3

Si aquestes notes alcessin la veu, si el simple fet d’acariciar els seus mots amb ulls curiosos fes sentir una veu al fons de les atentes voltes de les orelles, de seguida em reconeixeríeu. Actualment poso veu a cinc anuncis, tres dels quals són televisius, al doblatge, en català, de dues sèries de televisió nord-americanes i una sèrie de dibuixos animats japonesa, sense comptar, però això en castellà, dues pel·lícules encara a la cartellera d’espectacles. Però vaig deixant ja aquest tipus de feina, ara em contractaran per rodar el meu primer film, on hauré de parlar en italià, tot donant a la meva veu entonació siciliana. La meva és una veu mutable, que, tot i la seva versatilitat, mai deixa de ser convincent. He notat, però, que en castellà la meva veu agafa tons vehements, de violenta urgència, veu de segrestador o de convicte, de tirà o de violador, mentre que en català pren tons conciliadors, de mediador o de bon polític, de pacificador, de capità magnànim. Fa uns tres anys vaig doblar per al cinema un film americà, era una pel·lícula d’aventures demagògiques, la recordareu, tot un èxit de taquilla, on hi havia terroristes que havien de parlar un ridícul castellà amb un deix sarraí, terroristes diabòlics i amics de les bombes, les quals atemorien la bondadosa població americana amb el seu ressentiment immotivat. Doncs bé, en castellà jo doblava el capità de tots ells, un mercenari gran i rus que mai es desclavava de la boca un gran cigar havà, calb i amb la pell del crani metàl·lica, polida i brillant com la punta d’un torpede. Però, dos anys després, quan em cridaren per fer-ne el doblatge televisiu català, em van assignar el paper del cap americà dels serveis d’intel·ligència. I aquest era un tipus pietós, que intentava cercar sempre una solució pactada, i que quan, obeint les ordres dels seus superiors, cap al final de la pel·lícula, després de molts d’intents conciliatoris, va haver d’eliminar el submarí de tot el comando enemic, no va poder evitar vessar unes quantes llàgrimes dolces. Això, però, no em passa durant les actuacions en persona, llavors puc ser i fer-ho tot, la veu és només un simple complement de les meves possibilitats incalculables.

Un ciutadà hipotètic podria arribar a sentir-me la veu moltes vegades en un dia, en un anunci a la ràdio, anant al matí a treballar, o quan em troba, a les tardes, donant veu a un personatge de dibuixos animats, davant els quals s’embadaleix perquè un fill seu, també hipotètic, els mira, intercalats en breus anuncis trepidants als quals jo també he donat paraules. Potser a la nit s’adormirà davant el televisor encès, en el qual jo seré encara donant veu als fantasmes innocents d’alguna pel·lícula ingènua. Sóc pertot, per a tot tinc veu i a tothom parlo i persuadeixo, faig comprar les coses que dic, la qual cosa em fa sentir a vegades com un espectre instigador, perquè parlant indueixo la gent, tots emocionant-se em segueixen, temen les meves amenaces i es tranquil·litzen quan em poso indulgent…

Fan girar les seves vides al so de la meva veu provocadora. Però aquestes notes són àfones, el seu verb està afònic, s’expressa en la quietud esvalotada d’aquestes observacions disperses sobre el que porto de vida. Què m’empeny a posar-me a contar? Quina veu m’ha induït, a mi, a prendre aquestes notes? La veritat és que no ho sé. Però no us conto això des d’un punt estable, des d’una culminació o una fi o desenllaç, que ho defineixen tot i ho fan narrable, sinó que estic en continu canvi i és aquest el que em provoca el contar. Tot gira molt aviat i no em vull perdre. No sé si és massa agosarat dir que a la meva vida, encara inconclusa, on tot just acaba ara el primer acte, hi ha hagut quelcom de veritable, quelcom que val la pena de ser invocat, sé que serà divertit escoltar-me, a mi em diverteix escoltar-me, però sé que tal vegada res del que conti valdrà com a exemple a ningú. En descàrrec meu diré que si no callo i he elegit contar certes coses i deixar-ne registre és en part per defensar-me, almenys de manera preventiva. Personatges, trama, canvi o procés o vida, i un punt final intens i als peus d’un territori il·limitat. Ho dic per als aficionats a les novel·les, sigueu tots benvinguts. Però dirigeixo part del que diré al públic futur d’una probable biografia, la qual jo em guardaré bé de publicar mai sota el meu nom, però l’existència de la qual veig segura dins un ordre d’èxits futurs acceptables. M’adreço a un auditori que m’escoltarà quan un biògraf, que menyspreo perquè sé inevitable, que endevino a través d’un vel bromós com un tipus barbut i malèvol, de mans petites i piloses i amb l’orgull gastat i ferit dels inquisidors, hagi de citar indefectiblement aquestes proses. Perquè després de llegir tantes biografies d’actors com he llegit, ja odio amb passió aquest tipus d’escrivent. La seva ploma no pretén aclarir res, no vol arribar a dir cap veritat admirable sobre les mil vicissituds d’una indefensa vida esgotada, o ja finida, sinó que només usa l’actor com a suport per on escampar les seves porques ganes de xivarri. Sí, ens diu el biògraf, aquell home no és qui deia ser, us va enganyar a tots durant la seva vida, era fals i va mentir i fingir i manipular i corrompre, i ara jo, només jo, només jo sé qui realment era, he desvelat totes les seves mentides, he arribat al definitiu coneixement sobre la seva identitat, escolteu-me a mi, i deixeu estar les seves obres enganyoses. I proliferen aquests tipus de llibres, darrerament prolifera tot el que pretén ajustar comptes amb el passat, perquè el passat és de la infàmia i és tèrbol i tacat i atemoreix, i ara vivim temps pusil·lànimes. Els espanta tot el que és gran, perquè se senten aixafats per la seva grandesa. L’altre dia volien canviar el nom a un carrer d’aquesta ciutat perquè un d’aquests jutges de les ànimes irreprotxables va descobrir que el prohom difunt que li dóna nom va passar-se vint anys sense pagar un sou a una criada. I tot ha de ser pur, immaculat i honrat i sense tares, llis i fi com un llençol o una mortalla.

Per això odio el biògraf que escriu des d’aquest temps angelical la vida de qui diu que era un dimoni maliciós. I perquè no entén la realitat de les ànimes, i perquè no entén quines veritats, sempre infames i belles, brutes i arriscades i vibrants, es couen dins el ventre dels mortals. Odio tot el que encara s’escandalitza davant la realitat de l’home.

—L’home: cabriola dement de la matèria viva! Joc boig que acaba sempre en desconsol i tomba. Tristesa insensata que es riu de la fatalitat dels seus afanys. La vida: aquesta festa a les fosques… —És en Marzio Volpe qui em parla un altre cop. Ja tornaran a ell aquestes notes.

Començaré ara deixant clar que no sóc un home bo, perquè l’home no és bo, però tampoc és dolent, l’home és l’home i jo sóc jo. I qui s’espanti que deixi estar aquestes notes, que visiti altres realitats menys arriscades, perquè aquí jo no prometo res més que la vida en estat pur.

—La bondat o la maldat de l’home és un assumpte trivial! No parlarem de si és bo o dolent un boxador que sabem que ha de perdre. L’home ha perdut sempre, sempre, sempre ha perdut i perdrà. Sí, està venut de principi el seu combat per la vida! —Marzio!

Bé. Tornem-hi. El meu nom és per molta gent, per cada dia més gent, àmpliament conegut. Evidentment no pels meus afers de veu falsa, sinó pels meus darrers èxits sobre l’escenari. També vaig actuar algun temps en un serial televisiu local, una insana i sabonosa sèrie en capítols per a mestresses de casa, la qual vaig abandonar quan m’ho vaig poder permetre, forçant el director d’argument, un tipus mal·leable i trist que, fracassat com a novel·lista, es va ficar en aquell merder per sobreviure entre glopades de whisky, a matar el meu personatge. Jo encara li escric la història i l’hi envio per mail, i ja ha estat aquella merda historiada i voluble cinc anys en antena, la frivolitat demencial de més de set-cents capítols emesos. Deixo això ara escrit perquè tanmateix s’aclarirà un dia, i vull que sigui de la meva manera, així, com es conti i recordi. A l’escriptor ja l’endevino encaminat a l’oblit més fosc, un poc injustament, tal vegada mori qualsevol dia d’aquests, no crec que passi de l’estiu, ara ens veiem molt poc, gairebé gens, perquè mantenim només la nostra relació a través dels fils del telèfon que em porten els seus agraïts mails de begut. Durant els vuitanta va guanyar diversos premis literaris de primera línia, gràcies a obres de vertadera vàlua, bones novel·les que van ser editades i llegides, però a ell el va deixar la dona, segons em digueren, i després, quan passats alguns anys va aconseguir aplegar-se amb una altra, a aquesta li va agafar un càncer i només li va durar un parell de mesos, però diuen que tanmateix l’enganyava, això ja són xafarderies. Jo el vaig conèixer en aquesta segona fase, quan ja no escrivia res més que els arguments que improvisava davant un got de whisky, enfront d’un equip de guionistes que esperaven les seves paraules com espiritistes la veu d’un mort. Jo, encara avui, cada dissabte li envio dos fulls caritatius amb els incidents dels personatges, dos fulls que no em porta gens de feina d’escriure i d’enviar. A canvi ell em remet unes quantes línies tremoloses, en moltes ocasions incomprensibles, d’agraïment emocionat i plorós. Feia molts d’anys que les seves novel·les no es reeditaven, però gràcies a l’èxit suat de la sèrie he aconseguit que tornin a aparèixer al taulell de novetats. Així quan mori, perquè la mort s’acosta ja al seu fetge cirròtic, mereixerà almenys una notícia als diaris, el record d’algun amic periodista a la darrera pàgina del suplement de cultura. No conto tot això per santificar-me, sinó per simple honor a la desastrosa veritat de la vida. I espero que quan aquestes notes es publiquin surti al llibre alguna foto d’aquest escriptor, m’agrada la que han posat a la reedició de la tercera de les seves novel·les, que és una foto recent i tirada en blanc i negre, durant algun interval sobri i descuidat, i on se’l veu assegut rere una taula de marbre en un cafè, amb la mirada desfeta i el coll estirat, amb el bigoti espès ben dibuixat i com a l’aguait, en un gest vençut de vigilància. Sembla un escriptor atent i a l’espera, encara assedegat del món, però només jo sé que el que buscava amb la vista era un cambrer i un got amb gel i amb la meitat de whisky. Aquesta frase la vull en cursiva a peu de foto.

Com deia, la notorietat popular va arribar-me gràcies a aquest serial de sobretaula, en el qual vaig intervenir durant gairebé dos centenars de capítols. Em van trucar per interpretar un cruel empresari a qui refusava una de les seves secretàries. El meu personatge formava part d’un pla de la cadena de televisió per mirar de salvar la sèrie, que anava caient cada dia en audiència. De seguida em vaig adonar del perquè d’aquesta pèrdua de públic. Els guionistes, un grup de cinc homes tremolosos i amb ànima de gos, treballaven com podien sobre la base dels arguments que podien aclarir de les negres lletanies confuses de l’escriptor begut, i allò no avançava ni amb rodes. Una nit, després d’assajar la meva primera intervenció, vaig trobar-me’l pels passadissos dels estudis. Jo estava realment enfadat, perquè m’acabava d’adonar d’on m’havia embarcat, ja m’havia informat dels arguments i els personatges, i havia vist un parell dels capítols passats, la qual cosa va assabentar-me de l’horrorosa qualitat del fulletó. Ja sabia jo que anava a pastar merda, però no d’aquella qualitat, líquida i freda, que ni tan sols feia olor, el que jo volia era merda compacta i coherent, merda pudent i rabiosa sobre la qual volés distreta l’adotzenada moscada de l’audiència.

L’escriptor avançava com si portés les cames adormides, i cada quatre passes recolzava una mà per les parets. Vaig apropar-m’hi, els estudis ja eren buits, pels passadissos només es veien carretons de fer neteja, rere els quals una dona madura i vestida amb una bata blava empenyia la seva fumadora somnolència. Vaig posar-li un braç sobre l’espatlla i vaig presentar-m’hi mirant-li fixament els ulls. Els tenia aquosos i esvaïts, com els ulls d’un mort al fons d’un pot amb formol. El bigoti es resguardava sota el nas vermellós com un animal espantat. Vaig mig dir-li els meus retrets posant-li una amistosa mà sota el colze, en un to amical i benèvol, mirant-lo als ulls en tot moment, per veure amb quina mena d’home m’enfrontava. Però de seguida va abaixar la vista i vaig sentir com li començava a tremolar tot el cos, de quina manera va mossegar-se el llavi inferior, per aturar-ne el tremolí temorós i per posar-se a plorar. Vaig sentir passos i veus al fons del passadís, i per no ser sorprès el vaig empènyer rere la primera porta que se’m va obrir, i ens vam trobar dins un recambró ple de galledes i escombres. El vaig fer asseure sobre una capsa de botelles de detergent i vaig deixar-lo plorar una estona, però quan vaig cansar-me’n li vaig pegar dues galtades seques i sense malícia, que l’espavilaren un poc, i així vaig aconseguir que m’entengués. Quan va deixar de plorar el vaig obligar a portar-me al seu despatx, un cop allí vaig engegar-li l’ordinador i el vaig asseure al davant, vaig anar cap als estudis i del bar de decorat vaig emportar-me una botella de whisky, i gel no perquè era fals. Vaig tornar al despatx i vaig servir-n’hi mitja mesura dins un got de plàstic, va empassar-s’ho tot d’una sola glopada, i en pocs minuts li va tornar als ulls i als gests una certa lucidesa competent.

En un parell d’hores vam refer el pla de la sèrie. Centrant la nova trama en el meu personatge vaig començar a dictar-li el nou argument, i ell només havia de corregir-me amb certes observacions genealògiques, de les quals prescindia el meu furor novel·lesc. Ell escrivia i jo dictava, i em passejava distret d’un cap a l’altre de l’estança. Des d’aquell dia vam establir que així seria el nostre pla de treball, durant alguna nit a la setmana ens quedàrem els dos fins a la matinada a elaborar l’argument, perquè l’endemà el trobessin fet els guionistes. L’escriptor es mostrava satisfet, per aturar la tremolor de les mans havia de beure un parell de glops, però el mam li centrava el cap abans de tombar-lo, i dòcil teclejava i m’ajudava millor. En un parell de setmanes vam tornar a estar a bons nivells d’audiència, i en un mes ja érem els capdavanters de la nostra franja horària i ens van passar al prime time per multitudinària insistència.

No sé si dir que em vaig passar amb la trama, la veritat és que durant aquella temporada vam arrasar en audiència per això, pels meus excessos novel·lescs. Va abundar l’incest, el crim orgiàstic, les infidelitats múltiples, els enverinaments, els segrestos, la coprofàgia, les tortures, els premis de loteria i els fills espuris. Fins i tot el canibalisme, però vaig haver de canviar aquells episodis i convertir les ingestions de carn humana en purament accidentals, perquè un dels productors va témer perdre part de la publicitat de productes alimentaris, dels quals també vivia la sèrie.

Jo vaig aconseguir notorietat i odis. La perversió i l’afany manipulador del meu personatge va arribar, per culpa meva, a nivells infernals, i tot el que vaig aconseguir, a més d’un augment de sou a causa de la significació decisiva del meu personatge, va ser trobar-me convertit en l’home més odiat d’aquest país. I és que la gent és fàcil de persuadir, em veien a mitja tarda i durant quaranta minuts pervertint i maniobrant sobre els altres, explotant-los, depravat i vil i a més sense causa, em veien dient mentides i assassinant, evadint impostos i amenaçant i posant bombes i canalla. I és clar, després em reconeixien pels carrers i m’insultaven. Un cop vaig haver de sortir corrent d’un supermercat, unes mestresses de casa em van reconèixer, a pesar de portar ulleres de sol i un mocador al cap, i van començar-me a increpar i a llançar-me objectes; va ferir-me un pot de tomàquet i una col. Ni les entrevistes que van fer-me per la televisió, immediatament després de la sèrie, i on em mostrava afable i somrient i bondadós, ni la campanya publicitària que va utilitzar-me durant el Nadal per al seu pla de vendes, envoltat de nens i entrant i sortint somrient d’un bulevard de tendes, van aconseguir mudar la cruel imatge que s’havien fet de mi. El complex comercial va descendir en vendes, però l’audiència pujava i jo vaig haver de canviar-me de pis. Rebia anònims i trucades amenaçadores, cada matí em trobava la bústia plena de cartes d’insults, i la cinta del contestador automàtic saturada d’amenaces i plors. Hi va haver fins i tot qui va demanar-me clemència.

Ja vivia en aquest àtic de l’Eixample, vaig canviar-me de telèfon i vaig tintar els vidres del cotxe, sortia a mitja tarda per anar a rodar i em feia portar el menjar a casa, fent les comandes per telèfon. Fins que vaig adonar-me que ho havia de deixar, havia aconseguit el que pretenia, posar la sèrie a dalt de tot i convertir-me en un actor popular, tot i que abominat per les masses de públic. Durant un parell de setmanes vaig recruar els mals del meu dimoni, tot preparant-ne la desaparició. Recordaran molts de quina manera vaig voler desaparèixer, sabia que, perquè el públic es consolés amb un incert sentiment de justícia, totes les seves víctimes havien de participar en la seva aniquilació, i així vaig fer-ho, però no de la clàssica manera del tots contra ell amb els ganivets alçats, sinó de sangosa manera escalonada. Primer un va enverinar-lo, i mentre el verí actuava va ser bufetejat per un altre, i apallissat i segrestat per uns altres dos, però després d’escapar-ne va ser atropellat i va perdre una cama, i el verí actuava, per morir finalment escanyat i apunyalat per tres més, a l’estómac, dessagnat al llit de l’hospital, mentre un gos pigall en llepava la sang que degotava. Després els seus òrgans van poder ser repartits entre diversos pacients, els seus ulls els porta encara un que era cec per culpa seva, l’amo del gos, i el seu cor malvat batega a l’interior del pit d’un personatge bondadós.

Sembla mentida, però aquell episodi final ha batut rècords d’audiència a la història de diverses cadenes de televisions europees. La sèrie, aquell bloc de capítols cruels on surto jo, ha estat venuda arreu d’Europa, i allà on ha estat emesa ha triomfat en espectadors vulgars. Deixo anotat aquí que encara sóc jo qui n’escric l’argument, tot i que més relaxat en maleses.

Després de retirar-me d’allò vaig agafar-me un breu període de vacances, durant el qual només vaig fer una mica de doblatge, inclosa la posada de veu al meu personatge en castellà. Sabia que aviat el públic m’oblidaria, però com a pare d’aquella trama d’embulls vaig decidir santificar un personatge, per administrar a base dels sentiments contraris la desaparició del meu record. Un any després passa ara amb aquell actor el mateix que amb mi passava abans, però de manera contrària o a l’inrevés, a ell l’aplaudeixen i abracen pel carrer, rep felicitacions a casa, ploren les velles la seva bondat i les seves fotos són venudes com estampes de sant, i m’ha dit el meu agent que a Gràcia volen posar a una plaça el nom d’aquell personatge meu i celestial. Però bé, qualsevol dia em canso i el mato de càncer, o faig que el segrestin i torturin amb ferro roent. Sí, ben pensat, no hi ha sants sense martiri.

Igual que vaig deixar la televisió deixaré aviat de posar veu als anuncis. Crec que em contractaran per fer aquesta pel·lícula, he sortit content de les proves, i ja no tindré temps, a més, sospito que després en vindran d’altres i seran més canvis, a saber com acabarà tot plegat. He arribat a treballar més de vint hores cada dia, sense exagerar, i entre doblatge i teatre i entrevistes i proves no paro mai. A més, hi ha el treball de promoció, anar a recepcions i còctels i a sopars i a dinars de feina, tan avorrits i falsos, allà on sobretot un demostra que està fet un bon actor.

Com que tanmateix el basilisc o biògraf ho acabarà descobrint, no vull donar-li cap tipus de mèrit i ho vull deixar ben apuntat, ben consignat aquí per llevar tota virtut al fet de descobrir alguna de les meves intervencions cinematogràfiques primeres. Deu fer uns dotze anys, abans de tot això que he referit, actuava en una petita companyia teatral. Era dels primers actors, i ja gaudia entre la crítica d’un poc de renom i entre el millor públic de certa i difosa celebritat escènica. Acabava de fer d’Horaci a un Hamlet ben muntat al Teatre Lliure. Durant aquella època em drogava molt i follava a rompre, incapaç d’enamorar-me em tirava tot el que mogués la cua amb cert estil, homes i dones, llegia biografies d’actors i em guanyava un sobresou passant coca entre els companys de l’escena. Feia unes quantes setmanes que m’havia posat en mans d’un agent, un tipus rabassut i nerviós, amb un tic curiós a les espatlles, que l’obliga a aixecar-les espasmòdicament, i que llueix una calba radiant i formidable. Me’l va presentar la tia Elvira, i va assegurar-me que em seria vital. L’Enric Rella és un tipus eficient, i sobretot és això el que encomana la seva figura, eficiència. Presumeix de ser l’home més efectiu del món, i és cert que tot el seu cos desprèn tossuderia, obstinació, tot i que a mi em va semblar, la primera vegada que el vaig veure, un home d’aquells que no pot tenir dins el cap, de manera simultània, més de dues idees. I tal vegada sigui així. Caminant deixa anar el cap avant i enrere, empès pel tic, i sembla un futbolista en actitud de rematada o un alienat. La polida pell de la calba deixa anar uns reflexos encegadors, la qual cosa provoca que tothom li faci broma, perquè realment sembla un casc, una poma o una pilota de platja. Però en Rella és un bon tipus, un poc fals però un bon tipus, coneix absolutament tothom, maneja mil lligams i referències, si hom li demana per una representació de L’avar de Molière de fa trenta anys, ell en dirà el director i el nom dels principals intèrprets. No l’he vist mai assistir a cap representació, no l’he vist mai emetre cap judici crític, no l’he vist mai parlar tranquil, perquè quan parla no sap ordenar les idees, va deixant anar noms, dades i xifres, però difícilment s’entén res del que diu. Parla i enfonsa i treu el cap, obre molt els ulls i amb la mà oberta es pega a la calba, deixa anar el seu sermó indesxifrable i després marxa dient sempre que ja em trucarà. Es va casar en segones núpcies amb una sastressa important, l’encarregada de vestuari de les representacions de més anomenada, de teatre o d’òpera, i per això va passar de vestir sempre el mateix vestit gris i gastat, de divorciat famèlic, a vestir-se amb americanes i pantalons fets amb la roba sobrant d’alguna capa de príncep. Ja deu tenir més de seixanta anys, i diu estimar la seva dona amb devoció i ganes, tot i que… Bé, certes infidelitats venials no tenen importància.

Doncs això. Durant aquella temporada fumava haixix i esnifava a mansalva, vivia encara a casa de la tia Elvira, al seu pis de Sarrià, i procurava follar més de cinc cops a la setmana, i cada cop amb un cos nou, era més jove i menys ambiciós, tot el que li demanava llavors a la vida era dones i temps, temps per fer-me cada vegada més ambiciós, temps per aconseguir cada vegada més dones. Intuïa que dins els cossos no només hi buscava plaer, sinó una càlida intimitat amb certes voluntats i forces absolutes. El meu representant va trucar-me mentre feia un massatge a la meva tia, va trobar-me amb les mans lluents i relliscoses d’oli corporal, gairebé no podia sostenir el telèfon entre les mans.

He intentat anotar aquí, a la divisòria d’aquest punt i a part, què va dir-me en Rella a l’altra banda del fil. M’és impossible, embullava paraules i noms i ho feia com sempre tot encara més confús, al final el que vaig entendre és que em necessitaven per a una feina urgent. La urgència no sol ser un dels atributs del meu treball, aquest més aviat demana paciències i demores, a vegades inflades de tedi, i les intencions i els projectes demanen mesos i anys abans de donar el pas definitiu cap a la pràctica. Vaig inquietar-me, en Rella va negar-se a donar-me més detalls i em va citar al seu despatx aquella mateixa tarda.

Encara comparteix oficines amb un parell de taurons. Amb un advocat i un publicista, els quals cohabiten amb ell en un àtic del passeig de Gràcia, compartint passadissos, cafetera i personal. Vaig arribar, tal com ell m’havia dit, a primera hora de la tarda. Vaig trobar-lo assegut al seu despatx, les oficines eren buides, fullejant una revista, que va amagar àgilment quan va veure’m entrar. Vaig demanar mentre m’asseia:

—I bé, de què es tracta?

I ell més o menys va dir:

—Bé, no sé si és un treball per a tu. No sé, o és molt senzill o és molt complicat, jo no hi entenc, s’han presentat avui matí i em demanen un actor amb urgència, un actor, ehem, un treball de cap de setmana, res més, ja tenen la casa llogada, no els havia vist abans, parlen anglès, d’Amèrica, no sé, i si és que no, que se’n busquin un altre, ben clar, no sé, jo és que m’han trucat i diuen que han tingut una baixa i és clar, roden i marxen i no poden esperar i és clar, no sé.

Vaig exasperar-me. En Rella parlava i capcinejava nerviós, gratava amb les seves mans de nen el vernís de la taula.

—Però, què volen?

En Rella va alçar la carpeta de pell que tenia a sobre de la taula, i va apropar-me una gruixuda revista. A la portada hi havia de genolls una dona jove, amb el rostre molt pintat i en un primer pla prometedor.

—Pornografia?

—Sí —va dir en Rella, entre la vergonya i l’alegria.

Vaig fullejar la revista un poc nerviós però molt encuriosit, eren una sèrie de reportatges on es veia sempre més o menys el mateix, variaven només el nombre i la proporció d’individus de cada sexe. Tots s’escometien les carns, dues dones per a un home, dos i tres homes per a una sola dona, o un simple encontre igual en cossos però desigual en poders, aproximacions al sexe amb dones madures o amb jovenetes falsament per estrenar, una confusa orgia amb una cangur, amb la qual es recreaven uns suposats pare i fill encantats, i lesbianisme rosat i dúctil, d’una escorxada i bavejada violència, però pudorosament no hi havia res entre homes sols, uranisme en diuen, i m’encanta el mot. Variaven també molt els escenaris, a vegades eren salons luxosos amb pianos i sofàs de domàs, a vegades eren estables o dormitoris o cotxes. Totes les pàgines brillaven molt, i el conjunt desprenia entre les mans una olor de tinta que marejava, a més gairebé tot estava compost a base d’uns primers plans englotidors, d’un verisme animat de venes i pèls i pells i músculs oberts, fins i tot d’empastaments dentals, exhibits de tal manera que al cap de pocs minuts em va semblar estar mirant el mostrador d’una cruenta i feliç carnisseria.

—Però es tracta d’una pel·lícula —va dir en Rella, tímid i traient d’un calaix un paquet de vídeos—. Abans volen fer-te una prova, i m’han dit que és més difícil del que sembla.

Vaig dir que no, em va semblar ridícula la proposta. Vaig parlar-li del meu futur, del que jo ambicionava, educadament vaig recordar-li per a quines coses sí que m’havia de trucar. Baixava per l’ascensor quan vaig pensar què li diria a la tia Elvira, com li explicaria que havia refusat un treball com aquell, a ella, que des que s’havia fet càrrec de mi no deixava de repetir-me els mèrits i les recompenses de l’impuls i el valor. Des del carrer vaig trucar a en Rella per dir-li que acceptava, i ell va dir-me que els trucaria per concretar la prova per a aquella mateixa tarda. Unes quantes hores després em trobava al seu despatx un altre cop, amb en Rella assegut i esperant nerviós, li havien dit que vindrien a fer l’assaig el productor i un parell d’intèrprets. Es presentaren puntuals, la secretària d’en Rella va anunciar-los, però ell va fer-los esperar uns quants minuts abans de fer-los passar. Eren dos homes i una dona, un d’ells arrugat però esvelt, somrient i d’ulls bojos rere unes ulleres d’apotecari assentades a la punta del nas, assegurades amb un cordó, que li encomanaven un aspecte de numismàtic guillat. L’altre semblava el seu guardaespatlles, era un tipus amb cert aire de marroquí o d’egipci, que portava una barbeta de geni emmarcant el seu rostre seriós, molt torrat de pell, tot ell alt i forçut però amb mirada de vaca. La dona era alta i portava uns pantalons de cuir, molt cenyits i negres, amb el cabell ros tenyit i la boca pintada, els trets de la cara eren molt agressius, d’una violenta bellesa bruta, i els ulls petits i riallers, d’un color viu, vidriós, de verd botella, i sota una camisa ampla i de quadres vermells se li pronosticaven uns pits grossos, que es balancejaven i movien com éssers aliens al seu maneig.

Van presentar-se els tres, i crec que només el vell va usar el seu nom veritable. Es deia Harry S. Morgan, mentre que el goril·la es deia Alain i ella va fer dir-se, curiosament, Maka Dabone. Parlaven els tres en anglès, tot i que només el del vell Harry era americà i correcte, els altres dos es limitaven a assentir a tot i a emetre paraules d’aprovació elemental. Vam anar a la sala de juntes, un espai comú que comparteix en Rella amb els seus socis, i des del qual es veu la part alta de la ciutat rere uns grans vitralls tintats, tota ella és una dispersió immòbil i escalonada de sostres i terrades. Ens vam asseure als sofàs encarats, només en Harry va asseure’s a la butaca. Va ser el primer a parlar.

Va dir, sempre a través d’un somriure innocent, sempre amb mirada de boig per sobre les seves ulleres primmirades, que era productor de pel·lícules eròtiques, i va dir eròtiques donant un particular to a la veu. Va dir que anava pel vell continent rodant diversos films per a la seva explotació internacional, acompanyat pel seu equip habitual d’actors i fent a cada país un habitual càsting de dones. Va dir que ja ho tenia tot lligat, després d’una setmana havia contractat dotze noies i havia escrit el guió, però que, unes hores abans de l’inici del rodatge, un dels dos actors principals havia hagut de ser operat urgentment d’apendicitis. Ara encara jeia amb una cicatriu grandiosa a l’abdomen, però, va afegir en Harry, ja havien rodat unes quantes escenes convalescent al llit de l’hospital, per integrar aquella vermicular conjuntura a la lubricitat de la trama. I per això havien hagut de buscar un substitut, però no sabien de ningú amb experiència a la ciutat… Si jo volia ho podia intentar, em convidava en Harry, em farien una prova i després una anàlisi de sang, perquè el rodatge es feia sense condons i amb algunes escenes a la intempèrie. En Harry parlava ben recolzat a la butaca, sobiranament tenia els braços estesos, i mai deixava de somriure. En Rella no entenia ni la meitat del que deia, abans s’havia fet assistir de la seva secretària, però ara s’agitava al seu racó del sofà i bevia d’un got unes poques gotes de conyac, que s’havia servit del moble bar, mal fingint serenor. A més se’l veia espantat, es va haver de treure l’americana, i a sota les aixelles se li marcaren dos agitats països de suor.

Va dir-me en Harry que convenia veure’m fer una escena abans de decidir si em contractaven. Va dir-me que si no hi havia cap problema la podríem fer allà, en aquella mateixa sala, si no hi havia cap problema, va repetir. Així acceleràvem exàmens i tràmits.

—I en què consisteix la prova? A fer una escena? Quin tipus d’escena? —vaig demanar.

—Bé —va dir assenyalant la dona—, sí, a fer una escena, unes postures, per veure si hi ha ritme i desimboltura, ja m’entens, a més, convé veure si tot s’ajusta a les nostres necessitats, ehem, ja ens entenem, no podem contractar qualsevol cosa. —I va fer un inequívoc dibuix de mesures amb els dits…

—Aquí, amb ella? —vaig demanar, tremolós i un poc encongit al fons de la butaca.

—Sí —va dir en Harry—, la Maka és la productora executiva. Ella no actua a la pel·lícula, va deixar-ho fa uns anys. A més, és la meva esposa, el seu parer és el que val.

Vaig quedar-me de pedra, si m’haguessin punxat no m’haurien tret sang. En Rella va entendre aquella part i va beure’s d’un sol glop tot el conyac, va desfer-se la corbata i amb la punta va eixugar-se la calba, després va aixecar-se i balbucejant una excusa va deixar-nos tots sols. Em vaig sentir desvalgut al meu sofà, al davant la dona em somreia, i l’aràbic feia capcinades d’aprovació.

—Va, comencem, estem entre professionals… —va dir en Harry, frisós per acabar i concretar els seus projectes. La dona va aixecar-se i va asseure’s vora meu, mentre jo intentava dissimular i somriure i mostrar-me content. La veritat és que hauria volgut escapar en aquell moment per la finestra, però vaig relaxar-me i vaig deixar-la fer, més engrescat pel repte a mesura que m’oblidava de tot i em deixava portar. Mentre ella em descordava la bragueta i m’estirava el cinturó i maternalment em besava el front, en Harry va començar a marcar amb les mans un enquadrament de cinema, rere el qual els seus ulls ens contemplaven bojos i eufòrics. D’una estirada la Maka va treure’m els pantalons, fins a mitja cama, em quedaren sobre els genolls, ella es va treure la camisa i va quedar amb els pits a l’aire, tal com jo endevinava anava sense sostenidors, i sobre les meves cuixes vaig sentir els seus pits durs i calents, de mugró petit i fosc, pesats com bales de canó, mentrestant ja m’havia agafat el membre amb una mà i havia escopit dolçament sobre la punta, i va començar-me a excitar. Vaig relaxar-me quan vaig veure que el faraó havia agafat una revista i l’estava fullejant, mentre ella es ficava la meva polla a la boca i la xuclava. Quan va tenir-me ben tens va posar-me un condó que li va apropar el seu marit i va fer-me posar de genolls, mentrestant en Harry s’anava passejant per l’estança, mirant entre el quadre de les mans, aprovant tot el que veia i fent roncs sorolls amb la boca tancada. La dona va fer-li observar al marit la mida del meu penis, alhora que m’estirava la mata de pèl que l’envoltava. Ell va fer que sí amb el cap i li va indicar que continués. Ella va tornar a amorrar-se a la punta, i m’anava xuclant al mateix temps que m’observava, com estudiant els meus gests, es passava el gland d’una banda a l’altra de la boca, el feia botar sobre la llengua i destacar sota les galtes, fins que per ordre del seu marit va deixar-ho i va posar-se dempeus. En Harry va fer-me treure els pantalons, la qual cosa vaig fer amb les mans rígides, enrampades, amb els dits engarrotats no aconseguia desfer-me els cordons de les sabates, el cor era una gossada mossegant-me el pit. Vaig aconseguir-ho i vaig trobar la dona sense pantalons i nua davant meu, va recolzar-me contra el sofà i va asseure’s sobre meu, amb les cames ben obertes, i va introduir-me a través d’aquell cony seu, curosament rapat i definit com un bigoti vertical. Anàvem canviant de postures quan en Harry ho deia, feia petar els dits i ella el mirava, competent, i jo nerviós veia com intercanviaven mirades de conformitat professional, i ella es posava de quatre grapes, m’agafava la polla i em conduïa al camí, m’estirava per la cintura i em marcava els ritmes. L’emir seguia llegint, indiferent a tot, la seva revista, i en Harry donava voltes per la sala, xiulant i emetent intensos sorolls d’exaltació. Jo em pensava a punt d’embogir, d’excitació i vergonya, seguia empenyent entre aquelles natges bombades i tenses, i per no distreure’m amb tant de moviment havia de fixar la vista en el seu anus, fosc i frunzit com una pansa, perdut entre la vall voluminosa de les anques. Quan vaig estar a punt de vessar, en Harry va fer un senyal a la seva esposa, i ella va amorrar-se de nou a la meva pistola, va desenfundar-la del làtex, i amb tot va friccionar-me, dits, llengua i llavis, i fins que va fer-me buidar. Va rebre la meva sement sobre la llengua, però una tirada va quedar-li dins la conca d’un ull, i al final ja tenia tota la cara empastifada.

—Molt bé —va dir en Harry, picant de mans—, molt bé!

Jo em sentia sense cames ni braços, tot jo era tors i polla i sang a les temples, però el matrimoni somreia i el sultà ho aprovava tot amb la mirada indiferent, els ulls bovins guaitant per sobre la revista. En Harry va treure’s un mocador de la butxaca i va començar a netejar la cara a la seva esposa, mentre somreia i deia:

—Sí, molt bé, has estat perfecte. Només que t’has de treure el pèl i depilar les cames, almenys fins als genolls. Beu molta llet i gelat de vainilla. Ara l’Alain et traurà una mica de sang per a les anàlisis.

El xa va esgrimir una xeringa i me la va clavar al braç, i la va omplir d’una estirada. Va deixar-me encara més sense alè, perquè el cap em va començar a bategar, com si m’hagués d’explotar en sang i gleves, fins que vaig acabar perdent, durant uns minuts, la consciència. Vaig tornar a obrir els ulls quan en Rella va mullar-me la boca, sobre els llavis, amb unes gotes de conyac. Vaig veure com la Maka ja s’havia vestit, i en Harry em mirava somrient des de la seva butaca, l’Alain ja estava dempeus, recolzat a la finestra, a contrallum. En Rella estava encara nerviós, seguia amb la camisa oberta i la corbata desfeta, la calba li brillava, com un sol de juliol, però intentava somriure i a la cara se li marcava una ganyota estremida, i mai deixava de capcinejar.

—Demà al matí ja sabrem el resultat de les anàlisis —va dir en Harry—. Ja ho tenim tot lligat per començar a rodar algunes coses divendres. I entre dissabte i diumenge ho enllestirem tot.

Vaig demanar què havia de fer. Em va recordar que em tragués tot el pèl púbic, em va recomanar una dieta blanca i fluida i em va dir que demà portaria el guió i el contracte, si tot seguia en ordre, i dient això va tocar-se el butxacó de la camisa, dins la qual portava la xeringa carregada amb la meva sang. I podríem començar a rodar demà mateix. Ho deia tot somrient i impàvid, només els ulls li seguien girant i brillant com bombetes de fira. La Maka es passava la punta del dit petit per la comissura dels llavis, distreta i cofoia, i el monarca boví ara mastegava xiclet. Ens vam donar la mà tots un altre cop, i ells tres marxaren, i ens deixaren sols, a mi nu i torbat, el meu representant al caire de l’embòlia.

Vaig tornar a casa amb el paquet de vídeos sobre els genolls, sentia les cames com buidades, sense os, i al cap una pressió de nerviosisme ansiós, com el que sentia abans la nit d’una estrena. El taxista em mirava a través del retrovisor, llavors encara ningú em coneixia, però ell va demanar-me si volia que em portés a l’hospital. El vaig tranquil·litzar amb el meu millor somriure, i li vaig donar com a propina un dels vídeos obscens.

La tia Elvira em va trobar mirant pornografia. Venia acompanyada d’una digna senyora burgesa, pintada i petita, brillant i grassa i perfumada, que quan va veure la pantalla va posar-se a xisclar. La tia la va treure de la sala i vaig sentir, passadís enllà, com la consolava i com l’acompanyava excusant-se a l’ascensor. Va obrir la porta de la sala d’una revolada i amb la cara encesa em va dir:

—Es pot saber què cony fots mirant això? Saps qui era aquella dona?

—Em contractaran demà per fer-ne una d’aquestes —vaig dir, desganat i assenyalant la pantalla amb el comandament a distància.

—Ah! —va dir, i va asseure’s tranquil·la vora meu.

A la pantalla tot era una confusió de carns, ja no se sabia ben bé a qui pertanyia res, com si per un moment la proximitat de la càmera ho hagués triturat tot i hagués pastat una nova i agitada i carnosa substància. Va canviar el pla i clarament vam veure què passava, d’una sola dona se’n servien tres homes, ocupant-ne totes les seves sucosament disponibles cavitats.

—Això és fantàstic… —va sospirar la meva tia, passant-se una mà per l’escot.

Vam veure les tres pel·lícules junts. La tia va agafar una escalfada satànica, a poc a poc es va anar traient roba i va quedar només amb els sostenidors i les calces, les quals va arromangar-se sobre una de les cuixes i va començar-se a fregar. Durant aquella època ja no follàvem junts, havíem tàcitament decidit que havíem de buscar altra gent per als nostres ímpetus, però aquella tarda em va agafar una mà i se la va posar entre les cames, i la vaig haver de masturbar mentre accelerava la cinta amb el comandament a distància, perquè gemegava i se’l ficava a la boca i excitada premia els botons. Vaig fer-li dues o tres palles sense gaire passió, estava nerviós, tot el temps em sentia encara vigilat per la mirada d’en Harry, pensava de quina manera m’havia ofert la seva esposa, i no em podia treure del cap els comentaris i la cara que feia quan li passava el mocador per les galtes, aquelles galtes estirades, rosades i brutes i grosserament belles.

Vam esgotar-nos els dos de tanta carn i tanta polla. Li vaig dir que m’havia d’ajudar a depilar-me i va posar-se a riure, al mateix temps que estirant-me del pèl púbic va portar-me a la cuina. Va posar un pot de la seva cera a escalfar i va agafar les estisores de desbudellar peix, va fer-me asseure sobre la taula i va començar-me a pelar. Quan va tenir-me arranat i asprós va acostar el pot de cera, encara fumós, i va aplicar-me-la sobre el pubis amb una espàtula. La cosa cremava brutalment, i no vaig poder estar-me de cridar com un mutilat en carn viva, algú a qui li estiguessin tallant l’os d’una cama o d’un braç, perquè sentia el crepitar de les estirades i les rialles de la meva tieta, i tot mesclat em sonava com les anades i vingudes d’una serra mecànica.

Al final va aplicar-me sobre la pell unes pomades fredes. Em fregava i cantava, com sempre, i si ho recordo tot amb tant de detall és a causa de l’atabalament que portava dins el cos. La tia va deixar-me polit i suau com un nadó, em va fer un batut de crema d’ametlles, i em deia contenta que aprofités per aprendre alguna cosa i que fos molt lliure, que tot era meu, va repetir-me, i va tornar a posar les meves mans sobre la seva pitrera.

L’endemà al matí em trobava de nou al despatx d’en Rella. Aquella nit vaig dormir poc, em coïa l’entrecuix, dins la fosca de l’estança només hi veia activitat, era com si pertot veiés cossos en còpula. Durant aquell temps encara era un tipus nerviós i impressionable, aprensiu, coses inútils de les quals m’he anat desfent amb el temps, com es desfà de vells mobles un llunyà hereu feliç que ha heretat d’un parent a qui odiava. I ara, hores abans d’una estrena, és habitual trobar-me clapat al camerino, per despertar-me convertit en qui he de ser, cosa que ha posat nerviós més d’un director, el qual tem que surti amb cara de son i boca pastosa a l’escenari. Tal com havíem quedat, en Harry va presentar-se a les onze en punt, portava una carpeta groga amb les analítiques, i uns quants fulls amb el contracte i el guió. Em cremava l’escrot i tenia gana, feia tot un dia que només m’alimentava de batuts.

—Tot està en ordre —va dir.

Em vaig atrevir a preguntar què cobraria, i ell va respondre sense dubtar ni un moment, mirant-me per sobre les ulleres i en dòlars. No era cap gran quantitat, va dir ell després de la xifra, però s’havia de tenir en compte que jo no era cap estrella. Vaig acceptar sense dir res, en Rella va estar a punt de dir alguna cosa però vaig fer-li un senyal i va callar. Vaig signar el contracte i vaig agafar el guió per començar-lo a llegir.

—Ja te’l miraràs anant cap al rodatge.

Minuts després em trobava assegut vora en Harry en un descapotable blau i esportiu i de lloguer, remuntant la Diagonal i dirigint-nos a un xalet als afores. Mentre conduïa no deixava de parlar, la ventada no em deixava sentir-lo més que quan ens paràvem als semàfors, però vaig arribar a entendre que em parlava de projectes, em contava anècdotes, se’n reia i em mirava fixament, negligint demencialment la carretera. Vam sortir de la ciutat i d’un cop de peu va posar el cotxe a cent vuitanta. Em cremava l’escrot però ja no tenia gana, ell em contava ara l’argument de la pel·lícula, perquè la velocitat em va prendre el guió. En aquell moment no vaig entendre res, només que era una història de detectius, que havien d’esbrinar a qui pertanyien unes calces. I com sempre el mateix Harry hi tenia un paper.

Vam arribar a una urbanització asèptica i igual, de blanques i alineades cases semblants, totes envoltades de gespa i matolls alts. Les vores estaven plantades de sòfores, i al fons del carrer creixia una muntanya verda i inflada. Se sentien cantar ocells i lladrucs de gossos mandrosos. El cel era ben blau i el sol era ros, indolent com un nen malalt i amb febre. Vaig seguir en Harry fins a un jardí verd i acurat, enmig del qual s’alçava un d’aquells xalets, aquest gros i vulgar, ostentosament blanc i amb terrasses i columnes i caminois empedrats. Vaig sentir rialles de dones i vaig endevinar soroll de capbussades. Vam donar la volta a la casa fins a arribar a la piscina, dins la qual dues noies estaven en remull, recolzades al caire i amb la cara alçada cap al sol. Sota una marquesina llunyana en vaig veure moltes més, i sota uns arbres hi havia dos homes asseguts i bevent, envoltant una taula, i l’Alain dormint estès al sol i sobre una gandula. En Harry va fer un xiulet i totes van mirar-lo i cridant i corrent es precipitaren cap a ell. Vaig comptar més de dotze noies, totes vestien idèntics vestits de bany vermells, de dues peces, i totes eren força maques i vulgars i l’envoltaven i li besaven les galtes, se li abraçaven i reien i botaven i jo les mirava atentament, n’hi havia de rosses i morenes, de pèl-roges dues i de tatuades més de mitja dotzena, algunes amb els pits petits i d’altres grollerament grans, boques pintades amb rojos de ferida, i totes aquelles pitreres sostingudes per minúsculs trossos de tela vermella. Vaig començar a marejar-me, el sol començava a picar de veres, sentia el meu estómac buit però pesat, em vaig treure l’americana i vaig refugiar-me a l’ombra d’un para-sol als peus de la piscina. Després de saludar-les en Harry va cridar tothom i vam entrar tots a casa, es van acomodar una aquí i l’altra allà, i també així ho feren els homes. Jo em vaig quedar a la porta, recolzat a la polleguera, i m’ho mirava tot des d’una suficiència alegre i recelosa.

En Harry va presentar-me tothom. Va dir el meu nom en veu alta i totes les dones es van girar, em van somriure estúpidament, el somriure estereotipat i buit de les cambreres, i totes a cor van dir el meu nom. L’Alain ja el coneixia, i els altres dos homes, a qui ara veia de prop, eren els tècnics de so i d’imatge, dos tipus rodanxons i rubicunds que seguien bevent cervesa freda amb les gerres alçades, i amb cert eco porcí als trets de la cara i a les rodoneses del tors. La Maka va sortir de l’interior de la casa i en Harry va començar a recordar a totes l’argument, però ho feia en anglès i algunes d’elles no l’entenien, per això va demanar-me que li fes de traductor o d’intèrpret.

Dins algun prestatge tinc la cinta d’aquella pel·lícula, El bé perdut, vaig aconseguir canviar-li el títol, l’inicial era El misteri del crim de la polla tallada, i aviat serà una peça de col·lecció, i no en parlem de quan se sàpiga qui va arribar a ser un dels seus protagonistes. Els entesos l’admiren per la raresa demencial i viciosa del seu argument. Algunes nits la miro amb alguna conquesta imprevisible, només després d’algunes copes de vi o d’algunes ratlles casuals, només per jugar a veure si seré o no reconegut. Gairebé ningú és capaç de veure’m. La Maka va pentinar-me de tal manera que els cabells em quedaven arrapats i lluents de fixador capil·lar, com jo volia, i a les escenes a l’aire lliure portava ulleres de sol. A més només se’m veia la cara durant uns quants segons per escena, i sempre deformada per l’acalorament i la finalment dolorosa voluptat.

L’argument d’inici era policíac i banal. En Harry era un vell milionari que contractava dos detectius, jo i l’Alain, per esbrinar quina dona, després d’una orgia salvatge, havia pràcticament mort el seu fill. Aquest era l’actor sense apèndix, allargat a l’hospital fingia no tenir tampoc polla, portava una màscara d’oxigen i aparentava un coma fatídic. Ella només havia deixat unes calces i uns sostenidors. Els detectius s’havien d’encarregar de prendre mides i talles, però per fer-ho havien evidentment de seduir les noies, tot per trobar aquella insaciable pecadora. Ella era una de les que vivien inexplicablement juntes dins aquella mansió, encobrint-se i nedant i donant-se plaer, perquè allí tampoc faltava el safisme.

Vaig aprendre més d’interpretació durant aquell cap de setmana que en tots els anys d’estudis anteriors. Però no era ni tan sols actuació el que vaig aprendre, sinó a moure’m nu i a gemegar, a udolar al sol mentre sodomitzava una pèl-roja, a ser lliure i desimbolt i a dominar el meu cos, a sentir-me només carn, un pes sobre el món, la qual cosa la meva part cerebral havia negligit fins aquell moment. Sí, vaig descobrir l’animal del que ara sé que beuen totes les grans obres. L’animal que tot ho pot perquè tot és seu o tot ho inventa i pretén. No sé com dir-ho, perquè quelcom em diu que tot el que és decisiu i veritable és difícil d’expressar; estava allà allargat al sofà mentre dues dones em xuclaven, es passaven el meu membre amb delectació goluda d’una boca a l’altra, i en Harry rere la càmera feia sorolls d’aprovació, portava la càmera a l’espatlla i anava cantant amb la boca tancada, i la Maka s’ho mirava des d’un monitor llunyà, mentre fumava i somreia i mentre sobre el sofà sobrevolaven dos ratpenats peluts i monstruosos, els micròfons, que s’emportaven els crits, sostinguts per aquells dos porcs exactes, que s’ho miraven com si també volguessin mamar.

Jo al principi gemegava perquè així m’ho va dir en Harry, però al final ja vivia els gemecs, estava ja fora del meu propi plaer. Era qui em proposés ser, sí, vull dir que igual que gemegava hauria pogut cantar o recitar el meu paper d’Horaci. El sexe és el paroxisme de la carn, l’estat d’excitació suprema de l’ànima, i la carn mana, els òrgans manen, tant com els fets i les accions. I el sexe és acció i recompensa, no hi ha mediacions ni processos, no hi ha tràmits quan se’l té. És l’u.

—Només existeix l’u. Tota la resta només són repeticions. L’u i el zero. La vida i la mort! —Parla en Marzio Volpe un altre cop.

Durant el rodatge vaig aprendre aquesta amagada evidència, que hi ha una part de nosaltres directament lligada a la veritat de la vida, un acte que ens fa reis, totpoderosos com tigres i més grans que les muntanyes. Vull dir que les mentides del cervell van quedar tan nues com aquelles dones, tan indefenses, potents i disponibles, a qui m’havia de follar ja sense delit. I quan vaig veure això vaig adonar-me que tota la resta eren mentides, per això era immensament feliç, la meva fatuïtat no tenia límits, anava en pèl per allà enmig i bevia orxata i me la vessava pel pit alhora que recitava algun monòleg sublim. I els estimava, puc dir que acabat de descobrir aquell estat de vincle, de gaudi i correspondència amb l’absolut de la vida, vaig començar a estimar tothom, però igual que estimava hauria pogut, amb un simple gir del desig, començar a odiar-los.

Després he pogut donar paraules a tot el que vaig viure, però llavors vivia simplement dins la plenitud de tot, i m’adonava i em sentia això, alguna cosa ja per sobre de l’home, una entitat emparentada amb la completesa convulsa de la totalitat. I va ser així com vaig descobrir on havia d’anar a buscar l’estat d’ànim propici per a totes les meves interpretacions futures. L’ànima esdevenia una complexitat amable, i ser-ho i fer-ho tot era tan fàcil com menjar amb les mans plenes al jardí de l’abundor. Més endavant intentaré parlar de la creació dels personatges, i de quina manera un actor pot ser-ho tot.

Vam estar rodant durant tres dies. Davant la pantalla vaig fer-m’ho amb sis noies, però aquell estat d’excés a l’ànima em va portar a seduir-les realment, i vaig acabar per fer-me-les totes. I és que parlava com un déu, gesticulava i parlamentava amb els astres, induïa tothom a fer el que jo volgués, vaig aconseguir que dues de les noies es pixessin per sobre, que dues més tastessin els seus propis excrements, tres d’elles van començar a llaurar la terra amb les seves pròpies mans, a menjar-ne els cucs, una va passejar-se durant dos dies de quatre grapes i ens parlava a lladrucs, i totes les altres l’entenien, quatre més menjaren la carn crua d’un gat que caçaren i escorxaren, de viu en viu, després s’untaren de mel, s’estengueren sobre la gespa i van fer l’amor amb les formigues, dues més van enfilar-se a la teulada ja convençudes per mi que podrien volar, van caure dins l’aigua, en la qual van estar-se més de mig dia, capficant-se i mostrant el cul i xisclant com dofins. Vaig parlar tendrament amb l’Alain sobre la mort, fins que va agafar una corda per penjar-se, ja tenia el nus fet i envoltant una sòlida branca del magnolier, però li vaig cantar una cançó i va acabar abraçant l’arbre mentre bramava i movia la pelvis com si estigués copulant amb el tronc. Vaig persuadir els dos porcs perquè ens confessessin la seva homosexualitat, i van despullar-se i s’encularen feliços. Va ser l’espectacle carnal més bell del cap de setmana, i vaig convèncer en Harry per posar-lo com a epíleg del film. Se’ls veu com un sol cos abundós de greix, brillants i peluts, com bous acabats de néixer, gemegant i encesos els rostres, aferrant-se l’un a una columna de la casa mentre l’altre li llepa l’ull del cul, li desapareix la cara enfonsada dins aquelles anques grosses, i finalment un penetra insaciable i l’altre gemega curull. Els dos ploraven i s’agitaven com nens sense mare, i les noies, mentre els miraven, van començar excitades a mossegar-se els mugrons, a gemegar com gosses, algunes de tan rabioses van aconseguir d’encetar-se fins que escopiren sang. La Maka va enamorar-se de mi i em perseguia amb les mans plenes de regals, una poma i el cor d’un pollastre, un anell d’or i una serpentina de colors, un collaret trenat amb els seus cabells, la plorosa promesa d’un fill. Però en Harry ni se n’adonava, va esgotar tota la seva reserva de cinta verge, es passejava extasiat i content amb la càmera al braç, filmant-ho tot, els ulls li fulguraven bojos, al final ja tenia més de cinquanta hores de gravació.

L’argument inicial del film va desdibuixar-se. Vam passar de buscar banalment una dona a trobar la sacietat del tot. El dilluns al matí el rodatge estava llest, jo no havia dormit en tres dies, em passejava bevent llet i nu entre el munt de cossos estabornits i estesos pel terra, sobre les catifes i els sofàs, tot pudia a sucs i esperma, a suor i baves, els dos porcs s’havien adormit enmig d’un clot de fang fet d’orina i d’aigua de piscina, i roncaven amb afartament de bèsties, un amb el cap sobre la panxa de l’altre, amb un fil de bava regalimant-li entre les cuixes. El sol s’enfilava rere la muntanya, semblava un túnel de foc que ens volgués engolir, sota el qual les orenetes xisclaven alienades i els gossos començaven a bordar esgotats i roncs. Em sentia tan tranquil i tan ple que em vaig sentir a punt de rebentar o de fondre’m. Hauria pogut plorar o riure o començar a xisclar, hauria pogut clavar un ganivet al cor de cada un d’aquells cossos o besar-los de nou, i tot hauria respost d’igual manera al que em cremava per dintre. Vaig mirar el magnolier i la seva ombra i les seves flors blanques, entre les branques el sol era un joc de claredat i verdors. Vaig mirar l’ombra i un altre cop el sol. Vaig mirar l’ombra. Vaig mirar el sol i vaig somriure. Ho vaig veure tot molt clar.

Em diu la tia que em van trobar nu i delirant, amb els peus sagnant espellotats, caminant de nit per l’autopista. Suposo que vaig ser jo qui va sortir de casa i va partir a buscar el sol, a seguir la seva ruta, suposo que vaig passejar-me ja sense sentit de les coses i els cossos, empès per una força que acabava de descobrir i que em dominava amb la seva vasta llum. Vaig caminar tot el dia per aquelles zones, per polígons industrials i per camps oberts, per boscos atrotinats i decrèpits, fins que em recolliren i em portaren a casa.

Dies després vaig llevar-me coix i mort de gana. Mentre devorava una síndria sota els ulls divertits de ma tia vaig sentir-me renascut. Un altre cop tornava a néixer, havia descobert quelcom indòmit i complet que m’habitava, i sentia que d’alguna manera jo ja no era el mateix. Vaig anar a la biblioteca a llegir una estona, portava els peus embenats, com un lluitador, i al principi el dolor em va forçar a caminar sobre les puntes dels dits, però, dues passes després, gràcies al meu nou estat, ja em passejava sobre les plantes i ballava. Vaig començar a repassar molts dels llibres que ja havia llegit, en rellegia algunes pàgines, però de seguida em queien quasi tots de les mans, i em demanava sorprès per què m’havien impressionat i agradat la primera vegada. Així vaig anar fent durant tot el matí, anava de banda a banda de la biblioteca i agafava volums de memòries i novel·les, llibres de poemes i texts teatrals, i en llegia en veu alta unes pàgines i m’adonava de seguida de la seva ara òbvia veritat de banal pantomima. Així em vaig adonar de les poques coses bones que s’havien escrit fins llavors, i quanta cosa temorosa i esllanguida, quant confeti editat divertit i agradable, però que n’hi havia pocs que s’haguessin adonat del que jo ara ja veia amb terrible nitidesa. En acabat l’escrutini, sobre els prestatges només quedava mig centenar de llibres, tota la resta estava escampat per terra, molts volums encara oberts, extenuats i estesos com ocells morts. En sabria dir de memòria els autors i els títols salvats, tantes vegades els he rellegit, però això és indiferent, perquè ara sé que tot és com si ho hagués escrit el mateix home.

—Què fas, per què escampes els llibres per terra? —em va demanar la tia Elvira, a qui havien tret del llit les meves lectures i el soroll.

Ho vaig posar tot dins sacs de plàstic i ho vaig baixar al carrer, vaig cridar un drapaire, que va marxar molt content algunes hores després, no vaig voler rebre cap diner i l’home va bavejar de gratitud mentre em donava la mà i me la suava.

A partir d’aquell dia tot va canviar. L’endemà en Rella va trucar-me per rebre el seu percentatge, però jo m’havia descuidat de cobrar, la qual cosa va enfadar-lo i va fer que es posés exigent, i al final ja em parlava de demandes. No sé què vaig dir-li, li vaig engegar un monòleg aspre i furiós, i de sobte va posar-se suau i amatent com un majordom, i va passar de parlar-me amb amenaces a fer-me promeses de treball. Li vaig dir que m’aconseguís una prova per a aquella mateixa setmana, em sentia tan ple de vitalitat i coratge que ho hauria pogut encarnar tot. Vaig aprendre per fi a dominar el cos i la veu, que ja eren com animals al meu servei, em movia com un tigre o parlava com una muntanya, el que fos, donava als meus crits les modulacions d’un roc, per primer cop a la vida em vaig sentir temptat per l’escriptura, podia estar-me un dia sencer escrivint paraules i paraules deslligades de cap tipus de sentit, les quals, però, em meravellaven amb els seus ressons buits, amb els seus rastres de significat. I la tia va començar-ho a notar, perquè em sentia més ple, més alt i fins i tot dominava ja la meva gana, podia passar-me moltes nits sense dormir, mirant-me les mans o el brut dibuix dels núvols contra el cel negroide, llegint dels llibres salvats, ensenyant-me a cantar i a respirar. I vaig deixar-me estar de ximpleries, vaig deixar de passar coca i de perseguir dones per aventures d’una nit, algunes d’elles van seguir trucant-me, fins que quedava amb elles i els feia l’amor durant sis hores seguides. Ja no em conformava amb res de tangible, tot el que m’interessava fins llavors va perdre la seva utilitat, ara buscava quelcom rere les coses, les agafava i els donava la volta, les pesava i les besava i me les fregava pel tors, i podia passar-me una tarda sencera davant un tros de pa o una rosa marcida, contemplant la meva mossegada a un tros de carn, acariciant l’esquena a la tia nua, però quan sentia que estava a punt de clapir allò que buscant-ho em buscava, ja se m’havia escapat. I això m’encenia. Però d’aquest foc insaciable, d’aquesta inquietud voraç i nua, n’he sabut fer el meu triomf.

—Només podrà ser-ho tot qui hagi visitat les perifèries de l’ésser. Només podrà gaudir d’una vida plena qui s’hagi buidat i ja no se sàpiga omplir. —Són sentències d’en Marzio… I és que tot ho puc, però fer-lo callar em segueix sent impossible.