Aclariments

La República del Tudzbestan no existeix, ni l’idioma tudzbestà inventat per a aquesta novel-la. Però sí que existeixen els nens «pigall», les «mainaderes» i els intèrprets als quals es veuen lligats els corresponsals de guerra de tot el món, per fer-se lloc en qualsevol dels molts conflictes que assolen el planeta i poder assabentar-se d’alguna cosa als països —perduts i llunyans, per a ells— que visiten professionalment, i gràcies a això fer que els altres ens assabentem també del que està passant.

Comprendre-ho és una altra historia.

Molts corresponsals passen setmanes, mesos, convivint amb els seus «pigalls», nois i noies, a vegades de tan sols deu o onze anys i en altres ocasions adolescents. Dia a dia. Alguns arriben a estimar-los com si fossin els seus propis fills. D’altres proven de no fer-ho, perquè un dia se n’aniran i hauran d’abandonar-los novament a la seva sort. Pagar per la seva feina d’intèrpret o pel seu coneixement de la zona no ho és tot. Durant els conflictes, els sentiments són sempre més forts que en temps de pau.

Aquest llibre està dedicat a tots els infants que viuen en guerra, i hi sobreviuen o hi moren, i va ser escrit a Varadero i Vallirana el juny de 2001.