Un passeig pel món fabril

La fàbrica cremada

Sallent és una de les viles pioneres de la indústria tèxtil a Catalunya. El fet que la travessi el riu Llobregat va ser un dels factors que van afavorir la integració, no només d’aquests tipus d’indústria, sinó també del ram metal·lúrgic i miner. L’any 1928 es va instal·lar en una de les seves fàbriques el primer teler mecànic de l’Estat espanyol i el 1860 a Sallent hi havia onze empreses tèxtils, que donaven de menjar a mil quatre-cents treballadors. Una de les primeres fàbriques del poble, i a la vegada una de les més productives, va ser la Fàbrica Vella, fundada l’any 1829, i que encara treu el nas bevent les aigües del Llobregat.

Entrant a Sallent, dues xemeneies i una façana espaiosa i acabada en forma de triangle dominen l’horitzó del poble. El recinte, sense sostre, ha estat estripat pel foc en dues ocasions. El primer cop, el novembre de l’any 2006, quan es va emportar la coberta i va fer caure bona part de l’edificació; el segon, el setembre del 2010, quan va consumir una mica més aquest complex industrial que feia més de trenta anys que estava abandonat. La suma de l’abandonament i del foc dificulta notablement transitar pel que va ser l’interior de la fàbrica, però regala formes i imatges força singulars. Entre la runa i les bigues de fusta ennegrides i consumides potser hi podreu veure sobresortir unes cames, un braç o fins i tot algun cap carbonitzat. Tranquils!, no us amoïneu! No es tracta de cap crim macabre: són les restes dels maniquins que es feien servir en aquesta fàbrica tèxtil per emprovar o emmagatzemar la roba. Vist des de dintre, tindreu la sensació d’estar en un coliseu castigat pel temps i per les extremes circumstàncies a què ha estat sotmès. Les fileres de finestres nues, les canonades penjant sobre el buit, les columnes solitàries sense cap pes per suportar, adornen els voltants de l’esvelta xemeneia de la Fàbrica Vella, que domina amb tristesa aquest regne de destrossa. En els edificis que es van salvar de l’incendi descobrireu una llarga llista d’objectes: piles de cadires, mobles vells, estris de cuina, ferralla, bidons rovellats… un variat supermercat on s’amunteguen les coses més inversemblants i per on s’ha de trepitjar amb molt de compte, ja que l’estat del terra és molt precari.

El passat industrial de Sallent no es limita a aquesta fàbrica. Molt a prop veureu la Torre de les Aigües i tocant al riu encara es poden reconèixer les restes d’un molí. Seguint el curs del Llobregat sobresurt una solitària xemeneia; és el que s’ha conservat de l’antiga Fàbrica de les Culleres, cosina germana de Can Ribera del Poblenou de Barcelona. Una mica més endavant també descobrireu altres construccions amb l’ADN característic dels típics recintes industrials de fa més de cent anys.

La fàbrica de les columnes

Travessant una pesada porta folrada d’òxid, penetrareu en una sala on la llum és ben poc generosa. Els finestrals, folrats de ronya, encara permeten endevinar la presència d’antiga maquinària. Mentre camineu, ensopegareu segurament amb gruixudes i enganxoses teranyines que s’adhereixen a la cara i a la roba, prova irrefutable que feia temps que ningú caminava per allà. Darrere d’una porta verdosa, encallat sobre la pols, hi ha un altre espai on el ferro domina amb fermesa. Fa la impressió que la fàbrica era una antiga metal·lúrgica. Algunes passes més i arribareu al final del trajecte: una gegantesca nau farcida de columnes de ferro, totes geomètricament alineades, com si fossin soldats d’una acurada desfilada militar. Aquí hi ha més llum, gràcies als esplèndids finestrals que regalen claror als quatre vents. Hi queda una prestatgeria, una taula farcida de calaixos i restes de maquinària antiga. Darrere d’una reixa de ferro penja un cable gruixut. És el cable de l’ascensor, encasquetat fa gairebé una eternitat entre el segon i el tercer pis de l’edifici. A la planta de dalt, més fileres de columnes, un carretó de transport i més màquines empolsegades. El sostre està trencat, obert com un meló, i per aquesta ferida hi entra el sol, creant un oasi de claror sobre les brutes rajoles. En aquest espai pengen poderosos ganxos de ferro rovellat i, a les parets, unes robustes escales metàl·liques condueixen fins al tercer i definitiu pis, on un arc senyorial dóna pas a un espai desèrtic, tímid i anònim.

Aquesta és una de les moltes fàbriques que envolten la ciutat de Manresa, que, com Sallent, també té un important passat industrial. A les vores del riu Llobregat i del Cardener s’hi va establir la indústria cap a finals del segle XIX. Moltes d’aquestes fàbriques encara perduren, altres fa temps que han quedat abandonades. És el cas de la que acabem de descobrir, entre el riu i la carretera C-1441b. És una de les moltes construccions que hi descobrirem en direcció a la C-55, fàcils de percebre gràcies a les xemeneies que van poblant l’itinerari.

La «ciutat» dels grafits

A Mollet del Vallès, enganxada a la via del tren, aïllada per un mur de notable alçada, sobresurt una façana modernista on es pot llegir: «Tenería Moderna Franco-Española». Entre les lletres destaca un rellotge aturat a les quatre i cinc. Des de l’any 2008, tant el rellotge com la fàbrica —dedicada a l’adobament de pells— van deixar de funcionar. A pesar dels intents dels treballadors per reflotar el negoci, l’empresa va presentar suspensió de pagaments i els 220 empleats es van quedar sense feina. Pocs mesos després, els 18.000 metres quadrats d’aquest complex fabril van ser okupats, produint-se des de llavors continuats enfrontaments entre els residents il·legals i l’Ajuntament de Mollet.

La fàbrica va ser fundada l’any 1897 per Octavio Lecante —curiosament a la ciutat hi ha un carrer que porta el nom d’aquest empresari— i produïa articles de pell, com sabates, objectes d’escriptori o jaquetes. La Tenería Moderna Franco-Española va ser una de les empreses capdavanteres del Vallès Oriental, fins que va arribar la fallida.

El primer cop que em vaig acostar a la porta principal, vaig veure que a l’interior del recinte hi havia moviment. Un grapat d’okupes s’havia instal·lat en les diverses naus, amb la intenció de treure profit residencial d’aquestes instal·lacions abandonades. Vaig demanar permís per entrar, i després de convèncer-los que no era policia o alguna cosa que s’hi assemblés, em van obrir la pesada porta de ferro.

—No estem aquí per fer mal a ningú, ni per fer-hi destrosses —em va explicar una noia d’aspecte rastafari—. Quan vam venir, tot estava molt brut i ple d’escombraries. Nosaltres ho estem netejant tot, ho estem adequant per fer servir aquest espai com a taller.

Amablement, em va invitar a passar, i aquella noia d’ulls blaus i d’estil una mica desmanegat em va fer de guia.

—Aquí és on visc jo.

Era una habitació més aviat petita, amb un llit òbviament petit, un armari vell, prestatgeries de Mecano Tub i una taula on treballava amb el cuir que havia quedat escampat per la fàbrica. Com a decoració, algunes fotos, un parell de dibuixos i, sobre una gruixuda canonada esberlada, un parell d’incunables: dos cartells de propaganda de la «campaña de prevención de accidentes de trabajo», jo diria que dels anys setanta, amb aquell famós eslògan que deia «trabaja, pero… seguro». Al costat del seu habitatge, dues portes de fusta amb un rètol en el qual, amb dificultats, es podia llegir: «duchas».

—Les fem servir de lavabo, perquè a les habitacions no hi ha bany.

Seguidament, vam entrar en una de les naus. Una nau enorme, buida i neta; sense cap màquina, perquè quan la fàbrica va tancar les van vendre gairebé totes. Adossada al local, s’aixeca una esvelta xemeneia, coronada amb una bandera pirata per mostrar als quatre vents que el lloc està okupat. Als voltants, s’hi reparteixen edificis més petits amb els vidres trencats i decorats amb grafits, els primers d’una espectacular col·lecció de dibuixos d’una gran qualitat i imaginació que van aparèixer en tot el recinte. En una altra nau, les parets estaven farcides de prestatgeries on encara quedaven pots de cola i altres productes que feien servir els treballadors. Entre els recipients, encara penjaven les habituals fotos de noies amb biquini i altres de jugadors del Barça, com Rivaldo o Luis Enrique, el gol de Koeman a Wembley i l’ineludible eslògan de «Barça campió!». En altres edificacions encara resistien taules i cadires, armaris amb documentació i eines de treball, bidons, màscares i una pila de penjadors de roba… Fins i tot es conservava, una mica esmicolat i escapçat, el suro on el comitè d’empresa enganxava els pamflets electorals:

També mostraven un prou bon estat els menjadors del recinte, amb fileres de taules i cadires, i les dependències de la cuina estaven gairebé intactes. Després de desfilar entre les moltes naus d’aquest gegantesc recinte fabril, la meva guia em va portar fins a la joia de la corona: segurament era la superfície més llarga del recinte i tenia el terra ple de desnivells peraltats, fets amb fustes.

—Aquesta és la pista de skating que hem construït nosaltres mateixos. Aquí ens hi passen moltes hores.

Hi passaven moltes hores, perquè des de fa uns quants mesos aquest recinte ha deixat de ser una petita ciutat okupada, per convertir-se en un silenciós cementiri de pedres i deixalles. Les excavadores han fet desaparèixer dues o tres naus, tot i que la resta d’edificacions no seran demolides, ja que estan considerades patrimoni industrial. L’interior de la Tenería Moderna Franco-Española és ara un autèntic desgavell; s’ha convertit, literalment, en un niu de brutícia, on muntanyes d’objectes gairebé paranormals s’amunteguen en els diferents habitacles. Hi queden els fastuosos grafits, es conserven unes quantes escenes del passat, hi subsisteixen les monstruoses màquines que servien per tractar el cuir i també mantenen el seu lloc —barrejades amb altres utensilis de tendències molt diferents— les taules, les cadires i altres mobles originals de la fàbrica. Val la pena la visita a aquest estrany planeta on les tendències més extremes formen un univers sorprenent i extraordinari. Però aconseguir-ho no és precisament gaire fàcil, ja que al voltant del recinte s’ha muntat un servei de vigilància molt estricte. Burlar-lo és gairebé un guió de pel·lícula.

L’esquelet de la Seat

La Zona Franca de Barcelona està canviant, s’està modernitzant ràpidament. El pla de futur depèn d’una important remodelació d’aquesta àrea industrial i, per tant, comportarà la desaparició d’alguns edificis i la lògica aparició de noves construccions. Un dels que està sentenciat és el que albergava les emblemàtiques oficines de la Seat i la seva factoria. L’aventura de la marca automobilística a Barcelona va començar l’any 1950, quan es va posar la primera pedra de les edificacions que ocuparien 22 hectàrees de terreny. El 5 d’octubre de l’any 1955, Francisco Franco va inaugurar oficialment la fàbrica, tot i que el primer cotxe va sortir molt abans d’aquestes noves i flamants instal·lacions. Va ser el 13 de novembre del 1953 i el model era un Seat 1400 amb matrícula B-87223. En aquells anys inicials treballaven a la factoria 950 empleats. Vist el volum de contractació, la Seat es va convertir gairebé en una ciutat: van néixer les «Viviendas Seat» i altres serveis per als treballadors, com dues escoles —una per a nens i una altra per a nenes—, una guarderia, equipaments mèdics i una cooperativa alimentària. Posteriorment també es va dotar la zona amb una comissaria de policia, un cinema, un local social, a més a més d’instal·lacions esportives, com un poliesportiu, un frontó, una piscina i un camp de futbol. L’any 1971 el pes urbanístic s’elevava a 1.734 habitatges, molts dels quals van haver de ser enderrocats a meitat de la dècada dels noranta, en detectar-s’hi problemes d’aluminosi. Els blocs que van sobreviure estan integrats avui en dia al barri de Sants-Montjuïc.

El que actualment queda de les oficines de la Seat és un trist esquelet on es barallen restes de ciment i de ferralla. La imatge és impactant! Fa la sensació de ser una gegantesca aranya, esperant estoicament que li arribi el dia del judici final. La façana, desmembrada, mostra la nuesa dels seus interiors, mentre retorçades escales pengen del no-res, conscients que ja no porten enlloc. Els conductes dels sistemes de ventilació i el cablejat elèctric s’abracen a les columnes de ferro que en el seu dia suportaven el pes dels edificis. A les finestres de vidres esgarrats es gronxen els coloms, mentre que vells cartells recorden les set normes sagrades que s’havien de seguir en el cas de descarregar-se líquids inflamables:

I en lletres ben grans també es deixa clara una prohibició molt de moda actualment: «PROHIBIDO FUMAR». La resta del terreny, on només sobreviu el record del que eren les oficines, ha quedat reduïda a un solar ras i obsolet, on fins i tot fa la sensació que destil·li una certa olor de gasolina. De moment encara no hi ha signes d’una ràpida edificació, tot i que ja s’ha decidit que aquests vells terrenys de la Seat es converteixin pròximament en un parc tecnològic, que crearà vint mil llocs de treball.

El primer vapor de Mataró

Durant el segle XIX, Mataró es va convertir —sobretot en el sector tèxtil— en una de les ciutats industrials per excel·lència de Catalunya. Tot va començar amb el Vapor Gordils Dalmau, que el maig de l’any 1838 es va instal·lar a la capital del Maresme. Va ser el primer dels quinze vapors que durant aquells temps van funcionar a la ciutat. Però el negoci fariner no va durar gaire i molt aviat la Gordils Dalmau es va dedicar als filats de cotó. La fàbrica va ser fundada per Joan Gordils i Vivas quan va tornar de Veneçuela, on va viure durant uns quants anys. El seu sogre, Ferran Dalmau i Aixandri, va ser el seu soci, en un negoci que va fer fallida l’any 1865. A partir de llavors es va fer càrrec de l’empresa en Julián Viñas i Pons, passant a denominar-se Hilaturas Viñas i Sanglas. En els últims anys de vida, la fàbrica va ser compartida amb altres empreses del sector tèxtil, fins que l’any 2006 va tancar les portes per sempre més.

L’estat actual del que va ser un dels complexos fabrils més grans de Mataró no és gaire encoratjador. En els terrenys, a tocar de la N-II, només hi veureu un dels edificis principals i la xemeneia. La resta de les edificacions han estat enderrocades. L’interior de la nau que encara sobreviu es troba en unes condicions més que acceptables —tant la planta inferior com els pisos superiors— i encara es conserven algunes peces del mobiliari de treball de les empreses que van ocupar l’edifici en els últims anys. Afortunadament no hi ha signes greus de vandalisme; el pitjor enemic de la fàbrica han estat… les excavadores! La xemeneia té petits desperfectes, sobretot en la part superior, on crida l’atenció el parallamps que, mig caigut, s’ha convertit en un dels «balcons» preferits dels ocells que sobrevolen Mataró.

L’esperit de Can Batlló

Can Batlló es convertirà en breu en una zona d’habitatges envoltats per un parc. Només es conservarà la nau central d’aquesta colònia tèxtil que encara pot vanagloriar-se de ser l’últim polígon industrial sense reformar que queda dempeus a la ciutat de Barcelona. Són onze hectàrees —l’equivalent a cinc blocs de l’Eixample— situades en el districte de Sants-Montjuïc, molt a prop de la plaça Espanya. Mentre no hi entrin les excavadores, a Can Batlló hi trobareu una excitant ciutat industrial, amb carrers, edificacions de tot tipus i mides i, lògicament, la inevitable xemeneia, que en principi no serà derruïda.

La primera relíquia que ens ofereix l’antiga colònia, amb regust del segle XIX, és el rellotge amb esfera de fusta que presideix el mur de l’entrada al recinte. Fa molt de temps que les agulles ja no giren i que es van quedar clavades a dos minuts de les vuit. A la part baixa del rellotge hi ha un tauler d’anuncis, un suro mig pansit on alguns antics treballadors han deixat el seu currículum, per intentar trobar una feina. I entre altres ofertes i demandes variades, en destaca aquesta:

«Vendo PlayStation 3 nueva aún por sacar de la caja. 450 euros».

Els carrers de Can Batlló estan dividits per bloques i adornats amb senyals rovellats on, amb prou feines, es pot deduir quin era el missatge o la prohibició. A les parets de totxo vermell intens hi pengen escales de ferro, que recorden les dels carrers de Chicago o Nova York de principis del segle XX, aquelles que acostumen a aparèixer a les pel·lícules americanes de gàngsters. L’estat de tot el recinte és notable, no hi ha edificis en ruïna ni trencadisses, ja que diverses empreses hi han continuat treballant fins fa ben poc. En els tallers i magatzems no hi ha destrosses, sinó que encara hi queden mobles i estris considerats suposadament com a inservibles pels seus últims residents. És un dels llocs on es respira amb més contundència l’esperit industrial de la Catalunya de finals del segle XIX. Fins i tot fa la sensació que hi perduri l’aroma de feina, de la suor de tots aquells que allà dintre s’hi guanyaven el jornal. Perquè mentre es trepitja Can Batlló s’ha de tenir molt present que totes aquestes naus van ser erigides l’any 1878 i que hi treballaven més de tres mil persones. A finals del 2010, només n’hi havia vint-i-cinc…

Aquest vetust recinte que es va construir en els antics terrenys de Can Mangala —a tocar de l’estació de tren de La Magòria— va néixer com a fàbrica tèxtil, dedicant-se principalment a les filatures de cotó. Va ser fundada i dirigida pels germans Batlló fins al 1943, quan se’n va fer càrrec Julio Muñoz Ramonet. A partir de l’any 1964 el recinte es va fragmentar en diverses empreses i les naus i els locals es van adaptar a diferents i variats negocis. Entre les empreses químiques i metal·lúrgiques, fusteries i arts gràfiques, fàbrica de nines i joguines, cosmètiques i agències de publicitat, a Can Batlló hi van arribar a conviure 230 empreses. Hi havia fins i tot una escola de dansa…

A l’ombra de les tres xemeneies

A la desembocadura del riu Besòs, en el municipi de Sant Adrià s’aixequen tres gegants d’acer i formigó. És la central tèrmica de FECSA, coneguda popularment com «Les Tres Xemeneies». Aquest descomunal recinte va ser construït entre els anys 1971 i 1976 i pròximament deixarà de produir energia, tot i que per votació popular s’ha decidit conservar-ne les xemeneies, considerades pels veïns un dels símbols més rellevants de la ciutat. El deteriorament de les naus, visiblement foradades i arrebossades de rovell, deixa clara la poca activitat que s’ha dut a terme durant els últims anys. Si sou aficionats a la fotografia, la presència d’aquests tres colossos i els tons vermellosos i descarnats dels edificis us donaran molt de joc. Però l’interès encara agafa més rellevància si us passegeu per l’espai que hi ha entre la central tèrmica i el mar. Allà, a l’ombra de les tres xemeneies, descobrireu un dels museus del grafit més autèntics que hi ha a la Ciutat Comtal. Per accedir-hi haureu de creuar la via del tren per un pas subterrani que condueix fins a un carrer que desemboca a la platja. A partir d’aquí comença l’espectacle. Just després de creuar el túnel apareix una pintada amb un especial sentit de l’humor:

«Coca-cola en català».

Ja a la platja, pels interminables murs que custodien la central hi desfilen els Simpson, uns quants herois del còmic en roba interior, excel·lents dibuixos d’imatge retro, ratolins d’aspecte còsmic o tenebrosos peixos prehistòrics que miren amb molt males intencions. L’alfabet grafiter —curiós, inintel·ligible i alegre a la vegada— també es prodiga amb generositat per les parets que circumden la factoria, fins que arribeu davant de les dues estructures metàl·liques que s’endinsen cap al mar. A partir d’aquest punt comencen una sèrie de ponts i desnivells d’aspecte una mica tètric, que us traslladaran dins d’un sinuós món de ciència-ficció. Sota els passadissos, les olors ràncies, el soroll de les onades i la singularitat del recorregut contrasten amb l’interminable festival de símbols i les punyents metàfores de colors. Una psicodèlica nimfa —meitat dona, meitat llangardaix— neda en un dels murs, lluint un atractiu biquini; a terra, unes estranyes piràmides de pedra bronzegen al sol els seus vius colors; una mica més endavant, un exèrcit d’ombres xineses custodia amb indiferència el rocambolesc recorregut; i en un racó, irracionalment fora del context general, la frase lapidària d’algun madridista desesperat:

«Bye bye mourinho…».

Tot això va succeint extramurs, fora d’un interior ja pràcticament sense vida i que amaga molts racons.

La fàbrica jardí

Cal Violant no era una fàbrica qualsevol. Era més que una fàbrica, era un petit paradís on els qui hi treballaven tenien el privilegi de poder gaudir d’unes instal·lacions de somni. Les naus eren àmplies, lluminoses i decorades amb un gust exquisit, destacant sobretot els elaboradíssims detalls de fusta. Però el que era digne de conte de fades era el jardí de la fàbrica. Si algun dia us apropeu a aquesta antiga fàbrica de paper de Capellades, segurament us endureu una sorpresa quan, entre els arbustos, ensopegueu amb un tros de pedra. Però no és un tros de pedra qualsevol, perquè veureu que està treballada amb gravats i relleus. I segurament quedareu de pasta de moniato quan aparteu unes branques que us barren el pas i allà darrere aparegui una font, rodejada d’un petit estany. Després, caminareu per un pont metàl·lic i darrere de les restes d’una balconada no creureu el que esteu veient: hi ha un monument —en el seu temps segurament estava guarnit de flors— on destaca la blanca figura d’una noia tocant l’arpa. Però aquí no acaben les sorpreses, perquè l’estret caminet que es dibuixa entre la frondosa vegetació us portarà cap a una espècie de cova, coronada pel cap d’un estrany animal a l’entrada. No és exactament una cova, sinó que es tracta d’un passadís fet amb pedres que us conduirà fins a un pati, on destaquen quatre singulars bancs de pedra, adornats amb rajoles, d’estil inequívocament modernista. A les parets, hi sobresurten unes cares. Són petites fonts. A l’altra banda, un enorme escut heràldic, acompanyat per dues talles de fusta representant un cérvol i un porc senglar. I sobre la porta d’entrada d’una de les naus, dues figures amb vestimentes típiques del segle XVIII sostenen un estrany i pesat trofeu. També hi trobareu ponts de fusta, monòlits i altres figures escampades pel que va ser un jardí de clar esperit versallesc que envoltava les edificacions de la fàbrica de paper. Desgraciadament, tot el que us he explicat no presenta un estat de conservació gens bo i ho heu d’imaginar com si en aquests terrenys s’hagués produït una autèntica batalla campal. Cal Violant va tancar l’any 1999 i des de llavors no només ningú no s’ha ocupat de conservar aquest indret, sinó que a més a més les destrosses que hi han fet a propòsit han mutilat sense pietat tots els elements decoratius que farcien aquest singular jardí, que servia com a zona d’esbarjo per als treballadors.

Cal Violant és un antic molí paperer, que data del segle XVII, aixecat al costat del riu Anoia. Posteriors ampliacions van fer-ne desaparèixer bona part de l’estructura original, però la seva antiguitat es pot apreciar sobretot en els interiors dels edificis. El molí també és conegut com a Cal Romaní, fent al·lusió a la família Romaní, que n’era la propietària. Un dels membres de la família, l’Amador Romaní i Guerra, era molt aficionat a l’arqueologia i l’any 1909 va descobrir unes importants restes paleolítiques considerades clau per saber com era el món en què es movia l’home de Neandertal. En homenatge al seu descobridor, aquestes restes van ser batejades com l’Abric Romaní. A finals del segle XX, aclaparada per les penúries econòmiques, la fàbrica paperera tenia molts problemes per sobreviure i al final va acabar cedint. La mort de dos treballadors que estaven netejant el pulper —un gran tanc on es prepara la pasta de paper— a causa de la inhalació dels gasos mortals que desprèn la pasta de paper podrida, va ser el detonant que va propiciar el tancament definitiu de l’empresa. A pesar de l’abandonament, Cal Violant forma part del Patrimoni Històric i Artístic dels Municipis Catalans.

La nau de l’ull vermell

A la C-17, a l’alçada de Lliçà de Munt i molt a prop d’una benzinera, hi ha una nau que passa pràcticament desapercebuda. Amb un sol pis d’altura, hi destaca sobretot la imatge d’un gegantesc ull de mirada vidriosa, envoltat de colors vermellosos, que mira fixament cap a la carretera. És un dels impactants grafits que es poden veure en aquest espai abandonat. L’edificació és molt simple, amb un mural marronós de rajola on es dibuixen estranys símbols i una sèrie de columnes que aguanten l’atrotinada coberta. Travessant l’entrada i deixant enrere l’ull atemoridor, caminant sobre un terra ple de restes filoses, veureu aparèixer un autèntic festival del grafit. En el mur frontal, un barrufet cadavèric fuma un porro de notables proporcions; en un dels laterals, una dràstica inscripció: «skupe al sistema», i una abstracta figura taronja que, dotada d’una punxeguda dentadura, trenca el gris del ciment. A la part posterior de l’edifici, un Frankenstein de grans dimensions, d’aspecte una mica friki, observa amb cara embadalida la rosada caricatura d’un ésser mig humà, mig animal de granja. Per cert, aneu amb compte en caminar; si veieu una estranya substància llefiscosa, no la trepitgeu, perquè si ho feu, us quedaran les sabates literalment enganxades al terra i durant uns quants dies les soles us grinyolaran en caminar.

Caps, braços i cames

Sogorb és una localitat situada a la província de Castelló, dedicada principalment a l’agricultura. Un dels seus productes estrella és l’oli d’oliva, i si un dia us acosteu per aquest municipi, d’una mica més de nou mil habitants, val la pena visitar una vella almàssera, on s’amaga el Museu de l’Oli. Però hi ha un altre lloc que, si hi entreu, serà molt difícil que oblideu. És una edificació blanca que hi ha als afores de Sogorb, al peu de la carretera CV-200. La construcció no us cridarà gaire l’atenció, però dintre dels seus murs s’hi amaga un insòlit descobriment. Només d’entrar en l’àmplia cambra, entre el desordre general, us sobtarà veure un escampall de caps, cames, braços i cossos decapitats. Ja sé que la visió és dantesca, però tranquils: es tractaria d’un espectacle macabre si no fos que les restes són —afortunadament— de porcellana.

Aquesta casa de tres plantes, recognoscible per la palmera que hi ha al jardí, és una antiga fàbrica de nines de porcellana, que va deixar de funcionar a mitjan anys vuitanta. Des de llavors ha viscut en l’ombra, totalment abandonada. En les dependències de la planta baixa s’amunteguen un munt de motllos de guix a les prestatgeries i també sobre les llargues taules de fusta. Al fons de la sala destaca un forn de notables proporcions, on es coïen les diverses peces amb què es confeccionaven les nines. I a les caixes de cartró arraconades entre les prestatgeries trobareu tot el necessari per formar una nina: unes estan plenes de cames o de braços, altres de cossos o de caps, algunes estan plenes de tires de cabell. En la planta superior, el panorama és similar, amb piles i piles de motllos amuntegats en un espai força perillós, perquè l’estat del terra no ofereix gaires garanties, ja que hi ha zones en què està enfonsat. Per tant, i per clars motius de seguretat, us recomano que no passeu de la planta baixa, on trobareu els al·licients suficients com per no sortir decebuts d’aquesta antiga fàbrica de nines de porcellana.

La llei seca

En l’amplíssim inventari de fàbriques abandonades que hi ha per tot el planeta, la que citaré a continuació ben segur que no és la més espectacular, ni la més interessant, ni tampoc la més impactant. Però és una de les històries d’abandonaments que més m’ha sorprès i, a la vegada, que més m’ha fet somriure. Per explicar-la ens hem de situar als afores de Teheran, a l’autopista que porta cap al nord del país i que condueix cap a les boniques terres del mar Caspi. A uns tres o quatre quilòmetres de la capital iraniana, a la dreta de la carretera, apareix una estructura metàl·lica, de sostre triangular, òrfena enmig del paisatge ressec. A mesura que t’hi vas aproximant, queda clar que l’edifici està abandonat. L’Izadyar, un bon amic iranià, em va explicar que es tractava d’una antiga fàbrica de cervesa…

—… però va arribar la revolució i van prohibir tant la producció com el consum de begudes alcohòliques. Per tant, la fàbrica no va tenir més remei que plegar, a pesar que el negoci funcionava força bé.

La llei seca es va implantar a l’Iran l’any 1979, quan va ser derrocat Mohammad Reza Pahlevi, l’últim xa que va regnar al país, considerat Majestat Imperial i, a la vegada, Shahanshah —‘Rei de Reis’— i Aryamehr —‘Llum dels Aris’—. A partir de llavors, ni una sola gota d’alcohol legal en tot el país, deixant de banda… el mercat negre. A la fàbrica de cervesa no li va quedar altre remei que tancar, i allà dintre van quedar les calderes, les clarificadores, els evaporadors, els dipòsits… Tot abandonat per sempre més.

Curiosament, la història assegura que els primers indicis de fabricació de cervesa en el nostre planeta es remunten entre l’any 3500 i el 3100 abans de Crist. Aquestes restes químiques es van descobrir l’any 1961 a Godin Tepe, a la vall de Kangavar, a la zona muntanyosa de Zagros, és a dir al sud de Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates. Dit d’una manera més senzilla: a l’oest del que actualment és… l’Iran!