Capítol IV

Era un mal dia per anar al banc, no ho ignorava, car els dissabtes al matí sempre són plens i el personal va atabalat, però ja tenia ganes d’enllestir aquest afer, al qual era difícil de treure més suc, i per això vaig presentar-me a la sucursal cap a la una, poc abans de tancar.

Com havia previst, els clients abundaven i els empleats, darrera el llarg taulell ple de divisions i de subdivisions, es movien d’una banda a l’altra amb les mans plenes de papers. Només al final de tot, fora de l’abast del públic, n’hi havia un que fumava amb tranquil·litat.

Vaig esperar que la situació s’aclarís una mica i tot seguit vaig adreçar-me a un noi rosset i camallarg que seia a la seva taula, damunt la qual hi havia un gran llibre obert.

—Qui és l’encarregat dels informes? —vaig preguntar-li.

—El senyor Ramoneda.

—El podria veure?

El xicot mirà a totes bandes i a la fi acabà per reposar els ulls de nou en la meva cara.

—Deu ser amb el director.

—M’esperaré.

—Té la taula allí, veu? —m’assenyalà cap a l’altre extrem, al costat i una mica més enrera de les taquilles on la gent ingressaven i treien diners—. Gràcies; m’esperaré —vaig repetir.

Prop de la porta hi havia un banc encoixinat, on ja seien un vell i una noia, i m’hi vaig instal·lar, perquè la cosa podia anar per llarg. De les dependències interiors entraven i sortien empleats que deixaven papers per les taules, canviaven unes paraules amb llurs ocupants, s’adreçaven als arxivadors, tornaven a desaparèixer i, de tant en tant, acudien a les sol·licitacions d’algun client. Vaig sentir que el vell deia:

—Haurien de posar més personal.

—Els altres dies gairebé no hi ha ningú —féu la noia—. Només és els dissabtes. És el dia que em fa més ràbia venir-hi.

Jo encenia una cigarreta, pacient i una mica tens, els ulls clavats en la porta que m’imaginava que era la del despatx del director. Cinc minuts després, potser, en va sortir un individu robust, en cos de camisa i corbata, i s’atansà a la taula que el noi rosset m’havia indicat. Quan vaig veure que s’hi asseia vaig incorporar-me ràpidament, però ja havia fet tard, car en arribar a tocar del taulell ell ja s’aixecava i tornava a fer-se fonedís per una porta. En atansar-me de nou al banc, la noia em va somriure:

—Mala sort…

Era una xicota gran amb tot d’anells i un collaret de perles falses que li penjava fins arran d’escot.

—Sí; cal tenir paciència.

Un noiet que també anava en cos de camisa i corbata va sortir d’algun indret, s’adreçà a la porta i va mig tancar-la, tot i que el local continuava ple de gent. Era el senyal que ja no s’admetia ningú més. El vell va aixecar-se en sentir un dels números que cridava el de la taquilla.

—Ja era hora —féu.

L’individu robust tornà a fer la seva aparició, s’aturà a dir alguna cosa al xicot del fons que semblava no tenir tanta feina com els altres, i jo vaig córrer per segona vegada cap al taulell. La conversa es prolongà una mica, però a la fi l’home es tombà.

—Senyor Ramoneda!

Em va fer un senyal amb la mà, indicant-me que esperés, cercà uns impresos per damunt la seva taula, anà a lliurar-los a un altre escrivent al qual donà tot d’explicacions i després vingué cap al taulell.

—Vostè dirà…

—Perdoni que el molesti, ja sé que és un mal dia…

Ell va fer un gest que ni contradeia ni aprovava, i jo vaig prosseguir:

—Sóc un client de vostès, Falgueres, i em convindrien unes referències sobre un altre client amb el qual he de tenir tractes…

—Qui és? —em va interrompre.

—El senyor Bastida, Daniel Bastida. El recorda?

—No… Què volia saber?

—M’interessa la seva formalitat comercial i el crèdit que els pugui merèixer a vostès. És un representant de productes estrangers, nòrdics, crec.

—Un moment…

No em tornà a demanar el meu nom, el qual per altra banda ja sabia que havia oblidat dos segons després de sentir-me’l dir. Per això m’hi havia arriscat; mai no havia tingut compte corrent ni allí ni enlloc.

Va allunyar-se, però a mig camí es tombà:

—El segon cognom el sap?

—Mora, em penso; no n’estic segur.

Assentí i tornà a allunyar-se. Però no va arribar on anava, un dels escrivents el cridà i va desviar-se de camí. Van tenir una llarga consulta sobre uns papers que tan aviat manejava l’un com l’altre, dos cops van estar a punt de separar-se, com si la consulta ja hagués quedat enllestida, però totes dues vegades la van reprendre.

Se’ls afegí un altre empleat que vestia de negre, el qual donà prolixes explicacions, que el senyor Ramoneda escoltava amb petits assentiments de cap, però en aparença poc convençut. La noia que havia segut al banc caminava cap a la taquilla i, a la porta, el noi en cos de camisa s’inclinava davant d’un individu rabassut, que devia ser un client important.

El tercet es va dissoldre i el cap d’informació féu uns passos indecisos, s’aturà, una mica perplex, i aleshores em va veure.

—Perdoni —va dir atansant-se—, ara estic per vostè. ¿Bastides m’ha dit, oi?

—Bastida. Daniel Bastida.

—Sí, això és. Bastida —repetí.

Aquesta vegada no va aturar-lo ni cridar-lo ningú, de manera que sense més obstacles pogué arribar a uns dels arxivadors que es dreçaven contra l’angle del fons, prop de la finestra barrada, i vaig veure que anava consultant les lletres. Estirà el calaix que amb el cos em tapava, i va inclinar-se mentre cercava la fitxa del meu amic. La va treure, la repassà llargament, com si volgués memoritzar-la, i examinà el dors, on també devia haver-hi alguna anotació, perquè s’hi entretingué.

Va tornar eixugant-se el front, per on li regalimava la suor. Algú, al pas, va mostrar-li un paper, ell se’l mirà i després anaren tots dos cap a la seva taula, on ni va asseure’s, perquè firmà dret i tot.

Quan a la fi s’aturà a l’altra banda de taulell, digué:

—Sí; el senyor Bastida és client nostre.

—Ja li ho he dit. Ell mateix em va indicar que operava amb vostès. Assentí distretament, com si pensés en alguna altra cosa.

—Però és un client molt recent, gairebé no li podré dir res.

—Molt recent? Vol dir d’aquest any, potser?

—No, d’un parell d’anys. En realitat, es por dir que no el coneixem. Sembla un client seriós, però modest.

—Lletres protestades, algun endarreriment… —vaig anar insistint.

—No. Ja li dic que per ara sembla formal.

—No ha sol·licitat mai cap crèdit?

—Aquí, no.

—Operacions amb l’estranger?

—Ens hem encarregat d’algunes transferències, sempre a la mateixa casa, que deu ser la que representa.

—Saben si també opera amb algun altre banc?

—No hi ha cap indicació —em replicà amb un pèl d’impaciència.

—Bé… gràcies, doncs —vaig dir—. I perdoni un cop més que l’hagi molestat.

—Per això som aquí —em somrigué aleshores.

El local s’havia anat buidant. El noi en cos de camisa va obrir-me la porta que ara havia ajustat del tot.

—Bon dia, senyor.

—Bon dia.

Llàstima que fes massa calor!

El primer tramvia venia tan ple que vaig haver de deixar-lo passar. Al remolc, on les dues portes eren obertes, hi havia discussions entre el cobrador i dos passatgers, i uns moments després, quan arribà el segon, semblava que encara fos el mateix, perquè també ací discutien, només que ara eren un home i una dona.

Vaig agafar el tercer, on d’antuvi em va caldre anar penjat prop d’un barbut que feia broma amb una rosseta a qui tenia materialment abraçada. Una parada més enllà va poder enfilar-se darrera d’ella i jo vaig hissar-me a continuació. Va produir-se un remolí ocasionat per dues dones que volien baixar a Bailén i el moviment m’arrossegà fins al cobrador. Una mà va tocar-me l’espatlla.

—Hola, Falgueres…

Era el marit de la Neus que em somreia amb la seva boca lleugerament torta.

—Ah, hola, Enric! Ja hem plegat avui?

—Sí, per sort.

El cobrador, mig incorporat sobre el seu seient, anava cridant:

—Qui més, senyors?

Vaig allargar-li la pesseta.

—Ja has pagat, tu?

—Sí. Hem fet el gest.

Anava sense corbata i uns quants pèls negres se li escapaven pel coll obert de la camisa, perquè és molt pilós.

—I ara a dinar… —vaig dir, perquè no sabia de què parlar-hi. Després de tot, ens havíem tractat poc.

—A dinar —repetí ell—. A veure si a la tarda anem al cine…

—Mala cosa, a l’estiu.

—Sí, ja ho sé. Però on vols anar?

La pregunta no exigia cap resposta, i per això vaig callar.

—Si surts de ciutat, és el mateix. A tot arreu passes calor.

—I a tot arreu hi ha gent.

—Per això. Quan tens cotxe és diferent. És per l’única cosa que m’agradaria de tenir-ne. Empaquetes unes quantes llaunes i apa, te’n vas a qualsevol indret, a la muntanya, a la platja… Jo més m’estimo la muntanya.

—És més fresc, sí. Us el podria deixar en Daniel, ell que en té.

—Em permet? —va dir algú darrera meu.

Vaig deixar passar l’individu i un capellà caravermell, molt jove, que el seguia. L’Enric deia:

—Prou, si volgués…

—Ahir ens vam veure —vaig dir mentre m’ajupia perquè amb la cama havia fregat un objecte dur que hi havia per terra.

—No es preocupi, no taca —digué la dona que havia observat el meu gest.

—Així ho espero.

—Són capses de camises —aclarí ella.

Vaig tornar a adreçar-me a l’Enric:

—Vam coincidir després de sopar.

—Si no sabia que vosaltres sou d’una altra mena, diria que en un cabaret… —va mig somriure ell.

—Que vols dir que hi va?

—És molt tronera. No és que li segueixi gaire la vida, perquè quan veig que la gent no es porten com s’haurien de portar…

Un cul rabassut m’anava esclafant contra el vidre mentre una fortor de peus bruts m’obligava a contenir la respiració. Vaig abocar-me a la finestra.

—Sí; ja sé que teniu queixes —vaig dir per tal de fer-lo parlar.

—Un altre, al seu lloc… Ja deus saber que es defensa molt bé, té llogats i tot.

—Crec que sí.

—A mi aquests assumptes de representació sempre m’han interessat i em sembla que podria ajudar-lo… Comprens?

Només vaig moure el cap. Fins a cert punt, em semblava perllongar la conversa que l’altra nit havia tingut amb la seva dona.

—Ara té una noia, però només deu saber mecanografia, com totes… No és el mateix. Jo…

—Li n’has parlat?

Ell féu un gest amb la boca, com si anés a escopir, cosa que no era possible perquè ho hauria hagut de fer a la cara d’algú.

—Per què? És ell qui ho havia de dir. Jo ja veig les coses…

Es retirà una mica, perquè passaven dues noies que volien sortir, després arronsà les espatlles.

—No m’agrada anar darrera de ningú, a mi, ni que sigui un cunyat… Sap que a la casa on estic no m’hi sento bé. Hi ha moltes enveges… No li hauria costat gaire, doncs… —Tornà a moure les espatlles, brandà el cap—. La Neus li volia fer un entretoc, però li ho vaig prohibir.

—És clar, quan un s’adona… —vaig comentar vagament.

—Sí, per això… Potser té por que un de la família el fiscalitzaria de massa prop. Ja m’entens… O no vol pagar el que m’hauria de pagar a mi, perquè ara, amb aquesta noia, se’n deu sortir amb quatre pessetes.

—Potser no es defensa tan bé com et penses, doncs.

—És clar que sí, home! El que passa és que no en tindrà mai ni cinc, perquè no sap estalviar, és imprevisor. Té les mans molt foradades. No i m’estranyaria que qualsevol dia fes un pet com una gla.

M’esguardava ombrívolament, com si tingués por que el contradiria, però jo només vaig fer:

—Si insinues que té algun vici, em penso que és dels qui saben nedar i guardar la roba.

—Però de vegades t’agafes els dits sense ni adonar-te’n. Un xicot com en Daniel necessita algú de seny al seu costat, que li faci veure que les sortides no poden superar les entrades… Fins ara tot li ha anat de cara, ja ho sé, però més que res ha estat sort.

—T’adverteixo que jo el tinc per treballador… —li vaig fer observar.

—No, si ja ho és, a la seva manera. No et pensis que el vulgui rebentar. Sap tractar amb la gent, és hàbil… Però a la llarga no n’hi ha prou, amb això. S’ha de ser ordenat.

El tramvia va aturar-se amb una sotragada violenta, que ens projectà els uns damunt els altres. Sota meu una carn blana cedia i vaig dir:

—Perdoni…

La dona es va recobrar i ràpidament va cordar-se el botó que li havia fet saltar sense voler.

—Una mica més de compte, caldria —rondinà ella.

—Perdoni —vaig repetir—. Jo…

—No, si ja ho sé. Ho dic per aquests conductors. Es deuen pensar que encara són al poble i menen el carro…

—Sí, és veritat.

L’Enric se les havia amb un altre individu, el qual ell havia trepitjat, o a l’inrevés, perquè no resultava clar. De tota manera l’home baixava i gairebé no van tenir temps d’insultar-se.

—N’hi ha que es pensen que van en taxi —remugà, ara adreçant-se’m.

—No cal fer-ne cas.

—No, però és emprenyador que no es vulguin fer càrrec…

L’havia trepitjat ell, doncs, vaig deduir. Vaig amansir-lo:

—Deixa estar…

Ell va estirar-se l’americana, es tocà l’indret on duia la cartera. I aleshores, amb la seva veu normal, prosseguí:

—Com et deia, s’ha de ser ordenat. Avui hi ha molta gent que es perden pel mateix… —va aturar-se, com si s’hagués extraviat—. En fi, suposo que cadascú entén la vida a la seva manera. —Féu una pausa abans d’afegir—: Sabies que ara canviaré de casa?

—No fa poc que hi ets, on treballes?

—Són gent mesquina —digué ell sense contestar la pregunta—. Hi ha llocs on de seguida veus si hi ha perspectives o no n’hi ha. I aquí no n’hi ha. Hom podria fer-se vell assegut darrera la mateixa taula, fent la mateixa mena de feina… S’entén, si no et decideixes a intrigar, a fer la traveta als altres, i això no s’ha fet per a mi.

—És desagradable, és clar…

—Si no fos per la Neus ja ho hauria engegat tot a rodar… Vull dir que no aguantaria més cabronades, miraria de fer alguna cosa pel meu compte… Però una família és una responsabilitat. Perquè ara només som ella i jo, però mai no es pot dir…

—N’hi ha que s’han anat emancipant a poc a poc. Sense deixar el treball corrent, han provat altres coses fora d’hores… Al cap i a la fi així ho va fer el teu cunyat.

Ell se me’n rigué a la cara.

—Ho diu ell, això?

—A mi no m’ha dit res. Però per vosaltres mateixos, tu i la Neus, sé que de primer també feia d’escrivent.

—La casa va donar-li una oportunitat —aclarí ell—. Si això de viatjar no li hagués sortit bé, sempre s’hauria pogut tornar a quedar al despatx. I de primer sortia amb un altre, no sé si ho saps. Tot vol el seu entrenament. Per això, si no fos com és… En fi, per què parlar-ne?

—No se li deu haver acudit mai que podia interessar-te.

—Sap que no estic content, que sóc ambiciós… No per mi, perquè jo m’acontento amb molt poc…

Vam haver de prémer-nos contra la barra, perquè una noia que duia un gran fardell tot ple de peces de confecció s’obria pas dificultosament entre la gentada, que no semblava voler aclarir-se.

—Sóc un home senzill, amb poques necessitats —prosseguí ell—. Ja saps com vivim —féu encara, com si tingués res a veure.

—Sí…

—Ens estem gairebé de tot.

—Passa a molta gent, això.

—Ja ho sé, si no me’n queixo —es va contradir. Però no diguis que no fa ràbia veure com d’altres que no són pas més llestos ni tenen més estudis que tu, es donen la gran vida…

—Tampoc no crec que sigui el cas d’en Daniel, si et refereixes a ell.

—Parlava en general, ara. Però ja que ho dius, sí, és el seu cas.

—És veritat que té una amiga? —vaig preguntar-li aleshores.

Va fer un gest despectiu amb la cara, va moure les espatlles.

—No ho sé, ara. La tenia, una d’aquestes bandarres que costen un ull de la cara.

—La coneixies?

—Tant com conèixer-la… Però potser a ell no li sortia tan cara, després de tot. Amb les dones és molt barrut.

—Sempre s’ha d’acabar per pagar, però.

—És clar, és el que diuen, si no pagues amb diners pagues amb dinades. —Tot plegat és una bona merda— acabà inesperadament…

—L’altra és la nostra —vaig dir jo, com si no l’hagués sentit.

—Sí, comencem a obrir-nos pas.

Vam esmunyir-nos entre un xicot que s’escurava el nas i un home de mitja edat que llegia un diari esportiu. L’Enric tocà discretament l’espatlla d’una noia entregirada, a la qual se li escapava un tirant del viso per la mànega tallada arran d’aixella.

—Em permet?

Ella alçà els ulls.

—També baixo.

—Ah…

Se li quedà mirant l’escot molt abocat, com havia fet de primer amb aquelles dues altres noies que ens passaren pel davant i després em féu l’ullet.

—L’estiu és una delícia —comentà.

Em vaig limitar a somriure-li, una mica esquerpament. Algú m’empenyia i vaig girar-me.

—Tots baixem.

Però la pressió venia de més enrera, va transmetre’s de cos en cos i vaig quedar-me encastat contra l’Enric, el qual s’esclafà contra la noia. Ella es bellugà.

—No és culpa meva —explicà el xicot.

—Però la mà, la pot treure.

Ell es mig tombà, mormolant:

—Són mal pensades…

La pressió cedí una mica, però ell continuà sense moure’s. El tramvia s’aturava, lent, anàrem davallant l’un darrera l’altre. Vaig enredar-me amb el bastó d’un cec, el qual jo no havia vist i, en saltar, l’Enric ja era a la vorera, des d’on contemplava la noia. Assenyalà:

—Fixa’t…

Ella s’allunyava amb un balanceig d’anques provocatiu, indecent.

—I després et diuen que treguis la mà. —Va escapar-se-li un sospir—. Teniu sort, els solters.

—Per què? —vaig preguntar-li gairebé agressivament.

—Tu diràs! No hi ha veda per a vosaltres.

Començàvem a caminar, però va girar-se una altra vegada, tot enderiat.

—Si vols quedar-te —vaig dir-li— per mi no te n’estiguis…

—Què dius? —i aleshores es posà a riure—. ¿On podria anar, amb deu duros a la butxaca?

Vaig continuar caminant, sense contestar-li. Podia queixar-se d’en Daniel… Era molt pitjor.

—Aquests espectacles em posen negre… És clar que després qui se n’aprofita és la Neus. A l’estiu hi ha dies que li he de fer dues vegades, al migdia i a la nit. Et freguen per aquí, et freguen per allà… I hom no és de pedra.

—Però no hi ha cap necessitat de pregonar-ho.

—Ja ho sé —condescendí ell—. Perquè ara ha vingut a tomb… Ben mirat potser sí que encara val més ser casat. Un solter, sovint, s’ha de quedar amb les ganes. Vull dir quan no es tenen gaires diners.

Vaig preferir callar. Allargava el pas, tot i que el sol invitava a ajaçar-se a l’ombra i a quedar-s’hi fins al vespre.

—Ara, que no et pensis que me’ls gastaria, tampoc, si em sobressin. Jo parlo molt, però en el fons… T’asseguro que si no fossin com són, em passaria mesos sense pensar-hi. Altres preocupacions tinc.

Anava trotant al meu costat, amb les seves cames una mica curtes, el rostre ara estranyament juvenil i obert, ell que sempre tenia una expressió amarga i vagament rabiosa, de persona insatisfeta. No l’acabava d’entendre. Cada dia entenia menys la gent.

—En fi —digué al cap d’una estona, com si hagués seguit parlant amb ell mateix—, anem a dinar, ara.

—Això…

Els dos petits patis eren deserts, amb llurs plantes raquítiques que ningú no semblava tenir temps de regar; el sol s’esclafava contra les parets blanques, escrostonades, amb les persianes closes contra la lluminositat que es menjava mobles i empaperats…

—Bé, noi…

—Apa, dinar de gust —vaig fer.

—Igualment et dic.

Va empènyer la petita reixa que xisclava, i jo vaig seguir enllà, cap a la de casa. Abans d’entrar-hi vaig començar a treure’m l’americana.

A tres quarts de cinc ja era a la sortida del metro. M’havia begut dos cafès i havia fumat quatre o cinc cigarretes, nerviosament, perquè a la sobretaula hi havia hagut aspres baralles a propòsit d’una excursió de fi de curs que organitzava el col·legi on assistia la Mariona. Una família corrent n’hauria parlat i, si cal,, fins i tot discutit, però amb moderació, sense perdre els estreps, en veure que les opinions d’uns i d’altres no coincidien. Però amb en Ferran no hi havia res a fer, ho embolicava tot, i per això quan vaig veure que la cosa s’enverinava realment vaig optar per tocar el dos. No volia deixar-me entabanar. Si tenien ganes de matar-se per tan poca cosa, que es matessin; jo no en volia ser testimoni.

Als aparadors de l’Àguila hi havia tot de discos i vaig entretenir-me examinant-los, sobretot un d’en Raimon, el darrer, que encara no coneixia. També hi havia el de la Cinquetti, però no m’interessava tant. La gent que circulaven, un corrent força espès ja, m’empenyia d’una banda a l’altra, i per això vaig acabar per entrar al vestíbul, on un xicot barbamec i molt xerraire pregonava les excel·lències d’un tallavidres que venia a preu de ganga. Molts hi picaven.

Quan faltaven tres minuts per les cinc vaig sortir de nou a fora, confiant que ella, com m’havia dit, seria puntual. Ho va ser. Pujava per les escales amb el seu pas airós, saltironant, però de moment gairebé no la vaig reconèixer, no solament perquè s’havia canviat de vestit sinó, sobretot, perquè ara duia un altre pentinat. Els ulls en canvi eren els mateixos, grossos i ametllats, i era el mateix el somrís que li dibuixava aquelles dues arruguetes…

—Em pensava que arribaria primer… —digué en veure’m.

—Doncs no. Ja fa deu minuts que m’espero.

—Se’m deu haver aturat el rellotge —s’estranyà, i va consultar-lo.

—No; és que he fet d’hora.

Va riure, m’esguardà de reüll.

—Impacient, potser?

—Per què no?

L’urbà havia deixat lliure el pas de transeünts i una petita riuada va separar-nos sense miraments abans d’integrar-nos al corrent principal que envaïa la vorera carrer de Pelayo enllà.

—Vols beure alguna cosa, abans de començar les compres? Fa molta calor, encara…

Però ella va moure el cap.

—No. Més tard tot és massa ple. I tampoc no sabem si ens caldrà voltar gaire. Jo en això de les sabates sóc terrible; em costa molt de decidir-me… En tot, si ho anem a veure.

—Fins a les vuit o les nou que no tanquen, tenim temps de recórrer mig Barcelona.

—Confiem que no serà tant.

—Per on comencem?

—Per la Ronda, ja t’ho vaig dir. Dissabte passat en vaig veure unes, però no duia diners. No sé si encara hi seran…

No hi eren, o no va saber reconèixer-les, tot i que estudià l’aparador amb meticulositat.

—Quan en veus tantes, no saps quines triar.

—Quina mena de sabates han de ser?

—Corrents, de mig taló. Les vull per cada dia.

—Amb tires?

—Si en trobo que m’agradin, sí. Són més fresques.

—Com aquestes —vaig bromejar jo, assenyalant els meus peus.

—Això!

Tomà a mirar cap a l’aparador, però a la fi sacsejà el cap.

—No… Anem.

—No vols entrar?

—Si no les veig fora, no. No acabaríem mai. Mira la gent que hi ha! L’establiment era ple, sobretot de dones, i les dependentes anaven d’una banda a l’altra com si les perseguissin. Ella va riure:

—Fixa’t!

—Què?

—No, res —va dir aleshores—. Anem.

Vaig seguir-la cap a fora.

—Què era?

—No… Una dona que es devia pensar que era a casa seva. Traspassem, a l’altra banda n’hi ha més.

Pujava una filera de taxis, turismes, camions, dos autobusos, i vam haver d’esperar-nos a fil de calçada, sota el sol.

—Com pica, encara! —va dir.

—Sí. Ah, i abans no me n’oblidi!… T’agradaria anar a la platja, demà?

—Amb qui, amb tu?

—Sí. Amb mi i amb algú més. Tenies pensat fer alguna cosa?

—No… Però els diumenges hi ha molta gent.

—No hi puc anar cap més dia. Ni tu.

—Quan faci vacances.

—Et falta gaire?

—Quinze dies.

—Aniríem a Castelldefels —vaig explicar-li.

Va obrir-se un buit en la renglera de vehicles, i tots dos, sense consultar-nos, arrancàrem a córrer.

—No sé… —contestà quan arribàvem a l’altra banda—. Van molt plens, els trens.

—Hi aniríem en cotxe.

—Això ja és diferent. —Aleshores s’aturà—. Te’n deixen un?

—Ja t’he dit que no anirem sols.

—Amb amics teus?

—I teus. —Vaig somriure-li—. No endevinaries mai amb qui…

—Amics teus i meus? No sabia que en tinguéssim.

—Jo tampoc, per bé que ho sospitava. El teu amo.

—El meu amo? El senyor Bastida?

—Sí. El conec.

—I com és que no m’ho vas dir?

—No n’estava segur. Quan tu vas començar a parlar d’ell, m’ho vaig pensar. Havíem anat junts a col·legi, de petits. I ahir el vaig veure… Em va dir que sí, que era ell. ¿No l’has vist, aquest matí?

—No, no ha vingut.

—Era a Sant Feliu.

—I sap que l’he d’acompanyar jo?

—Sap que m’has d’acompanyar a mi, que no és el mateix. Ell va amb una altra noia.

—I tu et vas comprometre sense saber què diria jo?

—No! Vam quedar que t’ho preguntaria i que si volies venir el telefonaríem aquesta tarda. Diu que se la passarà tota al despatx.

—Sí —corroborà ella—, ho fa sovint. Ja es nota, el dilluns.

—Es nota?

—Ho deixa sempre tot desordenat. Ja vaig dir-te una mica com era.

Havíem anat avançant, i a la dreta hi havia un altre establiment de sabateria cap al qual ella va desviar-se sense interrompre la conversa. Un granet de pol·len havia caigut d’algun arbre i se li fixà al coll camiser de la brusa de color castany, on gairebé resultava invisible.

—Marxaríem molt d’hora?

—No vam concretar res. Ja decidirem per telèfon, si vols. —I després d’una pausa—: Què hi dius?

—Bé… sí. Tot el dia?

—No ho sé. Em penso que no, que va dir que a migdia a casa, però si ells es volguessin quedar sempre podríem tornar amb el tren. En aquelles hores, i en direcció a ciutat, no deuen anar mai gaire plens.

—No, si a mi m’és igual.

—Ho dic per si a casa teva…

—Mentre els avisi no hi tindran res a dir.

S’aturà davant l’aparador, darrera dues dones que s’assenyalaven l’una a l’altra un parell de sabates molt punxegudes i d’aparença incòmoda. Havia vist ja alguna cosa que li agradava, perquè esperà que avancessin vestíbul endins i aleshores, deixant de banda la conversa, féu:

—Què et semblen, aquestes?

Gairebé no se’n podia dir sabates, em semblà, car tot consistia en una sola que tenia una aparença molt fràgil i dues amples tires daurades, una darrera i l’altra davant, aquesta proveïda d’una tireta més fina que avançava fins a la puntera. El taló era escàs, potser d’un parell de centímetres.

—No trobes que són mones? —insistí.

—Sí, boniques; sí. Però per anar pel carrer…

—Si havia de caminar molt, potser no. Però em passo tot el dia al despatx.

—Són unes sabates de caprici.

—Ja ho sóc, jo, de capritxosa —em somrigué.

Vaig tornar a mirar-les.

—De lleugeres ho han de ser molt. No sembla que pesin gens.

—Millor, així no cansen… Hauries d’haver vist les que es va comprar el senyor Bastida aquest hivern; una cosa impressionant. És clar que les d’home són diferents, però entre poc i massa! Devien tenir ben bé una sola de tres dits, quadrades… —Esclafí la rialla—. Només les va portar dos dies.

—També és un capritxós, em penso.

—No li dolen, per vestir. Però no acaba de tenir-hi encert. —Ullà cap a dins, on només hi havia dones, car l’establiment era especialitzat en calçat femení—. Entrem?

—Entrem.

Vam haver d’anar a seure cap al final de tot, on feia una calor enganxosa, que es barrejava a l’olor dolça dels cuiros i de les pells de les sabates, de les aixelles suades, de pólvores i maquillatges… Totes tres dependentes eren ocupades, una d’elles gairebé davant nostre mateix, on s’havia agenollat als peus d’una dona de trenta-cinc a quaranta anys, molt enfaixada a jutjar per la rigidesa del cos. Va encreuar una cama sobre l’altra, despreocupadament.

—Se’m deu veure molt, oi? —vaig bromejar.

Ella no em va entendre i em fità interrogativa.

—Què vols dir?

—Sóc l’únic home.

—Ara n’entra un altre.

Era un individu secardí, que acompanyava una costella immensa, alta i rabassuda, una veritable muntanya de carn. Però encara no en devia tenir prou, car en asseure’s, prop nostre, clavà els ulls en la dona del davant i ja no els hi va treure del damunt fins que ella se n’anà.

—Els serveixen, a vostès?

La dependenta s’havia aturat amb una capsa a les mans.

—No —digué la Maria Antònia—. Volia unes sabates de tires…

—N’ha vist algunes a l’aparador?

—Sí.

Va haver d’aixecar-se per tal de mostrar-les-hi i totes dues van allunyar-se cap a fora. De la rebotiga va sortir un individu que duia un ventilador a la mà, va deixar-lo sobre la lleixa, a l’altre costat, i de cara a la caixera digué:

—Em penso que ara anirà.

Un moment després vibrava, desplaçant alenades d’aire càlid d’una banda a l’altra. L’olor de cuiro i de pell semblà fer-se més pronunciada i jo vaig encendre una cigarreta. La caixera em mirà severament, però no li’n vaig fer cas.

La Maria Antònia es tornava a asseure al meu costat.

—Ara me les porta. M’hauré decidit aviat, oi?

—Veig que sí. En sortir telefonarem en Daniel.

Féu que sí amb el cap, però continuava pensant en les sabates.

—No són cares, dues-centes trenta-cinc.

—Què fan pagar, el material o l’aire?

—Totes dues coses, suposo —va riure.

Butaques enllà, una noia alta i escanyolida aixecava uns bastons inacabables per tal d’allisar-se el peu de la mitja, que semblava venir-li gran. La faldilla se li va escórrer pel costat, on tot de puntes es barrejaven a la carn blanca i gallinàcia. Però era inútil desplaçar els ulls cap a una altra banda, tota la botiga era com un aparador d’extremitats femenines. N’hi havia que miraven de subjectar-se els extrems de la roba per tal de reduir a un mínim l’exhibició, però no els servia de res, les faldilles eren sempre massa curtes, massa estretes. De sobte, vaig trobar que la sentor de l’aire havia canviat: ara feia ferum de carn. N’hi havia per marejar-se.

La dependenta tornà a aturar-se al nostre davant, va treure les sabates de la capsa. Jo vaig dir:

—Aixeca’t.

—Com?

Totes dues em miraven, incomprensives.

—Dic que te les provis dreta.

—Per què?

Però em va obeir i la dependenta s’ajupí per tal de posar-li la sabata. Ella s’inclinà una mica.

—Em ve gran —va dir de seguida—. És el trenta-set?

—El trenta-vuit —féu la noia.

—Li he dit el trenta-set.

—És que ja no en queden. I de trenta-vuits ja només hi ha aquest.

—Em cauen dels peus —digué la Maria Antònia, i em mirà.

—No te les quedis, doncs. Les compres per anar còmoda, oi?

—Sí…

Va contemplar-la amb recança, vacil·lant a despit de tot, però a la fi féu lliscar el peu, preguntà:

—I no tenen un altre model semblant?

—En trenta-set, no. Se’n venen moltes… Si pot esperar-se, dimecres potser en rebrem més.

—Ja tornarem, doncs —va dir ella automàticament.

S’inclinà i va buscar la seva sabata amb el peu; jo vaig aixecar-me.

—Tan boniques que són…

Fora, el sol no havia afluixat gens, semblava rabejar-se amb els paviments, els transeünts, les façanes de les cases, que cremaven.

—Per una vegada que em decideixo aviat… —es queixà.

—En trobarem unes altres, no et preocupis.

—Sí. Per què has volgut que me les emprovés dreta?

—És ridícul exhibir-se d’aquesta manera.

—Ah!

—Ara, si trobem un telèfon, trucarem en Daniel.

Vam trobar-lo una mica més avall, en un bar enfosquit per les persianes gairebé hermèticament closes.

—Vols beure alguna cosa, ara que hi som? —vaig preguntar-li després de recollir la fitxa que em donava l’home del taulell.

—Una taronjada, si de cas.

—Dues taronjades —vaig demanar—. Només de veure aquest sol, agafes set.

El telèfon era allí mateix, en un extrem de taulell, prop d’una vitrina darrera la qual hi havia tot de pastes.

—Deus recordar el número de l’oficina…

Me’l va dictar i vaig anar marcant. L’home del taulell obrí les dues ampolles de taronjada i començà a omplir el vas de la Maria Antònia. A l’altra banda, algú despenjà l’aparell.

—Daniel? —vaig fer.

—Sí, digui…

—Sóc en Falgueres.

—Ah! Què passa?

—Com, què passa? Ahir vam quedar que et trucaria…

La Maria Antònia em mirava per damunt el viu del vas, del qual bevia a xarrupets.

—Ah, sí. Tenia altres coses al cap, ara.

—T’he distret…

—No, no, digues. Veniu?

—Sí.

—Ets amb ella, ara?

—Sí.

—Després digue-li que s’hi posi.

—Ah, bé! —I de cara a la noia—. Demana una altra fitxa.

—Ens en anirem a les nou —deia ell—. Però més val que em passis a recollir a casa.

—Com vulguis. Les noies…

Ell em va interrompre:

—La Maria Antònia, com que li va bé pel metro, que vagi fins a la plaça d’Espanya i que ens esperi. Així només ens caldrà anar a recollir l’Elena.

—D’acord. Ah, una cosa! Tornarem a dinar o ens quedem fins al vespre? La Maria Antònia ho volia saber.

—No; tornarem. A ca l’Elena tenen convidats i el seu pare vol que hi sigui.

—Molt bé. Ara s’hi posa.

—Sí… Fins demà a les nou, eh?

—Seré puntual. —Vaig girar-me cap a la Maria Antònia, que m’allargava la fitxa que acabava de recollir del cambrer—. Vol parlar amb tu.

—Amb mi?

Vaig fer passar la fitxa per la ranura i ella agafà l’aparell.

—Senyor Bastida? Diu…

Escoltà un moment i després féu:

—No; ho vam arxivar pel nom, com fem sempre… Sí, el nom de la filial. Ho trobarà a la E, Export…

Tomà a escoltar i sacsejà el cap, una mica impacientment.

—És de l’any passat, a… l’altre arxivador… Sí…

Els llavis se li van obrir en un somrís.

—Sí, però no m’ho crec… Fins demà…

Penjà l’auricular, encara amb el somrís a les comissures dels llavis, i esclafí:

—És un despistat!

—Què li passava, si no és secret d’Estat?

—No. Volia una carta… —El somrís se li accentuà i els ulls li brillaren maliciosament—. Saps què m’ha dit?

—No.

—Que vagi amb compte, que ets un peix que es porta l’oli.

—Quin poca-solta!

—No t’enfadis. —Em tocà el braç—. Bromejava. És a dir —i l’esguard li tornà a resplendir—, jo em penso que bromejava, però potser sí que ets perillós. No n’hi ha prou que semblis un bon noi…

—Au, beu la taronjada i no diguis ximpleries.

Vaig agafar el meu vas i vaig beure un glop del líquid gelat; ella m’imità.

Després féu:

—Com heu quedat?

—Ah, sí! Jo l’he d’anar a buscar a casa seva i diu que tu agafis el metro fins a la plaça d’Espanya. T’hi recollírem.

—A quina hora?

—Jo l’he d’anar a buscar a les nou. Diguem, doncs, a un quart de deu… o potser una mica més, perquè hem de passar també per casa de l’altra. No sé on deu viure.

—A la Diagonal.

—Sí que estàs al corrent.

—Ja et vaig dir que se sentien coses.

—I tornarem a dinar.

—Ja ho veurem!

—Com, ja ho veurem?

—D’aquí a demà pot encara canviar d’opinió. No me’n fio gaire, d’ell.

—Es veu que l’Elena, aquesta noia que va amb ell, ha de ser a casa perquè tenen convidats.

—Així és diferent.

Vam continuar engolint a glops la taronjada, i el barman, que s’havia atansat per treure un pastís de la vitrina, va dir:

—Potser volien una canya…

—Tant se val ara.

Quan es va haver allunyat, ella cloquejà:

—Bona hora de dir-ho… Dóna bo, això tan fresc, oi?

—En vols una altra?

—Escolta —féu aleshores, seriosament—, quan dic que una cosa és bona no ho dic perquè vulgui repetir. No sóc una aprofitada.

—Ja ho sé. Ets… —però vaig callar.

—Què sóc? —volgué saber ella.

—Anava a dir que ets una bona noia, però em molesta aquesta paraula. En Daniel sempre la té a la boca.

Ella obrí més els ulls.

—I quin mal és, això? Que ho digui ell…

—Ho diu de totes les noies.

—No ho sabia.

—És clar, de tot això no te’n parla.

—Naturalment… Dius que vau estudiar junts?

—Anàvem a col·legi junts. Però després ens hem vist molt poc. De fet no ens hem tornat a veure fins fa poc, de grans, i encara perquè es va escaure que la seva germana va venir a viure al costat de casa.

—No es pot dir que sigueu amics, doncs.

—És molt relatiu.

—De tota manera, ell em penso que no en té, d’amics.

—No ho sé. Potser no els necessita.

—Tothom en necessita —féu ella, plena de sentit comú.

—Com vas conèixer-lo, tu? Vull dir perquè et llogués…

—De la manera més senzilla del món. Va posar un anunci al diari i li vaig escriure. Després em va fer anar al despatx, on també havia citat dues altres noies, però una d’elles era encara una nena i l’altra ja era una dona gran. Vaig quedar-m’hi a prova tres mesos, però al cap d’un mes ja m’acceptà definitivament. No sé per què, ja que de primer hi havia tan poca feina que ni podia adonar-se si era o no era competent.

—És que té bona vista.

Però ella s’ho va prendre seriosament:

—No te’n riguis, la té. En tot. Amb els clients, sempre sap qui acabarà per comprar i qui li farà perdre el temps. —Xarrupà la resta de taronjada i afegí—: Anem, ara?

—Quan vulguis.

Vam pagar i tornàrem a sortir al carrer. S’havia girat un airet que començava a amorosir la tarda, i el sol empal·lidia. Per la banda de mar es veien tot de núvols sobreposats, que avançaven en dues capes distintes. Tots dos vam mirar cap al cel.

—Vols dir que plourà?

—No ho crec —vaig fer, però m’interessava més allò que havia dit un moment abans—. Si té el nas tan fi, és estrany que no progressi més de pressa…

Ella em mirà, com si no m’acabés d’entendre; la contemplació dels núvols devia haver-li fet oblidar les seves pròpies paraules.

—Em refereixo a això que has dit d’en Daniel… Un home que sap quan perd el temps, no el perd mai.

—Ah! És que tu no el coneixes tant com jo, encara que anéssiu plegats a escola. És molt treballador, com t’he dit, però en el fons és desinteressat… No sé com explicar-ho, perquè al mateix temps posa interès en les coses… —Va plantar-se a riure i afegí—: ¿Quin embolic, oi?

—Sí, una mica.

—Em penso que vull dir una cosa així —intentà aleshores d’aclarir—. No és com aquests corredors i representants tan assedegats que sembla que sempre estiguin sumant mentalment els guanys que fan… Ell estableix relacions.

—Tothom n’estableix, però només les que puguin donar-nos un benefici, de l’ordre que sigui.

—Doncs veus? Ell no és ben bé d’aquesta manera.

—En dubto, la veritat. Mira… —I aleshores vaig contar-li el seu interès per intervenir en la venda d’aquelles màquines d’impremta que tan despreocupadament havia imaginat—. ¿Per què et penses que m’ha invitat a anar amb ell a la platja, demà? —vaig prosseguir—. Podríem dir que no em vol perdre de vista. Abans, no m’havia pas invitat mai.

—Bé, potser sí —va confessar-me ella, però se la veia una mica perplexa—. No dec haver-me acabat d’expressar bé, de tota manera. Volia dir que per a ell era una mica com un joc. És com si hi hagués coses que li semblen més importants… comprens?

—Quines coses?

—No ho sé. Em caldria tenir-hi més franquesa. No et pensis que s’expliqui amb tothom, i menys amb una mecanògrafa com jo… Sembla obert, i fins a cert punt ho és, però en el fons no es confia fàcilment.

—Es diria que t’has preocupat molt d’estudiar-lo…

—Potser sóc observadora de mena —va dir ella, simplement—. Una noia ho ha de ser… Aturem-nos aquí.

La sabateria era petita i a l’aparador hi havia poques coses, de manera que va enllestir-la ràpidament. Però quan ja ens allunyàvem, féu:

—Espera’t…

Examinà unes sabates encreuades, de tires blanques i negres, que hi havia al fons de tot, mig dissimulades darrera el calçat de primer terme.

—Semblen originals, oi?

—Vols entrar-hi?

—No. Tenen el taló massa alt. No és que no m’agradi, però per tot portar resulta incòmode.

—A més, tu ja ets alta.

—Per això… Més avall n’hi ha una altra.

Vam prosseguir mentre jo em ficava la mà a la butxaca. Però el paquet de cigarretes era buit. Ella s’adonà que el rebregava.

—Allí davant tens un estanc… —em féu observar.

—Sí… No cal que traspassis, tu, si vols.

—T’espero, doncs.

Vaig saltar a la calçada i, darrera un troleibús que pujava escapat, vaig esmunyir-me cap a la vorera d’enfront. L’estanquer discutia la jugada amb un vell que devia revendre el tabac, car sobre el taulell hi havia ban bé una cinquantena de paquets de diferents marques, que l’home embolicava.

—Un Celta llarg.

—No n’hi ha; s’han acabat.

—Curt, doncs. I un Camel.

Vaig tornar a creuar ràpidament, ara gairebé perseguit per un taxí que més s’estimà veure’m córrer que alentir la marxa.

En arribar a l’altra banda, la Maria Antònia semblava haver desaparegut, però un instant després la vaig veure dins del vestíbul d’una botiga, on parlava amb una altra noia, més gran. Quan m’hi atansava, de l’interior sortí un individu amb bata de dependent i vaig sentir com deia:

—Més val que entri, senyora… Nosaltres ja sortirem.

Tots dos, la Maria Antònia i ell, tenien una expressió riallera, però la dona semblava tota amoïnada. Aleshores vaig adonar-me que, per sota la faldilla, li sobresortia un tros de peça blava i que ella premia una mà contra la cuixa. Devia dir quelcom en veu baixa, perquè no la vaig entendre, però tot seguit l’home féu un pas enrera, ficà el nas cap a dins i parlà amb algú invisible.

Jo m’havia aturat arran de vestíbul, esperant, els ulls clavats en la Maria Antònia, que semblava divertir-se d’allò més mentre deia:

—Pot passar a tothom…

L’home tornà a sortir seguit d’un altre dependent i de dos individus, un d’ells acompanyat per la seva dona, i tots cinc venien xirois; de fet, el dependent reia sense amagar-ho.

—Entri, no hi ha ningú.

—Gràcies… Quina molèstia…

Estava vermella com un perdigot i tenia els ulls baixos, potser per no veure les ullades que els altres s’adreçaven entre ells. Amb tot de petits passos anà desapareixent cap a l’interior, la mà sempre premuda sobre les cuixes. La peça que se li escapava de la faldilla, però, ja li penjava ben bé mig pam. Aleshores vaig comprendre de què es tractava.

Els clients i dependència només semblaven esperar que la dona es fes fonedissa per a donar lliure curs a llur hilaritat. La Maria Antònia se separà, també rient, i quan jo encenia la cigarreta que sense adonar-me havia tret del paquet, se’m reuní a la porta.

—Què és, tot aquest embolic?

—Anem, ja t’ho contaré…

La rialla, que fins aleshores s’havia mantingut discreta, se li disparà vorera avall. Tomà a obrir la boca, per dir-me alguna cosa, però va haver de callar de nou.

—Ja veig que és divertit…

—Oh, sí!

S’anà apaivagant, però tenia els ulls humits i remenà el portamonedes.

—Té —vaig dir.

Agafà el mocador, va passar-se’l pels llagrimals, però després encara va haver de prémer-se’l contra la boca, perquè tornava a esclafir. Mormolà:

—Volia que me li posés davant i ho… ho ensenyava tot per dar… darrera…

Contaminat, vaig riure també. Ella va animar-se encara més pel meu exemple, s’ennuegà i vam haver d’aturar-nos prop d’un aparador.

—Ara el donaràs tu, l’espectacle.

—És que no em puc aguantar!

Va tornar a eixugar-se els ulls, respirà a fons i m’allargà el mocador.

—Què ha passat? —vaig preguntar-li.

—Doncs… M’havia aturat a l’aparador mentre t’esperava i aleshores… —va riure encara i balbucejà—. És que no m’ho sé acabar!

Tots dos rèiem de nou, jo com un poca-solta, i dues dones es giraren a mirar-nos, digueren quelcom entre elles i esclafiren també la rialla.

—Si continuem així, aviat riurà tota la Ronda…

Ja érem gairebé davant del mercat de Sant Antoni quan vaig poder posar les coses en clar.

—Era a l’aparador, com et dic, i se m’acosta una noia… ja l’has vista…

—Sí.

—… i em diu que se li havia trencat la goma de les calces i que li queien. I que si em posava al seu davant podria aixecar-se les faldilles. «La veuran de darrera», he dit jo… I ella mirava a una i altra banda, esmaperduda mentre els pantalons li anaven relliscant per sota… Es… —rigué encara, però aquest cop més breument—, es veu que els de dins se n’han adonat i per això han sortit… T’imagines? Han hagut de buidar la botiga perquè ella… —va aturar-se i alçà la mà fins a la boca mentre inclinava la testa.

—Apa, apa…

—No ho trobes còmic, tu?

—Sí, però potser no tant…

—Que tota una botiga —repetí ella—, clients i dependència, hagin de sortir al carrer perquè una dona… Deixa’m el mocador.

La vaig complaure.

—A ella no li deu haver fet cap gràcia.

—Oh, ja m’ho penso! Jo, si em trobo en un cas així, em moro de vergonya… És a dir, ja no hauria fet com ella, m’hauria ficat en una escala.

—Totes les entrades tenen quioscos, aquí.

—Doncs més valia que se les deixés caure discretament i les recollís. No se n’hauria adonat ni la meitat de gent.

—No se li deu haver acudit.

—Ja ho suposo. Té.

Va retornar-me el mocador, sospirà.

—Feia temps que no havia rigut tant.

—Les desgràcies dels altres sempre fan riure.

—Bé —puntualitzà ella—, tampoc no es tracta d’una veritable desgràcia. No li ha passat res. Vull dir res de mal. M’hauria agradat veure què feia si no surten els de la botiga…

—Donar un espectacle, ves.

—Ja l’ha donat.

Prop de la cantonada hi havia una altra sabateria, amb dos aparadors atapeïts de calçat d’home i de dona. Ens hi vam aturar.

—Aquí no tenen mai res que m’agradi, però ho podem mirar.

—Deus conèixer totes les sabateries de Barcelona, oi?

—Totes no, però moltes. —Va fitar-me, encara riallera—. Oi que ho trobes cansat?

—No gens.

—Molts homes s’impacienten.

—Com ho saps? T’acompanyen sovint, a comprar sabates?

—No. Fins ara, mai. Però recordo el pare… Quan la mare vol fer-se un vestit, li agrada que ell hi vagi també, per comprar-lo a gust seu… Hauries de veure la cara que hi fa!

—No és el mateix.

—No? —preguntà una mica distretament, els ulls clavats en l’abundància de l’aparador.

—Ella l’obliga, i les obligacions sempre són una mica penoses. Jo he vingut perquè he volgut.

—Com em pensava, no tenen res de bo.

Se separà del vidre i tornàrem a sortir.

—N’hi ha més, més avall?

—Per la Ronda no ho sé. Trenquem per Sant Antoni… O calla, aquí al carrer d’Urgell, més amunt, hi ha dues botigues.

—Som-hi, doncs.

Vam haver d’esperar el llum verd, perquè la circulació era densa, els vehicles gairebé es tocaven els uns als altres. L’aire s’havia fet més humit i els núvols donaven una tonalitat fosca i bruta a les façanes de les cases. Vam tornar a mirar cap al cel.

—Em sembla que sí, que plourà…

—Que ho faci aviat, doncs.

—La darrera vegada que vaig anar a la platja, l’any passat… perquè aquest any encara no hi he anat cap cop… em vaig posar com un peix. Oh, i també era a Castelldefels!

—A la platja rai, no té importància…

—Tothom es va amagar, doncs.

—Et poses a l’aigua i ja no et mulles —vaig bromejar.

—Sí, ja ho he sentit dir —ironitzà ella.

Es va encendre el verd i iniciàrem la travessia cap a l’altra banda. Un cotxe havia frenat ja dins del pas de transeünts i el xofer i una dona rabassuda s’escridassaven l’un a l’altre.

—No sé com és que la gent sempre tenen tantes ganes de barallar-se.

—La calor.

—I les dones, més.

—Sou més agressives. Però només en arribar a certa edat.

—És curiós —va dir ella mentre pujava a la vorera de l’altra banda—. Tu i el senyor Bastida teniu moltes coses en comú.

—A què ve, això?

—Una vegada em va fer un curs sobre la psicologia femenina i recordo que va dir aquesta mateixa frase.

—Un curs sobre psicologia femenina?

—És un dir. Va venir una dona que venia números no sé per quina rifa, i ell, que era al despatx, no li’n va voler comprar… Un cotxe, rifaven, i per broma va dir-li que l’organització que despatxava els números hauria de regalar no solament el cotxe, sinó pagar al fisc, perquè si tens automòbil automàticament et col·loquen un impost sobre la renda… I ella es va enfadar. Era una dona seca com una ascla, vestida de negre i amb una cara de mal geni… Gairebé el va insultar, perquè la rifa resulta que era a benefici d’uns nens pobres… Després va ser quan va dir això. Segons ell, les dones són un animal molt perillós perquè tenen dues cares, i més perillós encara perquè ni elles no ho saben, quan són joves. La segona cara no surt fins més endavant, quan han complert els trenta o trenta-cinc…

—És escassament original, això.

—I tampoc no és veritat. Als homes també els passa. Li ho vaig dir, però segons ell no tant. Ara, que va concedir que la culpa potser no és ben bé de les dones, sinó de tots plegats, de la societat en què vivim que les condemna a un paper massa limitat… A tu què et sembla?

—Que també és limitat el dels homes.

Em donà un cop d’ull gairebé sever.

—¿Així que ja trobes bé que una dona, quan es casa, s’hagi d’acontentar amb fer la feina de casa i pujar les criatures?…

—Et sembla poc important, això?

—No ho dic pas… Però és veritat que és una cosa molt limitada.

—Tu trobes limitat formar les generacions futures?

Ara es va quedar amb la boca oberta, però després va riure.

—Ets eixerit, oí?

—Tu també.

—A Amèrica… —començà aleshores.

—Deixa-la tranquil·la, Amèrica… Recorda que hem sortit a comprar sabates.

—Gallina! —féu ella.

—Ei, ei!

—No t’atreveixes a discutir-ho.

—Endavant, doncs! Què els passa, a Amèrica?

—Tracten les dones d’una altra manera.

—I els negres.

—Aquí no en tenim. No ets seriós! —es queixà.

—És clar que no. Mira, plou!

Començaven a caure unes gotes grosses i espaiades i al nostre davant, sobtadament, s’obrí un paraigua. Gairebé alhora, tots dos vam dir:

—No ho entenc!…

I sol, vaig prosseguir:

—No sé d’on els treuen, però sempre passa el mateix…

Ens vam arrambar a les cases, cercant la protecció de ràfecs i de balcons. Ella assenyalà:

—Un altre que no bada.

Un comerciant havia sortit de la seva botiga i, llestament, procedia a enrotllar el tendal.

—Només el té pel sol, dona!

La sabateria era a tocar i vam esmunyir-nos cap al vestíbul, que s’anava emplenant de gent que duien tot de medalles als vestits. Jo mateix en tenia l’americana plena.

—Encara hem estat de sort —comentà la Maria Antònia.

Gairebé tothom s’havia quedat a primer terme, mirant cap enfora, on ara la pluja espetegava amb una mica més de força, de manera que podíem consultar els aparadors sense massa destorb.

—Aquí n’hi ha moltes —li vaig fer observar.

Tota una meitat d’aparador era ple de calçat d’estiu, sabates i sandàlies blanques, vermelles, violetes, daurades, verdes, color d’argent… Ella va capbussar-hi la mirada i una llarga estona després va retirar-la havent fet ja la seva tria. Però sembla que encara calia la meva aprovació, perquè també em consultà:

—Les blanques i verdes… —assenyalà—. Quina cosa més bonica, oi?

—Ara falta que tinguin el teu número.

—No les trobes molt mones? —insistí—. I tenen un mig talonet que també està d’allò més bé.

—Entrem, doncs.

Dins hi havia el mateix amuntegament de clients que a la botiga on ens havíem ficat una estona abans, però ací es veien molts homes i fins i tot alguna criatura. L’atmosfera era pesada, carregada de les habituals sentors de cuiro i de pell que encara no m’havia pogut acabar de treure del nas.

Quan ens assèiem, a ella se li acudí:

—No hi havia preu, oi?

—Sí; cent vuitanta-cinc.

Amb el calçador, a la mà, un home al qual la dependenta havia abandonat introduïa el peu en una sabata negra, xarolada, que en aquella calor gairebé feia angúnia de veure. Al seu costat, la dona li anava donant lot de consells en veu baixa, als quals ell assentia amb petits cops de cap maquinals.

Vam haver d’esperar gairebé un quart, oblidats al nostre racó, entre una dona que duia dos nens i una noia que s’havia fet treure ben bé una dotzena de parells diferents, que s’anava emprovant sense pressa, com si a la botiga no hi hagués ningú més. A la fi, la dependenta que la servia es girà cap a nosaltres:

—I vostès?

La Maria Antònia hauria repetit les maniobres a què es lliurà a l’altre establiment, però jo, previsor, havia retingut el número del model.

—El 3215 per a la senyoreta. El trenta-set.

Ella se’m quedà mirant, sorpresa, i quan la noia s’allunyà va dir:

—Jo no m’hi fixo mai, en els números dels models.

—S’ha de fer, doncs; t’estalvies feina i n’estalvies a la dependència.

—Penses en tot, tu! —rigué.

La nostra veïna tenia una sabata a cada mà, de parells diferents, i les anava examinant alternativament, incapaç de decidir-se. De tant en tant, es mirava també la que duia al peu.

Deu minuts després, la dependenta tornà amb una capsa que deixà sobre una lleixa, darrera el banc on sèiem, i oferí la sabata a la Maria Antònia. La dona que anava amb les criatures li féu observar:

—Senyoreta, que fa molta estona que ens esperem…

—Ara.

Per la seva banda, la noia rodejada de sabates entre les quals semblava perduda, preguntava:

—No el tenen, aquest mateix model, amb una mica més de taló?

—Han de ser més tancades, si de cas.

Gairebé sense aixecar les cames, la Maria Antònia s’havia tret la sabata del peu dret i, sense dificultats, es calçà la que acabava de lliurar-li la dependenta. Es quedà considerant-la.

—Què et sembla, a tu?

—Ets tu qui les ha de dur.

—Ja ho sé, però què et sembla?

—Fan goig.

—Oi que sí?

Va moure el peu, s’inclinà una mica, tocà una de les tires.

—Em vol deixar…

Però la dependenta ja se n’havia anat altra vegada.

—Vols la del peu esquerre? —vaig preguntar-li jo.

—Sempre me les provo totes dues; de vegades n’hi ha una de més justa, i fa mal.

—Ja te la donaré jo.

Mig incorporat, vaig allargar el braç cap a la lleixa on hi havia encara la capsa i, en girar-me amb la sabata a les mans, vaig veure que l’home encarregat de cobrar, probablement l’amo, em mirava cellajunt mentre tornava un canvi.

—Té.

Va posar-se-la i després s’aixecà; va moure els peus.

—Em van bé.

—Te les quedes, doncs?

—Em penso que sí.

—Per què no te les deixes posades?

—Vols dir? —vacil·là ella.

La noia del nostre costat la mirava amb enveja per haver-se decidit tan de pressa, i va dir:

—Són bufones…

Ella li va somriure, sense comprometre’s, i tot seguit es girà cap a la dependenta que tornava amb una capsa menuda, probablement per a un dels nens de la senyora que s’impacientava.

—Me les quedo —li comunicà—. Emboliqui’m les velles perquè… —però aleshores se li acudí quelcom que havíem oblidat—, no, si plou…

Va asseure’s de nou i se les tragué del peu mentre la dependenta desembolicava les del nen. Es calçà les velles i tots dos vam aixecar-nos.

Un moment després seguíem la noia cap al taulell on una altra dependenta embolicava capsa darrera capsa, amb unes mans expertes i ràpides, que doblegaven el paper, tallaven el cordill i el nuaven sense que la seva atenció conscient hi entrés per a res. Vam pagar a l’home que ara ens somrigué amb una boca menuda i desagradable, de peix, i la Maria Antònia es desà el canvi de les dues-centes.

—Bona tarda, senyors…

Podia haver estat millor, perquè fora el cel continuava congriant núvols cada cop més espessos que semblaven no acabar-se de decidir a fer-ne una de sonada, car la pluja tot just era un filet tènue que es mig trencava abans d’arribar a terra, on les voreres encara no eren totalment molles.

—Què fem, ara? —em preguntà ella.

—Si vols esperar una mica…

Mirà per terra i tornà a alçar els ulls al cel.

—Després potser plourà més; sembla que vulgui fer un xàfec… Per què no tornem cap al metro?

—Que potser te’n vols anar a casa, ja?

—No… Però amb aquest temps no pots passejar. Posem-nos en algun lloc prop del metro, i així després no ens caldrà córrer si cau un aiguat.

Vaig donar un cop d’ull al rellotge.

—Si no fos tan tard, et diria d’anar al cine…

—No; deu estar tot ple. I ja no veuríem tota la pel·lícula… Si no portéssim les sabates, on podríem anar és al Price. ¿Oi que fan ball, els dissabtes a la tarda?

—No ho sé. No hi he anat mai.

—No t’agrada, el ball?

—Quin ball? Les sardanes?

—Ja saps que no vull dir les sardanes. El twist, el roll, el madison. És clar que els d’Acció Catòlica ho teniu prohibit —observà aleshores.

—Per qui?

—No ho sé, pels vostres superiors, suposo. Aquella noia del veïnat, que n’és, m’ho va dir una vegada.

—No la devies entendre bé. Una cosa és prohibir i l’altra és recomanar, aconsellar, no trobar prudent…

—No balles, doncs? —digué ella, fent cas omís de la distinció que acabava d’establir.

—Segons on. Si és una festa familiar que…

—Però en saps?

—Sí. Poc, és clar, perquè no ho he practicat.

Ella m’ullava, pensativa, amb una rialleta indefinible, però sense burla, sospesant quelcom que només ella sabia. Jo vaig dir:

—Una altra cosa que podríem fer, si fos més tard, és anar a missa. Em sembla que als escolapis en diuen una a les vuit…

—Que hi vas cada dia, tu?

—Cada dia no; molts dies, quan tinc temps.

—I què hi trobes?

Em semblà que ho preguntava seriosament, i per això vaig replicar-li:

—Una mica de pau.

Ella esguardà cap a la fina xarxa que no es decidia a augmentar, subjectà més bé la capsa i féu:

—Anem…

Un cop més vam esmunyir-nos per sota els ràfecs i els balcons, ara de nou en direcció a la Ronda. Les parades dels encants arribaven fins a mig carrer, però s’hi veia poca gent. Més enllà, ella se’m posà al costat.

—Gairebé ni mulla.

Quan arribàvem al Barato, però, els fils s’engruixiren, la xarxa s’espesseí tot d’una i en algun lloc, remot, roncà un tro.

—Esperem una mica…

El tro es repetí, més proper, un llampec esquinçà el cel cap a la banda de la Rambla.

—Ja veig que demà ens haurem de quedar a casa…

—No cridis el mal temps.

—Si fa massa fresca no vinc, eh?

—Si fa fresca no hi anirà ningú.

—El senyor Bastida segur que sí. Quan es fa un propòsit… És una mica tossut.

Jo vaig posar-me a riure.

—¿Saps que si me n’hagués de fer una idea per les coses que tu me’n dius no sabria què pensar? Cada cop el converteixes en una persona més complicada.

—Jo?

—És desordenat, es pren les coses com si fossin un joc… i ara resulta que és tossut. La gent tossuda solen ser meticulosos i creure que tot el que fan és important… Per això són tossuts, suposo, perquè tot s’ho prenen seriosament. Ho ets, tu, de tossuda?

—Una mica volenterosa. Això és qüestió de caràcter.

—Però els caràcters han de lligar, ser consistents.

—Segons com ho entenguis… A mi em sembla que la gent no són tan d’una peça com tu suposes.

—No ho he dit, això.

Però ella prosseguí:

—Tu mateix tens coses contradictòries.

—Perquè em coneixes poc.

—Ja ho sé. ¿Però oi que per exemple tu també has conegut gent que en els seus negocis, en la seva professió, són d’allò més formals i seriosos i en canvi duen una vida personal desordenada, plena d’embolics?…

—Sí, n’hi ha.

—I a l’inrevés.

—A l’inrevés potser no tant —vaig contradir-la—. Les persones que són professionalment poc dignes de confiança no solen pas ser més serioses en la seva vida íntima.

—Bé, potser sí… Tens raó. No se m’havia acudit, això, però és veritat. Mira, ara plou més!

Imperceptiblement, l’aiguat augmentava, però les gotes tornaven a ser grosses. Els cotxes que passaven per la Ronda començaven a aixecar tot de petits sortidors d’aigua.

—Ja veus, ni al metro no hem pogut arribar.

—Vols dir que durarà gaire?

—Potser sí. Mira quines bombolles fa l’aigua… Més val que anem a seure al bar.

—No n’hi ha cap, per aquí.

—Sí, a l’altra porta. Pot passar-se per dins.

—No m’hi havia fixat mai. És clar que hi vinc poc.

Ens vam endinsar pel vestíbul i sortirem a l’altra banda, on dos cambrers desocupats contemplaven la pluja, creuats de braços, car al taulell només hi havia un individu que llegia el diari de la nit. En veure que ens instal·là-em, un d’ells retrocedí cap al fons.

—No tinc set, ara, però…

—Prenem un cafè.

—En aquesta hora?

—Totes les hores són bones. O un cafè amb llet.

—Sí, més val.

El cambrer va esperar que ens decidíssim i després s’allunyà. Jo em vaig treure el paquet de Celtes, me’n vaig ficar una a la boca; ella m’esguardava.

—En vols, potser?

—No m’agraden gaire, aquestes…

—Tinc un paquet de ros, també.

El vaig encetar per ella, encenguérem i després vaig quedar-me observant el nuvolet que se li escampava a l’entorn de la boca, perquè el deixava escapar a poc a poc, mandrosament. Em vaig treure una volva del llavi.

—Tot just és la segona vegada que ens veiem… —vaig fer aleshores.

—La tercera —rectificà ella—. Per què ho dius?

—No ho sé… Pensava que hi ha persones amb les quals et sents bé de seguida, que…

—Som molt diferents —digué ella.

—No ho sé, encara. En aparença, sí… Hi ha diferències superficials que poden eliminar-se fàcilment.

—Ja veig…

Tenia els ulls maliciosos, cosa que feia molta estona que no li havia esdevingut, i va parpellejar quan em mirava.

—Què veus?

—Que t’agradaria eliminar-les —rigué.

—Potser sí. —I després d’un silenci premeditat—: I a tu?

—No ho sé. Ets molt amable d’haver-me acompanyat a comprar les sabates i d’haver-me invitat a anar a la platja…

—I tu d’haver-ho acceptat.

—No vol dir res.

—No deus pas acceptar-ho de tothom…

Ella va deixar escapar una mica de fum.

—Ja saps que sóc una mica lleugereta…

—No diguis ximpleries!

Tots dos vam mirar cap al cambrer que deixava els cafès al nostre davant, afegia llet a la tassa més gran de la Maria Antònia.

—M’agraden els nois —digué després ella.

—I a mi les noies. I què vol dir, això?

—No ho sé. Que m’agraden —féu simplement.

—I tu els agrades a ells.

Aleshores es posà a riure, i el fum que tenia a la boca se li escapà de cop, disparat en tot de remolins.

—Quin joc!

—Cap joc. Diem coses elementals.

Agafà la tassa i xarrupà una mica, mentre jo mirava el seu perfil dolç i net, molt pur si no hagués estat per la pintura dels llavis un xic massa carnosos, per l’ombrejat dels ulls.

—De vegades ets una mica reticent, oi? —vaig dir-li.

Ella gairebé s’ennuegà.

—Tu trobes que és reticent confessar que m’agraden els nois?

—Pot ser-ho. Segons com es digui.

—I com ho dic, jo?

—Com si volguessis impedir que la conversa es faci massa personal.

—Si ja s’hi ha fet!

—Potser no prou. Podria fer-s’hi més.

Ella traslladà la mirada cap a les ampolles del fons, la retornà breument cap al meu rostre.

—Ja veig… Ho voldries?

Per sota hi havia una mena de somrís amagat, i aleshores vaig adonar-me que coquetejava. Per això vaig fer:

—No ho sé.

Va beure una mica més de cafè amb llet i es fregà un llavi contra l’altre. No sé per què, vaig pensar en la Marta, amb la qual mai no havia tingut una conversa d’aquella mena, i de sobte se m’acudí que havíem quedat que li telefonaria. Me n’havia oblidat del tot, i ara ja era tard per a fer-ho. Ho havia d’haver fet al matí.

—Cinc cèntims pels teus pensaments —féu la Maria Antònia.

Gairebé no vaig vacil·lar:

—Una altra noia.

—Ah!

—Una noia d’on treballo. Volia que anés a la platja amb ella. Però m’he estimat més anar-hi amb tu.

—Perquè havíem de sortir amb el senyor Bastida?

—No; perquè ets tu.

Ens vam sostenir l’esguard fins que ella digué:

—No sabies que vindria.

—Valia la pena d’esperar a saber-ho.

—No saps que diuen que més val ocell en mà?…

—No —la vaig interrompre—, a mi m’agrada que volin.

—De vegades volen lluny…

—I tu?

La pregunta era ben clara; la resposta fou evasiva:

—Qui sap!

No somreia, ara, sinó que tenia el rostre greu. Un moment després, però, els ulls li espurnejaren amb aquell esguard maliciós que la feia més encisadora i una mica desconcertant.

—Saps que vas fer tota una impressió, ahir, al pati?

—De quin pati parles?

—Del de casa. Del barri.

—Ah, sí! Per què?

—Aquest migdia m’he trobat amb una d’aquelles dones que ens van veure. Vols saber què m’ha dit? —I sense esperar resposta, m’ho va repetir—: «Anaves amb un noi molt ben plantat, ahir…».

—És l’opinió d’aquesta veïna. Falta saber la teva.

Ella arrufà faceciosament el nas, plegà els llavis i els botí una mica, sense replicar.

—No ho entenc, però —vaig reflexionar aleshores—. Qualsevol diria que no t’ha acompanyat mai cap noi ben plantat.

—Potser m’ha acompanyat i no m’hi han vist.

—No sembla…

—O potser —prosseguia ella—, no m’agrada que tothom vegi on visc.

—L’altre dia no semblava importar-te.

—No.

—Per què?

Però ara l’aigua espetegava amb tanta força contra les lloses de fora, que la Maria Antònia va girar-se; jo també vaig mirar. Una cortina espessa i hostil semblava haver-se clos a frec de porta i ens aïllava del carrer, com si aquest hagués deixat d’existir. Ni les façanes de l’altra banda no es veien.

—Quin aiguat…

Saltà del tamboret i vaig seguir-la cap a la porta, on ens aturàrem prop de l’individu que havia estat llegint el diari i que ara també contemplava l’espectacle. L’aigua s’abatia contra la vorera amb una remor de catarata, i de les llambordes s’aixecava com un vel de fum en el qual es dissolia la calor acumulada per les pedres en els curs del dia.

—Si dura massa, ens inundarem —féu ella.

—Sí que és baix, allò…

—Cada cop que plou així passa el mateix, ja t’ho vaig dir; les clavegueres no ho poden engolir i salta fins i tot per damunt les escaletes que vas veure.

—Heu de cridar els bombers?

—Fins ara sempre ens ho hem fet sols. —Donà un inútil cop d’ull al rellotge—. Quan afluixi, marxem.

—Per què tanta pressa?

—Per ajudar si ha passat alguna cosa. La mare deu estar sola, el pare treballa fins a les nou.

—Telefona, si estàs intranquil·la.

Ella gairebé va riure.

—A qui? No hi ha cap veí que en tingui, de telèfon.

Passava un autobús, gairebé invisible darrera la pluja, que repicava amb una violència cega i obstinada. Arran de voreres l’aigua anava pujant de nivell i, per sota la remor, podia sentir-se el gluc gluc ininterromput de la riuada que es vessava a les clavegueres insuficients.

—Confiem que no duri gaire…

—Mira, cau pedra i tot!

De primer semblava difícil de veure, l’aigua queia massa espessa i el xarboteig que s’aixecava arran de terra ho confonia tot, però després els trossets de glaç anaren acumulant-se i molts rebotien local endins. Un dels cambrers fins sortí de darrera el taulell per tal de recollir-ne uns quants, que sostingué al palmell, on se li fongueren.

—Algunes claraboies petaran —va dir tranquil·lament.

Nosaltres continuàvem mirant enllà, la Maria Antònia amb una mal dissimulada avidesa que traïa la seva preocupació.

—Vine, acabem de beure això —vaig dir.

Retornàrem al nostre lloc, on ens quedàrem encara mirant cap a la porta, fascinats per l’espectacle.

—No hi ha desguassos, al pati vostre?

—No res, no hi ha. Quan passa una cosa així, si ens en adonem, posem unes posts davant la porta i les clavem amb fang. Però d’aigua sempre n’entra. Hi ha un veí que va fer-se fer com una petita paret de ciment, però era molest, sempre havien d’aixecar les cames per entrar a casa; quan se’n va anar i va venir un altre llogater, ho van treure…

—Recordo un carrer d’Hospitalet, o un carreró, on davant de gairebé totes les portes hi ha una pareteta com dius…

Ella no m’escoltava, però; va fer:

—Tinc angúnia, ara.

—No ens en podem pas anar.

—No, ja ho sé. A la mare sempre li fa por, això de l’aigua.

—No pot durar molt. Quan plou tan fort, mai no dura.

—Confiem-hi. Mentre no s’hagi inundat el metro, també… De vegades han d’interrompre el servei.

—Un taxi.

No contestà; tornava a esguardar cap a fora, on l’aigua continuava caient tan impenetrable com de primer. El cambrer s’havia ajupit i recollia més trossets de pedra sota l’esguard de l’home del diari, que tenia els braços encreuats. Prop, espetegà un tro sec que féu sorollar els gots i les ampolles del bar. La Maria Antònia es va tapar les orelles. Una mena de claror verda, molt pàl·lida, havia penetrat en la negror de la cortina aquosa.

—Et fan por, els llamps?

—No em fan cap gràcia…

Vaig observar que tenia la pell de gallina i, de sobte, m’entraren ganes de tocar-la-hi. Però no hauria estat bé.

Uns segons després, el cambrer, ja incorporat, deia:

—Sembla que afluixi una mica…

No ho sabia veure, perquè les façanes de davant continuaven pràcticament invisibles, però devia tenir raó, ja que paulatinament, amb una lentitud difícil d’observar, anaren emergint de la cortina, que s’aclaria. A mitja veu, vaig comentar:

—Sí, ara ja s’acaba.

Vaig agafar la tassa del cafè, però ja me l’havia begut tot.

—Si passés un taxi… —féu ella.

—No hi confiïs massa.

Vam continuar esperant. L’aiguat ja cedia francament i tot d’una la circulació semblà augmentar, restablir-se; es veien ja alguns transeünts, amagats sota els paraigües.

—Un núvol d’estiu.

—Però ha durat… Quanta estona ha durat?

Tots dos vam mirar el rellotge.

—Vint minuts, potser. I ni tant.

—Saps què podem fer? —proposà ella—. Agafem l’autobús aquí davant i m’acompanyes fins a Universitat. Allí agafaré el metro.

—Plou massa, encara.

—Quan s’esbargeixi una mica més.

—T’acompanyaré fins a casa.

—No, no, no cal. Per què?

—Per assegurar-me que arribes bé.

—No exageris, eh?

La pell de gallina dels braços li havia desaparegut i el somrís tornava a insinuar-se-li als llavis.

—Més val que paguis —féu aleshores—. Així, quan afluixi una mica més, no ens caldrà entretenir-nos.

—Probablement no ha passat res. No ha durat prou.

—Ja es veu que tu mai no has viscut en uns baixos com aquells! Amb cinc minuts n’hi ha prou i de sobres perquè s’ompli tot.

Em vaig treure una moneda de vint-i-cinc i vaig fer-la petar contra el taulell de fusta. El cambrer ens mirà i anà atansant-se sense pressa.

—Cobri.

L’altre vingué per la nostra banda i, tot eixugant-se les mans, es reuní al seu company. En algun indret començà a sentir-se una sirena que cridava angoixosament, s’atansava…

—Els bombers.

Els vam sentir Ronda avall, invisibles i apressats sota la pluja encara seguida, però ara clara i amical.

—Si és servit.

Vaig recollir el canvi i la Maria Antònia i jo saltàrem dels tamborets.

—Les sabates.

Se les deixava i vaig recollir-les. Ella allargà els dits.

—Ja te les portaré jo —vaig dir.

Ens vam aturar arran de la porta, mirant cap al tros de cel visible sobre els carrers de l’altra banda de la Ronda. Tenia un color de pissarra, amenaçador.

—Encara hi tornarà.

—Que em deixi arribar a casa…

La seva urgència se m’encomanava, i vaig dir:

—Si vols, podem travessar d’una correguda. —Vaig assenyalar—. Podem refugiar-nos en aquella entrada.

—Sí, més val.

—Espera que no passi cap cotxe.

Vam espiar carrer enllà, vaig aixecar-me instintivament les solapes de l’americana i després vaig agafar la noia pel braç.

—Ara!…

La meva mà relliscà cap a la seva en el moment que empreníem la correguda perseguits pel gotellam que ens ruixava la cara. El peu se m’enfonsà en un toll d’aigua que m’esquitxà els baixos dels pantalons, la cama, però vam seguir endavant, sense aturar-nos. Saltàrem a l’altra vorera, però a ella va torçar-se-li el taló i vaig sentir que m’estirava.

—No caiguis!

Es redreçava ja, sostinguda pel meu puny i, per sota els arbres que degotaven furiosament, ens precipitàrem a l’escala que s’obria al nostre davant. Ella va riure, nerviosa.

—Em pensava que hi deixava el taló, o la sabata.

Va aixecar la cama, se la mirà, però no s’havia fet res. Tenia tota la brusa i la faldilla clapejades de fosc, com la meva americana.

—Encara no ens hem mullat gaire, oi?

—No plou tant com sembla.

Darrera nostre, algú refugiat en l’entrada ens mirà amb sorna, però només vaig passejar un moment els ulls pels cabells que regalimaven, per la camisa xopa, perquè en aquell instant la Maria Antònia, que s’havia abocat, exclamà:

—Ara em sembla que en ve un!

El vehicle verd encara era més enllà del mercat, però s’atansava ràpidament, flanquejat per un doble i dilatat brollador d’aigua i de fang que descrivia una corba breu abans de retornar a les llambordes, que resplendien sota una claror esblaimada.

—Ens mullarem més ara que en travessar el carrer —vaig dir.

—Serà un moment. És clar, els arbres… —se li acudí aleshores. L’autobús s’arrambà a la vorera i tres persones sortiren del refugi d’un tendal que hi havia uns passos més enllà. Vam córrer també mentre s’obrien les portes, i la vaig empènyer al meu davant.

—Puja.

El vehicle anava gairebé buit i vam avançar cap a l’interior, sense asseure’ns. Per algun indret es devia filtrar aigua, car hi havia uns quants seients xops. Ella va tocar-se els cabells, va moure el cap.

—Quines aventures, oi?

Li vaig somriure, mentre de cua d’ull contemplava la vorera, que ara floria en tot de paraigües. Contra els vidres dels aparadors i dels balcons, sobre el fons de les portes, la xarxa d’aigua anava aprimant els seus fils.

—Hem quedat que t’acompanyo, eh?

—T’asseguro que no cal.

—Fins a la teva estació, doncs. Després agafaré el metro de tornada.

—A veure si va… —digué ella.

Però anava. A la taquilla no hi havia cap pissarra, com solen fer quan hi ha una interrupció del servei, i la taquillera ens serví els bitllets sense fer-nos advertències. Del túnel pujava una bafarada ardent i enganxosa, saturada d’humitat, que em clavà immediatament la camisa a les espatlles i al pit. El front se m’inundava de suor. Escales avall, vaig treure’m l’americana.

—Hem tingut mala sort, oi? —féu ella.

—Un altre dia anirà més bé. Què fem, doncs, demà?

—No sé què dir-te.

—Amb tantes hores poden canviar molt les coses.

—Per això. Tot depèn si fa sol… Mira, si quan passeu per la plaça d’Espanya no hi sóc, senyal que no vinc.

—Si no fa sol tampoc no hi anirem nosaltres. És a dir, jo. Ells que facin com els sembli… Corre, que ja tenim el metro aquí.

Entrà a l’estació quan baixàvem els darrers graons, però encara vam arribar a temps d’esmunyir-nos per la darrera porta. Tot el terra era humit, es veien americanes xopes, paraigües que regalimaven, impermeables on lluïen les gotes no absorbides pel teixit…

—Com sues —es fixà ella—. Vine, podem seure.

Vam instal·lar-nos al costat d’un vell mig endormiscat, que tenia el bastó caigut sobre els genolls.

—Podíem haver telefonat en Daniel que ens vingués a recollir —vaig bromejar.

—No et pensis; ho hauria fet.

—Segur! —vaig riure—. Demà, si sortim, ¿també li diràs senyor Bastida?

—Per què no? Què té d’estrany?

—Tots ens tutejarem…

—No puc pas tractar-lo d’una manera al despatx i d’una altra fora. No sé què semblaria… Els anglesos no tenen aquests problemes. Amb el «you» se surten de tot.

Vaig encreuar les cames mentre la mirava lleugerament sorprès.

—Ah, saps l’anglès?

—Oh, poc! —aclarí ella—. Vaig estudiar-ne un parell de cursos, perquè els idiomes sempre ajuden. Per a la correspondència i tot això. També una mica de francès.

—Ets una noia culta, ja veig —vaig somriure.

—No ho sóc —replicà ella seriosament—, però m’agradaria ser-ho.

—Cada vegada descobreixo coses noves… Què més saps?

—Ara et burles de mi.

—Qui ho ha dit?

—Jo. Es veu.

El metro s’aturava a Catalunya, on van entrar tot de persones remullades.

—En el fons ho ets, una mica burleta —prosseguí ella.

—T’asseguro que no.

Ens vam estrènyer una mica per tal de deixar lloc a una dona que duia un impermeable regalimant d’aigua, i tota la calidesa del seu cos semblà precipitar-se al meu damunt.

—Et deixarà xop —va dir ella.

Vaig apartar-me encara uns centímetres de l’impermeable; les nostres cames es fregaven.

—Encara que fos com dius, de tu, no me’n podria burlar —vaig reprendre la conversa.

—Per què no?

—Mai no em burlo de les persones que m’agraden.

Ella va esguardar-me intencionadament per sota les seves llargues pestanyes.

—I te n’agraden moltes?

—Molt poques.

—Mal fet. S’ha d’estimar el proïsme, oi?

—Qui es burla de qui?

—Que potser no és veritat?

—Sí. Però no em referia a això.

—A què, doncs?

—Quina noia! —vaig queixar-me—. Vols… —Però aleshores vaig callar, perquè la dona que seia al meu costat ens escoltava amb molta d’atenció, somrient, com si també ella participés en el diàleg.

—Què vull? —preguntà la Maria Antònia, que no s’havia adonat de res.

—Ja t’ho diré una altra estona, si de cas —i amb un moviment del cap vaig indicar-li la veïna.

Ella s’inclinà per tal d’esguardar-la, i un pit em fregà el braç. Vaig retirar-me una mica.

—No diem res de mal —observà després.

—No, però tu coqueteges.

—Jo! —protestà.

—Sí, tu.

Encreuà les mans sobre la falda, a l’entorn de la capsa de sabates.

—Ets un noi divertit.

—I no t’agraden, els nois divertits?

Em replicà només amb una llarga mirada mentre els llavis se li partien amb una mena de somrís remot.

Entrava més gent, tothom encara xop, o amb paraigües, i l’atmosfera s’anava saturant d’humitat, d’una humitat que s’enganxava pel coll, per les aixelles, per l’entrecuix.

—Deu tornar a ploure més —comentà ella.

—Ja deuen anar molls d’abans.

Als meus peus un paraigua es vessava en un doble rierol, un dels quals moria sota el taló de la sabata de la Maria Antònia. Dificultosament, em vaig treure el mocador de la butxaca per tal d’eixugar-me el front.

—Jo també estic amarada —va dir ella—. El primer que faré, si no ens hem inundat, és dutxar-me. Si puc —afegí.

—Si pots?

—No sé si la mare havia de rentar i… És que la dutxa la tenim a l’eixida, al safareig. La vaig instal·lar jo mateixa; no et pensis, una cosa rudimentària.

—Veus com encara saps més coses? Jo no sabria fer una instal·lació d’aquesta mena.

—És clar que sí. La pot fer tothom. Mal feta, ja et dic. La qüestió és que serveixi… No tenim cambra de bany ni res… Vaig posar-hi unes cortines tot al voltant…

—A l’hivern et deus gelar.

—No; a l’hivern no la faig servir. Quan vull dutxar-me, me’n vaig a uns banys públics. Però a l’estiu no em resultaria. Hi ha dies que em dutxo tres vegades, si fa molta calor… El senyor Bastida tampoc no en té, veus? Ni al safareig.

—Em pensava que només parlàveu de la feina.

—No siguis exagerat. Però si ho sé no és perquè m’ho digués, sinó perquè un dia ens vam trobar als banys del carrer Major de Gràcia, que és on vaig a l’hivern.

—¿Es compra un cotxe i no té diners per a fer-se instal·lar una cambra de bany?

—Lloc, no té, es veu. A part que no sigui casa seva… —Rigué i canvià—. Per cert que em va fer la mar de gràcia. Saps què em va dir?

—No.

—Em va dir: «Vostè és la perfecta secretària, Maria Antònia, perquè suposo que ha vingut per fregar-me l’esquena; a mi em costa d’arribar-m’hi».

—Sí que fa riure… —vaig mormolar.

—No? De vegades té alguna sortida d’aquestes.

—Una mica poca-solta…

—No siguis antipàtic!

—Segur que t’agrada que et facin aquestes brometes.

—Ni m’agrada ni deixa d’agradar-me. Però una sortida graciosa… doncs això, fa gràcia.

—T’adverteixo que jo no en tinc.

—De què? De gràcia?

—De sortides gracioses.

—Cadascú té els seus defectes —digué ella.

—I els teus quin son?

—Per què te’ls he de dir? Ja els aniràs veient, si de cas.

—Gràcies —vaig fer.

No ho acabà d’entendre, i preguntà:

—De què?

—Si els he d’anar veient, vol dir que anirem sortint junts.

La rialleta se li escapà per la comissura dels llavis.

—Bé, jo no ho he dit…

—Però el subconscient t’ha traït. Continuarem veient-nos, oi?

—Demà… si fa bo.

—I després?

—En tens ganes, potser?

Impulsivament, vaig allargar la mà cap a la seva, que encara reposava a tocar de la capsa de sabates, vaig prendre-la-hi dins del palmell.

—Sí. I tu?

Mirà les mans, alçà els ulls fins als meus, tornà a abaixar-los, però no féu ni un sol moviment per deslliurar-se.

—Bé… Què he de dir?

—El que sentis.

—Doncs… ho podem provar —acabà a la fi.

I vam restar amb les mans unides, ara gairebé en silenci, fins que el metro ens deixà a la Sagrera. A partir de l’estació del Clot s’havia anat buidant, però les poques persones que encara entraven venien saturades d’aigua, com si encara plogués. L’andana, quan vam saltar-hi, era plena de peuades de fang que es barrejaven en totes direccions. Havíem sortit pel baixador del mig i ella em digué:

—No cal que pugis.

—No costa gens. Només fins a les escales de dalt.

—Després hauràs de tornar a pagar bitllet.

—Em penso que ho podré resistir.

Vam pujar fins al vestíbul, on ens acollí una alenada comparativament freda, perquè hi havia una porta oberta; la suor se’m glaçà al damunt. Vam avançar de pressa fins al peu de les escales de fora, on alçàrem el rostre cap a la llum pàl·lida de l’exterior.

—Gairebé no fa res —digué ella.

Uns quants fils semblaven penjar d’un indret invisible i, en la distància, ratllaven un edifici en construcció.

—No, sortosament.

—Me’n vaig doncs.

—Escolta… Si no podem sortir al matí…

—Vols que ens trobem a la tarda?

—Sí.

—A la sortida del metro, com avui?

—Et puc venir a buscar, si vols.

—No cal. A casa els faria un no sé què…

—Com et sembli, doncs. A les quatre?

—Sí.

—Si plou, també.

—Però amb paraigua —rigué ella.

—Promès.

Li havia tornat a agafar la mà i ella se n’anà desfent, iniciant un pas cap a les escales. Repetí:

—Me’n vaig, ara…

—Fins demà.

—Fins demà.

Vaig quedar-me on era, mirant com pujava amb el seu pas travat per les faldilles estretes. En arribar a mitges escales es va girar i em somrigué. Se la veia alta i bonica, amb el seu perfil retallat contra una llum difusa i bruta. El cor se’m va encongir una mica, no sabia per què.