisa. Com l’home de sempre. Que volia ésser enèrgic i no acabava d’aconseguir-ho del tot.

—No sé què podeu fer, tantes hores fora de casa…

L’Elisa no contestà. AI seu pare no li hauria agradat gens de saber que una bona part de la tarda la passaven, ella i la Roser, en un local, un bar, on ell probablement no havia posat mai els peus. I no podia pas dir-li que no hi anaven soles. O que fins i tot si no les acompanyava ningú…

Va preferir interrompre el curs dels seus pensaments i s’aixecà.

—Vaig a veure si la mare em necessita…

La mare, però, de moment no la necessitava i, passats uns segons, tornà al menjador. Ara no es va asseure. Va fer la volta a la taula i anà a mirar per la finestra.

—Per què ho ha dit, el policia, que aquest barri era trist?

—Ho has sentit? —preguntà ell.

—Se sentia tot el que dèieu.

—No ho sé —explicà Claudi—. De tota manera, té raó. És un barri trist.

—A mi m’agrada —digué la noia—. No em sabria acostumar a viure en un altre lloc.

Ell no contestà. S’havia acabat la cigarreta i continuava assegut a taula, amb els colzes sobre les estovalles. També ell hauria assegurat que li agradava, abans. Però no, no hauria estat veritat. Tot i els anys que feia que hi vivien, mai no s’hi havia pogut acostumar del tot. Mai no s’havia acostumat, assenyaladament, a l’escala fosca i bruta. La qual cosa era prou estranya, perquè, ben mirat ¿que no hi havia viscut sempre en escales fosques i brutes?

La veu de la mare arribà de la cuina.

—Elisa, ja pots venir, ara.

La noia deixà la finestra i va encaminar-se a la cuina. Claudi, des del menjador, començà a sentir soroll de coberts, de plats. La noia ajudava la Teresa a eixugar la vaixella.

Després, mentre encara se sentia trastejar, la dona va sortir amb l’escombra i, havent enretirat i plegat les estovalles, va passar-la pel menjador.

—Ja estic de seguida —va dir.

—Bé —contestà Claudi.

Va aixecar-se i es passejà pel tros ja escombrat. Va encendre una altra cigarreta. A mesura que la dona progressava, ell anava allargant el seu passeig. Semblava impacient, però no ho estava. Era d’hora, encara, i, a més, no tenia gens de ganes d’anar al cinema. Se li’n fotien avui les pel·lícules. Però no ho havia volgut dir. Volia que tot fos ben bé com sempre.

La Teresa tornà a sortir de la cuina, ara sense l’escombra, i es va posar a la cambreta.

—Ara em mudaré —va dir en passar prop del seu marit.

Claudi va assentir amb el cap. L’Elisa acabà d’endreçar les coses de la cuina i sortí també. Se’n va anar cap a la seva habitació i ell sentí que cantussejava a mitja veu. Semblava contenta… Va continuar passejant-se amunt i avall, perquè ell ja anava mudat. Només li caldria canviar-se l’americana i posar-se la gavardina.

La Teresa, pentinada i maquillada, abandonà el lavabo i entrà al dormitori conjugal. Claudi la seguí i, mentre ella enfilava les mitges, va posar-se el gec de les festes. No es va moure de l’habitació, observant com la dona es vestia.

—Em vols cordar?

Va cordar-li l’esquena amb els dits matussers. Aquell acte senzill i casolà, símbol d’intimitat, va provocar-li una estranya emoció. Va ser quelcom d’inesperat que el sorprengué i tot. Centenars de vegades havia fet aquell mateix gest amb una indiferència absoluta. Ara va cenyir la cintura de la seva dona amb un braç i, amb l’altra mà, va empresonar-li un pit.

Ella es girà, admirada, però Claudi acabà de fer-li fer la volta i, sense alliberar-li la cintura, la va atreure contra seu. La besà delicadament. Després, no tan delicadament.

—Claudi!… —protestà ella.

Però també l’abraçava, ara. Van quedar-se una estona així, l’un contra l’altre, però no del tot quiets, car ell abaixà una mà cap a les natges i va acariciar-les-hi per sobre la roba.

Al cap d’un moment, la dona va separar-se.

—Caldrà que em torni a pentinar —va somriure.

Però no ho féu. Dreta davant la lluna de l’armari, es passà els dits pels cabells, se’ls esponjà. Ell la mirava sense dir res.

No calia que parlés. No calia que parlessin ni l’un ni l’altre. Tots dos es comprenien perfectament. Volia dir, allò, que no tenien cap importància les paraules massa vives o impacients, els malhumors, l’ús de la vida diària; que per sota d’això hi havia quelcom més, molt més: ells dos tal com van ser un dia, tal com eren encara, però d’amagat; tal com serien sempre a despit de tot, passés el que passés.

La Teresa se separà del mirall i digué:

—Anem?

Claudi va assentir i tots dos van abandonar el dormitori.

De l’obscuritat densa i xafogosa del local van passar a la fosca relativa del carrer, on els va sorprendre una ratxa d’aire fred que els va fer estremir. Al cinema no hi havia calefacció, però ningú no ho hauria dit. Una calor espessa, llorda, insistent, es desprenia dels cossos asseguts colze contra colze. Sortir al carrer equivalia a passar d’un món a un altre món.

Teresa, que es feia menuda sota l’abric, va agafar-se al braç de Claudi, s’hi repenjà.

—Una mica insulsa, oi? —va comentar, referint-se a la pel·lícula.

—Ptsé! Com totes…

Van seguir via enllà, molt junts per tal de defensar-se del fred. Pels carrers hi havia poca gent. Era d’hora.

—Vols que entrem a prendre alguna cosa? —proposà Claudi en passar prop d’un bar.

—No, no… —va dir ella, desitjosa d’evitar aquella despesa.

En tenia prou amb el cinema. Era l’única distracció que es permetien en tota la setmana: la sessió dominical.

Ell no va insistir. No insistia mai. La pregunta, en el fons, era purament retòrica. La feia gairebé cada diumenge, sempre ben segur de quina seria la resposta. L’hauria sorprès que ella hagués acceptat.

Tres blocs de cases els separaven del pis. Els van fer a pas viu, ara sense parlar-se. Mai no en feien gaires, de comentaris. La pel·lícula rarament els apassionava prou perquè els interessés de recordar-se-la. D’altra banda, ni l’un ni l’altre no eren capaços d’un judici crític una mica fonamentat.

—No ha estat malament, eh? —es deien.

O, com avui:

—Una mica insulsa, oi?

I res més. Assistien tan passivament a la sessió que, un cop fora del local, es trobaven tan buits com abans.

El carrer, quan van desembocar-hi, era solitari i fosc. Llurs passes ressonaven en la vorera mal pavimentada, trencaven la soledat tranquil·la amb una altra soledat, més inquietant. El taloneig de la dona persistia com un ressò feblement prolongat, però no els feia companyia. Reforçava, si de cas, la desolació de l’indret, del moment. Ells, però, ni se n’adonaven. Estaven fets a aquells retorns dominicals.

En passar per davant de la taverna que hi havia al costat mateix de casa, una resplendor somorta i com cansada els il·luminà sobtadament la cara. Com feien sempre, van mirar local endins. Gairebé no hi havia ningú. Els diumenges tothom abandonava el barri. Tot just s’hi quedaven quatre vells que es passaven la tarda jugant al subhastat. Els podien veure allí, al fons del local, amb les cartes esteses a la mà, abatent-les rítmicament, com amb desgana, sobre el drap verd.

L’escala era en la penombra. En principi, a cada replà hi havia una bombeta, però rarament cremaven totes. Contínuament se’n fonia una o altra. Van anar pujant els graons, la dona davant. La casa semblava deshabitada. Ni un so, ni una veu, no trencaven la quietud.

En arribar al pis, la Teresa deixà passar el seu marit, perquè era ell qui duia la clau. L’home obrí, allargà els dits cap al commutador que hi havia a l’esquerra i, mentre enretirava la clau, la dona passà pel seu darrera, cap al menjador.

Abans d’entrar-hi ja va proferir un crit que s’estrangulà de seguida, en cobrir-se la boca amb el dors de la mà. Claudi va córrer a reunir-se-li mentre preguntava:

—Què et passa?

La dona no contestà, però ell ja no necessitava la resposta. La tenia al seu davant. L’habitació semblava una altra, amb tot damunt davall. Algú havia tret els calaixos del bufet, que ara estaven repartits pertot arreu, barrejats amb els coberts, els tovallons, la vaixella bona, el pa… És a dir, de la vaixella ja només en quedaven els fragments. Gairebé totes les peces eren trencades. Es veia que ho havien fet a posta. El terra del menjador era una catifa de trossos de llosa i de cristall.

Claudi va renegar violentament mentre penetrava a l’habitació amb cura d’on posava els peus. La porta del dormitori estava oberta i s’hi precipità. Dins, l’esperava el mateix espectacle. Tot era ple de munts desordenats. L’armari i les tauletes de nit vessaven tot un contingut de roba, de papers. Fins i tot havien desfet els llits.

La dona va treure el cap per darrera la seva espatlla.

—Oh! —va fer i, com ferida, callà.

Va seguir el seu marit al dormitori de la filla, a la cuina, al lavabo. Fos qui fos l’intrús, no s’havia oblidat de res. A la cuina àdhuc havia buidat l’armari d’olles i cassoles; al lavabo havia remogut flascons i coses menudes que omplien les lleixes… Un escorcoll a fons. En aparença, però, no faltava res.

—La policia —insinuà la Teresa.

—No, la policia no fa les coses així.

—Qui, doncs?

—No ho sé.

Estava tan abatut que ni li quedava energia per indignar-se amb les preguntes d’ella. D’altra banda, eren prou naturals.

Van quedar-se una llarga estona mirant-ho tot, provant de pair aquell estropell salvatge, incapaços, ara, de fer un gest. Al cap d’uns moments, la dona va posar-se a somicar.

—Calla —li va dir ell—. No en trauràs res, de plorar. Més val que hi posem una mica d’ordre —i assenyalava l’escampall.

Encara mudats, després de treure’s l’abric i la gavardina, van començar pel dormitori. A poc a poc, van anar tornant tota la roba blanca a l’armari. Els va caldre molt de temps, perquè la dona es mirava les peces d’una en una, com per assegurar-se que eren de debò les seves.

—No ho denunciaràs? —preguntà al seu marit.

—No. Per què? Si no han pres res…

Però al capdavall resultà que havien pres una cosa. Sota de tot d’un munt de roba que s’apilonava davant l’armari, hi havia una maleta. Només una. I ells en tenien dues. Eren dues maletes velles, comprades més de vint anys enrera. De fet, les maletes de llur viatge de noces. Les guardaven al capdamunt de tot de l’armari, sota uns papers que les protegien de la pols.

—Falta una maleta —va dir la dona.

—Com? I què n’havien de fer d’una maleta buida? Si no s’han endut res… Potser l’han deixada en algun altre lloc.

Al cap de gairebé dues hores, quan ja ho tornaven a tenir tot més o menys ordenat, se’n va haver de convèncer: la maleta havia desaparegut.

Claudi s’arronsà d’espatlles.

—No t’hi amoïnis —va dir—. No té cap importància.

—Però és tan estrany…

—I torna-hi! —s’irrità—. És estrany, i què? Bon profit els faci!

Ella el mirà, sorpresa pel seu to. Després, sense replicar-li, se’n va anar a la cuina a fer el sopar.