Pròleg a la segona edició

Conjectures ha estat gairebé unànimement mal rebuda per la crítica, la qual, en els casos més favorables, s’ha mostrat pel cap baix reticent. No ho he de discutir pas, és clar; és un dels atzars a què s’exposa l’escriptor i, si cada cop havíem de ventilar les nostres disconformitats en públic, les polèmiques podrien fer-se inacabables. Tanmateix, ara hi ha una singularitat que m’obliga a intervenir, atès que alguns judicis desborden netament el camp literari. Em costa d’acceptar, per exemple, que «una de les febleses de la novel·la pot ésser atribuïda al material biogràfic que empra en Bastida», com ha dit un dels nostres crítics. Més endavant, unes altres paraules de l’article, «l’error d’acudir a la pròpia vida», semblen indicar que això és una cosa que no s’ha de fer. Potser no, tot i els abundants exemples que asseguren el contrari; entre nosaltres, per no anar més lluny, adduiria els d’en Bertrana i en Puig i Ferreter, tots dos prou afeccionats a pouar en les dades de llur biografia. Jo trobo que és força més abusiu entretenir-se a identificar, no sempre amb encert, les persones reals que hi ha sota els meus personatges, activitat a la qual s’ha lliurat un altre dels meus exegetes i que m’ha valgut, de passada, una persecució judicial per difamació.

No nego la coincidència volguda entre les circumstàncies d’en Ramon Planells i les meves; tots dos vam quedar orfes de jovenets, tenim un germà (i jo també una germana), hem viscut a casa d’un familiar (ell d’una tia i jo d’una cosina), hem escrit gairebé el mateix nombre de llibres (nou ell, comptant-hi les dues publicacions clandestines, i deu jo), hem estat detinguts i processats i hem estimat unes quantes dones, entre elles una estrangera (ell una italiana i jo, com és notori, una belga). També és cert, cosa que no ens pot estranyar, que tots dos hem viscut en el mateix ambient i ens hem preocupat pels mateixos problemes; en aquest sentit, un tant per cent força considerable de les novel·les que es publiquen arreu són autobiogràfiques. Ara, potser, seria exagerat afirmar, com s’afirma, que totes les peripècies del protagonista del meu llibre pertanyen també a la meva vida.

Ningú no té dret a deduir que jo, personalment, he estat l’amant d’una dona separada del seu marit i malalta de vaginisme, o que m’he entès amb la muller promíscua d’un company de lletres. A tot estirar, podria dir-se que les meves reaccions, posat davant d’aquelles dones, haurien estat exactament com les d’en Planells, en el qual reconec, ho repeteixo, el meu alter ego. D’això a haver volgut fer obra d’escàndol, com s’insinua, hi ha una distància massa considerable perquè sigui legítima l’actitud d’aquells que, com deia més amunt, volen ara assenyalar amb el dit unes persones determinades. Són ells els escandalosos. Ho serien fins i tot en el cas d’una coincidència total entre les meves experiències i les d’en Planells. Jo hauria tingut la delicadesa d’inventar uns noms en substitució dels autèntics i d’alterar el currículum vitae de les persones al·ludides, mentre que ells les desemmascaren gratuïtament i sense cap garantia de seguretat.

Per què? Tan atractiu és el joc que, si jo he estat indiscret (i ara veig que ho he estat més que no em pensava), ells es creguin en l’obligació de denunciar-lo?

També és possible, a jutjar per la migradesa d’algunes d’aquestes crítiques, que la distracció hagi estat prou benvinguda per amagar darrera consideracions estranyes a la literatura la miopia intel·lectual, la mandra mental i el desinterès menyspreatiu amb què massa sovint ens hem d’enfrontar els escriptors catalans. Em sembla inconcebible, és un dir, que el crític que parla simplement de la destrucció irresponsable de la novel·la, com si només n’hi hagués o n’hi pogués haver d’una mena, conforme a unes coordenades estètiques que deuen ser les seves i que fa molt de temps que han estat desplaçades, no hagi volgut o pogut adonar-se que no es tracta d’una obra en la qual «assistim a la desorganització inconscient del material novel·lístic amb la intenció palesa de dissimular una incapacitat creativa», ans d’un text on, molt conscientment, proposo al lector un allunyament no sense parentiu amb el d’en Brecht, si bé amb una altra finalitat: la de fer-lo assistir a un procés de creació del qual, normalment, se l’exclou. Passo per alt la contradicció entre una «desorganització inconscient» i una «intenció palesa», perquè no hi ha dubte que es tracta de parlar per no dir res, però sí que m’interessa de fer remarcar a aquest crític que la incapacitat creativa és més fàcil de discernir en les obres, que ell sol lloar, cenyides a una norma que estalvia precisament tota necessitat de creació; obeir unes regles no és crear, és mostrar-se disciplinat, i, si les coses surten bé, bon alumne. D’altra banda, defugir el risc no em sembla que s’avingui gaire amb l’activitat intel·lectual o creadora.

Una observació semblant podria fer a un altre articulista quan declara que veu en Conjectures, com ja ha vist abans en altres llibres meus, «un mimetisme de corrents ara de moda», fórmula una mica vaga que hauria pogut precisar i prou aprofitada per poder acusar-me, en una sola frase, d’imitador i de negligible. Les modes passen ràpidament i, per tant, és inútil entretenir-s’hi; amb el temps, seran una pura curiositat. No sé exactament en quins corrents pensa l’il·lustre crític, però seria bo d’advertir-li que molts col·legues seus, i potser ell mateix —ja que és prou venerable per haver conegut aquella època—, van qualificar també de moda el super— realisme, i ara resulta que ha envaït la nostra vida; molts dels seus procediments s’han incorporat d’una manera que cal creure definitiva a l’escriptura seriosa d’avui i els productes per ell inspirats, cartells, objectes, gràfics de tota mena, indumentària, etc., són prou abundants i persistents perquè tothom els accepti sense escarafalls, amb la naturalitat que ens mereixen les coses habituals, «de sempre». Més que d’una moda, doncs, caldria parlar d’un moviment que encara no s’ha aturat. Quant al mimetisme, és alliçonador de comprovar que mai no ha qualificat així cap de les obres conformistes que, fidels als cànons d’un realisme que ara ja podem anomenar clàssic —i que, ben entès, té més d’un vessant—, repeteixen, a tants anys de distància, allò mateix que un Balzac, un Zola, un Tolstoi, un Pérez Galdós, etc., van fer més bé i, pràcticament, exhauriren. Treballen d’acord amb una tradició llarga i generosa que els ho dóna tot fet, que els ofereix tota mena de models; només els cal escollir el que els agrada més.

Val a dir que entre nosaltres hi ha una tendència sistemàtica a menysprear l’experimentador, per tímid que sigui, i a veure-hi sempre un seguidor de camins iniciats fora de casa. No s’admet que l’escriptor català pugui ser també un artista inquiet, l’home d’un moment, d’una circumstància general, immergit doncs en el mateix clima inconformista (i per a molts espiritualment inconfortable) que fa trontollar el món —i que això l’obliga forçosament a coincidir, més o menys parcialment, amb el treball d’altres homes que, ací o fronteres enllà, cerquen, com ell, una resposta—. Que moltes de les obres d’aquesta inquietud, d’aquest afany renovador, no són vàlides en termes artístics, no ho discuteixo; tampoc no ho són, ni ho foren en d’altres temps, totes les que prolonguen les troballes dels mestres. Escatir-ho és la feina del crític, precisament la feina que tan sovint s’estalvia. És més senzill desfer-se del text amb quatre frases repetides cent vegades, gastades per l’ús i, per tant, ja sense valor crític, i concentrar l’atenció, si l’obra s’hi presta, com Conjectures, en els elements accessoris. Que el material de la meva novel·la sigui autobiogràfic no la fa ni més bona ni més dolenta. L’únic que pot interessar, si de cas, és fins a quin extrem he aconseguit d’integrar aquests elements d’una experiència viscuda en un món novel·lísticament prou consistent; en una creació que, anècdota enllà, tingui entitat pròpia als ulls de tots aquells que desconeixen la meva vida. I vull dir: en els termes que l’obra es presenta, o sigui sense oblidar que aquest món creacional té les seves pròpies lleis i és concebut d’acord amb unes premisses que posen a l’abast del lector el procés i el producte.

DANIEL BASTIDA