S’ha entretingut mirant per la finestreta del passadís i ara es gira cap al compartiment, on només hi ha la noia i l’home que abans ha estat decapitat.

—Qui ho deia que el tren no corre? He vist desaparèixer l’estació!

—Corria, senyora, corria…

Dona Reginalda es queda mirant la noia com si li hagués dit una impertinència i, una mica altiva, fa:

—No sé si us entenc…

—Potser no. Però és que també podria ser que mai no n’haguéssim sortit, de l’estació.

Ella insisteix:

—Us asseguro que l’he vist desaparèixer!

—No hi fa res. Potser és ella, que viatja.

L’home de la testa decapitada, que fins aleshores les ha contemplades amb un somrís entès, ara adopta una expressió greu i diu:

—Tindreu una base per fer aquesta afirmació…

—No és una afirmació. Insinuo, simplement, una possibilitat. I la base és aquesta: no he observat, i suposo que vostès tampoc, els efectes normals de l’acceleració i de la desacceleració.

Dona Reginalda se sent una mica molestada, perquè, aquell llenguatge de la noia, que vol ésser tan precís, li resulta excessiu. De tota manera, hi ha quelcom de veritat en el que diu, i tant ella com l’home ho han de reconèixer, aquest darrer amb paraules quan assenteix:

—En efecte.

Però després d’una reflexió, diu:

—Ara que em pregunto si, en la nostra condició actual, encara té validesa la llei de la inèrcia.

—Per què no? Tenim un cos, un cos que podem palpar i sentir, un cos material… És natural que continuï sotmès a totes les lleis que regeixen el capteniment dels cossos.

Dona Reginalda es distreu perquè, de cua d’ull, ha vist avançar pel passadís els altres companys de compartiment, precedits d’una dona desconeguda. Exclama:

—Aquí els tenim!

Li passa pel cap que és curiós que tornin a trobar-se tots, però no arriba a remarcar-ho en veu alta. El xicot que de primer ocupava el seient de davant l’home que fou decapitat, ja toca la desconeguda pel braç mentre li indica:

—És aquí.

Tots se’ls miren, i dona Reginalda pregunta:

—Una arribada de nou?

El xicot explica sumàriament:

—No sé si pot anomenar-se així. L’hem treta de l’estació, on vivia.

La noia aprofita tot seguit l’ocasió i, quan la dona s’endinsa pel compartiment, reflexiona:

—En aquest cas, potser ens podrà treure d’un dubte… Hem estat discutint la possibilitat que el tren continuï immòbil mentre l’estació es desplaça.

Dona Reginalda assenteix, tot apartant-se una mica per tal de deixar passar el vellet i el xicot que seu al seu costat.

—Sí, ella ho hauria de saber.

La dona s’instal·la al lloc que ocupava el xicot que rescatà la testa decapitada i confessa:

—No he observat mai res.

—Però si heu viscut a l’estació…

—Aparentment, l’estació no s’ha mogut mai de lloc. Ara que es podia moure sense que me n’adonés. És tan igual, la planura que l’envolta!

El vell diu:

—És ben estranya la vostra ignorància total de tantes coses! Potser és que mai no heu estat prou curiosa. Hi ha aquest mateix afer dels guies… Vós ni ens n’heu parlat!

Dona Reginalda fa:

—Guies?

Però la dona ja contesta:

—És que pràcticament no en sé res. Sé que hi ha d’haver uns guies per als viatgers que es concentren ocasionalment a l’estació, però no els he vistos mai.

El xicot que seia davant l’home que va ésser decapitat, ara dret a tocar seu, avança el cap per damunt l’espatlla de dona Reginalda:

—Què voleu dir amb això que es concentren?

—Sí. Per què us penseu que n’hi ha, d’estacions? S’hi reuneixen els viatgers que han d’agafar el tren.

Dona Reginalda protesta:

—Tots hem hagut d’agafar el tren, una hora o altra. I jo no recordo cap estació, ni cap guia.

—Ni jo.

—Tampoc jo.

Els altres no parlen, però amb el cap s’adhereixen a les manifestacions de llurs companys. La dona insinua:

—Potser no els podem veure… Vull dir els guies.

—Però i l’estació d’origen? N’hi ha d’haver una per cadascú de nosaltres…

—Sí, això és més difícil d’explicar. En devem perdre la memòria.

Dona Reginalda assenteix:

—És natural. En passar d’una vida a l’altra. Al capdavall, la mort…

La dona es redreça i repeteix uns mots que ja ha dit una estona abans, a l’estació:

—Jo no m’ho crec, que siguem morts!

Dona Reginalda, una mica afectada, entra al compartiment, deixant fora, sol, el xicot que temps enllà rescatà la testa. S’instal·la confortablement, com si es preparés a assistir a un espectacle que per endavant sap que ha d’ésser emocionant.

—A veure, a veure!

La noia, pel seu costat, s’adreça també a la dona de l’estació:

—En què us fundeu?

—És una impressió, sobretot.

Tots posen una cara desencisada, fins que ella afegeix:

—Però hi ha alguna cosa més, és clar… Suposo que vostès, com jo, han pogut comprovar això: que no hi ha res que tingui una explicació, que la nostra situació és absurda, desproveïda de tota lògica; que les coses i les persones apareixen i desapareixen d’una manera sobtada, gratuïta: les estacions… els trens… els guardians uniformats… No és propi del somni, això?

Fa una petita pausa, però abans que algú altre pugui dir res, continua:

—No, no puc creure que sóc morta. Estic gairebé segura que somnio.

La noia de formació científica posa una cara severa.

—Però si és com dieu, cap de nosaltres no existeix! Tots som una creació de la vostra activitat onírica. I si sóc jo qui somnia, són vostès que no existeixen. Tots podem fer la mateixa afirmació, perquè tots estem, suposo, segurs de la nostra existència.

Dona Reginalda, una mica a contracor, perquè ella mateixa no ho acaba de veure prou clar, insinua:

—Potser somniem tots…

La noia s’hi oposa immediatament:

—No pot ser. No pot ser que tantes persones tinguin el mateix somni i somniïn només altres persones reals, en el context precís perquè cada una d’elles acompleixi la mateixa funció en tots els somnis distints.

Dona Reginalda ho troba una mica complicat, però s’ha fet càrrec de la intenció de les paraules de la noia.

X els altres també, aparentment. La dona que ha viscut a l’estació, fa:

—És curiós, sí, però no impossible. Sigui com sigui, jo m’inclino a pensar que, en definitiva, sóc l’única que somnio.

Des de fora, el xicot que va salvar el cap de l’home que seia davant seu, protesta:

—Gràcies, dona! Si ho hagués sabut potser no us hauria tret de l’estació…

El vellet recalca:

—Això ens ensenyarà a fer favors.

La dona adopta un posat deseixit abans de tranquil·litzar-los:

—Jo, de vostès, no m’amoïnaria tant. Puc anar equivocada. I, si no hi vaig, tampoc no té cap importància, des d’un punt de vista pràctic: mai no deixaré de procedir com si tots vostès tinguessin la mateixa existència real que tinc jo. Més encara: no podria pas procedir d’altra manera.

La noia comenta:

—Això pot indicar que la vostra convicció no és tan ferma com us sembla. En el més íntim de vós mateixa deveu reconèixer la fragilitat de la vostra posició.

—Potser sí. Però que no sóc morta, m’atreviria a dir que ho tinc per ben segur. Mai no he vist que els morts se n’anessin amb el seu cos. El deixen a la terra.

—Bé, bé, això… Segons una doctrina esotèrica babilònica…

Dona Reginalda salta, plena d’energia:

—Altra vegada? Feu com tots els vells: us repetiu!

La dona, però, sembla encuriosida:

—Una doctrina babilònica?

El xicot que continua al passadís, però amb el cap dins el compartiment, s’adreça a dona Reginalda:

—Permeteu que ens ho conti. Quan us ho ha explicat per primera vegada jo no era aquí, i em sembla que tinc dret…

L’home que ha estat decapitat riu:

—Dret!

Però el vellet ja aprofita l’ocasió favorable i comença:

—Com he insinuat, es pretén que cada home té dos cossos que coexisteixen, tots dos de naturalesa material… He dit que era una doctrina esotèrica babilònica, però de fet el seu origen potser cal cercar-lo entre els lemurs…

Allò no ho ha dit l’altra vegada, i dona Reginalda s’estranya:

—Lemurs?

—Sí, els habitants d’un continent que existia a l’oceà índic, desaparegut quinze mil anys abans de la nostra era, sí no més… El fet és que la doctrina, potser en una forma evolucionada, fou transmesa fins a l’època de l’imperi babilònic; els seus adeptes, però, sempre foren un grup escàs, perseguit per l’església oficial, i no s’ha aclarit ben bé quina era la forma del seu culte, en el supòsit que en tinguessin un, com cal creure. Els nostres coneixements actuals no permeten…

S’interromp i somriu per ell mateix abans de prosseguir:

—Però divago. L’essencial del que sabem de la doctrina en qüestió, és això: coexisteixen en l’home dos cossos materials i distints, però no distingibles l’un de l’altre fins després de la mort. La ruptura té lloc al moment del traspàs, però un dels objectius de la secta era, precisament, arribar a aquest… diguem desdoblament, en el curs de la vida. Potser ho van aconseguir, però en tot cas els detalls del procés tècnic que menava a aquest resultat s’han perdut. Un dels cossos era mortal, el cadàver que resta en la terra; l’altre sobrevivia en una segona dimensió de la realitat. Fins i tot se li suposaven qualitats reproductores…

El xicot que seu al seu costat esclafeix una rialla vagament amarga.

—La veritat, que ho digueu ara, després del descobriment que hem fet…

Dona Reginalda pregunta:

—Quin descobriment?

Li contesta el xicot que continua dret al passadís, en veure que a l’altre li costa una mica d’explicar-se:

—Que som asexuats, senyora!

Ella reprimeix un gest impacient i nerviós de les mans, cosa que el xicot deu haver observat, ja que diu:

—Sí, sí, podeu comprovar-ho. Ara en aquest gest ja no hi ha cap impudor.

Així i tot, dona Reginalda no s’atreveix a fer-lo, però observa que la noia que té al costat no es mostra tan escrupulosa.

—Doncs és veritat!

Es gira al vellet, sense que se la vegi massa despitada per aquella comprovació insòlita:

—Té raó, parlar de capacitat reproductora en aquest cas…

—Sabeu perfectament que l’acte sexual, tal com el coneixem, en forma de coit, no és l’única manera…

—Voleu dir que podria fer-se, potser, per partenogènesi?

L’altre assenteix:

—Molt probable.

Dona Reginalda no ha sentit mai aquella paraula, però tot seguit li sembla una expressió indecent. Per això no s’atreveix a inquirir el seu significat exacte. No vol haver-se de ruboritzar davant els homes.

El vellet prossegueix:

—Jo fins i tot sospito que la separació entre els dos cossos tenia precisament lloc d’una manera partenogenètica. Però potser és per la incapacitat d’imaginar res més.

La noia corrobora amb un gest del cap:

—És molt possible. Al capdavall, com ja deveu saber, la partenogènesi és una forma de reproducció inferior.

—Sí, sí, tot el que vulgueu. Però no em podreu negar que sembla més… diguem més neta.

Dona Reginalda es decideix a fer pesar la seva veu:

—No és una conversa més aviat impròpia?

Tots la miren, però ella els planta cara:

—Entre persones ben educades…

L’home que fou decapitat s’encarrega de contestar-li en representació de tots:

—Però, senyora, aquí l’educació deu consentir en alguna altra cosa. I, ben mirat, la partenogènesi…

—No vull sentir-la més, aquesta paraulota! Estic segura que no significa res de bo!

No la preocupa que tots els altres riguin, llevat de la noia que se la mira com si mai no hagués vist un espècimen d’aquella naturalesa; no la preocupa perquè sap que, contra tot i contra tothom, té raó. Sempre n’ha tingut, en el que fos.

El xicot que resta dret al passadís protesta:

—No ens deveu pas voler impedir que especulem una mica. Hi tenim dret… Vull dir que en les nostres condicions és ben natural…

—No vull impedir res, però l’especulació, que dieu vós, no està pas renyida amb el pudor.

—No hi ha cap relació entre el pudor i la partenogènesi…

—Prou!

S’aixeca,-decidida, i surt al passadís. Es gira:

—Quan acabin aquesta conversa de mal gust, ja m’avisaran.

No li fa res veure que les cares la fiten perplexes, però tampoc no té ocasió de veure-les gaire estona, car tot seguit s’allunya cotxe amunt. Prova de distreure’s tornant a mirar per la finestreta, però el paisatge no té res d’atractiu i d’altra banda ella se sent massa desassossegada.

En girar-se, observa que al compartiment davant el qual s’ha aturat només hi ha tres persones, un vell i dues dones, una d’elles molt jove, la més jove que ha vist fins aleshores. Hi penetra, decidida.

—Bona tarda.

Tots alcen els ulls, i una de les dones diu:

—Qualsevol ho sap, si és el matí o la tarda! ¿No heu remarcat que la llum sempre és igual? Mai no és de nit.

Li agrada aquella manera que tenen d’acollir-la, sense reserves, amb un comentari ben natural, i gairebé somriu quan, en instal·lar-se al costat del vell, contesta:

—No ho sabem, encara. Em sembla que no fa pas gaires hores que som al tren…

—Vós, potser no, però nosaltres… Oi, Lídia?

La sorprèn de sentir que s’anomenen pel nom, i tot d’una se li ocorre que fins aleshores no ha sentit pronunciar cap nom propi. Encuriosida, pregunta:

—Es coneixien, potser, vostès dues?

—I tant! Hem tingut la sort de trobar-nos!

No ho acaba de veure clar, perquè ella, per estrany que sigui, no enyora ningú. De fet, ni una sola vegada no ha pensat en cap de les seves coneixences, de les seves amistats, dels seus familiars, i ara, en acudir-se-li, no se’n sent pas gens, d’afectada. S’interessa:

—I diu que fa molt de temps que viatgen?

—Sí; ja hem fet tres estacions. I el senyor, cinc.

El vell mou el cap afirmativament, però no diu res. La noia torna:

—I seria natural que la llum, amb tantes hores, hagués canviat poc o molt.

L’altra riu:

—Com l’enyores, tu, la nit! Fins i tot aquí…

—No, gens. No et pensis que m’agradava.

—Però el costum…

Dona Reginalda passeja la mirada de l’una a l’altra, sense entendre-les. Elles deuen adonar-se’n, perquè la que ha estat anomenada Lídia per la seva companya, se li tomba i explica amablement:

—Fèiem la mateixa vorera, sabeu?

Aleshores, com en un clot, hi cau. Les llambrega, es-borronada i amb la boca seca.

—Volem dir que…

—Sí, putejàvem. No em sembla que…

Però ella ja s’ha aixecat i, d’esquena, murmura:

—Perdonin…

Surt disparada al passadís mentre la persegueixen les rialles de les dues noies. Tanca els llavis amb força, despitada. ¿És que no hi ha ni una sola persona com cal, en tot aquell tren?

Gairebé amb timidesa, mira cap a l’altre compartiment, però és ple. El següent se’l parteixen quatre dones molt velles i un individu de mitja edat i s’atura un moment a la porta, a punt d’entrar. Però l’home, que prossegueix una conversa, diu:

—A la meva edat ja no pot afectar-me gaire. El desfici eròtic és més propi…

No escolta més, però adreça una mirada severa a les velles que es presten a aquella mena de consideracions. Totes són iguals. I ells, és clar. No pensen en res més. Mal que mal, ben mirat, potser encara ha tingut més sort que no es pensava. Al seu compartiment, tots semblen persones de vida més o menys regular i assenyada i, quant a les menudes relliscades… bé, al capdavall la partenogènesi, sigui el que sigui… AI costat d’altres expressions que ha sentit, no sona pas tan malament.

En veure-la dreta al llindar, el xicot que abans seia davant l’home decapitat i que ara ocupa el seu lloc, s’aixeca amb un somrís.

—Què, disposada a honrar-nos de nou amb la vostra companyia?

És clar, se’n burla, però ella passa per damunt d’aquesta petita humiliació que no afecta res d’essencial. El vellet diu:

—Podeu entrar amb tota tranquil·litat. La partenogènesi ja no forma part de l’ordre del dia.

Encara pinçada, replica breument:

—Me n’alegro.

El xicot torna a sortir al passadís, des d’on va seguint la conversa que ella ha interromput amb la seva arribada.

—És indiscutible, però, que ha d’haver-hi algú que ordena i organitza tot aquest món. Trens, estacions, tot existeix per voluntat d’algú. La senyora ja ens ha dit que el cap de l’estació rep i transmet les comunicacions, els missatges… D’on, de qui? Això és el que interessa d’esbrinar.

El xicot que seu al costat del vellet contesta:

—Cal partir de l’efecte per remuntar a la causa.

—Molt ben dit. Opino, per tant, que el més urgent, el més primordial, és escatir les condicions d’aquest viatge, de les parades, dels transbords, en una paraula, de tot allò que es troba al nostre abast immediat. Si aconseguim de saber el com de tot això, probablement ens podrem remuntar al per què. I, del perquè, si cal, al qui. Sempre que hi hagi un qui, naturalment.

La dona que ha estat a l’estació es queixa:

—Una mica massa abstracte, per a mi.

Dona Reginalda aprova:

—Sóc de la mateixa opinió.

El xicot que seu al costat del vellet es lamenta:

—És clar, vós sou una persona plena de limitacions, no us penseu que no ens n’hem adonat.

Dona Reginalda es redreça, ferida:

—Ho he d’interpretar com una ofensa?

L’home en altres temps decapitat, ara abocat a la finestreta, els distreu amb el seu crit:

—Una altra estació!

—Ja?

—Una altra?

—On?

Tots es precipiten cap a la finestra, hi ha un silenci i tot seguit una altra exclamació unànime:

—Si és la mateixa!

Darrera d’ells se senten les veus dels uniformats, invisibles fins aleshores:

—Parada, senyors. Facin el favor de baixar per al transbord…