Fa molts anys que tinc una curiositat pel senyor Balari i Jovany, i ara el llibrer de vell Balagué m’ha venut el discurs que el professor de grec Segalà i Estalella pronuncià en el moment d’entrar a l’Acadèmia de Bones Lletres sobre el doctor Balari —que en definitiva és el paper biogràfic bàsic. Els seus «Orígenes históricos de Cataluña», no els he poguts mai tenir, perquè no els he trobats. Que el senyor Balari sabia moltes coses està testimoniat per escrits de tota responsabilitat. Ara, de la lectura del discurs del senyor Segalà —que és un excel·lent discurs—, se’n dedueix molt clarament que el senyor Balari, en el curs de la seva vida, volgué fer tantes coses i tan variades, que arribà a ben pocs resultats de pes i indiscutibles —no oblidant mai les variacions que en els estudis es produeixen. El senyor Balari és un cas singular, però no és pas rar en el nostre país: hi ha persones, en efecte, que, de tantes coses que volen fer, no en fan cap. Altres, les volen fer tan perfectes i tan polides que arriben al mateix resultat. La immensa majoria s’ho tiren tot a l’esquena i es passen la vida pujant i baixant els seus pisos —o entrant i sortint per la porta de casa seva si és a pla terreny.

Per evitar-me un procés de pedanteria (que en aquest país sempre cal evitar) he declarat que no havia anat mai al teatre repetidament, perquè la meva sensibilitat teatral ha estat nul·la. Però això no és ben bé cert.

Després de la meva primera arribada a París, immediatament després de la primera guerra, vaig ser un assidu concurrent del teatre del Vieux-Colombier, al carrer del mateix nom. Aquest teatre era molt protestant, purità i esnob, molt típic del públic de la «Nouvelle Revue Française». Entre els anys 1920 i 1930, sempre que em vaig trobar a París, en vaig ser un espectador. Una pila de vegades vaig veure, en aquest teatre, el trio Copeau-Dullin-Jouvet, en obres de Molière, Dostoievski (exactament en «Els germans Karamàzov»), Shakespeare, etcètera. És exactament després d’haver vist aquests actors que ja no he anat més al teatre —i en el nostre país mai més.

Copeau sempre em semblà més un preocupat del teatre que un actor; Dullin, un foll prodigiós; Jouvet, un fantasista de la realitat extremament controlat. Després d’haver vist aquests homes, anar al teatre m’ha semblat una absoluta pèrdua de temps destinada a augmentar l’estupidesa. D’estupidesa, ja n’hi ha prou amb la pròpia, em sembla.

En el curs dels meus primers anys de periodisme vaig tenir algunes relacions amb determinades formes de l’autoritat.

Em trobava a Madrid quan assassinaren el president Eduardo Dato. El fet produí una commoció important. En un moment determinat, els diaris afirmaren que els autors eren tres catalans: Mateu, Casanellas i Nicolau. Vaig ser pregat per la policia de presentar-me a la Direcció General de Seguretat, que llavors era a la calle de la Reina. Em portaren al soterrani de la casa. M’hi vaig trobar amb una gran quantitat de catalans. Un ambient de desordre impressionant. Vaig sentir dir que ens trobàvem en aquell lloc perquè teníamos acento catalán. Al cap de dotze o tretze hores em deixaren lliure.

Vaig fer a Lausana la conferència greco-turca que seguí la guerra de Venizelos i Mustafà Kemal —per a «La Publicitat». Hi assistiren delegats de les primeres potències. En el curs de les seves reunions fou assassinat el delegat rus Voronski. Al principi hom cregué que l’assassinat havia estat una conseqüència de la temperatura de la reunió. Més tard es demostrà que el delegat rus havia estat liquidat per un suís que la Revolució russa havia arruïnat. Molts periodistes ens haguérem de presentar davant el jutge d’instrucció. Com que no tenia res a dir, al cap de cinc hores em deixaren lliure després que el jutge s’hagué excusat.

He estat col·laborador del «Dia» de Palma, propietat del senyor Joan March i essent Estelrich el seu braç dret en el diari. March havia topat amb el Govern per qüestions relacionades amb la Régie Marocaine del tabac. Estelrich em digué: «Feu un article contra la política marroquina». Vaig ser processat per ultratges a l’exèrcit, en rebel·lia. March, més endavant, féu la pau amb el Govern. Regalà a la reina Victòria milers de paquets de cigarrets de seixanta cèntims. Jo vaig continuar processat durant anys. A l’últim es produí una amnistia i així vaig poder tornar a casa.

La tramuntana és un vent que quan s’entaula amb gran impetuositat, és a dir, amb un impuls de gran velocitat, va precedit d’un soroll fosc i que totes les persones que l’han sentit no poden oblidar més. Les formes més impetuoses d’aquest vent no sovintegen massa. La tramuntana s’entaula generalment començant per un ventet petit —un airet— que successivament es va ampliant, de vegades a través d’un temps llarg. Però després hi ha la tramuntana que s’entaula com una escopetada, és a dir, d’una manera instantània. És aquesta forma d’iniciar-se —que no sovinteja pas— la que va precedida del soroll al·ludit —soroll que no és ni un bruel ni un udol. Un udol és el que pot fer una fera i és un soroll obscur, cavernós, enorme, però baix. El bruel es un soroll més alt i tant pot venir d’un ésser humà com pot tenir una causa natural. El soroll que precedeix la tramuntana sembla més aviat el que fa un tren —sobretot el que feien els trens més aviat desballestats de trenta anys enrera, quan no eren tan llisquents com els que després passaren.

La tramuntana més irruent se sol entaular en trobar-se el paisatge pràcticament immòbil —cosa que no exclou pas l’existència d’un aire molt petit de la mateixa direcció, tan petit que a penes fa oscil·lar el fonoll o la canya d’un marge. De cop i volta, se sent el soroll del tren que passa avall. No hi ha, davant els vostres ulls, res que sembli justificar-lo. I és per aquesta raó, és clar, que l’efecte que produeix és literalment impressionant. Gireu la vista als quatre vents i hi veieu la naturalesa en una perfecta immobilitat. Després, al cap de pocs moments, arriba el vent amb un ímpetu fabulós i us fa el mateix efecte que si rebéssiu una gran trompada. La diferència que s’estableix entre el soroll i el vent —cas de trobar-vos en la plana d’últim curs del Ter, a l’Empordà Petit, per exemple a Fontclara— és que, si sentiu el soroll en aquest rodal, el vent és a sobre Torroella d’una manera immancable. És innecessari dir que aquest soroll se sent amb tota la seva volumetria, trobant-vos en plena naturalesa, a l’aire lliure. A dins de les cases, hi arriba molt somort i, si les parets són amples i la casa ben tancada, a penes se sent. És per això que els qui l’han sentit alguna vegada són els pagesos que treballen al camp.

És en aquest primer moment d’entrada furiosa que la tramuntana pot abatre una xemeneia, o emportar-se un tros de teulat, o fer un esvoranc en una paret, o fer caure un arbre. La primera trompada. El soroll a què hem fet referència no precedeix mai un vent diríem normal —un vent de ratxa i calma—, sinó un vent molt dur, seguit i compacte, i encara no pas sempre, sinó en casos excepcionals.

La paraula horitzó prové del grec horizon-ontis, participi actiu de horizo: jo delimito. El sentit grec de la paraula és inseparable de delimitació, de límit. En la nostra època se n’ha escamotejat aquest sentit. Avui, la paraula horitzó equival a destrucció de límits, a franca obertura. No és pas que sigui diferent. És oposat, literalment.

El concepte grec d’horitzó és inseparable, probablement, del problema estètic. En primer lloc, l’art no és una cosa merament subjectiva, sinó que de tota manera està lligat amb la realitat. Després, l’art és inseparable de l’ofici, que en tot cas és limitadíssim, i del concepte —de la intel·ligència—, que potser encara ho és més. Més enllà d’aquestes posicions, no hi ha més que paranoia, paraula grega que vol dir fora de la ment.

L’artista modern ha destruït els límits, l’horitzó. Ha tingut possibilitats —segons llegeixo— per a enriquir la seva sensibilitat, per a fer tota classe de gimnàstiques espirituals més o menys còmodament. Ha anat a raure a l’extrem oposat del lloc on s’havia aturat el grec.

En tot cas, l’artista modern deu haver tingut poca seguretat en ell mateix, del moment que ha fet tant de cas de les elucubracions de teoritzadors i de crítics. Aquest impacte els ha estat fatal. Han entrat en la pura confusió, en el desori mental més evident. Han cregut que l’art pot prescindir dels límits imposats per la realitat i han cregut que la voluntat de l’artista era omnímoda i que tenia rendiment. Al costat dels teoritzadors actuals de l’art, els grecs foren uns purs ases declarats i explícits, però feren algunes coses apreciables. Els artistes d’avui tenen —segons diuen— moltes coses al cap, però per ara, que jo sàpiga, no han fet res. En pintura, jo preferiré sempre la meravellosa esquena de senyora que pintà Ingres que tot el cubisme elaborat per Picasso, Braque i Metzinger. Per altra part, el negoci d’obres d’art s’ha tornat tan enrevessat i subtil, que s’ha popularitzat com a al·licient de venda la segregació de sentimentalisme produït pel dolor dels artistes. «Han patit tant!», em digué una vegada una concierge il·lustrada de París. Però aquestes històries no són una qüestió de patir; són una qüestió de realitzar, de fer. Per altra part, en la composició d’aquest procés, hi han entrat tota espècie de factors aberrants, com l’alcoholisme, les drogues, l’homosexualisme, la biologia, la medicina, la farmàcia i no cal dir la filosofia de la història. Fa el mateix efecte que el que faria el president d’una societat si deia a la seva assemblea d’accionistes: «Aquest exercici ha estat una mica magre perquè el director és una mica sifilític».

Mai no s’havia teoritzat com ara sobre qüestions d’art. Així i tot, el cèlebre llibre de Giorgio Vasari no és pas una teorització: és un llibre de modestes biografies. Sempre s’havia cregut que la civilització consistia bàsicament a reservar algunes coses, a oblidar determinades humanes misèries. En l’actualitat, l’esbatanament és escandalós i complet.

S’està creant un moviment filosòfic que fa fremir, per la seva subtilitat i la seva aparença, destinat a desbancar la realitat de la curiositat artística i substituir-la per la voluntat. És la mateixa tendència de l’idealisme filosòfic alemany contra la filosofia dualista. L’acadèmia —s’afirma cada dia— és la limitació, i, per tant, és la mort. La voluntat és la llibertat i la vida. Des d’un punt de vista molt general —amb el màxim de generalització que l’home pot comprendre— aquestes afirmacions són plausibles. Totes les afirmacions generals són plausibles. Ara, la realització d’una obra d’art és una qüestió empírica —un empirisme d’organització, probablement.

Així, caminant cadascú pel seu corriol i armat de la seva personal filosofia —filosofia d’accés fàcil, atès que ja es troba en els cafès—, hem arribat a la plaça dels tants caps, tants barrets. Vull dir a la pura i estricta paranoia, paraula grega que, repeteixo, vol dir fora de la ment. Hi ha qui ho troba divertit. Cadascú per allà on l’enfila. De tota manera, no és pas gaire corrent que les persones vagin a passar l’estona als manicomis per divertir-s’hi. I encara menys que vagin als manicomis de boigs no gens autèntics —sinó d’intenció purament econòmica i crematística. A mesura que la difusió de la cultura elemental estupiditza la gent, més possibilitats es donaran per a guanyar-se la vida.

Partint del meraviglioso gesto di muoversi de què parlava Vasari a propòsit de Miquel Àngel, i que és una típica caracterització de tot barroc possible, s’ha entaulat un vent fort, que els últims anys ha esdevingut fortíssim. És un vent que polsa de barra a barra —com diuen els mariners— i que no permet de veure la realitat. I així estem. Anys a venir, el moviment serà fabulós. L’estat natural de l’home és un hiperbolisme personal que el porta a la inintel·ligibilitat indefectible: la humilitat i la discreció són molt més difícils. L’art d’avui està flanquejat per una filosofia d’aquest sentit.

Per a mantenir aquest corrent en un estat d’anecdotisme animat —diríem periodístic— sovintegen els gestos d’humorisme, hom utilitza l’eufemisme per a falsificar el pa i el vi, es produeixen professionals notes agudes, les circumstàncies de cada moment provoquen les exaltacions naturals… Paral·lelament és visible una vertiginosa cursa a l’oblit. (Escrit a París el 1922).

Tardor del 1920. Segon aniversari de la Revolució russa. Als cafès tothom en parla. Els diaris en van plens. Informació contrària, generalment parlant. Només hi ha un diari de Barcelona que fa el joc a la Revolució: és «La Publicidad». És estrany tractant-se del diari més francòfil del nostre país. Deu ser una badada de la direcció —o una espècie d’autonomia que s’han pres els qui hi fan la secció estrangera. La idea popular és que Rússia ha entrat en el caos i que la gent hi deu patir molt. Hi ha la guerra civil mantinguda per les enormes partides dels generals aventurers que actuen amb connivència dels països que foren els seus aliats. Sento que Bofill de Carreras (Gori) diu al cafè de Palafrugell:

—Aquestes guerres civils, les guanyarà el poble rus, per les mateixes raons que a l’època de la Revolució les guanyà el poble francès. Contra el patriotisme autèntic hi ha ben poques coses a fer. Ara, d’aquestes lluites, els actuals directius d’aquell país en sortiran tan enfollits, que això els portarà a aplicar la seva utopia econòmica. Fins ara han destruït la societat vella; ara tractaran de construir la seva. En realitat, ja han començat de construir-la. ¿En què podrà consistir la nova societat que construiran? Si no haguessin estat aquestes endimoniades guerres civils, s’haurien pogut mantenir fent grans reformes dintre l’eficiència i la moderació, perquè els homes només actuen amb un punt de seny quan no tenen por. Ara, esporuguits, faran estralls terribles i crearan quantitats fabuloses de dolor. Ara com ara, semblen haver abandonat els punts més extrems de la seva utopia. Crearan una societat en què l’interès personal quedarà prohibit. Però prohibir l’interès personal no vol pas dir abolir-lo, extingir-lo. El comunisme rus, com a sistema comunista de vida… permeti’m que me’n foti! Una societat amb moneda i bancs, encara que només siguin d’Estat i una jerarquia de salaris i, per tant, amb totes les diferències naturalíssimes, és el reconeixement de la impracticabilitat d’una utopia. El comunisme rus és un capitalisme burocràtic. Tothom a Rússia ha esdevingut empleat, buròcrata. L’interès personal, la riquesa, que permet de vegades, no sempre, aprofitar la vida ha passat dels qui fins ara la tenien als buròcrates de posició oficial superior. Amb els anys, aquesta situació es modificarà —quan es podrà parlar més clar— i acabarà creant-se una societat com la d’abans, potser, però no tan desigual. El que és important de la Revolució russa és l’explosió patriòtica que ha provocat en tanta gent d’aquell país. Molts s’han posat a treballar de franc, i, això, ho fan no pas perquè són comunistes, sinó perquè són patriotes —i patriotes primigenis, de la primera volada. El fet ha permès de dir als comunistes que han instaurat la justícia. La justícia és un simple anhel humà —una cosa que no ha existit mai ni existirà mai, un problema insoluble, és a dir, impracticable. La idea de pàtria emociona la gent. L’eliminació de les passions, el comunisme eficaç, és una cosa de sants —i encara malalts. L’internacionalisme, l’universalisme, són pures collonades utòpiques escrites en llibres inintel·ligibles.

De vegades sento que estic en deute amb mi mateix a conseqüència de la meva total incapacitat en el maneig de les màquines, de la meva reiterada inhabilitat per a la vida moderna —que és una vida en la qual les màquines intervenen d’una manera creixent. En aquest sentit sóc un autèntic supervivent de l’època passada, un home arcaic, un home que es mou entre màquines de la més gran utilitat i no en pot aprofitar cap a causa del seu absolut desconeixement.

No crec pas que la primera màquina que em caigué a les mans —la màquina d’afaitar— ho fos realment, malgrat portar-ne el nom. En realitat, la màquina d’afaitar no és més que una fulla de navalla de barber que es pot utilitzar amb més seguretat que la navalla mateixa. Quan s’utilitzava la navalla, la gent es feia talls a la cara, sobretot del cantó de les polseres. Després, amb la utilització de les màquines, aquests talls desaparegueren i les cares tingueren mes bon aspecte. També hi hagué gent, llavors —parlo de molts anys enrera—, que es feien els propis cigarrets a màquina utilitzant un estri anomenat hiperbòlicament una màquina de fer cigarrets. La paraula «màquina» tenia un tal prestigi que s’aplicava a tot el que tenia una certa complicació entre les coses que anaven sortint, i així, quan aparegué l’encenedor per a encendre el cigarret, hi hagué persones que l’anomenaren la màquina d’encendre, nom que no prosperà, sens dubte perquè la gent cregué que un estri que servia per a encendre un cordonet impregnat de gasolina amb la guspira d’una pedra foguera no podia ser considerat una màquina, per més sorpresa que l’objecte hagués produït quan fou posat a la venda.

En realitat, la primera màquina amb què em vaig haver de compondre fou una bicicleta. La família me la regalà seguint probablement el corrent, és a dir, perquè era costum de fer-ho. La bicicleta fou anomenada, des del primer moment, la màquina per antonomàsia —la màquina—, i aquest nom ha persistit. Així, vaig aprendre d’anar en bicicleta, però no crec pas que hi posés gaire entusiasme. Vaig arribar a ser, a penes, un ciclista petit. No vaig saber fer mai cap filigrana amb el manillar i les rodes, cosa que era considerada, cap al 1907, un símptoma d’intel·ligència. Més aviat em semblà que la bicicleta tenia molts inconvenients. No és pas que m’hi trenqués mai la closca ni que anés a parar de nassos a l’aparador d’una botiga, cosa que era, llavors, prou corrent. No. Anant en bicicleta, no vaig estirar mai, més el braç que la màniga, però tot plegat em semblà desagradable. Els forats de la cadena es desprenien, amb gran facilitat, dels pinyons del plat que els pedals feien anar, i llavors s’havia de posar la cadena; les rodes es desinflaven amb una escandalosa freqüència, i llavors calia manxar; el fre, quan no frenava massa, no frenava gens. Però sobretot vaig descobrir una cosa que esmorteí les meves ja escasses il·lusions: vaig descobrir que pujar una pujada en bicicleta era molt més fatigós i no gaire més ràpid que caminar-la a peu. I com que en el nostre país, per a arribar a qualsevol lloc, s’ha de pujar sempre una pujada, em semblà que la bicicleta no feia per a mi. A dotze o tretze anys vaig deixar d’anar amb bicicleta i no hi he anat mai més.

Després aparegueren —cap al 1911— les motocicletes. Hi vaig viatjar alguna vegada amb les primeres persones del meu poble natal que posseïren aquesta classe de monstres —aquesta era la consideració que llavors tenien—, sempre ocupant, s’entén, el seient de darrera. Sobre la màquina mateixa, no hi vaig entendre mai res. Vaig trobar que el mecanisme era complicadíssim i que, tot i ser l’estri molt ràpid, aprendre i recordar la complicació no pagava la pena. Per altra part, em semblà que, tot i viatjar en el seient de darrera, l’artefacte era mortífer; que produïa massa vent a la cara; que els sots que hi havia a les carreteres feien fer uns salts tan aparatosos als ocupants, que els darreres se’n ressentien de mala manera. Així, no em vaig considerar amb prou curiositat per a cultivar la motocicleta; per altra part, no he estat mai un home prou donat a sentir els plaers de la pressa. Més aviat m’han agradat les coses lentes, pausades, fetes amb calma. Resumint: no vaig arribar a sentir el mínim interès per les motocicletes.

Després es popularitzaren els automòbils. Vaig quedar parat davant l’espectacle, vull dir de la quantitat d’amics que eren xofers sense saber-ho. De seguida aprengueren el maneig de l’artefacte i la majoria s’hi afeccionaren tant que arribaren a tenir-ne un coneixement profundíssim —molt més profund, probablement, que el que tenien de la seva professió habitual. Canviaren de conversa i de fraseologia, concentraren sobre l’automòbil tota la seva capacitat expressiva, i jo, sentint-ho molt, me’n vaig haver de separar per evitar l’embat de llaunes automobilístiques vastíssimes, sense límits. El fet ha persistit, i avui la llauna automobilística és una de les més fluents i permanents de la terra. Fins a cert punt, el fet és comprensible. L’artefacte és extraordinari. El motor d’explosió és sensacional, i és gairebé segur que, sobre el seu mecanisme, s’hi ha projectat una fabulosa quantitat d’intel·ligència. Per altra part, en l’evolució humana normal, l’etapa del xofer és indefectible. L’home dels nostres dies ha nascut per fer de xofer. La de xofer és l’activitat que aprèn amb menys esforç, la que probablement fa més bé. Hi ha persones que saben menjar i altres que no en saben tant; n’hi ha que saben seure i altres que en saben menys. De xofer, en sap tothom, fins els més acreditats imbècils. És una meravella. Amb un volant a la mà, els homes es tornen tan xirois, són tan feliços, tenen, un aspecte tan important, que sembla impossible que per a arribar a aquesta situació hagin calgut tants i tants mil·lennis. Però finalment s’ha arribat a la veritat, l’han atrapada i ja farà prou que se la deixin perdre. Ara bé: jo haig de declarar, i gairebé em cau la cara de vergonya, que el maneig d’un cotxe és per a mi una cosa tan abstrusa com ho podria ser per a un home del paleolític. M’agrada, em fascina de viatjar en automòbil, sobretot si és còmode i s’hi poden estirar les cames. Ara, el vertader plaer de l’automòbil— que és el que produeix el volant i el maneig de tot el que li és adjacent—, el desconec i estic absolutament segur que no l’arribaré mai a conèixer. He arribat en aquesta situació per diverses raons. Primer de tot perquè la meva incapacitat per a la mecànica és absoluta i total. Després, perquè, encara que tingués el títol de xofer, la meva personal tendència a la distracció mental és tan forta que hauria comès fatalment molts estralls i m’haurien hagut de retirar el carnet —sempre que no hagués passat alguna cosa pitjor, naturalment. Així, hauria resultat un pèssim xofer, un enemic natural de la naturalesa humana, de les parets de les cases i dels arbres de les carreteres. Davant una realitat semblant, val més suspendre el judici i deixar-ho córrer definitivament.

Una cosa queda clara, em sembla, de tot el que anem dient, i és que jo no posseiré mai un mitjà de locomoció personal i propi, siguin quines siguin les circumstàncies de la vida. Avui, aquesta realitat no té importància, perquè comprar un automòbil em seria dificilíssim. Però el fet es plantejarà de la mateixa manera en tot moment. Si algun dia em regalen un cotxe o tinc accés a un d’aquests artefactes, hauré de dir que no indefectiblement. Per a la quantitat immensa de xofers que hi ha en potència el fet seria trist. Per a mi, serà perfectament comprensible. La Providència no m’ha donat la capacitat per a manejar un volant. És estranyíssim i m’ha fet quedar molt malament.

Els diners.

Jo accepto que els diners són una de les causes de subjectivisme més decisives i permanents de la vida humana. Tothom veu els diners a la seva manera —segons la seva imaginació, el seu caràcter, les seves necessitats i la seva vitalitat. Si hi hagués una llei general humana sobre els diners, si les reaccions dels homes i de les dones davant els diners tinguessin una absoluta uniformitat, el diner es mantindria en la pura immobilitat. El diner, però, es inseparable de les passions humanes, és l’element que ajuda a despertar i a mantenir les passions humanes —és la passió humana mateixa, la més alta i més impressionant.

Aquest món està poblat d’una manera que hi ha una immensa majoria de persones que no solament no tenen diners, sinó que —per la raó que sigui— no en volen fer cap. Aquesta immensa majoria de persones volen el jornal, el salari. Altres, a més del jornal, tenen un grapat de cèntims estalviats. Altres posseeixen una bicoca, més o menys esgavellada. Com que els diners, però, existeixen, és natural que al costat d’aquest vast i voluminós material hi hagi una minoria que en tingui i que una part d’aquesta minoria en guanyi —en faci. El problema de saber per què els uns no en fan i els altres en fan és, generalment parlant, insoluble, com gairebé tots els problemes humans plantejats. (No faig cap referència, ara, a les concentracions de capital originades per la trampa, i el favor o la immoralitat).

Els diners produeixen una enorme fascinació en el moment de fer-los, de guanyar-los. No és pas estrany que els homes que es troben en aquesta situació es tornin més o menys pedants —més que menys, és clar. Després, quan els diners s’han obtingut, agafen una altra categoria —són naturalment estimats, però potser no tant. N’hi ha que, els diners que han guanyat, els fan servir per a continuar guanyant-ne. Aquestes persones han entès perfectament el sistema en què viuen: la cadena sense fi del capitalisme real. Ja situats en aquest moviment, s’emplenen la vida, s’hi diverteixen, van d’una banda a l’altra —van tirant sempre endavant. Aquestes persones són notables, perquè, trobant-se absolutament saturades i econòmicament folgades, tendeixen a veure el diner d’una manera generosa, separat de l’absolutisme personal —es poden descobrir un violí d’Ingres interior, absolutament impensat. Aquest fet, ha estat possible de veure’l a casa nostra, país de capitalisme arcaic.

Ara: el grau de jerarquització de les fortunes és absolutament subjectiu i personal. Hi ha persones que es consideren riques amb una fortuna de volum escàs. Altres arriben a la mateixa conclusió amb un volum més important. N’hi ha algunes, poques, que no posen límit a la concentració de capital. En el nostre país, ésser ric no depèn pas de l’opinió dels altres. Depèn del criteri personal. N’hi ha que ho són amb un passament a penes superior al normal. «S’ho pensen, que són rics!», es podrà objectar. No. Ho són en realitat. Són rics perquè, a la seva manera, treuen del capital tot el que pot donar. Posseeixen tot el que poden desitjar. Disposen de tot el que han somniat. «Han somniat poc!», es podria dir. D’acord. Es fa molt difícil, en tot cas, discutir els somnis dels altres. Els somnis són una cosa absolutament íntima i personal. Hom somnia els seus somnis i no en somnia d’altres. Ésser ric consisteix, simplement, a realitzar els seus somnis personals. Hi ha somnis esquifits i altres de més brillants. El que no té dubte és que la realització d’aquests somnis’ produeix en la persona interessada una certa convicció de seguretat personal. Per a arribar a tenir-la, hi ha persones que necessiten molts diners. Altres, amb menys fortuna, la tenen igual. El problema de saber per què uns necessiten molts diners per a sentir aquesta seguretat i altres, amb menys, la tenen igual és també i com ja hem dit literalment insoluble, com la majoria dels problemes humans. La riquesa comença amb la sensació de seguretat. En la pobresa, la seguretat no existeix. Vet aquí la diferència essencial.

La riquesa és, doncs, un fenomen estrictament subjectiu i produeix una simple satisfacció personal. En el món d’avui, no crec que produeixi cap més resultat. Amb la riquesa no crec que es pugui comprar res que no estigui estrictament en el mercat. La riquesa no dóna cap categoria social. La riquesa no és cap demostració d’intel·ligència —si la intel·ligència no s’ha demostrat amb anterioritat. Amb la riquesa no es pot arribar allà on no pugui arribar qualsevol pelat literal. La riquesa és una idea estrictament subjectiva, una satisfacció merament íntima, que comporta una sensació de llibertat quan se sap aprofitar —cosa que en els nostres rics és més aviat rara. L’única organització que dóna a la riquesa una evident categoria és l’Església catòlica, apostòlica i romana.

Repetim que en el curs del procés de fer-los, els diners produeixen una sensacional fascinació. Després, quan s’han fet, no tant. Quan s’han fet produeixen una buidor estranya. Cal mirar de conservar-los i administrar-los. Fer-los té un interès apassionant. Administrar-los és pesat. El procés d’acumulació d’una fortuna té més fulguració i més vivacitat i més elements d’amenitat que conservar-la. El protagonista de l’acumulació tendeix a creure en la pròpia intel·ligència i en la força de la seva voluntat, tendeix a suprimir la pròpia ironia —tot coses satisfactòries per a la naturalesa humana. En la mediocritat de l’administració —de la continuació— hom entra en un món obscur, inaferrable, indominable. «I ara, ¿què podríem fer?», diu la persona rica, literalment engavanyada. El que s’ha de fer, en cada moment, és una caixa tancada. És literalment fantàstic, però els diners es perden amb molta més facilitat que no es guanyen. Els diners tendeixen a volatilitzar-se. La idea que l’immobilisme és estable és una enganyifa considerable. El que no puja baixa. Costa enormement de guanyar-los. Es perden amb molta més facilitat. Els homes i les dones són fets d’una manera, encara, en què la seva memòria és molt més viva pels guanys que per les pèrdues. Davant les pròpies desgràcies, la memòria tendeix a esborrar-se i abolir-se. El sentit del ridícul, l’amor propi, no permet d’entretenir-se gaire en les desgràcies. El procés positiu o negatiu de les fortunes contribueix, en les persones sensibles, a conservar o abaltir la naturalesa humana. Els rics es moren de renda. Els pobres se solen morir d’una o altra malaltia microbiana.

Els diners són una cosa literalment fabulosa, prodigiosament perillosa, diabòlica i interessant —el més important, segurament, de la vida humana. Ser pobre és còmode, bèstia, sentimental i folklòric. Ser ric és desesperant, ridícul, avorrit i melangiós. Ara bé: no en dubteu ni un moment: tracteu d’enriquir-vos sense dubtar un moment. Si ho aconseguiu, podreu prendre tants vermuts amb olives i menjar tantes cuixes de pollastre com us doni la gana. No crec que pugueu fer gaires coses més. Però no us desespereu! La mort és absolutament assegurada.

L’Hotel de Rouen ara ja no existeix. Era al número 13 del carrer de Notre-Dame-des-Victoires, a París. S’hi entrava per la plaça de la Borsa, i el carrer anava a parar en una altra plaça on hi havia l’església de Notre-Dame-des-Victoires, que en el barri tenia molta fama i s’hi casaven uns joves rossencs, d’ulls blaus, de plastró amb senyoretes evanescents, d’una pudicitat gòtica esblaimada, i s’hi batejaven els nens de bona casa. Fent rotlle davant l’església, hi havia tres o quatre botigues d’objectes religiosos, més aviat fosques i pansides, i un cafè molt petit, que tirava a taverna. L’establiment era freqüentat, sobretot, per subalterns —sagristans, escolans, estudiants— del servei de l’altar, que hi feien mòdics aperitius meridionals. El tenancier era un home reduït, sec, xuclat de galtes, de mirada dura, amb un cap molt petit, rodó i calb. No es treia mai de la boca una considerable pipa, generalment apagada, que aguantava estrenyent unes dents llargues, grogues i descarnades.

Els dies feiners, el barri de la Borsa és ple de moviment, de trànsit i de soroll. Quan plou, entre el fangueig de terra, la densitat humana i els paraigües, no és pas gaire agradable de divagar-hi. Pero a l’hora baixa, quan s’acaba la feina, s’hi fa una gran calma, que sembla difondre’s lentament pels carrers deliciosament impersonals. Amb la calma, la il·luminació pública sembla més esmorteïda. Com que la majoria de les cases són ocupades per despatxos, que naturalment es tanquen, els edificis exhalen aquell aire incomparable de silenci i de misteri que els anys semblen accentuar i envellir. El tancament de l’església de Notre-Dame-des-Victoires és tan absolut que la seva ampul·losa arquitectura sembla reduir-se i sembla datar de l’època de Robespierre i de Saint-Just. La taverna del davant té una resquícia de llum, que fa suposar l’existència, en un racó de l’interior, d’un sagristà vell i solitari posat davant una ampolla de vi de color de cirera, deliciós, d’una fascinació obsessiva i llarga.

Vaig agafar l’exprés de París a l’estació de Portbou. Al departament del vagó-llit, em vaig trobar amb un company de viatge. Férem el que se sol fer: llegírem, parlàrem d’una cosa i altra amb la fredor i l’enravenament naturals. A l’estació de Carcassona em digué que es deia Francesc Carbonell i que vivia a París dedicat a no recordo ara quina forma d’activitat comercial. A l’estació de Les Aubrays, ja llevats, el senyor Carbonell començà a mirar el rellotge de polsera —gest que prodigà. El tren arribà a l’estació subterrània del Quai d’Orsay amb una perfecta puntualitat. Saltàrem a terra, donàrem l’equipatge als bastaixos i ens posàrem a la cua dels viatgers disposats a utilitzar l’escala mecànica —l’escalier tournant. Quan ens arribà l’hora, férem un saltet sobre el graó i fórem hissats, lentament, al pis superior. Quan arribàrem a peu pla, just en el moment d’arribar-hi —el senyor Carbonell es trobava al meu costat, a la banda dreta de l’escala—, el meu company de viatge es trobà entre els braços d’una senyora vestida de gris clar. «Carbonel, mon trésor…», digué la senyora amb els ulls brillants. «Bonjour, Quiqui, comment ça va?», respongué el senyor Carbonell amb un aire de seriositat potser fingida, potser real. No tinguérem ni temps d’acomiadar-nos. Agafats de la mà, anaren, ràpidament, a buscar l’equipatge i vaig veure, de lluny, que llogaven un taxi.

L’escena fou molt ràpida. El senyor Carbonell m’havia semblat un home d’uns trenta-cinc anys, alt, massís, de cabell negre, cella espessa, mirada densa, vestit normalment, d’una indiferència simpàtica. La senyora tenia un aspecte de més de cinquanta anys, era grasseta, tenia uns sacsons molt ben empolvorats sota la gargamella, semblava una mica encotillada, tenia un nasset vermell, els ulls de color de pruna i el cabell discretament oxigenat. Portava un petit barret vermell, un abric gris clar, l’aspecte era lleugerament devastat, el tou de la cama lleugerament musculat. Una dona madura, treballada, en definitiva velleta.

Amb el mosso de l’equipatge vaig sortir lentament al carrer. A l’altra banda del riu, davant per davant, vaig veure els arbres dels jardins de les Tulleries, que tenien un color de vinagre sota un cel de color de llet, molt tardoral. Vaig donar una mirada al petit palau de la Legió d’Honor que es troba a l’esquerra de l’estació. L’aire era moll i fred i en la llunyania flotava una boira blavissa i platejada.

Estrasburg, 1925.

Els voltants de la meravellosa catedral d’aquesta població —catedral teoritzada i explicada per Goethe— són una mica engavanyats, estrets i incòmodes; però, com que en aquests carrers hi ha tantes tendes, el fet de dedicar-se a mirar els aparadors fa que les trompades semblin més habituals i no siguin tan seques. Ara, en un moment determinat, arribeu a la plaça Kléber i el cor se us eixampla positivament. És una plaça de grans proporcions, de dimensions vastes, un dau d’aire voltat d’edificis nobles, admirablement empedrada —una de les realitzacions provincials europees més ben trobades, al meu entendre. En aquesta plaça Kléber, que jo estimo com es mereix, hi ha uns cafès, de ritme més aviat lent, pausat, agradabilíssims. Us podeu posar en una taula immediata a un dels grans vidres de la façana i, davant un vas de cervesa, veure passar la gent. Si fa bon temps, a les ciutats de província, cap al tard, la joventut es passeja pels carrers.’No té altre remei. Generalment parlant, la cervesa francesa és de baixa categoria i de vegades és desagradable, però es pot tenir cervesa alemanya, pagant, naturalment. Dintre la discussió de les begudes, la cervesa sempre ha fet un paper petit, però de vegades —quan es té set— pot ésser satisfactòria i fina. En aquests cafès us poden servir, naturalment, moltes coses, però el que té, al meu entendre, més categoria és el foie gras, autèntic, o sigui fet amb els fetges d’oca indiscutibles de les oques d’Alsàcia, que de vegades es veuen peo-nar pels aiguamoixos i les terres baixes del Rin. El foie gras directe i real, fet amb fetges d’oca, d’oca del Danubi a Hongria o del Rin a Alsacia, és un dels aliments més prodigiosos i terrenals de la terra. El seu gust sembla fet exprés per emplenar els somnis dels paladars humans ja desproveïts de tota primarietat, cultivats i experts. Tenint a la memòria les punxes elegants i etèries de la catedral, una porció de foie gras de la deguda categoria fa una compensació perfecta i en definitiva produeix una visió del món, molt més acostada a la realitat humana que la que pot oferir un qualsevol llibre important. En aquestes poblacions provincials, sempre hi ha el dia de mercat, que és el dia més important de la setmana des de tots els punts de vista. El mercat hi fa acudir els pagesos, i la ciutat s’emplena. Un d’aquests dies em vaig trobar que el cafè de la plaça Kléber era prou animat. A la meva taula, s’hi assegueren uns pagesos —una parella de persones madures i una senyoreta. Primer demanaren una porció de foie gras per a cadascun, que em semblà que trobaren, dintre la relativitat dels pagesos, plausible. Després, de l’equipatge que portaven, en sortiren tres barretes de pa croustillant amb una truita d’ous a cada barreta, tan ben feta, tan groga, d’una qualitat d’ingredients tan excelsa, lleugerament bavosa, elaborada amb una mantega —potser casolana— tan fina, que s’empassaren la truita amb el mutisme que produeixen les coses perfectes, i com aquell qui a l’estiu engoleix un préssec fresc. Potser aquella truita hauria merescut una atenció més sostinguda i lenta, però tot això és tan aleatori, que parlar-ne és una pèrdua de temps. Aquesta passió existeix, i tot el que fa marxar el món, en definitiva, té, bàsicament parlant, una raó d’existir. Després, la casa els serví un tall de carn que els produí un interès a penes discret. La carn potser no era res de l’altre món: era la carn que a França menja la gent corrent. Després prengueren una tassa de cafè francès i es feren servir una copeta de Mirabelle. El balanç del dinar degué ser trobat, pel pagès, positiu, del moment que deixà, al costat del paper de l’addició, sobre el plat, la quantitat de vint-i-cinc cèntims de propina.

La nostra literatura conté una gran quantitat de poesia; generalment parlant, aquesta poesia és obra de versificadors —el nyigo-nyigo habitual—, no pas de poetes. En la nostra història literària, els poetes són raríssims —i és molt possible que a tot arreu sigui igual, sobretot en totes aquestes literatures llatines.

A Itàlia, he sentit sostenir que només hi ha tres poetes de llengua italiana: el Dant, el Tasso i Leopardi. En les èpoques retòriques, la poesia és horripilant. Fa un gran efecte constatar la quantitat enorme de poetes que escriviren admirablement bé i que són literalment il·legibles. En tot cas, els qui parlem una o altra d’aquestes llengües portem a la massa de la sang una cosa de sonoritat verbal espontània, una espècie de facilitat per a escriure amb una certa cadència. A Palafrugell, que és un poble, que ha estat sempre d’una total vulgaritat, hi ha hagut en tot temps un centenar de poetes més o menys amagats, però en permanència. Una senyora d’aquest poble volgué un dia donar les gràcies a un metge que havia contribuït a guarir un seu fill i li envià un parell de pollastres acompanyats d’una carta en vers en la qual li deia tot el que li havia de dir. Una poesia ben girada i literalment excelsa. La senyora digué, segons declarà després, que havia escrit la carta en vers perquè feia més fi, és a dir, perquè si l’hagués escrita en prosa no hi hauria pogut posar la qualitat real dels seus sentiments.

Al meu modest entendre, llegir o escoltar la lectura d’una peça de vers d’un versificador, a una certa edat, fa un efecte bastant irrisori, que posa algunes persones —a mi, per exemple— davant el ridícul més destapat. Escriure sobre cadències, sobre mesures, fent que cada vers correspongui, pel so, amb un altre vers, fa l’efecte d’una cosa estranya, fictícia, poc natural. És com voler fer entrar el clau per la cabota —com se sol dir habitualment. Voler fer entrar el clau per la cabota pot ésser graciós, si es fa com si res; fer-ho d’una manera tossuda i obsessiva, plana darrera plana, llibre darrera llibre, amb allò que els noucentistes en deien la santa continuació, agafa un aspecte ridícul.

De vegades, en una poesia, es pot trobar una fulguració mental insospitada, sintètica i clara, una adjectivació de gran agudesa i prodigiós relleu, que pot produir, per suggestió, un acostament a una realitat, que, a través de l’acumulació de detalls, no es pot fixar ni aclarir. Però el fet és raríssim. L’«Endymyon» de Shelley és un gran poema sobre el paganisme que suggereix una aproximació sensacional. Aquesta terceta del Dant —la de l’aparició de Beatriu— es troba escrita en una pedra que es pot llegir a la façana d’una casa que fa cantó amb el Pont Vell, a Florència.

L’enorme bloc de poesia innecessària, inútil, que s’ha produït en la nostra literatura s’hauria pogut escriure en prosa i el resultat general hauria pogut ser més positiu. Una llengua parlada per un grup social, una literatura determinada, no podrà oferir els mitjans d’expressió indispensables fins que tingui una prosa viva, accessible, còmoda i útil. Hom sol al·legar la concisió poètica, però la prosa no ha d’ésser més indefectiblement concisa. Quan la poesia no conté res a dins, res que afecti el pensament o el sentit humà i no té vida ni gràcia, és més pesada que la prosa —cau més verticalment. En general, la poesia és pesada i soporífera. Sentir recitar poesia, sobretot a una certa edat, amb el terrible sentit del ridícul, posa de vegades la pell de gallina. Llegir-ne, també: sobretot la poesia d’art, la preciosista, la difícil. Des del punt de vista de l’ofici, fa l’efecte d’una pèrdua de temps —sempre, és clar, que no flueixi fàcilment i gairebé inconscientment, que és el que de vegades succeeix. Per a la formació de l’esperit, aquesta pèrdua de temps és excessiva.

Torno al que deia fa un moment. Una literatura puixant i viva no podrà donar mai els mitjans d’expressió que necessita la societat que la utilitza si no està mantinguda per una prosa que cobreixi totes les seves necessitats expressives, que aniran d’augment sempre que la literatura els ofereixi. En el nostre país i en la nostra llengua, el fet és especialment visible i greu. La bellesa de les formes poètiques és especialment visible quan la força i l’eficàcia de la prosa són vastes i granítiques. Però el fet és que, a la gent d’aquest país, li costa d’arribar a la prosa.

Creu que el punt més alt de la literatura és el nyigo-nyigo dels versificadors. Hi ha una enorme quantitat de poetes. El nombre de prosistes és petit. Reconec el gran esforç que s’ha fet en aquest país, en l’època moderna, en el sentit de la prosa. Ha estat un esforç partint pràcticament de zero, que no ha estat ni fàcil ni senzill. Hom ha hagut de començar per la llengua parlada, perquè altra cosa no existia. Els clàssics eren una pura il·lusió de l’esperit i, llevat de poquíssims autors, han estat trobats tan avorrits, que ni tan sols no han estat mai en el mercat. Fou l’editor Casacuberta qui ha publicat una edició de clàssics, ja molt entrat aquest segle. S’ha fet molt en l’època moderna, però la gent troba encara la prosa incòmoda i difícil. Em refereixo a la prosa literària. La prosa acadèmica, gràcies a l’Institut d’Estudis, ha fet molt de camí. Atès l’estat general de la llengua abans de les Normes, aquest resultat és molt apreciable. Totes les altres formes de la prosa es troben en la situació a què acabem d’al·ludir.

L’esforç favorable a la prosa s’ha fet principalment —gairebé exclusivament— a través de la novella. Totes les altres formes han estat potser massa negligides: els contes, la literatura de viatges, les biografies, les relacions, la literatura sociològica i pedagògica, els reports periodístics. La literatura periodística, en el nostre país, és d’una pobresa i d’una monotonia indescriptibles. Però surten prou novelles. En realitat només surten novelles. Les novel·les, per a ésser bones, han d’ésser molt bones. No hi ha termes mitjans. En el món al qual podem tenir accés, ¿quantes n’han estat escrites que tinguin una duració llarga? Una dotzena? Així passa, en el nostre país, amb aquest gènere literari, el que succeeix en molts altres països: no tenen gens d’importància, no són res. En el nostre país, potser encara és més accentuada la mediocritat fonamental del gènere. Després de trenta-cinc anys, llegir novelles és un símptoma de primaris-me molt acusat. Escriure’n quan s’ha deixat d’ésser jove, sense donar la màxima ambició al treball, és una manifestació del mateix símptoma. A l’estranger es publiquen moltes novelles. Els seus personatges, fins i tot els personatges de les novel·les d’amor, l’única cosa important que posseeixen és el cap; les altres parts del tos, és com si no existissin. Així, aquests personatges fan l’efecte d’escapçats, sembla que no hi són tots. L’efecte és molt rar, perquè, en l’entrellat humà, el joc mental —la pura raó— no explica res. I si les coses són així en els països de gran virtualitat novel·lística, i com voleu que siguin les nostres novel·les? És gairebé segur que no han arribat ni al públic més passiu i vegetal del nostre país. A mi em sembla que la prosa s’hauria de treballar en tots els fronts per suplir el puerilisme novel·lístic indígena. És a més una cosa obligada si es parteix del fet —cert— segons el qual hi ha tanta gent que disposa del francès com a llengua de cultura utilitzable en tots els aspectes.

He escrit alguna cosa sobre el clima de l’Empordà Petit, però em sembla que l’estudi científic, contrastat, estadístic, d’aquesta situació, encara està per fer. L’Empordà Petit és una frontera climatològica, absolutament visible per a les persones que hi hem nascut i en definitiva hi vivim, la geografia sobre la qual es produeix l’embat entre el clima europeu i l’africà. La característica d’aquesta situació és una inseguretat permanent, la impossibilitat de crear-s’hi una etapa de fixesa, una continuada variació que produeix en la gent —sobretot en els organismes que no disposen d’un suficient equilibri físic— una certa tendència a la anormalitat i a la incertesa. L’espai en què es produeix aquest embat està situat entre el cap de Sant Feliu al sud i el cap Salines, a l’Estartit, al nord. Esquemàticament parlant és una lluita entre la tramuntana i el vent de garbí. El Maresme i Barcelona es troben sota la influència del clima africà, del vent de garbí, que a Barcelona es dóna més aponentat, i la mitjana anual d’aquest vent en aquest espai té una superioritat indiscutible. En canvi, a l’Alt Empordà, a Figueres i al Rosselló, la mitjana anual assenyala una superioritat de la tramuntana fixada científicament.

Nosaltres, els qui hi hem nascut, hi vivim i coneixem aquest clima, sentim un tal horror per les seves successives transformacions, per les seves figuracions contradictòries, que sentim fins a quin extrem el clima se’ns ha ficat a dins. Abans que tot, som homus meteorologicus, unes pures rampoines de la sensacional variació climàtica. Passem del clima sec al clima humit, de la fulguració glacial de la tramuntana a la manyagueria molla del vent de garbí, sense solució de continuïtat, de vegades a través d’un cop sobtat i contundent. Estem tips, fabulosament tips, d’una cosa i l’altra, i la inseguretat que el fenomen projecta ens abalteix. De la tramuntana, se n’han pogut fer alguns elogis basats en la miraculoseria higiènica, elogis produïts per la simple ignorància que era real, quan es feren. El vent de garbí no és mai tan fort com la tramuntana, és més manejable, no acaba d’entrar mai en els interiors, com en el cas de la tramuntana és habitualíssim. Però si hom li dóna la cara és un vent nefast, fred, humit, perillós i trist —moll, viscós, depriment, contrari a tot esforç d’intel·ligibilitat mínima. Quan a mitjan febrer s’entaula el vent de Quaresma, que és el vent de garbí, vent que se sol entaular a migdia i de vegades vetlla tota la nit, es produeix un país d’una malenconia inútil i incomprensible. En els pobles d’aquesta frontera meteorològica, quan fa tramuntana, no hi ha pas gaire gent pels carrers. La gent es tanca a casa amb pany i clau. Però no creguéssiu pas que n’hi hagi gaire més quan fa vent de garbí. Una de les conseqüències més desagradables d’aquesta lluita eterna és que ha escamotejat la primavera d’aquest país. La primavera, aquí, és una de les etapes millors de l’any per a viure al llit àmb tota la roba de l’hivern. El somiqueig del vent a portes i finestres és una de les voluptuositats d’aquests moments.

De vegades sembla que un país d’una climatologia bàsicament tan inhòspita hauria d’haver tendit a crear una vida d’interior, en definitiva favorable a la creació d’alguna existència reflexiva. De fet, però, s’ha produït ben poca cosa —per no dir res. La necessitat, a l’Empordà, de viure una mica bé és moderníssima. De fet, la gent ha parlat, segles i segles, d’aquesta situació meteorològica, però no crec que hagi fet res per mantenir-la a ratlla i evitar-ne els efectes. És que ens hi hem aclimatat, com solem dir? Ens hi hem aclimatat de mala gana i sentint-ne, permanentment, tot el malestar intrínsec. No hem tingut altre remei. «Quin país més bonic!», ens diuen els forasters. Sí, és un país molt bonic; però, entre els qui hi vivim, la processó va per dins.

He tingut amistat amb tots els germans Duran Reynals —excepte amb el més gran, escriptor, que morí a París, durant la guerra del catorze. Francesc Duran Reynals, que primer treballà amb Turró al Laboratori Municipal de Barcelona, després a l’Institut Pasteur de París, després a l’Institut Rockefeller de Nova York i finalment, ara, és professor de la Universitat de Yale, el veig de vegades a Calella de Palafrugell quan ve de vacances a l’estiu —vacances que pel meu gust són sempre massa curtes, perquè el seu accés és agradabilíssim. Francesc Duran és un home d’una gran personalitat física i intel·lectual, extremament simpàtic, d’una netedat i una polidesa en l’entregent que quan es coneix no es pot oblidar mai més. Té un humor constant i, com tots els Duran, el seu humor és irònic i de vegades molt punxegut. Una vegada, em contà el que segueix:

—Quan treballava al Laboratori de Barcelona, la dona de fer feines de l’organisme es deia Cèlia, era molt bona persona, molt discreta, una dona naturalment vella i grassa, notòriament desfardada i bruta, que de jove, però, havia estat una de les entretingudes més boniques i recercades de Barcelona. Quan era possible de posar-hi una mica d’atenció es veien sota el greix i les arrugues unes faccions petites i una pell que havia estat blanca i fina. Un dia hi vaig tenir un diàleg:

—Dispensi, senyor Duran, ¿és que vostè té alguna cosa a veure amb aquell senyor Duran i Bas? —li preguntà la Cèlia.

—És clar! El senyor Duran i Bas fou el meu padrí. Per què m’ho pregunta?

—És que servidora l’havia conegut molt…

I, després d’una petita pausa, la Cèlia afegí amb uns ulls de maliciosa beateria:

—Quin manu!

Encuriosit i enriolat, el meu amic va fer xerrar la vella, i la Cèlia, tota estufada perquè va poder reviure el seu passat gloriós, li va revelar una bona part de l’historial secret de l’exemplar polític conservador, sòlid i honorable, que, com la lluna en el creixent i el minvant, tenia una cara sempre amagada als homes. Malgrat la serietat professional i característica, el senyor Duran i Bas, però, estigué posseït, com gairebé tots els patricis barcelonins, dels dimonis de la luxúria i de la barrila —s’entén, a porta tancada, per no donar mal exemple, perquè un senyor com cal no ha de donar mai mal exemple, independentment del que faci. Resultà que l’exministre havia conegut bíblicament gairebé totes les minyones i dides que havien passat pel seu domicili i que en el «Gavilán», junt amb la flor i nata dels senyors de Barcelona, havia presidit un concurs de c… «En aquest concurs, una servidora —digué la Cèlia— va treure el primer premi». Per a fer aquest concurs se serviren d’un llarg paravent amb forats prou grans perquè aquelles alegres persones vuitcentistes hi poguessin projectar una curiositat absolutament precisa i estricta.

Quan Francesc Duran explicava tot això tenia molta gràcia, sense que es pugui dir que digués una sola paraula per fer desmerèixer la figura del gran defensor del Dret nacional —que llavors en deien el Dret foral— i les essències del conservadorisme més pur i més aquilotat d’aquest país.

Jo he estat sempre un gran admirador del senyor Duran i Bas; però, després que el biòleg Duran m’hagué explicat aquesta anècdota, la meva estima pel gran polític anà molt d’augment. Una de les coses que no he pogut mai aguantar d’aquest país és el puritanisme. No hi he cregut mai: ha estat impossible. Malgrat l’esforç enorme que s’ha fet i es fa en aquest país per fer creure en coses il·lusòries i inexistents, en tots els aspectes el puritanisme (sobretot l’eròtic), no me l’he pogut mai empassar. Ha estat inútil. Impossible.

Potser hauríem de fer els possibles per eliminar del nostre vocabulari la paraula «fotre». És una paraula d’ús constant en tota l’àrea lingüística —d’un sentit pràcticament universal. És una paraula d’un sentit horrible, imposada pel més vulgar xaronisme. La paraula crispava el senyor Maragall: «Fotre una dona», «fotre’l a la porta», «fotre un bon negoci», «fotre una estafa», «fotre’l a la misèria», «fotre una atzagaiada», «fotre un dinar», «fotre molt de vent», «fotre un cop de colze», «una mona fotuda», «fotre un viatge», «fotre un sacrifici», «fotre una fàbrica», «fotre un sonet», «fotre una escopetada», «fotre un prodigi», «fotre una bestiesa», «fotre un bon discurs», «fotre’l a pèl i repèl»… etcètera. I al mateix temps: «He quedat ben fotut», «estic fotut», «m’ha fotut», «és una situació fotuda», «és molt fotut», «és absolutament fotut», etcètera. És una paraula ambigua, que tant pot servir per a donar una ornamentació esqueixada i vulgar a la fatxenderia indígena com per a matisar els aspectes més adients per a representar el paper de víctima. A totes dues, el català hi és donat escandalosament. És fàcil de comprendre que, pel fet de representar aquesta paraula un substrat psicològic extremament típic, serà molt difícil de sostreure-la i eliminar-la del llenguatge. Però aquesta eliminació s’hauria de produir.

A una determinada edat —i jo constato que he fet quaranta anys—, l’automòbil, per a llargues distàncies, és fatigosíssim. Jo no sé si els qui porten el volant es diverteixen. Potser sí. Però aneu a saber. Sobre els sentiments dels altres, la meva suspensió és permanent. El que jo sé, personalment, és que fer, en automòbil, una llarga distància produeix un anquilosament corporal i una confusió mental extremament vives. El dia que els avions no caiguin tant i siguin més còmodes —cosa que veurem molt aviat— viatjar en avió serà l’ideal per a les persones d’una certa edat. L’automòbil vol joventut i un punt, més aviat accentuat, d’inconsciència. L’avió serà el sistema per a viatjar més adequat per a la gent granada: diguem-ho clar: per a la gent vella.

Sempre m’ha agradat el foc a terra, o sigui el foc a la llar. El fet d’haver viscut en ambients calafeccionats per radiadors i estufes de totes classes i categories no m’ha pas tornat un escèptic. Quan el foc està arriat, l’espectacle de veure els socs que es van cremant i convertint, lentament, en cendra, de vegades amb una mansuetud indiferent i distreta, altres amb una vivacitat alegre i entusiasta, em fa pensar en el procés de la vida humana i en la seva destrucció indefectible.

A la tertúlia que a la ferreria de la carretera solia tenir, els últims anys de la seva vida, el senyor Bofill Pericay, universalment conegut, a l’Empordà, pel Rajoier de Pals, aquest senyor solia afirmar, si la conversa s’ho portava:

—La gent dels Masos de Pals és més intel·ligent que la de Pals; la de Pals, més intel·ligent que la de Palafrugell; la de Palafrugell, més que la de Girona; la de Girona, més que la de Barcelona. La més ase és sempre la de Madrid.

Aquestes afirmacions, les feia el vell Rajoler, no pas impulsat per alguna forma de patriotisme local, que no tenia. Ho deia simplement pel gust de proclamar una autèntica obvietat.

La primera vegada que vaig anar a Menorca —ja fa molts anys— vaig menjar per primera vegada el formatge de Maó, que em semblà una cosa molt agradable. Com que no el coneixia, fou per a mi un descobriment remarcable. El formatge de Maó és, de bon tros, el primer del nostre país.

La primera vegada que vaig anar a Mallorca, vaig descobrir el vi de Binissalem —un altre descobriment positivament notable. Ni el formatge de Maó ni el vi de Binissalem no es produeixen en gran quantitat per a arribar on haurien d’arribar. És llàstima.

Em guardaré pla bé de dir que el formatge de Maó és el millor del món i que el vi de Binissalem no té rival. No. Desterrem les afirmacions hiperbòliques del nostre llenguatge. El que en tot cas és un fet molt honorable és que un país determinat —en aquest cas un país insular— tingui la generositat de mantenir, en algunes coses, una indubtable qualitat.

Que un país pugui presentar aquestes dues coses tan importants com són un vi i un formatge és ja un fet molt remarcable. No tothom es troba en aquest cas. Quan es pot disposar de vi i formatge, es té molt de guanyat, molt de guanyat —objectivament i positivament parlant.

Els elements del Stendhal Club han establert l’existència de més de cent cinquanta pseudònims utilitzats en un moment o altre per l’escriptor i d’una infinitat d’autobiografies començades, algunes una mica allargades, totes inacabades. Algunes foren començades pel capdavall, donant-se l’escriptor ell mateix per mort; són necrologies. La tendència que tingué aquest home d’amagar-se darrera de tants pseudònims i al mateix temps d’escriure, amb tanta reiteració, la seva biografia —biografia que, segons la seva concepció del món, havia de ser sincera— és un fet realment insòlit i, per la seva mateixa puerilitat, curiosíssim.

Una gran part de les coses que s’escriuen formen part, naturalment, de l’autobiografia. Jo n’he escrita una de molt llarga, que no és altra cosa que aquesta Obra Completa. Així, jo he fet els possibles per complir el meu deure —un deure que ningú no m’havia demanat, certament, però que m’ha semblat que havia de complir, si més no, per fer alguna cosa, és a dir, per evitar l’avorriment insondable de la vida, no prendre’m les coses massa seriosament i evitar l’autodestrucció fatídica. Les línies que van a continuació contenen elements que no havien estat recollits en aquesta vastíssima autobiografia.

De la meva personal infantesa, no en recordo absolutament res —i, si en recordo alguna cosa, són detalls inconnexos, que no acabo de poder lligar en una relació intel·ligible. Absolutament res. El meu primer record és ja tardà: fou el dia que vaig veure, al poble de Palafrugell, moltes i moltes façanes de les cases del poble il·luminades amb candeles i espelmes per celebrar la promulgació del dogma de la Immaculada Concepció. Fou un mes de desembre, un dia fred i clar, però sense vent. Quan s’anà enfosquint i arribàrem a l’hora baixa, s’encengué la cera que havien posat a les façanes. Llavors la cera tenia una grogor incerta i exhalava una resplendor cadavèrica. Amb la il·luminació, el poble, que més aviat no és gaire alegre i conté espais d’una devastació sentimental corprenedora, agafà un color groc mustiu tan explícit, una grogor tan suplicant, una pal·lidesa tan lívida que a mi em semblà una visió insòlita i estranyíssima. Com que, per la meva edat, la manifestació dels meus sentiments era absolutament impracticable, no crec que l’espectacle em passés més enllà dels sentits més immediats. Fou simplement una sensació de sorpresa, d’estranyesa, el descobriment que les coses poden ser diferents de com habitualment les veiem. Però, d’aquell espectacle, me n’he recordat tota la vida: encara avui, em produeix un efecte de confusió i d’estranyesa.

Es produïren, però, els anys anteriors a la proclamació del dogma de la Immaculada, però d’aquella etapa el meu desconeixement és complet. A l’època de la infantesa, vaig ser —segons m’han dit— una criatura saludable i forta i, per tant, no vaig, pràcticament, adonar-me de res del que passava al meu voltant. Vaig tenir, sospito, una idea perfectament lúcida del meu minúscul món personal, però del moment que no em recordo de res és que la meva existència degué ser normal i perfecta. Jo tinc de la infantesa la informació que m’han donat, per contrast, els escriptors que han proclamat el dret dels homes i les dones a ésser feliços. És una posició realment admirable sobretot si se sap presentar sense fer un mal excessiu a la gent, és a dir, no oblidant que la quantitat de maneres incloses en la postulació a la felicitat que fa la gent és inenarrable i vastíssima. Per ara, sobre la felicitat no hi ha res escrit. El que no té dubte, en tot cas, és que fórem feliços quan érem infants. La característica més extraordinària de les criatures —segons diuen els autors— és que poden viure enmig de les més grans catàstrofes sense tenir-ne esment, sense adonar-se de res. ¿És això la felicitat? Si no ho és, ho sembla. En tot cas, ofereix una imatge de la felicitat creada per les persones grans, que s’ha de suposar que hi entenen. Com sigui, quan s’acaba la infantesa i hom entra en la vida més o menys conscient, comença un procés a través del qual els homes i les dones fan mans i mànigues per no ser feliços i per rabejar-se en aquest estat adoptant totes les posicions hagudes i per haver. El fet és indiscutible i només cal agafar un qualsevol manual d’història o el diari del dia per a veure-ho. La infantesa, així, fou la felicitat, i el fet de no recordar-se’n ho deu demostrar plenament. Passada la infantesa, es pot ser feliç? Hi deu haver alguna excepció; però, en termes generals, el moviment és invers.

Les biografies haurien d’estar escrites en vers, perquè si, a aquest tema, no s’hi aplica aquesta manera d’escriure, ¿a què es podrà projectar que valgui més la pena? En relació amb la meva infància vaig fer el vers que va a continuació, que és certament dolent, però que dóna una certa idea:

A vint-i-un anys, quan vaig acabar la carrera a la Universitat, jo era un fill d’una família pràcticament arruïnada, absolutament pobra, d’una incultura fabulosa —malgrat tenir acabada la carrera—, d’una lleugeresa d’esperit i una peremptorietat de judici absolutament proporcionada a la pròpia ignorància. Indotat per a l’ambició, incapaç de comprendre el cantó lucratiu i pràctic de les coses, estrany a tot esperit de continuació, inepte per a portar els guarniments de la vida social; tímid, devorat pel sentit del ridícul, incapaç de fer el menor càlcul humà i, per tant, dominat, momentàniament, per una audàcia inexplicable; pràcticament irresponsable; de vegades exacte fins a l’obsessió, altres literalment inexacte, amb una memòria sovint portada fins al dolor i amb etapes d’amnèsia tocant la pura absurditat; de concepció i execució molt lenta, sovint desesperant; sense ordre ni concert; sentint la fascinació de l’inconscient; alternant el treball a batzegades amb llargues estones de mandra total; d’una inapetència insondable per les coses reals i positives i ple de curiositat per les inanitats; incapaç de felicitat per manca del sentiment d’idolatria i d’adhesió seriosa; devorat per la ironia i el sentit del ridícul, però mai amb prou amor propi per a adoptar una forma personal de presència; generalment ben educat, però de vegades d’un cinisme glaçat; d’obediència molt difícil i de paciència escassa; sense vicis ni virtuts dominants, llevat del vici i la virtut de viure; inaferrable, individualista sentimental, sense temps per a res, sobretot en els moments de mandra; amb la sensació permanent de la ignorància més acreditada i més vasta; més aviat abandonat i incapaç de donar la més lleu importància al parament exterior; més donat a la beguda i a fumar que a menjar; dominat pel joc mental, sobretot el dels altres; sense vanitat, ni orgull, ni capacitat d’intriga; permanentment adolorit per la incapacitat de tenir un moment de repòs i de calma…

Aquest paràgraf es podria allargar molt més, però ho deixarem en aquest precís moment perquè, en aquestes coses, el més correcte és no fer-se pesat.

D’aquella etapa, en vaig també fer un vers, literalment impresentable, que diu el que segueix:

Agafats al peu de la lletra, aquests versos, tan primaris, són potser una mica exagerats. Però ja se sap: els poetes menteixen sistemàticament, i aquest potser és el seu fort. Hauria hagut de posar en vers el paràgraf de prosa immediat, però no em vaig pas veure en cor ni d’intentar-ho. En el curs d’aquesta etapa, que fou llarga i pesada, vaig anar a passar uns quants dies a fora —allò que els barcelonins en diuen anar a fora— i vaig fer un altre vers exaltant la meva pobresa, no pas gaire sincer, perquè, de pobre, sempre n’he estat per necessitat:

Poso l’etcètera no pas perquè la poesia contingui més versos que no em semblin urgents de publicar, sinó perquè la poesia s’acaba en el precís moment i no em sembla discret continuar caminant pel corriol iniciat. És una poesia que realment passa de mida.

No he sabut mai escriure aquesta classe d’històries. Com a poeta, el meu avenir, el tinc realment a l’es-querra. No conformar-s’hi seria una temeritat evident.

Així, ha anat passant la vida, i ara em trobo, a quaranta anys, a dalt de tot de la carena de separació, havent iniciat ja el moviment de davallada. És gairebé segur que vaig entrar en la joventut amb una quantitat d’inconsciència absolutament remarcable. La vida, si ha de ser positiva —i veient ara les coses amb una certa perspectiva—, deu consistir a desembarassar-se dels elements negatius i absurds de la joventut i a reforçar els elements positius que pugui contenir. Afirmar, en el meu cas, una cosa semblant seria, em penso, molt imprecís. Bàsicament parlant, l’home és sempre el mateix i conté totes les virtuts i tots els vicis de la joventut —de vegades amb una tendència a l’esmorteïment i a la suavització, sense que el fet sigui, ni molt menys, una llei general. En la joventut els homes i les dones perden la noció de felicitat —que ja no es recupera mai més—; esdevenen, simplement, uns felicitaris fracassats. En la maduresa, apareix un nou element, que ve donat pels contactes humans, per l’entregent. I, en aquesta edat, la pressió dels contactes humans fa perdre als homes i a les dones la noció de la independència. En la joventut hom té la desagradable sensació que la felicitat és un simple soroll hiperbòlic, aberrant i absolutament marginal a la vida. En l’edat madura apareix el segon gran fracàs de la vida: la impossibilitat de ser independent. Quan arriba l’edat madura, els homes i les dones esdevenen uns independentistes fracassats. La família, la correcció sentimental, els contactes humans, l’entregent, aboleixen la independència. No crec que hi hagi ningú independent, sigui quin sigui el règim que hom escull per passar la vida. La solitud total podria ser un camí, però els homes i les dones no tenen pas prou personalitat per a emprendre’l. La solitud és impensable, impossible.

Em trobo ara, doncs, a les portes de la vellesa. I així com, parlant en general, la joventut es comença amb l’entusiasme de la inconsciència i de la ignorància —que pràcticament és el mateix —i hom entra en l’edat madura amb l’estratègia del càlcul, que és un càlcul que de vegades resulta i altres menys, jo vaig entrant en la vellesa amb una por creixent. I no al·ludeixo pas ara a aquesta por, pensant que la vellesa és una creixent aproximació a la mort. No. En la mort, de vegades s’hi pensa, però no pas gaire sovint. La incapacitat de l’home per a sentir les coses greus és indescriptible. Si hom hi pensava massa, la vida seria impossible. El que fa por de la vellesa és l’aspecte de resurrecció que té. La por que produeix la vellesa no prové pas de la mort, sinó de la vida —de l’actualització que es produeix en aquesta edat per a les coses de la vida. La vellesa significa potser l’entrada en el món de la imaginació, sense, però, una qualsevol forma de compensació possible. En francès es pot descriure la situació amb les paraules retour d’âge. És una descripció exacta però limitada a un sol aspecte. És una imaginació descompensada, desproveïda d’equilibri. Ho vaig tractar de dir en vers:

La vellesa fa por pel que pot representar de retorn a una joventut fracassada. Tothom s’hi pot trobar. No crec pas que sigui un fet estrictament voluntari. Les reaccions de l’organisme humà són una caixa tancada. Hi val algun remei? Contra l’erotisme imaginatiu dels vells, hi val algun remei? Si hom té la desgràcia de trobar-se afectat per l’impuls del retour d’âge pot produir grans estralls. Aquests estralls tenen una curiositat específica: es produeixen dins una situació d’un ridícul total. Aquest ridícul, generalment exhilarant, ha estat llargament explotat pel teatre còmic —que pel meu gust és el millor, si no vaig errat. I és potser el millor, per la quantitat de malenconia que pot contenir, que pot ésser d’una densitat esborronadora. Aquesta és potser la clau de la perennitat de Goldoni en el teatre. És un teatre que fa molta gràcia, però que en realitat fa plorar. El vell gagà que busca la carn jove i fresca, en tot cas inassequible però tan estimada; la dona arrasada que busca el jove imbècil i pedant… i Es pot demanar una situació d’un ridícul més etern i més fenomenal? Però així va feta la naturalesa humana entre persones que demostraren ser, tota la vida, absolutament normals. Sí, és clar, fa riure molt, però aquesta sensació de saber que entre la follia i l’equilibri hi ha la distància d’un cabell del cap fa basarda.

Tot el que digués ara sobre aquestes coses no tindria cap sentit. Si arribo a setanta anys, en tornarem a parlar. No demano sinó que el sentit del ridícul no se m’afluixi massa. Sé molt bé que és demanar molt. I és per aquesta raó que la vellesa em fa una por cerval. Només demano una vellesa sense imaginació, una vellesa indiferent, passiva, d’una autèntica ancianitat, absolutament atrotinada. Sempre es podrà discutir si la vida és cara o barata. Aclaparar-la de misèria fins a haver de pagar fins al final potser és una mica massa.

D’ençà que tinc ús de raó he sentit formular tants penjaments contra l’individualisme com a tendència humana bàsica d’aquest país! Sembla que aquest és el nostre gran defecte: no tenim sentit col·lectiu, tot ho veiem en una direcció massa personal, el mètode espontani del país és el que donem a entendre amb la frase popular: tants caps, tants barrets. Un polític tan important com el senyor Francesc Cambó, la figura del qual emplena més d’un terç d’aquest segle en aquesta geografia, proclamà reiteradament que l’individualisme, sobretot l’individualisme econòmic, és el primer defecte dels catalans i la xacra explícita més greu del país. El fenomen és especialment pertorbador si es té present que, en el món dels nostres dies, tot sembla tenir una tendència a la superació de la visió individual de les coses, a la concentració d’interessos, a la cooperació humana en tots els aspectes. La crítica que s’ha fet, sobretot de l’individualisme català, ha tingut fonaments reals.

Ara: jo no m’atreviria a formular una envestida genèrica, i en certa manera filosòfica, contra l’individualisme. L’individualisme és el motor de la història i de la vida humana. La història, l’han feta i la fan petits grups, generalment inframinoritaris, moguts per una personalitat rellevant. La massa, la gent, és el teló de fons sobre el qual es mou un primer pla d’una gran vitalitat. Sigui quin sigui el règim sota el qual visquin els homes —capitalista, comunista o matisos intermedis d’un i l’altre vessant—, sempre, a primer pla hi ha un home voltat d’una oligarquia que representa o que fa d’amo. En totes les formes de la integració política, social o econòmica de tots els temps, hi ha hagut, al front, una personalitat individuada, és a dir, una forma d’individualisme típica i real. Una cooperativa, un sindicat, un consorci, una concentració, etcètera, si tenen una vida de projecció i d’expansió, tenen, al davant, una individualitat. Si no la tenen, cauen en les formes més immòbils de la burocratització estèril i desgastada. En el terreny econòmic, el fenomen realment vital prové de la iniciativa personal.

L’individualisme català, però, té un gran defecte: és un microindividualisme. És un individualisme petit, migrat, de vitalitat molt limitada i, per tant, d’una imaginació escassa. Té una mediocre capacitat d’invenció i de creació. El seu fort és la imitació, repetir el que fan els altres, caminar pel camí traçat. La tendència és, generalment parlant, fer el que fan els altres. És un individualisme de còpia, poc individual. És irreductible, però poc individual. Quan la direcció del vent sembla favorable en un determinat sentit, tothom s’hi llença sense meditar, i la saturació és ràpida. Altres aspectes, en canvi, queden negligits i es mantenen en la pura virginitat. Tot va a rauxes. En uns aspectes, massa; en altres, poc, per no dir res. La saturació porta a extrems de competició frenètica. La virginitat és rarament incitant. És un individualisme d’escàs esperit d’aventura, poc donat al risc, d’una cautela tan extremament visible que generalment acaba en la pura mediocritat —quan no acaba malament. La cautela és perfectament compatible amb les més estranyes follies, com la nostra història bancària moderna estableix.

Catalunya és un planter fabulós d’individualistes. Passar de la cosa amorfa i de l’anonimat de la massa a tenir una posició, per petita que sigui, té un enorme mèrit i és digne de tots els respectes. L’ascensió social és l’essència de tot el que pot tenir de vivacitat l’economia. Aquesta ascensió és, però, generalment petita, perquè en aquest país hi ha una idea absolutament pragmàtica i personal de la riquesa. Vull dir que hi ha moltes maneres d’ésser ric, i generalment n’és exclosa la possibilitat de domini i de potència. En aquest punt es produeix, també, sovint una saturació. Sobretot si s’arriba a un punt de seguretat mínima. Hi ha molts individualistes petits, que coneixen perfectament el seu negoci, però que semblen indotats per a la progressió indefinida. De vegades, rarament, aquesta parsimònia es trenca i es pot produir un home de visió general molt més vasta, dominat per l’ambició de la presència i del poder. Però el fenomen no és corrent. No sovintegen ni els grans capitans d’indústria ni els brasseurs de negocis de vasta categoria. El gran individualista, en aquest planter d’individualistes, és d’aparició difícil. En una època en què les grans concentracions de capital s’han convertit en l’essència de la vida social, Catalunya ha quedat una mica al marge de la tendència. En l’origen d’aquesta situació es troba la tendència de la nostra naturalesa cap a una cosa que s’anomena el seny i que consisteix en l’actuació pràctica de la limitació sistemàtica en tots els aspectes de la vida. El seny és perfectament compatible amb l’aparició d’arrauxats delirants, d’una amenitat molt discutible. El seny —l’esperit de limitació, de dubitació, d’escepticisme— és la conseqüència lògica i normal d’una història deplorable i contrària. Catalunya és un país destruït per la seva pròpia història. La limitació és l’essència de l’esperit del país, però el seny té un gran defecte: és indefens. El seny és un estat de passivitat i de tolerància: és el microindividualisme.

D’individualisme, potser, n’hi ha massa. El diagnòstic del senyor Cambó és exacte. Ara, davant tot el que es pugui oposar al nostre individualisme, la meva admiració per l’individualisme creix. En tot cas, és el mal menor. Els detractors de l’individualisme voldrien donar la direcció dels nostres afers, sobretot dels nostres afers econòmics, a buròcrates de l’Estat i a megalòmans del Leviatan. Jo preferiré sempre una Catalunya dirigida pels nostres industrials i comerciants amb tots els seus defectes que dirigida per buròcrates ineptes i per socialistes puritans, propugnadors de falses estadístiques. Jo sóc un partidari de l’individualisme —factor de tota economia possible—, però m’agradaria un individualisme cortès, ben educat i conversacionalista.

Els miracles.

La trampa és inseparable de la naturalesa humana. És inconcebible que Déu faci trampa.

Segons molts biòlegs, el plaer és una degradació de la vida, de la vitalitat.

Aquest fet es podria posar en relació potser amb les estadístiques que diuen que en molts països es moren més fàcilment els solters que els casats; atès que en molts casos —generalment parlant— el matrimoni és Testat de les persones en què es practica més la castedat, l’afirmació dels biòlegs quedaria molt justificada.

Quan, el 1925, vaig anar a Rússia dues coses em sorprengueren extremament durant el mes que vaig passar en aquell país. Ara les recordo a pesar dels anys que han passat: primer, la falta de botigues i d’aparadors en els carrers, que els donava una tristesa i una monotonia indescriptibles; després, el fet de no haver vist, enlloc, ni cap gat ni cap gos. S’hauria pogut sostenir que se’ls havien menjats, perquè, quan ocorren els grans trasbalsos històrics, militars o polítics, l’alimentació humana se sol encarir i es mengen les coses més inhabituals i inversemblants. De fet, els lectors de papers històrics saben que hi ha historiadors que graduen la importància dels esdeveniments que descriuen pels animals aberrants que s’hi hagueren de menjar en el seu procés. Més aviat em penso, però, que, en els moments de la Revolució, a Rússia el que desaparegué fou aquella forma d’humor que es necessita per a conviure amb gossos i gats i que la reaparició d’aquest humor el 1925 encara no s’havia produït.

Quan se sent parlar una llengua de la qual no es coneix ni un qualsevol borrall, el primer moviment és creure que els qui parlen diuen coses molt importants. Si teniu ocasió, però, de fer-vos traduir el que heu sentit i que ni remotament no heu entès, sol resultar, gairebé sempre, que els qui parlaven no formulaven més que les trivialitats naturals i habituals que solem formular les persones, quan ens entenem.

Zuric, hivern. Ha fet un dia trist, de cel opac, horitzons curts, les muntanyes incertes en la boira dels gravats romàntics, la pluja i les volves de neu. Quan, després del dia fatigós, arribo a l’habitació de l’hotel —l’hotel mitjà, de sempre—, penjo el meu barret negre al bec de dalt del penja-robes, i l’abric, més aviat mullat i rígid, al bec de baix del mateix estri. El penja-robes es troba sobre l’esquena de la porta de l’habitació. Tot d’un plegat em miro les coses penjades, d’una verticalitat palplantada i esllanguida, i em trobo davant un dels espectacles més necrològics i tètrics de la meva vida.

Les manifestacions del sentiment del dolor, quan es produeixen a través de frases fetes, desmonetitzades, de tòpics, alternats amb exhalacions verbals i gesticulants desorbitades, no fan gens d’efecte. En una persona dotada del sentit del ridícul, sovint produeixen efectes absolutament contraris —risibles, més aviat sarcàstics. Aquestes manifestacions s’han volgut substituir, en aquesta època, per actituds més plausibles, rígides però indiferents, botonades, mudes, d’una opacitat sostinguda. Les primeres semblaven provenir de les ficcions de l’espontaneïtat humana i semblaven una protesta. Les segones semblen un reconeixement del destí humà, en el que té de més implacable, però la seva forma externa els ha donat un aire de ficció teatral insuportable —tètrica, puritana i protestantoide. En les cartes de condol ha passat igual: han variat. És dificilíssim d’escriure una carta de condol que doni el dring de l’autèntica cordialitat. Abans s’escrivien a si l’encerto l’endevino, a la bona de Déu. Ara s’utilitzen frases de manual, absolutament frigorificades, d’un oficialisme convencional. Al meu modest entendre, la persona que en el curs de la vida ha hagut de fer la mínima quantitat possible de manifestacions de dolor ocasionat pels altres ha estat un home de sort, discret i envejable. Donar un to normal a aquestes manifestacions és, probablement, una qüestió insoluble, i Es pot fer més que dir —in mente— un parenostre i marxar?

La primera persona que escriví sobre el reverend Kierkegaard, en aquest país, fou Joan Estelrich. Parlo de molts anys enrera, dels anys de la primera guerra —de l’època de «La Revista» de López-Picó i Carles Riba, en la qual escriví uns assaigs de vulgarització prou agradable. Estelrich, que trobo, de vegades a l’Ateneu, em fa llegir aquestes ratlles de l’escriptor danès: «Ningú al món no us podrà dir per què existiu; però, atès que vius, que existeixes, mira de donar un sentit a la teva existència, proposa’t una finalitat tan gran i tan noble com sigui possible». D’acord. Està molt bé. És, a més a més, curt i ben girat. Com que en aquest país no he vist cap llibre de Kierkegaard —ni original ni traduït—, demano a Estelrich d’on ha tret la frase. Em diu que la trobà en un article de Barrés a «L’Écho de Paris» durant la guerra, article d’un patriotisme frenètic. Així, Barrés la féu servir per a augmentar el nombre de persones disposades a fer-se matar —cosa que vol dir, en definitiva, que també l’haurien poguda trobar en un diari alemany. «És clar!», em diu Estelrich, lleugerament desorientat.

El mal d’aquestes frases tan bones, tan elevades, de tanta superioritat, és que, en definitiva, serveixen per a tot. Poden servir per a fer-se capellà; per a fer-se matar en una guerra, sense saber exactament si és necessari; per a ser un cornut plàcid i tolerant; per a defensar la moral i fer un crim passional i per a guanyar diners o per a perdre’n; per a fer tota classe d’heroics i desagradables sacrificis; per a dedicar-se a fer el barret de rialles. Serveixen per a tot. No fallen mai. El que falla sempre només és el mal de la bèstia, la naturalesa humana.

Agafant la humanitat en conjunt, la quantitat de coneixements que hi ha avui en el món és enorme, fenomenal. Aquesta quantitat cada dia augmenta, a passos de gegant. Per a un home sol, accedir a una part mínima, petitíssima, d’aquests coneixements és pràcticament prohibitiu, impossible. Dic l’home sol perquè en definitiva és l’estricta individualitat que pot arribar a algun resultat. Ara es comença a parlar de l’equip, però els únics equips que arriben a un cert resultat són els que tenen un director, un amo. Quan, d’un equip, se’n desprèn un temperament directiu, es produeix al seu voltant un altre equip, per sort o per desgràcia. Així, com més coneixements reals —o sigui momentanis— hi hagi en aquest món, més ase serà el savi reconegudament existent, declarat. Serà un gran especialista, és a dir, un home limitat, certament útil, però donat a la intemperància, a causa de la tendència dels especialistes a veure les coses d’aquest món a través de les mor ralles de la seva especialitat. Com més avancen els coneixements, més passen de moda i són inexistents les idees generals. La filosofia, la metafísica, han passat avall. Com més coneixements hi ha, més s’assemblen els especialistes amb el poble menut que només veu el que té davant del nas.

Així, si els savis declarats són d’aquesta manera, uns ases en progressió ascendent, el restant de la humanitat, la immensa majoria de la humanitat, són simplement els ases muts, d’una total incapacitat per a comprendre res, impertorbables dins una ignorància de pedra picada. Cap de nosaltres no ha deixat de menjar o de fer l’amor a causa de la pròpia ignorància. Vivim en una prehistòria amb calefacció i cambra de bany. Tota la resta ens és indiferent i aberrant.

La carta de Spinoza.

El 1921, vaig conèixer Margraff, que tenia una llibreria de vell a la rue Jacob, a París. Margraff em vengué els tres volums de les Obres Completes de Baruch Spinoza, de l’edició Charpentier de 1861, amb la vida de Spinoza per Colerus, per cent cinquanta francs. Aquests volums, en el curs de la vida, han format part del meu equipatge permanent. En el tercer volum hi ha les cartes que es conserven de Spinoza i les que li foren enviades. Trenta-nou cartes. La penúltima és dirigida a Burgh, jove que s’acostà a Spinoza amb la intenció de ser-ne deixeble, que féu un viatge a Itàlia i es convertí al catolicisme i que en el moment més ardorós de la conversió envià una carta al filòsof amb el propòsit de convertir-lo. Spinoza li contestà en la forma següent:

«Al senyor Albert Burgh, Baruch de Spinoza. Senyor, no podia creure el que em deien de vós; però, després de la carta que m’heu escrit, m’haig de rendir i veig avui que no solament heu entrat en l’Església romana, sinó que ella té en vós un defensor ple de zel i que heu après en la seva escola a maleir els vostres adversaris i a tractar-los violentament. Ai principi, havia decidit no respondre res, convençut que el temps, més que la raó, us retornaria a vós mateix i als vostres amics; això sense parlar d’altres motius que recordo que en altres temps foren de la vostra aprovació, quan parlàvem de la qüestió de Stenou [il·lustre anatòmic danès que abjurà la religió luterana el 1667 i es féu catòlic], cosa que no us ha estat de cap dificultat per a seguir el mateix camí. Alguns amics, però, que compartiren les esperances que vaig tenir sobre el vostre excel·lent natural, havent-me insistentment pregat de mantenir, en aquesta ocasió, els deures de l’amistat i de pensar més en el que heu estat que en el que sou ara, aquestes raons i altres de semblants m’han determinat a escriure-us aquestes poques paraules, que us prego de llegir amb un esperit calmat.

»No perdré pas el meu temps pintant-vos, com fan ordinàriament els adversaris de l’Església romana, els vicis dels sacerdots i dels pontífexs perquè en tingueu sentiments d’aversió; aquests quadres, inspirats generalment per les males passions, són més fets per irritar que per instruir. Crec fins i tot que es troben en l’Església romana un nombre més gran d’homes de gran erudició i de costums irreprotxables que en qualsevol altra Església cristiana; el fet és comprensible. Car entre els membres d’aquesta Església, essent tan nombrosos, s’hi han de trobar un gran nombre d’homes d’un o altre sistema de vida, el que sigui. En tot cas, una cosa que no podreu negar, si no és que amb la raó hàgiu perdut també la memòria, és que en totes les Esglésies hi ha una determinada quantitat de gent que honoren Déu amb la justícia i amb la caritat. Coneixem aquesta classe de persones entre els luterans, com en coneixem, entre els reformats, els menonites, els quàquers, i, per no citar-ne més que alguns, pocs, no deveu pas ignorar que els vostres propis avis, en temps del duc d’Alba, sofriren per llur religió turments de tota classe amb una constància i una llibertat d’ànima admirables. Així és indispensable que vós concediu que una vida santa no és pas el privilegi de l’Església romana, car es pot trobar en totes les Esglésies. I, com que és per la santedat de vida que coneixem, per parlar com l’apòstol Joan (Ev. 1, cap. V vers. 13), que nosaltres habitem en Déu i Déu habita en nosaltres, es desprèn que el que distingeix l’Església romana de totes les altres és enterament superflu i, per tant, és l’obra de la pura superstició. Sí. Ho repeteixo amb Joan: és la justícia i la caritat que són el signe més cert, l’únic signe de la vertadera fe catòlica; la justícia i la caritat: heus ací els veritables fruits de l’Esperit Sant. A tot arreu on es troben hi ha el Crist; i Crist no es pot trobar on no són, perquè només l’esperit de Crist pot donar-nos l’amor de la justícia i de la caritat. Creieu, senyor, que, si haguéssiu pesat aquests pensaments en el vostre interior, no us hauríeu pas perdut i no hauríeu produït tanta pena als vostres pares, que pateixen avui sobre la vostra sort.

»Però torno a la vostra carta, on vós comenceu per deplorar que jo m’hagi deixat agafar en les seduccions del príncep dels esperits rebels. Sobre aquest punt us demano que us tranquil·litzeu i que torneu a ser vós mateix. En el temps que teníeu l’esperit lliure, adoràveu, si no m’equivoco, un Déu infinit, pel qual tot es fa i es conserva, i Qui és, doncs, aquest enemic de Déu, que somnia avui la vostra imaginació, príncep fantàstic que actua contra la voluntat de Déu per seduir i enganyar la majoria dels homes (car els homes de bé són rars), artesà del mal a qui Déu lliurà els homes per turmentar-los eternament? Però ¿com voleu que la justícia divina permeti que el dimoni enganyi impunement els homes i que els homes siguin castigats per haver estat les tristes víctimes de les seves seduccions?

»Totes aquestes enormitats serien encara tolerables si vós adoréssiu un Déu infinit i etern. Però no: el vostre Déu és el que Châtillon, a Tienen, donà impunement a menjar als seus cavalls. I sou vós el qui deploreu el meu encegament! Sou vós el qui no veieu més que quimeres en la meva filosofia, de la qual no sabeu ni el primer mot! ¿És que heu perdut enterament el sentit, bon jove? I deveu haver quedat ben fascinat, del moment que ara creieu que el Déu suprem i etern ha esdevingut aliment del vostre cos i habita en les vostres entranyes.

»Sembla, en tot cas, que voleu encara fer ús de la vostra raó i em demaneu de quina manera jo sé que la meva filosofia és la millor entre les que abans es professaren, que encara es professen i que es professaran algun dia. Aquesta és una qüestió que jo també us podria posar i amb molta més raó; car jo no m’enorgulleixo pas d’haver trobat la millor filosofia; jo només sé que comprenc la vertadera. Em demanareu potser per què, això, ho sé. Us responc que ho sé per les mateixes raons que vós sabeu que els tres angles d’un triangle valen dos rectes. I tothom haurà de reconèixer el dret que tinc a contestar d’aquesta manera, excepte els esperits malalts que somnien determinats esperits immunds la missió dels quals consisteix a donar-nos idees falses que s’assemblen exactament a les vertaderes. Tot això són visions, i la veritat és la marca pròpia de si mateixa i la de la mentida.

»Però a vós, que creieu haver trobat la millor de les religions o més aviat els millors homes, als quals heu lliurat la vostra crèdula fe, jo us demanaria: ¿com sabeu vós que aquests homes són, en efecte, els millors que han ensenyat, ensenyen i ensenyaran les altres religions? ¿És que heu examinat totes aquestes religions, tan antigues com noves, les d’aquestes contrades, les de l’Índia, en fi, les de l’univers? I, fins en el cas que les haguéssiu examinades escrupolosament, què és el que us assegura que la que heu escollit és la millor? Car, en fi, vós no podreu donar cap raó de la vostra fe. Direu sens dubte que us recolzeu en el testimoni interior de l’esperit de Déu, mentre que els qui no pensen com vós estan seduïts i enganyats pel príncep dels esperits rebels. Però tots els qui no són de l’Església romana diran de la seva Església el mateix que vós dieu de la vostra, i tindran tanta raó com vós mateix.

»Parleu del consentiment unànime de tants de mils d’homes, de la successió ininterrompuda de l’Església. Però tot això és el mateix llenguatge dels fariseus. Aquests produeixen, amb la mateixa confiança que els creients de l’Església catòlica, miríades de testimonis que no tenen pas una fermesa més tossuda que els vostres i que descriuen, com si les haguessin vistes, coses de les quals només han sentit parlar. Afegiu-hi que els fariseus fan remuntar el seu origen fins a Adam. Es vanten, ells també, i amb una arrogància que l’Església romana no ha pas sobrepassat, de la immutable solidesa de llur Església, que s’ha propagat fins avui malgrat l’hostilitat comuna dels cristians i dels gentils. Més que ningú altre, es defensen per llur antiguitat: és de Déu mateix que han rebut les seves tradicions. Només ells conserven la paraula de Déu, escrita o no escrita… I, tot això, ho proclamen amb una sola veu. I, en efecte: ningú no podrà negar que totes les heretgies no hagin sortit dels fariseus i que no s’hagin mantingut fidels a ells mateixos durant molts milers d’anys, sense cap imposició i per la sola força de la superstició. No parlo pas dels seus miracles; mil persones, i jo les suposo xerraires, es fatigarien si els haguessin de contar. Però és dels seus màrtirs que s’enorgulleixen preferentment. En tenen més que cap altra nació i cada dia augmenta el nombre dels seus que saben sofrir per llur fe amb una singular força d’ànima. En aquest punt, jo mateix sóc testimoni de llur sinceritat. He vist, amb molta altra gent, un cert Judes, que anomenaven el Fidel, que aixecant la veu enmig de les flames que hom creia que l’havien ja consumit, entonà l’himne Tibi, Deus, animam meam offero i no interrompé el cant més que per exhalar el darrer sospir.

»Exalteu la disciplina de l’Església romana; reconec que obeeix a un política profunda i de gran profit per a molts, i fins i tot diré que no en conec d’altra de més ben establerta per a enganyar el poble i encadenar l’esperit dels homes, sempre que no existís l’Església mahometana, que sobrepassa de molt la romana en aquest sentit.

»Ja veieu, senyor, que en definitiva l’únic dels vostres arguments dirigits realment als cristians és el tercer que es fonamenta en el fet que homes sense lletres i de baixa ambició han arribat a convertir gairebé tot l’univers a la fe de Crist. Remarqueu, només, però, que aquesta raó no val pas solament per a l’Església romana; val per a totes les Esglésies que reconeixen Jesucrist.

»Ara, vinc a suposar que totes les vostres raons són a favor de la sola Església romana. ¿Creieu per aquest sol fet haver demostrat matemàticament l’autoritat d’aquesta Església? En falta molt, infinitament. Així, ¿per què creieu que les meves demostracions m’han estat inspirades pel príncep dels esperits malignes i no per Déu? Afegiré que la vostra carta m’ha fet veure clarament que, si us heu lliurat en cos i ànima a l’Església romana, no és pas tant l’amor de Déu el que us hi ha portat com la por de l’infern, principi únic de tota superstició. I bé! Arribareu a portar la vostra humilitat fins a no creure ni en vós mateix i per creure només en altres homes que són ells mateixos condemnats per una gran quantitat d’altres homes, semblants seus? ¿És possible que vós m’ataqueu per arrogància i supèrbia, perquè utilitzo la raó, perquè tinc confiança en aquesta paraula de Déu, que es dóna a conèixer en la nostra ànima i que res no pot corrompre ni alterar? En nom del cel, allunyeu de vós aquesta deplorable superstició, reconeixeu la raó que Déu us ha donat, lligueu-vos amb ella, si no voleu caure en les files dels animals. Acabeu d’anomenar misteris absurds errors i de confondre, per a vergonya de la vostra raó, el que sobrepassa l’esperit de l’home o no li és encara conegut amb creences l’absurditat de les quals es demostra, d’aquests horribles secrets de l’Església romana que judiqueu tant més elevats i per sobre de la intel·ligència com més obertament topen amb la recta raó.

»En tot cas, el principi fonamental del “Tractat teològico-polític”, això és, que l’Escriptura no s’ha d’explicar més que per ella mateixa, aquest principi, que vós proclameu fals tan temeràriament i sense donar-ne cap raó, no l’he pas establert com una hipòtesi; l’he establert sobre una demostració regular i concloent; la trobareu en el capítol VII, en el qual he refutat les objeccions dels meus adversaris, i a la fi del capítol XV. Estic segur, senyor, que, si poseu atenció a aquests passatges i us preneu la molèstia de meditar la història de l’Església (que veig que ignoreu completament) i quan reconeixereu la quantitat de falsedats que els historiadors eclesiàstics ens presenten i per quin procés d’esdeveniments i d’artificis el pontífex de Roma posà la mà sobre el govern de l’Església, estic segur, us deia, que vindreu a resipiscència. És el que us desitjo de tot cor. Adéu-siau».

He afegit a aquestes notes aquesta carta de Spinoza perquè aquest autor és pràcticament desconegut en el nostre país, tot i ser un dels grans creadors del món d’avui. Encara que la meva curiositat ha tingut una mica de vitalitat, no he trobat mai, en el que porto de vida, en aquest país, una al·lusió qualsevol a Spinoza. Silenci tombal. És, probablement, excessiu. Així, aquesta carta, de la qual el menys que es pot dir és que és una bona carta, és una insignificant cuca de llum perduda en la immensitat d’un espai geogràfic determinat. La llum és escassa, però fora d’aquí el paper ha tingut una transcendència immensa. Si la publico és perquè el nom de Spinoza aparegui en aquest desert gris. De cap manera no la publico per tirar oli al foc d’una polèmica multisecular, perquè no ha estat mai aquest el meu temperament. En el curs dels meus anys, la polèmica religiosa, en aquest rodal —si és que es poden utilitzar aquestes paraules—, ha estat molt petita, per no dir que no ha estat res. Ha estat una continuació del vuitcentisme, potser no tan frenèticament indocumentada com en aquest segle. D’un cantó, hi ha tres noms de prou memorable importància: Balmes, Torras i Bages i el P. Ignasi Casanovas. De l’altre, no hi hagué més que qüestions personals tractades a base d’una predisposició típica del país: l’anticlericalisme sistemàticament vulgar i groller. Després de la carta de Spinoza a Burgh —i sempre suposant que arribi a alguns esperits, cosa de la qual és possible de dubtar—, es pot mantenir la polèmica fins on s’ha manifestat fins ara? Aquestes coses demanen un cert ordre, una determinada documentació, una projecció de complexos coneixements. No es poden fer a base —i em penso que la carta de Spinoza ho demostra— del frívol i foll arrauxament. La finalitat de la publicació de la carta no és més que aquesta.

Quan s’arriba a quaranta anys, hom s’adona que entre presentats, saludats i coneguts es forma un nombre de persones d’una certa densitat, fins i tot si no s’ha arribat, en cap moment, a practicar professionalment la simpatia. També és possible de constatar, en aquesta edat, que el nombre d’amics reals que hom té és d’una irrisorietat acusadíssima.

Al final d’un conte de Luigi Pirandello titulat «Non è una cosa seria», conte que el seu autor convertí més tard en una obra de teatre que tingué molta fama, anomenada «Ma non è una cosa seria», hi ha una conclusió formada per una frase extremament aguda del gran escriptor en la qual, parlant del protagonista del conte, anomenat Perazzetti, que precisament havia contret matrimoni, diu: «Perazzetti aveva sposato per guardarsi del pericolo di prendere moglie». El conte fou publicat per l’editor Bemporad en un llibre anomenat «La giara», el 1928. No deixa de ser curiós de pensar que la novel·leta «Non è una cosa seria», de la qual fou deduïda més tard la comèdia, coneguda a tot el món «Ma non è una cosa seria», prové d’una narració molt antiga en el procés de formació de Pirandello, titulada «La signora Speranza», que fou inclosa en el volum «Beffe delia morte e delia vita» (segona sèrie), editat per l’editor Lumachi, de Florència, el 1903. Quan Pirandello es posà a treballar en la immensa feinada de les «Novelle per un anno», que contenen totes les seves narracions curtes en prosa, no donà gaire importància a «La signora Speranza». La inclogué en la darrera part del segon volum (edició Mondadori) entre les obres afegides al gran bloc de la seva prosa. Però la idea bàsica del relat fou una de les seves obsessions més perllongades i en el curs dels anys n’extragué dues meravelles: el conte i l’obra de teatre. La vida humana és tan curta i el pensament literari tan esquifit, que quan un escriptor troba un judici o una situació de rendiment és natural que l’aprofiti el màxim. Gairebé tot el teatre de Pirandello està inclòs —de vegades d’una manera literal— en les seves narracions curtes, que sovint són més completes i matisades que el seu teatre.

Els homes i les dones tenen una tendència irrefrenable a manifestar que hi ha coses que els agraden i altres que detesten. És molt difícil d’establir una línia divisòria entre aquestes coses. El perquè d’aquests moviments de vegades és comprensible, de vegades és un absolut misteri. L’escriptor —home o dona— és el qui tracta de posar sobre el paper aquestes tendències. L’escriptor escriu sobre el paper que tal cosa li agrada o que detesta tal altra. Algunes vegades formula les seves raons; altres, no en dóna cap: simplement formula la tendència. Quan un escriptor arriba a un determinat grau de consciència, el fet de propugnar una afinitat sol anar acompanyat de les raons que té, raons explícites o suposades per a detestar el que no li és afí. És a dir: l’home que escriu s’ha de decidir, això és difícil. L’escriptor ha de decidir. És a dir: ha de tirar. És la cèlebre frase de Stendhal a Mérimée: escriure no és apuntar; escriure és tirar. L’escriptor tira amb adjectius. Tirar bé, endevinar el cop just, equival a trobar l’adjectiu precís. Per a molts i molts escriptors el fet d’escriure consisteix a apuntar. No tiren mai. Per això hi ha mils i mils i mils llibres que no valen res —és a dir, que no passen de ser una infantil il·lusió, una simple prospectiva. L’autor apunta, però no tira. Les planes apareixen plenes de lletres, sorgeix el llibre. Però no és un llibre. És la il·lusió de l’esperit d’un llibre. L’autor ha apuntat. No s’ha decidit a tirar. Escriure només apuntant crea una prosa o una poesia informe, difusa, confusa, un mer soroll verbal. Tirar crea formes precises. L’única cosa que dura és la forma, donada per l’adjectiu precís. L’adjectiu pot ser groller, pesant, dur, intens. No hi fa res. Per a resistir les pluges i les neus, les calors, els freds i els vents dels anys que passen, els adjectius han de tenir una determinada resistència. El que no dura és la fullola, el tel de ceba, el que no té consistència, el que neix esvaït. Decidir-se —tirar— exigeix adjectius d’un pes. L’escriptor ha de donar el pes.

Ara es comença a parlar d’escriptors compromesos, d’escriptors engagés, com diuen en francès —o engatjats, per dir-ho com al Rosselló, amb un gal·licisme intolerable. Es refereixen a escriptors que el públic —el públic de cada tendència— voldria que es comprometessin. Aquesta paraula ha estat sobretot utilitzada després de la Revolució russa. Volen que es comprometin en política, en sociologia, en art, etcètera. Vull dir que es comprometin d’un cantó o l’altre, sigui de l’extrema esquerra o de l’extrema dreta, a favor del comunisme o del socialisme o de Maurras i de Daudet. Ara: aquesta tendència a comprometre’s —que sempre sol tenir un incentiu alimentari— té una importància molt relativa. El primer compromís de l’escriptor, com a tal escriptor, es produeix davant la realitat que l’envolta, davant la llengua que maneja, a través de l’expressivitat mínima que en un escriptor cal suposar. Aquest primer compromís és importantíssim, bàsic, decisiu. Primer de tot s’ha de saber escriure, és a dir, conèixer els elements d’expressió que pot oferir una llengua. Això és difícil. Enormement difícil. Per a posar-se a escriure, la primera cosa que cal fer és trencar la caràtula de la timidesa i de convencionalisme que hom porta a la cara. Quan hom viu en societat, no hi ha ningú lliure. Cal trencar la careta, i això és difícil. Es necessita una vitalitat fenomenal, que de vegades no és absolutament conscient —la vitalitat no és mai absolutament conscient— i que en el públic fa l’efecte de ser un moviment inconscient, i per això, quan no el perdona, fa els ulls grossos. Aquesta és la manera de començar a escriure —és a dir, de tirar. No es tracta d’apuntar, de passar-se la vida apuntant. Cal tirar. Però tirar no vol pas dir tirar a la babalà, a si l’encerto l’endevino, d’una manera arrauxada i bèstia. Tirar vol dir una deliberació de fer blanc, és a dir, de llançar l’adjectiu exacte i precís. No és pas fàcil ni es pot fer frívolament. Demana reflexió, pensar-hi, sospesar-ho, decidir-se. És a dir, tirar. Apuntar no és res. Tirar és l’important. El mot de Stendhal a Mérimée és immortal: escriure no és apuntar. Escriure és tirar.

Ara: l’acte de decidir-se a escriure, l’acte de tirar, a través de quina facultat humana es produeix? Al meu entendre, hom es descriu amb el propi temperament. Si, a més del temperament, el possible escriptor posseeix una determinada quantitat d’esperit, millor que millor. És ploure sobre mullat, que, en aquests països tan freds, àrids i secs, té una gran eficàcia. Escriure amb el temperament —això és l’essencial. Ara —ho dèiem fa un moment—: escriure amb el temperament és, vivint en societat, extremament difícil. En societat no hi ha ningú absolutament lliure i el temperament humà està limitat per tantes limitacions com entre els homes i les dones es poden produir. Cal escriure amb el temperament, però portar-ho a cap és difícil. La timidesa, el convencionalisme, han creat una altra classe d’escriptor que és l’escriptor fictici, el creador d’un estil fictici, el que apunta, el que no tira mai, el que dilueix els adjectius —quan no n’hi posa uns per altres, més amables, menys sorprenents, menys sense pena ni glòria. De vegades, aquests autors poden arribar a la pura marqueteria verbal, sens dubte admirablement ben feta. Solen arribar a fer una carrera social: tenen premis, entren a les acadèmies, fan discursos, tracten d’assenyalar el camí… del no-res. N’hi ha que saben admirablement dissimular la pròpia buidor amb un soroll més o menys estrident. Es troben a tot arreu. La mediocritat és terrible: serveix per a fer una taparada que no deixa ni respirar els esperits millors. El seu estil, ple de llocs comuns, amb adjectius desmonetitzats, sense cap contacte directe amb les coses, generalment molt ben girat, fascina la gent, es converteix en una forma de la moda del moment. Passa la moda, i aquella literatura, que semblava tan fàcil, esdevé inintel·ligible, és a dir, pesada, plúmbia, que fa caure el llibre dels dits.

Cal escriure amb el temperament. Si a més a més s’hi afegeix l’esperit, millor que millor. Si, a més a més, encara, s’hi afegeix una gran lectura i l’erudició possible, encara millor. No es pot escriure amb el temperament sense entrar en una determinada vivacitat mental. No es pot fer en fred. És l’estil fictici, la rutina, els adjectius de rutina, els que es poden escriure en fred. Deliberar, decidir-se, tirar, vol dir triar, deixar un camí per emprendre’n un altre, i la decisió no es pot prendre sense un punt de febre. Quan s’arriba a posseir aquest punt de febre, hom escriu ràpidament, de primer raig, de vegades molt bé —de vegades prou bé perquè les addicions siguin difícils i impossibles. La constatació d’aquesta febre vol dir que hom té alguna cosa a dir. No es pot arribar a cap resultat, escrivint, sense la prèvia possessió de disposar d’alguna cosa a dir —vaga, de vegades, però certa i d’una manera o altra formulable. En aquest país, hauríem de tenir sempre present el que es produí, en la literatura i en general en l’edició dels llibres, en l’època del barroc, que durà segles. D’aquella quantitat de llibres, no se n’ha salvat ni un per medecina.

Les simples observacions contingudes en aquesta nota s’haurien de recordar i tenir presents sempre i a tot arreu i sobretot en un país que no s’ha pas caracteritzat per tenir una sensibilitat literària normal, acusada i visible. Jo no sé si aquest desinterès ha estat produït perquè els autors que l’han escrita donaren un precari resultat humà, o si el desinterès de la gent ha fet que els autors hagin tingut poc interès en el que han fet. La història de la literatura catalana, en tot cas, és plena de misteris. Un dia vaig sentir dir a Joan Coromines que, el gran esforç literari, Catalunya l’ha fet en l’època moderna. L’afirmació, tractant-se de la gran personalitat de qui la formulà, em sembla exacta i certíssima. Aquest esforç ha estat positiu, però potser es troba en els començaments. Almenys, jo ho crec així. Ara es tracta de veure si serà continuat. Encara són rars els escriptors que escriuen amb el temperament. Hi ha molta literatura fictícia, buida, purament rutinària, d’escàs interès humà.

Després d’haver escrit els paràgrafs anteriors, em demano per què ho he fet, quina necessitat hi havia de posar-ho sobre el paper blanc. Haver-ho fet, i no és una escandalosa manifestació de vanitat? L’ofici, els oficis, s’han de fer, s’han d’obrar. Parlar-ne és una pretensió absurda i, a més a més, temerària. Són els altres que n’han de parlar. Creure’s que aquestes coses es poden aprendre com a l’escola es pot aprendre una qualsevol grossa o insignificant trivialitat és un error. Que tothom escrigui de la manera que li sembli, sempre que sigui respectat el geni de la llengua utilitzada i la primarietat no ofegui massa. Només en el curs del temps serà formulada l’última paraula —sempre que hi hagi algú que s’ocupi d’aquestes obsessives nimietats.

En aquests últims anys, he conegut a l’Empordà persones que tenien un nom antic. Així, a Cadaqués, el carnisser es diu Ulisses —Ulisses Ballester, si no vaig errat, que és el primer carnisser d’aquell rodal. A primers de segle hi hagué en aquest poble un salador d’anxova d’una certa categoria que es digué —que nomia, per dir-ho com a Mallorca— Estiliano Sala. Estiliano no és pas un nom de la Grècia antiga, però en la moderna abunden aquests noms. A l’Escala hi ha hagut l’Arquímedes, entranyable amic meu, fill de la senyora Neus, de la relació amb els quals tinc tants records que no acabaria mai d’explicar-los. A l’Escala, hi he conegut també un vell pescador que es deia Hermògenes, al qual la gent deia en Mògenes, un pescador que quan el vaig tractar era un home vell, o almenys prematurament envellit, absolutament solitari, que no havia vist mai en cap cafè i que passava el dia —a la nit anava embarcat en una teranyina— divagant pel litoral, com si busqués, adelerat, alguna cosa que hagués perdut. De vegades, Hermògenes pujava sobre un roc, s’amagava una mica i es podia passar dues o tres hores mirant nedar el peix. Sospito que tirava el rail sobre les salpes que afloraven, menjant el pèl de roca sobre els esculls. Però, sobre aquell pescador tan dolç, tan esborrat i obsessionant, sempre vaig tenir el dubte de saber si era un contemplatiu o un vell petardista, retirat de l’ofici, per la duresa de les lleis. Massanet, l’apotecari de l’Escala, donà per nom a la seva primera i única filla Salomé. Salomé és un nom deliciós, exquisit.

Al poble agrari i mariner de l’Estartit, no recordo haver trobat cap nom antic, a pesar que en aquest poble hi hagué un nombre determinat de persones que foren partidàries de la Icària de Calvet que creà un falansteri a Amèrica del Nord, en la qual prengué part gent d’aquest agregat de Torroella de Montgrí. Torroella de Montgrí ha estat sempre un poble feudal —encara, en gran part, ho és avui— i és perfectament natural que la contrapartida fos el falansteri anarquista. La família Quintana posà a un dels seus fills el nom de Pompeu —el senyor Pompeu de Quintana, que portava un barret copiat del que portava el poeta Mistral, a pesar de no ser poeta, perquè el vertader poeta de la família Quintana fou el senyor Albert. Pompeu és un nom llatí, però em penso que més l’hi posaren per la pompositat inherent al nom que per les seves velles arrels, és a dir, per donar llustre a la família. He conegut, apreciat i estimat un altre Ponipeu, el doctor Pompeu Pascual, condeixeble, gran facultatiu de criatures, fill de Caçà de la Selva i per moltes raons afectat per les idees del federalisme empordanès. A Palamós, hi tenim el gran Diògenes, gran importador de suro d’Extremadura, gran ballador de sardanes, amb Serra de Torrent i Lledó de Sant Feliu de Guíxols. Grans afeccionats als àpats de festa major de les velles cases de pagès d’una determinada categoria. Una vegada vaig preguntar a Diògenes si el seu nom era Diògenes Laerci o Diògenes. «No senyor —em respongué—. Jo em dic Diògenes Sàbat, per servir-lo».

A Palafrugell, hem tingut un nom, si no tan lligat amb el classicisme, almenys molt antic. Era el senyor Abraham —Abraham Dispès—, que vivia generalment a Buenos Aires i que portava una barba tan llarga, tan abundant i fluent, que quan arribava a la població es produïa de seguida, al seu voltant, un ambient de respecte aclaparador. Al Centre Fraternal, jugava a la manilla; solia formular les trivialitats que diu tothom, però mai no es pogué dir que no fos un personatge diferent. Era la barba, la seva barba immensa, que creava l’ambient que en Bram —que aquest fou el nom que li donà el poble— exhalà tota la vida.

Jo no sóc pas un especialista dels noms antics del meu país. És gairebé segur que n’hi ha alguns més. Aquests noms han enfortit les suggestions que s’han fet en els nostres temps per propagar la hipòtesi de la nostra influència grega. Però el cert és que ni en els temps medievals obscurs, ni a l’època feudal, ni en els segles del barroc, no es pot trobar, en els documents d’aquest país, un nom antic. Aquests noms són conseqüència de la foguerada republicana federal de Figueres vuitcentista. Els seus autors, grans admiradors de l’esperit de la Revolució Francesa, lectors dels mateixos llibres, tingueren una gran admiració per Plutarc, i fou a través de Plutarc que es popularitzaren aquests noms, i alguns serviren per a batejar criatures civilment, per les mateixes raons que les persones que en l’època de la meva infància s’anomenaren Baldomer formaven part de famílies que havien tingut una gran admiració pel general Baldomero Espartero. Un meu avantpassat lateral es deia Leopold Casadevall. Era pintor (dolent), havia viscut a França i Alemanya i sabia el grec. La gent li deia en Poldo. Era un recalcitrant solitari, potser una mica misteriós, i un home de bé. Li havien posat Leopold per influència del general Leopold O’Donnell, del qual Mañé i Flaquer féu grans elogis que Maragall —en el retrat de Mañé— recollí amb admirable fidelitat. Però el meu avantpassat no guardà cap fidelitat a la moderació del seu patronímic, es convertí en un recalcitrant contraopinant, ni tan sols es mantingué en el possibilisme de don Emili Castelar, sinó que formà part del Centre Obrer, construí una biblioteca més aviat subversiva i pintà molts retrats de repúblics que penjaven de les parets dels centres avançats del país —retrats probablement semblants, però sense pes, irreals. Així com el cèlebre Monturiol de l’Ictíneo, de jove, fou comunista i acabà els seus dies en el possibilisme de Castelar, el meu parent el pintor fou de jove molt moderat i morí en les files de l’extremisme més recalcitrant, silenciós i callat.

La primera vegada que vaig anar a Itàlia em vaig trobar amb un nom, el de Luigi Pirandello —nom que per a un català serà sempre una mica ridícul—, que començava de bullir en l’ambient sobretot teatral. Era el dinou o el vint d’aquest segle. Pirandello, que havia aconseguit vendre molt pocs exemplars de la seva obra en prosa, s’estava obrint pas, enmig de grans protestes i d’adhesions indubtables, en les escenes, sobretot del nord d’Itàlia. L’opinió literària semblava polaritzar-se al voltant de dos noms: el de D’Annunzio, que era considerat l’essència del barroquisme patriòtic i bufat, i el de Pirandello, que tenia la pretensió menys barroca que es pot tenir, o sigui la pretensió de creure que el caràcter dels homes i de les dones és inexistent en el sentit que és una manera de ser contradictòria, matisada i inaferrable. No cal dir que els papers de Pirandello m’interessaren des del primer moment i els vaig literalment devorar. També vaig assistir, sobretot a Gènova i a Milà, a diferents batalles molt apassionades amb motiu de l’estrena d’obres de teatre d’aquest autor, contrastos que haurien pogut acabar en pures i simples plantofades si el públic interessat no hagués copsat, en l’obra del dramaturg, una qualitat intel·lectual superior i molt poc habitual, i a més, si els actors i les actrius que les representaven no haguessin tingut una extraordinària personalitat. Jo he vist a Itàlia, en aquells temps, actrius, sobretot, d’alta qualitat.

Un dels contes que vaig llegir, llavors, de Pirandello es titula «Donna Mimma», d’algunes ratlles del qual sempre m’he recordat. Aquestes ratlles, les vull incloure en aquestes Notes i a més les vull deixar en italià, perquè crec que les persones que en el nostre país coneixen aquesta llengua són cada dia més nombroses i així les podran apreciar amb les degudes exactitud i profunditat. Descrivint la figura de Donna Mimma, una llevadora d’un poblet sicilià, Pirandello escriu: «…donna Mimma reca un’aria con sé, per cui subito, sopra e attorno a lei, tutto diventa come pinto: di carta il cielo; il sole, una sfera di porporina, come la stella del presepio. Tutto il paesello, con quel bel sole d’oro e quel bel cielo azzurro nuovo sul-le casette vecchie, con quelle sue chiesine dei campaniletti tozzi e le viuzze e la piazza grande con la fontana in mezzo e in fondo la chiesa madre, appena ella vi passa, diventa subito tutt-intorno come un grosso giocatolo di Befana, di quelli che a pezzo a pezzo si cavano dalla scatolona ovale… Ogni dadolino —e ce ne son tanti— è una casa con la sua finestra e la sua veranda, da mettere in fila o in giro per far la strada o la piazza; e questo dado qui, piú grosso è la chiesa con la croce e la campane, e quest’altro è la fontana, da metterci attorno questi alberetti che hanno la corona di trucioli verdi e un dischetto sotto per reggersi in piedi».

La possibilitat que tenen aquestes ratlles de crear, amb la seva presència, paisatges ficticis, irreals, de jocs de daus pintats, és observable. Pirandello ho aconsegueix d’una manera meravellosa, insuperable.

La tendència sistemàtica de Pirandello en les seves narracions al llenguatge col·loquial el porta de vegades, utilitzant un llenguatge tan literari com l’italià, al «cromo» excessiu. Però, en aquests «cromos», s’hi troben de vegades judicis, adjectius literalment prodigiosos i d’una exactitud absolutament anticonvencional.

Quan el pas de l’any ha sobrepassat l’equinocci de primavera —que es produeix el 21 de març i que implica, com tothom sap, el canvi d’estació—, a la gent d’aquest país li entra un gran desfici per menjar faves. Que el català és un devorador més o menys discret de faves, no crec que es pugui posar en dubte. Les faves li agraden i, quan arriba el temps a què al·ludim, el desig és general i intens. En el litoral —que és la faixa que produeix les millors faves del país —l’equinocci sol anar acompanyat d’un temporal o temporalet de mar que els pagesos anomenem el temporal de les faves, d’un temporal que sol portar pluja, sobretot quan és de llevant o de xaloc i l’aigua que sol caure sembla emplenar les tavelles de les lleguminoses, és a dir, fer-les entrar en el període estrictament comestible. Si en el nostre país les faves es mengessin enteres, com és visible en alguns països, com Itàlia, per exemple, en què les faves es mengen amb el xiulet i el gra que té a dins —de vegades crues—, els ruixats de l’equinocci els donen una empenta indiscutible i els xiulets poden agafar una llargada i una tendresa conspícues. El cert és, però, que en el nostre país no es mengen els xiulets, sinó els grans que la beina cobreix, és a dir, les faves estrictes. I la meva idea és que, a finals de març, les faves encara no són ben bé fetes, el seu gust no s’ha format i són simples fibres vegetals desproveïdes de la mínima malícia. Parlo naturalment del meu rodal —rodal, inseparable, és clar, del seu propi clima. Al meu entendre, a darrers de març, les faves no són més que una creació prematura, un desig mancat de consistència, una pura il·lusió de l’esperit.

Ara, com que el desig de menjar faves és tan intens, la gent realment titil·lant tendeix a fer una combinació, de la qual el menys que es pot dir és que és precipitada i, al meu entendre, decebedora i, per tant, errònia i insostenible. Fan faves i pèsols barrejats presentant una combinació que no té cap sentit. És notori que els pèsols, cultivats en llocs redossats i assolellats, vénen primer que les faves. Així, aprofitant aquesta avinentesa hom fa un plat de pèsols certament tendres, tendríssims, hi barreja un grapat de faves petitíssimes i en simple i prematura formació i presenta el conjunt, amb la corresponent botifarra negra i el ramet d’herbes, com un plat de faves a la catalana —les primeres faves de l’any, exactament. El resultat és, al meu entendre, decebedor i lamentable. Com que els pèsols hi tenen una preponderància tan visible, i els pèsols tenen una dolçor tan típica, la dolçor del plat és total. Les faves no tenen gens de força per a donar una qualsevol mostra de la seva presència. Les poques que s’hi troben són d’una dolçor primer sorprenent i després francament sofisticada. No és un plat de faves, com la il·lusió del moment pot, a priori, fer suposar: és purament un plat de pèsols amb alguna fava desvirtuada, petitíssima i escadussera. Són faves que es troben en el pur període de la infantesa, en el Kindergarten d’aquestes lleguminoses i, per tant, d’una presència absolutament negligible. Així, un desig prematur de menjar faves del rodal en què hom viu pot produir desil·lusions molt tristes. En el terreny de la cuina, tot el que sigui evitar desil·lusions a la ciutadania és, al meu entendre, treballar pels interessos generals. És un gran error precipitar-se i voler anar contra la naturalesa. En el nostre litoral, voler menjar sardines a la brasa a darrers de març és un error total: les sardines comencen de ser bones a primers de maig. El mateix s’ha de dir de les faves: les faves comencen de ser bones a mitjan abril, sobretot si les primeres setmanes de la primavera han estat una alternació de pluges i d’ullades de sol fort, que és la combinació ideal de la primavera. Si jo podia tenir l’esperança que s’acceptés el meu consell, no crec pas que pogués afirmar gaires coses més. És un consell basat en una llarga experiència.

El nostre país és, però, un país d’impacients, i potser algú dirà que, posant de manifest aquests arguments, jo sóc un pagès repatani que defenso les faves de cella negra. No. De cap manera. Jo sóc partidari de les faves petites, tendres, de les faves que es fonen a la boca però amb una personalitat formada, és a dir, amb aquell punt d’amargantet, no excessiu però real, i sense el qual no hi ha fava possible. Les faves no han de ser pastoses, ni dures, ni massisses, ni d’una opacitat genèrica. S’han de menjar a base de cometre una lleugera envestida a la joventut estricta. Infanticidis, no! Ancianitats, encara menys. Sostenir la cella negra és —cas de ser resistible— vulgaritzar el paladar en termes indicibles. La fava ha d’ésser jove, la seva fibra vegetal ha d’estar formada, el gust lleugerament amarg és exactament el seu esperit. Les faves d’aquesta categoria tenen una personalitat tan excelsa que no convé, de cap manera, barrejar-hi una qualsevol fibra. I, d’aquestes barreges, la pitjor és el pèsol. L’esperit del pèsol és la dolçor. L’esperit de la fava és l’amargantor. Si hom pretén mantenir-se en la pura autenticitat, aquesta barreja és nefasta. Jo sóc un gran admirador dels pèsols. Crec que és un llegum —sobretot ofegats o guisats— literalment sublim. Però no desvirtueu les coses. No les barregeu. Pèsols, sí! Faves, sí! Barrejats, mai! No us precipiteu. Manteniu-vos en la moderació i l’objectivitat. Estic parlant, ara, als vertaders afeccionats, als qui posen, en aquests afers, per sobre de tot, les coses directes, als qui saben que, en cada moment i en cada cosa, la naturalesa obeeix al seu procés —procés que de cap manera no es pot trencar per més grans que siguin els vostres anhels. Els capricis humans porten els homes i les dones a creure en miracles, a forçar la marxa normal de la naturalesa. D’aquests capriciosos n’hi ha una classe —la més donada a la insensatesa— que creu que aquest procés es pot forçar, amb l’ajuda de diners. En aquest punt, en molts i molts aspectes, però, els diners no serveixen per a res.

Per a convertir-se en una autèntica melodia del paladar, les faves han de ser collides, cuites i menjades —en el seu temps, és clar. Les faves —com tots els llegums del país— no han d’ésser viatjades. El que els fa més mal són les carreteres, els sotracs, els camions, els vagons de ferrocarril, l’absurda mania de la variació geogràfica. Les faves tendres s’han de menjar amb molt poc acompanyament. La meva mare, que, com totes les dones de família d’aquest país i d’aquests anys, té el gust de la cuina, té un principi infal·lible: la cuina s’ha de fer posant-hi una mica de tot, però poc. Les faves a la catalana s’han de fer amb una fullola de cansalada, unes rodelles —poques— de botifarra negra o de sang i un ramet d’herbes de principis d’abril… i res més! Les faves són tan tendres que la transpiració de suc que produeixen és abundant. Com que les faves són un dels aliments de més gran fugacitat, no crec que se’n puguin menjar més —en el seu lloc i en el seu moment— que tres o quatre vegades l’any. Tota la resta són faves viatjades. En el seu estat absolutament autèntic i natural, no han de ser greixoses, sinó lleugeres, les seves fibres han d’arribar a la més decidida tendresa vegetal. Les faves millors del nostre país són les del litoral nord. Les faves han de veure el mar, i, si no el veuen, s’han de produir en les valls que donen al mar. La vall d’Aro produeix faves incomparables.

Ara: jo, que sóc un gran admirador de les faves, reconec i proclamo que els pèsols tenen una qualitat superior, més substanciosa, més dolça, més delicada que les faves —menjats en el seu lloc i en el seu temps, és clar. Tenen, a més a més, una duració superior, més llarga. També han de veure el mar. Els pèsols ofegats amb un acompanyament discretíssim, com els pèsols guisats amb unes costelles de xai de primer ordre, no crec que tinguin rival. És una de les més grans meravelles de la nostra primavera —que en el meu país és tan incipient i escassa. Tant les faves com els pèsols no volen ni fred ni calor: volen la seva temperatura natural. La seva sensibilitat climatològica és excepcional. Això explica per què la precipitació en el menjar-les és un error absolut. Com que la producció primigènia d’aquests elements és escassa, la qüestió se sol resoldre barrejant faves i pèsols i pèsols i faves. Però ni els pèsols accepten el punt d’amargor que tenen les faves ni les faves el punt de dolçor que tenen els pèsols. Es produeix un aigualiment alimentari que no arriba a produir un resultat concret i precís. La voluptuositat culinària —com la voluptuositat amorosa— és un problema d’oportunitat. El català, però, sol ser sempre més sensual que voluptuós, i així, els errors poden ser innombrables.

A la penya de l’Ateneu, hi vaig conèixer i tractar dos crítics artístics de la més gran importància: Feliu Elies i Francesc Labarta. Elies, que era un home de molt poca loquacitat i d’un aspecte de timidesa que de vegades arribava a semblar deliberada i voluntària, escrivia, en canvi, enormement. Era considerat el millor crític artístic existent llavors en el periodisme. Defensava en el periodisme i a tot arreu on escrivia el realisme sistemàtic però vivent. Era un gran especialista de l’impressionisme francès, que considerava el punt més alt a què havia arribat el realisme en el moviment pictòric de tots els temps. Les relacions que vaig tenir amb Elies no es limitaren pas estrictament a Barcelona i a la redacció de «La Publicitat», en la qual fórem companys de taula alguns anys. El vaig trobar a Madrid, férem diverses excursions pels voltants de la ciutat, sobretot a l’Escorial, on, a la sagristia, parlà del Martiri de Sant Llorenç del Greco amb un coneixement i uns mitjans d’expressió inoblidables. Visitàrem també el Prado, sobretot la sala de Velázquez, i em demostrà que els realistes diríem antics, com Velázquez mateix, pintaven amb autenticitat diversa els objectes exteriors segons la riquesa dels models —o dels objectes proposats a la seva observació. Així, Velázquez pintà els caps dels cavalls i sobretot els seus ulls amb una perfecció quasi sobrenatural i, en canvi, de qualsevol manera les potes dels animals, per no considerar-les tan dignes. Elies defensava la teoria de la unitat de la matèria i per ell tanta riquesa pictòrica hi havia en dues arengades com en una roba de burell. El seu llibre «La pintura francesa fins al cubisme» és un gran llibre.

Francesc Labarta era un ateneista de primera hora. Era fill del vell Labarta, que havia estat interessat en ferros i havia potser influït Santiago Rusiñol en la dèria que hi tingué i en la col·lecció que arribà a tenir. El Cau Ferrat prové d’aquests vells suggeriments. Francesc Labarta era professor d’una escola municipal d’art. No crec que hagués escrit mai res. Com a professor —segons els seus deixebles Sisquella, Serra, etcètera—, fou un excel·lent professor. A l’Ateneu —quan parlava— donava gust de sentir-lo. Era un gran dialèctic extremament cultivat i documentat. Era agut, sensible i de vegades molt sarcàstic. Quan parlava de coses d’art, hi feia jugar una tal quantitat de factors que els qui el solíem escoltar quedàvem creixentment sorpresos. Potser de vegades era una mica massa difús, però quan acabava les voltes que volia donar tornava al pern de la conversa amb més claredat que quan feia un moment l’havia aparentment deixada. Labarta era un món de coneixements, una barreja de coneixements professionals i de coneixements intuïtius que feia un gran efecte.

Aquells dos grans crítics eren, a més, artistes. Practicaven tots dos la pintura. Feliu Elies, gran treballador, home ple de curiositat, infatigable escriptor, tenia encara temps de dedicar-se a pintar dues o tres hores el dia. Labarta no era pas tan ordenat, tendia una mica al desmanegament, però també pintava sempre que podia. Ara bé: no crec que arribessin, en cap moment, a pintar res que valgués la pena. Estic segur que haurien fàcilment prescindit dels seus grans coneixements per fer, amb els pinzells a la mà, alguna cosa que hagués valgut la pena. No és pas que jo entengui res d’aquestes coses, però ho vaig sentir dir, durant anys amb tanta persistència i a persones que en aquest punt veien créixer l’herba, que com més bons crítics eren més malament pintaven, que em vaig haver de sotmetre a l’evidència. En definitiva, aquesta contradicció em féu un gran bé. La joventut no admet les contradiccions. D’uns determinats antecedents, en dedueix, de vegades, unes determinades conseqüències. El fet de vegades succeeix. Altres no es produeix. Es produeix exactament tot el contrari. I això precisament és el que s’ha de saber si es vol fer algun pas en la vida. L’amistat amb Feliu Elies i amb Francesc Labarta em féu un servei valuosíssim.

Aquest any, els efectes meteorològics de l’equinocci de primavera han estat llargs. Ara, gairebé després d’un mes de canvi d’estació, no hem tingut ni un dia de primavera. La temperatura potser s’ha suavitzat, però hem tingut moltes boires, temporalets de llevant, mareirots de migjorn, hores i hores de vent de garbí, humit, inclement, tètric i reumàtic. He passat molts d’aquests dies en un hotel de la costa pràcticament buit, en un paisatge molt solitari. Per la finestra de la meva cambra veia una platja, el mar, un cel tèrbol i espès, els rocs del litoral immediat. Tot plegat era una mica desconsolat, però a mi m’agrada el mar i sobretot el Mediterrani. El mirava de darrera els vidres del balcó de l’habitació. De vegades el grau d’humitat era tan elevat que els vidres s’entelaven. Darrera els vidres, dret o assegut en una poltrona, solia mirar el mar fumant cigarrets. Els feia jo mateix, per passar l’estona. Encenia el cigarret. Una cerilla. S’apagava de seguida. Una altra cerilla. El tabac ordinari, de l’estanc, sempre s’apaga. De vegades us en cau una mota encesa en el cuixot dels pantalons i sentiu una olor de socarrat. En tot cas, el mar m’agrada sobretot immòbil, en calma, principalment en el flamejar del capvespre d’estiu, quan, sobre l’ampla extensió de les aigües, hi tremola un deliri distret, mecànic, de llums i de colors —i que no puc separar de les imatges incertes de la vida humana. A Mallorca, el port d’Andratx, la boca del qual està encarada a ponent, té condicions meravellosament específiques per a aquest espectacle. Ara: en el curs d’aquest equinocci, aparegué un altre mar, més aviat el mar tenebrós dels antics grecs, emboirat, misteriós, molt limitat d’horitzons, crispat. Vaig esperar dies i dies que el temps es posés a la bona, que el mar es calmés. De vegades la ingenuïtat humana és indescriptible. A mi m’hauria agradat que hagués fet bon temps, però, equina relació pot tenir la meva conveniència personal amb els jocs i re jocs de la naturalesa? En les llargues hores de vent de garbí veia passar els núvols sobre l’horitzó, cap al nord, impulsats pel vent, d’un color de plom i un caminar monòton i fatídic. Era un pas que no feia soroll. La naturalesa en moviment, però només perceptible per la vista. El mar era diferent. La costa essent enfrontada a llevant i sud, la platja, que tenia una curvatura molt acusada, era agafada de gairell per les llargues onades de llevant i de ple a ple pels mareirots de xaloc i de migjorn. La mar de llevant tenia un ímpetu fabulós, rompia en els niells, cobria els esculls i rocs del litoral d’una escuma blanquíssima, que es movia fent un rabeig enorme i poderós, fent un soroll sord i vastíssim. El soroll de la ressaca es pot sentir de molt lluny, però fou quan vaig entrar a l’habitació d’aquell hotel solitari i desconsolat que en vaig sentir la invasió d’una manera aclaparadora. Em féu el mateix efecte que si les parets de l’habitació haguessin desaparegut o com si fossin simplement de paper i el rabeig de l’aigua l’envaís. Aquest soroll, el vaig sentir hores i hores, dies seguits. A la llarga, és clar, m’hi vaig habituar més o menys. En definitiva, els sorolls es poden sostenir a causa de la seva fugacitat. De vegades entren amb una gran força, duren una estona més o menys llarga i acaben esvaint-se. Aquell durà diversos dies. Fou un soroll establert, immòbil, monòton, com si una voluntat sobrehumana el mantingués. La força, la duresa, l’ímpetu del mar, són indescriptibles. Jo esperava els bons dies. Esperava que el soroll de la ressaca es diluís, que, com tots els sorolls, tingués uns límits, que l’habitació de l’establiment desemparat entrés en un silenci indispensable, habitual. Em pensava que la naturalesa faria la meva conveniència. Quina esguerrada follia!

Els mareirots de migjorn tenien un altre aspecte. La platja tenint una curvatura fonda, les onades hi entraven fent un ventall que s’obria sobre la sorra. Després de les tres onades llargues, venia un moment de calma i després les onades es repetien. Era una mica monòton, però més silenciós i sense tanta força interna. Les onades pujaven sorra amunt amb una voluptuositat gairebé enrinxolada amb un lleuger fistó d’escuma en les formes, i l’aigua era de vegades tan prima que es moria en el glu-glu de la sorra. El soroll de la mar de llevant s’havia gairebé extingit. Mirava el mar de darrera dels vidres del balcó. Cansat de fumar cigarrets, de vegades em ficava al llit. Els llençols, però, semblaven mullats i la humitat era molt intensa. Com que era un hotel d’estiu, no hi havia prou roba de llit. Me n’hauria pogut anar, naturalment. Però on pots anar, bou, que no llauris?

És molt probable que la semblança, de vegades prodigiosa, que tenen els cossos dels homes i de les dones, sobretot a partir d’una determinada edat, es trobi en els orígens del narcisisme. Si haguéssim de demostrar el que diem amb una certa puntualitat, faríem un paper molt llarg i probablement inintel·ligible. Així, deixem aquesta observació merament intuïtiva a les persones que personalment l’hagin copsada. Les altres, val més que no s’amoïnin. Millor per a elles.

En les relacions entre els sexes, en les relacions d’un home i d’una dona, l’olor dels cossos humans és una cosa decisiva. La capacitat d’absorció o la incapacitat d’absorció de l’olor de l’altra persona es troba també en el gest de repudiació, o sigui en la base del narcisisme. El narcisisme és molt més corrent que la gent no es pensa. El narcisisme és una catàstrofe sexual callada; la incapacitat d’absorció de l’olor de l’altre pot originar també catàstrofes espectaculars i sorolloses. A Itàlia, qualsevol persona us dirà que el nas del Dant assenyala la presència d’un home que fa l’efecte de trobar-se sempre davant una cosa que puzza, o sigui que fa mala olor. Aquest fet potser és l’origen de la tendència a la idealització d’alguns poetes i de moltes persones que no han escrit mai cap vers. Beatriu, com a imatge ideal de l’altre sexe. Tot això deu voler dir, en definitiva, que la masturbació és un fenomen fatídic. Objectivament parlant, la masturbació és un fenomen ridícul però fatídic.

La peresa és l’humus de la vida intel·lectual. Quan s’ha observat una mica la vida, és molt difícil de no estar-hi conforme. Ho dic, tot i que jo l’he observada ben poc. Ara, en la pràctica, hi hauria molt a dir. La peresa, com a acumulació d’una determinada quantitat d’humus incitant i productor, de vegades tendeix a donar algun rendiment —altres a no donar-ne cap, gens. En aquest últim cas, la peresa es troba en l’origen de l’avorriment, del tedi, del narcisisme còsmic, de la inadaptació total a les condicions sovint horribles, de vegades precàries i de vegades agradables, de la vida. Ara, mirant aquest panorama des d’un punt de vista estrictament personal, hom queda sorprès de veure com són de fàcils d’acontentar els homes i les dones en les coses íntimes. Ara, aquesta visió estrictament personal podria ser incerta, atès que les relacions dels altres són un pur misteri.

Jo no he estat mai partidari de la peresa, com a dogmàtica de l’humus intel·lectual. Sovint apareixen uns tipus pelats, intel·lectualment, com unes rates inconsistents, desproveïts de tot fonament previ, que arriben a fer alguna cosa remarcable i positiva. Sempre he estat partidari de l’obsessió permanent —d’una obsessió qualsevol, com aquesta, ridícula, d’escriure— com a origen de l’acció. Així, tant com amb l’humus de la peresa, o més, les coses es fan en virtut del principi que l’appétit vient en mangeant —per dir-ho en francès— i que, com més es fa l’amor, més ganes se’n tenen. Una qualsevol obsessió pot ser molt positiva, perquè pot crear paciència. La peresa, l’avorriment, creen un frenesí dissimulat però totalment estèril.

Jo formo part d’una determinada tribu. Aquesta tribu ocupa una determinada àrea geogràfica, té una manera absolutament personal de veure el món, parla una llengua determinada, pobra, poc treballada, mísera —constitueix el que ara es comença d’anomenar una àrea lingüística. Per causes més o menys conegudes, històricament parlant, aquesta àrea lingüística quedà enclavada entre dues grans cultures —la cultura de la cort dels Borbons, la cultura de Versalles i la de la Casa d’Àustria— com la prima fullola de pernil entre les parets d’un sandvitx. La llengua de la tribu en patí moltíssim. Durant segles, en aquest espai, es féu un enorme esforç de castellanització, que no donà cap resultat apreciable, i Quin resultat podia donar? La gent que en podríem dir educada parlà com els sermons dels oradors sagrats, buits i ineptes. La descomposició de la llengua en el poble arribà a extrems de grolleria. Però aquests segles deixaren un rastre: una forma de bilingüisme intranscendent però que ha persistit:

Jo —dintre la més gran modèstia i com aquell qui va a la processó amb una petita candela— formo part de la generació postnoucentista. Aquests noucentistes foren uns formidables personatges: molt europeistes, antiruralistes, molt oberts, ciutadanistes. Escriviren una llengua no gaire natural, molt universitària, amb molts filferros aristocràtics. ¿Tractaren de fer-se una idea real del país, sobretot en relació amb la situació de la llengua? És permès de posar-ho en dubte. Parlaren de la Catalunya grega. Valga’m Déu! En què deu consistir la Catalunya grega? Foren molt sensibles al que un regidor de Palafrugell de la meva joventut en deia l’estètica. Eren universalistes. «Ara escriuré una cosa universal!», vaig sentir un dia que un d’ells deia. Escriví un paper inintel·ligible al carrer d’Aribau i no diguem a Cardedeu. Els universalistes no solen ser comprensibles en el seu propi país. És una pretensió ben curiosa, estranyíssima.

Nosaltres, els qui vinguérem després dels noucentistes, creguérem que el fet d’escriure és perfectament compatible amb la utilitat general. En la situació en què es troba la nostra llengua, la primera obligació de l’escriptor és interessar-hi el poble i, dintre la màxima dignitat, fer-la còmoda, fàcil, donar-li el màxim d’apetència. Per les circumstàncies històriques a què férem referència, ens trobem davant un poble bilingüe. La immensa majoria dels habitants de la nostra àrea lingüística parlen el català. Mentre la llengua es manté en l’aspecte auditiu, la situació és perfectament normal. L’escola és castellana; auditivament, però, la llengua és l’autèntica. Ara, quan es tracta de llegir-la, i no diguem d’escriure-la, l’àrea es redueix considerablement. Com que, la situació, l’hem viscuda en la nostra pròpia família, no cal insistir.

Sobre la realitat creada pel bilingüisme, Alexandre Galí ha escrit unes paraules memorables, que caldria no oblidar mai, entre altres raons, perquè ajuden a comprendre la situació del país en els moments presents. Segons Galí, davant la seva llengua, el català té tendència a inhibir-se i a sentir una sensació d’impotència. «El fenomen de la inhibició —escriu Galí— té lloc quan l’individu economitza l’ús de la pròpia llengua perquè li sembla tenir la sensació que és una cosa inferior i no fa servir la llengua imposada perquè no la coneix prou bé o per les dues raons a la vegada, que és la cosa més freqüent. La solució més fàcil per a l’individu és inhibir-se i, consegüentment, callar». «La inhibició —afegeix Galí— semblaria que es pot salvar amb un esforç de voluntat, però no és així: la impotència és ja un fet consumat, ja és la malura que s’ha arrapat al sistema de l’expressió». La inhibició crea el català eixut i esquerp, sense mitjans ni matisacions d’expressió. La impotència crea el català —aparentment almenys— adulador, perquè el porta a creure que el que té davant és superior —cosa que en la immensa majoria dels casos no és certa.

En els meus primers contactes amb el professor Vicens i Vives, aquest senyor em digué que la característica principal de Catalunya és la voluntat d’ésser. Més tard, Vicens escriví i glossà aquesta observació copiosament i amb molt bon sentit. Jo crec que resumeix d’una manera exacta l’esperit de tota una generació —de la nostra generació. L’única arma important que tenim és la voluntat de personalització. Nosaltres, la generació postnoucentista, treballem i treballarem per augmentar la voluntat d’ésser. Una literatura —en totes les seves formes— és l’esperit d’una llengua. Fondre llengua i poble és donar-li un esperit. És la primera obligació d’un escriptor. Aquesta feina és la primordial, i, si convé sacrificar-hi tres generacions, cal fer-ho impertorbablement.