Escena Tercera

La SENYORA PERELLA i el SENYOR PAOLINO.

Amb prou feines han sortit NONÒ i el MARINER, girant-se cap a la SENYORA PERELLA, púdicament torbada per la seva extraordinària indumentària.

PAOLINO: No! No, amor meu, no! On vas guarnida així? Això no pot ser!

SENYORA PERELLA: M’he…, m’he arreglat una miqueta…

PAOLINO: Que t’has arreglat, dius? I ara! Però si sembles un arbre de Nadal!

SENYORA PERELLA, mirant-se el vestit: Per què?

PAOLINO: Perquè així no pots anar, de cap manera!

SENYORA PERELLA: Ah no? Doncs si sabessis el que m’ha costat…!

PAOLINO: Ja ho veig, ja! Però així no pots anar, vida meva! Que no ho saps, que tot depèn de la primera impressió? De seguida que arribi…, t’ha de trobar terriblement atractiva! I guarnida així és impossible, ho entens? Me’n faig el càrrec, que t’hagi costat molt arreglar-te, però amb això no n’hi ha prou!

SENYORA PERELLA: Déu meu! I ara què faig?

PAOLINO: És terrible, sí, ho comprenc, nineta meva. Perquè el salvatge del teu home et trobi atractiva, el sacrifici que has de fer —tu, una dona casta i pura— és molt gran; sí, ja ho sé, però hem d’anar fins al final, ho entens?

SENYORA PERELLA, vacil·lant, amb els ulls baixos: Més…, més…, escotada?

PAOLINO: Més, sí, més! Molt, molt més!

SENYORA PERELLA: No…, no… Ai, verge santa!

PAOLINO: Sí, sí! Però si ets una dona amb molts atractius, si el teu cos és ple de tresors que tu, com una santa, castament amagues. Però els has de posar en joc, aquests encants, encara que et resulti una mica violent!

SENYORA PERELLA: No, no… Sant Antoni gloriós! Què m’estàs dient, Paolino? A més, serà inútil, creu-me! Però si no s’hi ha fixat mai, en mi!

PAOLINO: Per això mateix l’hem de forçar, l’hem d’obligar que s’hi fixi! Hem de fer que aquest animal sàpiga apreciar la teva bellesa modesta, púdica, una bellesa que amaga tantes i tantes delícies!, li hem d’ensenyar aquests encants —tu deixa’m fer—, posar-los-hi davant del nas, almenys una mica… (Se li acosta, amb els braços estesos). Mira, així…, em permets?

SENYORA PERELLA, reculant, espantada, i cobrint-se els pits amb repugnància: No, no! Fuig d’aquí, Paolino! Això ni pensar-ho, sisplau, Paolino!

PAOLINO, insistent: Recorda’ls-hi!

SENYORA PERELLA, com abans: Però si li són igual!

PAOLINO: Ja ho sé. Però perquè tu, àngel meu —i aquesta és la teva virtut, em pots ben creure, i per això t’estimo i et venero—, perquè tu mai no els has sabut fer valer, aquests tresors…

SENYORA PERELLA, gairebé esgarrifada: Fer valer? I com els haig de fer valer?

PAOLINO: Com, dius? Però, criatura, ni tan sols se t’acudeix com? Però si totes les dones ho saben, això!

SENYORA PERELLA, com abans: I què fan? Com ho fan?

PAOLINO: Ben fàcil. No…, no se’ls amaguen així, com tu fas! I després… Au va, no em facis parlar! Què et penses, que ets tu l’única que ha de fer l’esforç? Doncs sàpigues que a mi també em costa horrors, punyeta, això d’arreglar-te perquè puguis agradar a un altre home! (Alçant els braços al cel): Mare meva, haver de preparar la virtut per oferir-la a la bèstia…! Però s’ha de fer, per la teva salvació i la meva! I ara deixa’m acabar. No podem perdre temps. Primer de tot, fora aquesta brusa! És massa fúnebre! El violeta és un color depriment! Posa-te’n una de vermella, que cridi l’atenció!

SENYORA PERELLA: No en tinc cap, de vermella!

PAOLINO: I aquella de seda japonesa, que et queda tan bé?

SENYORA PERELLA: És de coll tancat…

PAOLINO: Doncs obre-li, com hi ha món! No és tan difícil… Doblegues les vores cap endins, talles una mica, un parell de repunts… El cas és que l’obris bé, sobretot! Ben, ben obert…, almenys fins aquí… (assenyalant un punt exageradament baix sobre el pit d’ella).

SENYORA PERELLA, horroritzada: No! Tant?

PAOLINO: Tant, tant! Tu fes-me cas, a mi!

SENYORA PERELLA, com abans: Però tant, no!

PAOLINO: Tant sí! Si no, és poc, et dic que és poc! I pentina’t una mica millor, sisplau! Amb quatre rínxols que et caiguin sobre el front. Un de més llarg, aquí, enmig del front, en forma de ganxo, i dos més aquí, sobre les galtones, també en forma de ganxo!

SENYORA PERELLA, com abans, sense comprendre: En forma de ganxo? Verge santa, com en forma de ganxo? Per què?

PAOLINO: Perquè sí, redéu! Escolta’m bé, i no em facis perdre el temps explicant-ho! Un ganxo és així (li ho ensenya amb el dit, imitant-ne la forma) com un signe d’interrogació, però al revés! Un aquí, un altre aquí…, i un altre aquí… (Assenyala el front, després la galta dreta, i a continuació l’esquerra). Si no te’ls saps fer tu, te’ls faig jo! Au vés, corre… (L’empeny cap a la porta de la dreta). I la brusa ben escotada, sobretot, la brusa ben escotada! Mentrestant, jo repassaré la taula, que no hi falti res del pinso de la bèstia!

La SENYORA PERELLA surt per la porta de la dreta, que deixa oberta. PAOLINO s’acosta a la taula parada al bell mig de la peça. L’examina, posa bé els coberts, els vasos, etc.

PAOLINO, ordenant les coses: Això aquí, això allà… I el penques de Totò encara no és aquí! Em diu cinc minuts i…, vet aquí els cinc minuts del senyor farmacèutic! Una hora! Fa una hora que l’espero!

SENYORA PERELLA, des de dins, cridant: Ai!

PAOLINO, corrent cap a la porta: Què passa, què tens?

SENYORA PERELLA: M’he punxat un dit, amb l’agulla!

PAOLINO: T’has fet sang?

SENYORA PERELLA: No, no crec que me’n quedi ni una gota, a les venes!

PAOLINO: Sí, sí… Ja ho sé, pobrissona meva… I tanta que te’n caldria perquè et pugés una mica de color a les galtes…! Estàs com el paper de fumar, criatura!

SENYORA PERELLA: Si em pugen els colors serà de vergonya, Paolino!

PAOLINO: Què dius! Tens tanta por, que encara que t’estiguis morint de vergonya, no et posaràs vermella! He portat tot el que necessites, no tinguis por. (Treu de la butxaca un pot de coloret i altres estris de maquillatge i els posa sobre la tauleta). Aquí hi ha de tot. I l’imbècil de Totò no m’ha portat els pastissets encara! M’està acabant la paciència! Fia-te’n, d’ell! Si no me’ls porta a temps…! I això que m’ha dit: «No pateixis, d’aquí cinc minuts els tindràs…».

SENYORA PERELLA, des de dins, plorant: Déu meu… Déu meu…

PAOLINO: Què passa? T’has tornat a punxar? Per què plores? (Mira cap a l’interior de la peça i recula, espantat). Quin horror! Ja torna a obrir la boca!

SENYORA PERELLA, com abans, somicant: Quina vergonya, Senyor, quina vergonya!