Capítol I

Assegurar-me que es tractava del Bastida que jo coneixia va ser d’una gran simplicitat; ni em va caldre sortir de l’oficina. N’hi havia prou amb consultar la guia de telèfons, on l’adreça del carrer del Bruc que corresponia al seu despatx ho deia ben clarament: «D. Bastida Mora». Però no vaig telefonar-li fins l’endemà. Tot just eren dos quarts de deu i, com suposava, encara no havia arribat. Una veu de noia m’assegurà que no solia deixar-se veure abans de les dotze, o quarts d’una, cosa que quadrava perfectament amb el seu tarannà, perquè d’infants, a l’escola, ja tenia el costum de fer tard poc menys que cada dia. No havia canviat, doncs, i era per alegrar-se’n, ja que això em permetria d’introduir-me al seu despatx sense risc, de donar un cop d’ull a la instal·lació, al personal, i d’esbrinar potser unes quantes dades que em servirien. Vaig penjar i, sense pressa, vaig adreçar-me al carrer del Bruc.

Es tractava d’una casa de construcció moderna, dedicada exclusivament a oficines, i a l’entrada hi havia tot un pany de paret ple de plaques de llautó que orientaven sobre les diferents empreses. El seu despatx era al sisè pis, al qual vaig pujar amb un ascensor ràpid i d’aparença asèptica, que no devia deixar de funcionar en tot el dia, perquè vaig haver de fer el viatge amb tres individus més i a baix encara se’n van quedar uns quants que no hi cabien.

Dalt, hi havia un corredor molt estret que es dividia en dues branques, al final d’una de les quals una porta repetia el nom del meu antic company. Al muntant, hi havia un timbre, però abans de provar-lo vaig empènyer la porta; era oberta.

El local era més aviat escàs, però molt clar, perquè gairebé tota la paret del fons era una immensa finestra. Un taulell de fusta separava les oficines d’un reduït vestíbul que s’anava estrenyent fins a la porta que devia menar al despatx privat d’en Daniel, ara tancat. Partició enllà es veien dues taules, una d’elles prop de la finestra, l’altra a tocar del taulell, i un gran armari que vessava de papers.

La noia, que esborrava alguna cosa darrera la màquina on era asseguda, en sentir que la porta s’obria va aixecar desinteressadament el cap, però tot seguit em va somriure i féu recular la cadira. Era una xicota alta i força jove, amb uns llavis grossos i molt pintats, com els ulls, vagament ametllats i una mica maliciosos. M’hi vaig fixar bé, perquè a primera vista semblava més aviat desplaçada en una oficina comercial. Vam començar per repetir la conversa que una estona abans havíem sostingut per telèfon, només que ella no ho sabia i jo vaig guardar-me prou de posar-la en antecedents.

—El senyor Bastida?

—No hi és, ara.

Jo vaig donar un cop d’ull al rellotge i ella va repenjar els colzes sobre el taulell que ens separava. Duia una brusa amb dos dits de mànegues, molt prima i folgada, sota la qual transparentaven els tirants del viso i dels sostenidors.

—No deurà trigar gaire, ja, suposo… —vaig fer.

—És difícil de dir —em va somriure de nou—. L’ha citat, potser?

—No, no… És la seva secretària, vostè?

El somrís es transformà en una rialleta, que li dibuixà una doble arruga, molt menuda, a les comissures dels llavis: de sobte, semblà més madura que no era.

—Secretària, mecanògrafa, comptable… —i feia un gest en direcció a la taula del fons, però jo vaig aixecar l’esguard cap al ventilador que zumzejava penjat dalt de l’armari i que de primer no havia remarcat—. Venia a oferir-nos alguna cosa, potser?

—No ben bé. Tinc entès que el senyor Bastida representa unes màquines que interessen un client meu…

Ella va obrir una mica més els ulls, blancs i blaus, amb una nineta fosca que em mirava encuriosida.

—Màquines?

—Sí.

—No ho crec —va negar amb el cap, però tot seguit la cara se li aclarí—. Ah, es refereix als cosidors de paper…

Damunt la taula n’hi havia un i va agafar-lo per tal de mostrar-me’l.

—No, no! Maquinària d’impremta.

Em vaig treure el paquet de cigarretes i vaig escollir-ne una mentre ella feia:

—L’han informat malament, doncs.

Però jo vaig dir:

—Fuma?

Ella deixà la cosidora al seu lloc, contemplà breument el paquet i em tornà a somriure.

—Són rossos… Bé…

L’agafà amb els seus dits manicurats, d’ungles escurçades per la màquina d’escriure, i jo vaig fixar-me en les mans llargues, una mica pigades. Vaig fer petar un llumí i després ella digué de nou:

—L’han informat malament.

—No sé… Potser ja no les representa, ara, però devia representar-les temps enrera. Fa molt que treballa amb ell, vostè?

—Gairebé dos anys, des que va instal·lar aquest despatx.

Vaig donar una ullada circular al local i el meu esguard acabà per reposar en la taula propera a la finestra, plena de papers ben ordenats.

—Molta feina per a una persona sola, oi?

—No —va arronsar les espatlles—. Per sort, el senyor Bastida no és exigent —i va riure.

Vaig girar-me, perquè la porta acabava d’obrir-se al meu darrera. Però només era un repartidor comercial que deixà dos sobres damunt el taulell. Va saludar breument i sortí.

—Val la pena que l’esperi?

Ella mirava els sobres, però els tornà a deixar.

—Sempre ve tard.

—Un dormilega, ja ho veig.

—No; visita els clients.

—De tota manera, si vostè m’assegura que no té aquesta representació de maquinària d’impremta…

—No. Potser li han indicat un altre despatx, a vostè. Hi ha altres agents comercials i representants, a la casa.

—Potser sí, doncs. Què representen, exactament, vostès? Només les cosidores?

—Oh, no! Tota mena d’objectes d’oficina i una empresa noruega de calculadores. També havíem de tenir màquines d’escriure, però fins ara no n’ha arribada cap.

Vaig arronsar les espatlles.

—Mot bé, doncs, m’he equivocat.

—Si més tard vol telefonar… El senyor Bastida podria orientar-lo.

—Potser sí. —Vaig permetre’m una pausa, com qui reflexiona, i després vaig afegir—: Però no sé si més tard m’anirà bé. És a dir, fins a la una o…

—A la una queda buit, això.

—I la secretària què fa, aleshores?

Devia estar acostumada a aquesta mena de curiositats, perquè no semblà sorprendre’s gaire. Però va preguntar, mentre un filet de fum se li escapava per la boca:

—Com, què fa?

—Vull dir si l’espera algú.

Em desagradava haver-ho de fer, perquè ella no semblava la mena de noia amb la qual hom pot sortir impunement, era massa vistosa, massa deseixida i tenia un somrís excessivament falaguer, com el que m’adreçà en sentir la meva darrera observació.

—L’espera el dinar, com a tothom.

Vaig riure, mentre feia caure la cendra de la cigarreta i fitava un nus de la fusta del taulell. Quan vaig aixecar els ulls ella tornava a mirar-me amb una guspira maliciosa.

—Però no a la porta del carrer —vaig comentar a mitja veu, com qui reflexiona.

—No; força més lluny.

—I d’aquí a allà…

El seu esguard maliciós continuava sotjant-me, i tenia la boca plena de fum i de rialles contingudes.

—El tramvia. És a dir, el metro.

—Trajecte solitari?…

—No. —Brandà el cap—. No oblidi que la una és una hora punta.

I aleshores vam esclafir tots dos.

—Si és així, un més també hi cabria, suposo…

Ella plegà una mica els llavis abans de dir:

—Té sentit de l’humor, vostè. M’agrada.

—A la una, doncs?

Però aleshores tornà a enseriosir-se i m’ho negà:

—No.

—No? —I sense donar-li temps de replicar, vaig afegir—: ¿Té un cendrer?

—Em sembla que sí.

Mirà al seu entorn i acabà per desplaçar-se cap a la taula de prop de la finestra. Jo vaig restar amb la cigarreta penjada als llavis, gairebé consumida, perquè havia fumat molt de pressa, i els ulls fits en la seva persona. Tenia unes cames fines, potser una mica massa primes dels turmells, cosa que quedava compensada per la rotunditat de les natges que es movien lliurement sota la faldilla de roba grisa. Gairebé feien de mal mirar. Per sort, només va haver de fer uns passos i tot seguit es girà.

—Sí, és aquí.

Tornava ja, alta i graciosa, balancejant-se lleument amb el cendrer en una mà i la cigarreta a l’altra. Vaig tancar un moment els ulls, avergonyit de mi mateix perquè la trobava tan desitjable. No n’hi hauria d’haver, de noies d’aquesta mena, tan naturals, tan despullades, malgrat els vestits que les cobreixen… Però no solament n’hi ha, sinó que ara me li estava insinuant, provava d’aconseguir un assentiment perquè em deixés esperar-la. Altres cops havia hagut de fer papers desagradables, que em repugnaven, i aquesta era la part negativa de la meva feina, però això encara era pitjor. Hauria d’haver girat cua i deixar-ho córrer, sense importar-me què podia pensar, però ella podia dir-me moltes coses, podia ser la clau d’un informe reeixit… Sense adonar-me’n, devia haver tornat a obrir la boca, perquè vaig sentir-me repetir per segona vegada:

—No?

Ella deixà el cendrer al meu davant o, més exactament, entre nosaltres dos, ja que tornà a recolzar-se contra el taulell, com si no tingués cap més feina a fer; la brusa li tibà sobre les sines, però jo vaig desplaçar ràpidament la mirada.

—Per què aquest interès?

M’empassava la saliva, incòmode.

—Li fa estrany?

—Sí; una mica.

Es redreçà uns centímetres i vaig respirar més lliurement. Fins vaig somriure de nou i tot.

—No m’ho crec.

Esclafava la punta de la cigarreta contra el cendrer i els seus dits se m’aproparen per deixar caure una mica de cendra, però no vaig fer ni un gest per tocar-los-hi. En canvi, vaig prosseguir:

—Una noia com vostè hi hauria d’estar acostumada.

—Per què?, preguntà amb la cara falsament greu, car els ulls la traïen, i la boca també.

—No vol estalviar-me res, ja ho veig.

Aleshores els llavis se li dilataren i mig esclafi:

—Vostè s’ho ha buscat.

—Em dic Jordi.

—Ah… —féu, i jo vaig esperar, mirant-la—. Jo, Maria Antònia.

—De debò?

—El troba lleig, oi?

—No. És que la meva germana també se’n diu.

—Ja li he dit que tenia molt sentit de l’humor.

—No s’ho cregui, si no vol, però se’n diu.

Ella m’esguardà llargament, fins que va haver-se convençut.

—Potser sí. No sóc sola, ja ho sé.

Va tornar a inclinar la mà cap al cendrer, ara per a rebregar-hi la punta que s’havia quedat lleugerament tacada de vermell.

—Sense saber-ho —vaig dir-li— teníem alguna cosa en comú.

—Molt poca —somrigué ella.

—Menys és res… A la una, doncs?

Però ella tornà a fer:

—No. —I després d’una pausa imperceptible aclarí—: Sempre tinc molta pressa…

—Viu lluny?

—A la Sagrera. —I aleshores—: Si tantes ganes en té, vingui al vespre. Com si aquell assentiment hagués canviat alguna cosa, quan de fet continuàvem essent tan desconeguts com uns moments abans, vaig tutejar-la.

—Plegues a les set?

—Més aviat un quart de vuit, entre una cosa i l’altra. De vegades, si hi ha el senyor Bastida, més tard i tot.

—T’esperaré aquí davant; he vist que hi havia un bar. D’acord?

—Molt bé.

Va separar el colze que tenia repenjat al taulell.

—Ara podràs tornar a la teva feina.

—Oh, no hi ha cap pressa! —Alçà una mà fins als cabells, se’ls estovà una mica—. És molt avorrit, passar-se tantes hores sola.

—Si et paga bé…

—Bé? —i ara tingué un somrís poc menys que despectiu—. ¿Hi ha algú que pagui bé?

—Relativament…

Arronsà les espatlles.

—Potser a les impremtes és diferent.

—Per què a les impremtes? —vaig estranyar-me.

—No hi treballes?

—Per això de la maquinària? He dit que era per a un client.

—Ah, sí, és veritat! Li telefonaràs, al senyor Bastida?

—Em penso que no; no val la pena.

—Et donaré una targeta, però.

Va inclinar-se per tal d’obrir un calaix de la taula, però va tornar-lo a tancar immediatament i es desplaçà per segona vegada cap a la finestra amb el seu pas gronxadís. Sortosament, amb una o dues vegades que ens veiéssim li faria cantar tot el que sabia; no era una mena de noia per sovintejar-la massa. Costava de comprendre que en Daniel tolerés una empleada tan provocativa. O potser opinava que això atreia la clientela i ajudava a vendre; n’hi ha que, d’escrúpols, no en tenen gaires.

—Té —féu ella tornant cap a la taula, i m’allargava la tarja.

—Gràcies —vaig dir distretament, perquè de sobte se m’acudia que em mostrava injust amb en Bastida. La mateixa noia havia dit que es passava el matí visitant els clients, cosa que tendia a indicar que no la feia servir d’esquer. Potser era simplement que li agradava de tenir noies boniques al seu voltant. És clar que si es passava el dia fora tampoc no devia veure-la massa…—. Bé —vaig afegir—, no t’oblidis que t’esperaré.

—No.

—A les set ja hi seré, per si surts puntual.

La porta es tornà a obrir i entrà un senyor de cabells blancs, que se li escapaven pels dos costats del capell tou; tan embarretat, feia una mica d’angúnia. Vaig allargar ràpidament la mà cap a la noia.

—Fins al vespre, doncs.

Correspongué a la meva estreta amb una encaixada franca, em somrigué de nou.

—Sí… —i es tombà cap al senyor que s’aturava al meu costat.

Vaig gambar cap a la porta i després em vaig allunyar pel corredor. No gaire, però, perquè la porta del despatx va badar-se sorollosament i la seva veu cridà:

—Jordi… Jordi!…

Venia al meu encontre amb una corregudeta que acabava d’aplanar-li les faldilles contra les cuixes, però jo vaig procurar mirar cap a la cara.

—T’has repensat, potser?

—No, m’havia oblidat que avui som dimecres.

—I què? Tens un altre compromís?

Una porta s’obrí al nostre costat i van sortir-ne dos xicots amb carteres negres, que s’allunyaren cap a les escales.

—Sí. Els dimecres sempre acompanyo la mare al cine.

—A la nit, deus voler dir.

—Sí, però sopem més d’hora, perquè ella vol veure tot el programa. Vaig passar-me la mà per sota el nas, on sentia una gota de suor, car el corredor era calent com un forn, tancat…

—A quina hora has de ser a casa?

—A dos quarts de nou.

Vaig somriure-li com encara no ho havia fet fins aleshores, amb més sinceritat, perquè tot d’una la trobava simpàtica i gairebé m’oblidava que vestia d’una manera poc modesta i que no s’hi havia pensat gaire a donar una cita a un desconegut.

—No hi fa res, prendrem alguna cosa i després t’acompanyaré fins a casa, si vols.

—Bé… —féu ella, una mica indecisa.

—No vols?

Va moure una mica les espatlles, sense arribar a arronsar-les del tot.

—No ho sé, ja veurem… Me’n torno, ara, que he deixat aquest plantat…

Es tombà i féu una altra corregudeta cap al despatx, però jo ja no vaig veure-la desaparèixer per la porta, perquè seguia corredor enllà.

A baix no es veia ni porter ni portera, però a la dreta de l’ascensor hi havia una mena d’entrant que menava fins a una porta de vidres, ajustada, darrera la qual cremava un llum. La dona que planxava va girar-se en sentir que tustava amb els artells, perquè al muntant no hi havia cap timbre, i em féu senyal que obrís.

—La portera?

—Per servir-lo.

Era una dona d’aspecte camperol, més aviat grassoneta, encara jove i massa mamelluda.

—Perdoni la molèstia —vaig dir-li mentre avançava un pas sense que m’invités—. Aquí hi ha un veí, el senyor Bastida…

—Sisè, lletra F —em tallà ella i, mirant la planxa, afegí—: Ja ho diu la placa de fora.

—Sí, sí… No és això —vaig apressar-me a fer—. He d’entrar en contacte comercial amb aquest senyor i, abans, m’agradaria de tenir unes referències…

—Ah, ja. Tanqui —digué mentre desplaçava la camisa que tenia sobre la post de planxar.

Vaig obeir-la, però no del tot, perquè l’habitació no tenia res de gran i l’activitat a què la dona es lliurava acabava d’escalfar-la. Ella, estranyament, no semblava adonar-se’n, perquè no li brollava ni una gota de suor.

—És d’algun banc, vostè? O potser d’alguna agència? —m’interrogà aleshores.

—No. Per què?

—En vénen molts. Tinc quaranta-dos despatxos…

Vaig somriure una mica, amb fals atabalament.

—La deuen molestar molt.

—Una s’hi acostuma —féu, resignada, i deixà caure la planxa sobre el coll de la camisa, una peça de color malva que marejava—. ¿Què volia saber, vostè?

—Unes simples referències. També jo sóc un representant comercial i és possible que hagi de tenir tractes amb el senyor Bastida. És natural que m’interessi conèixer-lo una mica. He tingut ja alguna experiència desagradable per refiar-me massa.

Va treure una mica la llengua mentre insistia contra la punta del coll, arrugada i, pel que es comprenia, rebel.

—Dels seus negocis, no en sé gran cosa. L’únic que puc dir-li és que paga el lloguer puntualment… com tots —afegí amb bon humor—, perquè si no ho fes se n’hauria d’anar. L’administrador no està per brocs. És clar, això és un negoci.

—Quant paga?

—Mil sis-centes, amb els darrers augments. Els despatxos són petits. Discretament, em vaig treure el mocador per tal d’eixugar-me el front i les mans. En canvi, no podia fer res amb les aixelles que em sentia totes enganxoses, humides…

—Treballa molt? Vull dir si té una bona clientela.

—No sé… Si digués el contrari, l’enganyaria. Per l’escala pugen i baixen cada dia uns centenars de persones, però qualsevol sap on van. Jo, no. Altra feina tinc.

Resultava curiosa aquella barreja de displicència i de cordialitat amb què parlava, però es veia que era una dona espontània, que deia el que pensava. Per a mi, una bona qualitat.

—Té molt personal?

—No, només una noia, la Maria Antònia. Una que em sembla que es porta l’oli.

—Espavilada? —vaig preguntar ingènuament.

—No ho sé, si n’és massa. Molt… com li ho diré?… Una d’aquestes noies pintades i modernes que només serveixen per a fer bonic. Em pensaria que li agraden més els homes que la feina. Ara, si a ell li va bé…

—Vol dir, potser, que l’un i l’altre?…

—No, això no. És a dir, em penso que no. —Doblà la camisa pel davant i cordà els botons—. Vostè el coneix, el senyor Bastida?

—Naturalment. Poc, és clar.

—Molt amable, molt correcte… exteriorment.

—Aquesta és la meva impressió. Per què diu exteriorment?

Ella inclinà el cap i va mig girar-se amb un esguard maliciós.

—Em sembla que li agraden molt les faldilles.

—Per això li preguntava si ell i la Maria Antònia aquesta…

—No la necessita, en té d’altres.

Havia ensopegat amb una xafardera, cosa sempre una mica repugnant, però en algunes ocasions ben útil.

—I ho dic —afegí— perquè he observat coses… De vegades no es pot evitar.

—Les porta aquí?

—Sí. Fora d’hores, s’entén. Per això suposo que no es tracta de relacions comercials. Ara, què fan i què no fan… —Arronsà les espatlles—. I tampoc no és ell sol, perquè n’hi ha molts d’altres… Serveixen una mica per a tot, aquests despatxos. Per això no m’agrada i, si fos més fàcil trobar casa, no m’hi estaria ni un dia més, de portera.

Acabà de plegar la camisa, va deixar-la sobre una cadira, on ja hi havia unes peces enllestides i, d’un covenet que tenia sota la post, estirà una faldilla de quadres grocs i vermells, que evidentment no era seva, perquè no s’hi hauria pogut enquibir.

—N’hi ha que es pensen que dissimulen perquè les fan entrar soles. Es deuen creure que una es mama el dit. El senyor Bastida és més franc, sempre que l’he vist amb alguna han pujat i baixat junts.

—De tota manera, sembla poc seriós, això —vaig fer—. No parla gaire favorablement de la seva moralitat.

—És un xicot jove, ves, i ja se sap… Això no priva que en els negocis pugui ser formal.

—No; és veritat.

—No he sentit mai cap queixa, ni m’han molestat amb factures impagades, o lletres… No podria pas dir el mateix si em preguntés per altres senyors, perquè n’hi ha alguns…

—És clar, amb tants despatxos hi ha d’haver de tot. ¿Fa temps que el té llogat, ell, el seu?

—Ja se’n va cap als dos anys, em sembla. Ara que, pel que deu servir-li… No hi és gairebé mai.

Havia estès la faldilla sobre la post i hi donava tot d’enèrgics cops de planxa.

—Sap a través de quin banc opera?

—No. Ho podria saber, si m’hi hagués fixat, perquè de vegades deixen cartes aquí, però és allò, quan no t’interessa… Per què no fa una cosa? Pugi dalt i parli amb la noia.

Vaig mirar-me el mocador que tenia entre les mans, tot matxucat ja.

—No seria delicat.

—Per què no? No és cap mal. Si jo hagués de fer un negoci amb algú, també m’agradaria saber quin peu calça.

—Però preguntar-ho a aquesta noia, seria com preguntar-ho a la família. Probablement no em voldria dir res.

—No ho sé. Si li ho preguntés jo, potser no. Però un home… i més si és jove… —Va somriure—. A més, a vostè potser li agradaria de veure-la. Ja li he dit que és molt vistosa.

—Sí.

—I és simpàtica, també. No es pensi que perquè li dic això… ¿Li ha de confiar alguna representació, al senyor Bastida?

—No ben bé —vaig improvisar—. Més aviat es tracta d’un treball conjunt, aprofitant clients meus i seus…

—Ja entenc —digué ella, i no cal dir que si era així em duia avantatge.

—Sí. Per això és essencial conèixer la seva moralitat i la seva competència professional, per bé que en això darrer vostè no em pot ajudar massa.

—No… L’únic que puc dir-li és que se’l veu un xicot actiu, que sap fer-se agradable. Té facilitat de paraula, també. Hi he parlat poques vegades, però és una cosa que es veu de seguida. Jo em penso que deu defensar-se bé. Ara, si li he de ser franca, també em sembla més aviat d’aquells que solen estirar més el braç que la màniga. Quan va llogar el despatx tenia una moto, una vespa; ara ja s’ha comprat un cotxe. És a dir, ja l’ha canviat una vegada, perquè de primer el veia amb un de negre, veli, i ara en té un d’aquests més petits i moderns…

—Un sis-cents?

—No ho sé, com en diuen… Sí, suposo que sí. Li agrada vestir bé, també. No que sigui d’aquests tocats i posats, perquè si molt convé un dia el veus amb corbata i l’altre no en porta, però vesteix roba bona… Jo he treballat de sastressa i hi entenc una mica.

—I les dones també Déu n’hi do el que deuen costar-li —vaig ajudar-la.

—No sé… Totes les que he vist semblaven senyoretes, però és clar que avui no en pots fer cas, totes vesteixen i es pinten igual… —Tot d’una va reposar la planxa a l’extrem de la post i dreçà el cap—. Fa tres o quatre mesos que un altre senyor va venir a preguntar per ell… un policia.

—Un policia?

—Va dir que ho era, i la cara, la hi feia.

—I què volia saber?

—Em va fer moltes preguntes. Què sabia de la seva família, quina mena d’amics tenia, si venien a veure’l gent de fora, si ell sortia de vegades a l’estranger, quines revistes rebia… Un atabalament.

—Sí que és estrany… No va pujar a dalt?

—No. Que jo veiés, no; Ara, si va tornar alguna altra vegada… Per mi que devia tractar-se d’alguna cosa política. Però no li vaig poder dir res, ja s’ho pot pensar.

Vaig ficar-me el mocador a la butxaca; l’havia deixat tan humit que ja no em servia de res.

—I per què es pensa que devia tractar-se d’alguna cosa política? ¿Va fer alguna insinuació?

—No; ho dic per les preguntes. De seguida es veu què volen, la gent. Vostè mateix, ni calia que m’ho digués que era una cosa comercial… Ha volgut saber si complia, si era formal, quant pagava de lloguer, en quin banc tenia compte corrent… Es veu de seguida —repetí.

—I a ell tot això no li interessava…

—No gens. Després, el senyor Bastida va dir-me que potser era perquè havia firmat uns papers, una carta…

Vaig callar, però em semblava molt problemàtic. També jo n’havia firmada una, com molta gent. No era versemblant que investiguessin tothom. A més, era una cosa feta a la llum del dia.

—Que vostè sàpiga, però, no l’han molestat més…

—No. I suposo que m’ho hauria dit des del moment que vaig contar-li que havien preguntat per ell.

—Probablement.

Darrera, la porta va obrir-se i una veu gruixuda, una mica ronca, saludà:

—Bon dia.

Vaig girar-me cap a l’home que duia una garrafeta a la mà, i ella li explicà:

—Em preguntava pel senyor Bastida…

L’individu deixà la garrafeta per terra i se’m quedà mirant. Com la seva dona una estona abans, féu:

—És el sisè F.

—Volia uns informes —aclarí ella.

L’home acabà de redreçar-se i es ficà una mà a la butxaca amb una expressió vagament amoïnada.

—No sabem res, nosaltres. Que té el despatx aquí i prou.

—No és un policia —féu la dona.

Però ell tornà:

—No sabem res. Té algun negoci amb ell, vostè, potser?

—L’hi tindré, si de cas. La seva esposa diu que és una persona formal i complidora.

—A la casa, sí. Fora d’això… Per què no pregunta en algun banc? Si vostè té compte corrent…

—Sí, naturalment.

—N’hi ha que es pensen que els porters ho han de saber tot, i no és així. Nosaltres complim amb la nostra feina i prou.

—És clar.

Era inútil insistir, en presència seva. Era tot el contrari de la seva dona i després fins i tot li mouria raons per haver parlat, si ella era tan bleda de confessar-li-ho.

—Bé, moltes gràcies. No vull molestar més.

Comptat i debatut, no havia pas perdut del tot l’estona. Tampoc no m’havia assabentat, per altra banda, de res de sorprenent. Que en Bastida era una mica cap verd ja ho sabia, perquè la seva germana, rient, ho havia declarat més de quatre vegades. I probablement, a la nit, la secretària m’ho acabaria de confirmar.

—Bon dia, doncs —vaig saludar.

—Bon dia —féu la dona.

L’home vingué fins a la porta, sense dir res, i l’ajustà darrera meu. No sé com devien poder viure, tan tancats. Jo havia suat tant, que em semblava haver perdut un parell de quilos.

Al migdia vaig franquejar-me amb la meva germana. És a dir, ja eren prop de les tres, perquè vaig voler arreplegar-la a soles. A taula, no hauríem fet més que complicar-ho tot i, si hagués sabut que m’interessava per en Daniel, en Ferran fins i tot hauria estat capaç de deixar anar alguna indirecta davant la Neus. No que la veiés gaire, perquè la noia, si de cas, venia a casa a mitja tarda, quan ell no hi era; ni ella ni el seu marit, l’Enric, no simpatitzaven amb el meu cunyat, cosa ben comprensible, perquè ell s’havia anat convertint en un xicot desagradable que només sabia parlar per ofendre, o molestar si més no. Ja sé que la culpa no era tota seva, que un bon tant per cent, i fins el més crescut, corresponia a la Maria Antònia, car sense aquella aventura extra-conjugal que va permetre’s tan imprudentment, mai no hauria passat res. Haurien estat un matrimoni com molts i en Ferran el xicot una mica adust que sempre fou i al tarannà del qual els altres ja ens havíem acostumat. Era més difícil en canvi fer-se a aquella agressivitat constant que ara mostrava, aquella mala voluntat que posava en tots els seus actes i paraules. Per viure com vivien, com vivíem tots, més hauria valgut que s’haguessin separat, que ell l’hagués deixada, i la veritat és que mai no he comprès per què no ho va fer, puix que era un xicot incapaç d’oblit, i encara més de perdó. Ho demostrava contínuament, sense voler-se fer càrrec que en definitiva l’autèntica víctima de la situació era la seva pròpia filla, la Mariona, la qual entre tots anàvem destruint cada dia una mica més. Una vegada vaig provar de fer-li-ho veure, però era com voler fer entrar en raó una pedra. La Mariona era tossuda, desobedient, mentidera, desaplicada, etc., perquè aquests defectes formaven part del seu caràcter, heretat de qui ja sabíem (clara al·lusió a la seva dona). Després, era encara massa jove per adonar-se de res i, sobretot, massa egoista perquè l’afectessin els maldecaps dels altres, cosa que també sabíem d’on havia tret (novella al·lusió a la Maria Antònia). I, per acabar, tot allò no tenia res a veure amb mi, de manera que em podia guardar les meves observacions per quan em casés i tingués fills propis. Ens vam esgratinyar potser dues hores i, com sempre que em posava en llibres de cavalleria, vaig sortir-ne amb les mans al cap.

Des d’aleshores m’havia anat acostumant a evitar d’entrar-hi en conflicte, àdhuc de contar res davant seu, car sempre semblava estar esperant que algú o altre obrís la boca per a dur-li la contrària, befar-lo o fer-lo callar a cop d’impertinències. Això si no callava com un mort. Sortosament, a casa hi passava poques hores i, a migdia, sempre tenia el temps molt just i se’n tornava amb la mossegada a la boca. Treballava en una fàbrica de Sants, on era contramestre, i el més escaient hauria estat que s’endugués el dinar, com feien tants dels seus obrers; la Maria Antònia, al principi de casats, li ho va proposar, però ell no hi volgué saber mai res; ignoràvem per què, però preferia prendre’s la molèstia de fer aquell doble viatge que se li enduia més de la meitat de les dues hores de què disposava.

Avui havíem dinat en silenci, com s’esdevenia molt sovint, però en acabar, contra la seva habitud, com si pressentís que m’interessava veure’l fora de casa, va entretenir-se a fumar una cigarreta sencera i després encara restà ben bé deu minuts assegut a taula. De manera que, quan vaig poder-me adreçar a la cuina, la Maria Antònia ja estava acabant de rentar els plats. La mare s’havia retirat a fer la seva migdiada asseguda a la gandula i la Mariona preparava la cartera per anar-se’n a col·legi, on entrava a les quatre.

—Que em véns a ajudar?

—Segur… —vaig riure.

El raig de l’aixeta petava contra el gibrell de plàstic vermellós, però aleshores va tancar-la una mica i jo vaig repenjar-me contra el muntant de la porta, de cara a la menuda finestra més enllà de la qual s’albiraven les agulles de la Sagrada Família, altes i solitàries a l’airecel clar i assolellat.

—¿Saps que m’han encarregat una informació sobre el germà de la teva amiga?

—Quina amiga? —Va girar-se, les mans submergides en l’aigua, d’on retirava un darrer plat—. La Neus, vols dir?

—Sí. Diuen que algú l’ha recomanat per a una representació… ¿Tot això és confidencial, de manera que no li diguis res, eh?

—Naturalment. I què faràs?

—Com, què faré?

—Vull dir essent amic teu i tot això…

—No és ben bé amic meu.

—Però vau anar a col·legi plegats, ens relacionem amb la seva família…

—I què hi fa? A col·legi, l’única relació directa que vam tenir va ser el dia que ens vam esbatussar.

Ella es redreçà una mica més i va esguardar-me amb uns ulls curiosos, gairebé enllaminits.

—Ah, no ho sabia!

—Potser no ho he contat mai —vaig cedir—. De gran, s’entén, perquè aleshores per força ho havia de dir. Vaig tornar a casa tot xop…

—No me’n recordo. Què va passar?

Em vaig treure una cigarreta de la butxaca i vaig inclinar-me per tal d’encendre-la al fogó de gas que cremava sota una olleta tota fumada.

—Va ser als orinadors… Me’n recordo molt bé, perquè són d’aquelles coses que no s’obliden.

—No sembla que faci gaire per tu, això de barallar-se —comentà ella.

—Em va provocar. Orinàvem de costat i començà a mullar-me la sabata. Jo de primer em pensava que ho havia fet sense voler i vaig separar-me una mica… Què rius?

Perquè ella havia esclafit.

—No res. Em fa gràcia!

—No te n’hauria feta si t’hi haguessis trobat. Em va anar perseguint i em va mullar les cames. I després, quan el vaig empentejar, s’hi va tornar. Total, que vam rodolar per terra i ja pots imaginar-te com vam quedar tots dos… els orinadors sempre vessaven… La mestra ens va haver de fer treure la bata perquè a classe ni es podia respirar de la fortor que fèiem.

—I no us va castigar?

—Sí, de cara a la paret, i a més jo vaig haver d’escriure una penitència, ja no sé quina frase, perquè ell va dir que havia començat jo i la mestra se’l va creure. No sé per què, però se’l creia sempre, tot i que més aviat era mentider i desaplicat.

—Ho podries posar, això.

—Posar on?

—A l’informe.

Bromejava, naturalment, i no li vaig contestar. La Mariona entrava a la cuina.

—On tinc el berenar, mare?

—A l’armariet. Obre’l.

—Què m’has posat? —Però ja se n’apoderava i digué—: Sobrassada…

—Bé t’agrada.

—Avui no en tenia ganes.

—Perquè no ho deies, doncs. Ara te l’hauràs de menjar.

La noieta va remugar alguna cosa, però sortí amb el panet llescat pel mig. La Maria Antònia es queixà:

—Que difícil que és, aquesta criatura!

Jo vaig anar fumant, de nou reclinat contra el muntant. Més valia no fer-li comentaris; ja n’havíem parlat prou vegades, tots plegats.

—De manera que era de la pell del diable…

—Era entremaliat, sí. Però el que interessa és la vida d’ara. Tu que parles tant amb la seva germana…

Vaig deixar la frase en suspens, però ella m’havia entès perfectament.

—Vols dir si sé alguna cosa que et pugui servir?

—Sí, això.

—No seria indelicat?

—Sí —vaig concedir-li—. No et pensis que m’agrada. Ara que hi ha moltes maneres de fer les coses. Si entre tots em pogués fer una idea de com viu, com pensa, què li interessa… No es tracta de contar cap secret ni d’abusar de cap confiança, sinó d’aconseguir una impressió de conjunt.

Ella havia acabat de tancar l’aixeta i ara anava eixugant els plats, que després col·locà sobre el rastell vertical que es dreçava a l’angle de la paret, una mica més ençà de la finestra.

—Personalment, ja saps que el tinc poc tractat. Potser hi he coincidit dues o tres vegades, a casa de la Neus.

—Però ella algun cop en deu parlar, deu explicar coses…

—Què vols que et digui!

—I, si no d’ell, de la família. També té el seu interès… Jo només sé que es va quedar sense pare durant la guerra. Ell mateix ho havia contat moltes vegades, perquè li devia semblar que li donava una mica d’importància.

—Va ser en un bombardeig, sí. Van morir el seu pare i un germà més gran que tenia.

—Potser sí. Només sé que cada cop ho contava diferent. Ja t’he dit que era molt mentider. O, si vols, tenia molta imaginació. De vegades s’inventava unes coses… Un dia va començar a explicar que en un carreró per on havia de passar per anar i tornar de col·legi, hi havia una finestra baixa, coberta amb una cortina i protegida amb una reixa. Doncs bé; ell havia ficat la mà entre els barrots i, en aixecar la cortina, va veure que hi havia tot de cames de nena penjades.

—Penjades? Com vols dir?

—No ho sé. Penjades del sostre, suposo.

—Devien ser maniquins. Algun taller on en feien.

Vaig arronsar les espatlles, la vista de nou clavada a la finestra, atreta per una esfilagarsa de núvol blanc que progressava en el blau immaculat de moments abans.

—Alguns nois hi van anar en sortir d’escola, però la finestra, que pel que sembla existia, era tancada i no van poder veure res. Altres cops… en fi, sempre inventava una cosa o altra.

No calia insistir ni hauria estat de bon gust explicar-li, com gairebé se m’escapà de fer, que aleshores, menuts i tot com érem, perquè només devíem tenir deu o onze anys, ja ens interessàvem per les qüestions sexuals i que en Daniel, sempre a l’avançada, pretenia que les dones tenien una mena de tall llarg que els unia els genitals i l’anus; si ens en volíem convèncer, ens digué, només ens calia observar les nostres germanes, cosa que afortunadament mai no vaig fer, perquè ja sabia que era lleig, com dèiem nosaltres, i la Maria Antònia, que em duia dos anys, tampoc no m’ho hauria tolerat.

—Sí, era molt eixerit —vaig acabar.

—També ho és ara, em penso. La Neus diu que es defensa bé.

—En aparença, sí. No saps on viu?

—No. Per Gràcia, però no sé on.

—Ja hi vivia aleshores… Em sembla recordar que no era casa seva.

La Maria Antònia deixà un altre plat sobre el rastell i després va eixugar-se el braç per on li regalimava tot d’aigua.

—Viuen amb una parenta o coneguda de la seva mare, una modista, em sembla que em va dir la Neus. Hi van anar quan van quedar-se sense casa.

—Però això devia ser de moment.

—No, no, s’hi van quedar. Era una dona sola, modista. Ara potser ja no treballà, perquè deu ser vella. —Va girar-se i reposà les mans contra la vora de la pica—. Una vegada va dir-me que el seu pare s’havia ficat en política, durant la guerra; que era d’un comitè.

—Això t’ha contat?

—Sí. Que vols dir que no és veritat?

—No ho sé; potser sí. Però la gent no solen explicar-les, aquestes coses.

—No hi ha cap mal. Ell és mort i, a més, fa tant de temps…

—I la seva mare?

—Com, la seva mare?

—Quan va quedar viuda es devia haver de guanyar la vida… Què feia?

—No saps que té una botiga?

—Una botiga? On?

—També per Gràcia. Ven roba de criatura i coses així.

—No, no ho sabia… Ara em sembla recordar que un cop, a col·legi, va dir que havia treballat en una fàbrica de municionament, que encapsulava bales de fusell… És clar que potser s’ho va inventar.

—En tot cas devia ser durant la guerra, poc després de morir el seu marit. La Neus sí que sé que abans de casar-se treballava de dependenta.

—Sí, m’ho havies dit. O potser ella mateixa va dir-ho al meu davant. Era en una casa de discos.

—Al Passeig de Gràcia. Allí va conèixer l’Enric, que treballava al despatx.

Va passar un drap eixut pel marbre que s’allargava entre la pica i els fogons i després es posà a eixugar els coberts que hi havia a l’altra banda.

—Sí, ja ho sé.

—Per cert que diu que ara vol tornar a canviar d’empresa.

—Altre cop? —em vaig admirar, perquè ja seria la tercera col·locació que li coneixíem en els dos anys que feia que vivien al costat de casa—. Aquest sí que és un escalfacadires.

—Es veu que guanya poc.

—Sempre li passarà, això. No em penso que sigui molt llarg de feina i no me’l veig per anar-se enfilant fins a ocupar un lloc més o menys responsable. En fi, no ens interessa gaire… —Però encara vaig afegir—: No sé què hi devia veure, la Neus, perquè ella és més eixerida, encara que tampoc no sigui d’aquelles que han inventat la pólvora. S’assemblen ben poc, els dos germans.

—Tampoc no ens assemblem tu i jo.

—No, és clar… Tornant a en Daniel. ¿No t’ha dit mai què feia, abans de tenir aquestes representacions? Sé que fins als setze o disset anys va estudiar, em sembla que ell mateix m’ho va dir… Potser el peritatge.

—Devia treballar en un despatx. Això de les representacions no ho va començar fins després d’acabada la mili.

Jo vaig reflexionar:

—Devien tenir algun dineret, a casa seva… M’hi fa pensar això de la mili, perquè els fills de viuda pobra no l’han de fer.

—La botiga, ja t’ho he dit.

—Però sense diners no l’hauria poguda posar, la seva mare…

—Rics no ho podien ser.

—Això no.

—Potser algú la va ajudar.

—Algun amic? Encara devia ser força jove, quan va morir ell.

La Maria Antònia inicià un somrís, però tot seguit va girar-se de nou cap a la pica, i en aquell moment vaig adonar-me que havia tocat un punt delicat, car ella devia estar pensant el mateix que pensava jo, que ella també n’havia tingut un, d’amic, i sense cap excusa, perquè no li faltava l’home. Mai no n’havíem parlat i sabia que mai no en parlaríem, la situació va ser discutida entre marit i muller i jo no hi vaig intervenir ni poc ni molt; la mare no fou tan discreta. Però sovint em preguntava què devia empènyer-la a embrutar així la seva vida, ella que de soltera sempre s’havia mostrat honesta i va casar-se amb el primer home que la festejà…

—¿No t’estranya —vaig preguntar aleshores, més que res amb la intenció de no prolongar un silenci una mica incòmode— que mai no vingui a visitar la seva filla? Potser no estan en bones relacions.

—Sí, però ja va ella a casa seva.

—Així i tot.

—Què vols que vingui a fer? Si tinguessin fills, seria diferent, sempre hi ha aquell deler de veure els néts, però ara…

—No en pot tenir?

—Qui t’ho ha dit?

—Ningú. Ho pregunto.

Vaig atansar-me a l’extrem del marbre encara sense eixugar i, després d’esclafar-hi el foc de la cigarreta, vaig llençar la punta a la galleda de les escombraries, ja molt plena, que sortia una mica de sota el fogó.

—Es veu que són naturaleses que no s’avenen.

—Això és una ximpleria. Un home i una dona sans, sempre s’avenen, per a això.

—Doncs ja ho veus.

—No veig res. Un dels dos deu tenir un defecte. ¿No han anat mai al metge?

—Si hi han anat no m’ho ha dit, però em penso que no. Al cap i a la fi són molts que passen més de dos anys…

—Potser sí.

—Ah, una altra cosa! —se li acudí aleshores.

—Què?

—Festeja, ara.

—Qui? En Daniel?

—En Daniel. Ell no li ha dit res, a la Neus, encara no és una cosa formal…

—Com ho sap, doncs?

—Bé, saber-ho… Això la seva mare. Potser ha vist alguna cosa, o li ha fet alguna insinuació…

—Bah, les mares… Li deu haver trobat alguna carta, ha sorprès potser un cop de telèfon… Això no vol dir res. Tinc motius per a creure que, de faldilles, mai no li’n falten.

—Això és veritat.

—També ho saps, tu? —em vaig mig sorprendre.

—La Neus va dir-me que temps enrera tenia una amigueta, una noia que treballava en un local nocturn.

—Una artista?

—No; venia cigarretes i coses així.

—I li ho va dir ell, a la Neus?

—Ell no diu mai res, d’aquestes coses. Els van veure… Algú del veïnat. Diu que era una noia molt mona.

—I el va deixar?

La Mariona entrà de nou, ara amb la cartera a les mans, i digué:

—Me’n vaig, jo.

—Quina hora és, ja?

—Un quart de quatre.

—I per què tan d’hora? —vaig preguntar-li.

—Per què vull jugar una estona.

—Està bé —concedí la seva mare—. Però a veure si en sortir véns de seguida.

—Hi vinc sempre.

—No pas ahir. Ja eren dos quarts de vuit.

—Vaig haver d’anar a comprar les llibretes i el llapis que et vaig dir.

—Encara dorm, l’àvia?

—No ho sé.

Va enfilar-se una mica sobre les puntes dels peus i jo vaig abaixar-me per tal que em pogués besar la galta, com tenia costum de fer. Després va repetir-ho amb la seva mare.

—I menja-te’l, eh? el berenar.

—Sí.

Va anar retrocedint cap a la porta i després es tombà en direcció al corredor.

—Adéu.

—Adéu, filla.

El cancell espetegà darrera seu i la casa tornà a quedar silenciosa fins que la Maria Antònia digué:

—No sé què li passa, avui; la veig molt callada.

—No sé… —vaig fer sense comprometre’m. Sempre s’admiren del mateix. Havia acabat ja d’eixugar els coberts i va deixar-los provisionalment al petit armariet que havia quedat obert quan la Mariona en retirà el panet amb la sobrassada. Tot seguit retornà cap a l’altre extrem de cuina i s’apoderà de nou del drap per tal de netejar el marbre de sota el rastell. Cel enllà, el nuvolet esfilagarsat anava progressant, però viatjava sol i darrera seu el cel tornava a quedar net, rabiosament blau.

—T’havia preguntat si el va deixar.

—Qui?

—La noia aquesta del cabaret.

—Ah, sí! Ja no hi pensava… No ho sé, potser va ser ell.

—Devia costar-li molts diners. Aquestes noies sempre són cares.

—Ell és ben plantat i agradable… —reflexionà.

—No hi fa res.

—Si vols que et digui la meva opinió, però, és un xicot que no deu perdre fàcilment el cap.

—No el coneixes prou per a dir-ho.

—No…

—Tot són suposicions.

Ella deixà el drap en un costat de pica i tornà a obrir l’aixeta per tal d’esbandir el gibrell.

—Vols que li faci alguna pregunta, a la seva germana? —em proposà.

—No… És molest haver d’informar sobre un conegut; encara no m’havia passat mai.

—Ho saben, a la casa, que el coneixes?

—No; he preferit no dir res. Potser m’he equivocat.

Hi va haver un silenci, mentre el raig d’aigua espetegava entre les seves mans una mica envermellides pel tràfec de la cuina; després digué:

—Jo havia pensat que éreu més amics… Amb la festa que et va fer el dia que us vau veure…

Al·ludia al nostre encontre d’una tarda d’estiu de gairebé dos anys enrera, quan tots tres, la seva germana, la Maria Antònia i jo érem al petit pati de fora, parlant, i ell va presentar-se a fer-li una visita.

—Perquè ell és així —vaig explicar—, aparentment falaguer. Quan jo vaig ingressar a l’escola ell ja hi anava i tenia la seva colla. A més, pel meu gust, era massa tabalot, massa trapella.

—Però bé devíeu jugar plegats, també…

—Com amb tothom. A saltar i parar, a cavall fort, al futbol…

Em vaig treure la mà de la butxaca i vaig consultar el rellotge mentre ella tancava l’aixeta i començava a eixugar-se les mans amb el davantal per on se li escampava una taca humida que li cobria tot el ventre.

—Me n’hauré d’anar, ja.

—Si se m’acudeix alguna altra cosa… ¿L’has de presentar avui, l’informe?

—No. Tot just me’l van encarregar ahir. I ja t’ho he dit, eh? ni una paraula a ningú.

—Per això no pateixis.

Recollí els coberts i va venir darrera meu cap al menjador, però jo després em vaig ficar al wàter, on, com de costum, la Mariona havia fet un escampall de papers que donava bo de veure. Amb el peu, vaig empènyer-los darrera la tassa, on es dissimulaven una mica.

En sortir, la Maria Antònia travessava de nou cap a la cuina i jo vaig aturar-me un moment, perquè s’acabava de recordar d’una cosa.

—Ho sabies, que en Daniel tenia cotxe?

—Sí, la Neus m’ho va dir. Ja fa temps.

—Però quan la visita no hi ve mai. Jo no l’hi he vist.

—Jo tampoc, ara que hi penso.

—És estrany… Potser el lloga. N’hi ha que ho fan. Lloguen un cotxe a hores, quan els convé, i la gent es pensa que és seu.

—No, ella em va dir que l’havia comprat.

—Potser sí, doncs.

Vaig allunyar-me en direcció a la cambra, sense insistir. Després de tot tenia una importància molt relativa i d’altra banda confiava que, al vespre, la seva secretària m’ho aclariria. És clar que em caldria procedir amb molta cautela, en fer-li preguntes, perquè no volia pas desvetllar la seva desconfiança. En fi, ja hi pensaria en el moment oportú. L’habitació semblava un forn, perquè era orientada de cara al sol i, per molt que em queixés, la Maria Antònia gairebé sempre s’oblidava de tancar la persiana de la finestra. Ho havia hagut de fer jo en venir a dinar, però ja era tard. El sol s’havia passejat tot el matí pel dormitori i l’aire hi era irrespirable. Hauria d’acabar per comprar un ventilador, com altres cops m’havia proposat…

Vaig recollir l’americana i, després d’una breu vacil·lació, la corbata que m’havia tret en arribar. No vaig posar-me-la, però, perquè les gestions que havia de fer aquella tarda eren en ambients humils on la gent solen moure’s amb el coll lliure d’enfarfecs; en canvi, la necessitaria per acudir a la cita de la Maria Antònia.

Me la vaig entaforar a la butxaca, plegada, i vaig tirar-me l’americana sobre l’espatlla. Fora, la meva germana tornava a ser al menjador i tot seguit vaig comprendre que m’esperava.

—Ara m’he recordat d’una altra cosa —féu—. ¿T’he dit que a la mili havia tingut dificultats?

—No. De quina mena? El van empaquetar?

Ella aixecà les celles, estranyada, cosa que li donava una expressió de mona.

—Empaquetar?

—Sí, empaquetar, fer el paquet… Ho diuen quan algú se la carrega. Què li va passar?

—Bé, no ho sé, perquè ens van interrompre. Era una tarda que miràvem fotografies, a casa seva. Va ensenyar-me els retrats de núvia i tot això, i de la capsa on els guarda en va sortir un de soldat, d’ell. L’havies d’haver vist, estava perquè el matessin.

—Com tots els soldats. Recordes les que us enviava jo?

—Encara pitjor. Semblava que ho hagués fet a posta. Una guerrera llarga i ampla, que li feia arrugues per tot arreu… Doncs bé, aleshores em va dir que era en sortir del calabós.

—Ah, bé! Tothom hi ha fet coneixença, amb el calabós.

—No pas tu.

—Vull dir que per un no-res…

—No devia ser un no-res, perquè el volien fer passar davant d’un tribunal, si no ho vaig entendre malament. No sé si es va insolentar amb el capellà del regiment o què… M’ho començava a contar quan va arribar el seu marit, i aleshores va desar les fotos.

—Però què va dir?

—Em sembla que tot va venir perquè no volia anar a missa. A la companyia es veu que hi havia uns avisos on deia que no era obligatori i ell…

—No n’he vist mai cap —la vaig interrompre.

—No ho sé, jo, dic el que em va dir. De primer van discutir-se amb el sergent, o el capità, no ho sé, i tota una setmana va haver d’estar-se de guàrdia a la nit, a la mateixa companyia.

—D’imaginària.

—Sí, això, imaginària. —Però aleshores m’esguardà, incomprensiva—. No sé què vols dir…

—Això, estar de guàrdia a la nit dins dels locals on dormen els soldats.

—Doncs va haver de fer-ho una setmana i després, quan arribà el diumenge, tornà a protestar i va negar-se de nou a anar a missa.

—No ho sabia, que fos així…

—Ho deuen ser tots, perquè la Neus tampoc no hi va.

—No? Jo em pensava… ¿No vau anar plegades a veure la processó de Corpus, aquest any?

—Sí, però és diferent. Ni ella ni el seu marit no hi van mai. Ja hi deuen estar acostumats de petits.

—Ell, no. A l’escola ens hi feien assistir, resàvem…

—Bé, sí, no res —contestà ella amb molt de sentit comú—. El que compta és el que veus a casa, i els seus pares… Si el pare era així, tan revolucionari com sembla, ja pots imaginar-te com els devia instruir.

—La seva mare, si de cas. Era molt petit, ell, quan va quedar-se sense pare. I la Neus encara ho devia ser més. Quants anys té, ella?

—Vint-i-sis.

—Doncs ja veus.

—La qüestió és que, quan feia el servei, s’hi va negar. Però quan el van castigar per segona vegada diu que va anar a veure l’oficial. I no sé si al despatx hi havia el capellà de la companyia o l’oficial li va dir alguna cosa i després el va reprendre, el fet és que es van discutir. Va ser aleshores que entrà l’Enric i ella ja no va dir res més, es va distreure. I com que a mi tampoc no m’interessava gaire…

—No me l’imaginava pas d’aquesta manera —vaig repetir.

És clar que no tenia per què sorprendre’m, hi ha molta gent que no hi van. La Marta mateix, des que havia deixat el col·legi que no practicava, això que era un col·legi de monges, segons va dir-me. Però a casa seva són molt deixats anar pel que he comprès i després, en posar-se a treballar, ensopegà una mala colla d’amigues. Aquell diumenge al matí que vam sortir per primera vegada, la meva pregunta, quan vaig dir-li si ja havia oït missa, gairebé la va fer somriure, però després m’hi acompanyà sense dificultats, i ara em penso que hi deu anar regularment. Fa una mica d’angúnia, veure una noia descreguda. Un home també, és clar, però potser és que hi estem més acostumats.

—La meitat o més de la gent del carrer no hi van —va dir aleshores la Maria Antònia com si hagués endevinat els meus pensaments.

—Pitjor per a ells… Però mira que si això d’insolentar-se amb el capellà de la seva companyia és veritat… Com són, la gent!… ¿Ho va dir que el volien fer passar davant d’un consell de guerra?

—Jo ho vaig entendre així; un tribunal.

—És el mateix. Llàstima que no t’ho acabés d’explicar.

—Si vols, puc fer-me venir bé la conversa un altre dia…

—No, no! —vaig protestar; sabia perfectament què volia dir amb allò de fer-se venir bé la conversa—. Tampoc no ho he d’utilitzar. Era simple curiositat meva. I com més coses sàpiga, pitjor…

Era veritat, però fins ara no me n’adonava. Hauria valgut més que no li hagués preguntat res, a ella, que hagués procedit com de costum, com feia amb els desconeguts, sobre els quals em limitava a recollir unes referències que indicaven llur línia de conducta en termes generals, a menys que per atzar sortís algun episodi concret, alguna acció reveladora que no hauria estat lícit passar per alt si un dia podia perjudicar els interessos de l’empresa.

—En fi, no en parlem més.

Però era més fàcil de dir que de fer, perquè en aquell precís moment em semblà recordar una altra cosa a la qual ella mateixa havia al·ludit molt de temps enrera, i sense poder-ho evitar vaig trobar-me amb la pregunta als llavis.

—Per cert… ¿No estava malalt, quan la Neus i el seu marit van venir a viure aquí?

—Sí; ho va dir. Me n’havia oblidat.

—Pot tenir un cert interès, si hagués quedat delicat.

—Per què?

—L’estat de salut pot afectar la capacitat professional d’una persona.

—Sí; no se m’havia acudit.

—És clar que ell sembla estar bo. Què va tenir?

—Una infecció al ventre, no sé ben bé… Va haver de fer llit.

—No seria una febre tifoide?

—Em penso que no. Pel que va contar ella, mai no va estar en perill de mort, i el tifus…

—Però si va haver de fer llit devia ser alguna cosa seriosa.

—No ho sé, ja t’ho dic. Són coses que escoltes sense fixar-t’hi i, a més, ha passat ja tant de temps… La seva mare sí que sembla que està una mica delicada; d’això n’ha parlat sovint, perquè es medica…

—Alguna cosa del cor?

—Em penso que sí. Sí, del cor. Però la Neus sembla que no en fa gaire cas. Potser també és una mica de mania de vella.

—Molt vella no ho pot ser… Uns cinquanta-cinc anys?

—Més. Recorda que hi havia un germà més gran, el que va morir aleshores del bombardeig. —Va somriure mentre jo consultava el rellotge—. Poc es deu imaginar la Neus que ens interessem tant per ella.

—No, és clar…

Vaig passar cap a la cuina, perquè tenia la boca una mica pastosa i volia beure un got d’aigua. Ella em va seguir i, des de la porta, féu:

—Doncs mira que si en Daniel aconseguís una representació de la casa Closes… —es va interrompre en veure que agafava el vas i l’atansava a l’aixeta—. En vols de freda? Tinc una ampolla a la nevera.

—Sí, dóna-me’n.

—Hi ha litines, per això.

—No hi fa res.

Va inclinar-se i obrí la porta del frigorífic, que ja demanava la jubilació; devia fer prop de vint anys que el veia per casa. La bata, que li tibà, va subratllar-li les anques, que sempre havia tingut grosses, però darrerament més que mai, perquè cada dia s’engreixava, cosa que en Ferran no s’estava de remarcar despectivament sempre que podia.

—Té.

Ella mateixa va omplir-me el got i després tornà a desar l’ampolla, però ara ja no la vaig mirar; contemplava l’aigua, que semblava bullir, plena de bombolles que naixien del fons mateix del vas i topaven contra la superfície.

—No en voldràs més? —se li va acudir, una mica tard.

—No. Més que res era per a refrescar-me la boca.

L’aigua era gelada i vaig haver d’anar-la bevent a petits glops; semblava que cremés. Ella tornà, car no havia deixat de pensar-hi:

—L’ha demanada ell, aquesta representació?

—Si de cas, indirectament. No m’expliquen mai gran cosa, a mi. Em donen unes dades i apa…

—Ja ho sé…

La veu de la mare deia darrera nostre:

—Encara ets aquí, Jordi?

No l’havia sentida atansar-se i gairebé vaig sobresaltar-me; no m’agrada que la gent caminin massa silenciosament.

—Ara me n’anava. Ja ha dormit prou?

—Fa estona que estic desperta. Amb la vostra xerrameca…

—Si érem aquí, a la cuina! —féu la meva germana.

—No, de primer, al menjador. No sé què he sentit d’un malalt.

Havíem estat uns imprudents, perquè a la llarga no sabia callar res. No ho feia a posta, però els disgustos l’havien trastornada una mica per bé que habitualment no ho semblés, i mai no recordava què havia de dir i què no havia de dir. Era una mica com una criatura. Per això vaig improvisar abans que la Maria Antònia no fiqués els peus a la galleda:

—No; de l’assegurança de malaltia. Ja sap que ara es parla que tothom tindrà dret a aquests serveis.

—Ah! Jo em pensava que no fos algun veí…

—No; tothom està bo, que jo sàpiga.

—A mi el costat em torna a fer mal, una punxadeta…

Vaig deixar el got apressadament:

—La positura, potser. Més valdria que es posés al llit, en lloc d’instal·lar-se en una gandula…

—Ja la sentia abans de dormir —precisà ella.

Però jo donava un altre cop d’ull al rellotge; vaig mormolar:

—Ja cal que corri, si no, aquesta tarda no faré res.

Vaig inclinar-me a besar-la a la galta, com a ella li agrada que fem.

—Fins al vespre. Ah, i potser vindré una mica tard…

—No ens facis patir…

Sortosament, la porta era a tocar i només em va caldre obrir-la i tancar-la. Va afegir encara alguna altra cosa, però el cop de cancell em privà de fer-me càrrec de la nova observació; més valia així.

La tarda va ser miserable. Tenia dues gestions a l’Hospitalet, cap a la barriada de Pubilla Cases, però després va resultar que un dels carrers corresponia als barris extrems d’Esplugues i no hi havia manera de trobar-lo. L’altra encara va ser pitjor, perquè un cop més es tractava d’una família que tot just duia unes setmanes a la localitat i els veïns en sabien ben poca cosa. Al pis no hi havia ningú i vaig haver de fer temps voltant pel barri, una aglomeració desordenada de cases a mig bastir, de maó nu, dreçades entre camps tan trepitjats que tota vida vegetal n’havia desaparegut. Per les vies, polsoses i ardents sota el sol, hi havia munts d’escombraries i una quantitat esfereïdora de mosques, que no semblaven pas molestar la mainada mig nua que s’entretenia en tot de jocs més o menys sorollosos. A les portes d’algunes cases seien vells i dones, algunes alletant els infants, exhibint generosament, però sense impudor, uns pits inflats i blancs que semblaven malaltissos comparats amb la brunor de cares, braços i cames. D’una taverna s’escapava la queixa d’un «cante jondo» que acabava de situar l’ambient a mil quilòmetres de la ciutat.

La segona visita no fou més fructuosa, perquè el pis continuava tancat i barrat, només que aquesta vegada de l’habitació de l’altre extrem de replà va sortir una xicota despentinada, que em digué que la família no tornava mai abans de les vuit, quarts de nou, i si volia deixar algun encàrrec. Vaig aprofitar-ho per a fer-li unes quantes preguntes, amb resultat molt escàs, perquè tampoc no sabia res de la vida i miracles de la persona que m’interessava i les seves ganes d’informar-me eren d’altra banda prou migrades; a dins, havia començat a plorar una criatura.

Per tot plegat, el meu humor no era massa propici quan, després d’un llarg trajecte de tornada, vaig encauar-me al bar on havia d’esperar la Maria Antònia. Faltaven cinc minuts per a les set, i instal·lat davant una cervesa, vaig disposar-me a prendre una mica de paciència. Sortosament, el local era agradable i fresc, gairebé buit. Un ventilador que zumzejava darrera l’encarregat del bar li dreçava els escassos cabells de la coroneta, perquè era un home ja gran, mig calb. A la seva esquena s’arrengleraven dotzenes i dotzenes d’ampolles de tots colors i de tots formats, que vaig anar estudiant distretament, per matar el temps. A la taula del costat hi havia un diari del vespre, però no m’abellia de llegir-lo.

Uns segons després van entrar dues dones, però només volien telefonar. Va seguir-les un xicot que s’instal·là al taulell i que devia ser un client habitual si jutjàvem per la familiaritat amb què tractava el cambrer, i després va acudir una parella que anà a seure al fons de tot, prop d’on les dones telefonaven. Vaig encendre una cigarreta.

En aixecar de nou l’esguard, la Maria Antònia em somreia des de la porta. De primer, gairebé no m’ho creia, ja que només havien passat deu minuts, però sí, era ella, només que ara s’havia canviat de vestit.

O potser aquella faldilla i la brusa del matí únicament les duia pel despatx.

—Fa estona que t’esperes?

—Cinc minuts —vaig contestar, mentre m’aixecava i separava una cadira per tal que es pogués asseure—. Has estat molt puntual. Després del que m’havies dit…

—Doncs ja veus.

Va instal·lar-se a l’altra banda de taula, al meu davant, deixà el porta-monedes sobre la cadira del costat i va tirar-se braç amunt un braçalet de vidre que li queia per la mà. Sospirà:

—Fa calor, oi?

—Tu no en pots tenir gaire.

El vestit, en efecte, era sense mànigues i força escotat; massa, pel meu gust, perquè quan va inclinar-se endavant i se li esbocà una mica més, deixà al descobert l’inici de la sina, una llarga línia d’ombra que desapareixia cap a les profunditats dels sostenidors.

—No sé com ho podeu resistir, vosaltres, amb americana i tot. I aquest matí encara duies corbata.

Fins aleshores no vaig recordar que la tenia a la butxaca, però no vaig dir res. El cambrer s’atansà i ella féu:

—Una cosa ben fresca… Teniu gelats?

—Sí, senyoreta.

—Un de vainilla, doncs.

—Diu que engreixen, els gelats —vaig bromejar jo, quan el cambrer ja s’allunyava.

Tot d’una, sorprenentment, m’havien desaparegut la fatiga i el mal humor d’una tarda pràcticament infructuosa.

—Diuen moltes coses. A mi, de tota manera, no hi ha res que m’engreixi. És clar que de beure no bec gaire. Ara a l’estiu, el senyor Bastida sempre té un caixó de coca-coles al despatx, i podria agafar les que volgués. ¿Vols creure que gairebé no en toco mai cap?… Em dónes un cigarret? —demanà aleshores.

—Ah, sí, perdona!

Va agafar-lo amb les seves ungles ben manicurades i el colpejà dues o tres vegades contra la taula. Després, mentre li allargava el llumí, va fitar-me per damunt la flama amb el seu esguard maliciós, al qual ja començava a estar avesat. Vaig fer:

—Què mires?

—Pensava que deus anar molt a la platja tan negre…

—Aquest estiu encara no hi he anat ni una sola vegada. És de voltar pel carrer.

Ella va encreuar les cames sota la taula i, amb el peu, em fregà el camal dels pantalons.

—Jo tampoc. Els altres estius hi anava sovint, però l’amiga amb qui sortia es va casar i, ja saps…

—Sí, tot és diferent.

Va treure una mica de fum per les comissures dels llavis, i explicà:

—No sé quines ganes de posar-se maldecaps al damunt tan de pressa. Tenia dos anys menys que jo, vint.

—Si estava enamorada…

—De la seva cartera.

—Ah! —vaig fer, desconcertat, però tot seguit vaig recobrar-me—. No en deurà passar gaires, doncs, de maldecaps.

—Per què? Els diners no t’ho estalvien pas tot. Els fills, si en tenen, els haurà de tenir ella… Jo no vull pas casar-me abans dels vint-i-cinc o vint-i-sis. Si em caso.

Jo vaig riure.

—Totes les dones volen casar-se.

—Bé, sí…

Es va interrompre, perquè el cambrer s’inclinava al nostre damunt, deixava el gelat, al capdamunt del qual hi havia una cirera confitada.

—Si és servida…

Li ho va agrair amb un dels seus somriures i altre cop va fregar-me els pantalons quan desencreuava les cames. Tot seguit recollí la cullereta que hi havia dins del plat i atacà la massa de vainilla. Jo vaig donar un cop d’ull al nostre entorn, on havien tingut lloc algunes modificacions, perquè el xicot familiar amb la casa se’n devia haver anat i en canvi al taulell seia una noia jove acompanyada d’un vell.

—Això sí que retorna —digué ella—. De menjar gelat mai no me’n cansaria.

—Doncs, quan acabis pots demanar-ne un altre; els que vulguis.

—No; són cars.

—No hi fa res.

Ella semblava una mica sorpresa i mormolà:

—Això sí que és amable…

Va empassar-se una altra culleradeta i aixecà els ulls cap al rellotge que hi havia darrera el taulell.

—És aviat —vaig dir.

—Aviat per a què?

—Has mirat el rellotge.

—Ah, sí! Ni me n’havia adonat.

—M’has dit que podies quedar-te fins a quarts de nou.

—No; a dos quarts de nou a casa —rectificà ella—. Fins a les vuit. Vaig llançar la punta de la cigarreta per terra i vaig esclafar el foc amb el taló.

—Només sou tu i la teva mare?

—No, i el pare. Per què?

—Per això que l’has d’acompanyar al cine.

—A ell no li agrada. Tinc una germana, també, però és casada. També va casar-se molt jove.

—No m’estranya, si és bonica com tu.

Va aixecar la mà fins als cabells, s’ordenà un ble.

—No sóc bonica. Sóc jove i prou. Una noia com tantes.

—Dec anar molt distret pels carrers, doncs —vaig bromejar.

—Potser és això —i em somreia amb els llavis una mica untats pel gelat.

—No festeges?

—Si festegés no seria aquí.

—Bé… És jove, el senyor Bastida?

—Sí, com tu, si fa no fa. Vint-i-nou o trenta anys. I és solter. Perquè suposo que després m’ho hauries preguntat.

—Em penso que sí. I dius que no passa gaires estones a l’oficina…

—Sí que preguntem!

—És que jo, al seu lloc, n’hi passaria més.

—No va pas llogar-me per passar-se les hores contemplant-me… És molt seriós… Bé, no vull dir que no li agradi de fer broma, perquè li agrada, però no és d’aquests que et molesten. Molt amical, però molt educat… Ja saps què vull dir. De primer, quan vaig veure que hauria d’estar sola al despatx, no em feia gaire gràcia, havia tingut ja una experiència desagradable…

—On treballaves?

—En una casa de cotxes i accessoris. Als tres mesos ja era la secretària del director, però aviat vaig veure que no era pels meus mèrits. No sé què es pensen, la gent —afegí tota acalorada, com si de sobte algú li hagués fet una injustícia—. Es creuen que perquè tenen diners ja s’ho poden permetre tot.

—Et va fer proposicions?

Es quedà mirant-me, vacil·lant, escrutadora.

—Volia posar-me un pis.

—Probablement perquè et trobava lletja.

Però ella va moure el cap.

—Qualsevol li devia fer goig, un home de seixanta-cinc anys o més…

—I el senyor Bastida mai…

—No. Coneix més la gent, ell. I sap fer la distinció que cal entre el negoci i això altre.

—Potser no li agraden les dones…

—No poc! —esclafí, i deixà definitivament la cullereta, perquè ja s’havia acabat el gelat—. Quin número!

—Com ho saps?

Ella m’esguardà amb sorna.

—Al despatx hi ha telèfon, oi? I les coses se senten encara que no vulguis. A més, una vegada, un matí… —Però aleshores es repensà, brandà el cap i digué—: No, més val que no t’ho conti.

—Per què?

—Prou que ne dit. La meva mare sempre es queixa que sóc una descarada.

—No m’ho sembla pas, a mi. Una noia franca, espontània, com hauria de ser tothom…

De fet només mentia a mitges. Semblava una mica descarada, sí, però sense veritable malícia a desgrat de l’expressió que li sovintejava els ulls. La seva mateixa manera de captenir-se, els seus gestos, l’escot, la brusa transparent del matí i la faldilla massa ajustada, no pretenien possiblement ser provocatius, obeïen una moda, una pretesa modernitat que sembla condemnar la modèstia, el pudor… No era culpa seva, doncs, si era com era, és a dir, si es manifestava com es manifestava, perquè no feia més que limitar-se a imitar allò que veia, a vestir com vesteixen gairebé totes les noies, a parlar amb un mínim d’embuts perquè les reticències semblen de mal to. És clar que això no l’excusava del tot, indicava un defecte de formació, l’absència d’uns sans principis morals que, si els hagués tingut, li haurien permès de sostreure’s a la pressió de l’ambient com al cap i a la fi s’hi sostreien tantes d’altres.

—És el que li dic jo —em replicava ella—. Però es veu que de vegades en faig un gra massa.

—Si ho creus així, doncs, fas bé de no contar-ho —vaig dir—. Encara que en el fons deu tractar-se d’algun detall prou innocent. ¿No t’hi has fixat que passa sovint, això? Contem les coses més atrevides i després, de sobte…

—No —va riure ella—, no m’hi he fixat. I tu tampoc. Però no hi fa res, ja t’ho diré. La noia que l’havia acompanyat va oblidar-se el lligacames… trencat.

Suposo que vaig envermellir una mica, perquè em mirava amb una insistència burleta.

—Bé… vols dir que porta noies al despatx?

—Seu no ho devia pas ser!

—No, és clar.

—Per això et dic que és tot un número.

—I què vas fer quan vas trobar el… això?

—Què volies que fes? Ho vaig deixar on era. No m’hi he de ficar pas, jo, en la seva vida privada.

—No… Doncs mira…

No sabia ben bé què dir. Potser era que no estava fet a les noies franques i espontànies com la Maria Antònia. La Marta també ho era, a la seva manera, per bé que no tant, i aquest era l’aspecte que menys m’agradava d’ella, el motiu pel qual encara dubtava després d’haver-hi sortit unes quantes vegades i de deixar que es fes alguna il·lusió.

—Ara, però —prosseguia ella—, em penso que fa més bondat.

—Sí?

—És que festeja.

—Per ser… —però vaig callar a temps el restant, car si li deia que per ser que no s’havia de ficar en la seva vida privada s’hi interessava d’una manera sorprenent, probablement s’hauria molestat—. Vull dir que és una explicació. A ella no la hi deu portar, al despatx.

—Va venir-hi una vegada, però va ser poc abans de plegar, havien d’anar no sé on i va passar a recollir-lo. Una noia de casa bona…

—Com ho saps?

—Són coses que es veuen. Només duia un collaret, però era bo, no com aquestes peces meves —i es tocà el braçalet que li havia tornat a relliscar.

—No n’hi ha prou. Podia haver-l’hi regalat un amic, o el mateix senyor Bastida.

—No, no és noia d’aquestes, ja t’ho dic. I, si no fos rica, potser tampoc no hi festejaria, ell.

—Vols dir que va darrera els diners?

—Tothom hi va. Però vull dir que no és una noia bonica, bonica… Té una cara una mica llarga, interessant, sí, però… i no va somriure en tota l’estona que va ser al despatx.

—Sí que és un defecte! —vaig riure.

—No dic que ho sigui, però entre poc i massa! Ara que em penso… —va somriure’m i intercalà—: Sempre em precipito, jo, sempre faig suposicions… Em penso que és d’aquelles… com t’ho diré… més aviat apassionada, vaja!

—Potser és per això que li interessa, doncs, i no pels diners. ¿No es guanya bé la vida?

Ella va fer un gest imprecís.

—Sí i no. Ha de treballar molt. I té una colla de despeses que potser es podria estalviar…

—Vicis?

—Volia dir del negoci. No li caldria tenir un despatx, si volgués, ni cap empleada; tot s’ho podria fer sol, i des de casa seva.

—Per què no ho fa, doncs?

—Perquè ell veu les coses una mica en gran. Una adreça comercial diu que sempre dóna prestigi.

—I això ho comenta amb tu?

—Sí. Per què no? —preguntà, gairebé sorpresa.

—No ho sé… Deu ser molt comunicatiu.

—Hi ha vegades de tot. Hi ha dies que només obre la boca per dir l’imprescindible i en canvi altres cops es mostra d’allò més xerraire.

No havia pas canviat tant, doncs, car de petit ja era així. Quan li agafava per tancar la boca, ni la lliçó no volia dir. Més sovint, però, l’havien de castigar per enraonar massa.

—Una mica llunàtic, ja veig.

—No —protestà ella—. A tots ens passa una mica, això. Jo també hi ha dies que xerro i xerro… Avui mateix. ¿Sembla que m’hagin donat llengües, oi?

—No et conec prou per a dir-ho —li vaig somriure—. O potser vols compensar les hores que et passes sola. Ja m’has dit aquest matí que era més aviat avorrit…

—Sobretot quan no hi ha feina, o n’hi ha poca.

—Que deu ser gairebé cada dia, pel que comprenc. De tota manera —vaig afegir per tal d’encarrilar novament la conversa cap on m’interessava— en el fons no pensa malament. Vull dir en això de tenir una adreça comercial… Sobretot si viu en algun indret impossible.

—Tant com impossible! A Gràcia, al carrer Banyoles.

Mentalment, vaig prendre’n nota. No calia insistir més, perquè el carrer Banyoles no és pas una via gaire llarga; podria trobar-ho fàcilment. Però ella ja s’havia llançat i prosseguí sense necessitat de preguntar-li res més:

—Només que no és casa seva. Ell i la seva mare viuen com a rellogats a casa d’una coneguda.

—Encara es comprèn més, doncs… I sempre ha fet representacions?

—De més jove havia treballat en un despatx: una ferreteria. I de les oficines va passar a fer de venedor; de viatjant.

Aleshores s’aturà, en sec, tornà a ordenar-se el ble que li queia sobre el front, no d’una manera espontània, sinó tot el contrari, molt estudiada, i es mig queixà:

—Però només parlem d’ell. No sé com ha vingut…

—Tens raó. Parlem una mica de tu.

—No ho dic per això —es defensà ella.

—Però a mi m’agradaria…

—No hi ha res per contar. Una noia que treballa i ja està dit tot.

—No és pas veritat. Una noia que té idees molt personals…

—Jo?

—Sí. Encara no havia conegut cap noia que em digués que potser no es volia casar.

—Ah, bé… T’ha fet molta gràcia, oi?

—Una mica.

Darrera el taulell s’havia disparat la cafetera i tots dos vam mirar cap aquella banda. La noia que anava amb el vell se li repenjava a l’espatlla i, molt a prop de l’orella, li mormolava alguna cosa que devia ésser molt divertida, perquè tenia una expressió somrient. Quan els nostres esguards es tornaren a trobar, la Maria Antònia digué:

—La seva filla, no l’és.

—No.

—Algun individu com el senyor Puigoriol.

—I qui és el senyor Puigoriol?

—Aquell individu que t’he dit. El del pis.

—Ah, sí! I et passen sovint, coses d’aquestes?

—Sempre hi ha algun poca-solta —alçà les espatlles.

—Ara que la culpa potser no és tota d’ells —se’m va escapar.

—Per què?

—Volia dir… En fi… —No sabia com sortir-me’n, no tenia encara prou franquesa per a dir-li què pensava, però ella continuava mirant-me, una mica recelosa, i no em quedà més remei que trobar una manera impersonal d’aclarir la situació—. Em referia a aquestes modes d’ara, totes aneu tan curtetes, tan escotades, porteu tan poca roba…

—No és cap mal, això. A l’estiu…

—Però no cal estranyar-se si… de vegades… algú… ja m’entens. Hi ha confusions.

—No hem d’anar pas com aquestes d’Acció Catòlica, que fins i tot en ple estiu duen vestits amb mànigues llargues, tapades fins al coll…

—Tampoc no és cap mal.

—On visc, n’hi ha una —digué ella sense fer gaire cas de la meva observació—. Només de veure-la t’entren suors. Estic segura que és d’aquelles que ni es dutxen per no haver de despullar-se…

—Ni tant ni tant poc…

—No em creus?

—Sí. Vull dir que no totes són així.

—No en deus haver conegudes gaires.

—Sí. Jo també en sóc —vaig dir-li aleshores.

Ella obrí molt els seus ulls ametllats que de sobte semblaren devorar-li la cara.

—No!

—No hi vaig mai, ara, però en sóc.

—No m’ho crec. Bromeges!

—T’asseguro que no.

Però ella restà incrèdula.

—Sí, bromeges.

—Si tu ho dius…

—No, de veritat… N’ets?

—Sí.

No se’n sabia avenir, perquè encara exclamà:

—No ho hauria dit mai!

—Calia que portés algun senyal distintiu, alguna marca?…

—No; ja sé que no. Però tu ja has vist com era jo, una mica… fresca… I m’has dit per trobar-nos…

—És que també m’agraden les noies, no sé si ho saps.

—Bé… jo que em pensava…

—Desil·lusionada, oi?

—No… m’estranya, només. Encara no estic segura que no em vulguis enredar. Ets un xicot eixerit.

—Gràcies —vaig dir irònicament.

—És clar que una es fa moltes idees falses…

—És això.

—Bé, bé, bé… —Encara no les tenia totes i no parava d’ullar-me com si tot d’una li haguessin canviat el company—. ¿Per què has dit de trobar-nos?

—Perquè m’has agradat. I continues agradant-me —vaig fer sense faltar del tot a la veritat, encara que aquell no fos el motiu determinant. A la seva manera era encisadora, i es comprenia que no era pas una mala noia. Una mica despreocupada i prou. O potser més que una mica, perquè aleshores em preguntà:

—Digue’m una cosa… Tu hi festejaries, amb una noia com jo?

—Sí —vaig dir, un xic atabalat; no ho esperava.

—Sí… —repetí ella, pensativa—. I els teus amics què dirien?

—Que ets bonica.

—I la teva família?

—Estic segur que et trobarien simpàtica.

Ella sacsejà el cap d’una manera molt còmica.

—No ho entenc.

—Que ets una mala noia, per ventura?

—No m’hi tinc pas.

—Doncs…

—Però no vaig a missa… vesteixo com vesteixo, m’agrada divertir-me, a la platja em poso bikini…

—Si no és permès!

—Qui ho ha dit? Si les estrangeres en poden portar… Ningú no et demana els documents.

—Està bé —vaig fer—. No me n’escandalitzo, si vols dir això. Ara que si festegéssim miraria de fer-te canviar una mica.

—Mànigues llargues? —rigué ella.

—No. No agafis manies, perquè no totes són com aquesta veïna teva. Però no et deixaria anar tan escotada.

Adreçà l’esguard a la seva sina, i la meva mirada va seguir-la. Tot d’una em sentia una mica excitat, una mica marejat i tot. Mai no havia parlat d’aquesta manera a una noia i gairebé no em pensava que fos possible. La Marta també era una xicota moderna, però tenia un altre caràcter, potser més reservat per a dir-ho d’alguna manera, i totes les vegades que havíem sortit junts la conversa havia estat molt diferent, més circumspecta, més assenyada i superficial.

Vaig adonar-me que ella aixecava els ulls.

—Trobes que hi vaig massa, de debò?

De primer em semblà que se’n burlava, però tot seguit vaig comprendre que no, que era una altra de les seves manifestacions espontànies.

—Sí; resulta provocatiu.

Vaig veure que s’empassava la saliva, sobtadament incòmoda.

—No se m’havia acudit, de debò.

—Potser no. Moltes noies que vestiu així sou més innocents que no ens afigurem.

—Què has pensat, quan m’has vist? Que era una conquista? ¿Per això has volgut sortir amb mi? —féu gairebé ofesa pels seus propis pensaments.

—No en faig, jo, de conquistes.

—Bé… No t’estranyi que estigui una mica confusa… Jo… Impulsivament vaig agafar-li una mà.

—Ets una bona noia, Maria Antònia.

—Tant com això… M’agrada que es fixin en mi.

Vaig riure, una mica insegur, mentre retirava la mà de damunt la seva, perquè ella no s’havia mogut; de fet, ni s’havia adonat del meu gest.

—És molt femení, això.

M’adreçà una ullada indecisa, però tot seguit desplaçà l’esguard cap al rellotge.

—Potser que me’n vagi, ara; ja és tard.

—Com vulguis. Puc acompanyar-te?

—Sí, vine…

Ho havia dit una mica dèbilment, i per això vaig afegir:

—Si et sap greu que et vegin amb un xicot d’Acció Catòlica, no.

—Ja t’he dit que no ho semblaves.

Vaig girar-me cap al taulell, però el cambrer em donava l’esquena i no valia la pena de cridar-lo.

—Anem, doncs.

Recollí el portamonedes i em precedí cap a la porta, on s’aturà mentre jo pagava. Dos xicots que passaven per fora van xiular i després encara es van tombar dues o tres vegades.

—Agafes el metro, m’has dit?

—Sí.

Passava una riuada de cotxes i de camions, accelerats per tal de poder arribar al semàfor abans no canviés el llum, i tots dos vam aturar-nos arran de la vorera. Jo vaig encendre una altra cigarreta.

—Suposo que ara no en vols…

—No, pel carrer no. Encara no sóc tan moderna.

Ho va dir amb una mica d’èmfasi, subratllant-ho perquè me n’adonés bé, i jo vaig riure amb no gaire solta, cal dir-ho.

—T’has molestat, oi?

—No; no m’has dit res que fos ofensiu, ben mirat.

La corrua es va interrompre amb el canvi de llum i tots dos vam prosseguir carrer avall, cap a la Ronda de Sant Pere. Les nostres mans van fregar-se, però jo vaig separar-me una mica perquè no es pensés que ho feia a posta. Vaig adonar-me que m’observava.

—Què mires?

—No sé…

—Ens tornarem a veure?

Ella semblà estranyar-se una mica.

—Em vols tornar a veure?

—Si no hi ha inconvenient…

—T’adverteixo que tots els vestits d’estiu els tinc si fa no fa, escotats.

—De moment, m’hi resignaré.

—De moment? —Gairebé s’aturà—. Aquesta si que és fresca! —Però després esclafí a riure—. Ja veuràs quan conti a les amigues la conquista que he fet!

—Només en tenies una, d’amiga, i es va casar.

—Es poden tenir amigues sense sortir-hi…

—És cert. Les farà riure, oi?

Però aleshores es posà seriosa, m’esguardà fugaçment i va moure el cap.

—No, no té cap gràcia, ja ho sé. No et pensis que m’agrada burlar-me de la gent, però de vegades sóc una mica atabalada.

—No; ja t’ho he dit, espontània. En el fons, és una bona qualitat.

—En això opines com el senyor Bastida, doncs.

Vaig arrufar el nas, perquè aquella observació no m’agradava, però per a parlar d’ell li havia demanat de veure’ns, de manera que vaig aprofitar de nou l’atzar que el ficava entre nosaltres.

—També hi parles com has parlat aquesta tarda amb mi?

—No. Què et penses? Ell és l’amo i jo la llogada. Però en qüestions de la feina, si s’escau, també li dic què penso.

—No ho acabo de comprendre.

—Sí, home! Vull dir que no sempre dic amén. Ara mateix, l’altre dia, buscava uns papers sobre una venda que ha ocasionat reclamacions. Vam servir tot un seguit d’objectes d’oficina, però es veu que ells, els clients, els van deixar empaquetats i sis mesos després, quan amaven a usar-los, han descobert que hi havia uns trepans amb un defecte de fabricació… Doncs bé, els papers no sortien per enlloc i vaig dir-li ben clar i ben net que era un desordenat…

—I ho és?

—Sí. Per això deu voler una empleada, també; ell sol de vegades no s’hi entendria. I així i tot sovint és difícil, perquè jo ho ordeno i després ell ho toca i no ho deixa a lloc.

—I què va dir?

—De moment semblava que es volia enfadar, però a la fi em va donar la raó. I després encara em va donar un consell. Sigui sempre tan franca, em va dir.

—De vostè, us tracteu?

—És clar. Com, doncs? —s’admirà ella.

—No ho sé. Si és jove…

—No hi fa res. No puc pas tutejar-lo, oi? si és l’amo. Doncs és natural que tampoc no em tutegi ell a mi. He dit alguna cosa graciosa? —féu aleshores, en adonar-se que jo reia.

—No. Pensava que sí, que deus ser molt ordenada, tu.

—Bé… hi ha vegades de tot. O en comparació de segons qui. Perquè al costat de la meva mare… És clar que a casa sóc diferent. Però ell, el senyor Bastida, és un despistat. Per començar, sempre ho perd tot…

—No sé com pot fer negocis, doncs… I que li vagin bé, encara. Té cotxe? —vaig fer aleshores, com qui no hi toca.

—Tothom en té, ara.

—Jo, no.

—Ja ho he vist.

—N’hi ha que el lloguen per presumir.

—No; el va comprar a terminis. Prou feina que em donen les lletres cada mes.

—Si paga rai!

—Si no pagués l’hi pren…

—Compte! —vaig exclamar mentre allargava la mà cap al seu braç.

El xofer ens mirà amb l’expressió irada que solen tenir els conductors quan algú bada pel carrer, i ella saltà cap enrera, amb un espant. Rigué nerviosament.

—Parlant de cotxes!…

Però els incidents encara no s’havien acabat, perquè un moment després, quan baixàvem les escales del metro, va torçar-se-li el taló, relliscà i, si no l’arribo a sostenir, rodola graons avall. Dues noies i un xicot que pujaven van mig riure. Jo vaig recordar-me d’aquella anècdota que conten de Bernard Shaw, el qual un dia va caure per unes escales de metro i, en arribar a baix, quan s’incorporà, va adreçar-se als badocs que el contemplaven amb aquests mots: ¿algú de vostès és capaç de fer-ho?

La historieta li va fer gràcia tot i que, com vaig veure, no sabia qui era Bernard Shaw. Féu:

—Jo no tinc gens de presència d’esperit. Quan em sembla que faig el ridícul, més aviat m’atabalo.

—Com gairebé tothom.

Va aturar-se per tal de mirar-se el taló, i es repenjà una mica contra meu.

—Sortosament, no s’ha trencat.

Es redreçà de nou i continuàrem davallant cap a la bravada ardent que sortia de les profunditats del subterrani. El metro entrava sorollosament a l’andana.

—Corre! —féu ella—. Encara l’agafarem.

Amb una esgarrapada, vaig recollir els dos bitllets i em vaig precipitar al seu darrera. Però després encara ens vam haver d’esperar entre la doble paret de gent que deixava un estret passadís per on sortien els passatgers arribats a destí. Al meu davant algú s’obria pas a cops de colze, perquè el vehicle anava atapeït. Una empenta em projectà contra la noia i tots dos entràrem mig giravoltant. Dins, vam trobar-nos cara a cara, comprimits entre ventres i espatlles que ni ens deixaven moure. A poc a poc anà aixecant el cap i em va somriure gairebé tímidament.

—Com sues —va dir-me.

—És clar. Això és un forn.

Es va moure una mica, però un canvi de velocitat del vehicle tornà a encastar-nos l’un contra l’altre. Els seus cabells, que tenia a frec de nas, desprenien una olor dèbil i agradable que no sabia identificar. Més enllà, cap a la porta del mig, algú discutia i vaig mirar de prestar-hi atenció per si podia oblidar l’angúnia que em feia jo mateix. Ella per força havia de sentir la urgència intempestiva de la meva carn, que no m’era possible de dominar i que m’avergonyia. Però cada cop era pitjor, el moviment gronxadís del metro m’obligava a fregar-me contra el seu ventre i m’enduria encara, m’enduria dolorosament.

—Perdona —vaig mormolar a la fi.

Ella només tancà i obrí els ulls amb un aleteig ràpid mentre intentava de somriure, i aleshores vaig adonar-me que havia envermellit. Algú avançava com podia per darrera d’ella, cap a la porta, i la pressió, un instant, gairebé fou intolerable, però seguidament va produir-se un petit buit al nostre costat i vaig aprofitar-lo per a mig girar-me. Una dona es refregà contra meu, perquè el buit es tancava de nou, i va tombar-se per tal de mirar-me amb un somrís pastós que revelava una dent d’or. El metro que alentia em projectà endavant i, sense voler, vaig deixar caure les mans contra els braços de la Maria Antònia.

—Això és una barca! —vaig comentar.

Vam anar relliscant per damunt d’altres cossos, que relliscaven al seu torn, que cedien, car la massa semblava haver-se tornat més blana, porosa, i ella, que se sentia caure, se subjectà a les solapes de la meva americana. De nou vaig sentir l’escalfor de les cuixes, del baix ventre, i la meva duresa que semblava impacient de penetrar-la. La suor em rajava a gotes grosses i devia tenir les galtes com un perdigot.

Quan les portes s’obriren es produí com una mena de remolí i tots dos avançàrem cap al fons, on ella va quedar-se gairebé presonera entre les cames d’una dona rodanxona que respirava asmàticament. Vaig poder-me treure el mocador i me’l vaig passar per la cara.

—Si estàs xop! —exclamà ella.

—Sí, ja ho sé.

No gosava mirar-la.

—Jo gairebé no suo mai.

—Tens sort.

—No ho sé. Diuen que… és bo, suar.

—Ximpleries! Això ho deuen dir els que suen, per justificar-se.

—Per què? No és cap mal.

—Ni cap bé —vaig rondinar malhumorat—. On baixem?

—A la Sagrera.

El cotxe s’havia tornat a omplir, però ara ja es respirava més lliurement i, a partir del Clot, anà buidant-se d’una manera perceptible. Ella i jo acabàrem per refugiar-nos contra la porta de l’esquerra, a tocar d’una maleta que algú semblava haver abandonat.

—I cada dia has de fer el viatge en aquestes condicions?

—Si fa no fa… On vius, tu?

—Prop de la Sagrada Família.

—Els tramvies també van plens.

—Però no t’hi ofegues.

—Una s’hi acostuma —digué arronsant les espatlles—. És molestós quan trobes… —però aleshores callà, esguardà fugaçment cap als vidres negres que ens reflectien i rectificà—… quan van tan plens que n’has de deixar passar uns quants. De vegades he pensat a comprar una moto.

—Saps conduir?

—N’aprendria. Ara en pots comprar una per menys de mil pessetes mensuals i, si convingués, estic segura que el senyor Bastida també m’avançaria alguna cosa, l’entrada que de vegades demanen.

—També els bancs n’avancen, segons com —vaig fer jo per tai de preparar la pregunta que va seguir—. Amb quin opereu?

—Jo? Amb cap! —va riure.

—El teu amo, doncs.

—Amb l’Espanyol. Però a mi no em coneixen.

—És clar…

—L’empipador és que el pare no ho vol.

—Troba que no fa per a una noia?

—No; té por que em faci mal. Diu que sóc massa esbojarrada. I també que després no guanyes per multes.

Les portes van obrir-se i van tancar-se a l’estació de Navas, on el cotxe va quedar reduït a la meitat del seu contingut.

—Em penso que no li falta raó.

—Però és tan còmode! I no perdria el temps que perdo ara.

—Podries proposar al senyor Bastida que t’acompanyés amb el seu cotxe —vaig riure.

—Això! No estaria malament. Ja m’agradaria veure la cara que posaria la mare si cada dia arribava en cotxe a casa… Ja li fa poca gràcia que treballi en un despatx on sóc sola i l’amo és jove…

—No té res d’estrany. Tingues en compte com pensen la gent del seu temps.

Ella em mirava de reüll, amí un petit somrís entre irònic i reflexiu. Després féu:

—Tu no hi penses, doncs?

—No. Per què?

Ella només va moure les espatlles.

—Ja ets un noi ben curiós!

—No; tu ets curiosa. També tens idees antiquades.

—Aquesta si que és bona!

—Encara no t’has tret del cap que perquè sóc d’Acció Catòlica m’hauria d’esverar de tot. Que vulguis anar amb moto, que treballis amb un home jove… Som de criteri més obert que no et penses. Et podria dir coses que t’escandalitzarien a tu —vaig afegir, tot i que allò ja no tenia res a veure amb l’Acció Catòlica. Però d’una cosa me n’havia anat a l’altra i ara recordava mossèn Codina, el vicari jove, i el consell que una vegada va donar a un xicot que el consultava sobre un assumpte delicat.

—Quines coses? —volgué saber ella.

«Per què no?» vaig dir-me, i aleshores li ho vaig explicar:

—Conec un sacerdot que opina que no és cap mal que dues persones que festegen i pensen casar-se tinguin relacions íntimes abans de passar per l’altar.

—Un capellà, pensa això? I t’ho ha dit a tu?

—Veus com t’esveres?

—No; és que no et crec.

—Te’l puc presentar quan vulguis.

Però ella ja no va contestar, perquè les portes tornaven a obrir-se i aquesta era la nostra estació. Vaig seguir-la a l’andana, comparativament més fresca, ja que un corrent d’aire circulava al llarg del túnel.

—I com pot ser que opini així? —em preguntà mentre avançàvem cap a les escales.

—Creu, i suposo que amb raó, que un matrimoni no pot ser reeixit si marit i muller no s’avenen sexualment. Per això no hi ha com assegurar-se’n abans que el mal no tingui remei… S’entén, sempre que la cosa sigui feta de bona fe, i això queda a la consciència de cadascú.

—Doncs mira!… —féu ella, que semblava haver-se quedat sense paraules.

—Tu que ets tan moderna —vaig dir aleshores, i ara era jo qui es mostrava irònic— ¿t’hi avindries si el teu promès, quan en tinguis, t’ho proposava?

—Com vols que ho sàpiga, ara? M’hi hauria de trobar. —Començà a pujar els graons i se’m mig tombà—. De tota manera em sembla un capellà ben poc capellà, aquest. Ja m’agradaria que tingués una conversa amb el rector de la nostra parròquia…

—Que el coneixes, potser?

—És clar.

—Pensava que no anaves a missa…

—No, ara no. Hi havia anat de més petita, i és el mateix. Sempre feia uns sermons! Suposo que encara els deu fer.

—Les coses han canviat. No vull dir que tothom sigui tan obert com mossèn Codina, però hi ha un altre esperit, més comprensiu, més tolerant…

Pronunciava unes paraules familiars que, no feia molt, havia tingut ja ocasió de dir a la Marta, la qual també opinava una mica que l’església s’havia encarcarat i que per això els fidels la deixaven.

—Potser sí —em concedí la Maria Antònia.

—Els sacerdots joves, sobretot, comprenen que s’ha de fer més confiança a la naturalesa humana, que és un error procedir com si aquesta fos radicalment dolenta i les seves flaqueses dignes dels càstigs més tenebrosos. No vull dir que hagi desaparegut la noció de pecat —vaig prosseguir—, perquè el pecat existeix, però jo diria que hi ha una tendència a veure’l més en la mena de voluntat que hom posa en la falta que en la falta mateixa… M’entens?

—Sí… Series un bon predicador!

—A què ve, això, ara?

—Vull dir que t’expliques bé, home. —Aleshores va riure i preguntà—: Vols que et presenti la Joana?

—Qui és, la Joana?

—Aquesta noia del meu veïnat que t’he dit, la que sempre porta mànigues llargues.

—Per què ho he de voler?

—Em faria gràcia que sapigués que hi ha capellans que opinen com dius.

—No es tracta de fer gràcia —vaig dir una mica severament.

Pujàvem els darrers graons i algú que devia tenir molta pressa em colpejà el colze mentre passava afuat a tocar nostre. Dalt, el cel s’havia anat cobrint d’un borrissol blanc, acanalat, pels vius del qual penjaven uns rastres daurats.

—Ja ho sé… O el senyor Bastida —féu aleshores, rient.

—Com és, ell?

—Un menjacapellans… Bé, entenguem-nos. És incapaç de fer cap mal a ningú, em penso, capellà o no capellà. Però no els té cap simpatia. Diu cada irreverència, de vegades!

—Amb això perd el temps?

—No…

—Segur que t’has deixat influir.

—Jo? no sóc tan suggestionable com et penses.

—Les dones sempre ho sou.

—Mira que presumit!

Avançàvem ja per la calçada desigual, on es barrejaven fragments d’enrajolat i munts de terra. Sota, en un camp, uns nois jugaven a futbol.

—És ell qui t’ha fet desistir d’anar a missa?

—Ni sap que no hi vaig. ¿Que et penses que les hi explico, les meves coses?

—Si de vegades diu irreverències i tu no protestes…

—A mi no em diu res. En realitat només les hi he sentides dir una vegada, amb un client que ja devia saber com pensava.

Vam callar un moment mentre fèiem la volta a una llarga muntanya de maons escampats davant una casa en construcció, ara deserta, perquè els obrers ja devia fer estona que havien plegat.

—On vius, tu? —vaig preguntar-li aleshores.

—Aquí mateix, en un barri.

—Un barri?

—Ja ho veuràs. Són unes quantes casetes només de planta baixa, sota l’avinguda. Aviat n’haurem de marxar…

—Per què?

—Aquests terrenys ara valen un dineral i qualsevol dia l’amo se’ls vendrà. Saps d’algun pis que no sigui massa car?

—De moment no, però hi puc pensar.

—Això em recorda… Què fas, tu?

—Treballo per una casa de maquinària, visito clients… una mena de treball de relacions públiques, podríem dir. —I per tal de desviar el seu interès vaig afegir apressadament—: De vegades em diuen coses interessants. No és impossible que un dia sàpiga on hi ha un pis. Però és clar —vaig somriure— ens haurem d’anar veient.

Ella es desviava cap a la dreta, on s’alçava una paret i es veien els darreres d’unes cases amb les eixides plenes de roba estesa.

—No hi tens inconvenient, oi? —vaig fer un veure que no deia res.

—No.

—Jo, però, a causa d’això de visitar clients, de vegades faig hores una mica irregulars i… Vols que et telefoni al despatx? O potser tens telèfon a casa?

—Aquí? —i aleshores assenyalà cap a les escaletes que de primer no havia vist, unes escaletes molt penjades, que davallaven fins a una mena de pati interior, llarg i estret, gairebé un barri com havia dit ella—. Pots trucar-me al despatx.

—És pintoresc —vaig comentar jo mirant cap a baix, cap a les casetes blanques amb llurs portes amples, de dos fulls, como als pobles.

—Molt! Sobretot quan plou massa i tot s’inunda. Tinc unes ganes de marxar-ne!

—Per jugar la quitxalla deu estar d’allò més bé —se’m va acudir en veure dos noiets i una nena culivats contra un racó, on semblaven conspirar.

—Això sí. Quan era menuda m’agradava molt, no ho hauria canviat per res. I també hi ha tots aquests terrats —assenyalà cap a les cases de l’altra banda i les escales exteriors que pujaven dels patis, en les quals es veien tot d’emparrats—. Per a jugar a fet i amagar no hi havia un indret millor.

—Ja m’ho penso —vaig dir una mica nostàlgic, perquè jo de petit havia viscut sempre en un pis.

—Bé —féu aleshores ella—, me n’he d’anar. Ja és tard.

—Falten dos minuts per dos quarts de nou. Hem estat molt puntuals.

—La mare ja em deu esperar.

Dues dones assegudes cap al fons, al llindar d’una porta, havien aixecat els ulls i ens miraven encuriosides. Potser per això ella no acabà de completar el gest iniciat de donar-me la mà.

—Fins aviat, doncs.

Em va somriure, assentint amb el cap, va girar-se cap a les escales i començà a davallar. Jo la mirava des de dalt, a tocar del breu parapet, i tot d’una vaig sentir-me emocionat. Era una noia bonica, bonica de veritat. Més que la Marta. Va saltar els darrers graons de dos en dos i el vestit li voleiava, lleuger. Tota ella donava una impressió d’ingravidesa malgrat la fermesa carnal del seu cos. Va mig córrer cap a la segona porta, prop de la qual va aturar-se un moment, tombada. Quan va veure que jo continuava a dalt, contemplant-la, alçà el braç i em saludà mentre somreia. Les dues dones, al final del barri, somreien també, com si recordessin llur joventut.

—Adéu —vaig fer, però ella no em podia sentir. Vaig aixecar, doncs, també el braç i ella abaixà el seu cap al pom de la porta. Un moment després, havia desaparegut.