3.2. ELS PRECEDENTS DE L’ESCRIPTURA
En les històries de l’escriptura és habitual fer alguna referència als «precedents» d’aquesta activitat amb els exemples canònics de les pintures del paleolític superior, gairebé sempre amb referències a Les Caus (o Lascaux) i Altamira (però mai, o rara vegada, a la Cova dels Moros d’El Cogul, a Les Garrigues, la del Parpalló, a la Safor, i als arquers de Morella la Vella, als Ports). Aquestes representacions d’animals, de persones i d’objectes són freqüentment relacionades amb les pintures dels pobles anomenats «primitius», però sembla que tenen poc o res a veure amb els antecedents de l’escriptura: o bé són premonicions màgiques d’allò que hom espera en el futur, o bé són recordatoris de fets importants o, tal vegada, decoracions pròpiament artístiques, al marge de les dues funcions anteriors.
FIG. 3.2. Representació de la pluja en una pintura rupestre trobada al sud de Zimbabwe (Senner, 1989: pàg. 13 i Gelb: 1952: pàg. 49).
Potser s’acosten més a l’escriptura (i especialment a les primeres tauletes de fang amb pictogrames de comptabilitat trobades a la Baixa Mesopotàmia) les butlles amb calculi a dins, i també una mena de figuretes d’argila que hom designa habitualment amb la paraula anglesa tokens (o clay tokens). Les butlles són esferes de fang cuit de la mida d’una taronja que feien la funció d’un embolcall dins del qual hi havia els calculi, petites peces de fang que, pel que sembla, devien indicar la quantitat d’un producte.
FIG. 3.3. Butlla i calculi trobats a Susa (a 250 km al nord del Golf Pèrsic), datats del 3300 a.C. (André-Leicknam, 1982: pàg. 49).
Per tal de no trencar aquestes butlles, que es conservaven arxivades en el temple, el nombre de calculi de l’interior es marcava a pressió en la superfície externa, amb la qual cosa la quantitat era immediatament visible i, així, aquests objectes feien el paper de rebuts o comprovants sobre les entrades i sortides de queviures, els més antics de la història, ara fa més de cinc mil anys.
Els clay tokens, expressió que podem traduir per «penyores d’argila», són com petites escultures de fang. N’hi ha de formes diferents (triangulars, rodones i quadrades) i fins i tot amb figures que es poden reconèixer: caps de bestiar i recipients amb tapadora, principalment.
FIG. 3.4. Penyores d’argila, de Susa (André-Leicknam, 1982: pàg. 51).
Aquestes penyores d’argila porten unes incisions ara lineals, ara rodones que, pel que sembla, només poden marcar la quantitat d’algun producte: per exemple, la darrera figura s’interpreta «sis vaques». Entre les penyores se’n troben també algunes de purament abstractes: una de rodona en la qual s’ha fet la incisió d’una creu i que fa referència al bestiar oví. Això darrer és important perquè posteriorment en sumen el signe per a la paraula udu («ovella») serà, justament, un cercle amb una creu inscrita (cfr. Wilcke, 1991: pàg. 272).
Però aquests dos procediments comptables van ser superats aviat a favor d’un sistema molt més pràctic. Les butlles i les penyores eren objectes cada un dels quals només servia per indicar un producte i, a més, posats a fer-hi marques, aquestes es podien traslladar a superfícies de dimensions diverses (amb forma de tauleta) amb l’avantatge que s’hi podien encabir, en una mateixa peça, tot de productes diferents; això sí, separarats apropiadament per marques que delimitaven caselles. Es per aquest camí que la preescriptura va esdevenir escriptura gràcies, en part, a un canvi de tècnica i de suport (la superfície bidimensional), i també per fer front a noves necessitats derivades de l’organització cada cop més complexa de les primeres grans ciutats (molt especialment Uruk, Ur i Jemdet Nasr, a Mesopotàmia, i Susa, a l’actual iran, a finals del IV mil·lenni a.C.).