L’AUTOR PARLA DE LA SEVA OBRA DRAMÀTICA

En el curs dels darrers anys, a partir de l’estrena d’Homes i No, Manuel de Pedrolo ha estat objecte de diverses entrevistes de caràcter periodístic. Ens ha semblat interessant reproduir algunes preguntes i respostes per tal com exposen amb força claredat les intencions i la problemàtica de l’autor.

Veig que qualifiqueu algunes de les vostres peces dramàtiques d’«investigacions»… podríeu estendre-us una mica sobre això?

En termes generals podria dir que em proposo una investigació de la condició humana, de les seves limitacions i les seves possibilitats, per tal d’aclarir o ajudar als qui vulguin aclarir-ho, l’ús que l’home pot fer de la seva existència, no en allò que té o pot tenir d’accessori, sinó en aquells aspectes que li són essencials. Aquesta investigació, que en cada peça emprèn una direcció determinada, abraça un problema concret que em sembla interessant de discutir i, si és possible, d’il·luminar, no pas amb explicacions que no conduirien enlloc, perquè foren forçosament parcials (ja ho és, cosa inevitable, el planteig), sinó posant en relleu alguns caires prou urgents per preocupar-nos més enllà de la lectura o de la representació, més enllà i més endins, sobretot, de les paraules que els personatges poden pronunciar. Com veieu, no es tracta de res de nou: tota literatura que aspiri a ser responsable fa el mateix.

Sou un autor tècnic o un autor inspirat?

Sóc un inspirat en els temes i un tècnic en la forma de desenvolupar-los. Així em veig, si més no; és possible que algú no hi estigui d’acord. Sóc un autor al qual interessa i fins i tot apassiona la construcció, l’estructura de les obres, perquè així permeto que la inspiració s’interposi en el meu camí. I si dic que sóc un inspirat en els temes, vull aclarir que em refereixo a la seva elecció, a la passió amb què els exposo i els discuteixo, al compromís personal, a la manera d’abocar-me del tot i amb una sinceritat absoluta a les meves obres. No crec en la inspiració o il·luminació en el moment d’escriure-les. Prou sabem que la inspiració consisteix en treballar cada dia, fins quan fóra més fàcil morir-se que no pas escriure una sola ratlla.

Quina és la llibertat del vostre teatre?

No sé si acabo d’entendre la pregunta. Si és que la comprenc, diria que respondre-la exigiria un assaig. Ara com ara n’hi ha prou amb dir que, a parer meu, l’home és lliure des del moment que té la possibilitat d’escollir; de fet, suposo que la filosofia existencial té raó quan indica que l’home és precisament la seva llibertat. Però la seva mateixa llibertat l’afeixuga i l’aclapara, i per això procura limitar-la amb tota mena d’obstacles d’ordre moral i metafísic, etc., que el converteixen en un animal de mala fe. En les meves obres, l’home és víctima de tots aquests entrebancs que ell mateix s’ha creat o que li han creat els seus antecessors, però no sempre els accepta i sovint lluita per vèncer-los. En aquesta pugna que el porta a abatre barreres mostra precisament que és lliure fins i tot quan sembla derrotat. En el fons, potser no ho és; la capacitat d’elecció, l’esforç que li és exigit l’estimulen. La llibertat del meu teatre, doncs, en les peces que toquen aquest problema, consisteix en la llibertat d’elegir. Tota decisió honrada, de bona fe, ajuda en la tasca d’eixamplar els límits.

Això, si no m’erro, ens porta a Homes i No

En efecte. Homes i No intenta plantejar un dels aspectes del problema de la llibertat que a hores d’ara em semblen més importants. Tots som presoners d’unes normes, d’unes convencions que ens condicionen la vida i a les quals la humanitat, que les creà, es troba sotmesa des de fa segles, bé que no sempre de bon grat. Però gradualment desperta en l’home una consciència nova que no en té prou amb un acte de fe, realitzat per a ella i en el seu nom, per uns avantpassats desconeguts. Aquesta presa de consciència és difícil i no arribarà a resultats definitius mentre l’ambient en el qual vivim la combati amb una inèrcia de cosa feta, aconseguida; si la formació que ens ha estat donada ens obliga (a despit de les nostres reserves i de la nostra voluntat en contra) a pensar d’una manera determinada, a enfocar els problemes actuals amb instruments anacrònics, inservibles per al nou ús que en volem fer. El desig de renovació, d’alliberament, existeix, però ha de moure’s encara en la presó d’uns hàbits mentals que ens bloquegen el camí, car el primer que ens cal és aprendre a pensar d’una altra manera. En realitat, la pugna és contra el nostre pensament que s’oposa a l’obscuritat que lluita per a obrir-se camí cap a la llum. Per culpa del nostre condicionament mental, ens mantenim adherits encara als obstacles que combatem, i el combat s’exterioritza més amb paraules d’insatisfacció que amb actes decisius. Amb tot, l’esperit de rebel·lia, bé que desordenat i impotent a causa d’un residu de submissió inconscient, forma un clima dins del qual creix una nova generació que sabrà orientar-se cap a una forma pròpia, independent, de pensar. A poc a poc l’home forjarà els nous instruments que foren negats als seus pares i valent-se’n farà taula rasa d’uns valors fins ara en vigor i que s’han fet sentir com una limitació intolerable. Però en enderrocar-los acabarà per descobrir, i per confessar-se si és sincer, que ha treballat per a elaborar unes altres convencions, unes altres normes, les quals, bé que incontestablement superiors a les vigents fins ara, seran encara una trava contra la qual s’estavella el seu anhel de llibertat…

Tot això em fa pensar en allò que alguns crítics us han reprotxat: que el desenllaç que proposeu en Homes i No sembla negar precisament el sentit de la lluita desenvolupada al llarg del drama i, per tant, l’esforç de milers d’anys d’història de la humanitat, una humanitat que ha combatut tota mena d’explotació de l’home per l’home.

Sí, i també que no he comprès bé allò que significa una veritable lluita per la llibertat, i que la lluita per la llibertat de l’home no és idèntica a cada moment de la història… Però una consideració seriosa i detinguda de l’obra respon per ella mateixa totes aquestes objeccions. El desenllaç del drama, lluny de reflectir el pessimisme que alguns li atribueixen, és prou optimista, si no oblidem que Feda ha superat un límit, que ha arribat més enllà que els seus pares. És cert que darrera d’aquest límit, No, se n’alça un altre, però el fet és que hi ha hagut un progrés. I, per tant, el sentit de la lluita resta justificat. Amb No cau una barrera; l’altra, una de les altres, potser l’enderrocarà la generació dels fills de Feda i de Sorne, la parella que ara es podrà reunir perquè No i les reixes eren la mateixa cosa. Quant el fet que la lluita per l’alliberament no és idèntica a cada moment històric, la cosa resta posada clarament de manifest quan veiem que els mitjans i els recursos emprats al segon acte són nous; que Feda i Sorne es troben en un clima distint, que els seus pares contribuïren inconscientment a crear, un clima que els permet de valer-se de noves armes, d’adoptar una altra actitud que ara és exigida per la relació actual entre No i els seus presoners.

Martin Esslin ha estudiat la vostra obra en el llibre The Theatre of the Absurd. Què enteneu per «teatre de l’absurd»?

En realitat, entenc que «teatre de l’absurd» és una expressió còmoda que abraça diverses modalitats de formes teatrals que no tenen una definició clara en termes habituals. Suposo que, en conjunt, el caracteritza un afany de rompre una lògica generalment acceptada, bé que no pas tan indiscutible com molts es pensen, com han demostrat alguns estudis recents, concretament els del matemàtic Gödel, el qual assegura que en tot sistema lògic existeix si més no una premissa que, en ser analitzada fins al final, el destrueix en lloc de consolidar-lo. Quant a la meva obra, no totes les meves peces poden ser qualificades d’«absurdes», perquè en tinc moltes que només recullen aspectes molt limitats d’aquesta tendència, matisats per elements de tipus èpic, distanciador, bé que no pas específicament en el sentit de Brecht.

Una darrera pregunta: què opineu del teatre burgès? Considereu que dificulta el desenvolupament del nou teatre?

Considero que el teatre burgès es troba en plena agonia, però, per dissort, tot obliga a creure que aquesta agonia serà llarga; és un d’aquests malalts crònics que, per poc que badem, poden assistir a l’enterrament de persones molt més sanes. És natural, doncs, que sigui un destorb.