ACTE ÚNIC
En entrar a la sala del teatre, els espectadors trobaran el teló alçat i l’escenari, com que és de dia, sense decorats ni bastidors, gairebé fosc, i buit per tal que des del començament tinguin la impressió d’un espectacle no preparat.
Dues escaletes, una a la dreta, l’altra a l’esquerra, posaran en comunicació l’escenari amb la sala.
A l’escenari hi haurà el coverol de l’apuntador fora de lloc però al costat del forat; a l’altra banda, i al davant de tot, una tauleta i una poltrona, de cara al públic, per al DIRECTOR. Dues tauletes més, una de més grossa i una altra de més petita, amb unes quantes cadires al voltant posades a l’abast per a les necessitats de l’assaig. Escampades, a dreta i esquerra, més cadires per als actors i al fons, i a un cantó, un piano gairebé amagat.
Amb els llums de la sala apagats, entra per la porta de l’escenari el MAQUINISTA amb una brusa blava i la bossa de les eines penjada a la cintura. Agafa d’un racó del fons unes llates i, agenollat, es posa a clavar-les. En sentir els cops de martell surt de la porta dels camerinos el DIRECTOR D’ESCENA.
DIRECTOR D’ESCENA.— Què fas ara?
MAQUINISTA.— Què faig? Clavo això.
DIRECTOR D’ESCENA.— En aquesta hora? (Es mira el rellotge). Ja són dos quarts d’onze i de seguida vindrà el director per a l’assaig.
MAQUINISTA.— Bé dec tenir una hora per a treballar, jo!
DIRECTOR D’ESCENA.— Quan no sigui hora d’assaig. Apa, emporta’t tot això i deixa’m posar l’escena a punt per al segon d’El joc de les parts.
El MAQUINISTA, rondinant, agafa les llates i se’n va. Mentrestant, comencen a entrar per la porta de l’escenari els ACTORS de la companyia, homes i dones, primer l’un, després un altre o dos alhora, com es vulgui i tants com se suposa que han de prendre part en la comèdia de Pirandello El joc de les parts assenyalada en l’ordre del dia. Alguns se’n van al respectiu camerino, d’altres, entre ells 1’APUNTADOR —que duu l’original sota l’aixella— resten a l’escenari tot esperant el DIRECTOR per començar l’assaig. Mentrestant, drets o asseguts, es diran alguna cosa: qui es queixarà del paper que li han donat, qui llegirà als altres, en veu alta, una notícia d’un diari o d’una revista teatral, qui es fumarà un cigarret i prou. Serà bo que tant les ACTRIUS com els ACTORS duguin vestits més aviat clars i alegres i que aquesta primera escena improvisada tingui força vivacitat en la naturalitat. En un moment determinat un dels ACTORS es pot asseure al piano i engegar un ballable i els ACTORS i ACTRIUS més joves es posaran a ballar.
DIRECTOR D’ESCENA.— (Picant de mans per posar ordre). Apa, apa, deixeu-vos de romanços. Ja tenim aquí el senyor director.
S’acaba el ball i els actors es tomben a mirar cap a la sala, per la porta de la qual entra el DIRECTOR amb barret fort, un bastó sota l’aixella i un gros cigar a la boca. Passa pel passadís entre les butaques i puja a l’escenari per una de les escaletes. Els ACTORS el saluden. El SECRETARI li porta el correu: uns quants diaris i un original enfaixat.
DIRECTOR.— No hi ha cap carta?
SECRETARI.— No, senyor, cap. Tot el correu és aquí.
DIRECTOR.— (Allargant-li l’original enfaixat). Teniu, poseu-m’ho al camerino. (Mira per tot el voltant i, adreçant-se al DIRECTOR D’ESCENA, fa:) Aquí no s’hi veu gens! Feu encendre algun llum, si us plau.
DIRECTOR D’ESCENA.— De seguida. (Se’n va a donar l’ordre).
Tot seguit s’il·lumina tot el costat dret de l’escenari, on hi ha els ACTORS, amb una viva claror blanca. Mentrestant 1’APUNTADOR s’haurà ficat al seu forat, haurà encès el llum i estendrà davant seu l’original.
DIRECTOR.— (Pica de mans). Som-hi! Comencem. (Al DIRECTOR D’ESCENA). Ja hi és tothom?
DIRECTOR D’ESCENA.— Falta la primera actriu.
DIRECTOR.— Ja deia jo! Com sempre! (Mirant-se el rellotge). Ja portem deu minuts de retard. Preneu-ne nota. Així aprendrà a ser puntual als assaigs.
Tot just acaba de dir això, se sent al fons de la sala la veu de la PRIMERA ACTRIU.
PRIMERA ACTRIU.— No, no, per l’amor de Déu! Ja sóc aquí, ja sóc aquí.
Va tota vestida de blanc, amb un barretet desvergonyit al cap i un gosset graciós al braç. Passa corrents pel passadís i, de pressa, s’enfila per una escaleta.
DIRECTOR.— Vostè s’ha jurat de fer-se esperar sempre!
PRIMERA ACTRIU.— Dispensi’m. He buscat molta estona un taxi per arribar a l’hora. Però veig que encara no han començat i no hi surto pas de seguida a escena, jo. (Adreçant-se al DIRECTOR D’ESCENA li dóna el gos i diu:) Me’l vol deixar al camerino?
DIRECTOR.— El gosset i tot! Com si no fóssim prou gossos aquí! (Torna a picar de mans i diu a 1’APUNTADOR:) Apa, som-hi! El segon acte d’El joc de les parts. (S’asseu a la poltrona). Atenció, senyors. Qui hi ha a escena?
Els ACTORS i ACTRIUS se n’aniran del davant de l’escenari i aniran a asseure’s a un costat llevat dels tres que han de començar l’assaig. La PRIMERA ACTRIU, sense fer cas del DIRECTOR, s’asseu davant d’una de les dues tauletes.
DIRECTOR.— (A la PRIMERA ACTRIU). També hi és vostè, a l’escena?
PRIMERA ACTRIU.— Jo? No, senyor.
DIRECTOR.— (Empipat). Doncs alci’s d’aquí, Mare de Déu!
La PRIMERA ACTRIU s’alça i se’n va a seure de banda amb els altres ACTORS.
DIRECTOR.— (A l’APUNTADOR). Comenceu, comenceu!
APUNTADOR.— «La casa de Leone Gala, una estranya sala barreja de menjador i d’estudi».
DIRECTOR.— (Al DIRECTOR D’ESCENA). Hi posarem la sala vermella.
DIRECTOR D’ESCENA.— (Apuntant-ho en un paper). La sala vermella. Està bé.
APUNTADOR.— (Continuant la lectura). «Una taula parada i una altra de despatx amb llibres i papers. Prestatges amb llibres i vitrines amb rics atuells de taula. Porta al fons que dóna al dormitori de Leone. Porta lateral dreta que dóna a la cuina. La porta d’entrada és a la dreta».
DIRECTOR.— (Aixecant-se). Bé, estigueu ben atents: allà la porta d’entrada, aquí la de la cuina. (A l’actor que farà de SÒCRATES:) Vós entrareu i sortireu per aquest cantó. (Al DIRECTOR D’ESCENA). Posareu la brúixola al fons i penjareu les cortines. (Torna a seure).
DIRECTOR D’ESCENA.— (Apuntant). Sí, senyor.
APUNTADOR.— (Llegint). «Escena primera. Leone Gala, Guido Venanzi i Filippo, dit Sòcrates». (Al DIRECTOR). Haig de llegir les acotacions, també?
DIRECTOR.— Sí, home, sí! Us ho he dit cent vegades!
APUNTADOR.— (Llegint). «En aixecar-se el teló, Leone Gala, amb gorra de cuiner i davantal, debat un ou en una escudella amb una cullera de fusta. Filippo en debat un altre, també amb gorra de cuiner al cap. Guido Venanzi, assegut, escolta».
PRIMER ACTOR.— (Al DIRECTOR). Dispensi, però m’haig de posar, de debò, una gorra de cuiner al cap?
DIRECTOR.— (Sorprès de l’observació). Em penso!… Si està escrit allà… (Indicant l’original de l’APUNTADOR).
PRIMER ACTOR.— Dispensi, però és ridícul!
DIRECTOR.— (Alçant-se enfuriat). Ridícul, ridícul!… I què voleu que hi faci, jo, si no ens ve cap comèdia bona de França i ens hem d’acontentar muntant comèdies de Pirandello que qui les entén ja fa prou i fetes a posta perquè ni els actors, ni els crítics, ni el públic no en quedin mai satisfets? (Els ACTORS riuen i aleshores el DIRECTOR s’alça i acostant-se al PRIMER ACTOR li crida:) Doncs, sí senyor, la gorra de cuiner! I debatre l’ou! ¿Us penseu que tret d’aquest ou que debateu no teniu res més a les mans? Esteu ben fresc! Heu de representar la closca de l’ou que debateu! (Els ACTORS tornen a riure i es posen a fer comentaris entre ells irònicament). Calleu! I escolteu quan jo explico una cosa! (Altre cop al PRIMER ACTOR). Sí, senyor, la closca, que vol dir la forma buida de la raó, sense el ple de l’instint, que és cec! Vós sou la raó i la vostra muller l’instint, un joc de parts assignades per la qual cosa vós, que representeu la vostra part, sou, volgudament, el ninot de vós mateix. Ho heu entès?
PRIMER ACTOR.— (Obrint els braços). Jo, no.
DIRECTOR.— (Tornant al seu lloc). Ni jo tampoc! Però tirem endavant, que després ja em lloareu el final. (En to confidencial). I us recomano que us poseu més a prop perquè entre l’abstrusitat del diàleg i vós, que no us fareu sentir del públic, tot se n’anirà en orris. (Pica de mans). Atenció, atenció! Tornem-hi!
APUNTADOR.— Dispensi, senyor director: ¿Em permet que posi el coverol? Passa una mica d’aire.
DIRECTOR.— Sí, home, sí. Feu, feu…
Mentrestant l’UIXER del teatre ha entrat a la sala amb la gorra galonejada al cap i, passant pel passadís entre les butaques, s’apressa cap a l’escenari per anunciar al DIRECTOR l’arribada dels sis personatges que, també entrats a la sala, l’han seguit a una certa distància, una mica torbats i perplexos tot mirant al voltant.
Qui vulgui intentar una traducció escènica d’aquesta comèdia cal que operi amb tots els mitjans per a obtenir que aquests SIS PERSONATGES no es confonguin amb els ACTORS de la companyia. Sens dubte hi ajudarà la disposició dels uns i dels altres (indicada en les acotacions) quan aquells pugin a l’escenari; també hi ajudarà una diferent coloració lluminosa mitjançant els reflectors adients. Tanmateix, la manera més eficaç i idònia que aquí se suggereix és que els PERSONATGES portin una màscara especial construïda amb material que no s’estovi amb la suor i treballades i tallades de manera que restin lliures els ulls i la boca. Així s’interpretarà el sentit profund de la comèdia. En efecte, els PERSONATGES no hauran d’aparèixer com a fantasmes sinó com a realitats creades, construccions de la fantasia immutables: vol dir més reals i consistents que la voluble naturalitat dels ACTORS. Les màscares ajudaran a donar la impressió de la figura construïda per art i fixada cadascuna immutablement en l’expressió del propi sentiment fonamental, que per al PARE és el remordiment, per a la FILLASTRA la revenja, per al FILL el desdeny i per a la MARE el dolor mitjançant llàgrimes de cera enganxades a la lividesa de les ulleres i a les galtes, tal com es veuen en les imatges esculpides i pintades de la Mater Dolorosa, a les esglésies. Com també el vestuari de roba i forma especial, sense extravagància, amb plecs rígids i volum quasi estatuaris: és a dir, de manera que doni la idea que no és fet d’una roba que es pugui compraren qualsevol botiga i tallat i cosit per qualsevol modista.
El PARE tindrà una cinquantena d’anys, ample de temples però no calb, amb els cabells alleonats i amb un bigoti espès gairebé arredossat al volt de la boca, encara fresca, sovint oberta amb un somriure incert i va. Pàl·lid, especialment en l’ample front, ulls blaus ovalats lluentíssims i aguts. Durà pantalons clars i americana fosca. De vegades serà mel·liflu i d’altres eixut i dur.
La MARE estarà com aterrida i aclaparada per un pes intolerable de vergonya i d’enviliment. Durà un crespó de vídua i anirà vestida humilment de negre. Quan s’alçarà el vel mostrarà una cara no pas de patiment sinó com de cera i tindrà sempre els ulls baixos.
La FILLASTRA, de divuit anys, serà desvergonyida, gairebé impúdica. Bellíssima, anirà també vestida de dol però amb elegància vistosa. Demostrarà menyspreu per l’aire tímid, afligit i espantat del germanet esquàlid, el NOI de catorze anys també amb vestit negre i, per contra, una viva tendresa per la germaneta, la NENA, de prop de quatre anys, que duu un vestit blanc amb una faixa de seda negra a la cintura.
El FILL, de vint-i-dos anys, alt, gairebé encarcarat en un contingut desdeny pel PARE i una sorruda indiferència per la MARE, durà abric viola i una llarga bufanda verda al voltant del coll.
UIXER.— (Amb la gorra a la mà). Dispensi, senyor director.
DIRECTOR.— (Brusc). Què més, ara?
UIXER.— (Tímidament). Hi ha uns senyors que el demanen. (DIRECTOR i ACTORS es giren estupefactes a mirar cap a la sala).
DIRECTOR.— (Empipat). Ara assagem i sabeu prou bé que quan assagem no ha d’entrar ningú. (Mirant cap a la sala). Qui són aquests senyors? Què volen?
PARE.— (Avançant, seguit dels altres, fins a una escaleta). Hem vingut en cerca d’un autor.
DIRECTOR.— (Entre sorprès i irat). D’un autor? Quin autor?
PARE.— Qualsevol, senyor.
DIRECTOR.— Aquí no n’hi ha cap, d’autor, perquè no assagem cap comèdia nova.
FILLASTRA.— (Amb alegre vivacitat i pujant de pressa l’escaleta). Millor, doncs, senyor. Nosaltres podem ser la seva comèdia nova.
UN ACTOR.— (Entre els vius comentaris i les rialles dels altres). Ja ho veus!
PARE.— (Seguint la FILLASTRA cap a l’escenari). Però si no hi ha autor! (Al DIRECTOR). Llevat que ho vulgui ser vostè mateix… (La MARE, el NOI i la NENA, agafats de la mà, pugen els primers esglaons de l’escaleta i hi resten esperant-se. El FILL resta a baix, esquerp).
DIRECTOR.— Que voleu fer broma, senyors?
PARE.— I ara, senyor director, de cap manera! Al contrari, li portem un drama dolorós.
FILLASTRA.— I podem ser-li la fortuna!
DIRECTOR.— Feu-me el favor, si us plau, de fer via i no amoïnar, que aquí no tenim temps per a perdre amb guillats.
PARE.— (Ferit i mel·liflu). Oh, senyor, sap prou bé que la vida és plena d’infinites absurditats a les quals no els cal ser declaradament versemblants perquè són de debò.
DIRECTOR.— Però, què dimonis dieu?
PARE.— Dic que es pot, realment, considerar una guilladura, sí senyor, però esforçar-se a fer el contrari, és a dir, crear-ne de versemblants perquè semblin certes. I em permetrà de fer-li observar que, si es tracta de guilladura, és aquesta precisament la raó del seu ofici. (Els ACTORS s agiten, enfadats).
DIRECTOR.— (Aixecant-se i mirant-se’l de dalt a baix). Ah, sí? Us sembla un ofici de guillats, el nostre?
PARE.— És fer semblar de debò allò que no ho és. I sense que calgui, senyor, només per joc… ¿No és el seu ofici donar vida dalt de l’escenari a personatges fantàstics?
DIRECTOR.— (Sobtat i fent-se ressò de la irritació dels seus ACTORS). Us vull demanar que considereu que la professió de còmic, estimat senyor, és una professió nobilíssima! Si ara com ara els senyors comediògrafs nous ens donen per representar comèdies poca-soltes i ninots en comptes d’homes, sapigueu que és el nostre orgull haver donat vida —aquí, damunt d’aquest enfustat— a obres immortals! (Els ACTORS, satisfets, aproven i aplaudeixen el seu DIRECTOR).
PARE.— (Interrompent fogós). Exactament, sí senyor! A éssers vius, més vius i tot que els que respiren i van vestits! Potser més poc reals, però més de debò! Som del mateix parer. (Els ACTORS es miren entre ells esbalaïts).
DIRECTOR.— Però, com s’entén? Si de primer dèieu…
PARE.— No, dispensi, ho deia per vostè que ens ha dit, cridant, que no tenia temps per a perdre amb tocats del bolet mentre ningú no pot saber més bé que vostè que la naturalesa fa servir d’instrument la fantasia humana per a continuar, encara més alta, la seva obra de creació.
DIRECTOR.— Bé, està molt bé. Però ¿on voleu fer cap amb tot això?
PARE.— Enlloc, senyor. Només demostrar-li que es neix a la vida de moltes maneres, de moltes formes: arbre o pedra, aigua o papallona, o dona… i que també es neix personatge!
DIRECTOR.— (Amb irònic estupor fingit). I vós, amb aquests senyors que us volten, heu nascut personatge?
PARE.— Això mateix, senyor. I vius, com ens pot veure. (DIRECTOR i ACTORS esclaten de riure. Ell, ferit, diu:) No m’agrada gens que riguin així perquè —i ho repeteixo— portem en nosaltres un drama dolorós com poden deduir els senyors d’aquesta dona que duu un vel negre. (Tot dient això, dóna la mà a la MARE per ajudar-la a pujar els darrers esglaons i, agafada per la mà, la porta amb una certa solemnitat a l’altra banda de l’escenari, que immediatament s’il·luminarà amb una claror fantàstica. El NOI i la NENA segueixen la MARE i, al darrera, el FILL, que es mantindrà separat i al fons. Darrera seu, la FILLASTRA, que es posarà més cap endavant i restarà repenjada al muntant de la boca de l’escenari. Els ACTORS, de primer parats i després admirats d’aquesta evolució, esclaten en aplaudiments com si els haguessin presentat un espectacle).
DIRECTOR.— (Primer esbalaït, després irritat). Silenci! (Als PERSONATGES). I vosaltres aneu-vos-en! Apa, esbandiu! (Al DIRECTOR D’ESCENA). Esbandiu-los, per l’amor de Déu!
DIRECTOR D’ESCENA.— (Avança però es para com deturat per una estranya influència). Apa, feu via!
PARE.— (Al DIRECTOR). Però escolti, nosaltres…
DIRECTOR.— (Cridant). Aquí treballem, enteneu?
PRIMER ACTOR.— No podem aguantar aquestes burles!
PARE.— (Resolt i avançant). Em faig creus de la seva incredulitat. ¿No hi estan fets, potser, a veure botre aquí dalt, vius, un davant de l’altre, els personatges creats per un autor? ¿Potser perquè allà (indicant l’APUNTADOR) no hi ha uns papers que els duguin dintre?
FILLASTRA.— (Avançant cap al DIRECTOR, somrient, enlluernadora). Cregui-ho, senyor, som sis personatges interesantíssims, per bé que extraviats.
PARE.— (Apartant-la). Sí, ben cert, extraviats! (Encarant-se amb el DIRECTOR). En el sentit, vull dir, que l’autor que ens va crear vius, en acabat no va voler, o no va poder, materialment, ficar-nos al món de l’art. I va ser, ben cert, un delicte, senyor, perquè qui té la ventura de néixer personatge es pot riure de la mort i tot. No morirà mai! Morirà l’home, l’escriptor, instrument de la creació, però la criatura no mor. I per a viure eternament no li cal tenir dots extraordinaris ni acomplir prodigis. Qui era Sancho Panza? Qui era Don Abondio? I, tanmateix, són vius i eterns perquè —gèrmens vius— van tenir la sort de trobar una matriu fecunda, una fantasia que els va saber formar i nodrir i fer-los viure per a l’eternitat.
DIRECTOR.— Tot això està molt bé, però què hi voleu fer vosaltres aquí?
PARE.— Volem viure, senyor.
DIRECTOR.— (Irònic). Per a l’eternitat?
PARE.— No, senyor, però sí, encara que només per un moment, en vostès.
UN ACTOR.— Ja ho veus!
PRIMERA ACTRIU.— Volen viure en nosaltres!
GALANT JOVE.— (Indicant la FILLASTRA). Per mi de bona gana si em tocava aquella.
PARE.— Mirin, senyors, la comèdia està per fer (al DIRECTOR), però si vostè i els seus actors ho volen entre tots ho arranjarem.
DIRECTOR.— (Ja empipat). Però què voleu arranjar? Aquí no se’n fan, d’arranjaments d’aquests, aquí es declamen drames i comèdies!
PARE.— Perfectament! Si tot just hem vingut aquí per això!
DIRECTOR.— I on és l’original?
PARE.— És en nosaltres, senyor. (Els ACTORS riuen). El drama és en nosaltres, som nosaltres, i estem impacients per representar-lo tal com ens empeny la passió per dins!
FILLASTRA.— (Burleta, amb pèrfida gràcia de còmica impudència). Oh, si vostè la sabia, senyor, la meva passió! La meva passió per ell! (Indica el PARE i va per abraçar-lo però esclata en una aguda rialla).
PARE.— (Sobtadament irat). Tu estigues al teu lloc, per ara! I et demano que no riguis així!
FILLASTRA.— Ah, no? Doncs així permetin-me: encara que orfe de només fa dos mesos mirin, senyors, com canto i ballo! (Maliciosament engegarà el «Prends garde à Tchou-Thin-Tchou» de Davi Stamper reduït a fox-trot o one step lent per Francis Salabert, tot acompanyant la primera estrofa amb pas de dansa).
«Les chinois sont un peuple
malin;
de Shangai à Pekin,
ils ont mis des écritaux partout:
prenez garde à Tchou-Thin. Tchou».
Mentre ella canta i balla, els ACTORS, especialment els joves, se li acosten com atrets per una estranya fascinació i alcen les mans una mica fins a gairebé tocar-la. Ella fugirà i quan els ACTORS esclaten en aplaudiments resta, davant del reny del DIRECTOR, com abstreta i llunyana.
ACTORS i ACTRIUS.— Molt bé! Molt bé! Bravo!
DIRECTOR.— (Irat). Silenci! Que us penseu que sou a un cafè-concert? (Enduent-se el PARE una mica a part, diu amb una certa consternació:) Escolteu, que és boja?
PARE.— No, no és boja. És pitjor!
FILLASTRA.— (Corrent de sobte cap al DIRECTOR). Pitjor! Pitjor! Una altra cosa, senyor, pitjor! Escolti, per favor. Faci-li representar de seguida aquest drama perquè així veurà que en un cert moment, quan aquesta nineta… (Agafa per la mà la NENA que és al costat de la MARE, la du davant del DIRECTOR.)… Veu si és bufona? (La pren en braços i la besa). Preciosa, preciosa! (La torna a deixar a terra i afegirà gairebé commoguda sense voler-ho). Doncs, quan aquesta nineta Déu la prendrà de sobte d’aquella pobra mare, i quan aquest imbècil d’aquí (empeny endavant el NOI agafant-lo barroerament per una mànega) farà la més grossa de les bestieses pròpia de l’estúpid que és (amb una empenta el retorna a la MARE), aleshores veurà que jo agafaré el vol. Sí, senyor, agafaré el vol! Comprèn? El vol! I ja em triga l’hora, cregui’m, ja em triga l’hora, perquè acabat d’allò tan íntim succeït entre ell i jo (indica el PARE tot fent terriblement l’ullet) no em puc veure més en aquesta companyia i assistir al patir d’aquesta mare per aquell ximple d’allà. (Assenyala el FILL). Miri-se’l, miri-se’l: indiferent, gèlid, perquè és el fill legítim, ell! Sobreeixint desdeny per mi, per aquell (assenyalant el NOI) i per aquella criatureta, que som bastards! Ho entén bé? Bastards! (S’acosta a la MARE i l’abraça). I a aquesta pobra mare no la vol reconèixer com a també mare seva i se la mira de dalt estant com a mare de només nosaltres tres, els bastards! Vil! (Tot això ho diu ràpidament, extremament excitada, i en arribar al «vil» final, després d’haver inflat la veu en dir «bastards», ho diu més baix, gairebé escupin-lo).
MARE.— (Al DIRECTOR, amb angoixa infinita). Senyor, en nom d’aquestes dues criatures, li suplico… (Se sent defallir i vacil·la). Déu meu!
PARE.— (Corrent a aguantar-la, amb gairebé tots els ACTORS esbalaïts i consternats). Per caritat, una cadira, una cadira per a aquesta pobra viuda!
ELS ACTORS.— (Corrent-hi). Ah, però és de debò això? És ben bé veritat?
DIRECTOR.— Porteu una cadira, de pressa!
(Un Actor oferirà una cadira, els altres es posaran premurosament al voltant. La MARE, asseguda, intenta impedir que el PARE li alci el vel que li tapa la cara).
PARE.— Miri-se-la, senyor, miri-se-la…
MARE.— No, no, deixa’m estar!
PARE.— Deixa que et vegin. (Li alça el vel).
MARE.— (Alçant-se i posant-se les mans a la cara desesperadament). Oh, senyor, li suplico d’impedir a aquest home de dur a terme el seu propòsit que per a mi és horrible!
DIRECTOR.— (Atabalat). Jo ja no sé on som ni què passa! (Al PARE). És la vostra senyora?
PARE.— Sí, senyor, la meva muller.
DIRECTOR.— Doncs com és que és viuda si vós sou viu?
Els ACTORS es desfoguen en una sorollosa riallada.
PARE.— (Ferit i amb aspre ressentiment). No riguin! No riguin així, per caritat! És aquest precisament el seu drama, senyor. Ella tenia un altre home, un altre home que ara hauria de ser aquí.
MARE.— (Amb un crit). No, no!
FILLASTRA.— Per sort seva, és
mort. Fa dos mesos, ja li ho he dit, i com veu, encara en portem
dol.
Però no és aquí no perquè sigui mort. No és aquí perquè…
—miri-se-la, senyor, per favor, i ho entendrà de seguida—. El seu
drama no podia ser l’amor de dos homes per qui ella, incapaç, no
podia sentir res, fora, potser, d’una mica d’agraïment, però no per
mi sinó per l’altre. No és una dona, és una mare. I el seu drama
—fort, senyor, fort— es troba tot en aquests quatre fills que va
tenir de dos homes.
MARE.— Jo els vaig tenir? ¿Tens la barra de dir que sóc jo qui els vaig tenir, com si els hagués volgut? Va ser ell, senyor! Me’l va donar ell aquell altre, per força! M’hi va obligar, em va obligar a anar-me’n amb aquell!
FILLASTRA.— (Sobtadament indignada). No és veritat!
MARE.— (Esbalaïda). Que no és veritat?
FILLASTRA.— No, no és veritat! No és veritat!
MARE.— I què en pots saber tu!…
FILLASTRA.— No és veritat! (Al DIRECTOR). No s’ho cregui. ¿Sap per què ho diu? Per aquell (indicant el FILL) ho diu. Perquè la mortifica i la consum el desdeny d’aquell a qui vol fer entendre que si el va abandonar de menut va ser perquè ell (indicant el PARE) la hi va obligar.
MARE.— (Amb força). M’hi va obligar, m’hi va obligar, i poso Déu per testimoni! (Al DIRECTOR). Pregunti-li a ell si no és veritat. Faci-li dir. Ella no en pot saber res.
FILLASTRA.— Sé que amb el meu pare, mentre va ser viu, tu sempre hi vas estar en pau i contenta. Nega-ho, si pots!
MARE.— No, no ho nego…
FILLASTRA.— Sempre ple d’amor i de bona cura per tu. (Al NOI, amb ràbia). No és veritat? Digues-ho! Per què no parles, tu, estaquirot?
MARE.— Deixa’l estar aquest pobre noi! ¿Per què em vols fer veure com una ingrata, filla? No el vull ofendre gens, el teu pare. Li he contestat, a aquell, que no va ser per culpa meva ni pel meu gust que vaig abandonar la casa i el fill!
PARE.— Sí, senyor, és veritat. Vaig ser jo.