Pobles en silenci

S’entén com a poble abandonat «aquell nucli urbà que es trobi sense habitants i que conservi un mínim de deu edificacions». Doncs bé, a l’Estat espanyol apareixen més de 2.800 pobles que s’adapten a aquestes circumstàncies i, segons alguns censos no oficials que circulen per Internet, a Catalunya podem robar-hi un total de 159 pobles que reuneixen totes les condicions per ser catalogats com a «fantasma». Estan repartits de la següent manera: 33 pertanyen a la província de Barcelona, 52 corresponen a Girona, 48 a Lleida i 26 a Tarragona.

La batalla de Belchite

Començaré aquest capítol fora de Catalunya. Per dues raons: la primera perquè va ser el primer poble abandonat que vaig visitar i la segona perquè crec que és el més espectacular i impactant que he vist mai. Es tracta de Belchite, situat a 49 quilòmetres de Saragossa. El que us espera en aquest poble ho començareu a intuir quan, des de la carretera, veieu aparèixer un inquietant skyline trencat, abrupte i espinós. Són els cadàvers del que va ser un poble de més de set mil habitants i que va ser massacrat durant la Guerra Civil. És un batut de runes, un laberint de parets i façanes desmembrades, un conglomerat de destrossa, on encara es poden olorar l’odi i la destrucció del sanguinari conflicte bèl·lic. Va ser el 24 d’agost de l’any 1937 quan van començar a caure les bombes sobre Belchite. Hi van morir unes cinc mil persones i no va quedar pràcticament res dempeus. Per ordre expressa del general Francisco Franco, que va voler mantenir i mostrar a tothom aquelles ruïnes, com a símbol de la seva aclaparadora victòria en la guerra, el poble mai no va ser reconstruït.

Ara hi ha dos Belchites: el Belchite vell i arrasat i el nou Belchite, que va ordenar aixecar Franco. Tot i que s’ha de deixar ben clar que van ser els presoners republicans els que en van haver de fer els treballs de construcció. L’any 1954, el Generalísimo en persona va inaugurar el nou poble —localitzat a menys d’un quilòmetre de distància de les ruïnes—, que encara avui conserva el jou i les fletxes a la façana de l’ajuntament, a més a més de mantenir-se en l’actualitat l’avinguda «José Antonio Primo de Rivera», els carrers «18 de julio» o «de la Victoria» i la plaça «del Generalísimo». Durant els deu anys següents es va continuar edificant cases i fins a l’any 1964 no es van acabar les obres. Paral·lelament, al vell Belchite hi va continuar vivint gent, pràcticament fins que els nous habitatges van quedar llestos. A part de les ruïnes del vell Belchite, encara perdura part del camp de concentració on van viure els presoners que van edificar el nou poble. Hi queda un tros de mur, part d’una torreta de vigilància, l’habitacle on hi havia els dormitoris i algun magatzem.

Passejar entre el desordre esperpèntic del vell poble que va caure de genolls durant la guerra és una experiència difícil d’explicar…

—Así es como quedó Belchite por culpa de las bombas. Todo está igual que hace 74 años, cuando tuvo lugar la sangrienta batalla.

Això és el que expliquen els guies turístics improvisats que intenten guanyar-se alguns euros fent visites guiades als turistes. Lògicament accentuen el dramatisme al màxim. Però es veu que el poble no va quedar tan destrossat com es mostra actualment. La prova és que molts veïns van continuar a les seves cases fins gairebé vint-i-cinc anys després de la barbàrie bèl·lica.

—No todas las casas cayeron durante la batalla —explica un veí—. Muchas quedaron más íntegras de lo que podemos ver ahora. Lo que pasa es que hay mucho vándalo por ahí suelto y entre el paso del tiempo y las visitas de los gamberros, lo poco que quedaba en pie se ha venido abajo.

Però a pesar d’algunes exageracions històriques, el guia també té coses bones, com per exemple mostrar-nos un detall que fàcilment pot passar inadvertit:

—Mirad allá arriba —assenyalant amb el dit cap a la façana del convent de San Agustín—. Esta no explotó.

Perquè al mur hi ha incrustat un projectil de considerables dimensions…

Per visitar el vell Belchite és necessari —com a mínim— tot un dia. Cada racó amaga tot tipus de sorpreses i quan encares un carrer vorejat d’esquelets de pedra és com trobar-te dins d’una pel·lícula on s’ha produït un desastre nuclear (parlant de pel·lícules, a Belchite se’n han rodat unes quantes, destacant Les aventures del baró Münchausen i El laberint del faune). Són carrers i carrers sencers plens de formes estranyes, de restes estrambòtiques, de paradoxes visuals, en els quals s’han fet moltes psicofonies amb missatges d’un terrible dramatisme; segons els experts són les lamentacions de les víctimes de la guerra.

Un dels edificis més representatius del poble és l’«Arco de la Villa» —erigit el segle XVIII—; era una de les entrades a la població i és d’estil barroc-mudèjar. Però el més espectacular són les tres esglésies i els dos convents que hi ha al poble. L’església i el convent de San Agustín —situats al nord del poble— daten del segle XVII i els falta part de les voltes i dels murs, però encara s’hi conserven capitells, imatges d’àngels i gravats mig difuminats. Cap al sud hi ha el convent de San Rafael, que va ser inaugurat l’any 1781 i va pertànyer a l’orde de les dominiques. Sembla un castell de sorra —com els que fèiem de petits a la platja— desgastat pel mar, i l’interior és com una fusió de llums i formes. Al centre del poble hi ha l’església de San Juan, coneguda també com «la Torre del Reloj». Amb més de sis segles d’història, no només va ser utilitzada com a església, sinó que més endavant va canviar radicalment el seu rol i es va convertir en un cafè i després en un teatre. A la «calle Mayor» hi ha l’església de San Martín de Tours, considerat l’edifici més emblemàtic de Belchite, amb un dels interiors més impressionants, no només per la barreja d’estils —va ser construïda entre els segles XIV i XIX— sinó també per les imatges fotogràfiques que es poden aconseguir, sobretot durant la posta de sol. A la majestuosa porta d’entrada d’aquest temple s’hi pot llegir aquest rodolí:

«Pueblo viejo de Belchite

ya no te rondan zagales

ya no se oirán las jotas

que cantaban nuestros padres».

La destrucció de Corbera d’Ebre

A Tarragona, a la Terra Alta, la Guerra Civil també es va cobrar una altra víctima. Entre els mesos de juliol i novembre de l’any 1938, Corbera d’Ebre va ser marc de la sagnant batalla de l’Ebre, on l’exèrcit republicà va ser esclafat pels nacionals. El poble —molt a prop del front— va patir un autèntic holocaust. La part que va ser destruïda —coneguda com Poble Vell o Muntera— reflecteix avui en dia l’horror i la destrucció que es va viure en temps de guerra. En la batalla de l’Ebre, que va significar la derrota més decisiva de la Guerra Civil per part dels republicans, hi van morir —tot i que hi ha xifres molt dispars— gairebé cent mil soldats.

—Va ser horrorós! Les aigües del riu Ebre baixaven vermelles —explica un dels supervivents d’aquella massacre.

Entre les ruïnes del poble destaca l’església barroca de Sant Pere, que tampoc no es va salvar de la metralla. A l’interior encara estan obertes les ferides per on van penetrar les bombes, que van sembrar el pànic entre els gairebé 2.500 habitants que llavors vivien a Corbera. L’església, erigida a dalt de tot del turó, presideix la destrossa més absoluta, materialitzada en façanes despullades, portes que no condueixen enlloc i munts de runa repartits entre les restes de les cases. La imatge que ofereix avui en dia Corbera d’Ebre és tan aterridora com la de Belchite i no hi ha cap impediment per visitar-la, ja que està oberta al públic. El Poble Vell de Corbera d’Ebre no només representa el símbol més tràgic de la història d’aquest petit municipi tarragoní, sinó que a més a més ha estat declarat Bé d’Interès Cultural per part de la Generalitat de Catalunya.

La maledicció del castell

Si ens desplacem en direcció a Roda de Berà, a poc menys de cent quilòmetres trobareu un poble perdut entre la vegetació, que va quedar desert per qüestions molt diferents de la guerra. Rubials, a tocar de la Pobla de Montornès, apareix en cròniques de l’any 1180 i pocs anys després de la Guerra Civil va quedar buit i abandonat. La versió oficial diu que els seus habitants van marxar a altres localitats per problemes de subministrament d’aigua. Però les males llengües expliquen una versió molt diferent.

Explica una llegenda que els pobladors de Rubials van construir les seves cases utilitzant les pedres d’un castell maleït i que aquesta maledicció es va estendre per totes aquestes llars, ocasionant tot tipus de desgràcies. Al final, als habitants del poble no els va quedar altre remei que marxar i abandonar les seves cases en el més profund dels silencis. Tant és així que en l’actualitat els vells carrers empedrats i el que queda de les edificacions estan misteriosament sepultats sota la vegetació, com si la mateixa maledicció hagués decidit posseir la natura per fer desaparèixer el poble per sempre més.

Ja en clau més científica, i segons l’estudi fet públic per un arquitecte qualificat que va estudiar diverses construccions del poble, es va comprovar que —efectivament— les pedres d’algunes cases de Rubials procedien d’un vell castell derruït fa moltíssims anys…

El misteri de la Mussara

Seguim a Tarragona, per anar fins a la Mussara, un poble abandonat des de l’any 1959, que es troba al terme municipal de Vilaplana, a 34 quilòmetres de Reus. És un lloc molt freqüentat pels amants de l’escalada i del parapent —es troba a uns mil metres d’alçada— i també per tots aquells que els agrada el misteri, perquè diuen que a la Mussara hi ha una porta que et trasllada fins a una altra dimensió.

Quan arribeu al poble topareu amb unes quantes cases de pedra, salvatgement assaltades per frondosa vegetació. La majoria d’aquests habitacles ja no tenen sostre i els murs a dures penes s’aguanten dempeus. Al fons, es deixa notar la presència d’una església amb un pronunciat campanar. És l’església de Sant Isidre, que data del segle XIV, i en l’interior de la qual es poden trobar proves —com signes esotèrics i espelmes de colors— que s’hi fan estranys rituals. Molt a prop del poble hi ha una masia, al costat de la qual s’hi pot veure una pedra de considerables dimensions. Per si de cas, no aneu més enllà d’aquesta pedra perquè, segons la llegenda, el que s’atreveix a fer-ho va a parar a la Vila del Sis, un lloc espantós que es troba en una altra dimensió. Tots sabem qui està associat amb el número sis. Per tant, més val anar amb molt de compte!

També hi ha moltes històries que asseguren que a la Mussara s’han produït fenòmens paranormals associats amb els OVNIS —avistaments d’estranyes criatures i anomalies magnètiques—, així com un munt de desaparicions misterioses. Una de les més sorprenents la va protagonitzar un veí del poble que va desaparèixer i es va despertar… als Estats Units!, sense tenir ni la més mínima idea de com havia arribat fins allà. També expliquen que un grup d’amics hi va anar a buscar bolets i va perdre de forma sorprenent i misteriosa un dels seus integrants. El van estar buscant durant hores i hores, però mai més en van saber res. Només van trobar la seva cistella al costat de la pedra que et porta fins a la diabòlica Vila del Sis…

Les inquietants històries de Jafra

A la província de Barcelona, no gaire lluny de Sitges i a través dels camins que recorren el parc natural del Garraf s’arriba a Jafra, un poble que va perdre el seu últim habitant l’any 1964. D’aquest indret també s’expliquen fets insòlits i inquietants, que tenen certa similitud amb els successos de la Mussara. Jafra està relacionada amb l’aparició en el cel d’objectes no identificats i amb les misses negres. Per aquests motius, el costum de la majoria que té la valentia d’experimentar aquests successos, és fer les visites de nit, no només per comunicar-se amb el més enllà, sinó també per intentar veure les estranyes llums que apareixen en el firmament.

Arribar fins aquest poble té les seves dificultats, ja que les pistes que s’han de seguir no es troben en les millors condicions i, per tant, s’ha de caminar un parell o tres de quilòmetres. Abans d’arribar al destí, apareixerà alguna masia abandonada. És un petit aperitiu del que us trobareu més endavant. Jafra es presentarà davant dels vostres ulls amb un raquític patrimoni: quatre cases esquelètiques i l’església de Santa Maria, erigida cap al segle X. Una d’aquestes cases és on vivia el baró de Jafra i, una mica més lluny, amagades entre les males herbes, hi ha les restes d’un castell. Però els llocs més misteriosos són el cementiri i una antiga mansió on es veu que hi vivia gent noble; és la mansió coneguda com «la Casa Encantada» o com «la Casa Poltergeist». En el cementiri —fet no gaire habitual— hi ha un pou, on diuen que un dia va desaparèixer un nen i que de nit el seu esperit es passeja gemegant per la petita necròpolis abandonada.

A principis dels anys vuitanta, el cementiri oferia una imatge molt macabra, ja que estava destrossat i alguns testimonis certifiquen que es podien trobar ossos dels cadàvers escampats per tot el poble. Pel que fa a la misteriosa casa encantada, circula una llegenda que assegura que està maleïda; és el lloc escollit per fer misses negres, per practicar experiències de ouija i psicofonies, en una de les quals se sent una veu misteriosa que diu:

«Hay almas en el camposanto…».

Les arrels catalanes de Leo Messi

En la zona pirenaica de Lleida hi ha molts pobles abandonats. Alguns van quedar submergits quan va entrar en funcionament la presa de Canelles, l’any 1960, en el curs de la Noguera Ribagorçana. Pobles com Tragó, Canelles, Boix o Blancafort van ser engolits per l’aigua, tot i que encara en queden algunes restes en superfície, com les del castell de Tragó, edificació fortificada del segle XI, on va residir el comte Ramon Berenguer I; també és encara recognoscible a la vorera del riu el que queda del monestir de Santa Maria de Vallverd, del qual es tenen notícies a partir del segle XII. Riu amunt, empantanades per les aigües, també sobresurten algunes de les tombes del vell cementiri de Tragó i, si seguim explorant la zona, també topareu amb un pont gòtic mig enfonsat i amb les antigues mines de sal.

Però centrem-nos en Blancafort, un petit poble que va ser fundat cap al segle X i que l’any 1960 va quedar abandonat, quan van marxar-ne els tres últims habitants que hi quedaven. La seva gent es guanyava la vida amb el cultiu d’ametllers i oliveres i amb el bestiar. En aquest poble va néixer l’any 1910 Rosa Mateu Gessé. De joveneta, la Rosa va marxar cap a l’Argentina, on es va quedar a viure per sempre més. Allà, a l’altre costat del «charco», es va casar amb un altre immigrant català —sembla ser que era fill de Bellcaire d’Urgell— i van tenir descendència. Doncs bé, la Rosa Mateu Gessé és la besàvia del millor jugador del món, del davanter blaugrana Lionel Messi que, pel que podeu comprovar, té arrels purament catalanes!

Encara respectat per les aigües —però molt poc pel pas del temps i per alguns brètols— a Blancafort hi queda molta pedra del que foren les edificacions del poble. S’hi poden reconèixer cases, el que segurament havia estat un molí i, a la part més alta, les restes d’una petita ermita. Tant a Blancafort com a Tragó hi ha tranquil·litat, aire pur i unes vistes espectaculars. No us preocupeu, perquè en aquesta esplèndida zona de la Noguera no us trobareu amb fantasmes, ni amb misteris, ni tampoc us explicaran històries estranyes.

Abandonats sota l’aigua

Si algun dia visiteu aquests pobles de la Noguera, segurament pensareu que és una llàstima no haver pogut veure més coses per culpa de la voracitat de les aigües. Doncs si teniu ganes de descobrir coses noves, heu de saber que s’està posant de moda buscar llocs abandonats al fons dels pantans. El periodista i fotògraf Paco Nadal, avesat a aquest tipus d’experiències, explica aquest tipus de sensacions aquàtiques:

—Bussejar pel fons del mar és previsible, però fer-ho per un lloc que és obra dels humans, és una cosa molt diferent. No és gens fàcil bussejar per un embassament, perquè no saps exactament on es troba el que busques; ensopegues contínuament amb tot tipus d’objectes, com cordes, arbres i qualsevol altra cosa, fins que entre les aigües tèrboles comencen a aparèixer siluetes. Això vol dir que has localitzat el teu objectiu.

El Paco també comenta en el seu blog que sota les aigües de la presa de Canelles va trobar les cases, els corrals i els carrers de Blancafort i també adverteix que moltes vegades aquests tresors submergits no mostren precisament una imatge gaire romàntica:

—Et mous en un líquid «enxocolatat», dens, és a dir, que la visibilitat no és gaire bona. I si espereu trobar-vos amb la plaça del poble amb els seus bancs o amb el campanar de l’església intacte, esteu molt equivocats. Penseu que molts d’aquests pobles els dinamitaven abans de submergir-los, i després de cinquanta anys d’immersió en moltes ocasions n’ha pogut sobreviure molt poca cosa.

Queda clar que bussejar pels pantans comporta una sèrie de riscos i de perills. Per tant, per fer aquests tipus d’exploracions s’ha de tenir experiència i és indispensable utilitzar el material adequat. És necessària una granota de busseig, en la qual s’han de fixar elements lluminosos, com flaixos, focus o altres objectes reflectants, per poder ser vist pels acompanyants. S’ha de tenir molt en compte aquest punt, perquè la falta de visibilitat fa que molt fàcilment es perdi contacte amb els altres bussejadors. L’època més recomanable per a les immersions és a finals d’estiu o després de llargs períodes sense pluges. Una recomanació essencial és també no anar mai sol en aquest tipus d’aventures.

Aquest tipus d’exploració pot revelar un munt de sorpreses, ja que molts embassaments catalans amaguen en les profunditats pobles als quals un dia se’ls va condemnar a morir en el més absolut oblit. A Lleida, el pantà de Canelles i el de Santa Anna van deixar sense respiració Tragó de Noguera, Blancafort, Canelles i Boix. L’any 1999, el pantà de Rialb es va cobrar la vida de Tiurana i Miralpeix. A Girona, el vell poble de Susqueda, així com les masies de la vall de Querós, van quedar negades l’any 1968 per la construcció del pantà de Susqueda. A Barcelona, al peu de les Guilleries, l’any 1962, el pantà de Sau va ofegar gairebé per sempre —dic gairebé, perquè de tant en tant el campanar de l’església de Sant Romà treu el nas fora de l’aigua— el poblet de Sant Romà de Sau. Aquests només en són uns quants exemples, perquè en el fons de molts embassaments —no només de Catalunya, sinó de l’Estat espanyol— hi ha centenars de pobles ofegats.

La llegenda de Graun

Si busquem pobles submergits sota les aigües a la resta del món, en trobarem gairebé una llista interminable. Com que no és el cas, em limitaré a explicar la història del poble de Graun, ubicat a la província italiana de Bolzano/Bozen, molt a prop de la frontera amb Àustria. A pesar de les moltes controvèrsies i de la ferotge oposició dels seus habitants, Graun va acabar sucumbint l’any 1950 sota les aigües del llac artificial de Reschen. Les 163 edificacions que formaven el poble, gairebé 600 hectàrees d’horts molt productius i l’estilitzada i estimada església van desaparèixer del mapa. Però aquesta església del segle XIV s’ha resistit a desaparèixer del tot i la torre del campanar sobresurt majestuosament de les aigües, convertint-se fins i tot en un dels símbols de la regió. Els turistes visiten massivament el llac per fotografiar la desafiadora torre, que durant els hiverns més freds queda rodejada d’una gruixuda capa de gel, que permet arribar-hi caminant fins a tocar-la.

Segons assegura la llegenda, durant les fredes nits d’hivern s’escolten les campanes de la vella església. Podríeu pensar que podria ser a causa del vent; però això és impossible, perquè el 18 de juliol del 1950, una setmana abans que fos inundada, van treure les campanes del campanar…

El gall negre de Solanell

Tornem a terra ferma. Ara ens dirigim cap a la Seu d’Urgell. Agafant la carretera entre Montferrer i Castellbò arribarem al poble abandonat de Solanell, on es respira llibertat i silenci a uns 1.200 metres d’altura. Penjats allà dalt, rodejats de soledat, els seus habitants vivien desproveïts de subministraments tan bàsics com pot ser l’electricitat. Les cases tenien el paller a la part de baix per evitar la humitat, i a sobre hi havia les quadres on dormien els animals, que, al seu torn, donaven calor a la gent que vivia en el pis superior, tot just a sobre dels habitacles destinats al bestiar. A canvi de la calor, l’olor que havien de suportar els qui vivien a les cases era irrespirable…

Farts de la seva situació i adonant-se que ningú no els volia ajudar, l’any 1972 van agafar els seus trastos i van marxar d’aquell poble, fundat el 839, cap a una terra més còmoda i hospitalària. Allà van deixar les seves cases, moltes de les quals encara resisteixen, sens dubte gràcies al gruix impressionant de les pedres que formen els murs. També hi queda l’església de Sant Julià, edificada el segle XVIII, on encara és possible pujar fins a dalt del campanar sense córrer riscos importants.

Al poble de Solanell no hi falten les llegendes. Es diu que les nits de lluna nova, en la foscor més absoluta, s’escolten els terribles sons metàl·lics de les espases dels cavallers medievals enfrontats en terribles i sanguinàries batalles. Però el més conegut del poble és la cançó «El gall negre», que va ser composta entre els anys 1918 i 1919, per burlar-se de mossèn Anton Vidal i Alegret, el capellà del poble, que presumptament mantenia relacions amb la seva majordoma. El dia de l’Ascensió, set xolladors d’ovelles i l’acordionista Agustinet de Pallarols van començar a cantar cançons picants a la porta de l’església:

«Mossèn Anton, mossèn Anton,

on tens la dona?

La tinc al llit, la tinc al llit

que no està bona.

Què li donarem, què li donarem

per medicina?

Un parell d’ous, un parell d’ous

i una sardina».

El capellà, esverat, va sortir de l’església i va començar a repartir garrotades als cantaires, que van haver de sortir cames ajudeu-me per mantenir la integritat física. Va ser llavors quan, com a venjança per haver rebut tants cops a les costelles, van decidir compondre l’esmentada cançó, El gall negre, que caricaturitza el capellà i que explica a ritme de vals el moment de l’esbatussada a la porta de l’església:

«… a Solanell vàrem anar

i un gall negre va sortir a la porta

que ens volia fer agafar.

Fora d’aquí, fora d’aquí,

fora d’aquí, si no voleu venir al rosari.

Fora d’aquí, fora d’aquí,

fora d’aquí, si al rosari no voleu venir.

I un gall negre va sortir a la porta…».

La cançó va ser prohibida durant el franquisme, per ser considerada un insult a l’Església. Però no va quedar oblidada, perquè encara avui sona en moltes de les festes majors que se celebren a l’Alt Urgell. Si no la coneixeu i teniu curiositat, podeu sentir-la en aquesta adreça d’Internet: http://www.youtube.com/watch?v=fcsqjcCLc1I

Un petit paradís

En el lloc del qual ara us parlaré no hi ha ni fantasmes, ni misteris, ni cap història estrafolària per explicar. No hi ha més que natura, quietud i —sobretot— unes vistes espectaculars. En poques paraules: es tracta d’un petit paradís, ideal per a aquells que vulguin fer unes fotos de paisatges impressionants. Estic parlant del poble abandonat de Peguera, situat a 1.700 metres sobre el nivell del mar, i localitzat al municipi de Fígols —un dels més petits de Catalunya, amb només 42 habitants—, a la comarca del Berguedà. El poble va tenir vida fins a la dècada dels anys seixanta, coincidint amb el decaïment i el posterior tancament de les mines de carbó de Fígols. Les famílies que hi vivien es guanyaven la vida treballant a les mines —la gran majoria— o dedicant-se a la ramaderia. Però la falta de recursos va fer que els seus habitants en marxessin a poc a poc, fins només quedar-hi els habitatges, ara tristos i mig avorrits, a l’ombra de l’espectacular Roc de la Peguera, lloc de culte per a molts escaladors.

A Peguera hi podeu accedir en cotxe, des de Berga, per la C-16, fins a arribar a un camí una mica salvatge, que molt possiblement haureu de fer a peu. Però només s’ha de caminar menys d’un quilòmetre fins a començar a trobar els primers vestigis del poble. A part de les cases, hi trobareu un safareig on rentaven la roba, les restes d’una piscina i també les del que va ser un camp de futbol. Pel que fa als edificis que queden dempeus, s’han d’etiquetar com a ruïnosos, però encara ens podem fer una idea del que van ser en el seu moment. Una de les curiositats és que cadascuna de les cases era coneguda amb un nom: Cal Coix —que també dóna nom a una font molt propera—, Cal Teiut, Les Clotes o Cal Bepus, entre d’altres. Amb aquests noms, els qui habitaven el poble tenien el costum de fer rodolins:

Peguera és també conegut per ser el poble natal de l’anarcosindicalista català Ramon Vila i Capdevila (1908-1963), més conegut com a Caracremada. Va treballar a les mines de Fígols, sent un dels caps visibles de la revolta dels miners que, l’any 1932, van iniciar una protesta per aconseguir unes condicions de treball més dignes. En Caracremada va anar al front durant la Guerra Civil i en acabar el conflicte bèl·lic es va exiliar a França, on no va poder escapar de ser empresonat al camp de concentració d’Argelers. Després d’escapar-se del camp, va col·laborar amb la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i després va continuar alimentant la seva rebel·lia, lluitant contra el franquisme. El 7 d’agost del 1963 va ser abatut per la Guàrdia Civil, prop de Castellnou de Bages.

Avui, amb la memòria gairebé perduda, a l’abandonat poble de Peguera s’hi respira la calma més absoluta. L’únic rumor que hi circula té com a protagonista el xeic àrab que ha comprat aquestes terres. Els veïns de les rodalies es pregunten quin futur espera a aquest petit tresor muntanyenc. Es comenta que el propietari àrab hi vol criar cavalls, però una segona versió assegura que vol urbanitzar els terrenys. Davant d’aquesta possibilitat, tothom es posa les mans al cap tement que aquest petit paradís sigui destruït, en un desmesurat afany de civilització.

El poble mil·lenari de Craco

Al sud d’Itàlia, més exactament a la província de Matera, fa més de 2.500 anys va ser fundat el poble de Gratulum. Avui, penjat a 400 metres d’altura sobre la vall de Cavone, és una atracció turística imprescindible per als amants dels pobles abandonats. Craco —com se’l coneix en l’actualitat— va patir la massiva fugida dels seus habitants l’any 1963, quan va ser sacsejat per un terrible terratrèmol, que va arrencar gairebé d’arrel bona part de les edificacions del poble. Els pocs habitants que van decidir quedar-se a casa seva —la majoria gent gran— van resistir fins a l’any 1975. Va ser llavors quan aquest majestuós però mig derruït poble mil·lenari es va enverinar per sempre més amb el seu propi silenci.

Enriquits per unes vistes fantàstiques, els carrers de Craco pinten dibuixos abstractes i serpentejants de runes. Acompanyats per una profunda quietud, podeu pujar fins a dalt de tot del turó, on trobareu un castell que durant molts segles va ser residència dels llinatges més poderosos del sud d’Itàlia. En conjunt, la imatge del poble sorprèn per la disbauxa arquitectònica, imposa pel regust senyorial que destil·la i pel luxe i l’abundància que —segons s’intueix— hi havia en l’època més daurada de la seva història. Aquesta opulència queda clara en veure els palaus, com els de Grossi, Madonna o Simonetti; o l’església de San Nicola i la de San Pietro, que encara conserva la grandiositat del seu convent. L’interior de moltes cases, de molts palaus, de les esglésies, conserva mobles i objectes de la vida quotidiana dels que van ser els seus habitants. A Craco es té la sensació d’estar en un lloc que pertany a un altre planeta, sembla com si el conjunt d’edificis amuntegats i mig destrossats formin part d’una pel·lícula de ciència-ficció. De fet ja s’hi han rodat escenes de dos films de primera categoria. L’any 2004, amb Mel Gibson com a director, s’hi va gravar l’escena en què Judes es penja, en la pel·lícula La passió de Crist; després, l’any 2008, James Bond va fer de les seves en la pel·lícula Quantum of Solace.