(Com a conseqüència d’una reflexió anterior que encara no sé, ni importa gaire, si el text explicitarà): però no es pot partir de zero. Mira —i per limitar-nos a l’immediat, que cou més—:

truquen a la porta del pis (i, si no hi vas i l’obres, no sabràs, per ara, si és la policia amb una citació o el llanterner de la cantonada amb la factura del mes passat);

pel celobert entren dues veus femenines que pregonen sense eufemismes enterbolidors les malifetes conjugals del marit d’una d’elles (i fas esforços de xafarder per identificar-les);

acabes de parlar per telèfon amb l’editor (el qual et confirma en un to meravellosament despreocupat que la crisi del llibre continua i que això explica la magra liquidació d’enguany);

un insecte d’aspecte tou i fúnebre et pica el coll (i et preguntes si el fibló deu ser verinós);

tens mitja dotzena llarga de geps (i et cal preparar excuses convincents per a no pagar-los);

aquest matí la veïna de l’entresòl tercera et mirava d’una manera que t’ha semblat equívoca, si no insinuant (i ponderes si té l’anca tan robusta com sembla);

un amic de darrera hora s’ha referit, a migdia i amb una indiscreció evident, als seus problemes familiars (i això et recorda que a tu te’n sobren per totes bandes);

has llegit al diari que encara hi ha guerres, assassinats, empreses multinacionals, conxorxes polítiques, tortures, desastres econòmics, suspensions de pagaments, fam i desequilibris ecològics (i et poses la barba a remullar)…

Vint pàgines de trenta ratlles de setanta espais cada una plenes de dalt a baix de punts suspensius no cobririen pas tot allò que sempre et privarà de partir de zero. Hi arrenca tot just l’infant que, després de carnisseries més aparents que reals, si bé escandaloses, i d’exhibicions íntimes que en d’altres moments més serens serien ofensives al pudor, acaben de separar de l’alegre placenta i busca ja unes mamelles com les que, al cap de vint-i-tants anys, a la clínica, el cirurgià es disposa a resseguir amb cura i cal suposar que sense lascívia per tal d’assenyalar destrament els indrets precisos on li caldrà fer els talls de rigor, l’endemà al matí, a dos quarts de vuit en punt, que és l’hora prevista per a la intervenció.

—Segui —et diu afable i circumstancial com tota la gent (excepcions a part) que duu bata blanca i està ben familiaritzada amb les anatomies femenines.

No és pas cap infant que te’ls ha fet grossos, a tu, sinó tots els homes que t’agrada que et facin sentir dona en profunditat i amb reiteració i un material genètic estranyament persistent; la teva mare els hi tenia, i també l’àvia d’aquell costat, com saps a través de fonts autoritzades i normalment fidedignes. Els hi té, així mateix, la teva germana.

—A la família sempre ho hem estat, de mamelludes!

Estaves doncs destinada a fer cap a la clínica on, després d’haver-te fet rejovenir la cara fins a l’extrem que ja ni sembles tu mateixa, has hagut de sotmetre’t a tot de revisions amoïnadores i d’anàlisis preparatòries força complexes, a més de contestar un qüestionari extens i impertinent, amb preguntes d’aquesta mena:

En general, procura de dissimular que els té grossos?

Limita les seves activitats, el volum dels pits?

Li solen fer mal, quan està a punt de menstruar?

Que siguin voluminosos li fa creure que pot desenvolupar un càncer amb més facilitat?

La temptació és de respondre sí, sí, sí, no, respectivament, però hi ha una nota que aclareix: contesti en detall.

No et queda més remei que elaborar:

Normalment porto bruses balderes o jerseis amples, de fibres que s’arrapen poc, i els sostenidors sempre els compro d’un número inferior al que em correspondria;

em priven d’encreuar els braços amb comoditat i al llit, si hi estic sola, més aviat em fan nosa;

en general se m’endureixen i aleshores, si me’ls toco, sí, són dolorosos;

mai no se m’havia acudit.

De fet, tot això, pràctica estàndard, com t’explica una infermera de llisors suspectes, té escassament res a veure amb el teu problema, que és aquest: et comencen a caure. En definitiva, doncs, es tracta de tibar-los i de traslladar els mugrons de lloc. No hi ha dificultats. Fins i tot et reduiran l’aurèola, si et sembla que és massa ampla, o a l’inrevés: te l’eixamplaran, si és massa estreta. Et poden fer qualsevol cosa, avui. I el desconfort és negligible, com ja t’han assegurat. Durant quatre o cinc dies a tot estirar (si no hi ha complicacions, i el doctor no n’espera), jauràs al llit de la clínica lleugerament incorporada, amb els pits embenats perquè tinguin un sosteniment, i les mans et reposaran a banda i banda. Sí, sí, podràs moure els braços, però amb mesura, sense exagerar.

No és cap desgràcia pertànyer a una família constitucionalment mamelluda, prou que us ho deia la mare, sobretot a la teva germana, que és més gran.

—Més val que en sobri que no pas que en falti!

Entre poc i massa, oi?

És més greu, és clar, que et cedeixin, i bé val la molèstia que després te’ls puguis (te’ls puguin) tornar a veure alts i ferms, durs com encara conserves el ventre i les cuixes, flexibles alhora com els músculs de la vagina tot i els teus quaranta-cinc anys, l’edat dels neguits, de les depressions nervioses, dels ulls preocupats davant del mirall que no té manies, quan la gent, homes i dones inclosos, no se suïcida per desgana…

—Per què fas tants escarafalls? —deia la noia—. No sóc pas la primera que té relacions prematrimonials i es queda prenyada.

—Però als catorze anys, Gerda!… —protestava la mare—. No t’adones del que has fet?

La noia, sorpresa al bany per la dona que, des de feia tres mesos, no havia vist ni una gota de sang a les calces de la filla, acostumada a tacar-se-les per deixadesa, com deia ella, continuava vestint-se sense donar cap mostra de penediment, ben a l’inrevés.

—Ho fan moltes, ara. No és cap mal, oi?

—Sí que ho és! Què pensaran, els veïns? I mossèn Garrigot…

—Més valdrà que calli, ell. Si et penses que no sé que hi dorms…

—Gerda!

—Si és veritat! Fins i tot sé on us trobeu, quan no ho feu a casa.

—Ni que així fos. No ets ningú per a jutjar-nos —es defensava la mare.

—Però tu em jutges a mi.

—No és el mateix; encara ets una nena.

—Si m’he quedat prenyada, senyal que no. I no t’amoïnis, ens casarem.

—Us casareu, ja està dit! Bé us caldrà viure, oi?

—Treballarem tots dos, jo de seguida que hagi parit.

—Per què hi parles, d’aquesta manera? —es lamentava la dona.

—Com he de parlar, doncs? —i es cordava els sostenidors.

—Com parlen les noies, amb més delicadesa.

—Que no se’n diu així, potser?

—Se’n pot dir de moltes maneres… Sembla que ho facis a posta per disgustar-me.

—Perquè vols.

—Això! Si encara en tindré la culpa jo, de tot plegat… Però potser sí que la tinc.

—Ningú no t’ho diu; sóc jo qui se’n va anar al llit amb ell.

—T’hauria d’haver tingut més lligada…

—Hauria passat el mateix. Quan en tens ganes, sempre trobes la manera.

—Te n’hauries de donar vergonya!

—De què, mare? Que te’n dones, tu, d’entendre’t amb el mossèn? I al capdavall no és tan normal. No sé de ningú que s’hi faci, amb un capellà, i això que moltes de les mares de les meves amigues també tiren…

—Et prohibeixo que diguis aquestes paraules tan horribles! No entenc que hagis sortit tan descarada! No deu ser pas perquè jo t’hagi donat l’exemple.

—Està bé, no t’enfadis. Es fan l’amor, si vols. Està bé, així?

—No, no està bé. Ets una inconscient, Gerda! Fas malbé la teva vida i…

—Com que la faig malbé? —se sorprenia ella—. En Jeroni i jo ens estimem.

—Però tan joves i carregats amb una criatura…

—Això no hauria passat si tothom no fos tan estret. A la farmàcia no et volen vendre píndoles si no els portes una recepta i el metge no te la vol fer. Tampoc no et volen fer un lligament o…

—Vas anar al metge, doncs? —la interrompia la mare.

—No; ja sabia quina seria la resposta. La mateixa que ha fet a d’altres. Sembla que els sàpiga greu que els joves puguem ti… estimar-nos.

—Les píndoles perjudiquen la salut.

—Només la nostra? Als grans bé els en venen. Sort que de vegades en Jeroni en podia agafar de la seva mare.

—Fa molt de temps que dura, doncs, això?

—Prop d’un any; ja saps que ell en té dos més.

—O sia que tot just tenies tretze anys…

—I què? Ja en feia més d’un que m’havia vingut la regla, oi? Tu mateixa vas dir que ja era una dona, aleshores, te’n recordes?

—No pas per a això.

—Per què, doncs? Ho ets o no ho ets. I, si ho ets, ho ets per a tot. Tu quants anys tenies, la primera vegada?

—No importa, ara.

—Veus com no ho vols dir?

—Disset.

—Ah! —reia la noia—. I no et vas casar fins als dinou. Vas tenir relacions prematrimonials, doncs. De què et queixes? Bé —sospirava—, ara que ja està tot descobert, no cal amoïnar-s’hi més… Si vols, fins i tot ens pot casar mossèn Garrigot.

No sé si perdut en algun racó de mi mateix, estrany, em busco amb intermitències, mansament o amb ferotgia, segons s’escaigui. Quijo(t)? Tu, sí, amb abús gramatical i tot. Qui, si no? Potser és el resultat d’un excés de lectures dirigides. Les paraules ragen per conductes excretoris, com un tou de merda, i empastifen les parets. Ara: al capdamunt de la Rambla de Catalunya, en plena tardor dauro-càlida. No diré pas que el passeig s’allarga com un túnel d’arbres, de fulles, de brancatge, de verdor. El segon que ho escriu és sempre un imbècil encara que el primer no fos per força un geni.

És simplement un tub digestiu, potser l’intestí recte amb les seves vegetacions, on fem aturada. L’indret exacte: prop de la girafa femella de cul voluptuós i de tors desagradablement atlètic que s’ha encadenat un braç/pota davanter amb l’anella de la cua indiscutible i repenja el colze/genoll de l’altra banda en el sòcol. Sembla que hi ha moltes opinions en circulació.

Tot de peus de la selva, pretesament humanoides pel cap baix, han trepitjat una gespa pretèrita. Però m’aclapara més l’obscenitat dels murs empastats per una mà al propietari de la qual deu pertànyer la veu que deia nocturnament, amb premeditació i escalada: DISPOSES DE VINT-I-QUATRE HORES PER ABANDONAR EL PAÍS, SI NO VOLS QUE ET FACIN LA PELL. Qui? Veus i mans troglodites en una ciutat de xarxes vials i telefòniques que degenera i augmenta.

Ara m’he aturat: fa estona que m’he aturat. No s’ha interromput cap recerca urgent, cap persecució acarnissada cap als amagatalls on em dec haver refugiat una nit, en sortir de casa. L’adolescent encara és ací, en algun lloc, cobert d’homes que ha anat generant amb parsimònia, que s’han anat generant els uns als altres des que entrava a la presó als divuit anys.

No és pas més convenient reclamar-se de l’ordre que del desordre, com ho demostren totes les adolescències tímides en les quals bullen somnis i gestes agosarades sobre un foc que s’apaga; el bull es pot interrompre amb la primera ondulació que solca la superfície de l’aigua, que també és una evaporació. Escollia doncs el desordre que em duria ací, al capdamunt de tot de la Rambla de Catalunya, on comença una jornada sota els arbres, entre els bancs pintats de blanc on seia sovint, o potser eren uns altres, quan m’escapava d’estudi i cobejava un futur diferent.

Hi ha un(s) jo que parla(en). Hi ha la plenitud deliciosa i tèrbola de la sang que xiuxiueja, rondina o bramula amb una constància mortal. Hi ha la urbs que riu, gemega o blasfema a desgrat que sigui formalment incrèdula. Hi ha el fenomen sempre admirable de les veus que tradueixen consciències, personalitats, la múltiple nul·litat, potser, del(s) jo únic(s).

Si a aquestes tres dones que s’atansen, respectivament vestides, d’esquerra a dreta, de groc llimona, de morat cardenal i de negre mosca, els preguntava qui parla, què dirien? L’home que els ulls veuen, l’home que l’instint sent, el desconegut personal… Qualsevol pot escollir qui és qui parla, com jo escollia entre tants interlocutors que m’orientaven, m’aconsellaven, em pertorbaven. Com escullo encara, enfonsat fins al coll en aquest tou d’excrements que puja, puja…

La situació és aquesta: no hi ha motius de queixa, perquè sóc viu. Però també és aquesta altra: no has sabut mai ben bé què eres i una nit d’amor no és prou per a donar-te una identitat definitiva, que ja no et caldrà discutir. De quina vida parlo, doncs? Per ser viu de debò cal ser algú, algú concret.

No m’he mogut del capdamunt de la Rambla de Catalunya, i les galledes de merda em cauen a la cara. No havies d’haver-t’hi atansat. És una merda pudent, negra i vermella, i, instintivament, alço les mans pàl·lides i retrocedeixo una mica cap al sòcol de la girafa. Un vàndal més, sense haver-s’ho proposat, completa l’obra d’exterminar la gespa.

Ací o no gaire lluny d’ací hi ha hagut unes botes negres. Les mans duien sprays i se n’han anat servint sense pressa, amb cura que la cal·ligrafia fos llegible, amb els mots ben separats. Cada cop, doncs, calia interrompre el raig que brollava amb fúria i tornar a engegar-lo. Les botes s’anaven desplaçant d’esquerra a dreta, tal com s’escriu, a mesura que avançaven les frases. I després han anat baixant pel passeig, on ja han deixat senyals d’impaciència, potser perquè llostrejava.

No feien, però, una feina nocturna. La cal·ligrafia de les feines nocturnes és sacsejada, d’un dibuix insegur i precipitat, com sempre que hi ha por. Ací no n’hi ha hagut. Quina presència, no tan anònima, en l’ombra, protegia una obra d’il·lustració?

Hi ha fets fonamentals: l’agulla hipodèrmica que trenca vuit pells i s’enfonsa en vuit carns sense que ningú no l’hagi desinfectada. Al capdamunt de la Rambla de Catalunya, ara, als dos dies d’haver sortit de la presó, cau la llosa densa d’una humitat tan trista com els arbres que s’hi repengen i se n’embolcallen amb melangia, com resignats a no brostar mai més. Una actitud aparentment terminant.

Ella se m’ha atansat en la fosca per a recordar-me que res no ho és. Tampoc a la cambra no n’hi hauria de permanents; d’un moment a l’altre deixàvem camins i terres enrera, la visió canviava. Que hi fos ella feia que no em quedés immòbil davant la mateixa perspectiva.

—T’esperava.

—T’esperava.

—T’esperava…

La recurrència a l’infinit de la primera paraula que brolla directament de la imaginació i ara és real com les muralles, com la claveguera que m’ha expulsat, al terme del seu trajecte llarguíssim, sobre les llambordes; talment l’animal que defeca en una cantonada el producte residual d’uns budells sempre xops d’immundícies. Què et preserva, sense cap integritat encara, per al somni d’una veu i d’uns llavis que toques inconteniblement en la penombra lluminosa que succeeix de cop i volta la fosca i t’enlluerna com un migdia?

Contemplo la nit des del matí del capdamunt de la Rambla de Catalunya, quan ja hi ha hagut una veu rabiüda, com endolada per vòmits interiors i supuracions gàstriques, que vol fer-me córrer cap a la frontera, cap al segon exili, l’endemà de tornar del primer, i és la nit irrecuperable però prometedora de la iniciació anormalment ajornada que m’oferia en somriure’m.

Una vegada és totes les vegades que s’aniran renovant de dia en dia, més i tot —o amb més importància— que l’amor a la fi consumat a la matinada, com el present fabulós d’un natalici mai no celebrat i que hom oblida; aleshores tornava a la bellesa fascinant i ombrívola que l’origen, tancat en un altre sexe que m’estotjava sota el testimoni d’una mirada humida i a fregar d’una boca en aquell instant tensa i exaltada que no em diria cap nom ni en deixar la cambra i convenir una altra cita, ara.

—Tens tard?

—Segons… Per què?

—Podríem fer un tomb.

—Fins on?

—Fins on vulguis.

—Que no treballes, tu?

—De vegades hi ha coses que són més importants…

—Jo, per exemple?

—Sí. Com te dius?

—Gerda.

—Jo sóc en Felip.

—Hola.

—Ets molt bonica, Gerda.

—Ja ho sé.

—T’ho diuen, eh?

—Algun cop. I per això m’has invitat, oi?

—Bonica i eixerida… Què et sembla si avui feies campana?

—On aniríem?

—Sé d’un lloc…

—I aquest tomb que has dit?

—Una cosa no treu l’altra.

—Ja em voldran, en aquest lloc?

—Per què no t’han de voler?

—Només tinc quinze anys.

—Te’n feia disset o divuit, jo… Però no et preocupis, és un lloc discret.

—Un meublé?

—No ben bé.

—Què, doncs?

—Una casa particular.

—Una casa particular?

—Sí, una torreta. Però n’hi van d’altres, saps?

—T’adverteixo que sóc verge.

—No hi tinc res a dir. Fins i tot m’agrada.

—Tècnicament verge, és clar.

—Ja entenc… Per què no vas voler pujar, les altres dues vegades?

—No estava decidida, encara.

—I avui, sí?

—Ho he acceptat, oi?

—Per alguna raó especial?

—No ho sé. Potser perquè he estrenat una combinació.

—Saps que no en corren, de noies com tu?

—Si tu ho dius… Ho fas sovint, això d’invitar-ne alguna a pujar al cotxe?

—No. De fet, no ho havia fet mai.

—I per què aquesta distinció, amb mi?

—Ho vaig fer impulsivament, sense ni pensar-hi.

—Devia ser el primer cop, això… I després, l’altre dia?

—Em vas somriure, no te’n recordes? El teu no no semblava gaire convençut.

—Si no vaig dir res!

—Sempre es diu, d’una manera o altra. No hi ha cap necessitat de parlar.

—Ho dius per experiència, és clar… Quants anys tens?

—Trenta, prop de trenta-un.

—Per un home encara és una bona edat.

—Encara?

—Vull dir que ets madur, però no vell.

—D’això en pots estar segura. Però mira, ja hi som…

—No havíem de fer una volta?

—Si no és imprescindible…

—No, no ho és. Aquesta casa tan rònega?

—No, dona; la torreta de l’altre costat, la de la reixa al fons de la placeta… Veus?

—Sí. Tantes vegades que hi he passat, per aquí. No sabia que rebien parelles.

—És clar…

—I si ens veu algú?

—No cal que anem junts, si vols. Tu et quedes al cotxe i, quan m’obrin la reixa, véns.

—Sí, més valdrà…

—Però vine, eh?

—Naturalment.

—No tens por?

—Por de què?

—Com que m’has dit això… Encara ets una criatura.

—Una criatura, no; verge, he dit.

—Sí, no és ben bé el mateix… Fins ara, doncs. I tanca el cotxe, en deixar-lo.

—Sí.

L’aigua del brollador, un raig molt primet i sense força que en arribar a un pam d’alçada ja torna a caure gairebé sobre ell mateix, és freda, però en Jordi, ben abrigat amb la seva bufanda que, si no li rellisqués contínuament, li taparia la boca i tot, hi passeja un dit enguantat al moment que la Maria, que parla amb una coneguda, dues passes enllà, encerta a girar la mirada cap al noi. La protesta és immediata:

—Jordi, què fas?

Se li atansa, ràpida, seguida per la dona que somriu tot i que, si fos un fill seu, probablement també s’hi enfadaria.

—Que no ho veus com t’has posat? És que sembla mentida…

Li enretira el guant que s’ha mullat fins al palmell i rondina:

—És que no se’t pot deixar sol, a tu…

—No has de fer enfadar la mare —diu la dona plàcida.

En Jordi es mira la mà que ara la Maria li eixuga amb un mocador que s’ha tret de la butxaca de l’abric, bo i queixant-se:

—No veus que et poden sortir penellons?

—A col·legi hi ha un nen que en té; sempre se’ls grata.

—Què et sembla?

—De vegades s’hi fa sang.

—I t’agradaria?

Ell fa que no amb el cap, i la dona riu:

—Quants anys té, sis?

—Cinc. Per les entremaliadures que fa, però, és com si en tingués més.

—Mal fet —comenta la dona, però ell se’n desinteressa i torna a mirar cap al broll ara fora del seu abast, perquè la mare li ha empresonat l’altra mà i cl reté prop seu. Tot d’una, diu:

—Tinc set.

—Ja beuràs a casa.

—I si llavors no en tinc?

La dona, sempre riallera, li esbulla els cabells ja no gaire ordenats.

—No digui que no és espavilat.

—Prou —accepta la Maria—. Massa i tot, de vegades… Més valdrà que ens n’anem. Digues adéu a la senyora Sòcies…

Després caminen cap a la vorera, ell amb la mà sempre ben empresonada perquè no s’escapi en aquesta avinguda sorollosa, plena de trànsit. No és fins prop de la cantonada que se li acut de saltar d’una llosa a l’altra, sense trepitjar les juntures, com si jugués a ratlleta.

—Estigues quiet, Jordi. No veus que molestes?

Però fora d’un senyor al qual ha fregat el camal dels pantalons i que se’l mira cellajunt, distret del diari que llegia, ningú no es preocupa d’ell, i dues noies fins i tot somriuen. Els fa una ganyota.

En aturar-se, perquè tenen el semàfor en contra, pregunta:

—Com és, mare, que als jardins l’aigua puja?

—I què vols que faci?

—És que a casa raja cap baix.

—Ho fa l’aixeta; si estés girada cap dalt, també pujaria.

—I per què?

—Perquè surt a pressió.

—Com el pipí?

—Bé… Si fa no fa.

Ho rumia un moment, mentre la Maria l’estira, puix que el llum ha canviat.

—I com és que a la nena li surt amb més pressió?

—No ho sé, Jordi… Vine, que entrarem a comprar.

Dintre, a la fi alliberat de la mà de la mare, es queda arran de porta, on seu un gos, molt quiet i amb el cap alçat, com si vigilés. Se’l mira, indecís, i li adreça un sorollet amb els llavis. L’animal remena la cua, i això l’anima a tocar-lo tímidament i, després, amb més confiança. Li grata suaument la closca peluda, arran d’una orella.

—Que no et mossegui —li diu la mare, que es tomba.

—Si li agrada…

La dona no insisteix, potser convençuda per aquell remenament de cua, i la mestressa, des de darrera el taulell, fa:

—És molt mans.

Ho ha d’ésser, ja que aviat es mou, s’estira, i el noi li acaricia la panxa, ara agenollat al seu costat. Tot seguit alça el cap per preguntar a la mestressa:

—Com se diu?

—Diana. És una gossa.

—Diana… Diana… —li fa, i aleshores s’interromp—: I com se sap, això?

La mare, la botiguera i una altra dona que acaba d’entrar riuen; la darrera explica:

—Perquè no té pirulí.

—Ah! —diu, una mica confús, perquè no acaba de veure que sigui com la seva germaneta.

Elles tornen a riure, i la mare comenta com qui es queixa:

—De preguntar sí que no se’n cansa.

—Així s’aprèn, oi noi? —l’abona la botiguera amb l’ull ara atent a la balança.

Ell somriu per sota el nas, torna a acariciar el gos que li busca la mà amb el morro. Totes ignoren que, si gosava, de preguntes encara en faria més.

La casa és una masia escrostonada davant la qual s’estenen les terres de conreu i, darrera, el bosc. Sota les esquerdes de l’arrebossat, que data del moment de la construcció, de segur que cap a mitjan segle passat, es mostra clarament la paret de pedra i fang, una mica menjada ja per les aigües que hi van fent forat i proporcionen amagatall a les sargantanes i dragons. L’emplaçament és convenient, a pocs quilòmetres de la capital, i té l’avantatge que disposa de llum elèctrica i d’aigua abundant. La carretera passa a quatre-cents metres, des d’on un camí de carro, però ample i pla, mena a la finca entre dues rengleres d’arbres.

El bosc, una pineda, s’enfila per un muntanyó suau i, després, davalla cap a un torrent ara eixut i amb tot de canyars que, amb els esbarzers, formen una muralla. A l’hivern és humit, però cap a la primavera, i a l’estiu, dóna bo d’endinsar-se entre la vegetació i contemplar, des d’allí, el paisatge de sembrats que, quan ja són alts i madurs, el vent ondula amb una estranya uniformitat que es desplega a capes, per zones, com si les tiges fossin onades d’una mar calma, verda o rossa. Enllà, cap a l’altra banda, per damunt de les canyes, s’albiren les teulades del poble, en una fondalada.

A tocar de la casa hi ha un hort, amb pou i dipòsit, on s’arrengleren tot de solcs poc profunds i gairebé simètrics que després, en créixer, les plantes van ocultant i desdibuixant, sobretot quan són altes com les mongeteres o les tomaqueres que cal apuntalar amb canyes procedents de la riera per tal que s’enfilin i el fruit prosperi sense podrir-se al contacte amb la terra.

A la banda oposada hi ha l’enclòs del corral amb els seus ponedors i les gàbies per als conills que no són lliures com les gallines, car s’escaparien si els deixaven pasturar. El cóm és al fons de tot, i la seva presència es delata de lluny, per la fortor i el rondineig incessant dels dos porcs que l’ocupen. Un cobert, al costat, allotja el tractor, el remolc i tot d’eines de pagesia. Abans, era l’estable de les dues mules.

L’entrada de la casa és ampla, de lloses mal encastades, i s’hi obren, a més de l’escala, a la dreta, dues portes, la del celler on es guarda el vi i al qual es baixa per uns graons una mica abruptes i estrets, de pedra, i la del rebost que, a l’altre extrem, té dues espitlleres perquè circuli l’aire que eixugarà cansalades i pernils; tot s’hi conserva fresc, protegit dels insectes que, si proven d’entrar, s’estavellen contra els reixats metàl·lics, espessos.

Les escales que duen al pis són rectes i altes fins al replà, on quatre esglaons més baixos, en angle recte amb els del primer tram, moren arran de la porta, més moderna que el casal, per la qual s’entra directament a una sala menjador espaiosa; darrera mateix hi ha la porta més vella i ja corcada de les golfes, sota teulada i amb el pis sense obrar. S’hi acumulen materials sobrants d’altres obres, un safareig trencat, tot de caixes buides i qualques mobles deixats de banda que mai no se sap si un dia tornaran a fer servei o interessaran un antiquari.

Una galeria o eixida ampla, enrajolada de vermell i amb la barana de ferro, corre al llarg del menjador i cap al darrera de la cuina i d’una de les tres cambres dormitori de la masia. Les altres tres reben la llum per davant, a través d’unes finestres vagament rectangulars, en el sentit de l’alçada, i en l’ampit de les quals s’ordenen olles foradades que fan de testos i un pot on creix una alfàbrega verda i olorosa que foragita els mosquits. La comuna és fora, immediatament darrera la cuina.

És un lloc tranquil. Les remors dels cotxes i camions que circulen no gaire seguits per la carretera hi arriben somortes, però de vegades es pot sentir com els vehicles canvien de marxa en enfilar-se per una lleu ondulació del terreny. Normalment, tot reposa en un silenci agradable, natural, del qual formen part, més que no el destorben, els crits dels ocells i els mil sorolls dels insectes que es desperten amb la primavera.

Els dies que fa sol, i són la majoria, aquesta quietud s’aplana protectorament, com amb tendresa, contra els camps de terra blana i fosca, fecunda, que van treballant sense pressa i amb constància, contra la pineda que aleshores s’alça més esponjosa, més verdejant, entre els raigs que la penetren i dibuixen tot de xarxes capritxoses en la pinassa, contra la casa nafrada que sembla que hi llepi les seves ferides d’anys.

Tot s’encongeix en canvi quan el cel s’atansa a la terra, enfosquit per capes de vegades prou denses de núvols que s’instal·len o deriven lentament cap a d’altres contrades. Arbres i sembrats es xopen d’ombres equilibrades, consistents, i una nit anticipada davalla sobre la casa. Ratxes de vent, sovint, s’escarrassen contra els arbres i despentinen les branques que cedeixen amb hostilitat.

L’aigua, quan cau, sol ser mansa, però ara i adés hi ha grans esqueixades de núvols d’on brollen zig-zags de foc i alguna columna roent i veloç que espetega contra un tronc o decapita un pi. Aleshores la pluja s’abat amb ressonàncies ferotges que, si duren massa, aplanen les meses i fan escampalls de fulles al llarg del camí. Tot s’inunda breument i, a la teulada, es parteix alguna teula consentida per d’altres temporals o s’embussa el desguàs que, canal avall, torna les aigües a la terra. Innombrables rierols voregen els sembrats o davallen del turó que procuren descarnar.

Després la llum canvia de nou, es fa més diàfana que mai, com rentada per la tempesta que potser encara brama en la llunyania i, durant una llarga estona, els arbres degoten amb una parsimònia pacífica i com complaguda mentre les tiges, immòbils, van pouant una saba acrescuda que les alça més rosses, més daurades que mai.

Un dia com aquest van néixer les criatures.

—Duien cadenes de bicicleta i barres de ferro i varen escometre’ns en tombar la cantonada de la Ronda… Quants eren? Dotze, quinze, no gaires més; una colleta. Però nosaltres no dúiem cap arma, res amb què defensar-nos, llevat de les mans que alguns alçaven per protegir-se el cap i les cames que ens servien per a córrer. Tots vam córrer… Una noia que no coneixia havia caigut contra una porta que des de dins li acabaven de tancar quan volia refugiar-se a l’entrada i un dels pinxos era al seu damunt, pegant-la amb la barra. La cadena la duia a l’altra mà… Vaig arrabassar-la-hi amb una estirada i, quan es tombava, redreçant-se i amb un renec o un insult a la boca, vaig colpir-lo amb tota la meva força i alguna cosa petà amb una remor seca i lúgubre. Va enfonsar-se a l’acte, als peus de la noia que s’anava encongint més contra la portalada, i els llavis se li van omplir de sang. Fins després, l’endemà, en llegir el diari, no vaig saber que li havia fracturat la closca i que era a l’hospital. La cadena se m’havia escapat de les mans quan fugia, espantat per aquella glopada vermella, i va recollir-la la policia… No, d’allí no podien recuperar cap empremta digital prou neta, però en van agafar una colla, i alguns sabien qui era, on vivia. Els ho van fer dir, doncs, amb cops o amb amenaces, i l’endemà passat, al vespre, ja eren a casa. El ferit, que van intervenir a l’acte, moria al cap de poques hores… D’ells no en van detenir cap tot i que alguns dels nostres van rebre de valent i a dos els van haver d’assistir al dispensari…

T’ho van escriure breument quan els fets eren recents, la Maria t’ho ha contat amb més detalls que no calia l’endemà de la teva arribada, però ara ho escoltes com si tot plegat fos matèria inèdita i ell un desconegut de debò, del qual ignores vida i miracles malgrat que et sigui tan proper. Li has empresonat entre les teves unes mans que quan te’n vas anar eren tendres i rodonetes, mentre que ara als palmells hi ha durícies i els dits són llargs i durs, amb les ungles molt arranades; a la presó devia treballar.

—Digues —et pregunta de cop i volta—: eres tu, potser?

—Qui?

—La noia que va caure prop del portal.

T’arrauleixes més contra seu, i no pas únicament perquè ja fresqueja i ací, asseguts en un banc públic, la humitat comença a penetrar-te el cos. T’agrada fregar-te amb ell i, sense ombra de culpabilitat, voldries que fes el gest que no gosa esbossar i que tu provoques amb el teu capteniment: passar-te el braç per l’espatlla, atansar la galta a la teva, besar-te… Li costa d’interpretar amb certesa les petites maniobres que un altre veuria prou clares sense que et calgués insistir-hi; té por, potser, d’ofendre’t, d’abusar d’allò que pot creure que és simplement un natural franc i espontani, sense malícia; un moviment d’amistat que, encara que el desconcerti i no se l’expliqui, perquè no li has volgut dir com sabies que aquesta nit sortia, accepta.

—Eres tu? —repeteix.

—Què importa? —xiuxiueges.

I cal que siguis tu qui avança els llavis per reposar-los fugaçment en una comissura dels seus i que diguis:

—Vols venir amb mi?

—On? —pregunta amb una estranyesa que no pot ser estranyesa del tot; que, un cop més, li dicta el seu temor d’equivocar-se.

—A fer-me l’amor, Jordi —declares amb senzillesa, i sobtadament et sents trasbalsada, perquè mai no ho has dit a ningú, a cap dels amants que has tingut; sempre els has deixat l’aparença d’una iniciativa.

I ell no té cap gest barroer, ni et fa preguntes; amb una dolcesa que acaba d’entendrir-te, separa una mica els cabells que et cauen sobre la galta, te l’acaricia en silenci, mirant-te amb uns ulls que també semblen trastornats. Deuen ser una mica, alhora, els ulls del petit Jordi, com si ara, davant l’amor, fos innocent com aleshores.

I després camineu pel passeig, abraçats, i tu tens de debò vint anys, hi ha una harmonia profunda i colpidora entre aquest físic nou que t’han donat a la clínica i l’emoció que et sega les cames, com si aquesta fos la teva primera cita amb un home, amb un amant.

No diu res, com si pressentís un perill o una amenaça en cada possible pregunta sobrera: si ets casada, si d’altres cops has tingut aventures semblants, si ets una professional o si ho fas, ara, per agraïment. Et mira només i calla, i t’abraça més fort quan, passada la reixa, que estava oberta, pugeu els tres graons fins a la porta de la torre, on no passeu pas de seguida al dormitori, sinó que us entreteniu al líving solitari quan li proposes de beure alguna cosa com si fossis a casa teva; potser ets tu i no ell, ben mirat, qui necessita, en aquest moment, el confort d’una mica de licor, car l’emoció no ha minvat gens ni mica, augmenta encara a mesura que s’atansa l’hora de sentir en la teva carn aquell xicot de vint-i-nou anys que t’és familiar i desconegut i que tindràs entre els braços, amorosament, sense haver aclarit un equívoc.

No, la mort del meu marit no crea problemes greus des del punt de vista econòmic; no és ben bé com en el cas del pare i de tants altres homes de professions liberals que en vida tenen bons recursos gràcies al bufet, a la consulta, però deixen escassament proveïdes les famílies si no hi ha algú, un fill, que es fa càrrec de la successió. Disposo, doncs, d’allò que se’n diu un passament, però això no vol dir que no sigui benvinguda qualsevol ajuda de part teva, sobretot si tenim en compte que, pel que sembla, t’ho pots permetre sense haver de sacrificar-te. En Jordi i la Gerda tot just inicien el batxillerat, com ja saps, i les despeses seran considerables durant una colla d’anys si els dono carrera, com em proposo de fer. Tot m’inclina a creure que, com no sigui que canviïn molt, tots dos estan ben dotats pels estudis i, d’altra banda, pel que fa a en Jordi, cal afegir que mostra interès en els cursos; la nena no tant.

És clar que jo ja no em tornaré a casar; és ben cert que, com em deies, encara no puc considerar-me vella, als trenta-tres anys, però considero que amb una experiència matrimonial ja n’hi ha prou. No ho interpretis com una queixa, perquè no ho és. En Damià va ser un bon marit i vam viure raonablement feliços i ben avinguts, però ara, en pensar-hi a fons, com he hagut de fer en recapitular tots aquests anys de convivència, m’adono que en el matrimoni, tal com l’entenem actualment, hi ha quelcom de frustrador per bona voluntat que hi posin l’un i l’altre. Tu ho vas entendre molt d’hora, d’instint, potser perquè t’havies mostrat més observadora d’unes realitats que totes dues teníem davant dels ulls i que jo no vaig saber veure fins després.

No tinc la intenció, tampoc, de tancar-me en allò que tu qualificaries de viduïtat inexpugnable; no ho podria fer. D’una banda sóc molt menys convencional que no era als vint anys, i tampoc no es pot dir que ho fos gaire, la prova és que no vaig condemnar-te i, abans que se li acudís a ningú, vaig proposar una manera ben poc corrent de treure’t del compromís i d’unes obligacions que, aleshores, potser no estaves en edat de complir prou satisfactòriament, i, de l’altra, he pogut comprovar allò que havia llegit en algun llibre i que em costava de creure: que, amb excepcions, com tu n’ets una, la dona és relativament lenta en el desvetllament complet de la seva sexualitat.

Ara, als trenta-tres anys, hi ha en mi unes necessitats, unes exigències, que no coneixia de joveneta, en casat-me, i que de vegades, sovint i tot si t’he de ser franca, m’han fet impacientar, durant els darrers anys, amb la rutina d’en Damià. D’això no en puc parlar amb cap de les amigues, de les conegudes que freqüento, les quals no ho acceptarien tot i que, n’estic segura per alguns indicis que ara no em costa d’interpretar, també han fet aquest descobriment. Però puc dir-t’ho a tu, i no pas, únicament, per correspondre a algunes de les teves confidències, sinó perquè et sento cada dia més a prop. M’adono, ara, que m’hauria agradat ésser una dona lliure, totalment lliure, com tu.

Hi ha en mi, però, tot de timideses acumulades que potser em costarà una mica de superar; pensa que, al capdavall, jo només he conegut un home i em sento, per tant, terriblement inexperta. Afegeix-hi que cada cop m’interessen més els xicots joves, entre els vint i vint-i-cinc anys, per als quals una dona de trenta-tres com jo deu ser ben poc atractiva encara que es conservi bé. Perquè m’hi conservo, Gerda; he tingut sempre cura de la meva persona i quan em miro al mirall, tan desapassionadament com puc, em trobo encara força desitjable, amb una maduresa voluptuosa que bé podria fer feliç un home…

A qualsevol que no fossis tu estranyaria aquesta carta, ho sé. Potser semblaria fins i tot monstruós que, a set mesos de la seva mort, pensi ja en unes satisfaccions tan baixes. Però no ho són; sé que no ho són. No puc renunciar a la meva feminitat perquè m’he quedat sense marit. I hi puc renunciar encara menys quan començo a entendre que fins ara no estic, de debò, en condicions de realitzar-la. Per paradoxal que sembli, el matrimoni me’n privava. Has sentit parlar mai d’una cosa més horrible que el «deure conjugal»?

No em meravella, si vols que t’ho digui, que fins ara no em desvetlli del tot; la presència d’algú que estimem i per la vida del qual donaríem la nostra i tot, és inhibidora. Em fa tristesa dir-ho, pensar-ho, i ploro quan t’ho escric, perquè això sembla una acusació contra en Damià i podria fer creure que m’alegro que sigui mort, quan no és veritat. Però és mort, no puc evitar-ho, i seria hipòcrita pretendre que els morts, per molt estimats que ens siguin, exhaureixen la nostra capacitat d’amor. No s’ha endut, en anar-se’n, la meva necessitat d’afecte; ni s’ha endut un sexe que no pot viure en solitari…

No voldria que aquesta carta caigués sota uns ulls que no siguin els teus; esquinça-la, doncs, quan l’hagis llegida.

De nou a la casa, on tornes al cap de prop de trenta anys d’absència, sense que hagis sabut ni remotament, durant el viatge, o després, quan et feies rejovenir la cara i els pits, que venies a transgredir una norma, cuites despullar-te a la mateixa cambra que potser t’havia esperat des dels quinze anys, quan vas haver de deixar-la, i redreces la teva nuesa impecable davant la Maria que t’examina de cap a peus i, sense enveja, admirativa, es veu obligada a confessar que t’han deixat com nova de trinca:

—Estàs meravellosa, Gerda; ningú no et faria més de vint-i-cinc o vint-i-sis anys.

—Vols dir?

Però el mirall t’ho confirma un cop més en absorbir, per retornar-te-la, la jovenesa admirable de la teva captinença. Quantes vegades no l’havies consultat, ja, a la clínica, on una infermera terriblement llisa, ni que fos bonica de cara, et devorava amb l’esguard si s’esqueia a trobar-se a l’habitació? De fet, mai no havies estat tan interessant com ara; l’estirament de la pell del rostre que extirpava de soca-rel les minses arrugues i del qual només restaven les petites cicatrius invisibles darrera les orelles, on encara les haurien dissimulat els cabells, et canviava la forma i l’expressió dels ulls, que es feien ametllats i exòticament voluptuosos, amb profunditats estranyes, mentre la pulcritud de les sines et renovava la totalitat del cos; com diu la Maria:

—Sembles una altra.

—Em sento una altra —i rius, alegre—. Amb més ganes que mai de fer l’amor.

I és aleshores, en girar-te per estudiar la línia dolça que transforma en natja rotunda la singularitat de la cuixa, que convens la primera cita; la teva mirada reposa en la fotografia, al capdavall cent vegades contemplada, que la Maria conserva, emmarcada, sobre la tauleta de nit. L’escletxa dels ulls se’t converteix en una ratlla i, al coll, la jugular et palpita com un cor en preguntar-li amb un menut rogall a la gorja:

—Saps si hi havia anat mai, en Jordi, amb una dona?

—Em pensaria que no. Era un nen.

—Tenia divuit anys, oi? —li rectifiques—. I mira la Gerda si es va espavilar d’hora…

—No hi fa res; eren molt diferents. No —repeteix—, estic segura que no havia dormit amb cap. Les noies de la colla amb què sortia, no eren d’aquestes.

—No es pot dir mai, això. I n’hi ha d’altres…

—Així i tot. No ho crec… Per què ho preguntes?

Agafes la fotografia del noi de setze o disset anys, gairebé imberbe, que ara en té vint-i-nou. Vindrà d’un món sense femelles, no pas intacte, és clar, probablement ferit en la seva virilitat, i una tarda, una nit, a la desesperada i qui sap després de quantes vacil·lacions, pujarà a una habitació amb una dona llogada de les que van per feina… T’estremeixes, com ferida per aquesta visió que t’ofèn, mentre la Maria torna:

—Per què ho preguntes?

—Perquè es mereix algú que ho faci amb amor.

—Qui?

—Jo, Maria.

—Gerda! —i el nom li surt com un estrip.

—Quin mal hi veus? Puc fer-li il·lusió, oi?

—Estàs boja, Gerda!

És l’exclamació de la qual partirà el consentiment i la complicitat des que a poc a poc, ara totes dues assegudes al llit, i tu encara nua, vas obrint bretxa en les reserves de la germana, engrandeixes de seguida l’esquerda i acabes per esbotzar, a la fi, la muralla que, abans d’enderrocar-se del tot encara objecta:

—I si un dia ho sap?

—No ho sabrà, si no li ho dius tu. No oblidis que a començament de mes me’n vaig i que potser ja no tornaré més.

—No et podràs quedar aquí, a casa…

—No; això no.

Aquella mateixa tarda fas les maletes i, a la nit, ja dorms a l’hotel. Estàs ben decidida, doncs.