Descobrí Hero a la dida l’amor de Leandre

Un sospir que partia de les fondàries del cor de la plorosa Hero fou el principi d’aquestes paraules:

—L’honestedat que vaig prendre mamant de les teues mamelles, estimada dida, ha mantingut muda la meua llengua, ocultant la tristor de la meua trista desventura, esperant que tu algun dia, per l’amor que em tens, amb gran insistència m’interrogasses, perquè em pareixia que, responent, no es perjudicaria tant la meua honestedat, ja que l’honesta vergonya es reserva moltes coses que, si se la interroga, li és permés de respondre. La causa per què la meua vida s’ha de perdre és Leandre, el qual jo desitge per marit, dins dels límits de l’honestedat. I si la meua vida es desespera de complir aquest desig, no vull que els meus mals s’acaben sinó en mort desesperada.

Latíbula, adreçant els ulls a la llagrimosa donzella, tardà un breu espai a tornar-li la següent resposta:

—Molt rarament, o mai, es pot esperar una fi pròspera d’uns principis desassenyats. Si el teu desig estigués d’acord amb el meu, estimada filla i senyora, tindries per marit algú que, plaent-te a tu, no desplagués a ton pare. I si tu no vols aquest jove Exós, a qui merescudament tens tan gran odi, en podràs prendre algun dels altres, conforme a la teua voluntat i a la de ton pare.

—Oh, gran desventura meua! —respongué la trista donzella—, que mon pare vol tant Exós per gendre, que de cap altre no vol ni sentir-ne parlar. I amb tot que Leandre valga tant per si mateix, encara que fos l’únic en el món, pensa, estimada dida, quant més perfecte el trobe en el meu pensament si el compare amb Exós. Però a tu no vull ni puc negar-te que, quan pense en Leandre, tots els altres em desagraden i els avorresc igual, perquè no són Leandre, i avorriria Exós encara que no amàs tant Leandre.