2

Un actor és un home que actua. I actuar no significa fingir, sinó executar, intervenir, obrar i moure. Actuar és el que acabo de fer, acariciant-li l’entrecuix a aquest cos nu que jeu arran meu dins la falsa fosca de la meva cambra, sabent que rere les persianes és més de migdia, i que la ciutat tremola de soroll de cotxes, amb el seu tràfec vigorós i laboral, en el qual jo estic present com és present al seu somni un home que somia. Tot m’arriba a través d’un entreson fluix, a través de la remor imprecisa que arriba, com la fressa d’un tumult d’arbres encesos, del carrer fins a aquest àtic. No sento veus, només aquest vent maquinal i rabiós, i una dèbil ganivetada de llum a la porta de l’armari, mirant la qual em torno a endormiscar, emportat pel cansament. He de fer un esforç per mantenir a ratlla les paraules, sé que si m’aborden s’haurà acabat el meu repòs. He après a seguir les imatges, i a deixar-me transportar pels sons més tènues, a entrar a la realitat per la porta més muda. Em passaré tot el dia parlant, mastegant mots, creant vides alienes a través de la meva energia i la meva veu. Però ara m’estic allargat, sento només el meu cos estès dins un benestar sense història, desencaixat de cap relat vital, la remor que m’arriba em va guiant cap a la porta, cap a la llum d’aquest nou dia que comença per mi ja mig ple. Vaig entrant al teatre del món per portes falses, mig endormiscat vaig temptejant el retrobament amb el que sóc, però a vegades la ment s’equivoca i no encerta la sortida, i em trobo llançat a un present que no és el meu, que no és el meu d’ara, sinó que em trobo un altre cop vivint amb la meva mare, a la meva illa natal, mirant-la llegir allargada al jardí, o replantant un roser, o acariciant el cul a una cambrera de l’hotel del meu pare, quan vaig adonar-me que podia fer-ho a voluntat, i li acaricio el cul nu a aquest cos que dorm al meu costat ara, i el tacte em guia cap a un d’aquells matins adolescents, en què desfeia la faldilla a qualsevol de les cambreres que venien a la meva cambra a despertar-me. La meva erecció d’ara em remet també a aquell passat, i em veig acariciant unes natges nues i blanques, esfèriques i dolces, que semblaven desprendre una llum pròpia quan les alçava a mans plenes. Li passo els dits entre les cames a aquest cos del present, i podia trobar-me una altra vegada als disset anys besant el cul, les viscositats sorpreses del cony a qualsevol criada, i em sento fer-ho amb tanta intensitat que no em sorprendria que el que jo visc ara fos el somni d’aquella llunyana realitat. M’amorro al cul present emportat per la mateixa força que abans m’empenyia, i hi trobo els mateixos territoris dúctils i picants. Em trobo el membre inflat com abans, el qual acaricio amb la mateixa boja fúria pel canal de les natges. Retrobo la meva realitat quan li poso la llengua sobre la violeta flor estreta de l’anus, i sento com el cos es tensa com la corda d’un violí vibrant per fer la nota més intensa.

Ja torno a ser al món, al meu món, em dic, ara ja amb totes les paraules, les quals em llancen aquest cop sí sobre aquesta dona de la qual recordo imprecisament el nom i la manera com vam acabar anit a casa meva. Es diu Amàlia, o alguna cosa començada amb «a», i recordo que ahir vaig anar després de la funció a un sopar amb gent de la faràndula, per celebrar l’aniversari de no sé quina obra en cartell. M’adono que ho fa bé, això de xuclar-me la polla, la veig perquè he aixecat una mica les persianes, però a la llum d’aquest matí, i tan nua, no em sembla tan bella com ahir. Els pits són més grossos del que a mi m’agraden, i al seu cos li falta flexibilitat, es mou inhàbilment, li sobren un parell de quilos, desprèn, pel meu gust, massa carnositat i abundància i li penja una mica la carn de les cuixes. Tot i això és una dona molt bella, i això del sexe oral ho fa prou bé, mou a bon ritme el coll i de tant en tant descriu un satèl·lit amb la llengua al voltant de la punta del gland, una llengua gran i rosada, a la qual també agrada llepar-me els ous. Li agrada fer petar tota l’escena, per això s’empassa tot l’aire i obre la boca després, de cop, escoltant com el meu membre li bota dins la cavitat pastosa. Quan nota que estic a punt de rebentar m’acaricia a bon ritme fins que em desfaig en un esbufec intens i una flegma blanca, que ella recull amb la mà, i, com qui s’emporta una hòstia, es neteja d’una manotada entre els llençols. Després fa un munt amb tots els coixins i se’ls acomoda rere l’esquena, obre les cames i amb els dits sobre els llavis del cony me’l descobreix, un cony gran i definit, contràctil, suaument escarlata entre els boscatges rulls, el qual m’assenyala anunciant on és el deure que ara li he de pagar. Va, que tinc pressa, em diu, veient de quina manera vaig passejant-me per la seva exuberància, fent-li suaus petons a l’excedent de les cuixes.

Crec que les dones amb qui he estat han comentat entre elles la meva habilitat per als afers orals, no ho sé, són tan sols conjectures, però em sorprèn que totes m’acabin demanant el mateix. Sé que és veritat que he arribat a un cert virtuosisme, que es deriva de la meva capacitat per fer simultàniament diverses labors, l’efusiva estreta, l’alenada càlida, la freda bufada, la llepada tendra i carnívora, les mossegades innòcues, un frenesí circular que s’alterna amb elevació i caiguda, sentir que se m’obre tot com un pulmó, dins el qual vaig guardant els meus alens més inflamats. Però el secret són les mans, aprendre a fer servir els dits, trobar el botó que tot ho activa alhora que s’emprenen vives escomeses digitals, les quals, contràriament al que es pensa, no s’han de cenyir al reducte clàssic, sinó que han d’emprendre animades aproximacions rectals. De totes maneres, és prou sabut entre la gent que em coneix que els meus gustos en qüestions sexuals no es limiten a només un dels sexes, sinó que puc admetre a les meves efusions qualsevol home, i m’atreviria a dir, però encara no he provat certes coses, que també qualsevol criatura viva, i no només òbviament animal. Les meves relacions amb la vida em porten a admetre-ho tot com a susceptible de captura, ja que no crec en cap llei que jo no hagi creat.

Quan noto contraccions i clausures em vaig retirant lentament, mai de cop, i sempre entre bufades. Aquesta Amàlia d’avui ha reprès el ritme dels alens i després m’ha besat llargament, ficant-me la llengua fins al fons de la gola. Després mig adormit he sentit com es dutxava i vestia, i com tancava la porta i marxava cantant alegrement. Ara que hi penso, començo a recordar com la vaig conèixer anit, però això no importa, un altre cos, a saber quan la tornaré a veure, crec que és actriu, o figurant, ah, no, crec que va dir-me que era periodista, de fet és quasi el mateix, però no ho sé, mai escolto gaire la gent la primera vegada que se’m presenta, acostumo a fixar-me en els trets de la cara, i en les rodoneses i línies del cos, en el dibuix dels ulls i en l’accent lluminós de les mirades. És més interessant per mi, almenys en primera instància, un nou cos que una nova història, m’atrau més una mà o una galta que un projecte o un record. Tot el que existeix de l’home és carn, el seu pes sobre el món, a partir d’aquí tots ens corrompem en quimeres.

—La nostra carn és qui governa la vida. Els seus trastorns són els motius que exciten el nostre món mental. Una intel·ligència sense carn és tan impensable com una set sense boca, com el perfum d’una rosa irreal. —Aquest que parla és en Marzio Volpe, de moment tractaré d’assossegar-lo.

Però com us deia…

Un actor és un home que actua. I el primer acte de la meva vida no comença fins aquella nit. S’obre el teló. El portal d’una casa enmig d’un jardí en penombra, als esglaons hi ha asseguda una dona molt bella, vesteix una faldilla vermella que li frega els genolls, i una brusa blanca, lleugerament oberta, deixa entreveure l’inici carnós d’unes sines molt pàl·lides. Tota la seva pell, cames i coll i rostre, brilla com l’argent. Al seu costat reposa una bossa de dona, de la qual treu un ventall i comença a ventar-se. Se sent una remota cançó de grills, un lleu cruixir de fulles. Per l’esquerra entra un noi. Porta el tors nu i el cabell banyat. Sobre una espatlla una camisa arrugada i humida. Entra descalç però amb les sabates a les mans. Quan vol enfilar el portal, el sorprèn la presència de la dona. Es miren fixament uns segons. El noi sembla haver-se espantat. La dona somriu i encreua els braços sobre el pit, després, a través d’un somriure encantador, diu:

—Vet aquí el meu nebot! I mireu, si sembla acabat de renéixer!

La meva tia. Allà la tenia, no vaig dubtar en cap moment que fos ella. Vaig quedar-me gelat i sense saber què dir, sentia la nit com un bloc d’acer rere les meves espatlles, el fred m’encomanava tenses tremolors, l’aigua del mar m’agullonava a la nuca. Què hi feia, ella, allà? Què buscava? Per què somreia amb tanta d’insistència? S’assemblava a la meva mare d’una manera febril, en semblava una resurrecció rejovenida i alegre, els mateixos trets marcats, idèntica la boca, les dents ben blanques però aquest cop un poc separades, tot igual però aquest cop replè, desbordant de vida, la seva mirada no era opaca, sinó que flamejava, i el seu cabell, tot i ser del mateix color, semblava inflar-se des de sota, com si li ragés des del cap sobre les espatlles. Em van caure les sabates a terra. Vaig sentir com se’n reia d’aquella manera nasal que després se’m va fer tan familiar.

—Sí que has crescut des de la darrera vegada que et vaig veure! Eres així, i ja eres ben ros. Buf, quants anys que han passat!

Capcinejava dolçament, i componia amb la boca un esbós rialler i evocador. Havia plegat els braços sota els pits, de tal manera que els emmarcaven, realçant-los. Vaig dir amb la veu tremolosa:

—La mare és morta. I avui matí l’hem enterrada.

—Sí, ja ho sé… I què hi farem… La gent mor, jo també moriré un dia, tal vegada tu també, ella ja sabia que la mort la rondejava… M’ho anava dient a les seves cartes… Però el que importa és que nosaltres vivim, no? Tota la resta no compta. Que no em convides a passar?

Em va treure les claus de les mans perquè em tremolaven. Va entrar primer que jo i molt decidida va dirigir-se cap al lavabo. Es movia amb molta llibertat, com si aquella casa no hagués deixat de ser encara casa seva. Va tornar amb una tovallola oberta com una vela, la qual esperava jo que em donaria, però va ser ella qui va començar a eixugar-me. Em fregava àgilment les espatlles, em va cobrir el cap i me’l va començar a sacsar, em va donar la volta i vaig veure que gairebé era tan alta com jo, els pits se li gronxaven amb un ball dolç quan em fregava el pit. Després va veure de quina manera portava jo els pantalons mullats, des de la cintura s’estenia una taca que m’arribava fins al cul i mitja cama, i per això va començar a desfer-me el cinturó. Jo no sabia què fer, no tenia fred però seguia tremolant, em va treure els pantalons i va començar a eixugar-me les cames. Seguia rient, em va donar un altre cop la volta i d’una estirada em va treure els calçotets i va començar a fregar-me les natges, després es va acarar a mi i em va passar les mans, per mediació de la tela, per l’entrecuix banyat. S’ho va posar tot sobre la mà i va alçar-la lleument, per abaixar després la vista i mirar concretament què sostenia.

—Buf, el nen, mira-te’l!

Em va mirar als ulls i em va fer l’ullet, va bufar un floc de cabells que li queia davant la cara i després em va donar una bufetada a una natja i va afegir:

—Ara vés a vestir-te, que et faré el sopar i parlarem.

A la meva habitació hi havia amuntegats els meus llibres de teatre, em vaig estar una estona mirant-los, i en vaig obrir algun ingènuament, com per mirar de trobar el paper que em pertocava. Vaig vestir-me i, assegut al llit, vaig estar-me una estona escoltant com cantava. Ja no sentia els estossecs de la meva mare i tampoc els enyorava, perquè mai havia sentit cantar ningú dins casa meva, i ella ho feia tan bé, taral·lejava una melodia preciosa, que acompanyava a vegades d’un siulet. Sentia soroll de plats i gots, que ella colpejava amb els coberts per fer-los dringar amb un contrapunt vidriós. Una vegada vestit vaig atrevir-me a guaitar a la cuina.

—Bé, seu, que sopant t’he d’explicar algunes coses.

Vaig ficar els peus sota la taula i vaig agafar una forquilla. Vaig mastegar, però al coll se m’havia fet un nus, i el menjar se m’apilotava a la boca i m’ofegava. La mirava fer i cantussejar, deixava caure un raig d’oli sobre un tomàquet mentre anava movent les espatlles, en un ball distret; sota la faldilla, el cul era una esfèrica germanor de carns inquietes. I de quina manera s’havia apropiat de l’espai! Va ficar-se mig tomàquet a la boca i se’l va empassar sense mastegar-lo. Va donar la volta a una cadira a l’altra banda de la taula i s’hi va asseure, posant el ventre contra el respatller. Va encreuar els braços i va recolzar la barbeta sobre el revés de la mà i va mirar-me mentre somreia. Va deixar anar un rot abans de dir-me:

—Sí que ets maco, sí.

Jo seguia sense poder empassar-me res del que m’havia preparat. Havia deixat de pensar en la meva mare, la seva mort i l’enterrament em semblaven fets ja molt pretèrits, només la veia a ella, tan plena i bella que ho omplia tot, m’ensenyava les dents, lleugerament separades, envoltades per aquells llavis substanciosos, als quals el tomàquet semblava haver encomanat vermellor i matèria. Li havia tornat a caure un floc de cabells sobre un dels ulls, i per això l’altre semblava fitar-me amb més agudesa. Em van començar a tremolar les cames. Per la finestra de la cuina entraven els brunzits confusos d’una nit temperada. Va dir:

—Per què poses aquesta mirada de gat capat?

Vaig empassar-me el que intentava mastegar, vaig sentir com em baixava coll avall com una bola de vidre. Ella va reprendre la cançó que xiulava, i va tornar a moure les espatlles. Va agafar el ganivet de tallar el pa i va començar a acariciar la fulla, a passar els dits sobre el tall. Va tornar-me a mirar i va dir:

—Que t’inquieto?

No vaig dir res, em vaig servir un got d’aigua amb les mans tremoloses, la qual cosa encara va fer més visible el meu torbament, vaig vessar-me part de l’aigua sobre la camisa, vaig agafar un tovalló i vaig començar-me a eixugar. Va posar-se a riure sorollosament.

—Què et passa, nebot?

Vaig aixecar-me de la taula i vaig anar a la meva habitació. Em vaig estirar sobre el llit i vaig enfonsar la cara al coixí. Qui era aquella dona? Què volia de mi? I per què reia sempre? Per què no enyorava jo la meva mare? Per què no m’havia parlat mai de la seva germana? I per què no me la podia treure del cap? No vaig adonar-me que ella havia entrat a l’habitació fins que vaig notar com s’asseia al meu llit. Vaig sentir, encara amb la cara contra el coixí, com el meu cos descendia, com el meu costat s’ajuntava amb un dels seus malucs. Va passar-me una mà pels cabells, me’ls acariciava, però no vaig poder fer res per no posar-me a plorar.

—No ploris, nebot. No ploris… Que sóc aquí, i ja ha passat tot.

Endevinava la seva veu a través d’un somriure. Em passava els dits per la nuca i el coll, i amb un gir suau de la mà m’enredava els cabells, encara bruts de salmorra. Em sentia fatigat i brut, trist per alguna cosa indefinida, em sentia buit i sense objecte, com abandonat enmig d’una escena sense recordar-ne el paper. Va ajeure’s vora meu alhora que seguia acariciant-me, però ara parlava només amb murmuris. Jo l’escoltava des d’un ensopiment acovardit i abatut, i ella seguia dient-me:

—No ploris pels morts, nebot, els morts no s’han d’estimar. Això de recordar-los i plorar és una ximpleria. Si has de plorar fes-ho per nosaltres, per la nostra graciosa ingratitud.

Quan vaig despertar-me estava sol al llit. Vaig estar-me una estona pensant que tot havia estat una fantasia del dolor, una imaginació de la fatiga i l’enyorança. Però quan vaig estar més despert vaig adonar-me que sobre el meu coixí hi havia un cabell llarg i fosc, dibuixant sobre el blanc de la coixinera un gargot corbat d’interrogació. A la cuina tot estava com ho havíem deixat, vaig estar-me una estona mirant-me el meu plat sense gana, fins que em vaig adonar que sentia una remor rara al fons del corredor. Vaig guaitar a la cambra de la meva mare i sobre el llit vaig veure, gràcies a la llum que entrava per la finestra oberta, que la meva tieta s’havia ficat al seu llit. Sobre una cadira hi havia la seva faldilla, sobre la qual les calces i els sostenidors formaven un nyap entranyable, i l’espatllera vestia ara la seva brusa desfeta, mostrant, obscena, els barrots. Ella roncava, d’una manera suau, però roncava, i era com sentir l’inici del seu riure ventós. I de quina manera el seu cos nu es definia sota els llençols, i quina estampa tan diferent de la vista poc abans a l’hospital on moria mumare! Dormia abraçada al coixí, amb el cabell amollat sobre el llençol que se cenyia a un dels seus pits, deixant entreveure’n la volta plena, meravellosa i coronada d’un mugró alt i gros. I la vista em va anar als seus genolls, els quals no cobria cap tela, i per això els veia plens i setinats, no ossuts, i el seu ventre pujava i baixava graciós i semblava que fos ell qui donés a la nit la seva brisa. Al llimoner del jardí li tremolaven tendrament les fulles, i a l’estança hi entrava una llum blavosa que en certes porcions era verda, però que es mesclava ambrada a les parets. Vaig estar-me una estona escoltant-la roncar, després vaig anar cap a la dutxa. Em vaig despullar i ajeure al fons de la banyera, i vaig deixar que l’aigua em caigués sobre el ventre, la sentia tamborinant-me a la panxa i sobre els ous, i amb l’ànim perdut seguia de quina manera m’anava cobrint i com el baf anava emboirant tota l’estança. Quan l’aigua va arribar-me al coll vaig tancar l’aixeta i em vaig tornar a adormir. Va despertar-me el so de la meva mare a través de la porta entreoberta del lavabo, quan sentia la manera com els seus líquids residuals es mesclaven amb l’aigua clara al fons del vàter, mentre se sentia de fons un ventolí apurat. Però quan vaig obrir els ulls la meva tia badallava nua i amb els ulls tancats asseguda a la tassa, mentre pixava i s’aguantava el cap amb la mà oberta sobre el front. La cabellera li queia davant la cara, i amb l’altra mà es passava els dits per un ull tancat, per així desfer-lo de lleganyes. Va acabar de pixar, i vaig sentir com ressonava a la tassa una ventositat rotunda i clara.

—Nebot! Però, què hi fots aquí? —va dir quan va alçar el cap per buscar el paper higiènic. Jo estava ben despert contemplant tota l’escena, l’aigua s’havia refredat i ja començava a passar fred. Ella va passar-se un bocí de paper per l’entrecuix, va aixecar-se i va estirar la cadena. Va fer un pas cap a mi i va quedar només a un altre pas de la banyera. Jo la veia des de baix, tenia la cara sonosa i un poc inflada, i a les galtes portava marcat el dibuix dels llençols. Els seus pits per fi nus eren grossos, i des d’on els vaig veure per primera vegada em van semblar falsament i lleugerament caiguts, perquè cada un d’ells marcava per sota un plec carnós com un tímid somriure. Entre les cames no hi tenia cap pèl, la qual cosa va sobtar-me una mica. Veia aquell trau concís i rosat, centrant el fons de moltes curvatures, no podia deixar de mirar de quina manera de dintre seu semblava que guaitessin dos pètals de carn. Va adonar-se de seguida on es perdien les meves mirades. No va torbar-se gens i va dir-me:

—Què mires, nebot? Que potser no has vist mai una dona nua?

La seva nuesa no tenia res a veure amb el que havia vist abans. Les cambreres i hostesses de l’hotel del meu pare, amb qui havia assajat diversos tipus d’escaramusses urgents, nues semblava que agafessin un aspecte desvalgut, semblaven guerrers sense cuirassa. Els pits i el ventre demanaven a crits de ser coberts, de tela o carn, mentre que l’entrecuix pelut era un animal indefens guaitant des del fons d’un refugi ajustat. Va posar un peu sobre la banyera durant uns segons, oferint a la meva vista la seva vulva calba i la regata del cul. Va ficar un peu a l’aigua i va estremir-se.

—Mm, quina aigua més bona, tèbia com l’aigua del mar!

Va acabar ficant els dos peus a la banyera, per això jo vaig haver d’asseure’m i plegar les cames. Ella va acotar-se i va ficar el cul a l’aigua, mig aclucant els ulls i mig obrint la boca, en un gest de delícia càlida, fins que es va deixar caure i va quedar asseguda al fons de la banyera, davant meu, amb els pits a flor d’aigua i amb les puntes dels dits dels peus a sobre dels meus. Quan va habituar-se a la temperatura de l’aigua va estirar les cames, i vaig sentir com posava els peus sota les meves aixelles. Jo vaig fer el mateix quan van començar-me a fer mal els genolls, mentre ella s’estava amb el cap recolzat i alçat cap al sostre, amb els ulls tancats i alenant i assaborint el moment. Vaig adonar-me que sobre l’aigua es formaven diverses bombolles, que esclatant van deixar anar un cert aire residual i gens incòmode, com el que feien els munts de flors ràncies al fons del jardí. Seguia igualment espantat, aquella presència em superava, l’aigua va començar a pujar de temperatura i jo ja començava a suar, vaig estar a punt de sortir de la banyera i amagar-me i escapar una altra vegada de la seva figura. Va dir, encara sense abaixar els seus ulls tancats:

—Que t’espanto, nebot? Em sembla que t’espanto.

Va abaixar el cap i va obrir els ulls, i va fixar en mi la seva mirada. Les puntes dels cabells se li havien mullat, i continuava exhibint aquell somriure.

—No, no és por el que em fas. —Em tremolava la veu, ella va obrir els ulls en actitud atenta—. És una espècie de neguit, em poses nerviós. Véns aquí, on mai t’havia vist, i de seguida t’has fet la mestressa de tot, dorms al llit de la meva mare, et passeges nua, et fots a la banyera amb mi i…

Va tallar el meu discurs l’airós esclat del seu riure. Va començar a riure’s de mi, a plens pulmons, obrint molt la boca i estremint-se de tal manera que va originar una tempesta a la banyera.

—Ai. I què volies?, veure’m de dol? Fa més de quinze anys que no veia la meva germana. Des que ens vam barallar. Havia aconseguit refer la nostra amistat després de molts anys de no parlar-nos. Però només havia aconseguit que m’escrivís alguna carta. Era jo la que vivia aquí, i no sé si ho saps, i la meitat d’aquesta casa sempre ha estat meva. I per casa meva sempre em passejo en pèl.

Parlava resoluda i confiada, i exhibint el seu somriure encantador.

—I per què vau barallar-vos? I per què no em parlava mai de tu?

—Em cansen les explicacions, nebot, em cansen. Jo només faig, mai no m’explico ni em justifico. Ja t’ho aniré contant així com ens anem coneixent. Vull fer-me càrrec de tu.

—Vols fer-te càrrec de mi? —«Vull fer-me càrrec de tu», em repetia, i no hauria sabut dir si aquella frase em suggeria repulsions o atraccions, perquè, com totes les coses d’ella, m’inquietava tant que no sabia què dir, ni de quina manera manejar-me—. Jo ja tinc el meu pare, a més ja sé tenir cura de mi.

—Tu? Mira’t, nebot, si tot just et creixen els primers pèls del bigoti! —Va apropar-se i em va passar un dit per sota el nas—. El teu pare és un home ocupat, cada cop més ocupat. I tot el que faria és posar-te una criada perquè s’encarregués de tu i de la casa.

—La meva mare és morta…

—Són també mortes les flors que porta una nena entre les trenes!

I es va posar a riure. Em sentia tan atret per ella que em semblava treta d’una obra de teatre, algú fictici i poderós, però no exhaurit en unes sabudes accions i en uns diàlegs, com aquells personatges que llavors començava a interpretar i que em fascinaven. Ella no era un miratge fix, una cosa estable o escrita damunt una pàgina. Vivia i escalfava la mateixa aigua que ja m’havia arrugat les puntes dels dits, i la seva mera presència em dominava, la tenia davant meu, respirant ansiosa a través d’aquell somriure adorable i constant, ensenyant les seves dents separades i blanques. I no deixava d’inquietar-me, de produir-me aquella àvida angoixa. Vaig abaixar la vista, massa nerviós per mirar-la als ulls, i em vaig quedar mirant els seus pits, de quina manera semblaven fluctuar sota l’aigua. La pell se li havia arrissat, els mugrons em van semblar més crescuts.

—Pots dir-me Elvira —va dir, i va tornar-me a passar la mà per la cara, aquest cop per sota la barbeta, en un gest maternal.

—Tia Elvira, què penses fer? Vols quedar-te a viure aquí?

—No sé, ja ho pensarem. De moment necessito ensabonar-me el cabell, rentar-me el cul i menjar alguna cosa.

Li vaig haver d’ensabonar el cabell jo. Em va omplir les mans de xampú i es va asseure d’esquena entre les meves cames obertes, de tal manera que sentia les galtes del seu cul acariciant-me el membre. Mentre jo fregava i omplia la banyera d’escuma, i tenyia l’aigua de blanc, ella cantussejava i reia, i tombava el cap en totes direccions, oferint a la meva vista el panorama carnós i brillant de la seva nuca bombada. Tenia la pell de l’esquena una mica pigada, però els seus omòplats no destacaven sota d’ella amb ostentació esquelètica, sinó que els notava ben coberts de vigorosa carn. Va fer-me obrir l’aixeta i li vaig passar un bon raig d’aigua pel cap, fins que va quedar net d’escuma. Després va agafar l’esponja i la va ensabonar, es va posar dempeus i va començar a fregar-se el ventre i els pits. No vaig poder evitar tenir una erecció sabonosa. Ella es fregava obscenament, divertida s’omplia els pits d’escuma, els alçava i es fregava el cony i seguia cantant, amb una mà es pessigava un mugró i amb l’altra es refregava els botons encesos del sexe, els quals van sortir del seu amagatall i van fer-se ben visibles i vermells. La punta del meu gland va sortir de l’aigua i vaig començar-la a fregar, ella em mirava a través dels seus ulls mig clucs, i seguia fregant-se alhora que deixava anar un concert de sospirs. Ens vam escórrer al mateix temps, la meva sement va brollar airosa i feliç, com un alè de balena, mentre ella va estremir-se en un gemec acabat, va tancar les cames i va asseure’s al caire de la banyera. Vam estar estona a recuperar la parla, jo seguia amb el membre ben inflat i caigut sobre el ventre esbufegant i escumós. Ella va passar-me una mà per la panxa, va sucar un dit dintre el meu melic i va treure’l brut d’esperma. Va ensumar-lo i amb la punta del dit va tocar-se la llengua rosada, i va dir:

—És bo. I té l’olor i el gust de la flor del garrofer…

Després va aixecar-se i va sortir de la banyera, va embolicar-se el cos i el cap amb una tovallola i cantant va sortir cap al dormitori. Ja era de dia, la llum ja s’havia encès sobre els colors del pati, i el poble començava a activar-se amb mil renous. Vaig netejar-me i vestir-me, i mentre ho feia vaig sentir i olorar que s’havia posat a fregir ous. Vaig guaitar a la cuina i la vaig veure d’esquena, ara vestida només amb roba interior. Va servir dos plats d’ous remenats amb tomàquet, va asseure’s davant d’un i va començar a menjar entre suaus i viscoses engolides. Veure-la menjar em va fer venir gana. Vaig asseure’m i vaig començar a buidar el plat a cops de forquilla, i puc dir que aquell plat elemental i fàcil em va semblar el més saborós que fins llavors hagués menjat mai. Vam acabar els dos un altre cop alhora, i quan vam haver acabat, ella va deixar anar un dels seus rots, que va sonar a la seva boca com un senyal d’alegre arrogància. Vaig aixecar-me de la taula i vaig anar al calaix de les fotos, vaig treure una capsa pesada i vaig tornar cap a la cuina.

—Explica’m qui és tota aquesta gent —vaig dir. Vaig obrir la capsa i la vaig girar i buidar al centre de la taula. Ens vam passar tot el matí parlant, ella va asseure’s sobre la taula i jo a una de les cadires, tenia a l’altura dels ulls el seu melic, i una mica més amunt la rotunda plenitud sostinguda de les seves sines pàl·lides, asseguts davant meu tenia els seus malucs, la volta de les seves natges obertes, la corba atrevida i impúdica de tot el conjunt. Però vaig quedar embadalit per més coses; a més de la seva carn meravellosa hi havia la seva manera d’explicar, com parlava i obria els braços, com s’emocionava davant una imatge recuperada de cop, davant uns trets ja oblidats, davant el record d’un remot dia de platja. Hi havia moltes fotos de les dues nenes juntes, les dues germanes, aquella foto de corredisses en blanc i negre sobre una platja deserta, com si la veiés, vestides les dues amb vestits de bany antiquats, crec que la guardo, vigilades per una dona severa i grisa, distant i seriosa, amb un vestit florejat. Aquella era la meva àvia, la dona de qui fa la foto, l’esposa del meu avi fotògraf. La tia Elvira em parlava de tot amb els ulls lluents per l’emoció, s’entendria, la nostàlgia li feia compondre amb la boca un gest de docilitat, d’acceptació alegre del temps i de les pèrdues. Però acabava rient, veia aquella mateixa casa vint anys abans, el jardí del passat amb els mateixos rosers fastuosos, vestint el fons de les figures de la foto amb la seva rojor feta ara un gris inflamat. En un parell d’hores va posar-me al corrent de totes les coses, de la vida dels meus avis, de la seva infància, de la seva adolescència, i de la mort de tots ells. Perquè apropar-me al relat de tot allò era obrir-me els ulls a l’íntim desastre de totes les vides, era assabentar-me de la desfeta final de tot, però ella ho feia entre bromes, traient a tot el seu pòsit de desgràcia. Vaig aprendre per primer cop què era la vida, què significava existir. Vaig adonar-me que era a partir de la consciència de tot des d’on havia de començar a ser feliç i emprendre la lluita per forçar l’atzar a ser-me amable.

Ella assenyalava una cara i recordava una anècdota, la qual em contava a grans rialles, deixant escapar algunes llàgrimes, fruit natural de l’alegria. Anaven passant les fotos entre les seves mans, les agafava d’una banda de la taula i les abandonava a l’altra, després de fer-ne un comentari jovial. Algunes hores després ja havíem acabat el relat, ja no sabia quines altres imatges li havia de treure perquè m’assabentés del passat. Se’m va acudir d’ensenyar-li l’àlbum de núvia de mumare, però quan vaig dir-li que anava a buscar-lo a les golfes em va agafar de la mà.

—Deixa-ho estar, nebot. Deixa el passat tranquil per uns quants dies.

Va botar de la taula i va posar-se a recollir, va ficar els plats a la pica i va començar a fregar-los. Alguna cosa va començar a canviar dintre meu.

—Deixa de mirar-me el cul i vine a esbandir —va dir sense girar-se.

En veritat li mirava el cul, així com fregava veia com els frecs frenètics encomanaven a les seves natges una tremolor oscil·lant i atraient com la llum d’un far. Vaig dirigir-me al meu port i vaig passar els plats sabonosos per l’aigua clara. I aleshores, al seu costat, després d’aquell matí improbable, vaig deixar de sentir-me cohibit. Era la germana de la meva mare, la seva resurrecció carnal i riallera i eloqüent, i havia vingut per fer-se càrrec de mi, com ella deia, per estar amb mi i ajudar-me a ser feliç. I de quina manera ho aconseguia… Es mostrava desimbolta, selvàticament desimbolta, i no m’ocultava res, però alhora, i d’aquesta manera, feia més gran el seu misteri i miracle. Per què havia vingut? Per què havia tardat tant de temps a tornar a casa? Què la cridava ara a fer-se càrrec de mi? La veia al meu costat, amb la mirava perduda al fons de l’aigua tèrbola de la pica, sens dubte encara assaborint algun record, amb la boca sempre mig oberta, amb el cabell caigut sobre les espatlles nues, amb els pits enormes ara alçats i sempre d’aquella blancor viva i palpitant. I així, com més la mirava més em semblava que no em podia enganyar, que si deia que havia vingut per fer-se càrrec de mi ho faria, mentrestant jo sentia com tota ella m’anava lligant, de quina manera em fascinava tant que ja no hauria sabut què fer si aquell dia hagués fugit del meu costat orfe.

La tia Elvira, vaig pensar, mentre amuntegava els plats i de reüll la remirava. La tia Elvira, caiguda del cel per salvar-me de tot, desbordant vitalitat m’havia corregit en tan sols unes hores el gust que m’havia acostumat a sentir per la vida. Ara ja havia acabat el temps del benestar sense història dels indecisos, ara tocava viure amb el més bell imprevist.