Dos

El sorollet sonava dins el meu cap.

Toc-toc.

Una vegada, dues. A la tercera vaig obrir els ulls i vaig descobrir que no, que no sonava dins el meu cap, sinó a la porta. Em vaig incorporar d’un salt i vaig parpellejar un parell de vegades, perquè m’havia quedat adormit.

—Ja vine! —vaig anunciar.

No vaig creure que fos un cistell de fruites com a detall de benvinguda, de manera que només se’m va acudir pensar en dues coses: una cambrera amb tovalloles o bé en Mahler disposat a donar canya. Vaig obrir la porta.

I me’l vaig trobar, a ell.

No oblidaré mai aquella primera imatge.

Estava prim com una canya, era espigat, alt per la seva possible edat —vaig calcular-li uns dotze anys—, duia els cabells llargs i esbullats, desafiant polis i la resta de fauna bèl·lica en períodes de brutícia, i vestia una simple camisa i uns pantalons molt gastats, un parell de talles més grans que ell, la qual cosa provava que els havia heretat d’un germà gran o d’un mort trobat a qualsevol carrer. Però així, d’entrada, em van agradar dues coses: els seus ulls, brillants i alegres i el seu somriure, obert i lluminós.

—Sí?

—Espanyol?

—Sí.

—Jo, Milo. —Va allargar-me la mà dreta amb un gest ràpid i es va quedar rígid com un pal esperant que li correspongués el gest.

L’hi vaig estrènyer.

—Primer espanyol, aquí tu. —Va moure el cap de dalt a baix mentre em tornava l’encaixada amb força, i el seu somriure ple de dents mal col·locades es va eixamplar encara més.

—Parles el meu idioma? —vaig reaccionar.

—Oh, sí —va tornar a assentir amb el cap—. Jo molt bo espanyol. Tu veus.

—Ja.

Érem encara a la porta, sense saber gaire bé què fer. Si més no, jo. En Milo va ser el primer a prendre la iniciativa. Va passar pel meu costat i va esmunyir-se cap a dins.

—Bona. Sí. —Va abastar el lloc amb els braços oberts—. Tu còmode.

—No ho entenc… —Vaig tancar la porta, però vaig restar quiet, observant-lo.

Llavors va deixar-ho anar.

—Milo, el teu guia.

Novament va assentir amb el cap, amunt i avall, dues o tres vegades.

—El meu… guia?

—Milo bo. —Va assenyalar la finestra—. Coneix tot. Tu, sort. Oh, sí. Tu, molta sort.

—Espera, espera… Com ho sabies, que jo sóc espanyol, si acabo d’arribar a l’hotel i…?

—Recepció coneix.

Vaig comprendre la lluïssor de la mirada del recepcionista, i la seva pregunta sobre si era españolo. Allà es movien de pressa.

—Tu no parla tudzbestà, oi? —va voler assegurar-se.

—No, no el parlo.

—Bé —va recuperar el somriure que havia minvat lleugerament amb la pregunta—. Milo, el teu home.

—Com és que saps espanyol?

—Mare, mestra. Molt amiga Espanya. Molt. Ella diu és gran país per a mi. Sóc únic aquí parla espanyol. Altres periodistes arriben aviat, però no Milo. Ja no. Milo tu.

—Parles més idiomes?

—Anglès mica malament. Només paraules perdudes.

—Soltes.

—Què?

—No, res —vaig sospirar i vaig fer un parell de pas-ses fins a arribar al Hit. Hi vaig seure.

No volia un «pigall»? Doncs el tenia allà. I era una joia. Sabia espanyol. No hauria d’entendre’m parlant un mal anglès amb un natiu que parlaria un encara pitjor mal anglès. Allò m’estalviava molts problemes. Tot i així, vaig provar de mantenir una posició digna, fins i tot dura. Els nens de la guerra devien ser més vius que la fam.

—Milo, sí? —va posar la directa ell.

—Espera, espera, no vagis tan de pressa. Quant cobres?

—Cobres? Serp?

—No, que quants diners vols? Diners, money —vaig unir el polze, l’índex i el dit del mig de la mà dreta i vaig fregar-los davant dels seus ulls.

—Ah, no —va ser emfàtic—. Milo no diners. Jo ajudo, tu ajudes. Jo bo guia, tu bo patró. Propina, menjar… Tu content, Milo content. Sí?

Tenia cap altra opció? Un «pigall» que parlava espanyol era una joia. Podia sentir-me feliç. Tanmateix, suposo que en aquells primers moments encara recelava d’ell. Si badava una mica, podia robar-me les càmeres i…

Vaig observar-lo. No tenia aspecte de lladre. Semblava el que era, ni més ni menys: un nen de la guerra. Un supervivent. Més de la meitat de la seva vida l’havia passada enmig d’aquella bogeria. Probablement no recordava els seus primers quatre o cinc anys, quan a casa seva hi havia coses tan normals com la llum elèctrica, aigua a l’aixeta i menjar a la nevera, cinemes al carrer i una escola on anar. Jo era la seva oportunitat i ell la meva.

—D’acord, Milo. —Ara vaig ser jo qui va allargar-li la mà.

—Oh, bé! —Se li va il·luminar la cara—. Tu no penedeixes. Tu satisfet. Tu veure. Avui descansa. Sí? Demà passo buscar aviat a baix. Set hores? Sí?

Se suposava que jo era el patró, però li vaig dir que sí.

A les set i deu del matí, descansat, rentat, i després d’haver esmorzat, vaig sortir de l’Hotel Gatzok i vaig trobar en Milo, assegut a les escalinates de la porta. Vestia el mateix que el dia anterior i la seva desmanegada figura infantil, de nen que experimentava els primers canvis de l’adolescència, va fer-me l’efecte d’una mutació genètica. El coll era llarg i el cap semblava un llumí. Estava tibat com un rave, mirant a l’altra banda del carrer. Vaig recordar alguns articles que havia llegit abans d’anar-me’n d’Espanya, periodistes que parlaven dels seus «pigalls» o «mainaderes». Frases que se m’havien quedat gravades a la ment, i l’havien impregnada de sensacions: «La meva mainadera tenia 27 anys, i vaig passar amb ella deu mesos a Bòsnia. Era com estar casat sense estar-ho, perquè mai no he arribat a dependre de ningú més del que vaig dependre d’ella en aquell temps». «Vaig compartir durant dotze, catorze, setze hores diàries la meva vida i la meva feina amb un nen de tot just deu anys, però era una rata. Ho sabia tot. Ara potser és mort. Me’n vaig anar i no he tornat a saber-ne res». «Jo era el gran periodista blanc, però qui manava en realitat era el meu intèrpret. Tenia catorze anys i m’informava diàriament d’allò que passava i on passava. Era com veure el meu propi fill, només uns quants mesos més petit. I vaig arribar a estimar-lo com a ell».

El sol lluïa en un cel sense núvols, però feia una mica de fred, potser per l’hora. No hi havia ni rastre d’en Mahler i m’hauria agradat saludar-lo, i agrair-li la seva ajuda per a arribar fins a Sezerkanda. Ara m’adonava que havia estat molt important. El dia abans, tan bon punt vam arribar al Gatzok, ens havíem separat, i tampoc no el vaig veure a l’hora de sopar.

En sortir de l’hotel amb les càmeres a l’espatlla, em vaig sentir una mica turista.

—Espanyol!

En Milo m’acabava de veure, ja estava dret i pujava les curtes escalinates en direcció a mi. El ritual de donar-me la mà va repetir-se en aquell matí tan ple de transcendències per a mi. Primer dia de feina.

—Em dic Néstor.

—Net-tol?

—No, això era un abrillantador o alguna cosa semblant que feia servir la meva àvia. Néstor.

—Espanyol més fàcil —va passar en Milo—. Anem?

—On?

—Veure ciutat, fer una idea aquí —em va posar un dit al front—. Ja?

Jo era el gran periodista blanc, però qui manava en realitat era ell.

—D’acord.

—D’acord és OK?

—Sí.

—Doncs d’acord. Cotxe?

—No tinc cotxe.

Va aturar-se al peu de les escalinates que ja havíem baixat i em va mirar amb la cara plena d’estupefacció.

—No cotxe?

—No.

—Si no cotxe, no reportatge. Com arribes tu aquí?

—Amb el cotxe d’un altre.

—Ja. —Va recordar allò del «d’acord» i em va demostrar que aprenia de pressa—. D’acord. Vine. Buscar cotxe.

—Coneixes una agència?

La mirada que em va adreçar va ser com la del mestre que mira un nen després que aquest li hagi dit que dos i dos són vint-i-dos. Però em va respondre, disposat a mostrar-me el seu costat més pacient.

—Milo sap.

D’això no en tenia cap dubte.

Vam recórrer unes tres o quatre illes de cases en línia recta, tot i que no eren precisament com les de l’Eixample de Barcelona, quadrades i perfectes, amb la qual cosa la distancia es va fer imprecisa. A més, després de la segona, se’ns va aparèixer en un costat la primera casa derruïda, amb la seva dramàtica imatge de derrota arquitectònica, i després d’aquesta, la més intacta conservava un parell de parets dretes. El carrer aviat va esdevenir impracticable, runa, pedres, enormes forats produïts per les bombes. Vam girar a l’esquerra i el panorama encara va ser més desolador, si bé aquella, en el fons, sabia que seria la tònica constant durant la meva estada a Sezerkanda. A banda i banda vaig veure botigues buides i esclafades, tot i que el pitjor va ser quan vam passar per davant d’una escola. Es notava que ho era per les pintades infantils a les parets. Pintades d’un món millor. Encara es podien sentir les veus i els crits dels jocs que n’impregnaven els racons.

—Aquí gran batalla fa anys —va informar-me en Milo abastant la zona amb els braços.

—Qui contra qui?

—Nosaltres contra nosaltres —va ser tan elemental que em va doldre.

El meu avi havia fet la guerra civil a Espanya, i abans de morir, encara plorava recordant el dia que va matar un home i després va resultar ser un amic seu de la infantesa.

Vaig girar el cap. La silueta del Gatzok estava a la vista. Tan a prop, tan lluny. Alió era una illa, i jo vivia allà.

—Milo…

No vaig poder preguntar-li on vivia ni com ni amb qui ni…

—Arribem ja.

Vam baixar per una rampa lliure de runa i pedres i, davant la meva sorpresa, vam anar a parar a un garatge ple de restes de cotxes, motos, peces, materials de les més diverses procedències. No hi havia cap vehicle sencer, però s’endevinava que enmig d’aquell caos una mà experta era capaç d’exercir de Frankenstein i crear noves especies motores amb enginy i l’impuls de la necessitat.

La mà experta estava ficada sota un cotxe. En sentir soroll va sortir. Era un home d’uns cinquanta anys, brut, tan prim com tots allà. Quan va veure en Milo, va obrir els braços.

Ja no vaig entendre el que deien.

Però va ser breu.

En Milo va tornar al meu costat i per un moment ja no em va semblar un nen, sino un professional.

—Aconsegueixo transport, sí?

—De debò té alguna cosa? —vaig mirar al meu voltant.

—Vint dòlars dia.

—Què?

—Gasolina inclosa. Gasolina cara. Mercat negre.

Necessitava mobilitat. Tenint en compte el lloc on era, ningú no m’exigiria explicacions sobre les meves despeses.

—Quina mena de cotxe és?

—Només té una cosa. —No em va agradar gens allò de la «cosa», mentre el seguia per aquell laberint—. No cotxe. Però bo igual. Tu confia Milo.

Em vaig posar a tremolar.

—Saps portar? —El meu guia va aturar-se davant del nostre presumpte transport.

L’home del garatge em va donar una primera lliçó tan precària, però tant, sobre com canviar i accelerar i parar… que vaig apostar dos contra un que aquella mateixa nit acabaria en un hospital. Tot això sense oblidar que no circularia per carrers perfectament asfaltats, sinó que passaria per damunt de pedres i runa o bé esquivaria forats espantosos, encara que almenys no hi hauria trànsit.

Una moto.

Una moto amb sidecar.

M’hauria posat a riure si no fos perquè necessitava tot el meu ésser per a mantenir l’equilibri, la marxa i la velocitat.

En Milo, al sidecar, semblava un nen d’allò més feliç. Feina o no, tan bon punt vam sortir del garatge va semblar que es divertia com si fos en una de les atraccions de Port Aventura. Havíem pintat PRESS a la part del davant i al costat del capó del sidecar, i per a més seguretat vam instal-lar-hi un pal, subjecte darrere meu, amb un mocador blanc que onejava al vent com una bandera. Se suposava que amb això n’hi hauria prou. Però el fet de circular al descobert em semblava un risc excessiu. Al descobert i a poc a poc. Qualsevol franctirador podia apuntar-me, prendre’s un cafè, i després disparar-me impunement.

—Milo, hi ha franctiradors?

—Sí, però no aquí.

—Respecten la premsa?

—Què és «respecten»?

—Que sí… Oh, és igual!

—En quantes guerres tu? —va preguntar-me arrufant les celles.

No vaig contestar. Vaig esquivar una muntanya de runa i el forat provocat per un obús, que gairebé no va deixar-me espai per a continuar per aquell carrer. En Milo em guiava cada vegada que arribàvem a un encreuament.

—Per aquest costat.

Vam trigar uns vint minuts a arribar a la nostra destinació, especialment per les voltes que vam haver de fer per a evitar carrers destrossats o impossibles de travessar perquè les cases havien caigut sobre la calçada. Em vaig fixar que era el centre perquè vaig començar a veure edificis alts, els mateixos que havia vist des de la meva finestra el dia anterior. En Milo em va fer aturar gairebé a continuació.

—Centre —em va informar.

—Què hi fem, aquí?

—Tu veure ciutat.

A vegades semblava un indi de pel·lícula. Però no tenia ganes de riure. I menys d’ell.

—Tu guiar —vaig dir-li sense que notés que li prenia el pèl.

—Sí. —I va recordar la seva nova paraula—: D’acord.

Vam pujar a peu els vint-i-set pisos de la torre més alta de Sezerkanda. No els vaig haver de comptar. Estaven numerats. En un altre temps devia ser un edifici d’oficines, però ara era un mausoleu, un seguit d’espais buits en els quals no quedava absolutament res, ni les portes o els marcs, ni el paper de les parets o la moqueta del terra. En Milo estava en forma. Vaig ser jo qui el va aturar un parell de vegades, per descansar i prendre alè.

—Tu no atlètic.

—Jo petitburgès cabró, ja ho sé.

—No entenc.

—Val més que no ho sàpigues tot.

Vam arribar a dalt, a una espècie de mirador que donava als quatre vents. Vaig suposar que allò era una de les atraccions turístiques de la ciutat en temps de pau. Vaig acostar-me amb precaució a la barana, per por que si m’hi recolzava no caigués daltabaix.

—Tu tranquil —va dir el meu company—. No problema aquí.

—Milo sap.

—Sí, Milo sap —va assentir amb el cap mentre treia totes les dents a prendre el sol.

Vaig mirar al meu voltant. Des del meu hotel el paisatge era desolador. D’allà estant era tristament cruel. Una ciutat morta. Una ciutat buida. I tanmateix plena de Milos pertot arreu, i garatges als soterranis, i persones vivint d’alguna manera a les seves entranyes. Com va dir en Gustav Mahler a la primera ciutat que vam travessar en el nostre camí, n’hi hauria prou de sacsejar-la perquè les formigues caiguessin a patolls. En Milo va començar a guanyar-se el pa.

—Allà soldats, setge —va assenyalar en direcció sud—. Russos prenen guàrdia… posició —va rectificar—. Aquí i aquí —va assenyalar més a prop, al nord i est—, tudzbestans, independència. Guerrilla. Exèrcit no. Exèrcit fora, allà, muntanyes —el seu dit va assenyalar l’est—. Paramilitars… dissidents musulmans o prorussos, pocs, però ocupen petita part sector oest, i fan batalla per tota ciutat. Sí?

—Sí —vaig acceptar.

—Preguntes?

—Tot sembla en calma.

—Dos dies calma, sí. No trets.

—Per què?

—No sé —va prémer els llavis—. Es parla gran ofensiva russa.

—Tu a qui fas costat?

—Jo guerriller —va alçar el cap amb orgull—. Jo a guerrilla si no guiar tu. Amb arma —va subjectar un rifle imaginari—. Jo millor guia tu, sí?

—Molt millor —vaig reconèixer—. I els teus pares?

—Mare morta un any fa. Papa no sé. Lluita. Amb general Zuderian —va mirar cap a l’est, allà on m’havia dit que era el seu exèrcit, o el que en quedava després d’aquells anys de guerra—. No veig des de fa temps.

No vaig sentir pena per ell. Va ser estrany. Vaig sentir admiració.

—Estàs sol?

—Germans, germanes, cosins, cosines…

—Aquí?

—Sí, aquí —va fer un gest tan ambigú assenyalant a l’altra banda de la barana que va poder abastar tota la ciutat. El seu especial somriure s’encomanava fàcilment. No vaig tenir temps per a formular-li cap altra pregunta. Me la va fer ell a mi—. Tu bo periodista?

—No ho sé —vaig reconèixer.

—Sí, sí, tu bo periodista… ah… es diu així? Bo? Bon? —Vaig assentir amb el cap i va continuar—. Si tu aquí, tu bo. Aquesta és bona guerra per a tu. Ara equip, sí? Tu i jo equip.

Va alçar el polze de la mà dreta cap amunt i va tornar l’orgull.

—És clar —vaig concedir-li aquella petita satisfacció.

—Bé —va sospirar—. Anem comprar coses.

I va començar a caminar escales avall.

El taller havia estat una sorpresa, però la botiga de queviures, pur mercat negre, va ser… un cop a la meva consciència. Com descobrir un forat al mitjó, però per dins. És a dir, invisible des de fora.

Calia ficar-hi la mà i girar-lo al revés.

No era lluny de l’hotel, perquè n’havia entrevist la silueta un parell de vegades mentre donàvem voltes d’una banda a l’altra. La meva primera lliçó sobre com estaven les coses a Sezerkanda havia arribat a la fi. En Milo era força gràfic, responia amb desimboltura i naturalitat, i el que no sabia, no ho deia. Quanta gent devia viure actualment a la capital? Ni idea. Com subsistien? Cadascú s’espavilava com podia. Com es podia saber qui disparava? Ni idea. —Bé, si la víctima era d’un bàndol el tirador devia ser dels altres dos, equació simple—. Sabien que la resta del món assistia «alarmat» al nou brot de violència? No, i comparat amb el que havien fet abans, el que fessin ara importava més aviat poc. Esperança? Els ulls d’en Milo, desarmats i nets, van sotjar-me l’ànima en sentir aquesta paraula dels meus llavis.

Esperança?

Tenia dotze anys. La seva esperança era arribar a l’endemà.

Fer-ne tretze semblava més aviat un somni.

Però tornem a l’assumpte de la botiga.

Vam arribar-hi a través d’un edifici, un pati, un soterrani i una galeria a cel obert que donava a una petita porta darrere la qual s’amagava aquella espècie de cova d’Alí Baba. En una ciutat que probablement es moria de gana, allò era un desafiament a la raó i a la lògica. Ningú no pensava arrasar aquell supermercat? Ningú no mataria el malparit que…?

Hi havia de tot: sucre, sal, cafè, tabac, farina, llaunes de conserves, arrossos… El Corn de l’Abundància en versió tudzbestana. I a preus de Tiffany’s. L’amo, un homenet diminut i de rostre afilat, ulls sortints i mans ossades, va fer l’ullet a en Milo com a mostra d’agraïment per haver-li portat un bon client com jo, i després va observar-me amb curiositat, tot i que es va abstenir de parlar amb mi. En Milo si que ho va fer. Vaig entendre més o menys una sola paraula: «espanyol», que en el seu idioma va sonar si fa no fa com «spanyulinka». L’home va deixar anar una tirallonga d’observacions i va riure.

Em van venir ganes d’agafar-lo pel coll i escanyar-lo.

Pura antipatia personal.

En Milo tenia només dues mans, però molt ràpides i amb un excel·lent criteri a l’hora de seleccionar productes i dos únics braços, però valga’m Déu que sabia com utilitzar-los per a sostenir coses amb un sòlid equilibri, perquè allà no hi havia bosses per a emportar-se res. Va carregar quatre paquets d’arròs, dos de farina, mitja dotzena de llaunes de conserves i fins i tot dos ous —dos ous!—, protegits amb cura de qualsevol accident no desitjat. Es va ficar a les butxaques dos cartrons de tabac i unes estranyes tires de carn seca i desconeguda per al meu gust occidental. Mentre ho duia al sidecar de la moto, va fer-me un gest i va pronunciar una simple paraula.

—Paga.

Vaig pagar. En dòlars. La moneda local, el tudzi, encara no l’havia vista. No crec que existís. Washington i els altres personatges dels bitllets americans campaven lliurement per tot el món. El dòlar era la nova religió. La Bíblia d’una sola pàgina. Tenia milions de devots adoradors i conversos absoluts.

Com per a mantenir en vigor uns principis.

Vaig sortir a fora amb les celles arrufades. En Milo m’esperava al costat de la moto, indiferent, com si res. La càrrega ocupava ara el sidecar, per la qual cosa es disposava a viatjar assegut darrere meu. Vaig pensar que em prenia el pèl. Que devia tenir pinta de passerell principiant. Això em va fer sentir incòmode.

Començava a descobrir que realment el necessitava.

—Què és tot això? —vaig preguntar-li assenyalant el sidecar.

—Menjar.

—Ja ho sé, que és menjar! Però vull saber per a qui és aquest menjar, d’acord?

Els seus ulls van ser nets i transparents.

La veu, sincera.

—És propina meva.

—La teva… propina?

—Sí. Menjar família.

Vaig recordar allò dels germans i germanes, cosins i cosines.

—Déu meu —vaig sospirar.

—Tot no meu —va ficar la mà al sidecar i en va treure un dels dos cartrons de tabac. Lucky Strike. Genuïnament americà. Va allargar-me’l amb un gest imperiós—. Tu portes. Fa falta.

—Això m’han dit —vaig recordar en Mahler.

—No fumes?

—No.

—Gai?

—Vols veure com et clavo una…?

El meu gest no el va espantar. Es va posar a riure gairebé a l’instant. Era la primera vegada que el veia riure. I no riure sense més ni més, sinó esclafir una rialla. Una rialla absoluta, lliure i feliç. La rialla d’un nen com qualsevol nen, tot i que la seva estigués envoltada de silenci, buit i dolor.

—Ja sé tu no gai! —em va aclarir de tota manera—. Aquí fumar és bona cosa.

—Allà ja no. Mata.

A qui parlava jo de coses que maten?

Vaig pujar a la moto i vaig engegar-la, mentre ell s’estrenyia darrere meu i s’agafava posant-me els braços al voltant de la cintura. Uns braços prims com filaments foscos. Se’m va acudir preguntar-me quant temps devia fer que ningú no l’abraçava.

O potser anava errat. Potser fins i tot ja tenia una núvia.

Coses de la guerra.

—Primera a dreta —em va indicar.

No anàvem a l’hotel. Ara era el repartidor del supermercat. Servei a domicili. Vaig optar per no dir res. Encara que el menjar fos a preu de Tiffany’s, continuava estant en un país immers en un conflicte armat i jo era un corresponsal. Calia que em comportés com a tal. Un corresponsal amb la seva «mainadera», el seu «pigall», el seu intèrpret.

Crec que començava a adonar-me com era d’important no estar sol allà.

I encara més que estar-ho, sentir-ho.

Vam arribar a la nostra destinació al cap d’uns altres quinze minuts. Era una de les zones més bombardejades, i la moto va avançar amb penes i treballs per carrers que havien passat a millor vida. Solars sencers coberts de runa. Seguia sense veure ningú. En tot el dia no havia vist ni una ànima, civil o bèl·lica. Res.

—I la gent? —vaig atrevir-me a preguntar.

—Nit és més fàcil.

Un minut després em va fer aturar en una cantonada. No va demanar-me que l’ajudés. Va tornar a carregar ell sol tots els productes, hàbilment. El seu sentit de l’equilibri em va semblar prodigiós. Després va desaparèixer darrere una porta a l’altra banda de la qual no hi havia res. Temps enrere, el barri, la casa, devien ser llocs agradables. Senzills, però agradables. Vaig recolzar-me a la paret, per no quedar a la vista de ningú al mig del carrer, i vaig esperar un minut, dos, cinc.

Ni rastre d’en Milo.

Al cap de deu minuts vaig començar a sospitar que m’havia fet el salt. Que un cop aconseguit el seu objectiu, el menjar, havia decidit passar de mi. Estava segur que no el trobaria mai més.

Vaig començar a posar-me furiós, sobretot amb mi mateix.

Però em vaig sentir malament quan, un minut després d’haver tingut aquells pensaments negatius, en Milo va aparèixer al meu costat, com un conill acabat de sortir d’un barret, sense fer el més petit soroll.

—Hola —va donar-me uns copets amistosos a l’espatlla.

—On eres?

—Lluny —va fer cara de demanar disculpes—. Complicat anar. Anem feina?

—Feina?

—Hospital —em va aclarir—. Tu fotos ferits. Horror guerra. Això ven. I tu vens diari, no? Anem hospital.

Tenia la broqueta de xai i l’arros a mig consumir, i em preguntava si valia la pena acabar-se el plat, encara que fos per compromís, per vergonya occidental en un país sumit en la barbàrie de la guerra, quan en Gustav Mahler va aparèixer al meu costat.

—Espanyol!

Va seure davant meu i em va semblar com si fos un vell amic, estimat i entranyable, que feia un munt de temps que no veia.

—Hola —vaig tractar de semblar animat, tot i que el meu Hello va sonar si fa no fa com un «helou» sense gaire vida.

—Com et va?

—Bé —vaig arronsar les espatlles.

—No ho sembla. Tens mal aspecte.

—Se’m nota?

—Completament.

La Laia deia que no sabia dissimular, que la meva cara i els meus ulls sempre em traïen. M’emprenyava molt haver de reconèixer que tenia raó. Com a periodista, allò em semblava un senyal de feblesa que em feia transparent.

—He estat a l’hospital i al cementiri.

—Ja, molt bé.

—És com veure la realitat de cop, la veritable guerra. Els soldats fan la feina, però als hospitals i als cementiris hi ha la resposta.

—Has fet fotos?

—Sí, i m’han explicat algunes històries.

—Hi has anat sol?

—Tinc un intèrpret. Un noi.

—Caram, si que has anat de pressa. És bo?

—Cree que sí. I parla espanyol.

—De debò? —En Mahler va fer uns ulls com unes taronges—. Aquí?

—Ja veus. La seva mare era mestra.

—Quants anys té?

—Dotze, em sembla.

El meu company d’ofici va arrugar la cara.

—Què passa? —vaig preguntar.

—Molt jove —va prémer els llavis—. Millor algú de més edat. Però si parla la teva llengua…

—Tu tens intèrpret?

—La Jivara —va assentir—. Vint-i-dos anys.

—Caram, Mahler —em va donar per somriure.

—És lletja, amic meu. És una garantia. —Va abaixar els ulls com si li sabés greu haver-ho dit i quan va alçar-los de nou va canviar el to de la veu per dir-me—: No li agafis afecte, al teu.

—Per què?

—Ja el saps, el perquè. La guerra, la seva situació, el seu magre futur… Van i vénen. A més, són sempre les primeres víctimes. Tant si vols com si no vols, la teva consciència occidental començarà a molestar-te, a pessigar-te a la nit, a empipar-te durant el dia. Per això és millor algú més gran. Li pagaràs, li donaràs propines, li proporcionaràs menjar, i facis el que facis i per molt que ell treballi i li corresponguis, sempre et semblarà poc, perquè tu tens un passaport, diners i un bitllet per a anar-te’n quan vulguis, mentre que ell està condemnat a viure i a morir aquí. Això és dur, ho sé per experiència. Tens fills?

—No, sóc solter.

—Germans?

—Fill únic.

—Has tractat mai amb nens?

—No.

—Doncs no te’n refiïs. Aquesta criatura ha viscut més anys en guerra que en pau. Deu ser un supervivent, i sens dubte és més llest que tu. Pot ser que et vegi morir ell a tu, pot ser que el vegis morir tu a ell, pot ser que no mori ningú… Però et repeteixo que ell es quedarà aquí passí el que passi i tu no. I ho sap.

Vaig mirar la resta de la broqueta i el grapat de grans d’arròs que havia arraconat amb la forquilla en un costat del plat. Ja no tenia gana. Fins i tot el que havia menjat se’m començava a rebel-lar a l’estómac, no sé si pel canvi d’hàbits i sabors o si pel canvi d’aigües o si pels records de l’hospital o si…

—Anem! —En Mahler va donar-me un copet al braç—. He organitzat una festa a la meva habitació amb uns amics retrobats. T’estava buscant per convidar-te. Ha arribat l’hora que et relacionis i facis amics en aquest zoo! Hi ha cervesa i potser vindran unes noies!

La primera explosió em va fer obrir els ulls.

La segona i la tercera, gairebé encadenades, van il·luminar l’habitació amb el seu fantasmagòric solc.

Amb la quarta vaig saltar del llit, o per dir-ho millor vaig caure.

L’hotel sencer tremolava. Vaig arrossegar-me fins a la finestra en calçotets amb molt poca dignitat, de quatre grapes, i vaig treure el cap arran de l’ampit per veure què passava a l’altre costat. Les explosions ja eren més continues, i a la nit, aquella brillantor moradenca va ser el mateix que veure un infern des del cel.

A algú se li havia acudit destruir alguna cosa a les cinc de la matinada. I ho feia a consciència.

Massa a prop.

I no solament de l’hotel, sinó també de l’hospital on havia vist les misèries de la guerra.

—Cabrons… —vaig exhalar.

Vaig recular fins a la tauleta, sense atrevir-me a posar-me dret, per si al cap i a la fi els vidres rebentaven, tot i la protecció de les tires adhesives. Vaig agafar les dues càmeres i vaig tornar al meu punt d’observació. En una d’aquestes hi havia pel-lícula sensible, de manera que vaig enfocar i vaig disparar una dotzena d’instantànies consecutives. Vaig encertar diverses explosions.

S’acostaven.

Ara esclataven entre l’hospital i l’hotel.

Quan es va acabar el rodet vaig seure d’esquena a la paret, i just quan el canviava va passar el que tant havia temut. L’última bomba devia esclatar massa a prop perquè els vidres resistissin. El que ja estava esquerdat va saltar pels aires. Les restes van arribar al mateix llit.

Era el moment de vestir-se, per si calia evacuar l’edifici.

Quan acabava de fer-ho, a terra, donant voltes sobre mi mateix mentre s’intensificava el bombardeig, van trucar a la porta, a cops. Vaig dirigir-m’hi gatejant, tot evitant els vidres per no tallar-me, i vaig obrir-la creient que trobaria algú de l’hotel, però era en Mahler.

—Eh, Néstor! —va cridar amb un somriure d’orella a orella—. És l’ofensiva russa, i en tota regla! El teu baptisme de foc real! Som-hi!

Anava equipat amb l’armilla, tres càmeres i pintures de guerra. Sengles traços negres a les galtes. Tan sols vaig haver d’aixecar-me, agafar l’armilla amb la provisió de rodets, oblidar-me de tota la resta i sortir darrere seu. Vaig tancar la porta i vam córrer cap als ascensors.

—Baixem a peu?

—No!

—I si se’n va la llum?

No em va fer cas, vam precipitar-nos sobre el primer que va arribar i ens vam trobar amb un italià i un anglès que ja m’havia presentat a la festa. L’anglès havia begut molta cervesa, i tanmateix ara estava completament desencaparrat i amb els ulls ben desperts. Vam baixar a la planta baixa, que tenia aspecte de convenció de tot menys del que era, i des d’allà vam arribar al garatge. L’anglès ja no hi era, però l’italià sí.

—Cotxe? —ens va preguntar.

—Sí, vine amb nosaltres —va convidar-lo en Mahler.

No va ser l’únic. S’hi va afegir un grec que havia estat donant puntades de peu al seu propi cotxe, perquè es negava a funcionar. Si més no, em vaig sentir emparat.

Tots quatre ens vam ficar dins del vehicle, en Mahler al volant, jo al seu costat i els altres dos darrere. No vam tenir temps per a res més i vam sortir com un llamp.

Amb les nostres identificacions de PRESS i els mocadors blancs lligats als miralls retrovisors laterals.

Sabien llegir les bombes que queien cegues des del cel?

Ser «prop» o «lluny» d’un combat són conceptes abstractes, i més en una guerra a tres bandes en una ciutat assetjada, bombardejada i condemnada a l’arrasament total. Així doncs, no vaig saber si en Mahler es dirigia al cor de les explosions o bé se’n mantenia prou allunyat perquè no ens fessin saltar pels aires. Els russos destruïen allò que ja havia estat destruït per assegurar-se que el seu assalt seria més balsàmic. Això no obstant, tots sabíem que, sota terra, aquella gent seguia respirant. Txetxènia havia estat un bany de sang, però els txetxens van resistir i els russos encara no havien aconseguit el control absolut del territori. Les guerrilles eren com formigues. Resultava impossible matar-les una per una.

Ara si que vaig veure soldats. Tropes locals. Els independentistes tudzbestans, disposats a fer front a la primera onada russa. I no eren pocs. Era un exèrcit, si bé disseminat sense ordre aparent al llarg d’una línia imaginària que devia ser el front dins la ciutat. Vam passar per la rereguarda a tota velocitat, saltant per damunt de la runa, amb el risc de caure en un clot o bé perdre una roda en un dels forats. No dúiem els llums encesos, per no delatar la nostra posició. En teníem prou amb la resplendor de les explosions. Alguns soldats ens van mirar, però no ens va aturar ningú. Nosaltres no comptàvem.

—Vigila aquell!

«Aquell» era un tanc, apostat darrere d’un mur, just davant nostre, que va aparèixer després d’haver girat a la cantonada. L’oficial de la torreta va fer-nos senyals perquè ens desviéssim cap a l’esquerra. En Mahler va provar de mantenir el rumb, cap endavant, fent cas omís de les seves indicacions, i ens vam trobar amb un altre tanc, aquest rus, que ens venia de cara. Va fer girar bruscament el volant abans que ens disparés.

—Collons!

Vaig mirar en Mahler. Ja no somreia, però els seus ulls brillaven com llanternes. Li fluïa tanta adrenalina de tots els porus del cos, que es podia recol·lectar i embotellar. Vaig pensar en la seva família, en els seus fills. Què impulsava un home així a fer allò? Creia que tots els corresponsals de guerra eren bojos o eren solters.

Vam continuar circulant uns quants minuts més. Clarejava. L’italià i el grec feien fotos, cada un pel seu costat, a la part del darrere del cotxe. Jo tenia la càmera a la falda, però encara no havia fet res. La segona trobada va ser amb un altre grup de tudzbestans, aquests sense uniforme, amb la qual cosa podien pertànyer a la guerrilla paramilitar musulmana. Vam aturar-nos per fer marxa enrere en un carrer tallat i ens van encerclar. Vam treure les càmeres per les finestretes i això va ser tot.

O gairebé.

De sobte, una pluja de bales i foc es va abatre damunt seu.

En Mahler no va tenir temps de corregir el rumb. Va continuar circulant cap enrere a la desesperada. Una bala va fer miques el mirall retrovisor del meu costat i vaig allunyar-me de la finestreta. Vaig veure caure els meus primers homes. A un va tocar-lo un projectil al pit i es va ensorrar feixugament, fulminat. Un segon va rebre en una cama i va començar a cridar tot buscant la manera de tapar el forat, del qual començava a fluir una font de sang. A un tercer crec que van encertar-li un braç. Per fi, en Mahler va aconseguir fer la volta per avançar de cara.

—Què fas? —vaig preguntar-li.

—Tranquil!

Era un veterà. Havia estat en totes les guerres. I encara era viu.

—U-hu! —va cantar l’italià, no sé si per demostrar que ell també estava boig o bé per alliberar tensió.

—Ja vénen! —va assenyalar el meu amic alemany.

Venien. De cara. Els russos. I acabàvem de deixar enrere els tudzbestans, de manera que érem al mig. Un altre cop de volant va fer que ens allunyéssim d’aquella incòmoda posició.

Al cap de menys de cent metres, en Mahler va aturar el cotxe.

—Aquest és un bon lloc —va dir.

Érem en un descampat, a la vista de tothom. Vaig comprendre que ningú no s’arriscaria a sortir a cel obert, de manera que, certament, era un bon lloc. La batalla s’esdevenia entre les ruïnes, pam a pam. Vam baixar del cotxe i, parapetats darrere seu, vam apuntar les nostres càmeres cap al lloc on els russos i les tropes locals estaven a punt de matar-se entre si. Nosaltres dispararíem fotos, mentre ells dispararien bales. Nosaltres fotografiaríem la mort, mentre ells se la regalarien mútuament. L’odi dels uns seria la fugissera captura d’imatges per als altres. Ells i nosaltres.

No vaig tenir temps de pensar en res més.

O cridava o feia fotos.

I vaig començar a fer fotos.

El meu dit prement el disparador. La mà esquerra enfocant, obrint o tancant el diafragma. Canvi de càmera. Teleobjectiu. Canvi de rodet. Un primer pla d’un soldat que a cent metres del lloc on érem mirava cap endavant amb el rostre tens. A través d’aquell objectiu podia palpar-li la por, tocar-li la suor. I, de sobte, ja no tenia cap.

Els trets, les explosions, van arribar gairebé després d’una eternitat, encara que només fos una fracció de segon.

Els tudzbestans van recular.

—Marxem! —va cridar en Mahler.

Vam tornar al cotxe i ens vam mantenir paral·lels al combat, però ja no en un descampat com aquell. Ens vam submergir de nou entre els edificis destruïts i vam vorejar el que en un altre temps devia haver estat un pare per a nens, gent gran i parelles d’enamorats. Les males herbes hi havien crescut de forma selvàtica, i per això tenia l’aspecte de jardí abandonat i maltractat. Les bombes tampoc no l’havien perdonat, ja que s’hi podien veure uns quants arbres caiguts, arrencats de la seva terra natal.

En Mahler va aturar el cotxe.

El que va passar durant els dos o tres minuts següents va ser una espècie de vertigen irreal, una pel·lícula en la qual jo era protagonista i al mateix temps testimoni. La realitat virtual de la guerra.

No sé com ens vam separar. Però ho vam fer. No sé què va impulsar-me a moure’m, o què va impulsar-los a ells. En un moment ens vam trobar envoltats de soldats russos. Els tudzbestans s’hi van llançar al damunt des de dos costats, i van atrapar-los entre dos focs. Si fa guerra és cruel, un cos a cos és la seva part més inhumana. Des de lluny mates sense veure el rostre de l’enemic. En un cos a cos li veus la cara, la teva por reflectida en la seva por. I allà ningú no agafava presoners. Vaig recordar la frase. Havia estat el títol d’un àlbum d’Uriah Heep: Take no prisoners. Una cosa és dir-ho i una altra veure-ho.

El soldat rus i el tudzbestà es van trobar cara a cara. La lluita va ser breu. El rus va acabar desarmant el seu enemic. Em pensava que se l’emportaria i punt. El tudzbestà va alçar les mans. Tots dos eren joves. Ho vaig poder veure bé, perquè el matí ja clarejava amb prou intensitat perquè se’ls veiessin els rostres. Molt joves, però el rus encara més.

Quan va degollar el seu presoner, em va venir l’arcada i vaig vomitar.

Broqueta de xai, arrós i cerveses, tot junt.

Ni tan sols vaig fotografiar-ho.

Podia haver-ho fet. Una foto de portada. Podia i no ho vaig fer. Des del moment que vaig veure el ganivet a la mà del soldat…

Vaig caure de morros i, quan vaig alçar el cap, davant meu tan sols hi havia el mort. Llavors em vaig sentir sol, la dimensió del perill es va apoderar de mi i vaig buscar en Mahler i els altres.

Però no hi eren.

—Mahler!

Vaig veure el cotxe a l’altra banda del carrer, a un món de distància. Però la batalla continuava, just entre ells i jo. Els meus tres companys reculaven. En Mahler va localitzar-me i em va fer un senyal evident: que no em mogués. Vaig sentir l’alemany entre el soroll dels trets, de forma entretallada.

—No… Quiet… Tranquil… Temps… Després…!

No vaig voler fer-li cas, i em vaig aixecar disposat a córrer cap a ells amb la càmera enlaire. No vaig poder fer ni una passa. Dos trets a un metre dels meus peus van fer que m’amagués de nou a terra, al forat d’un arbre les arrels del qual s’alçaven enlaire impotents. Vaig treure el cap just per veure com en Mahler, l’italià i el grec es ficaven al cotxe.

El primer obús va estar punt de fer-los caure de costat.

Van sortir com un llamp.

El segon no els va tocar de ple, però gairebé.

Vaig veure com el cotxe volava per l’aire, uns cinc metres. Em coïen els ulls pel fum, però no vaig poder ni parpellejar. De sobte, el combat tornava a agreujar-se. A dreta i esquerra els uns i els altres continuaven disparant-se, trobant-se cara a cara a vegades, avançant i reculant alternativament, i quedant-se finalment al lloc on eren.

Quan el fum es va dissipar prou, vaig veure una altra cosa: l’italià i el grec traient en Mahler del cotxe, inconscient. Van recular fins que els vaig perdre de vista, després d’haver donat per perdut el vehicle bolcat.

Vaig aixecar-me una altra vegada.

I aquest cop no van ser trets. Un obús va arrencar-me del terra i la seva ona expansiva em va empènyer com una fulla contra un terraplè ple de fang, en el qual vaig quedar encastat. Això em va salvar la vida.

Però estava sol, i em vaig sentir perdut.

Sol enmig del no res i amb les meves càmeres com a única possible protecció.

Quant dura una batalla?

Un pot arribar a pensar que molt poc. Els soldats es troben, es maten entre si, i això és tot. Qui en mata més, guanya. Qui sobreviu, venç. Però la naturalesa humana és rebel. Ens resistim a morir. I tampoc no és el mateix un combat en un descampat, o bé en unes trinxeres. A la Primera Guerra Mundial, els alemanys i els aliats van estar molts mesos a les trinxeres, avançant ara cent metres els uns, avançant ara cent metres els altres. Lluitar en una ciutat devia ser el mateix.

Minut a minut. Hora a hora.

Durant tot el dia vaig veure soldats russos i soldats tudzbestans. Ara sortien els primers per la dreta, ara ho feien per l’esquerra. Era una bogeria. A la zona del parc on era jo, hi van arribar tres vegades: dues els russos i una els tudzbestans. Vaig moure les càmeres i van passar de llarg. Però no vaig seguir-los.

Ho reconec: tenia por.

Estava aïllat del món, perdut, lluny de l’hotel, immers en la batalla. I estava cagat de por. Sé prou bé que no és una expressió gaire adequada, però és la que defineix més bé la situació. Creia que els corresponsals explicaven el que veien, però des de lluny. I enviaven cròniques veient la televisió local o bé llegint la premsa del país. El problema era que allà no hi havia televisió local, ni premsa. El problema era que el Tudzbestan ja no era un país, encara que els uns lluitaven perquè ho fos i els altres per mantenir-lo dins d’un sistema. Al televisor de la meva habitació, s’hi podien veure emissores internacionals, com la CNN, gràcies a la parabòlica de la teulada. Això era tot. I jo m’havia convertit en un veritable corresponsal, de primera línia.

—Mahler, si no estàs mort et mataré jo…! —vaig gemegar.

Maleït boig.

Al migdia els trets van disminuir per primera vegada, però no vaig pensar que es donessin un alto el foc per a menjar. Van tornar a augmentar les ràfegues i les explosions i a mitja tarda el clamor del combat va arribar a un dels punts més àlgids, si bé semblava que tot s’esdevenia més lluny, a uns dos-cents o tres-cents metres del lloc on em trobava. Això no obstant, les cames no em responien. Vaig intentar aixecar-me i sortir un parell de vegades, però les tenia de cartró i se’m doblegaven. No sabia que la por pogués durar tant, impregnar tant un cos tenallat per ella mateixa. De manera que vaig descobrir algunes coses sobre mi mateix que desconeixia, i unes quantes més en referència a altres detalls essencials, com, per exemple, el límit de la meva resistència, la meva capacitat de patiment, la meva moral.

Tot més aviat escàs.

Per a completar la situació, primer va aparèixer la set, i després la gana. La segona era suportable. La primera, no.

Quan la tarda va començar a declinar, la por es va convertir en pànic.

No em veia capaç de passar una nit allà, però encara no tenia prou ànim per a intentar anar-me’n sol. Havia perdut les forces. Algú m’havia arrabassat l’energia.

Vaig tenir ganes de plorar.

La meva mare era creient. Abans de morir va dir-me que m’esperaria al cel. Vaig mirar el cel i vaig pensar que no era el meu. Que era el cel tudzbestà. Volia morir a casa meva, de vell, amb noranta anys, envoltat pels meus fills i els meus néts. Em vaig abraçar a aquella visió esperançadora. Vaig arribar a veure-la. I també la Laia. Ella era allà.

Això em va fer sentir estrany.

Encara n’estava enamorat.

Suposo que aquesta ximpleria va ser el que em va fer reaccionar. Si em quedava quiet acabaria mort. Si sortia, amb les càmeres enlaire i el mocador al vent, només m’hauria d’orientar i buscar l’hotel. Era prou alt perquè pogués veure’l des de molts llocs, abans que la ciutat s’inundés d’ombres.

—Vinga, Néstor, vinga! —em vaig donar ànim.

Era un corresponsal de guerra. No tenia sentit que em disparessin.

—Espanyol!

Si en algú moment de la meva vida se m’ha aturat el cor al pit, crec que va ser llavors.

—Espanyol, ets aquí!

Milo?

Vaig treure el cap arran de terra. Estava fet un fàstic i encartonat, ple de fang mig sec mig humit per totes bandes. El meu intèrpret era al costat, molt a prop del cotxe d’en Mahler, buscant pels voltants. No cridava gaire fort, però tampoc no ho feia amb discreció.

—Milo! —vaig alçar una mà.

Em va veure.

I des d’aquella distancia jo també vaig veure una cosa: el seu somriure ple de dents.

—No moguis! Vinc buscar-te!, sí?

Va córrer fins a la meva posició, doblegat sobre si mateix, i va saltar al buit amb energia, com si jugués. Se’l veia una mica espantat, però feliç pel retrobament. Jo encara ho estava més. No entenia gaire què hi feia, allà, tot i que em semblava que no podia ser un fet casual.

—Tu boig! —va ser la seva primera salutació—. Tu candidat mort! Això és guerra, ni pícnic!

—Caram, Milo…

—Tu encara no saps! —va enfonsar-me un dit al pit, enfadat—. Què fas aquí?

—No m’atrevia a sortir.

—Por, sí?

—Sí.

—Oh, oh. —Va encreuar els braços i va continuar l’esbroncada—. Per què te’n vas hotel sense mi? Per a què jo? Equip, recordes?

—No et podia esperar, se n’anaven tots…

—Ja veus tu com ha anat ells.

—Ells? —vaig tenir un sobresalt—. Que has vist en Mahler?

Si en Milo havia arribat fins allà, era perquè en Mahler l’hi havia dit. I si en Mahler l’hi havia dit, significava que era viu. Es va fer la llum dins la meva desconcertada ment.

—Mahler?

—Periodista alemany.

—Sí —va assentir rotund—. Jo buscar a hotel, i preguntar, i periodista alemany diu que tu assetjat.

—Està bé?

—Ferit —va tocar-se el braç esquerre.

Me’n vaig alegrar per ell. Però quedava jo.

—Ens n’anem?

—Espera —em va fer un senyal.

—Hi ha molts problemes?

—Molts. Situació confusa. Franctiradors —va assenyalar cap amunt tot abastant els edificis dels voltants—. Tu com llangardaixos?

—Que si gatejo? És clar.

—Llangardaix.

Es va arrapar al terra i va sortir de la fondalada. No vaig perdre el temps. Vaig guardar cada càmera en una de les butxaques amb tancador aïllant de l’armilla i vaig seguir-lo reptant per la terra reblanida del parc. Una terra que al cap de pocs metres va convertir-se en paviment aniquilat. No vam anar en direcció al cotxe d’en Mahler, sinó en angle recte, uns noranta graus en relació amb aquest. Continuava fent l’efecte que el combat s’allunyava, però no ens en vam refiar. Bé, qui no se’n va refiar va ser en Milo. Potser vam avançar més de cent metres així, a poc a poc, esquivant muntanyes de ruïnes. Les meves mans van comentar a acusar l’esforç.

La primera parada es va produir quan vam veure soldats no gaire lluny, mentre queien les primeres ombres de la nit. No vaig poder distingir de quin bàndol eren. En Milo, sí.

—Russos —va escopir.

—Podrem arribar a l’hotel?

—Jo arribo a tu. Jo porto a hotel. Tens llanterna o llumins?

—No.

—Bé —es va resignar—. Tu segueix a mi, d’acord?

—D’acord.

Es va aixecar i va travessar el carrer. No hi va haver cap tret. Suposo que esperava sentir d’un moment a l’altre l’espetec de la bala, i veure com en Milo es doblegava sobre si mateix i queia a terra. Encara em sentia al·lucinat. Fatiga de combat acabada d’estrenar. Però no hi va haver bala. El meu guia va arribar a l’altra vorera i jo vaig secundar-lo a tota velocitat. En Milo m’esperava en un portal, ens vam ficar a dins i vam baixar cap al subsòl. El forat obert no permetia veure-hi molt més enllà, però el meu company es va ficar a dins.

—Túnel —va ser el seu únic comentari.

Ens vam convertir en rates de claveguera. El més sorprenent era que en Milo coneixia allò com si fos a casa seva. Vam avançar per una espècie de camins sota terra, on la foscor tan sols es trencava de tant en tant per la lleu resplendor que es filtrava per alguna esquerda. De totes maneres, fins i tot el meu company va haver d’aturar-se un parell de vegades per a orientar-se. En una d’aquestes, em va deixar sol. Va dir-me: «Espera aquí», i se’n va anar. Va trigar un parell de minuts, però van ser suficients.

Ja no hi havia trons. O la batalla s’havia acabat o era lluny.

Vam acabar sortint a l’exterior per un forat obert en ple carrer. Vaig estar content de poder respirar aire fresc i sortir d’aquella claustrofòbia negror. Les ombres ja ho dominaven gairebé tot. En Milo va sospirar amb força.

—Hotel allà —va assenyalar en una direcció.

Jo també vaig deixar que els nervis fluïssin.

—Collons!

—Sí, tu exclama ara —va tornar a la càrrega en Milo.

—D’acord, te’n dec una.

—No deus res. Milo acomiada.

—Vinga, home.

Caminàvem ja en la direcció que havia assenyalat en Milo. A bon pas, sense refiar-nos gaire de les coses que ens envoltaven. El meu mocador blanc onejava dalt de la meva mà dreta, alçada tant com podia per damunt dels nostres caps. La guerra tornava a ser a l’altra banda del món.

—Paguen més si tu heroi? —va perforar-me amb els seus ulls de nen enfadat.

—No. Cobres més tu? —vaig provar de fer broma.

—Jo no heroi.

—Sí, sí que ho ets —vaig reconèixer—. Vas venir a buscar-me.

—Tu bon patró —va arronsar les espatlles.

Bon patró, sí. L’únic espanyol, de moment. I pagant més llogant motos que devien proporcionar-li una comissió o comprant menjar al mercat negre que no pas abonant-li un sou per la seva feina. Però en aquell moment m’era igual. Estava sa i estalvi gràcies a ell.

—Escolta…

—Xxxt —va posar-se una mà als llavis—. Millor silenci.

Vam fer la resta del camí així, sense parlar. Davant dels meus ulls va dibuixar-se per fi la silueta del Gatzok, talment com un oasi al desert. Em vaig alegrar de veure’l, gairebé tant com m’havia alegrat de veure en Milo. Hi tenia un sopar, una dutxa, un llit. Tot el que es podia comprar amb diners enmig d’una guerra.

Vaig preguntar-me on i com devia viure ell.

—Hotel —vaig sentir-li dir.

—Sí.

—Bones fotos avui?

—Sí, si més no.

—Bé. Milo content. Demà set?

—Per què no et quedes a…?

Havia arrencat a córrer en direcció contraria.