Escena Segona

PAOLINO i els ja esmentats.

El SENYOR PAOLINO entra precipitadament per la porta de la dreta. És un home d’uns trenta anys, vivaç, però d’una vivacitat nerviosa, que neix de la impaciència. Totes les passions, tots els impulsos del cor es manifesten en ell amb una transparència sorprenent. Tot d’una esclata i canvia de to i d’humor. No admet que se li contesti i talla curt.

PAOLINO, al SENYOR TOTÒ: Bon dia… (Tot d’una, girant-se cap a ROSARIA): Però encara no li ha portat el cafè? Porti-li un cafè de seguida, per Déu! Amb quantes paraules vol que li pagui, cada matí, la tassa de cafè?

TOTÒ: Oh, no Paolino, no és per això!

PAOLINO: Mira. Totò, fes-me el favor de no ser hipòcrita, a més de garrepa!

TOTÒ: Però si jo parlava de…

PAOLINO, tallant-lo: De la casa, sí, fa mitja hora que parles de la casa, t’he sentit des d’allà dins: la poesia domèstica, la llar i tota la pesca.

TOTÒ: Però és que ho dic de veres!

PAOLINO: No dic que no. Però amb l’excusa dels principis aprofites per dissimular la teva avarícia.

TOTÒ: No…

PAOLINO: I tant que sí. Mira si és veritat que de seguida que la Rosaria t’haurà portat el cafè baixaràs l’escala fregant-te les mans, satisfet de la tasseta que et prens de gorra cada matí, amb les teves xerradetes poètiques.

TOTÒ: Ah, si ho creus així… (Ofès, fa com si se n’anés).

PAOLINO, tot d’una, agafant-lo per un braç: On vas? Tu pren-te el cafè, perquè te l’has de prendre! I si dic això és perquè ho crec així, i prou!

TOTÒ: No…

PAOLINO: Prou, pren-te el cafè i no en parlem més!

TOTÒ: Doncs ara no me’l prenc!

PAOLINO, cada cop més excitat, cridant: Dos cafès, no, tres! Tres cafès et prendràs, perquè te’ls has guanyat. Te’ls has guanyat perquè m’has ajudat a desfogar-me, m’entens? Si em queda alguna cosa aquí (assenyala la boca de l’estómac), i no la trec, és que rebento. Ja t’he clavat una bona bronca. Ara et pago el cafè. Un cafè al dia no té importància. Ja hi pots comptar. I ara vés-te’n! (L’empeny cap a la porta, com donant per tancada la qüestió. Però com que el SENYOR TOTÒ fa el gest de girar-se, hi insisteix): No, no, vés-te’n! No cal que em donis les gràcies!

TOTÒ: No, no et dono les gràcies. Però estaria més content si me’l fessis…

PAOLINO, amb un esclat de còlera: Pagar?

TOTÒ, humil, com sempre: A final de mes. Ja t’ho he proposat.

PAOLINO: Però tu què t’has pensat, que casa meva és una cafeteria?

TOTÒ: No. El problema és que ja a casa meva, no tinc ningú que me’l faci. Tu, aquí, tens la minyona. No el fas per a mi el cafè, ni per vendre’l. El fas per a tu. En fas una tasseta més, i jo te la pago.

PAOLINO: Ah, molt bé. És a dir, que, si em caso, la meva dona és per a mi, no per vendre-te-la. Però te la deixo cinc minuts cada dia. Ho dic bé? Què són cinc minuts al capdavall?

TOTÒ, rient: No, home, la dona…

PAOLINO, de sobte: I la minyona?

TOTÒ, sense comprendre: Què vols dir?

PAOLINO, cridant: Doncs que el cafè no es fa tot sol! Cal una minyona que el faci! Animal! Per què creus que un obrer estalvia més que un professor? Perquè un obrer, si vol, s’ho pot fer tot ell mateix; en canvi, un professor, no. Necessita minyona, el professor!

ROSARIA, intervenint, mel·líflua i persuasiva: Una minyona que el serveixi, que es preocupi per ell i que faci el que més convingui per a la seva comoditat…

PAOLINO, que endevina la fel que la mel amaga, girant full: Sí…, bé…, deixem-ho córrer, deixem-ho córrer…

ROSARIA, ressentida, amb to de reprovació: I perquè, quan surti de casa no el prenguin per un trinxeraire.

PAOLINO: Moltes gràcies! (Al SENYOR TOTÒ): Sents el que diu? O sigui que jo, de la sort de ser professor, n’haig de pagar les conseqüències; en canvi, tu, de la de ser farmacèutic, no, oi? Vés i que et bombin! I vostè, Rosaria, avui li dóna el cafè, però demà s’ha acabat el bròquil!

TOTÒ: Perdona, però fa un moment m’has tractat d’animal…

PAOLINO: Molt bé. Doncs demà també n’hi dóna. I ara vés-te’n! O vols que et digui el nom del porc perquè et donin una tassa de cafè per cada vegada que t’insulto?

TOTÒ: No, no…, ja me’n vaig… Gràcies, Paolino… (Surt amb ROSARIA per la porta de l’esquerra).