Els timbres del teatre avisaran que recomença la representació. Dels camerinos, de la porta i àdhuc de la sala, tornen a l’escenari els ACTORS, el DIRECTOR D’ESCENA, el MAQUINISTA, 1 APUNTADOR i, alhora, del seu camerino, el DIRECTOR amb els Sís Personatges. S’apagaran els llums de la sala i es tornarà afer a l’escenari la mateixa claror d’abans.
DIRECTOR.— Apa, senyors, som-hi! Ja hi som tots? Doncs, atenció! Comencem. Maquinista!
MAQUINISTA.— Mani, senyor.
DIRECTOR.— Munteu-me de seguida l’escena de la saleta. N’hi haurà prou amb un parell de laterals i una mica de fons amb una porta. Apa, feu via!
El MAQUINISTA s’acuita a fer-ho i mentrestant el DIRECTOR s’entendrà amb el DIRECTOR d’escena, l’ENCARREGAT DEL GUARDA-ROBA, l’APUNTADOR i els ACTORS, disposant l’escena tal com ha estat dit: dos costats i un fons amb ratlles rosa i or i la porta.
DIRECTOR.— (Al GUARDA-ROBA). Mireu si al magatzem hi ha un divan.
GUARDA-ROBA.— Sí, senyor. N’hi ha un: aquell verd.
FILLASTRA.— No, no, res de verd! Era groc, florejat, de peluix i molt ample. Comodíssim.
GUARDA-ROBA.— Doncs així no en tenim cap.
DIRECTOR.— Tant se val! Poseu-hi el que hi hagi.
FILLASTRA.— Què vol dir tant se val? El famós racó de Madam Pace!
DIRECTOR.— Ara només és per a provar-ho. I li agrairé que no s’hi fiqui, vostè. (Al DIRECTOR D’ESCENA). Mireu si hi ha alguna vitrina més aviat llarga i baixa.
FILLASTRA.— La tauleta, la tauleta de caoba amb el sobre blau cel!
DIRECTOR D’ESCENA.— (Al DIRECTOR). Hi ha aquella petita daurada.
DIRECTOR.— Va bé. Agafeu-la.
PARE.— I un mirall gros.
FILLASTRA.— I el paravent! Sobretot un paravent o si no, com ho faré?
DIRECTOR D’ESCENA.— O, per paravents no pateixi: en tenim molts.
DIRECTOR.— (A la FILLASTRA). I algun penja-robes, oi?
FILLASTRA.— Sí, sí, molts!
DIRECTOR.— (Al DIRECTOR D’ESCENA). Mireu quants n’hi ha i feu-los dur.
DIRECTOR D’ESCENA.— Sí, senyor. Em penso que n’hi haurà prou.
El DIRECTOR D’ESCENA s’acuitarà també a fer-ho, i mentre el DIRECTOR parlarà amb l’APUNTADOR i després amb els PERSONATGES i els ACTORS, farà portar els mobles indicats i els posarà on li sembli més bé.
DIRECTOR.— (A l’APUNTADOR). Vós mentrestant poseu-vos a lloc. Mireu, aquí tinc un esborrany de les escenes acte per acte. (Li allarga uns quants fulls de paper). Però ara caldrà que feu una proesa.
APUNTADOR.— Taquigrafiar?
DIRECTOR.— (Amb alegre sorpresa). Ah, excel·lent! En sabeu, de taquígrafa?
APUNTADOR.— Potser d’apuntar no en sé, però de taquigrafia…!
DIRECTOR.— Ah, doncs, millor, millor! (A un Mosso). Vés a buscar paper al meu camerino, però força, força, tot el que hi trobis. (El Mosso va a complir l’ordre i torna amb un feix de papers que dóna a l’APUNTADOR). Seguiu les escenes a mesura que es vagin fent i mireu de recollir les rèpliques, si més no, les més importants. (Als ACTORS). Apa, esbandiu això, senyors; poseu-vos a aquesta banda (indica l’esquerra) i estigueu ben atents.
PRIMERA ACTRIU.— Dispensi, però nosaltres…
DIRECTOR.— (Preveient el que anava a dir). No es tracta d’improvisar, estigui tranquil·la.
PRIMER ACTOR.— I què hem de fer, doncs?
DIRECTOR.— No res. Escoltar i mirar, per ara. Després cadascú tindrà el seu paper escrit. Ara només farem una prova i la faran ells. (Indicant els PERSONATGES).
PARE.— (Com si vingués de l’hort entremig de la confusió de l’escenari). Nosaltres? Com vol dir una prova?
DIRECTOR.— Sí, una prova, una prova per a ells. (Indicant els ACTORS).
PARE.— Però si els personatges som nosaltres!
DIRECTOR.— Perfectament: sou els personatges, però aquí els personatges no declamen, senyor meu: aquí declamen els actors. Els personatges són allà, a l’original …(indicant el forat de l’APUNTADOR) …quan hi ha original.
PARE.— Justament per això! I com que no hi ha original i els senyors tenen la sort de tenir els personatges vius davant seu…
DIRECTOR.— Ah, ja! Ho voldríeu fer tot vosaltres: presentar-vos davant del públic, declamar…
PARE.— És clar, tal com son!
DIRECTOR.— Doncs us asseguro que donaríeu un espectacle ben galdós!
PRIMER ACTOR.— I què hi faríem aleshores nosaltres aquí?
DIRECTOR.— No us pensareu pas que sapigueu declamar! Fa riure! (Els ACTORS, efectivament, riuen). Oh, i a propòsit! S’han de repartir els papers. És fàcil, per si sols ja surten. (A la SEGONA ACTRIU). Vostè, senyora, farà la mare. (Al PARE). Però li hem de dir un nom o altre.
PARE.— Amàlia, senyor.
DIRECTOR.— Aquest és el de la vostra muller i no voldríem pas dir-li el nom de debò.
PARE.— I per què no? Si se’n diu… És clar que si ha de ser la senyora… (Assenyala la SEGONA ACTRIU). Jo veig aquesta (indica la MARE) com Amàlia, senyor… Però faci, faci… (Es va arronsant cada vegada més). No sé pas què dir-li… però ja començo… no ho sé… a sentir les meves pròpies paraules amb un altre so, com falses…
DIRECTOR.— Ah, no us amoïneu per això, no us hi amoïneu. Ja mirarem de trobar-hi el to just. I per això del nom, si voleu Amàlia serà Amàlia; o en trobarem un altre. De moment assignarem els personatges així: (Al GALANT JOVE). Vós fareu el fill (A la PRIMERA ACTRIU). I vostè, no cal dir-ho, la fillastra.
FILLASTRA.— (Tota enriolada). Com? Com? Jo aquella? (Esclafeix la rialla).
DIRECTOR.— (Irat). Què hi ha que faci riure?
PRIMERA ACTRIU.— (Indignada). No se n’ha rigut mai ningú, de mi! I o se’m respecta o me’n vaig!
FILLASTRA.— Dispensi, però no em ric pas de vostè.
DIRECTOR.— (A la FILLASTRA). S’hauria de sentir molt honorada de ser representada per…
FILLASTRA.— …per aquesta?
PRIMERA ACTRIU.— (Ràpida i desdenyosa). Aquesta, aquesta!…
FILLASTRA.— No ho deia pas per vostè, cregui’m, ho deia per mi que no m’hi veig, en vostè. No ho sé… no se m’assembla gens!
PARE.— Veu, senyor? És això. La nostra expressió…
DIRECTOR.— Què expressió ni expressió! ¿Us penseu que és només vostra l’expressió? Res, home, res!
PARE.— Què vol dir? No tenim la nostra expressió?
DIRECTOR.— Res! La vostra expressió aquí es fa matèria a la qual donen cos i figura, veu i gest, els meus actors, que —i és norma seva— han sabut donar expressió a matèria molt més alta que la vostra que, al capdavall, és tan petita que si la cosa reïx a escena tot el mèrit —i creieu-me— serà d’ells sols.
PARE.— No goso contradir-lo, senyor. Però cregui’m que és un sofriment horrible per a nosaltres que som com ens veu, amb aquest cos, amb aquesta figura…
DIRECTOR.— (Interrompent-lo despacientat). Això de la figura s’arregla amb el truc, senyor meu!
PARE.— Ja! Però la veu, el gest…
DIRECTOR.— Bé, en resum: aquí vosaltres, com a vosaltres, no pot ser. Aquí és l’actor qui us representa. I prou!
PARE.— Entesos, senyor. Ara potser endevino per què el nostre autor, que ens va veure vius així, no ens va voler formar per a l’escena. No vull ofendre els seus actors. Déu me’n guard, però penso que veure’m representat… per no sé qui…
PRIMER ACTOR.— (Altiu, aixecant-se i acostant-s’hi seguit de les ACTRIUS JOVES que riuen). Per mi, si no li sap greu.
PARE.— Honoradíssim, senyor. (S’inclina). Però penso que per molt que el senyor posi tota la voluntat i tot l’art a acollir-me… (S’arronsa).
PRIMER ACTOR. Acabi, acabi. (Rialla de les ACTRIUS).
PARE.— Doncs, vull dir que la representació que en farà, encara que amb els trucs s’esforci a assemblar-se… amb aquesta estatura… (tots els ACTORS riuen) difícilment podrà ser una representació meva, tal com realment sóc. Més aviat serà —deixant de banda l’estatura—, més aviat serà com ell interpretarà que sóc, com ell em sentirà i no com jo em sento dintre meu. I em sembla que això és una cosa que aquell qui sigui cridat a jutjar-nos haurà de tenir en compte.
DIRECTOR.— És que penseu en el judici de la crítica, ara? I jo que encara us escoltava! Deixeu-la que digui el que vulgui, la crítica. Nosaltres només pensem a muntar la comèdia, si ens en sortim! (Separant-se i mirant pertot al voltant). Bé, què, ja és a punt l’escena? (Als ACTORS i PERSONATGES). Aparteu-vos, aparteu-vos. Deixeu-m’ho veure. (Baixa de l’escenari). No perdem més temps! (A la FILLASTRA). Li sembla que està bé així l’escena?
FILLASTRA.— Què vol que li digui? Jo, veritablement, no m’hi trobo.
DIRECTOR.— I da-li! No tindrà la pretensió que se li edifiqui tal qual aquella rebotiga de Madam Pace que vostè coneix! (Al PARE). M’ha dit una saleta amb flors?
PARE.— Sí, senyor. Blanca.
DIRECTOR.— No és blanca, és ratllada, però no hi fa res. Pels mobles em penso que, si fa no fa, ja anem bé. Porteu aquella tauleta una mica més endavant. (Un TRAMOISTA la hi porta. Al GUARDA-ROBA). Mentrestant busqueu un sobre, vós, si pot ser blau cel, i doneu-lo al senyor. (Indicant el PARE).
GUARDA-ROBA.— De carta?
DIRECTOR i PARE.— (Alhora). Sí, de carta, de carta.
GUARDA-ROBA.— De seguida. (Surt).
DIRECTOR.— Apa, som-hi! La primera escena és de la senyoreta. (La PRIMERA ACTRIU avança). No, esperi’s vostè; ho deia a la senyoreta. (Indicant la FILLASTRA). Vostè només miri…
FILLASTRA.— …com la visc.
PRIMERA ACTRIU.— (Ressentida). Ben just m’hi posi també la sabré viure jo, no en dubti pas.
DIRECTOR.— (Amb les mans al cap). Però, senyors, prou xerrameca! Bé, la primera escena és de la senyoreta i Madam Pace. Oh!… (Amoïnat torna a pujar a l’escenari.)… i aquesta Madam Pace?
PARE.— No hi ve amb nosaltres, senyor.
DIRECTOR.— Doncs, com ho farem ara?
PARE.— També és viva, ella, també!
DIRECTOR.— Ja! Però on és?
PARE.— Deixi’m dir una cosa. (A les ACTRIUS). Si les senyoretes em volguessin fer la gràcia de deixar-me un moment els barrets…
LES ACTRIUS.— (Una mica
sorpreses i una mica rient, a cor:)
Què?
Els barrets?
I ara!
Per què?
Ja ho veus!
DIRECTOR.— Què voleu fer amb els barrets de les senyores?
Els ACTORS riuen.
PARE.— Oh, no res! Posar-los per un moment en aquests penja-robes. I, a més a més, alguna serà tan amable de treure’s l’abric també?
ELS ACTORS.— (Rient i a
cor:)
L’abric i tot?
I què més?
Aquest no hi és tot!
ALGUNES ACTRIUS.—
(Igual.)
Però, per què?
Només l’abric?
PARE.— Per penjar-lo un momentet… Facin-me aquesta gràcia. Volen?
LES ACTRIUS.— (Es treuen els
barrets i alguna l’abric i tot, tot rient, i ho van penjant ací i
allà, als penja-robes.)
Per què no?
Aquí el té.
Mireu que és còmic de debò, això!
Han de servir per mostra?
PARE.— Sí, senyora, per mostra.
DIRECTOR.— Per a fer-ne què, si es pot saber?
PARE.— Veurà, senyor, potser preparant-li més bé l’escena, qui sap si també vindrà atreta pels mateixos objectes del seu negoci… (Invitant a mirar cap a la porta del fons). Mirin, mirin!
S’obre la porta del fons i entra uns quants passos MADAM PACE, vella i lletja, enormement grossa, amb una pomposa perruca de color de panotxa i amb una rosa flamejant a un costat, a l’espanyola. Tota pintada, duu amb barroera elegància un vestit de seda rosa enlluernador, un ventall de plomes en una mà i l’altra alçada aguantant amb dos dits una cigarreta encesa. En veure-la, el DIRECTOR i els ACTORS fugiran esfereïts de l’escenari cap a les escaletes i provaran de fugir pel passadís de les butaques. Per contra, la FILLASTRA corre cap a MADAM PACE, humil, com davant d’una mestressa.
FILLASTRA.— (Corrent-hi). Ella, ella!
PARE.— (Radiant). Sí, es ella! No els ho deia jo? Doncs, ja la tenen aquí!
DIRECTOR.— (Dominat el primer ensurt i indignat). Quins trucs són aquests?
PRIMER ACTOR.— (Igual). Don surt ara aquesta?
DAMA JOVE.— La tenien en conserva!
PRIMERA ACTRIU.— (Igual). Això és un joc de mans!
PARE.— (Dominant les protestes). Dispensin, dispensin. ¿Per què volen fer malbé en nom d’una veritat vulgar el prodigi d’una realitat que neix, evocada, atreta i formada per l’escena mateixa, i que té més dret a viure aquí que no pas vostès, perquè és força més veritat que vostès mateixos? Quina actriu la farà, després, Madam Pace? Doncs, sí senyors: Madam Pace és aquesta! I ja em concediran que l’actriu que la representi serà més poc de debò que aquesta, que és ella en persona! Veuen? La meva fillastra l’ha reconeguda i tot seguit se li ha acostat! Mirin-se, mirin-se l’escena!
Tot titubejant, el DIRECTOR i els ACTORS tornen a pujar a l’escenari. Però l’escena entre la FILLASTRA i MADAM PACE ja haurà començat durant la protesta dels ACTORS i la rèplica del PARE, en veu molt baixa de manera que no fóra possible fer-la sortir a un escenari, i quan els ACTORS, de qui el PARE haurà reclamat l’atenció, veuran que MADAM PACE ha posat una mà sota la barbeta de la FILLASTRA per fer-li aixecar el cap i que parlen d’una manera inintel·ligible, escoltaran un moment atents i de seguida, desil·lusionats, diran:
DIRECTOR.— I ara, què?
PRIMER ACTOR.— Però què diu?
PRIMERA ACTRIU.— Així no se sent res!
GALANT JOVE.— Fort, fort! Cridin fort!
FILLASTRA.— (Separant-se de MADAM PACE, que fa un impagable somriure, i avançant vers els xerraires ACTORS). Fort, oi? No són pas coses que es puguin dir cridant fort! I si jo ho he pogut dir en veu alta ha estat per vergonya d’aquest (indica el PARE) i perquè és la meva revenja. Però per a Madam és una altra cosa, senyors: és veure’s tancada!
DIRECTOR.— Ah, va així això? Però és que aquí cal fer-se sentir, senyoreta. No sentim res ni nosaltres que som a l’escenari, doncs afiguri’s com serà quan hi hagi públic al teatre! L’escena s’ha de fer i, d’altra banda, ja poden parlar ben fort perquè nosaltres no serem pas aquí com ara, per sentir-ho. Vostès fan veure que són soles a la rebotiga i que ningú no les sent. (La FILLASTRA li fa graciosament que no amb el dit). Com, que no?
FILLASTRA.— (Misteriosament i en veu baixa). Hi ha algú aquí que ens sentirà si ella parla fort.
DIRECTOR.— (Consternadíssim). Se n’ha d’anar algú més, potser?
Els ACTORS fan per anar-se’n altre cop de l’escenari.
PARE.— No, no senyor. Ho diu per mi. Jo haig de ser allà al darrera de la porta, esperant-me. I Madam ho sap. De manera que, permetin-me… Me’n vaig per estar a punt de seguida. (Va per anar-se’n).
DIRECTOR.— (Agafant-lo). No, no, espereu-vos! S’han de respectar les exigències del teatre. De primer que estigui a punt ella.
FILLASTRA.— Oh, sí, sí! De seguida! Si em moro de ganes de viure-la i veure-la, aquesta escena! Si ell vol estar a punt aviat, jo ja hi estic ara!
DIRECTOR.— (Cridant). Però, ho vol entendre? Primer s’ha de veure ben clara l’escena entre vostè i aquella. (Indica MADAM PACE).
FILLASTRA.— Però, Mare de Déu, senyor! M’ha dit allò que vostè ja sap: que la feina de la mama, una vegada més, era mal feta, que la roba l’havia feta malbé i que calia que tingués paciència si volia que ella continués ajudant-nos en la nostra misèria.
MADAM PACE.— (Avançant amb un gran aire d’importància). Eh cha, señor; porqué yo no quero aprovecharme, avantacharme…
DIRECTOR.— (Gairebé esfereït). Com diu? Parla així aquesta senyora?
Tots els ACTORS esclafeixen a riure sorollosament.
FILLASTRA.— Sí, senyor, parla així, enxampurrat de castellà, d’una manera molt còmica.
MADAM PACE.— Ah, non sembla bona crianza que ustedes si ridano de mi si yo me esforzo del hablar como podo en su lengua, señor!
DIRECTOR.— No, no! I ara! Parli així, parli així. Efecte segur! No pot anar més bé per a trencar una mica còmicament la cruesa de la situació. Parli així, parli així! Està molt rebé!
FILLASTRA.— Està més que rebé, senyor! Sentir-se fer certes propostes amb aquest llenguatge és d’efecte segur perquè quasi sembla una burla! Una es posa a riure en sentir-se dir que hi ha un «vieco señor» que vol «amusarse conmigo», oi, Madam?
MADAM PACE.— Viejito, cha, viejito, linda; ma mejor para ti, que si non te da gusto, te porta prudència.
MARE.— (Alçant-se de sobte entre l’estupor i la consternació dels ACTORS, que ja no es recordaven d’ella i que ara, amb el crit, cuitaran a agafar-la tot rient perquè amb un gest ràpid ha arrencat la perruca a la MADAM i l’ha tirada per terra). Bruixa! Bruixa! Assassina! La meva filla!…
FILLASTRA.— (Corrent també a aguantar la MARE). No, mama, no! Per caritat!
PARE.— (Corrent-hi ell també). Apa, sigues bona minyona! Seu, seu…
MARE.— Doncs, traieu-me-la del davant!
FILLASTRA.— (Al DIRECTOR, que també hi ha corregut). No pot ser, no pot ser que la mamà sigui aquí!
PARE.— (Al DIRECTOR). No poden estar plegades. Per això la Madam no ha vingut amb nosaltres. Si estan plegades, comprengui-ho, tot s’anticipa!
DIRECTOR.— Tant se val! Tant se val! Per ara només és com un primer esbós i tot fa servei perquè jo en vagi destriant poc o molt confusament els diversos elements. (A la MARE, tot portant-la cap al seu lloc). Apa, apa, sigui bona minyona, senyora. Tomi a seure, torni a seure…
Mentrestant, la FILLASTRA ha tornat al mig de l’escena i s adreça a la MADAM.
FILLASTRA.— Endavant, Madam, endavant!
MADAM PACE.— (Ofesa). Ah, no! Grache tante! Yo aquí non fado piú nada con tua madre presente!
FILLASTRA.— Apa, faci entrar aquest «vieco señor» perquè «se amusi conmigo». (Dirigint-se a tots, imperiosa). Doncs, aquesta escena s’ha de fer! Au, endavant! (A la MADAM). I vostè vagi-se’n!
MADAM PACE.— Ah, me voy, me voy… Me voy, sicuramente… (Se’n va furiosa arreplegant la perruca i mirant-se ferotgement els ACTORS, que aplaudeixen tot fent-li l’ullet).
FILLASTRA.— (Al PARE) I ara vostè faci l’entrada. No cal que surti. Vingui aquí i faci veure que ha entrat. Així! Jo m’estic aquí amb el cap cot, modesteta… Apa, enraoni! I digui’m amb una veu nova com aquell qui ve d’allà fora: «Bon dia, senyoreta…».
DIRECTOR.— (Que ja ha baixat de l’escenari). Ja ho veus! Qui dirigeix aquí, ella o jo? (Al PARE, que se’ls mira sense saber què fer). Apa, continueu vós. Aneu-vos-en al fons sense sortir i torneu.
El PARE, gairebé esporuguit, ho fa. Pal·lidíssim però ja dins la realitat de la seva vida creada, ve del fons somrient i apressat com encara aliè al drama que li caurà al damunt. Els ACTORS es posen atents a l’escena que comença.
DIRECTOR.— (Baix, a l’APUNTADOR). I vós atent a escriure, ara!