Qui som? I respondrem: viure,

I ja tot

estarà dit.

Tot

vol dir

que no hi ha pregunta

Ni motiu

pel desencís.

—I doncs, perquè

tens el mirar gris

I et cales de qüestions

irrellevants?

Si haguéssiu tancat els llums

Si els braços bruns

abracessin

Si els infants

fossin infants

I els adults

callessin

Potser… —…potser?–

la qüestió

Fóra més pura

al cor més esponjós

I el mirar fi,

net com una alba.

—Parles per parlar, no tens valor,

No coneixes cap compromís,

Buides

sempre la copa,

Te’n vas

creient pensar.

No ets un home.

Ho he sentit dir. El ball

Ens distreu

la nit.

Si parés la música,

que sols,

Que estranys,

que afligits…

Astúcia del passar de pressa

Per no ser vist.

I doncs, digueu, si contesto

Miro gris

si sóc alegre

Penso

si sé amar

Bec

car sec, deliro, i

Parlo

si em compromet.

—Qui ets que no vals, passejant

un vas gris com el plom?

L’hivern

a ple estiu, l’estiu

Entre la neu,

l’hàbit

Que no cal,

el temps

indefinit. També

El pou, ressonant

l’aire que no té…

Tot això són coses que són.

—Calla, i surt a la pista:

la núvia vol un fill.

Ho sé, qui no ho sap, és així.

Tot està dit.

Ella també.

Però el vas, t’equivoques,

es buida en honor seu.

Bec de l’horror de les maragdes del seu pit.