ACTE SEGON

La mateixa decoració de l’acte anterior. Han passat molts anys i els fills previstos, no sols han nascut, sinó que s’han fet grans.

A la cambra de la dreta, FABI i SELENA estan asseguts al banc, que ara té només tres potes i s’aguanta com pot.

El fill, FEDA, es passeja amunt i avall, fumant desesperadament. Els pares l’observen.

A la cambra de l’esquerra es repeteix més o menys la mateixa escena, o sia que BRET i ELIANA seuen al banc coix, però SORNE, en lloc de passejar-se, roman quieta al costat de la reixa, agafada als barrots i mirant cap a l’altra cambra.

NO, a l’habitació del mig, ha traslladat el seu petit banc més cap a primer terme i llegeix el mateix diari que tenia a l’acte anterior.

Quan el teló s’aixeca, aquesta situació es perllonga un o dos minuts.

FEDA camina amunt i avall incansablement.

FABI (una mica irritat): Encara no estàs cansat, Feda?

FEDA (sense aturar-se): No.

NO (aixeca els ulls del paper): Què deies?

FEDA: Tu llegeix i calla.

NO: Ah! (Arronsa les espatlles i segueix el consell).

SELENA: Fumes massa, fill meu.

FEDA: No.

NO (torna a aixecar els ulls del paper): Tampoc no era per mi, ara?

FEDA (se li apropa): Tu em faràs el favor de no contestar cada vegada que dic no. És cansat!

NO: Per a mi, no.

FEDA: Ho és per a mi.

NO: Si tu ets infatigable!

FEDA: I tu estúpid!

NO: Compte amb el que dius!

FABI (a SELENA): Nosaltres no l’havíem insultat mai…

SELENA: Potser és que ja no te’n recordes.

FEDA: Dic el que em sembla. Estúpid, imbècil, animal… Et diré tot el que em passi pel cap i tu t’aguantaràs. No em pots fer res.

NO: Sort que sóc de bona pasta. Però un dia tindràs un disgust.

FEDA (arronsa les espatlles): Si me l’has de donar tu…

Reprèn el seu passeig amunt i avall de la cambra, sempre fumant. De cop, s’atura de nou, examina les reixes amb l’esguard, de dalt a baix i de dreta a esquerra. Després torna a passejar.

FABI: Què?

FEDA: No res, encara.

NO deixa escapar una rialleta de conill, però FEDA no en fa cas.

SORNE: No et turmentis, Feda.

FEDA: No em turmento. Faig el que he de fer. Estic segur de mi.

NO (ficant-s’hi altre cop): També ho estaven els teus pares. I els d’ella. I abans, els pares d’ells.

FEDA (s’atura): Els seus pares et temien, els meus discutien amb tu; jo ja et menyspreo.

NO: Però els fets no han canviat.

FEDA: Al contrari, els fets han canviat del tot. Per a mi, tu només ets l’home que llegeix el diari.

NO: Però tots us trobeu encara darrera les reixes.

FEDA: I què? Què demostra això?

NO (rient): Que esteu tancats.

FEDA: Sí, i que tu ets el carceller. Creus que ets envejable per això? Sempre atent al que fem i diem, sempre vigilant…

NO: Més que això, Feda, molt més que això. Exterminant-te sense que te n’adonis. Perquè tu ja no tindràs un fill per prolongar aquesta lluita insensata que meneu. Sorne és fora del teu abast i no la tindràs mai. Vosaltres sou el final.

FEDA: Ho som. Perquè ja no hi haurà més presoners.

NO: És clar; no hi haurà ningú més. Això és el que deia.

FEDA: T’equivoques. Sabré arribar a Sorne.

SORNE: Serem la primera generació lliure i els nostres fills ja ni sabran que un dia van haver-hi reixes.

NO: Els vostres pares deien el mateix, oi, Bret? Oi, Fabi? També vosaltres estàveu segurs que podríeu sortir…

BRET (des dels bancs): I encara n’estem. Cada dia ens acosta una mica més al final del captiveri.

NO: I amb aquesta esperança us heu fet vells i us morireu.

FABI: Però ells són més durs que nosaltres. Feda és el fill de la nostra rebel·lió, no ho oblidis.

NO: No oblido res. Sóc aquí també per recordar i res del que recordo no us fa honor.

SORNE: No és veritat. Els honora el sol fet d’haver intentat la lluita. Han demostrat que eren homes.

NO: I per això continuen asseguts als bancs, com quan eren infants i els seus pares els instruïen, ensenyant-los que hi ha un límit infranquejable.

FEDA: I ells van saber sobrepassar-lo en adonar-se que no eres invulnerable. Nosaltres el durem una mica més enllà, aquest límit. El temps treballa contra teu, No.

NO: On he sentit jo aquestes paraules? Potser va ser el teu mateix pare qui les va pronunciar. Però no sembla que li hagin servit de res.

FABI: Sí, que han servit, i responen a una veritat. Amb ells dos tot comença de nou, són dos éssers encara no fatigats per la lluita, mentre que tu sempre ets el mateix, cada dia una mica més vell, més las i més desprestigiat. Ja no creiem en tu.

NO: No hi ha res més en què creure.

FEDA: Si no hi ha res més, no creurem en res més. És una de tantes maneres de destruir-te.

NO (irònic): Això sí que em preocupa!

FEDA: No deu pas deixar-te tan indiferent quan sempre estàs buscant bronquina. No es pot dir ni una paraula sense que intervinguis tot seguit. Tens por que t’oblidem, oi? Busques la discussió, et fas conspicu, has traslladat la teva banqueta des del fons de la cel·la aquí, al mig, perquè et vegem millor. No fos cas que un dia deixéssim de pensar en tu i per això mateix et fessis fonedís. Com et rosega la por!… Apa, llegeix el teu diari!

NO: Les bravates sempre t’han agradat. Això et dóna un sentiment afalagador de la teva importància, oi? Ets tan insensat que no t’adones que sense mi ni sabries què fer!

FEDA: Al contrari, home, és amb tu que no sé què fer, perquè sempre et trobo entre cames. Si sabessis la nosa que fas!

SORNE: No li parlis.

FEDA: Què dius?

SORNE: Que no li parlis més. Ja ens entendrem nosaltres amb ell. Tu, fes com si no hi fos.

BRET: Bon consell, Sorne!

FABI: Fes-ne cas.

FEDA (riu): Sí. Si altra cosa no, s’enrabiarà. Això tindrem guanyat. Adéu, No. (Fa un gest expressiu amb la mà). Finis.

FABI, SELENA, BRET I ELIANA s’aixequen dels bancs mentre FEDA va cap al fons. Els altres s’apropen a NO, observant-lo des de darrera les reixes.

FABI: Ja et farem companyia nosaltres. Tot sol ens fas una mica de llàstima.

NO: Sou uns estúpids incurables. (Torna a reprendre la lectura).

SORNE (que s’ha desplaçat també cap al fons de la seva cambra): Feda… Creus de veritat que en sortirem?

FEDA: Sí, Sorne. Si ens ho proposem de debò, sí.

SORNE: Vols dir que no s’ho van proposar de debò els nostres pares? Per tot el que ens han contat…

FEDA: Mai no s’ho van emprendre sistemàticament… No ho dic per fer-los retret de res. Després de tot, van ser els primers a veure que aquesta situació no podia durar per sempre.

SORNE: Què farem, doncs, ara? No tens cap idea concreta?…

FEDA: Començarem per examinar el terreny.

SORNE: Què vols dir?

FEDA: No se t’ha acudit mai de pensar que fins ara ni una sola vegada no hem estudiat les nostres cambres? Vivim en un terreny que desconeixem…

NO (aixecant els ulls del periòdic): I tant! Com desbarres!…

SORNE (a FEDA): Ja hi torna.

FEDA: Sí, està inquiet. Cada vegada que s’inquieta augmenta la meva esperança.

NO: No hi ha res com viure d’il·lusions. Hi sou experts, en això.

FABI: Sí, No… (S’atura en sec i es posa a riure. Després, als altres). Us n’heu adonat?…

ELIANA: Què?

FABI: Sí, no… Sí, no…

ELIANA: Sí, no…

FABI: D’aquí en endavant ja tinc la resposta a tot el que digui. Sí, no. (Tots riuen).

NO: Sou ximples!

TOTS (llevat de FEDA i SORNE): Sí, no! (Riuen de bell nou).

FEDA: El primer que cal fer, doncs, és examinar pam a pam les nostres celles. Això no ho ha fet ningú. Sempre hem vist una reixa davant nostre, i això ens ha tallat les ales. Però i les altres parets, i el terra? I la mateixa reixa… com està feta, ofereix algun punt flac?… Te n’adones, Sorne?

SORNE: Però això se’ns pot endur tota la vida.

FEDA: Potser no. Podem tenir sort. I som molt joves encara. D’altra banda, no veig més camí que aquest.

SORNE (mirant al seu voltant): Però sembla tot tan definit…

FEDA: No importa. Sempre he sospitat que hi podia haver una trampa, que no s’ha jugat amb nosaltres un joc net.

NO (intervenint de nou): Segons quines regles? Perquè no les havíeu pas de fer vosaltres…

Tots (llevat de FEDA i SORNE): Sí, no!

NO: (fastiguejat): Ecs!

SORNE (a FEDA): Potser No té una mica de raó…

FEDA: Com dius?

SORNE: Vull dir que, de primer, potser seria més important saber qui ha inventat el joc.

FEDA: Però això només ho sabrem quan hàgim descobert la trampa, si n’hi ha. Aleshores, si no estic equivocat, saltarà tot.

SORNE: Molt bé. Per on vols que comencem?

FEDA: Pel terra mateix?

SORNE: Sí, com vulguis.

FEDA: Som-hi, doncs!

Llença el cigarret, s’agenolla i comença a examinar el sòl, temptejant, colpejant… SORNE es lliura a la mateixa investigació a la seva cel·la. Tots se’ls miren i fins NO acaba per deixar el periòdic i aixecar-se per tal de veure’ls de més a prop.

NO (brandant el cap): Quines ganes de perdre el temps!

BRET: Sí, no!

NO: No trobeu que sou una mica pesats?

FABI: I tu? Per què t’hi fiques?

NO: Per la mateixa raó que vosaltres busqueu.

FABI (als altres): Ho heu entès?

BRET: Aproximadament.

ELIANA: És un bon guardià. Fidel com un gos d’atura.

NO (a FEDA): Ei, tu! Què esperes trobar, en definitiva?

FABI: Em sembla que ja t’ho han dit. Busquem l’esquerda per on tots ens escaparem.

NO: No existeix.

BRET: Molt bé; doncs tranquil·litza’t. Si tan segurs ens tens, pots tornar a seure i llegir el teu diari.

NO: Però jo sóc l’ordre que cal respectar.

SELENA: No tots els ordres són per a tots els temps.

BRET: Un ordre és una cosa activa, en marxa, el riu que corre entre les ribes que el contenen…

NO: I també el toll d’aigua que a poc a poc es va evaporant.

BRET: Tu ho has dit, es va evaporant. Tampoc no queda immòbil, doncs!

NO (una mica desconcertat): De paraules ja en teniu…

BRET: I a tu, en canvi, te’n falten. Deu ser perquè has començat a perdre la partida.

NO: No puc perdre quan jugueu vosaltres sols. És com una mena de solitari que jo em limito a observar.

FABI: Fent-hi tot de comentaris per embullar les cartes…

NO: Digues que sé que et falta alguna carta i que el joc no pot arribar enlloc…

BRET: Gràcies per l’amabilitat. Però més val que deixis que ho comprovem nosaltres mateixos.

FEDA (ha anat avançant de genolls per terra i ara aixeca el cap): Què, Sorne?

SORNE: Res que no sabéssim sense haver-nos-ho dit: el terra és de fusta.

FEDA: No hi ha cap falla, al teu costat?

SORNE: Ni una, per ara. És compacte i dur.

FEDA: Igual que aquí. (Pensatiu). Però amb el temps, els nostres peus el gastaran…

SORNE: Ens caldran molts passos…

FEDA: Sí, ja ho sé. Però no veus que ja hem trobat alguna cosa? Ara sabem que un dia això no existirà. No és, doncs, per sempre.

NO: Res no és per sempre. Ni vosaltres.

FABI: Altra vegada? Deixa’ls en pau. Si tantes ganes tens de discutir, discuteix amb nosaltres.

FEDA (continua parlant a SORNE); És, per tant, una fissura en el sistema.

SORNE: Però una fissura a llarg termini.

FEDA: Sí. Ara com ara no ens serveix. Continuem buscant.

NO: La veritat, éreu més divertits vosaltres amb les vostres potes de banc per agredir-me, amb els vostres impulsos jovenívols que s’esberlaven contra la reixa…

FABI: I allò t’agradava, oi? Com et diverties, encara que no ho semblés! Però ells són d’una altra generació, tenen mètodes nous, potser fins i tot són més intel·ligents…

BRET: Tenen més experiència.

NO (interessat): Més experiència? Si són més joves!

SELENA: Són més vells. A la seva experiència afegeixen la nostra.

ELIANA: Ben dit, Selena!

NO: És una manera original de considerar les coses, no es pot negar. Els fills que donen lliçons als pares…

BRET: Sempre ha estat així, encara que als pares ens costi d’admetre-ho.

FABI: Això em fa pensar… Escolteu: ara estic segur que No serà derrotat. I sabeu per què?

TOTS (llevat de NO): Per què?

FABI (a NO): I tu, no ho vols saber?

NO: Sí, sí, digues!

FABI: Doncs bé. La nostra experiència és o acabarà sent infinitament més gran que la seva, perquè ell sempre és el mateix. Ningú no pot ensenyar-li res perquè tot ho ha de viure ell tot sol. I cada dia, com tothom, és més vell i menys dúctil, menys permeable.

NO (despistat): Suggestiva teoria, a fe!

FEDA (intervenint): Em sembla que teniu raó, pare, i amb això acabeu d’obrir un altre possible camí. Però també aquest és a llarg termini.

FABI: Desgraciadament.

FEDA: Confio que no caldrà utilitzar-lo. (Continua buscant).

SORNE (que no s’ha interromput, pica fort a terra): Això sembla que sona a buit…

BRET i ELIANA se li apropen i s’inclinen. FEDA pica a la seva vegada contra la fusta.

FEDA: Aquí no.

SORNE (torna a picar): Què us sembla?

BRET (s’ajup i pica per altres llocs): Trobo que tot sona igual.

SORNE: Potser és que tot és buit.

BRET: No acaba de semblar buit, precisament. D’altra banda, encara que ho fos, bé ens caldria aixecar la fusta. I com?

SORNE: Sí, ja ho sé, no tenim cap eina.

FABI (amb ironia): Potser No ens deixaria algun objecte contundent…

BRET (que retorna cap a la reixa seguit d’ELIANA): Està tan despullat com nosaltres… A propòsit, no us ha cridat mai l’atenció, això?

FABI: Sí, ara que ho dius.

SORNE: Què faig, Feda? Continuo?

FEDA: De moment, sí. (Continuen examinant el terra).

BRET: Té exactament el mateix que tenim nosaltres, i un diari.

FABI: Com ens ho expliques això, No?

NO: No necessito explicar res. (Despectiu). Sou tan intel·ligents que acabareu trobant-ho tots sols.

FABI: Naturalment. Només era per guanyar temps… i per distreure’t una mica. Vius tan sol i tan avorrit… Com una ostra.

NO: No prestis als altres els teus sentiments.

FABI: Si no són els meus! Mai no he viscut sol del tot. Cap de nosaltres no hi ha viscut. I ara menys que mai.

NO: També jo us tinc a vosaltres.

ELIANA: Sí, però en contra.

FEDA (que ha arribat a primer terme): La cambra s’acaba!

FABI (girant-se): Què dius?

FEDA: Que la cambra s’acaba.

SORNE (que també ha arribat a primer terme): I aquí també!

FABI i SELENA s’uneixen a FEDA, i ELIANA i BRET corren cap a SORNE, deixant NO sol. Moment de gran excitació.

SELENA: S’acaba?

BRET: Què vols dir, Sorne?

SORNE: Que no hi ha més cambra. De sobte… mireu!

FEDA: El buit!

Tots s’abalancen endavant, cap a la sala.

FABI: El buit…

FEDA: No hi ha paret, ni reixa…

SORNE: No hi ha res.

NO (sense moure’s): Precisament.

BRET (se li gira): Precisament què?

NO: Precisament això: que no hi ha res.

FEDA: Ha d’haver-hi alguna cosa. Allà on acaba una cosa en comença una altra. (Esguarda enllà, encara des de terra).

FABI: Què veus?

FEDA: Espai i més espai… (A SORNE). I tu, Sorne, què veus?

SORNE: Un buit immens. Sembla que no té fi.

FEDA: Un altre món… No us adoneu del que hem descobert?

FABI: No.

SELENA: Sí.

FEDA: No estem tancats com sempre havíem imaginat! Res no ens priva…

NO (interrompent-lo): El precipici.

SORNE (abocada): No se’n veu el final.

FEDA (que s’aboca més): No. I és tallat a pic.

BRET (també abocat): És pitjor que les reixes, que les parets…

FEDA: No hi ha res pitjor que les reixes i les parets. Això ens permet ja de respirar sobre… sobre una altra cosa, no sé què. (Als seus pares). Però com és que no havíeu mirat mai enllà?

FABI: No ens ho privava.

FEDA (estranyat): Ho teníeu prohibit?

FABI: Prohibit no. No ho sé. Però No era sempre allà, com ara, i nosaltres sembla que no sabíem mirar enlloc més.

BRET: Sempre ens havíem imaginat que l’alliberament, si existia, l’aconseguiríem per aquella banda. Hem descuidat sempre el restant.

NO: I així us heu evitat desil·lusions. Comparats amb els vostres fills, sempre heu estat uns barons prudents.

BRET: Però ja no ho volem ser més, ara! Sempre ens han enganyat!

ELIANA (per NO): No m’agrada veure’l tan tranquil.

SORNE: Per què?

ELIANA: Perquè quan està tan tranquil vol dir que ens allunyem de la solució. No tenim cap probabilitat per aquella banda… (Assenyalant cap a l’abisme).

FEDA: No? Ens bastaria fer un salt.

SELENA: Però això seria la mort.

FEDA: Sí, i també una sortida.

NO: Endavant, doncs.

FEDA: No. De primer ho provarem tot.

SORNE: Si tinguéssim cordes…

BRET: Però no en tenim. No tenim res, mai no hem tingut res…

FABI: Recordo que en una ocasió vaig fer servir la meva camisa.

BRET: Però allò era diferent. Ara ens caldrien metres i més metres. Si no es veu res a sota! (Abocat). L’espai s’ho menja tot.

ELIANA: Tirem-hi alguna cosa…

SORNE: Per què?

ELIANA: Sabrem l’estona que tarda a trobar terra.

FEDA: No sentiríem res. Sigui com sigui, és massa profund. (Examina el fons, abocat al precipici).

ELIANA: Però no ens podem pas resignar a no fer res!

FEDA: No ens hi resignem pas. Continuarem.

SORNE: Podem fer altres descobriments.

NO: I així tindreu d’altres desil·lusions…

FABI (animat): Explorem tots!

FEDA: No, pare.

FABI: Acabarem més de pressa…

FEDA: No.

FABI: Però, per què?

FEDA: Si explorem tots, mai no tindrem l’absoluta seguretat d’haver cobert tota la cel·la.

FABI: No veig per què! És que et vols reservar avarament la glòria de la descoberta?

FEDA: No existeix aquest afany de glòria quan allò que es persegueix és la llibertat. D’altra banda, podeu buscar vós, si voleu. Però aleshores, només vós!

SELENA: No, Fabi, que ho faci ell. És la seva oportunitat, més que la nostra.

FABI: D’acord. L’únic que volia era ajudar-lo.

SORNE (als seus pares): I vosaltres, esteu també conformes que continuï jo?

BRET: Més aviat sembla un treball d’homes, aquest…

FEDA: En principi, l’anhel de llibertat és el mateix per a tots.

ELIANA: Deixa-la, Bret. Tots dos saben el que es fan. No oblidis que ells han descobert l’abisme.

BRET: Sí, és veritat. Però em costa de resignar-me a no fer res.

FABI: El mateix em passa a mi. No som pas tan inútils, encara…

SELENA: Podríem vigilar l’abisme…

TOTS (llevat de NO): Vigilar-lo?

FEDA: I com?

BRET: I per què?

SELENA: Podria canviar.

FABI: Canviar?

SELENA: Com ha canviat ara.

TOTS miren.

FABI: Jo no he observat res.

SELENA: Ni jo, ni ningú. Fins ara.

FABI (impacient): Doncs què vols dir? Què has vist?

SELENA: L’abisme.

FABI: Bé, sí i què? On és el canvi?

SELENA: En tot. Abans no hi era.

FEDA: No ho entenem. Què és el que no hi era?

SELENA: L’abisme.

FEDA: Ah, només és això!

SELENA: Sí.

FABI: És que no ens n’havíem adonat.

SELENA: No, és que no hi era. Per això pot tornar a canviar.

BRET: Mai no havíem explorat les cambres, Selena. No ho podem saber, si hi era.

SELENA (tossuda): Ens n’hauríem adonat.

BRET: No. Mai no abandonàvem les reixes, ja ho saps.

SELENA: Però això es veu.

FABI: Ara.

SELENA: S’hauria vist sempre, si hi hagués estat. Sempre ens havíem pensat que era una paret.

FEDA: I ho és, una paret.

SELENA: No com les altres.

FABI: No ho sabem encara. No ho sabrem fins que ho hàgim explorat.

SELENA: No cal. Ho podem veure tots. (Es gira per mirar les parets i els altres fan el mateix). Mireu!

FABI: Però això és ara, dona!

SELENA: No ho sé. No en podem estar segurs. Vivim en un món canviant.

BRET: Som nosaltres que canviem. Ens han nascut nous ulls.

SELENA: No en podem estar segurs. Per això cal vigilar.

NO (amb sorna): Vigileu, vigileu!

ELIANA: No se’n riu. Vol dir que anem equivocats.

SELENA: No podem fer cas de No. Potser ell mateix no sap ben bé com van les coses…

SORNE: Què fem, Feda?

SELENA: Sí, des d’aquí dalt.

FEDA: Nosaltres continuarem examinant la cambra. Després de tot, res no s’oposa a que ells vigilin l’abisme.

SORNE: Però tu creus que això que diu la teva mare…?

FEDA: No ho sé. Malgrat tot, és molt estrany que mai no s’haguessin adonat de res.

FABI: Mai no havíem sentit interès per aquestes coses. La cel·la era cel·la, i heus aquí tot.

SELENA: I ara resulta que és més que la cel·la.

NO: No, si acabareu fent-vos un embolic!

BRET: A tu ningú no t’hi demana.

NO: No necessito que em donin permís.

BRET: No necessites ni estar-te aquí, si vols. No et necessitem per a res.

FEDA: Sí, per fer nosa. Sense ell tot seria massa planer. (A SORNE). Continuem, Sorne.

Tots dos continuen examinant el sòl, ara retrocedint fins cap dins de la cambra pel costat del banc.

SELENA: Jo em quedo aquí.

FABI (als de l’altra cel·la): Ens hi quedem tots, oi?

BRET: Naturalment. Ja hem convingut que no podíem estar segurs de res. Com no se’ns havia acudit mai d’anar als quatre extrems de la cambra?

FABI: No ho sé. Hi ha moltes coses que no se’ns han acudit mai. I n’hi haurà d’altres que tampoc no s’acudiran a Feda…

ELIANA: Ni caldrà. Em sembla que hem encertat el camí.

FABI: Vols dir?

ELIANA: No ha fet Feda aquest descobriment?

FABI: Sí, l’ha fet. L’han fet tots dos, ell i Sorne. Però per ara tampoc això no ens permet de fugir.

ELIANA: Tot just comencem.

NO: No sou massa optimistes? Aquest començament ja comprèn el terra, la reixa i aquesta banda de cambra. Més de la meitat de la cel·la, doncs.

SELENA: No és veritat. No han explorat la reixa.

NO: L’havíeu explorada vosaltres. Centenars de vegades.

FABI: No, mai.

BRET: Mai, és veritat. Miràvem a través de la reixa. Et miràvem, No, però res més.

NO: Tot és el mateix.

FABI: Em sembla que no. En realitat, tu no ens deixaves veure res.

BRET: Sortosament, ara cada dia existeixes menys.

NO (irònic): Potser sí que a còpia de repetir-vos-ho aconseguireu fer-me desaparèixer!

FABI: Per què no?

BRET: És indiscutible que cada dia tens una personalitat menys acusada. Per què?

FABI: Perquè cada dia en fem menys cas.

BRET: I també deu ser perquè el temps li pesa.

FABI: El periòdic l’ha embrutit.

BRET: I l’estar sol.

NO (sense immutar-se): I l’estar mal acompanyat que no estic sol. Perquè mira que sou quatre galdoses relíquies!

ELIANA (ferida): Tan galdoses com vulguis, però que mai no han deixat de combatre’t i que cada dia t’acorralen una mica més. Ara, ja no gosaries adormir-te.

NO: Això és el que voldríeu, oi? Una ocasió per colpir-me de traïdor.

FABI: No hi ha més traïdor que tu, No. Ens has lligat sense haver-te fet cap mal. Per què?

NO: Pregunteu-vos-ho a vosaltres mateixos. Potser és que no sou prou bons per a res més.

BRET: I com ho saps, si sempre hem viscut aquí, sense que mai se’ns donés cap oportunitat de demostrar si valíem per alguna cosa més?

NO: Sou mesquins, envejosos, estúpids, presumits…

SELENA: No sembla que hi hagi gaire diferència entre nosaltres i tu…

ELIANA: …llevat del fet que tu ets a l’altre costat. Per què no canviem una mica?

NO: Canviar què?

ELIANA: De lloc. M’agradaria veure la cara que fas aquí dins.

NO: No heu comprès res. Ara veig que ni sabeu què cerqueu, ni on aneu.

FABI: Per què no ens ho expliques?

NO: Més val que continueu buscant. Què faríeu del temps, si no?

BRET: I pensar que tota la vida has estat com un dogal lligat al nostre coll! Quin individu!

SELENA: Deixem-lo i vigilem l’abisme. Ens vol distreure. Sempre es proposa alguna cosa determinada que nosaltres ignorem. No ens deixem enganyar.

FABI: Tens raó. Que s’entretingui amb el diari.

NO: Vigileu, vigileu!…

S’instal·la de nou al banc, amb el seu periòdic. Els altres quatre es queden a primer terme de la manera menys obstructiva possible, per tal que SORNE i FEDA siguin visibles.

FEDA (que ha arribat gairebé al fons): Sorne?

SORNE (aturant-se): Què, Feda?

FEDA: Res de nou?

SORNE: No. I tu?

FEDA: Tampoc. (S’incorpora). Examinem la reixa, ara.

SORNE també s’aixeca i cadascú comença per sacsejar la seva reixa, sense resultat positiu.

FEDA: Els barrots són massissos…

SORNE: Per aquest costat em sembla que no hi ha res a fer…

Van avançant cap a primer terme, temptejant els barrots d’un a un.

FEDA: Som massa febles per remoure’ls.

SORNE: Se’n van assegurar.

FEDA: Si tinguéssim una llima, amb paciència…

SORNE: Però no la tenim. No tenim res.

FEDA: Això és el pitjor, que ningú no ens ha donat cap element per lluitar. Res, llevat d’una mica de cervell.

NO riu des del seu banc.

SORNE (indicant-lo amb la testa): Es diverteix.

FEDA: Però no està tan tranquil com vol fer suposar.

SORNE: És clar. Aquest podria ser un dia amarg per a ell.

NO: Apa, no perdeu les il·lusions!

FEDA (a SORNE, que s’ha girat cap a NO): No li contestis.

SORNE: No, que s’ho faci tot sol.

NO: Més sols del que esteu vosaltres!…

FEDA (a SORNE): Has observat? Té el petit defecte de no voler callar mai. Sempre ha de dir la darrera paraula.

SORNE: Però com que ningú no l’escolta… No el compadeixes una mica, a vegades?

FEDA: Ell no ha tingut mai compassió de nosaltres. És un ésser negat.

SORNE: Negat? És curiós…

FEDA: Què és curiós?

SORNE: Que tot el que diem sembla menar-nos més o menys al mateix.

FEDA: Sí, i suposo que cada dia ens hi menarà més. És perquè l’hem començat a comprendre.

NO: Si he vist algú obstinat…

FEDA (com si no el sentís): Ara que ell no ho podrà admetre mai, perquè el dia que es trobi en estat de donar-nos la raó, ja haurà deixat de ser. No creus el mateix?

SORNE: Sí, Feda.

NO (l’escarneix): Sí, Feda!… N’hi ha prou que brami l’un, perquè brami l’altre.

FEDA (a SORNE): No has sentit que algú deia bestieses?

SORNE: Sí, un infeliç que volta per aquí! (Tots dos riuen mentre arriben a primer terme).

FABI: Res?

BRET: Què heu descobert, Sorne?

FEDA (per tots dos): Res, encara.

SELENA: Ja només queden dues parets…

FEDA: Sí, ja només queden dues parets. I vosaltres?

FABI: Res, tampoc.

FEDA: És clar. És un abisme i prou.

SELENA: Però pot deixar de ser-ho en qualsevol moment.

FEDA: Ja està bé que tingueu fe. Potser vós mateixa ocasionareu aquest canvi que espereu, si continueu persistint…

ELIANA: Ho creus de veritat, Feda?

FEDA: Sí. No som nosaltres, Sorne i jo, fills de la vostra fe?

ELIANA: Sí.

FEDA: Doncs també ara pot passar alguna cosa si creieu que verament ha de passar.

SORNE: Però no per això hem d’oblidar la nostra investigació.

FEDA: No. Cadascú lluita amb els mitjans de què disposa. Vosaltres amb la vostra fe, nosaltres amb la nostra incredulitat.

FABI: Incredulitat?

FEDA: Sí, en el fons és incredulitat. Llevat d’algun moment d’inspiració, vosaltres sempre heu cregut que la cel·la era un món tancat i resolt. Per això no heu fet gairebé mai res per sortir-ne. Però Sorne i jo no creiem en aquest món ni en aquestes condicions; no creiem ni en No, tot i la seva presència poca-solta.

NO (deixant el periòdic): Un moment, jovenet!

FEDA (sense fer-ne cas): Ho posem tot en quarantena, per dir-ho així, i comencem la investigació des del principi, des de la base, sistemàticament, perquè mai no ens calgui retrocedir. Però no desconfiem de la intuïció…, oi, Sorne?

SORNE: No. I si Selena té fe en la seva, nosaltres només podem fer que respectar-l’hi i animar-la perquè persisteixi. Són dues maneres de coneixença que no s’exclouen pas del tot.

NO: Un moment, petita «bas bleu»…

FEDA (sempre com si l’altre no hagués dit res): Sabem que No, farà o dirà alguna cosa per demostrar-nos que tots anem equivocats. Però a partir d’ara també vosaltres us heu de fer l’efecte que No, ha desaparegut del vostre davant… Mireu més enllà de les reixes! Qui hi ha?

FABI: Ningú…

FEDA: Bret?

BRET: No hi na ningú, Feda.

ELIANA: No; estem sols.

NO: Tu ho has dit: No, estem sols. És com una pregària. O com si em demanéssiu auxili…

FEDA: A vegades se senten veus, però no sabem d’on vénen.

SELENA: No sé…

FEDA: Sí, mare, no sabem d’on vénen, a qui pertanyen… Cal dur el joc fins al final, comprometre’ns definitivament, arriscant-ho tot.

SELENA: Però si fracassem?

FEDA: No podem fracassar.

SELENA (obstinada): I si malgrat tot encara fracassem?

FEDA: Molt bé. Serà una derrota que ens honorarà. Però observa que en el fons mai no hem estat derrotats.

BRET: Això és veritat!

NO (sarcàstic): Llevat d’aquell dia que et vas llançar contra les reixes…

FEDA (ferm): Mai no hem estat derrotats! Perquè només hi ha desfeta per a aquell que renuncia, i qui de nosaltres ha renunciat alguna vegada?

ELIANA: Ningú.

SORNE: Sempre hem buscat.

FEDA: I sempre hem trobat una cosa o altra. Ara, per començar, aquest abisme. És una conquesta definitiva, de la qual encara no sabem què fer. Però Selena la guarda com una reserva per si la nostra investigació no aconsegueix res més. Malgrat les aparences, encara no està dit que no sigui un camí…

NO: Com et protegeixes ja contra la teva pròpia desil·lusió!

FEDA: Ara, Sorne, si vols, podem examinar l’altra paret. (Assenyala la lateral).

SORNE: Sí, Feda.

Cadascú s’adreça a la paret que li correspon.

NO es posa a passejar amunt i vall de la cambra, mentre les dues parelles romanen a primer terme. SORNE i FEDA, partint d’aquest primer terme, van examinant la paret, mirant-la, tustant-la lleugerament amb el puny, avançant cap al fons amb lentitud.

FABI: Feda té el cap molt clar.

BRET: S’ha sobreposat als prejudicis, cosa que nosaltres mai no hem sabut fer del tot.

ELIANA: Per això comencen a aconseguir algun resultat. La nostra presó s’acaba.

SELENA: No ho sé…

FABI: Tu mateixa has reconegut que tot havia canviat…

SELENA: Sí, però desconec la naturalesa d’aquest canvi.

BRET: No podem perdre res. Mai no estem tan perduts com en el passat. Ara sabem què volem.

SELENA: Sempre ho hem sabut.

FABI: No com Feda. Ell ha descobert l’abisme.

SELENA: Sí… Però, i si l’ha creat?

TOTS (menys NO): Què vols dir?

SELENA: Això també podria ser un avís…

NO (aturant-se): Selena és l’únic de vosaltres que hi veu clar.

FABI: No li contesteu.

BRET: A qui? Jo no he sentit res. És que heu sentit alguna cosa, vosaltres?

FABI: Veus estranyes.

ELIANA: Veus extraviadores.

NO: La mateixa veu de Selena, en el fons. Ella no m’ha abandonat.

FABI: Què és el que tems, Selena?

BRET: Sí, Selena, digues-ho. No t’acabem d’entendre…

SELENA: Ni jo no m’entenc. Vull i temo. Espero, com vosaltres, però alguna cosa em diu…

FABI: Acaba. Què et diu?

SELENA: Que hem volgut córrer massa, potser. O no, no és ben bé això…

BRET: Què és, doncs? Per què guardes l’abisme, si no hi creus?

SELENA: Hi crec, no puc pas refusar l’evidència dels meus ulls. Però no sé com hi crec. Hi ha moments, quan veig que res no canvia, que penso que ens hem creat un altre enemic, un altre carceller. Un carceller, aquest cop, molt més cruel, perquè ens permet totes les esperances i no en realitza cap.

FABI: Som nosaltres qui les hem de realitzar, Selena.

SELENA: Sí, ja ho sé. Però estem tan desarmats!

BRET: No t’ho creguis. Tenim una arma molt poderosa: Feda.

SELENA: No és una arma. És un de nosaltres.

ELIANA: Una mica més que nosaltres. És per això que és una arma. Ell i Sorne són com dos objectes que hem fabricat en la solitud de les nostres cambres, pensant en l’alliberament.

SELENA: I encara que així sigui. No sabem si l’arma és adequada al seus fins. Pot girar-se també contra nostre.

FABI: Selena! És el nostre fill!

SELENA: Ja ho sé. Però a vegades els fills es perden i perden els seus pares.

FABI: Tot ho teníem perdut, ja.

SELENA: Potser no.

NO: Això és, Selena. Potser no. Potser, precisament, aquell a qui anomeneu No era la vostra solució i mai no la vau saber veure.

BRET: Les veus pertorbadores que mai no han fet res per nosaltres, que ens han mantingut en el captiveri, i abans de nosaltres els nostres pares, ara pretenen ser amigables.

ELIANA: Feda s’apropa a la solució…

En aquest moment FEDA va per enfilar-se al banc, però el banc rellisca sota seu. Tots miren cap allí.

SORNE: Què fas, Feda?

FEDA: Volia enfilar-me al banc. Potser més amunt… (Torna a posar el banc contra la paret).

SORNE: Més amunt, què?

FEDA: Potser és allí on no arribem que la paret cedeix… Pare!

FABI: Digues, Feda.

FEDA: Voleu venir a aguantar-me’l?

FABI es desplaça cap al banc i el subjecta mentre FEDA s’hi enfila. SORNE, aquest cop, no repeteix la maniobra pel seu costat, sinó que es queda també observant, com tots els altres. FEDA examina la paret.

FABI: Res?

FEDA: Aparentment, tot és igual, un sol cos compacte. (Baixa i es gira cap a l’altra cel·la). També la vostra, Sorne?

SORNE: No ho he mirat. Em voleu ajudar, pare?

Repeteixen entre ella i BRET la mateixa maniobra, mentre tots els altres els observen.

SELENA: No trobarà res.

FEDA: Probablement no. Ja suposo que les cambres són idèntiques en tot. Però no costa res de provar-ho. Encara que sigui una dona, o potser perquè és una dona, pot observar coses que a mi m’han passat per alt.

SORNE (que ha passat la mà per la paret com ell abans): Res, tampoc. (Baixa del banc).

NO (una mica divertit): Més amunt encara hi ha més paret, no sé si ho heu remarcat. Suggereixo que us enfileu a les espatlles dels vostres pares, a veure si així hi arribeu. Posats a fer extravagàncies!

FEDA: Continuem, Sorne.

SORNE: No perdem el temps, Feda?

FEDA: Fins després no ho sabrem. Cal anar sempre al final de tot. Per començar, al final dels nostres pensaments. És que et desanimes, Sorne?

SORNE: No, però és tan llisa, tan igual, aquesta paret!

FEDA: No te’n fiïs. Potser la hi veiem i no ho és. Quan menys ens ho pensem, potser ens trobarem amb un altre abisme. Continuem.

FABI i BRET retornen a primer terme al costat de SELENA i ELIANA. NO aturat a mig passadís, observa amb creixent inquietud com els altres dos van avançant per la paret. Ara es gira a una banda, després a l’altra, com estudiant qui progressa més de pressa.

FABI (a SELENA): Veus?, el que et deia, Feda no oblida res…

BRET (a ELIANA): En el fons, els envejo. No hi ha res més apassionant que aquesta recerca. Com no se’ns va acudir mai a nosaltres?

ELIANA: No se’ns podia acudir, Bret. Sempre hem temut No.

BRET: Fins aquell dia que es va adormir, només!

ELIANA: Però encara ens omplia massa per desafiar-lo i prescindir-ne. Vam fer el que havíem de fer, l’únic que podíem fer: criar-los lliures d’aquesta temença. Si troben la sortida, serà com si l’haguéssim trobada nosaltres. Perquè només nosaltres l’haurem feta possible.

FABI: Vam començar a treballar pel nostre alliberament quan batejàrem No. Després tot ha anat venint pels seus passos comptats, la rebel·lió, la crisi de la naixença a quelcom de nou.

NO (tombant-se cap a ell): I el retorn a les tenebres.

BRET (indicant-lo): Aquest no creu en la intel·ligència…

FABI: No pot creure en res aquell qui no és.

En aquest moment els llums s’apaguen i s’encén un projector que centra el seu focus sobre SORNE, la qual acaba d’arribar, anticipant-se a FEDA, al final de la paret, i posa la mà sobre la cortina del fons.

SORNE (amb un gran crit que els immobilitza tots): Feda!

FEDA (girant-se): Què, Sorne?

SORNE (una mica angoixada i al mateix temps excitada): Em sembla que he trobat alguna cosa!

FEDA: Has trobat?

SORNE: La paret…

Tots, llevat de NO, avancen cap al fons mentre els llums normals es restableixen.

FEDA: Què té?

SORNE: Es mou… Toca la teva.

FEDA (posa la mà sobre la paret del fons i constata que cedeix una mica): No és una paret!

TOTS (llevat de NO): No és una paret…!

FEDA: Sembla una cortina… (Torna a allargar les mans).

NO (que s’ha refet de la seva impressió): No la toquis!

FEDA: Les veus.

NO (molt enèrgic): No la toquis! Enrera!

Impressionat malgrat tot, FEDA suspèn al seu gest. Però tot seguit torna a allargar la mà.

NO (Avançant.): Quiet, et dic! Quiet, Feda!

FEDA: Què és el que et turmenta, No?

NO: Si toques la cortina, tot s’haurà acabat per a tu i per als teus. Antany, tu encara no havies nascut, vaig dir als teus pares que treballaven per la mort de tota esperança…

FEDA: I això què té a veure amb mi?

NO: Si obres la cortina ja no tindràs on agafar-te. Tot s’haurà acabat definitivament.

FEDA: La mort, vols dir?

NO: Alguna cosa infinitament pitjor. Ja no sabràs on buscar, ja no tindràs res de res…

FEDA: I ara, què tinc? Què tenim tots nosaltres?

NO: No ho sabeu, però ho teniu tot. Tot us és permès. En realitat és com si no visquéssiu aquí, perquè us heu projectat més enllà. Heu aconseguit tot el que podíeu aconseguir.

FEDA (mostrant la cortina): Però a l’altra banda bé ha d’haver-hi alguna cosa…

NO: No hi ha res. El silenci, la presó definitiva…

FEDA: Així i tot… (Va per allargar de nou les mans).

SELENA: Feda!

FEDA: Què, mare?

SELENA: Què vas a fer?

FEDA: Arrencar la cortina.

SELENA: I si No té raó?

FEDA: No, no ha fet mai res per nosaltres, sempre ha obstaculitzat els nostres esforços. Quina confiança ens poden merèixer les seves paraules?

NO (implorant): Sóc el vostre amic, Feda, sempre ho he estat encara que vosaltres no ho hàgiu sabut veure. He volgut sempre la vostra felicitat…

FEDA: La nostra felicitat!… És per això que ens has negat sempre la sortida, fins quan veies que aquí dins ens asfixiàvem?

NO: Mai no sereu més lliures que ara.

FABI: No ho entenc.

NO: Ara podeu imaginar-ho tot al vostre grat, i això és ser lliure. Però si descorreu la cortina…

FEDA: Escolta, No. Per una vegada vull suposar que tens raó i que ens dius la veritat. Però per salvar-nos, com dius, per preservar-nos, ja no havies de permetre que descobríssim que aquí no hi havia cap paret, sinó una simple cortina… No comprens que ara ja no descansarem fins haver mirat què hi ha a l’altra banda?

NO: Oblideu-la.

FEDA: No podrem oblidar-la mai… Ni que el meu pare vingués i em digués: «Feda, no l’obris», no podria deixar de fer-ho. Ni que em digués: «Jo he estat a l’altra costat i no hi ha res…». No el podria obeir. Perquè jo no ho he vist i necessito convèncer-me’n pels meus ulls… I tu no ets el meu pare, tu ets No, l’enemic tradicional dels meus, el carceller que ens reté dintre les reixes… No comprens?

NO (humil): Sí, Feda. Però oblida-la, et dic.

FEDA: Saps que no ho puc fer, saps que no et puc creure. Ja mai més no trobaria el repòs. Ara, necessito anar fins al final, per amarg, per desil·lusionador que sigui. D’altra banda, és que mirem les coses des del mateix punt de vista, tu i nosaltres? Qui sap si per a mi no comença tot precisament allí on per a tu tot s’acaba?

NO: Allunya’t de la cortina, Feda… I tu també, Sorne.

FEDA: No ho faré. Sorne i jo passarem a l’altre costat.

SORNE: No ho sé, Feda. Tinc por…

FEDA: És clar, no dic que no. Tots som i hem estat sempre temerosos, oi?

TOTS: Sí.

FEDA: Però això no ens ha privat mai de res. Al revés, això ens ha estimulat.

SORNE: Però ara…

FEDA: Ara com sempre, Sorne. Hem d’anar al final de la nostra condició i, si el món ens cau a sobre, que no sigui per covardia o timidesa.

NO: Quan ja no hi ha res, poc importa haver estat covard o valent…

FEDA: Aleshores no importa gens, és veritat. Però sí que importa ara, quan sabem fins on som capaços de gosar. Només ara, quan ens podem mirar a la cara i escopir-nos o somriure’ns… Em segueixes, Sorne?

SORNE: Sí, Feda, si creus que ho hem de fer.

FEDA: Sí, ho crec. (Als altres). I vosaltres?

TOTS abaixen el cap, sense contestar.

FEDA: Us en renteu les mans, ja ho veig. Em deixeu, per tant, la responsabilitat de decidir… Arrencarem la cortina!

NO (implorant): No, Feda, no!…

FEDA (sense fer-li’n cas): Estàs preparada, Sorne?

SORNE: Sí.

FEDA: Estira, doncs!

Entre tots dos arrenquen la cortina mentre NO cau de genolls, repetint mig ploriquejant:

NO: No, Feda, no…

Darrera la cortina es descobreix una gran reixa que corre al llarg de tot l’escenari, empresonant no sols les dues famílies, sinó el mateix NO. La guarden tres homes, immòbils i silenciosos, uniformats de negre.

TOTS: (fent-se enrera): Reixes!

FABI: Selena ho havia dit: més enllà… hi ha les reixes infranquejables…

SORNE: Més reixes!…

FEDA (amb un riure amarg, desesperat, mostrant NO abatut per terra): I ell era tan presoner com nosaltres. Més presoner encara, perquè ho sabia! Tots, tots darrera les reixes!

I mentre esclafeix de nou el riure com si s’hagués tornat boig, cau ràpidament el