—No badeu!

Però el mal ja està fet i en Paul es troba amb el cap entre les mans, que instintivament ha allargat, sense la més petita esperança d’atrapar-lo. L’entra al compartiment, esparverat, i l’home del seu davant l’hi agafa mentre diu:

—No té importància. Gràcies…

Aleshores s’adona que en realitat els mots, els ha pronunciat el mateix cap, cosa que encara l’esbalaeix més. No resulta menys sorprenent l’actitud dels altres passatgers, perquè cap d’ells no sembla particularment interessat pel que ha esdevingut.

L’home torna a col·locar-se el cap sobre les espatlles i els seus ulls el miren amb naturalitat. Ell comença:

—Bé…

Però tot d’una comprèn que de fet no hi ha res a dir. Allò que acaba de passar és massa desmesurat per liquidar-ho amb una exclamació o amb un comentari banal. I, atès que els altres accepten els fets amb equanimitat, tampoc no vol posar-se en evidència.

Quan s’ha recobrat una mica, pregunta:

—Aneu lluny?

La pregunta l’ha adreçada a l’home que un moment enrera ha estat guillotinat per la caiguda vertical i inesperada del vidre de la finestreta, però veu que tots l’esguarden d’una manera estranya, com si hagués dit una inconveniència. L’individu, en canvi, somriu amb una expressió burleta i alhora condescendent.

—I vós?

—Oh, jo…

Calla, perquè acaba d’acudir-se-li que no ho sap. I, tot d’una, li sembla d’allò més insòlita la seva presència en aquell tren. No pot recordar quan hi ha pujat, ni per què, ni on s’adreça. L’home es fa càrrec de la seva confusió i diu:

—Veieu?

La dona que hi ha a l’extrem del banc que ocupa l’home de la testa recobrada, exclama:

—Si ho sabíem!

I tots els altres assenteixen amb un moviment lent i simultani, no gaire amoïnats, escassament encuriosits, com sí la situació no els vingués de nou.

El xicot que seu al seu costat li diu:

—Ja es veu que fa poc que heu pujat!

Troba que la seva circumstància és més aviat compromesa i, en lloc de contestar, es posa a mirar per la finestra, com havia fet fins fa poc. Fora, continua desfilant la gran planura i, un cop més, es diu que aquella terra li és desconeguda. L’home de davant, com si hagués endevinat els seus pensaments desassossegats, li aconsella amb bonhomia:

—No us hi amoïneu…

Ell sospira i s’aixeca. Els seus companys repleguen les cames cap a sota els bancs, però ell no avança encara, sinó que cerca alguna cosa per deixar-la a l’indret on seia, en senyal que és ocupat. Però s’adona que no té res, que ni tan sols no duu equipatge. Tampoc no en deuen portar els altres, car les xarxes són buides. Pregunta:

—X les maletes?

El xicot del seu costat s’encarrega de contestar-li:

—No en necessitem pas…

Allò podria indicar que el viatge serà curt, i no se’n preocuparia més si l’altre no afegís:

—Els morts…

Aleshores gairebé bota.

—Els morts?… Què voleu dir?

L’home recentment decapitat, intervé de nou:

—Ho heu entès perfectament.

És clar que ho ha entès, i precisament per això no acaba de creure’s les orelles. Abans que la reflexió li aturi la mà, es troba palpant-se per tal d’assegurar-se de la integritat del seu cos.

Mormola:

—No m’ho crec.

—Vós mateix. Tindreu temps de sobres per revisar la vostra opinió.

S’asseu de nou i els altres tornen a allargar les cames a llur davant.

—Si fóssim morts, com insinueu, no tindríem cos.

—Per què no?

L’home que ha parlat és un vellet que ocupa l’extrem del banc, davant la dona. En Paul s’inclina per tal de veure’l més bé.

—Se suposa que el cos no sobreviu…

—Se suposen tantes coses! Per començar, ¿de quin cos paríeu, vós?

Això el desconcerta i, mentre fa petar els dits, mira davant seu, on al costat de l’home de la testa hi ha una noia que encara no ha obert la boca.

—Doncs ves… No sé pas que n’hi hagi més d’un. Vull dir del cos material.

—Ja veieu que sí. I no us penseu que la cosa sigui nova, perquè és antiquíssima. Una doctrina esotèrica babilònica dóna fe de l’existència de dos cossos materials en cada home.

—No parleu seriosament!

La cara del vell s’enrojola, com si l’haguessin insultat, i, una mica irritadament, protesta:

—És clar que sí! ¿Que potser us penseu que m’ho invento?

—No n’havia sentit parlar mai.

—Ho crec. Però la vostra ignorància no ho fa pas impossible, em sembla!

Ara parla amb una certa ironia, i l’avergonyit és ell. Però quan es recobra s’adona que amb allò no en té prou, que li calen més explicacions. Per això diu:

—Ignorant o no, veig difícil la coexistència de dos cossos materials distints. ¿Se suposa, potser, que un d’ells és contingut dins de l’altre?

El vell sacseja el cap.

—Ni dins ni fora. Mentre som vius, coincideixen tots dos.

Es mira els altres companys de viatge, per veure quina cara hi fan. La dona que seu davant del vellet es queixa:

—Jo no ho entenc. Ja sé que ho heu explicat una altra vegada, però no me’n puc fer càrrec. A mi van ensenyar-me que el lloc que ocupa un objecte no pot ocupar-lo cap més.

En Paul, que se sent interpretat, exclama:

—Exacte!

Aleshores, la noia que hi ha al costat de l’home suara decapitat, parla per primer cop:

—És relatiu. Tot depèn del concepte que hom tingui de l’objecte. Si el considerem com un camp de forces adreçades contra o vers alguna cosa, és plausible d’imaginar un canvi d’orientació que transformi aquelles forces en unes altres, sense que, fins a cert punt, deixin de ser les mateixes.

El vellet torna a sacsejar el cap.

—La vostra formació científica us indueix a error.

El xicot que seu prop seu indica:

—Siguem més rigorosos. Per començar cal escatir fins a quin punt un cos vivent pot ser qualificat d’objecte.

L’home de la testa insinua:

—Ocupa un indret en l’espai, no ho negareu…

La dona de l’extrem del banc protesta:

—No vull que torneu a repetir tota la discussió. No podria suportar-ho.

El vell somriu.

—AI contrari, podríeu suportar-ho perfectament. Ara ho podeu suportar tot. ¿No us heu adonat que tot és una repetició?

Amb un gest indica la finestra i tots miren cap a fora, però com que no hi ha res que cridi l’atenció, tornen a fitar-lo, esperant.

—Sí, em refereixo al paisatge, perquè és una cosa fàcilment comprovable. Sempre és idèntic a ell mateix, o sigui que es repeteix fracció rera fracció.

—Potser ens ho sembla, d’aquí dalt. No és fàcil de distingir els detalls, amb la velocitat que porta el tren.

—Quina velocitat? Si gairebé no correm! Sovint, tinc la sensació que el tren ni es mou.

—Voleu dir que corre el paisatge?

El vell considera:

—És difícil de dir, ja que sempre és el mateix. Podria donar-se el cas que estéssim aturats sense saber-ho.

El xicot del seu costat s’hi oposa:

—Aleshores no hauríem pogut arribar mai a cap estació.

—Ni hi hem arribat.

—Des que vós sou aquí, no; però nosaltres…

L’individu que fou decapitat, explica:

—Jo ja n’he passat dues.

—No puc negar-ho, és clar, però això no m’ajuda a sentir la marxa del tren.

La noia intervé de nou:

—Tot plegat és l’efecte de córrer a una velocitat constant i uniforme…

En Paul torna a inclinar-se cap a la finestreta, però la planúria és massa pelada per trobar una resposta, de la mena que sigui, a les inquietuds suscitades pel vell. Es gira altra vegada, s’aixeca, i ara travessa el compartiment de cap a cap, fins al corredor lateral. Diu:

—L’assumpte del cos potser serà més difícil d’aclarir, però aquest…

—Què penseu fer?

—Des de la plataforma s’ha de poder observar sí el tren corre. I, si corre, fins i tot deu ser possible de baixar.

L’home de la testa es posa a riure. Tots se’l miren, en Paul una mica atabalat.

—Tan graciós ho trobeu?

—Graciós? No, a fe!

Tots esperen, per si els ofereix més explicacions, però l’home ha callat. En Paul pregunta:

—Voleu dir, potser, que algú ja ho ha provat?

—És clar.

—I què?

—Res. No vull descoratjar ningú. I, d’altra banda, potser l’experiència no dóna sempre el mateix resultat, compreneu?

No, no ho acaba de comprendre, però la seva curiositat encara augmenta. També la del xicot del seu costat, i la de la noia, perquè tots dos, gairebé simultàniament, decideixen:

—Vinc amb vós!

Reunits, s’adonen que formen la facció més jove del grup, tota vegada que els altres són notablement de més edat. La noia expressa el pensament que tots tres han tingut:

—És natural que siguem més aventurers…

Calla, perquè en Paul, que anava davant, acaba d’aturar-se tot i que només ha fet un parell de passes. L’altre xicot, que hi ensopega, pregunta:

—Què passa?

Aleshores en Paul comprèn que els ulls se li deuen escapar de les conques. Amb el gest indica cap al compartiment proper, i els altres hi llambreguen. Després tornen a fitar-lo, com si no haguessin vist res. Ell diu:

—El braç d’aquesta dona…

El compartiment va mig buit i una dona s’ha ajaçat al banc. És curiós, però, que li falti un braç, el qual pot distingir-se, després del tronc, al costat de les cames allargades. El xicot replica:

—No té res de particular. Li devia fer nosa per dormir…

—Què dieu!

—Sí.

Allarga ràpidament la mà cap a la seva orella i, sense cap mena de dificultat, la separa de la testa. En Paul alça precipitadament el braç.

—Què feu?

S’acaricia l’indret afectat, però no ha sentit gens ni mica de dolor. L’altre li lliura el petit òrgan i ell el recull amb certa desconfiança, tot i que és seu.

—De manera que…

Els altres dos fan que sí i ell examina amb curiositat l’orella pàl·lida i més aviat menuda. Naturalment, mai no se l’ha vista de tan a prop i el seu interès és ben legítim.

—Ja és estrany, ja…

Se la torna a clavar a lloc, però amb poc d’encert, car no disposa de cap mirall, i la noia, rient, li ha de rectificar una mica la posició.

Després prossegueixen passadís endavant, tot esguardant els altres compartiments. Veuen que gairebé tots són plens. Molta gent dorm, però la majoria conversen o es miren entre ells amb un posat absent i els ulls indiferents.

En sortir a la plataforma es troben amb un altre individu, inclinat cap enfora i amb els cabells despentinats. En sentir-los, es tomba i es redreça. De bones a primeres, els manifesta:

—És d’allò més curiós…

—A què us referiu?

—Hom diria que estem aturats, però només traieu el cap, l’aire us esclafa la cara.

S’ho creuen sense dificultats, perquè tots han observat el moviment dels seus cabells. En Paul, però, avança fins al marxapeu. Immediatament, sent com si una mà enorme i implacable el bufetegés. Es fa enrera.

—És més sorprenent que no sembla, perquè això no passa si traieu el cap per la finestra.

Aparentment, a cap d’ells no se li havia acudit, o potser és que no n’han fet la prova, ja que ara l’esguarden amb una expressió confusa. La noia avança, amb la intenció de repetir l’experiència, i ell l’adverteix:

—Sigueu prudent…

—Sí.

Un segon després, no tan sols se li ha desfet el pentinat sinó que les faldilles li espeteguen abans d’enfilar-se-li cuixes i cintura amunt, fins al cap. Amb una mà, a les palpentes, lluita per tal de dominar-les, i en Paul ha d’ajudar-la a pujar de nou a la plataforma. Ja dalt, en seguretat, no pot estar-se de dir-li:

—Tanmateix sou una noia ben bonica…

Però ella sembla indignada pel seu fracàs i replica:

—¿Voleu dir que és el moment més oportú de manifestar-ho?

—Potser no, però continua sent un fet. No us ha de molestar.

—No és que em molesti. Però ara no serveix de res dir-ho.

L’home que han trobat a la plataforma els interromp:

—Si m’ajudéssiu, podria fer una altra provatura… Baixaré al marxapeu i, mentre vosaltres m’aguanteu per una mà, jo, amb l’altra, miraré de tocar terra. Potser és l’única manera d’arribar a un resultat positiu.

L’altre xicot s’hi oposa:

—No ho podreu fer, perquè probablement us arrancarem el braç, o la mà.

L’home es queda una mica sorprès, perquè no devia haver-hi pensat. Fins i tot es mira les extremitats superiors, com si se les descobrís per primera vegada, o com si fossin d’una altra persona. Passat un moment, decideix:

—No hi fa res. Si he de caure, estic disposat a córrer el risc.

—En aquest cas, evidentment, no hi ha res a dir. És la vostra pell.

En Paul esclafeix la rialla, i aleshores l’altre s’adona del que ha dit. S’excusa:

—És difícil deshabituar-se de les velles expressions…

L’home, però, ja es mou cap al marxapeu i en Paul i l’altre es precipiten endavant per tal de sostenir-lo. Es culiva i després, subjectat per ells dos, va inclinant-se amb una cura infinita per evitar d’ésser desmembrat. Senten que crida alguna cosa, però l’aire s’enduu les paraules i li ho han de fer repetir:

—Que serà molt complicat!

I sí, se’l veu lluitar esforçadament contra l’impacte que li bufeteja la cara i l’agredeix brutalment. La noia és la primera que s’adona del que passa.

—Mireu!

Amb un sobresalt, veuen que allò que havien temut acaba de tenir lloc: el braç s’ha separat del tronc. Però es tranquil·litzen immediatament. L’home, en lloc de precipitar-se cap a la via, resta suspès, sostingut per l’aire.

En Paul l’agafa per l’americana i, amb l’ajut de l’altre xicot, aconsegueix de remuntar-lo cap a la plataforma, no sense que ell protesti. No calla fins que veu que tenen el seu braç. La noia, que se n’ha fet càrrec mentre l’ajudaven, l’hi allarga. Ell diu simplement:

—Gràcies.

Al cap d’un moment ha recobrat l’absoluta integritat dels seus membres i es queixa:

—No hi havia manera! Devem córrer a una velocitat folla. No he pogut ni veure si la terra s’esmunyia al costat del tren, però el vent, amics, el vent!…

No cal que els ho digui, perquè tots se n’han adonat prou. En Paul murmura:

—Ens donarem, doncs, per vençuts?

Sent que els ulls se li il·luminen, i crida:

—Ja ho sé! Provaré de saltar!

Els altres volen dissuadir-lo, i la noia diu:

—És una ximpleria.

—No, no ho és. No en podem fer cap, si és veritat que som morts.

El seu company de compartiment reflexiona:

—És inútil. Ja veieu què ha passat.

—Això serà diferent. Agafaré una mica d’impuls… Els aparta amb tot de moviments decidits dels braços mentre l’home que ha intentat de tocar terra li fa observar:

—No sé si heu reflexionat que la vostra experiència, si la reeixiu, a nosaltres no ens servirà probablement de res. Si no podeu tornar…

—Veureu si em quedo enrera. ¿Voleu una prova millor?

La noia aclareix:

—De fet, la resposta ja la tenim.

Tots se la miren, i ella explica:

—Si el comboi desplaça aire, senyal que corre.

—És que no ho sabem, si en desplaça. Podria tractar-se d’una tempesta de vent.

La noia somriu, poc convençuda.

—Admetem-ho. I aquesta mateixa tempesta de vent se us podria endur, ja que és tan violenta. La vostra desaparició, doncs, tampoc no demostraria res.

Ell es relaxa una mica.

—Què ens aconselleu, doncs?

I tot seguit es torna a sentir tens, perquè hi ha un argument que contesta l’objecció de la noia. Parla precipitadament:

—Heu oblidat una cosa. Si és una tempesta allò que se m’enduu, m’arrossegarà per terra. En canvi, si només és el tren que corre, un cop hagi sortit del seu camp d’atracció em quedaré immòbil. Ho veureu…

Els mira tots com un triomfador i observa que la noia el llambrega gairebé admirativament. Toma a apartar-los del seu pas, disposat a agafar impuls, però l’home que han trobat a la plataforma també deu haver estat reflexionant, tota vegada que ara el torna a interceptar.

—No és indispensable que us llanceu. Ni vós ni ningú. Podem provar-ho amb una americana, per exemple…

Li sembla que es una ximpleria no haver-hi pensat abans i, amb un gest d’assentiment, se la treu mentre els altres exclamen:

—Té raó!

En fa una mena de paquet que acaba lligant amb les mànegues perquè ofereixi més cos al vent, els altres se separen una mica i, aleshores, amb un gest ample i des-eixit, de llançador de javelina, projecta el paquet aire enllà.

Un moment després els altres l’ajuden a incorporar-se, car l’americana, que l’ha colpejat en plena cara, l’ha fet caure per terra tan llarg com és.

La segona provatura la fa amb més precaució, i la tercera, i la quarta, però l’americana retorna cada cop a la plataforma, rebutjada per la fúria silenciosa del vent.

—No hi ha res a fer!

La porta que comunica amb el passadís s’obre i la veu de l’home que ha estat decapitat pregunta:

—Com va, això?

Ho diu en un to de sorna que els molesta. Ho veu en observar la mirada dels seus companys. També s’adona que tots estan d’acord, de manera que, sense necessitat de paraules, amb un moviment perfectament coordinat de tots quatre, s’apoderen de l’indi vi du en el precís moment que posa els peus a la plataforma. L’home protesta:

—Ei! Ei!

Però ja l’han arrossegat fins al marxapeu i ara l’empenyen desesperadament. Ell es subjecta a un agafador lateral, però li arrenquen el braç i continuen empentejant-lo.

No aconsegueixen res, és clar. Al cap de cinc minuts l’home es refà, assegut a la plataforma, on ha caigut quan, impremeditadament, li han arrencat també una cama. Es queixa:

—No és de bons companys, això…

—No us n’haguéssiu burlat!

Ell s’incorpora.

—Sou com tots els neòfits. Plens d’un zel inútil. Tot el que podia intentar-se ja ha estat intentat des de fa molt de temps.

—O sigui que no hi ha cap manera de saber si el tren corre…

—Al meu veure ha de córrer per força des del moment que hi ha estacions.

Però com que la indignació encara no li ha passat del tot, es mou cap a la porta i entra de nou al passadís. Els altres es queden fora. L’home que han trobat a la plataforma comenta:

—No és convincent. Les estacions sempre són idèntiques. De fet, podria ser sempre la mateixa.

—N’heu passat cap, vós?

—Encara no. Però m’ho han contat.

En Paul sent que la perplexitat el rosega i torna a mirar cap a fora. La planura continua estenent-se sense límits, sense gens ni mica de vegetació, pelada com un desert lliure d’accidents. Es gira a la noia:

—Se us acudeix alguna explicació?

—Cap que sigui raonable.

—I amb tot i això… Pel que he comprès sou un científic.

—Sí, estudiava ciències.

L’home que han trobat a la plataforma s’arronsa d’espatlles.

—Aquests estudis, aquí no semblen gaire útils.

L’altre xicot, encara més descoratjat, diu:

—Ben mirat no sé pas per què ens amoïnem. Si som morts…

La porta que mena al passadís es torna a obrir i, esbalaït, en Paul veu els dos individus uniformats. Un d’ells crida:

—Parada i transbord, senyors!

El continua mirant, i al seu company, aturat una mica més enrera. Després pregunta:

—Parada?

—Sí, acabem d’entrar a l’estació.

Es gira, seguint el moviment que ja han iniciat els seus companys. I, en efecte, l’andana és allí mateix, i l’edifici, d’un color brut i usat.

Precipitadament, baixa al marxapeu i, al cap d’un segon, ja ha saltat. No fa ni una gota de vent.