Ningú no ens ha dit mai de quin color tenia els ulls Calví quan escrivia Or le scandale qui prècede des vices des hommes est double pour ceux qui emportent dommage: comme tous les jours on en verra, qui avant été reçus humainement, déroberont leurs hòtes, et s’enfuiront, ou feront quelqu’autre tromperie. Aucuns tàcheront de séduire les chambrières: même ne feront point scrupules de s’adresser aux maitresses. Il y a des affronteurs infinis, qui feront accroire merveilles, et trouveront moyen de crocheter les bourses de ceux qui les veülent croire. Les autres empruntent tout ce quils peuvent tirer, sans jamais rendre. Les autres s’appropient ce qu’on leur a baillé en garde. Les autres sous ombre de compagnie, ou de marchés et tràfics, écumeront toute substance d’un pauvre homme. Les autres attraperont sous titre d’aumòne, pour dépendre en paillardise et ivrognerie, ou au jeu. Les autres faisant semblant de se mettre en train de gagner leur vie, gourmanderont en oisivité ce qu’on leur aura prèté pour les avancer. Et en cela les femmes s’accorderont bien quelquefois avec les maris: si l’un veut chopine, l’autre dit pinte. Les autres rompent la loi de mariage, plaquant la femme et enfants. Il y a tant d’exemples de telles malheuretés, qu’on ne les pourrait coucher en un petit rôle. Il est important que la déloyauté de telles gens ne contriste mortellement ceux qui sont de bon coeur, però els de la Gerda eren d’un bru crepuscular quan interrompia la lectura del TRAITÉ DES SCANDALES, sortit de la llibreria de compra-venda de llibres vells i moderns del seu marit, per acollir en Jordi, al qual besava efusivament els llavis abans d’arrossegar-lo cap al sofà del tresillo, on el feia seure i s’asseia bo i abraçant-lo de nou i ara dient-li:

—Ja em pensava que no volies venir…

—Per què?

—Has tardat tant…

—Tot just fa tres dies que sóc fora, Gerda —li recordava.

—I et sembla poc?

—Et vaig veure a casa, oi?

—No és pas el mateix.

—No hi és, en Jeroni? —li preguntava ell, desviant la conversa.

—No. I la nena tampoc. Sempre vénen tard.

—Què llegies? —feia en Jordi tot i agafant el llibre obert sobre el sofà.

—Calví —i l’hi prenia de les mans, el tancava—. T’estranya?

—No… Sempre llegíem coses rares, de jovenets. Ara encara deus tenir més ocasió de fer-ho… També és així, la Gerda?

—No del tot. —Li somreia—: Te’n recordes bé d’abans?

—Em sobrava temps de pensar-hi, a la presó.

—I què pensaves?

—No ho sé… —contestava ell amb un gest reticent.

—No ho saps? —deia la Gerda, i fregava la cama del noi amb la seva—. T’he enyorat, Jordi… I tu a mi?

—També. Us he enyorat a tots.

—Però a mi d’una altra manera, oi? —i, en veure que no contestava—: Sigues sincer…

—Procurava no fer-ho.

—Per què?

—Em feia mal, Gerda.

Ella li atansava la cara, es premia contra seu com quan eren infants, i xiuxiuejava:

—Ara ja ha passat, Jordi; em tornes a tenir.

—Si vols dir…

Però la noia l’interrompia:

—Jo no he canviat; no he canviat gens, saps?

—Tenim vint-i-nou anys… —li recordava.

—Ja et vaig dir una vegada que seria per sempre. Jordi… —Amb un moviment sobtat, se separava del sofà, entregirant-se, i s’asseia als seus genolls sense que ell tingués temps d’evitar-ho—. Jordi… —repetia, bo i arrapant-se-li—. Estic més bé que mai. Ja ho veuràs.

—No, Gerda, no veuré res.

—Però tu en tens ganes, Jordi —protestava ella—. Durant onze anys no has tocat cap dona.

—Sí. En sortir.

Ella se separava amb violència, gairebé irada.

—Vas anar amb una puta?

—No, no és una puta.

—Vols dir que l’has tomat a veure?

—Sí.

La noia el mirava, com incrèdula, però després decidida:

—No hi fa res, perquè no l’estimes. M’estimes a mi —i li petonejava la cara.

—És clar; com una germana.

—No sóc la teva germana —deia aleshores ella, i apartava el cap per mirar-lo—. No ho sóc.

—Ah, no? Des de quan?

—No ho hem estat mai, de germans. Ens ho han fet creure perquè els convenia. Un de nosaltres és fill de la tia Gerda.

—Precisament de la tia Gerda… —se li’n burlava—. Ves per on!

—No t’ho creus, oi? Doncs és veritat.

—Qui, tu o jo?

—Si ho preguntes així, no et diré res més —l’amenaçava la Gerda, però prosseguia, com impacient d’abocar-li-ho tot—. No ho sé, si tu o jo. Quan els vaig sentir, ja feia estona que parlaven.

—Quan vas sentir qui?

—La mare i el mossèn. Va ser quan va estar malalta, poc després que et condemnessin. T’ho vam dir, oi?

—Sí. Em vau dir que feia llit, que estava engripada… Suposo que més que res devia ser el disgust.

—També hi devia influir. Com que no es va voler moure de casa, durant aquella setmana nosaltres vam fer pràcticament vida allí. Hi menjàvem i jo hi dormia i tot… El mossèn venia sovint i, com que tenia la clau, si jo no hi era entrava igualment. Un matí, quan tornava de la compra, els vaig sentir parlar… I saps què deien?

—No. No et van sentir, ells?

—Es veu que no. La mare, doncs, deia: «Com que la llevadora hi estava d’acord… Ja hi podia estar, perquè la vam pagar bé! Va certificar que eren bessons». «I si hi hagués hagut uns dies de diferència, què hauríeu fet?», va preguntar-li el mossèn. «La diferència no podia ser gaire gran, perquè la Gerda i jo vam quedar embarassades si fa no fa alhora. Tampoc no hi hauria hagut inconvenient». «I qui és el pare de la criatura de la teva germana, doncs?», va voler saber encara ell. I la mare va contestar: «No ho ha volgut dir mai». «Se’n va anar per això, ella?». «Sí».

—I què més? —inquiria en Jordi en veure que la noia s’aturava.

—Res més. Van trucar a la porta; era l’home que mira els comptadors del llum. Som cosins, doncs.

—Cosins… —ponderava ell.

—Cosins —repetia la Gerda—. Ens podem estimar, Jordi —deia amb els llavis a fregar de la seva orella—. I ara del tot, no com abans…

Però ell reprenia:

—No li has preguntat mai res, tu, a la mare?

—No. Per què? Tampoc no m’ho diria.

—Ni has fet res per comprovar-ho?

—Què podia fer? Si ens van inscriure a tots dos com a fills nascuts del matrimoni…

—Sempre hi ha maneres —reflexionava en Jordi.

—Quines?

—No ho sé, ara, Gerda. Hi pensaré.

La Maria m’escriu que darrerament estàs més animat i que no ho acaba d’entendre, però em sembla que jo sí que hi veig el motiu: devies estar convençut que els jutges t’aplicarien la pena que demanava el fiscal, vint-i-dos anys, i que només hagin estat setze t’ha vingut com una sorpresa, com una agradable sorpresa, si és que es pot dir així. Perquè setze anys són una barbaritat. Estic segura que si no ho haguessin considerat com un crim polític, te n’hauries sortit més bé. De tota manera, no crec que els arribis a complir. Hi ha remissions de penes, indults, i bé te’n deuràs beneficiar. O potser no hi entreu, els polítics, en tot això? No estic gaire al corrent de la legislació, com és natural.

Penso molt en tu, Jordi, i, a través teu, en l’arbitrarietat d’un càstig que no et mereixies, perquè pel que van dir els diaris, que la Maria m’ha anat enviant, va quedar demostrat, durant el judici, que tu i el noi que vas matar sense proposar-t’ho no us coneixíeu de res, que no duies cap arma i que el vas atacar amb una de les que portava ell, o sia que no hi va haver premeditació de cap classe. A mi em sembla que això hauria de fer una diferència, i una diferència considerable. Potser sí que els jutges la van tenir en compte, en part, però no prou.

Que ell fos un militant d’una organització al capdavall legal o si més no tolerada, i que a tu se’t tingués com a membre de l’oposició, potser militant d’un partit clandestí, devia pesar força al moment de pronunciar el veredicte.

La llàstima és que no es presentés a declarar la noia aquella que vas voler protegir, perquè el seu testimoni t’havia de ser favorable. Què devia passar-li? Es va espantar, va tenir por que podien processar-la al seu torn per haver assistit a una manifestació no autoritzada? Sembla que t’havia d’estar agraïda, oi?

Però no serveix de res entretenir-se amb aquestes consideracions, ara. Les coses han anat així i, encara que el teu advocat apel·li, més val no fer-se massa il·lusions. Prou que ho saps, això, i ja sé que has parlat en aquest sentit a la teva germana i a la teva mare. Ets coratjós, Jordi, i voldria que aquest coratge no t’abandoni mai, per adverses que siguin les circumstàncies, per molt que et vulguin humiliar.

Potser trobaràs ridícul i massa còmode que et digui això des de fora, des de la distància. M’és fàcil, oi? I tindràs raó. A mi mateixa em fa ràbia escriure-ho, però al mateix temps ho he d’escriure, perquè encara que no estigui al teu lloc, encara que no pugui ni imaginar-me què se sent quan s’està al teu lloc, els teus sofriments i la teva enteresa m’afecten de molt a prop. Ningú no pot substituir-se per ningú, però sí que podem participar amb tot el cor en les penes i en les alegries d’aquells que estimem sense reserves i sense egoismes. Que us hagi conegut tan poc, tot just uns quants dies, quan éreu unes criatures, no m’ha privat mai de sentir un gran afecte per tu i per la Gerda. Potser ho fa que sóc una dona sola que viu lluny del seu país i sense ningú en qui dipositar una tendresa sostinguda, o potser també hi ajuda que la Maria i jo sempre fóssim unes germanes ben avingudes, no ho sé. Només sé que és així.

Tinc entès que no pots escriure, si més no de moment, tantes cartes com voldries. No et preocupis, doncs, si no pots contestar-me; no ho interpretaré pas malament. Estic segura que, a través de la teva mare i de la Gerda, ja aniré sabent coses de tu; m’escriuen sovint, ara.

T’envio uns quants llibres que em penso que t’agradaran i que poden ajudar-te a conservar o fins i tot a enriquir el francès que ja sabies. No ho faig directament, perquè ignoro si us en deixen tenir. Si us ho permeten, ja te’ls portarà la Maria.

La feblesa d’assentir. Assentia en auxiliar una desconeguda, quan feia un acte de revolta contra l’ordre de les porres i les cadenes i em sotmetia, sense ni pensar-hi, a una llei moral que tot m’ha ensenyat a no respectar; assentia en correspondre a la sensualitat de la Gerda per tal de demostrar-me, no sé si ben conscientment, que estava per damunt dels tabús; assentia en acceptar una segona presó perquè dues dones, còmplices sense conèixer-se, conservessin la tranquil·litat d’esperit que aconseguien a canvi de la meva…

Cada no és una afirmació, però també cada assentiment nega alguna cosa que pot ser respectable si val la moneda de la qual el sí i el no són la creu, la cara. Ambigüitats d’un dualisme que no t’estalvies mai, ni en aquesta segona presó involuntàriament voluntària que té, tot just, els barrots que tu hi has posat, que hi poso encara que vegi la finestra neta; els forrellats que clavo a la porta ni que sigui per dintre. Pots escollir la llibertat del sí o del no, però mai no és ben bé la teva; és la llibertat de l’altre que es clausura amb tu i, alhora, resta fora, sense saber que no és lliure perquè peses sobre la seva llibertat.

Oprimeix tot allò que es fa diari quan no ho havia de ser, puix que t’obliga a un ús que no havies previst, al qual et refuses tot i acceptar-lo. No havia de passejar-me per aquesta habitació, no havia de dormir en aquest llit fet per a l’amor, no havia de contemplar un jardí que el seu cos em privava de veure… Fer tot allò que no havies de fer a l’indret on només feies allò que encara fas com si en fos una part i no la totalitat…

Res no és tan insòlit com la quotidianitat del parèntesi en el qual m’he acostumat a viure i que ara es reforça. Parèntesi entre les meves seguretats de noi i les seguretats de demà; parèntesi dintre el parèntesi de la meva inseguretat que s’allarga i que ve de lluny. Pot durar tota la nit, però sempre hi ha el després, l’ara, quan m’estiro al llit o sec a la butaca o surto al menjador o baixo al jardí o me’n vaig al carrer. D’un parèntesi a l’altre… És pitjor que hi passi sense traumatisme, amb la familiaritat que dóna una pràctica llarga?

Potser és la norma que he establert, i cada provatura per trencar-la o cada recerca d’allò que dec ser sota la norma, contraria el projecte inconscient de no definir-me, d’instaurar-me per sempre en l’accidentalitat… I si no ho podia saber mai per una incapacitat de sortir-ne, de fer que l’accidentalitat sigui com ha d’ésser: el moment que canvia?

El silenci de fora contrasta amb les tempestes interiors, però no les apaivaga, no és un exemple que pugui seguir. Pot ser fins i tot angoixós si no el destorben unes passes lleugeres, unes rialles d’amants, com s’esdevé de tant en tant, de lluny en lluny; rialles i passes que no em buiden de res però imposen una actualitat que ja no és meva, o solament meva, ni d’ella i de mi quan dorm entre els meus braços i ja no necessito, dintre el parèntesi del parèntesi, que els altres hi siguin, que el món existeixi més enllà, o en un entorn que no és immediat.

Ho necessito mai, però?

Terriblement.