Tinc una tendència a no creure que l’origen de la misantropia sigui sempre la insatisfacció filosòfica. Penso en els dos versos-clau de «Le Misanthrope» de Molière:

Quan, a París, ja fa alguns anys, freqüentava el teatre del Vieux-Colombier circulà una definició del personatge de Molière, el misantrop, per Copeau, que al meu entendre és lapidària: «C’est un monsieur qui veut parler à une dame et qui n’y arrive pas».

Comptar les persones que es troben en aquest cas seria llarguíssim i, sospito, no gaire agradable.

La il·lusió amorosa —és a dir, l’amor físic— crea la bellesa femenina. A través de les altres formes d’amor, la il·lusió no es produeix i, per tant, la bellesa queda reduïda a la presentació merament externa —estètica.

L’amor físic va lligat, és inseparable de l’esperit. Una dona lletja amb esperit és infinitament més important que una dona bella fava. Una dona lletja expressiva amb la boca, els ulls i el nas plens d’esperit. És una meravella. En els països del barroc, el mite de la dona exclusivament bella, però sense res més, ha produït desgràcies immenses. El mite encara dura. És horrible.

L’expressivitat d’una dona accentua sobretot la malícia i la sàtira, que són la sal de la vida. La sàtira de les dones no és altra cosa que el pur bon sentit, l’horror de la vanitat, de la pedanteria, de la infatuació, de la hipèrbole, etc. Aquestes qualitats poden arribar a donar a una dona el sentit còmic, que és una cosa excelsa. El sentit còmic alleugereix la vida. La seriositat sistemàtica la fa pesadíssima.

La ironia és un ingredient —quan existeix, és clar— que dificulta l’entregent entre homes i dones. La ironia sempre tendeix a convertir la persona que suposadament la posseeix en un ésser misteriós i incòmode. Abans de casar-se, la ironia que es pot haver produït en la parella és perdonada fàcilment. Després del matrimoni és més difícil. De vegades es pot convertir en una nosa familiar, que, com totes les noses, Pot ser molt engavanyadora. Pot arribar a convertir-se en un abscés. L’amor físic (compartit) és incompatible amb aquests convencionalismes en definitiva ridículs.

L’amor s’ha comparat, en totes les èpoques, amb el mar, amb la inconstància del mar, les molèsties que produeix, les angúnies que sovint projecta. Aquesta comparació ja significa, per ella mateixa, que l’amor és, generalment parlant, un desastre molt vast, l’origen, a tot arreu, d’incomptables misèries. L’amor pot tornar els homes i les dones absolutament miserables, se sol prendre l’amor seriosament, però no sembla pas que el resultat ho confirmi. Els homes i les dones, que, segons diuen, som molt vius, hi apliquem tota classe de mètodes pensant en l’eficàcia, de vegades molt complicats i confusos. Generalment aquests mètodes, a la curta o a la llarga —més a la curta que a la llarga—, es demostren inservibles fallen. El mètode menys utilitzat és l’atracció mútua física —compartida. És el més directe i senzill. L’única forma de l’amor que no s’assembla amb la monstruositat del mar és la forma física. Aquesta forma d’amor també es pot dissoldre i passar avall, certament. Què és el que no desapareix i fuig en la vida? Però, si aquest fuig i se’n va, ¿què serà de les altres formes de l’amor? La vida és poc divertida, d’escassa amenitat, pesada. Accentuar, amb l’amor, la seva pesantor és un error fatal, estranyíssim.

Descripció de la dona romana feta pel novel·lista Corrado Alvaro, que tradueixo: «Cura excessiva d’ella mateixa per amagar la pròpia frigiditat, vanitat immensa cultivada des de la infantesa, terrors religiosos i clericals, avidesa, sentiment d’inferioritat si no va vestida amb una elegància extremada, fàstic de l’home perquè l’ha vista en actituds antiexhibicionistes…». Oh, el Mediterrani! Complexitat immensa!

La perfecció prodigiosa del sistema literari i de l’estil de l’escriptor Joaquim Ruyra fa suposar l’existència d’un temperament molt voluptuós i la contrapartida social d’una sensualitat ofegada, secreta, refoulée; es pot veure en frases com aquesta: «Platges fines i coixinoses, com els flancs d’una verge» («Pinya de rosa», volum II, 206). Podríem citar-ne d’altres. La paraula «coixinosa» és horrible (Ruyra tingué un fons de mal gust), però és molt significativa perquè és d’un erotisme explícit. Els coixins dels flancs d’una verge —o d’una dona encara que no ho sigui tant— impliquen una visió molt clara del que diem. El pintor Sunyer,’que fou un gran voluptuós, com a artista i com a home, l’hauria compresa i n’hauria tret el rendiment. La llàstima només és que Ruyra no s’hagués adonat que «coixinosa» és horripilant i sagristanesc. Hauria d’haver escrit la frase d’una altra manera i li hauria estat de més utilitat per al que indubtablement volgué dir. L’erotisme de Ruyra és vulgarot, o sigui normal, però dens.

Stendhal és potser l’observador de la vida francesa, en el que aquesta vida pot tenir de permanència, que ha escrit més vegades que el que agrada realment al francès és el vodevil. Aquest gènere teatral féu el ple en els anys de les més embafadores convenances, de la més asfixiant respectabilitat: en el segle passat. Al català, el vodevil li agrada enormement, com pogueren observar les persones de la meva edat en els anys de la nostra joventut. El vodevil és la contrapartida de l’acoblament frustrat. L’àrida frustració de la pornografia íntima, positiva i normal, porta inevitablement a aquests esclats de pornografia pública, trista i abjecta. No ens podem moure d’aquests dos extrems animals.

Sobre les il·lusions, el millor que he llegit es troba en les pàgines 46 i 126 del volum primer del «Zibaldone» reduït, de Leopardi, editat per Le Monnier, de Florència. Resulta, només, que després d’haver llegit les coses més inqüestionables, més decisives i més precises sobre i contra les il·lusions, és quan són més abundants i se’n tenen més.

De vegades, el cèlebre Menéndez y Pelayo és molt lleuger. En els «Heterodoxos» parla del nostre estimat apòstata Anselm Turmeda —un dels pocs escriptors catalans antics alliberats de l’oceànic avorriment clerical— amb una temerària seguretat. Assegura («Heterodoxos», volum II) que l’apostasia de Tur-meda (es féu mahometà a Tunis) tingué un origen moral: una passió carnal. L’anomena «fraile corrompido y vicioso apòstata». Si la principal finalitat de la seva decisió fou casar-se, no crec pas que pugui justificar la utilització d’adjectius tan temeraris. Un dels principals biògrafs d’Anselm Turmeda, Agustí Calvet, ha demostrat que l’apostasia del frare anà precedida d’una crisi espiritual molt influïda per medis intel·lectuals averroistes i materialistes amb els quals estigué en contacte a Itàlia. José Maria Pou y Martí O.F.M., «Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes, siglos XIII y XIV», Vich 1930, pàgs. 450-460, és d’una lectura indispensable. Com a bon catòlic espanyol, Menéndez y Pelayo és, sovint, d’un fanatisme revoltant.

Un dia al boulevard, a la terrassa del Café Napolitain, parlant de la Inquisició i altres coses d’Espanya, Jean Cassou deia adreçant-se a Julio Camba:

«—Ustedes, los españoles, lo que no pueden comprender es que Jesucristo sea judío.

»—Bueno, a mí personalmente —contestà Camba— me cuesta poco comprender que Jesucristo fuera judío. En general, sin embargo, creo que tiene usted razón. En España mucha gente cree que Jesucristo fue castellano, que se llamó Gutiérrez, pero que fue conocido con el pseudónimo de Jesucristo, que tuvo mucha influencia y fue una elevada autoridad eclsiástica… Usted, Cassou, que es hispanista, sabe mejor que yo que a los españoles nos gustó siempre la exactitud y la precisión. En estos asuntos hemos sido siempre inconmovibles, monolíticos y de una admirable constancia.

»—Así es, en efecto…» —digué Cassou rient darrera els seus vidres de miop avançat, amb els seus ulls blaus…

Una cosa que deia també Camba era que Lisboa era una ciutat absolutament gallega —que era la capital de Galícia autèntica i real. Aquests judicis solien esbalair els castellans que l’escoltaven i de vegades sorprenien els mateixos gallecs. A Camba —ue havia rodat molt—, Lisboa li agradava moltíssim. En diferents etapes de la seva vida hi passà llargues temporades. A entrada de fosc, solia sortir de l’hotel on s’estatjava, molt mudat —corbates brillants, sabates lluents, empolainat, un bastonet, un barretet adorable—, i es passejava pels carrers del centre. Anava vestit de portuguès i semblava el portuguès més portuguès de la capital de Portugal. Feia molt bona cara.

El mes de setembre la família es traslladava al mas de Llofriu i els diumenges, passant per corriols adorables i en fila índia familiar, anàvem a missa a la parròquia del mas. A missa acabada, sortíem a la Plaça amb mossèn Carles, el senyor rector, sempre seguit del seu gos pigallat, rodó, inútil i insignificant. Al banc de pedra de la creu de terme hi solia haver Un home vell, ferit, molt desgavellat, terriblement aclaparat, amb moltes mosques a la bragueta.

—Mosques a la bragueta, diabetis… —digué un dia el meu pare a mossèn Carles.

—Vol dir? —contestà el reverend amb una cara estranyadíssima, literalment astorat, com si tingués la sensació que el meu progenitor hagués descobert un enrevessat complicadíssim misteri de la naturalesa.

És absolutament inexplicable que en aquest país hagi hagut mai ningú que hagi fet una referència a la felicitat mental multisecular dels eclesiàstics.

«La solitude est une belle chose; mais il faut quelqu’un pour vous dire que la solitude est une belle chose». Balzac, citat per Poe en «The island of the Fay». És exacte. Per mantenir-se en l’opinió que la solitud és una bona cosa, és molt útil que una persona us ho reconfirmi d’una manera seguida, persistent i clara.

El millor que s’ha escrit potser sobre la glòria és aquella frase de La Rochefoucauld: «La gloire est le soleil des morts». És una frase que fa un gran efecte, i l’impacte que degué produir, en un saló del segle XVIII, probablement fou màgic. Ara modestament només podríem dir que el sol, a l’hivern, en el nostre país, no és ni tan solament la glòria dels vius, perquè aquesta glòria, segons unànimement afirmen les senyores, és la calefacció —i encara no pas totes les calefaccions, sinó les eficients.

Aquella tarda, a la penya de l’Ateneu, Pujols contà una anècdota de gran qualitat. Explicà que havia pujat al segon pis de la casa i que hi havia trobat un vell amic, que s’havia fet soci de l’Ateneu «exclusivament per llegir» i concretament «per llegir filosofia». S’hi acostà, es saludaren i constatà que realment llegia un llibre de filosofia.

—Senyor Puigdengoles [posem per cas] —digué Pujols—, el felicito. Veig que llegeix molt i que llegeix filosofia…

—Sí senyor —li contestà—, llegeixo filosofia, però a vostè ja li ho puc dir: em retinc! No es pot pas matar tot el que és gras…

Eugeni d’Ors, que es trobava a la reunió en un estat crepuscular i lànguid, quan Pujols hagué parlat es transformà. Els ulls se li avivaren, les amples saltes se li enriolaren i el seu ventre inicià uns moviments com de singlot intel·lectual (el que en italià s’anomena sussulti) realment remarcables. (Direm per precisar que aquell estiu el Pantarca s’havia tornat molt corpulent, estava molt gras, i amb robes clares —era a l’estiu— semblava el que llavors s’anomenava un graixando).

Després d’haver contat l’anècdota, Pujols entrà en un estat de somnolència molt acusada, amb una perfecta naturalitat. No hi donà, notòriament, gens d’importància i ja no digué res més.

D’Ors no féu tampoc cap comentari verbal, però vaig constatar que anava paladejant la història i que interiorment semblava cada vegada més interessat —en realitat, més apassionat. Després vaig veure —en els escrits posteriors de d’Ors— que li havia produït un gran impacte. S’apropià l’anècdota i en la llarga temporada de Madrid la utilitzà llargament no solament en el terreny del seu adoctrinament periodístic, sinó en societat. Sembla que en societat tingué un èxit extraordinari. En realitat, la presentà com un símptoma inequívoc de la realitat cultural nacional. Considerà que retenir-se —em retinc!— davant la cultura i la il·lustració i els coneixements, retenir-se, era una característica típica de la mentalitat general. Quina era la causa de la retenció? ¿Alguna predisposició biològica? ¿Un moviment defensiu d’estratègia social? Una tendència a la peresa mental? ¿Un prejudici a creure (quan es té salut) que hom viurà sempre i que tot s’ha de fer amb calma?

El cert és que en un moment determinat, Ors no pogué aguantar i digué en veu alta:

—Escolta, Paco!

Pujols no el sentí, però el doctor Dalí el tocà a mica del braç i el despertà. (Feia una tarda d’estiu realment densa i humida). Pujols parpellejà un moment i es posà a escoltar amb el pom del bastó entre les dues mans.

—Escolta, Paco! Aquesta anècdota, l’has inventada?

—No. Del mateix sentit te’n podria explicar a centenars. Ara, si l’hagués inventada (i això vull que quedi ben clar), seria igual. És l’anècdota d’un home del país, absolutament mediocre, o sigui l’anècdota de la parsimònia de la ignorància, de l’ase, suposant que aquesta atribució no sigui un producte purament popular. Jo no sé si tu pots comprendre aquestes coses, aquesta classe de persones —tu, que has estat un gormand de les idees i de la cultura i has devorat tot el que se t’ha presentat. Modèstia a part, aquest és potser també el meu cas. L’entrellat, les relacions entre l’esperit i la matèria, entre els homes, són molt variats.

—Però, i tu no creus que hi ha, a més, alguna causa concreta del fet de retenir-se?

—Hi ha, en primer lloc, la constatació científica —digué Pujols, una mica enervat—, o sigui les relacions entre l’esperit i la matèria de què et parlava. Hi ha, a més, la pressió que en aquest país produeix la formació clerical, enorme esforç a favor de la ignorància i la mentalitat tradicionals.

Ja ningú no digué res més, i la qüestió es dona per acabada. Ara: per posar les coses a lloc, l’anècdota no és de D’Ors, sinó del senyor Paco.

El paràgraf d’Aldous Huxley que va a continuació es pot llegir en el seu llibre «Grey Eminence». És, crec, extremament important, declaradament decisiu:

«Són ben pocs els homes que volen alguna cosa intensament, i, d’aquests pocs, només una ínfima minoria és capaç de combinar la força de voluntat amb una continuïtat invariable. La majoria dels éssers humans són criatures espasmòdiques i intermitents, als quals agraden, per sobre de tot, els plaers de la indolència mental». «Per aquest motiu —diu Huxley— una voluntat enèrgica i invariable es converteix, de vegades, en un poder tan terrible, gairebé en una força hipnòtica». Llucifer, l’encarnació mitològica més alta d’aquesta intensa voluntat personal, i els grans homes que l’han tinguda en l’escena de la història, participen, fins a cert punt, de la força i de la magnificència satàniques. A causa d’aquesta força i d’aquesta magnificència tan diferents de la nostra debilitat i la nostra fluixesa mental, girem la vista nostàlgicament devers les biografies dels grans homes i a cada nova imitació de Llucifer que sorgeix ens hi prosternem davant i li demanem que ens salvi. Per la seva part, a molts d’aquests grans homes els agradaria vertaderament de salvar els altres. Atès, però, que essent, no sants, sinó llucifers mesquins, els seus ben intencionats esforços només poden arribar, en alguna forma esporàdica més o menys desagradable, a la perpetuació d’aquelles condicions per la supressió de les quals la humanitat lluita perpètuament.

Hi ha tardes de començaments de la primavera, al mas, assolellades, però amb una mica de boirina, sense vent, que sembla que s’han aturat. Hi ha un silenci, una suspensió, una calma, que si es projecten sobre un cos físicament equilibrat, més lleugerament decantat a la contemplació que a l’agitació i a l’angoixa mental, són literalment inefables. (Aquesta paraula, «inefable», ha estat destruïda per la propaganda habitual). La gent de la casa ha anat a fer menjar per als animals. Els gossos (que sempre lladren) els han seguits i s’han allunyat. Els animals domèstics han entrat en la inexistència de la digestió saturada. La calma és total, no se sent res, la casa, els camps del voltant, el món exterior, entren en un estat d’aturament. No fa cap vent, i els arbres es mantenen mòbils, en una prodigiosa naturalitat, en una indiferència magnífica. La llum cau sobre la terra i s’hi manté amb una mobilitat aparent, l’atonia és tan profunda que se sent passar el temps. Però, ¿se sent passar realment el temps? Sospito que no se sent res —ni tan sols els moviments del cor, quan es produeix la coincidència amb un estat físic saludable. És a dir, insensible, indiferent. Davant la llarga suspensió quedeu una mica sorprès. La sorpresa us porta a parar lleugerament l’orella. No es produeix res, no es veu ningú, no se sent res… Mireu un moment el cel —lleugerament enteranyinat— i encara se us accentua la impressió que sou un simple element, passiu, a penes existent, d’una naturalesa immensa, present, inassequible. El cel és una cosa inviolable — i per tant tristíssima. És la nostra agitació el que ens priva de veure-ho. La lleugeresa no existeix. El pes existeix. En la hipòtesi —totalment gratuïta— d’una altra vida sensible, pensarem, enyorarem alguna cosa de la vida d’aquest món? De vegades penso que els únics moments que enyoraré seran aquests de començament de primavera, de primeres hores de la tarda, en aquesta casa silenciosa, d’atonia física, en què no es desitja res…

«El color és l’expressió i el sofriment de la llum» (Goethe). És una frase, merament, i, pel meu gust, excessivament literària. Els escriptors, fins i tot els que, com Goethe, han tingut un gran respecte per la veritat científica, s’han cregut obligats a escriure aquestes frases falses i insuportables.

Paul-Louis Courier.

Fa anys que el llegeixo intermitentment en el dos volums de Garnier de 1925. Però com més el llegeixo més pesat em resulta, a causa de la perfecció mateixa. És un escriptor prodigiós. Aquesta prosa «acreditada i sàvia» —deia Sainte-Beuve. És una rosa plena de versos blancs. Courier és un sibarita dels versos blancs. Només en francès s’han pogut fer aquestes filigranes —que en definitiva m’avorreixen— a l’època moderna. Aquests grans escriptors —fa riure que jo ho digui— que no acaben de tenir interès si hom no es troba en la cuina mateixa de l’establiment literari.

He trobat E. S’ha fet molt vella. Massa. Pobra. Vint anys enrera tenia unes cuixes llargues, plenes, rosades. Quina meravella!

En topar-m’hi, he pensat en les cuixes d’aquells anys… però ha estat un moment. I de mi, ¿què deu haver pensat en saludar-nos? Potser ha pensat: «Aquest desvergonyit que pretenia tocar-me les cuixes…, que s’ha fet vell, Déu meu, com s’ha tornat! Quin tipus més estrany!».

Notes d’Itàlia. La primera vegada que vaig anar a Itàlia fou el 1921, abans del triomf del feixisme mussolinià.

És curiós d’observar a Itàlia, en la conversa, l’escassíssim ús que es fa de la paraula felicitat. És una paraula de l’òpera o del teatre, és a dir, d’un món marginal i fabulós —és a dir, inexistent. A Itàlia la realitat existeix. El fet de no utilitzar la paraula deu voler dir que per als italians la felicitat és un concepte desconegut. Hi ha una aspiració general entre els italians —no solament entre l’aristocràcia empobrida, sinó entre la burgesia i la classe mitja: és l’aspiració a fare il signore. ¿Què vol dir fare il signore? A mi em sembla que bàsicament vol dir poder anar a passeig en el sentit que anar a passeig és un símptoma de llibertat indiscutible. L’home qUç té el cul llogat no és un home lliure, per més diners que tingui. Anar a passeig es considera un ornament de la vida, un element de distinció, una manifestació de la dignitat humana. L’home que pot anar a passeig es considera un home diferent. Els italians són afables perquè fare il signore ho exigeix. En molts casos vol dir salvar les aparences, tot i que l’economia personal no sigui gaire grassa —cosa que té un mèrit indubtable.

El producte humà resultant de fare il signore no té res a veure amb la hidalguía castellana —el caballero depauperat— que apareix en la novel·la picaresca. Fare il signore, poder anar a passeig, implica haver resolt el problema del camparé, el problema de l’alimentació. Un hidalgo famolenc és un producte típic d’aquesta península. És una manera de salvar les aparences equivocada. A Itàlia, saltare i pasti, quedar-se sense menjar, és inconcebible. Els italians no han considerat mai rigorosament necessari quedar-se sense menjar.

Posteriorment, en un viatge per mar, vaig llegir, amb detenció, el llibre «L’Italia e il suo genio» d’Oelscki. Hi vaig trobar aquestes ratlles, que em semblen ben observades.

«Le classe medie, dirette da una estremata borghesia intellettualmente provinciale, cercano ansiosamente di soddisfare le loro piccole ambizioni, seguendo il loro tradizionale ideale di decoro esteriore. Da questa folla varia e pittoresca, ma amorfa e impoverita, l’Italia trae i suoi funzionari e ufficiali, ingegneri e magistrati, prelati e professori, avvocati, medici, artisti e professionisti d’ogni genere che nel loro insieme sostituiscono la classe dominante nella vita pubblica e rivata. La nobiltà, di cui recentemente sono entrati a far parte molti arricchiti e molti arrivisti politici, nutre, come la classe media, una profonda avversione per ogni forma di lavoro manuale e di manifesto trafico commerciale, e non ha mai coltivato quella morale di classe et quelle pubbliche ambizioni che generalmente stimolano la borghesia ad esercitare le attività professionali o a participaré alia vita pubblica accettandone i compiti e le responsabilità».

«La generale mancanza d’orgoglio professionale spiega la caratteristica aspirazione di tutti gli italiani a vivere una vita di signori, anche sia in povertà. “Fare il signore”, non rappresenta una aspirazione alia felicità, concetto sconosciuto agli Italiani, ma esprime l’apprezzamento dello spasso come di un ornamento delia vita, e delia distinzione, come una manifestazione di umana difinità. A questa aristocratica concezione, della vita, di cui il secolare “Galatea” di Giovanni della Casa è ancora il simbolo, si devono le doni di tatto, di afabilità, di gentilezza caratteristiche dell’italiano medio. Una cosa che non è certa addatta a stimolare l’attività e lo spirito di iniziativa. Al contrario, la generale tendenza delia decadente aristocrazia e delle classe medie impoverite a salvare le apparenze e a mantenere un tono di vita superiore ai loro mezzi, esercita una influenza deleterea sulla struttura sociale, sullo sviluppo economico e sul carattere morale della nazione».

Josep Maria de Sagarra coneixia molt bé l’«Orlando furioso». En recitava trossos meravellosament, amb l’èmfasi que requereix, posant-hi els cinc sentits. Potser havia pensat alguna vegada a traduir-lo. Fou una llàstima que no ho fes.

L’anècdota que potser explicava amb més gust, posant-hi més intenció i més complaença, era la del Papa, que, després d’haver llegit el poema, preguntà a l’Ariosto:

—Ma, caro signore Ludovico, dove avete pigliato tante coglionerie?

Paraules.

La paraula catalana murri significa exactament el mateix que la paraula italiana furbo. Ni el murri ni el furbo no impliquen una desqualificació moral. Més aviat produeixen una admiració explícita. En francès, en canvi, la fourberie, el fourbe (vegeu el Larousse), és ja una astúcia baixa i odiosa. El murri, com el furbo, implica no solament una vivor externa explícita; implica, a més a més, una eficàcia en l’acció. Si no guanya, el murri ja no ho és. El murri merament verbal no és tal murri. El murri guanya, com guanya el furbo. El contrari del murri no és el correcte; és l’estúpid.

En italià fare figura vol dir el mateix que en francès se donner des airs i en català fer el fatxenda. Fare figura, com fer el fatxenda, és un estil, una manera de ser o de semblar. De vegades, el fatxenda és un bon home que no hi pot fer més; en altres ocasions serveix per a navegar al marge del convencionalisme. De vegades, la fatxenderia serveix per a dominar algú altre, que en el sud és un ideal tan corrent. Hi ha tantes persones que volen dominar —si altre no, en el terreny familiar— perquè sentir-se dominat és un plaer: «II piacere dell’onestà» de Pirandello. Sobre el fare figura hi ha aquesta frase sobre Roma, de Montesquieu: «A Rome le déplaisant est qu’on ne voit que des gens qui se donnent des airs».

En una carta del 7 de desembre del 1782, el doctor Johnson escrivia a Boswell: «Suposo que la vostra economia comença d’estar arreglada… Feu-vos el propòsit de no ésser pobre; siguin quines siguin les vostres entrades, despeneu menys. La pobresa és el gran enemic de la felicitat humana; destrueix indefectiblement la llibertat; fa que algunes virtuts siguin impracticables i les altres molt difícils de portar a cap».

Repeteixo a una senyora casada la frase de Stendhal: «Els homes sensibles necessiten dones fàcils», i la senyora em diu que la frase és perfecta, que obeeix una realitat, que biològicament és certa. Stendhal és la vida mateixa, sobretot en els llibres autobiogràfics —«Henry Brulard», «Souvenirs d’Égotisme», la correspondència.

De vegades recordo coses d’Itàlia de l’època pre-feixista. Devia ser el 1921. Jo em trobava a Vicenza. Era a l’estiu. La ciutadania emplenava els bars cèntrics per pigliare il gelato —els gelats, que són tan bons a Pàdua i als seus voltants. En un d’aquests bars, vaig sentir, en l’espai de pocs minuts, aquests tres grans esdeveniments. Primer a la taula del costat, una noia digué a un jove:

—Come mi ai innamorata!

A l’altra taula un jove cantussejava la cançó de 1921 a una senyoreta:

Més enllà un home corpulent, vestit de feixista —un futur jerarca, evidentment—, diu a un seu subordinat, assenyalant amb el braç el penja-robes:

—Vai a cercarmi il manganello…

El manganello era el bastó curt, generalment en forma de vit de bou, que portaven els milite quan anaven d’uniforme. Croce deia que el manganello era l’argument dialèctic més fort d’aquella ideologia.

Els pagesos consideren que a la parròquia de què formen part hi ha d’haver el senyor rector per raons naturalíssimes —per les mateixes raons per les quals davant la llar de casa seva hi ha d’haver l’escó antic i habitual. Però això no vol pas dir que els pagesos, parlant en general, no siguin anticlericals a la seva manera —vull dir amb la moderació que els caracteritza, moderació que agafa una certa volada quan es tracta de posar de manifest l’enlluernament que senten pels diners. El refranyer anticlerical dels pagesos és molt ric. Uns quants exemples:

Ni vinya prop de torrent ni casa prop de convent.

Fum d’altar, botifarres a l’olla.

L’església, si no plou, degota.

De la col i el capellà, com més en treus més n’hi ha.

Sempre val més un casat que un capellà.

La beateria i la hipocresia no solen agradar als pagesos. Així, jo he sentit dir:

Turmeda escriu en el «Llibre dels bons amonesta-ments»:

De petit, havent estat molt en contacte amb els pagesos, vaig aprendre gairebé tota la terminologia del que anomenen el fraram o la frarada —terminologia que m’ha quedat a la memòria tota la vida. El frare Hec; el frare blanc; el frare negre; el framenor; el frare de breviari o de missa i olla; el frare d’alforja; el frare de barba; el frare de cordó en amunt, o sigui el frare gras. De l’aparell per a escalfar els llits, o sigui de l’escalfallits, del burro i del maridet, els pagesos en diuen el frare.

En el nostre país, en què tot uniforme produeix sorpresa i sovint hilaritat, l’únic uniforme que de tan corrent és trobat naturalíssim és la sotana o el burell —i en general tota la diversitat de la sastreria eclesiàstica. Estem tan acostumats a veure aquest vestuari, a conviure amb aquesta indumentària, en portem a la memòria una estratificació tan antiga, que ni tan sols en fem cabal. Amb el pas dels anys les formes de la indumentària eclesiàstica es modifiquen —vull dir que sempre és possible de veure l’aparició d’una altra classe de frares. Avui hi ha uns frares que, fa mig segle, no haurien pogut ser imaginats. És Un fenomen que té plasticitat. És igual. Davant aquests diferències, ningú no en fa gens de cas.

Immediatament després de la guerra civil (1939) vaig viure una temporada llarga a Fornells, a la casa que s’hi construí l’americano Font (Airós) radicat a Puerto Rico. En aquesta casa, s’hi havia estatjat el Vell pintor Gimeno quan pintava en el paratge. Després d’haver-la ocupada molt de temps, Domènec Carles l’arreglà per a Albert Puig Palau.

A Fornells, llavors, no hi havia gairebé ningú i quan em cansava d’estar sol pujava a Begur, on recalava al domicili del meu vell amic Amador Mon que vivia a plaça. Era un pur bacanar, cridaner, cordial, servicial i representant de la «Quinta de Salut L’Aliança». La filla d’Amador era molt amiga d’una noia que es deia Reparada. (Santa Reparada és la patrona de Begur). Aquesta noia era filla del carnisser i tractant de bestiar de la població —un home ros, petit, grasset, que sempre anava mudat—; era alta, més plena que no semblava a primer cop d’ull (una falsa magra), d’una llangor eròtica picant manifestada a través d’un mira’m-i-no-em-toquis incitant. Li vaig fer una poesia que rebutjà per inintel·ligible i que deia així:

Reparada és un nom espantós i per a portar-lo una noia literalment horripilant. Una senyora grassa, d’una certa edat, petulant, bleda que es digués així encara podria passar. Però una noia! Tampoc no vaig comprendre mai que aquesta santa fos la patrona de Begur. Sembla que més aviat hauria d’haver estat la patrona dels automobilistes o tan sols dels ciclistes. Sospito que aquest patronatge és molt recent, perquè te un regust de barroc macarrònic que no es pot amagar.

Era l’any 1927. Jo tenia llavors trenta anys. Vivia a Estocolm amb A. A l’estiu d’aquell any, s’hi celebrà un Congrés Internacional de Fisiologia. De Barcelona vingué molta gent, sobretot August Pi i Sunyer —llavors en plena joventut, magnífic de forma i d’aspecte— amb l’inseparable doctor Bellido —gras i petit, tan divertit— i, si no vaig errat, el doctor Leandre Cervera. Vaig anar moltes vegades a les sessions el Congrés, per parlar sobretot amb el doctor Pi i Sunyer. Era un home que m’inspirava confiança m’agradava de parlar-hi. M’agradava d’interrogar-lo sobre el doctor Turró, que em parlés de Roses…

La vedette del Congrés era Pavlov, l’investigador dels reflexos condicionats, que vingué amb un petit grup de russos. Tothom el mirava; quan passava distret, sense saber mai on anava, els grups suspenien la conversa. Produïa la impressió que no coneixia ningú, que no hauria gosat parlar amb ningú, que, en els corredors del Congrés, s’hi trobava com desplaçat, com si fos un intrús. Era un home petit, escanyolit, amb un gran barret de palla ordinari i anacrònic (forma jipi), de pèl ros-gris, ulls blavíssims, que portava un vestit clar de llana i unes sabates gruixudes que contrastaven amb l’excel·lent calçat dels congressistes. Tenia un aspecte pagès declaradíssim i, tot i que era l’home vestit més pobrament del Congrés, semblava que s’havia mudat per venir-hi amb una camisa blanca sense planxar i una corbata ver-dosa i notòriament anterior a la revolució del 1917. El seu aspecte em féu pensar en alguns autoretrats de Van Gogh, sobretot dels darrers, en què es veu l’envelliment. Pavlov feia l’efecte d’un home acabat —d’un vellet que s’anava reduint. Quan en els corredors se li acostava algú i li adreçava la paraula, alçava el cap, allargava la mà automàticament, es mirava l’interlocutor i feia indefectiblement un somriure —una mica forçat, potser. Coneixia el doctor Pi i Sunyer. Tinc la impressió que s’havien conegut en congressos d’abans de la darrera guerra. En una ocasió me’l presentà. No li vaig gosar preguntar res. Tota la vida he pensat en Pavlov i el seu barret de palla torrat, vell i agrari —el mateix que portava Van Gogh quan vivia a Arles de Provença.

Andrea Trevisano, ambaixador de Venècia davant Enric VII d’Anglaterra, el 1407, escriví en la seva «Relació». «Els anglesos estan enamorats d’ells mateixos i de tot el que els pertany. Creuen que no hi ha altres homes que ells ni un altre món que Anglaterra i cada vegada que veuen un estranger ben fet diuen que hom en diria un anglès i que és una llàstima que no ho sigui».

El doctor Johnson, que fou un home que tingué tots els prejudicis de l’anglès per l’estranger, tingué, però, el discerniment i el candor suficient per a criticar la freda reserva dels anglesos envers els estrangers. Johnson a Boswell: «Si poseu dos homes de qualsevol país en l’habitació d’una casa, desconeguts entre ells, tindran manera d’iniciar una conversa. Si hi poseu dos anglesos, cada u mirarà per una finestra diferent i es mantindran en el més obstinat silenci. Potser no comprenem suficientment les regles generals de la gent».

En relació amb les del diplomàtic venecià, les observacions del doctor Johnson són molt més completes.

—Mamà, vull fer pipí… —sento que diu un nen a la seva mare, al carrer.

—Indecent… poca-vergonya! Això no es diu… —respon la senyora, engavanyada i avergonyida.

El que en tot cas no es podia negar és que el nen volia fer pipí. La inoportunitat —el candor— de les criatures és deliciosa. Si no la tinguessin, aquests petits monstres tindrien ben poc interès.

El senyor Balari i Jovany fou un home considerable, però fa l’efecte que volgué fer tantes coses —taquigrafia, llengües clàssiques o modernes, filologia (és l’autor de la nostra primera reforma ortogràfica antianarquista), investigacions en els arxius, etc.—, que li passà la vida sense arribar a res decisiu i important. Fou un treballador enorme, tossut, callat i d’expressivitat mediocre i vulgar. Fou anomenat el «picapedrer de la ciència». De tota manera, té raó el senyor Ramon d’Abadal (en una nota que m’ha enviat) quan diu que Balari fou el primer que posà de manifest el fet bàsic: la romanització de Catalunya.

El que no féu Balari, ho han fet i ho fan, en la prehistòria, Bosch Gimpera; en els orígens històrics, Abadal; en la filologia, Joan Coromines, i, en la història de la literatura, Rubió i Balaguer… Balari no féu més que la façana —la façana d’una catedral, com digué el senyor Manuel Milà.

Ja vaig dir que no tinc pas una qualsevol idea perceptible de la meva família —dels meus avantpassats. No he pas conegut els meus avis materns, i la meva mare no es fixà pas gaire en els seus pares per a parlar-me’n amb una certa claredat. Només sé que l’avi Casadevall era ferrer i que tant ell com l’àvia moriren d’una congestió pulmonar. Així, doncs, en aquest país que diuen que és tan tradicional, no tinc la més lleu idea de com foren les meves generacions anteriors, començant per la dels meus avis. N° sé absolutament res de la meva família materna. La nebulosa és espessa i completa.

Tampoc no puc dir que he conegut l’avi patern —que era propietari i pagès. L’àvia Marieta, amb la qual vaig parlar sempre amb respecte, no em digué mai res del seu marit ni de la gent de can Pla concretament. Recordava cançons i històries, però de la família no recordava res concret. He sentit dir que l’avi morí tocat per un llamp mentre contemplava una tempesta elèctrica des de la finestra del mas. Però això podria ser una llegenda. Suposo que de les meves dues ascendències no se’n digué mai res perquè tingueren pocs diners. No foren uns pobres decisius, però sí grisosos. El gris no es recorda gens. «In a commercial country, money will always purchase respect» —deia el doctor Johnson. És cert.

Amb el meu pare, hi vaig parlar molt fins que vaig marxar a l’estranger. No estiguérem mai d’a-cord. Ell tenia més de quaranta anys; jo, a penes vint. El meu pare havia viscut molt perquè les coses materials —i, per tant, les altres— li havien anat malament. Era un esperit que tendia a la reflexió i a la calma. Jo, que no havia fet res més, en realitat, que viure d’ell, era molt combustible. Ell era escèptic; jo, un element d’escassa reflexió actiu i agitat —cosa que l’engavanyava aclaparadorament. L’escepticisme del meu pare devia ésser purament tendencial, perquè sempre estava disposat a fer coses i a entrar en totes les combinacions que se li presentaven. Havia perdut molts diners en l’aventura de l’arròs de Pals i havia limitat considerablement la fortuna de la meva mare. Així i tot, el seu gust per la intervenció era permanent. Davant les coses que estava disposat a fer —sabia moltes coses d’agricultura— jo era —i em sentia— totalment inservible. No sabia res ni hauria sabut fer res. Tenia una perfecta idea de les meves possibilitats nul·les, però no ho volia reconèixer. Tenia raó ell. Però per a un home de vint anys, quina raó hauria pogut tenir un de quaranta? Les discussions eren desagradables i el frenesí em produïa un malestar físic.

Veia el meu pare com a representant dels prejudicis burgesos. Les coses de la família em molestaven. Tot m’horroritzava per impossibilitat de comprendre-ho. Quan penso, tants anys després, en aquestes coses, em sorprèn la seva mateixa estupidesa. Si hagués servit per a alguna cosa —si hagués estat capacitat per a fer alguna cosa concreta—, no crec que aquestes diferències s’haguessin produït. És clar: sempre hi ha hagut les diferències entre pares i fills. Però aquestes diferències són enormes, insalvables, si els fills només serveixen per a enraonar, per a exhalar sorolls —words, words, words… Jo no servia per a res més.

El més impressionant i incomprensible de la vida és la seva fantàstica brevetat i de vegades —excepcionalment— la seva dramàtica esplendor. Tota la resta —la seva intrínseca misèria— és perfectament intel·ligible. (Escrit a quaranta anys).

Llegeixo a un amic aquest anunci trobat en un diari americà: «A pretty car is like a melody».

—Sí, sí, d’acord…! —sento que em contesta, ràpid, amb una cara plena d’interès— encara que no sigui tan pretty…

Fins ara (quaranta-cinc anys) no he pas tingut gaire tendència a somniar. M’ha costat sempre una mica d’agafar el son; però, una vegada agafat, dormo com un soc. De tota manera, alguna vegada he somniat que em trobava dintre un laberint de pedres molt grosses, perfectament tallades, amb uns angles rectes glacials —corredors solitaris, d’un silenci total. Els corredors eren del color dels carreus de la Catedral de Girona —pedres clares. La sensació d’opressió era molt dolorosa, insuportable. La mateixa força de l’obsessió feia que el somni no fos de llarga durada. En1 despertava fatigat.

Barcelona, 1918 —Pensió de la senyora vídua C. El senyor Marsal, capità de vaixell, retirat, home alt i eixarreït, nas roig, bigoti caigut, fatigat i cremat, posat d’home anhelant, cabells curts i espessos, vestit de negre —com la imatge dels padrins dels duels a les novel·les romàntiques— una mica encorbat, quan parlava ensenyava unes dents i s’adheria sempre al més banal. Era considerat un home soporífer per la tendència que tenia a explicar algun fet relacionat amb la connivència que havia tingut amb la seva senyora, ja difunta, no gaire agradable, més aviat depriment. Descrivia aquestes coses amb una gran conformitat fatalista i grisa, sense alçar la veu, amb una impressionant monotonia. El senyor Marsal és un dels homes més modestament tràgics que he conegut en la meva vida.

Divago per Ribesaltes (Rosselló). En una casa modestíssima d’un carrer pobre (no gaire agradable: les aigües residuals passen pel mig del carrer) veig una làpida i m’hi acosto. La làpida diu:

Al final de la població hi ha l’estàtua del mariscal, muntat a cavall, que fa un cert efecte, però potser te una solemnitat excessiva. És una estàtua que pot-ser estaria millor a Montpeller.

13 d’abril de 1920. Primer dia de primavera. Tramuntaneta.

El primer símptoma ha estat el guirigall d’ocells nocturns —sobretot de mussols— que aquesta nit he sentit. Després, al matí, les primeres puntes de fulla i l’aire, a la galta, diferent, més suau, amb un toc de carícia tendra. Quan era petit, aquest aire de primavera impregnat, en aquest país, de l’olor dels lilàs, la presència dels quals era abundantíssima. Ara n’hi ha molts menys, però aquest aire m’ha fet pensar en aquest perfum, que m’ha semblat que em rejovenia. L’olor de la flor del lilà és una mica dolça —flor morada o blanca—, però dins aquest aire fresc de la primavera incipient sembla que s’aprima i s’afina.

Llavors, en aquells anys llunyans, hi havia molta gent que tenia furóncols, grans i tumefaccions al coll —gent que no es podia girar gaire i hi portava un mocador blanc de seda. Fa l’efecte que ara hi ha menys pus. Recordo que un dia vingué a casa, tota atrafegada, la majordona de mossèn Lluís Granés —que era un capellà gras i bonic, beneficiat, que havia estat rector de Llofriu— i digué a la meva mare, cridant, amb un aire mecànic i recitatiu i al mateix temps molt familiar:

—Senyora Maria, de la part de mossèn Lluís, que se li ha rebentat el floronco… gràcies a Déu…

—Ja ho pot ben dir! —digué la meva mare, estranyadíssima, amb una cara compassiva.

El mes d’abril, amb l’alternació de dies dolços, lleugerament boirosos, empolsimats de gotellades minses i de dies clars, amb lleugeres tramuntanetes, és, per al meu gust, el millor de l’any. És el mes de la son vegetal, de l’oblit en la son, de l’avorriment deliciós, de la lentitud fina, de les indiferents llunyanies. El país és una delícia: el verd fosc dels pins; el no tan fosc de les userdes; el més clar del blat tendre…

A l’hora del crepuscle, gran abundància de grills.

Ara és cada vegada més abundós el nombre de persones que tiren fotografies. Les màquines de fotografiar sovintegen. Abans, els fotògrafs professionals tenien una espècie de monopoli del negoci. Ara hi ha els diletants. En la meva família ha existit una espècie d’horror a la fotografia. No he pogut tenir una fotografia —ni un daguerreotip— de la meva àvia Marieta. El meu pare no cregué mai indispensable fotografiar-se. La meva mare, la fotografiaren essent més de l’altre món que d’aquest. A mi, m’han fotografiat molt sovint. És una de les més grans vergonyes de la meva vida.

Un dels grans avantatges de la joventut, per mica que hom tingui el cos adaptat a les formes de la vida, és que es pot adormir a tot arreu: en qualsevol llit, en qualsevol habitació, en qualsevol establiment. La joventut fins i tot permet a les persones que hem estat una mica reàcies a dormir amb persones de l’altre sexe d’acceptar aquesta proximitat tal com ve. Sóc un testimoni del que dic. Fins a cinquanta anys vaig poder dormir en qualsevol llit —a base d’un mínimum de cara i ulls, s’entén— amb eficiència. Hom s’adapta a la diversitat, als canvis, a les diferències. En el curs de la meva vida he dormit en centenars i centenars de llits diferents; la seva diversitat ha estat, per mi, insensible. Arriba un moment, però, que aquesta adaptació espontània s’acaba de mica en mica. Arriba un moment que un llit desconegut us ve molt costa amunt. Aspireu al vostre llit, al llit avesat, habitual i personalíssim. Aquest és, potser, el primer símptoma de vellesa, el més visible. Quan no us trobeu bé més que en el vostre llit, no hi ha res a fer: ja vellesa és un fet. Allargat sobre un llit diferent, ?reu esforços per dominar aquesta absurditat. Inútil. No en traureu més que un suplement d’insomni desagradabilíssim.

El Rector de Vallfogona.

Escrivia en castellà. Vull dir que l’aire del seu català és castellà. Tingué la desgràcia de viure, no solament en el punt més baix de la decadència, sinó en el moment del barroc més desenfrenat. De tota manera, hi ha moments en què el guix del barroc pot a penes dissimular la seva desvergonyida i impressionant vitalitat. És un llenguallarg. De vegades, escriu un català directe, truculent, d’una violència extraordinària. Igual que Jaume Roig, que escriví sobre coses esborronadorament grolleres, el Rector arriba a extrems d’una violència inhabitual. El sonet XV (de l’edició de Barcelona de 1840) és molt bo. És dedicat «A una mossa gravada de verola»:

El començament del sonet XXII —«Al despreci que es mereix una dona de mala conducta»— també és molt bo, d’un realisme envaïdor, voluminós, brutal-

El sonet XVII —«A una dona que presumia d’hermosa»— fa pensar en vel·leïtats tècniques de Salvador Espriu.

La quintilla «A Mossèn Negrell en honra i alabança sua» diu:

Les boques de les senyores amb les dents Humides i descarnades, les genives a punt de sagnar, friccionades pel dentifrici, m’agradaven positivament. Després no m’agradaren tant, perquè una senyora em digué que aquestes boques eren una forma com una altra de coqueteria.

L’origen de l’amistat entre el doctor Johnson i Sir Joshua Reynolds, el pintor, és molt curiós. Reynolds donà una vegada el condol a dues senyores que estaven afligides per la mort d’un amic pel qual tenien grans obligacions.

—De tota manera —digué Sir Joshua—, vostès tenen el consol d’haver estat rellevades d’un munt de gratitud…

Les senyores trobaren aquestes paraules d’un sentit massa egoista. Ho digueren a Johnson, disgustades Aquest respongué que la persona que les havia pronunciades tenia un coneixement profund de la naturalesa humana. Al cap de poc Reynolds i Johnson es trobaren per primera vegada i per celebrar-ho anaren a la cèlebre Mitre Tavern, de Londres, a sopar plegats.

Els mots de Voltaire: «Après tout c’est un monde passable» són una veritat estricta perquè no n’hi ha d’altra. Objectivament parlant, haurem viscut una vida horrible, un procés de successives catàstrofes. He sentit sostenir que el món és insuportable i, també, que el món és suportable. Ho he sentit sostenir a la mateixa persona en diferents moments, i Què és el que no haurem sentit sostenir en el curs d’aquest viatge? L’única cosa clara, potser, és que després d’una pujada ve una baixada; però, en els anys que hem viscut, aquest procés s’ha produït d’una manera tan zoològica i bestial, que no sé pas si es pot creure en la redempció humana. Deixat en la pura ignorància, potser l’home no hauria arribat a tant. Però el curiós és que els mots de Voltaire són exactes. (Escrit el 1946).

Records de l’Ateneu.

Als baixos de l’edifici hi havia la perruqueria, que era considerada excel·lent, sobretot per la presència del dependent Tutusaus, un xicot baixet, ros, calb, humit i lluent, gran dependent de perruqueria, simpàtic obert. En ateneistes de barba delicada —com mossèn Riber, Pujols, l’advocat Pinilla, Solé de Sojo, etc.— havia fet vertaderes filigranes de navalla. Caps difícils resoldre com el del senyor Pere Rahola sortien de la perruqueria fets una meravella —un cap per a posar en un aparador de gran luxe burgès. Sabia fer el ramené d’una manera perfecta. Pujols solia dir que Tutusaus era el Verlaine de la barba i del clatell.

Per a arribar al corredor a través del qual s’accedia a la penya del doctor Borralleras s’havia de passar per davant de la porta de la secretaria. Si la porta era oberta, se sentia de vegades que un home hi bufava a dins: era el secretari, el senyor Miquel dels Sants Oliver: tan gris, d’aspecte tan melangiós, sempre una mica entresuat pel seu bufar tan permanent.

A la tertúlia, l’advocat Enric Jardí feia grans esforços per semblar intel·ligent, però el curiós és que ho era realment. Era extremament intel·ligent. De jove, havia estat d’esquerra, i Prat de la Riba l’havia enviat a estudiar pedagogia a la Universitat lliure de Brussel·les. Quan el vaig conèixer era molt reaccionari. És l’home que he conegut —a part de Maurras— que he sentit raonar amb més complexitat i finesa el reaccionarisme. Tenia una gran cultura filosòfica i sempre em semblà que tenia més simpatia —relativa— per Pujols que per Xènius.

El doctor Dalí, germà del notari de Figueres, pesava 135 quilos. Era metge municipal. Un d’aquells homes que només estan bé quan seuen sobre dues cadires. L’única cosa que l’interessava eren els afers culinaris. Quan alguna cosa dita per Pujols o per Margarit li feia gràcia tenia una manera de riure tan histèrica, alternada amb singlots i d’aturada difícil, que molts d’aquests seus atacs d’hilaritat esdevenien perillosos i semblava que acabarien malament. Li’n vaig veure tenir tres o quatre d’aquest caràcter i no podria explicar com se’n sortí. Mentre anava rient, la tertúlia s’anava tornant trista i s’allargava la cara dels assistents. Una situació que portada al teatre hauria estat d’efectes infal·libles.

Camps Margarit es casà tard i amb persona de l’edat corresponent a la seva. Tornant del passeig nuvis, hom li demanà com havia anat, i Camps digué:

—Al cap de tres o quatre dies, al llit, calgué fer tot el paper. Com que feia calor, quedàrem sobre el llençol, i em va fer l’efecte que érem les dues àguiles de l’escut de l’imperi austro-hongarès, compreneu?

Aquestes paraules provocaren un dels atacs més perillosos d’hilaritat presenciats per mi en el doctor Dalí (1930).

El cotxe del senyor Vilarrasa em deixa a Palera a quarts de sis de la tarda, després d’un dinar molt llarg (paella valenciana feta pel senyor Vilarrasa mateix) al qual han assistit el pintor Pujol, d’Olot, i altres amics.

Com que estic cansat (no he dormit gens la nit anterior), renuncio encantat al sopar i vaig al llit de seguida. Han fet obres. L’habitació està per acabar. Encara no hi ha rajols, el lavabo no funciona, el matalàs no correspon al llit. El cansament m’adorm de seguida. En un moment determinat em desperto enmig d’un gran silenci, cosa que em fa suposar que són hores de nit. La fosca és total i no hi ha llum elèctrica, no recordo haver vist cap espelma. Mig adormit, tracto de tenir una idea de l’habitació: impossible. Cap idea. Em llevo i provo d’arribar a l’americana, que recordo haver deixat penjada en un clau clavat a la paret. Vaig a les palpentes una estona. Tiro a terra una cadira, que fa un soroll terrible. Tinc ganes d’orinar i no sé com fer-ho perquè desconec la situació de l’orinal. Palpant per sota el llit no he trobat res. Tan aviat topo amb el llit com amb la paret. Seguint a les palpentes la paret trobo finalment l’americana. Encenc una cerilla. Descobreixo l’orinal en una taule de nit excèntrica. Obro la finestra. Fa lluna. Veig 1 claror de la lluna tocant amb una llum groga cimals del bosc. Torno a estendre’m al llit i encendre un cigarret. El silenci del país. El cucut que va dient no puc, no puc! El lladruc d’un gos molt llunyà, el ronflar d’una persona situada en un lloc o altre de la casa, un ronflar equilibrat, ineluctable com un fenomen de la naturalesa.

«L’àpre Picasso… l’àpre réalisme de Picasso»… diuen fa trenta anys els francesos (i els diaris del país immediat), sempre tan limfàtics. Ací no l’hi trobem pas tant —el trobem d’un realisme certament intencionat, però mitigat. El realisme intencionat mai no ho és tant. Les poques persones franceses normals —és a dir, no esnobs— que coneixen Picasso el troben horripilant (1930).

Una part del país —de l’Empordà— en època constitucional.

Borrassà. Eleccions municipals. Després de l’escrutini es reuneix l’Ajuntament, i el senyor Reglà, secretari, diu:

—Aquest matí, ens pensàvem que guanyaríem nosaltres de la dreta, però resulta que hem guanyat les esquerres…

Els regidors es miren amb una certa tendència a badar la boca. De vegades, l’esperit no és ràpid. L’alcalde ha de dir alguna cosa. A la fi, diu:

—Bé. Està bé. Tant se val…

A molts catalans, els interessa Catalunya, però no hi creuen. Els passa exactament el contrari que amb religió i l’altra vida: hi creuen, però no els intensa.

El català, en general, beu poc: de vegades una copeta. Quan beu en abundància, sempre sembla que ho fa per fatxenderia.

Calella, 25 juliol de 1934. A la tarda han caigut quatre gotes. L’aire ha lleugerament refrescat, el cel no s’ha acabat d’aclarir. S’inicia un capvespre de vent de garbí humit i opac. Sento cantar un grill en un jardinet del Canadell. El petit animal fa un soroll ofegat, monòton, melangiós. És possible —penso— que aquesta manera de presentar-se sigui deguda al seu mateix, físic, benestar.

En aquesta xafogosa i humida nit d’agost (dia 6) tinc les finestres de la meva habitació del mas obertes: sento cantar els grills. És l’època que ho fan millor, sobretot després d’un dia de vent del sud impetuós i moll en què la humitat del vespre es posa sobre les herbes. Aquesta humitat de les herbes és el benestar, la felicitat dels grills.

Les cuques de llum apareixen l’última desena de juliol.

Aquest any he sentit cantar les cigales una mica tard —a primers de juliol. Les cigales volen una calor seca, torrada i estàtica —sense vent. En dies així —sobretot a Calonge— les cigales canten furiosament.

He passat estius en diversos països en alguns dels quals no he sentit les cigales ni els grills ni he vist les cuques de llum. I m’ha semblat que no era l’estiu.

Aquest any (1936) he sentit la cigala per primera vegada el 3 de juliol. Em semblà bastant fluixeta, mancada d’aquell frenesí que aquests animalets posen en el seu cant quan fa molta calor. De calor, però, en devia fer, perquè altrament no hauria pas cantat. El que passa, només, és que a mesura que em faig vell en tinc cada dia menys.

Les cigales canten, han aparegut els tomàquets de pera, els pebrots vermells, els musclos són plens. És la plenitud de la canícula. Vogui la galera suada, assolellada i resplendent!

Havent escrit que la por s’acabà a l’Empordà (relativament) gràcies a l’aparició del quinqué de petroli, portat per primera vegada a Corçà per la família Coromines; i absolutament per la instal·lació de la llum elèctrica, que a Palafrugell portà el senyor Leopold Gil (de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona), vaig afegir que, havent viscut l’aparició de la llum elèctrica, encara he conegut persones que havien llegit Anna Radcliffe. Un lector em demanà els noms de les novelles d’aquesta senyora. N’he fullejades quatre: «A Sicilian Romance» (dona segrestada); «The Romance of the Forest» (senyoreta perseguida); «The Mysteries of Udolpho» (novel·la de por); «The Italian» (novel·la inversemblant). Quan es produí la llum elèctrica tot això se n’anà avall ràpidament.

El Rellotger de Creixells.

En el curs dels anys he pensat moltes vegades en la possibilitat d’escriure un paper (llarg) sobre els aspres situats entre l’Empordà i la Garrotxa, exactament sobre el Terraprim d’Empordà. A això, m’hi portà la fascinació del paisatge, les pinedes, molt vastes, que envaïren el país després que la fil·loxera destruí les vinyes, que ocupaven una gran part del rodal. Aquestes pinedes són extraordinàries: tètriques, solitàries, misterioses. Els crepuscles hi són inquietants. Quan plou, sobre les pinedes, s’hi produeix una dolçor equívoca i estranya. El mullat de la terra fa fer un cric-crec a les sabates. Hom no sap mai on és ni on va. És un país petit i enorme, despoblat, manyac i indominable. He circulat per la carretera de l’Arbre Sec a Banyoles per Camallera. El gran interès del paisatge es troba entre l’Arbre Sec i Camallera. Després comença un altre petit món. També conec molt Esponellà. Vaig contribuir a popularitzar el restaurant d’Esponellà —excel·lent per les peces de caça que hi serveixen, per les verdures, etc.— M’hauria agradat de viure una temporada a Esponellà. Ha estat impossible. No he tingut temps de res. Tot el rodal de Banyoles té un interès extraordinari. No m’hi he pogut mai quedar una estona enraonada. La pluja, en el Terraprim, crea un món fantàstic.

Creixells és una població molt petita d’aquest paratge —exactament un agombolament de quatre cases. És parròquia autònoma, però no té pas una existència administrativa separada. És un agregat de Borrassà. En l’època del barroc existiren uns comtes de Creixells, que sospito que estigueren lligats amb aquest topònim. Un comte de Creixells, que fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, escriví molts papers i uns fullets d’una indescriptible, clerical irrisorietat.

La meva idea hauria estat de centrar sobre el paisatge del Terraprim del rodal Empordà-Banyoles la figura d’un criminal aparegut després de la segona guerra civil carlista anomenat el Rellotger de Creixells.

En un poblet tan petit com Creixells hauria estat impensable que el rellotger de la població hagués tingut vida sedentària: per guanyar-se la vida, el rellotger havia d’anar d’una banda a l’altra, havia de deambular de masia en masia —aquelles masies que solien tenir rellotges de caixa o de paret, que en aquest país (dit sigui de passada) foren comprats gairebé tots a Perpinyà i que, a jutjar per un que n’hi ha a casa, que encara toca les hores (1966), van molt bé.

Els pobles de pagès, en aquella època, vivien com en els temps medievals —que és una manera amable de dir que vivien com a l’època antiga. A les poblacions grans, com Figueres, hi havia el 1875 algunes manifestacions de progrés. Hi havia el senyor Abdó Terrades, que era el primer republicà d’Espanya. Hi passava el tren. Havien aparegut alguns quinqués de petroli que havien substituït les llumeneres dels temps homèrics. Existien els llumins d’esca, que havien substituït les pedres fogueres. A les cases de pagès, es filava com Penèlope filava. Hom llaurava amb arades de fusta, com els romans. El ble de llum d’oli era la il·luminació general. La vida estava dominada —després de la segona guerra civil— per la inseguretat més completa. Hi havia hagut —a pagès— molts carlins, però la guerra havia estat perduda. Aquella guerra, amb l’anarquia general que projectà i les depredacions que es cometeren, havia produït una por cerval, indescriptible. És molt possible que les garites que hi ha a les façanes de les cases de pagès siguin, moltes, de l’època d’aquesta guerra. Més que una por oberta i clara, era una por de part de dins de les cases. Abans d’anar a dormir s’obrien els armaris, es mirava sota el llit, les portes eren barrades amb pals, baldes i ferros. A la vora del foc s’explicaven històries de por, inventades, naturalment. Jo ja no he conegut aquest ambient sinistre. He tingut la sort de formar part d’una família que les rebutjà francament. Però he conegut molta gent que visqué en aquest medi fantàstic i estranyíssim.

Arreglant els rellotges de polsera que porten avui els pagesos, sobretot els joves, el Rellotger hauria pogut anar fent, però llavors els únics que es portaven eren els de butxaca, que utilitzaven els propietaris rics. A les cases, només hi havia els de caixa, i encara a les grans masies. Amb el cabasset de les eines, el Rellotger anava on el cridaven, viatjava a peu i tan aviat era en un poble com en un altre. Era un passavolant conscienciós i infatigable. En el cabasset, hi portava un martellet.

No sé pas si era un bon artesà, però feia tants anys que feia de l’ofici sense competència que tothom l’apreciava. Solem posar més confiança en la gent forastera que en les de tracte constant. Li consultaven les coses. Sabia les notícies. El feien quedar a sopar i a dormir. Era quan es quedava a dormir, amb un gran coneixement dels topants del lloc on era i utilitzant la gent que tenia a fora, que feia les depredacions i, si no hi havia altra solució, l’eliminació de la gent. Ell ho dirigia, però ho feia fer als altres. Es quedava al marge i eren els altres els qui feien els cops. Tenia molta conversa i era comunicatiu. Sabia els preus dels animals i del gra, les oscil·lacions dels mercats, els trulls més adients per a portar les olives, quins casaments hi havia en perspectiva, les coses dels quartets, les hipoteques, si en les coses que la gent deia hi havia més pa que formatge. Quan el Rellotger arribava en una masia, era un esdeveniment entretingut i seriós.

Per saber del Rellotger i dels seus crims, vaig anar a Figueres, per parlar amb Eduard Rodeja, historiador del país i condeixeble. En el seu despatx hi havia molts papers, era obscur i polsós. Parlàrem llargament amb escassa eficàcia informativa, per° m’explicà una anècdota ocorreguda en una masia de Vilanant, amb el seu pare, que n’era el propietari, una nit que hi era acollit el Rellotger.

A quarts d’onze de la nit (plovisquejava i tots els baldons eren posats) trucaren a la porta. Darrera la reixa de la finestra la masovera obrí una mica el finestró:

—Uns frares que van de camí i demanen acolliment.

—Espereu un moment i ho diré a l’amo.

L’amo era a la vora del foc conversant amb el Rellotger, que era al seu davant.

—Uns frares en aquesta hora? —preguntà sorprès.

—Sí senyor, diu que són frares…

—Frares a les onze de la nit? ¿Considereu que és hora de frares, Rellotger? No m’agrada gens.

Sense deixar de mirar el foc, el Rellotger deixà caure:

—Deuen ser bona gent…

—Ho suposo… però què voleu que us digui?

—Potser són morts de fam, potser s’han perdut…

—Tot el que vulgueu… La cosa no m’agrada. No obris ningú! No en parlem més!

La masovera obrí la balda del finestró.

—Obriu, si us plau, mestressa… —digueren els de fora.

—L’amo no ho vol. És massa tard… —I tancà d’una revolada la mica d’escletxa.

Anys després, en el procés que es féu a l’Audiència de Girona contra el Rellotger i els seus còmplices, resultà que aquells frares de Vilanant eren els homes del bandit. Al seu davant hi havia el seu col·laborador principal, el Menut de Pins, petit propietari de Pins una mica donat a la beguda. A conseqüència del procés, el Rellotger i el Menut —i potser algun altre— foren escanyats a l’areny de l’Onyar, a Girona, davant de molta gent.

Aquells homes actuaven aprofitant el desordre deixat per la segona guerra civil, en els aspres o Terraprim d’Empordà. Quan el Fluvià travessa aquell espai té una elegància melangiosa i feréstega: hi ha llocs solitaris i llunyans. Abans de la fil·loxera, hi hagué moltes vinyes; després els pins bords envaïren grans extensions del país. Des de l’hostal d’Esponellà hi he fet moltes caminades. La tardor és el millor temps. Agafa un aspecte tètric. Quan fa una mica de vent, els pins fan un somiqueig alt i llarg, s’hi entaula una pluja dolça i persistent, el paisatge accentua la seva monotonia i el seu ofegament. L’aigua dóna una cosa viva als pins, però no acaben de perdre la tristesa que tenen. Sentir caure la pluja del llit de l’hostal estant us fa venir ganes de dormir. L’atonia us envaeix. La proximitat de Banyoles és molt agradable.

Però el cas és que han passat els anys i no he escrit aquesta història. En determinats moments, aquell país m’agradà moltíssim.

Aquest adagi italià ja era viu a l’època de Boccaccio i en el «Decamerone» apareix escrit amb estil a la «toscana»:

Amb anterioritat, Bernat Metge, en el «Sermó», havia escrit:

Es podria citar altres textos. Vegi’s el vers 6.877 del «Spill» de Jaume Roig.

De vegades sospito si la virginitat femenina portada a extrems d’enfolliment obsessiu no és una creació del puritanisme burgès.

A París, la fórmula del triangle eròtic està formada pel marit, la senyora i l’amant. És el que s’anomena el ménage à trois, que tingué tanta fama, el1 la realitat, en el teatre, en les novel·les. En les cròniques de crítica teatral de Maurice Boissard (Léautaud) es pot veure. A Barcelona, el triangle eròtic ha estat diferent: ha estat format pel marit, la senyora i l’amiga. A Paris, el factor important ha estat la senyora. A Barcelona, més aviat el marit. Un dia, parlant d’aquestes coses amb una eminent personalitat del tèxtil, li vaig dir que volia escriure un paper sobre aquesta forma barcelonina del triangle. Em contestà amb una cara llarga i trista:

—No faci res. Desacreditaria el país.

Jo era molt jove. M’ho vaig creure. No me’n penedeixo pas. No era pas res important.

Quan veig que al mas estem acabant l’aigua, que els camps són grocs i horribles, que les arades alcen la pols de la terra, que els arbres perden la fulla prematurament, que no hi ha cap senyal de pluja al cel, que la secada és horrible, tinc la impressió de ser molt més pobre que realment no represento. És el que em produeix, amb més precisió, la sensació i l’olor de la pobresa.

He conegut, i conec, per experiència, les qualitats amigables i de tot ordre d’Alexandre Plana. Hem estat —som— molt amics. Desgraciadament, hom comença a fer les coses massa jove. És un pèssim costum, una desgràcia. De jove, hom té el cap a tots quatre vents, les distraccions són múltiples, els fonaments irreals. A vint-i-dos anys, l’any 1919 —i encara no sóc mort!— jo tenia l’obligació de fer una cosa, diguem un article, diària per a l’edició de la nit de «La Publicidad». En castellà. I, si no feia l’article, el panorama s’enfosquia. Quantes vegades, Plana, compadit, m’havia de fer el paper! Li ho demanava amb tot el que no eren paraules: amb els ulls, amb les mans, amb tot el que trobava. Em mirava amb un somriure que hauria estat impossible de trobar en el catàleg dels somriures familiars. Com més difícil i complicat era el tema que Jori, el director, em donava a fer, millor quedava l’article de Plana. El feia en el temps de fumar —jo— un o dos cigarrets com a màxim. Per a la cosa més absurda, per al tema d actualitat més banal, sabia trobar una cita graciosa o una imatge periodística i clara.

—Si el fas massa bo —jo li deia—, Jori s’escamnarà…

I ja me’l donava.

—Aquí tens l’article —deia rient— i fes bondat…

Jori llegia l’articlet, i, si era de Plana, picava indefectiblement a terra amb la virolla del bastó. Era un símptoma favorable. Si l’escrit era polític, el telefonava al senyor Ventosa, que llavors era una mena de factòtum de la casa Teyà. Si Ventosa donava l’a-provació, Jori deia a la mecanògrafa:

—Aquest xicot és una bona adquisició. Si no es distreu, irà endavant.

Sopat en un restaurant de Palafrugell amb un gran amic de Girona, metge, apassionat per les senyores i persona d’una eficàcia notòria en aquesta activitat. Girona s’acosta als trenta mil habitants i és molt diferent de la ciutat antiga, levítica i anèmica. Li he demanat:

—Tenen interès les senyores?

El jove ha quedat una mica sorprès potser perquè no havia suposat mai que jo conegués la seva tendència. S’ha pensat, de bon principi, que li parlava de la seva senyora i m’ha dit:

—Home, sí!

—No vull pas dir la senyora pròpia, els fills, els interessos. Vull dir les dones, comprèn?

—Home, sí! —m’ha respost.

—Més clar encara: vull dir si el desgast físic de les senyores paga l’interès…

__Depèn de si el desgast és possible.

—Suposem que sigui possible…

—En aquest cas no sé què dir-te. Pse…

És un xicot de front estret, de celles molt juntes, d’ulls diguem-ne romàntics, veu agradable, extremament discret. Té a la cara una barreja de cosa arcaica i complicada —cara de murri i alhora infantil. Deu fascinar les persones de l’altre sexe sense fer res.

Al mateix temps és un gran apassionat dels jocs de cartes i d’apostar diners. Per altra part, gran metge. Persona correctíssima. Lleugerament diabètic.

L’església de l’ermita de Sant Sebastià fou cremada el 36. L’església era plena d’ex-vots, penjats a les parets, que he conegut de petit, de jove i ja en la maduresa —quan tot fou cremat jo tenia trenta-nou anys. El que representaven aquells ex-vots havia passat a l’oblit, però eren molt dramàtics: escenes pintades de naufragis, malalties terribles, crosses d’esguerrats, desagradables i terribles molèsties. Hi havia una costella de balena —un os corbat i llarg, que feia un metre i mig— que, com que no l’havien poguda Penjar al sostre ni col·locar en cap paret, havien posat a l’ampit d’una lluerna baixa de la façana, al costat de la porta que donava a ponent. Aquell enorme os de balena —segons deien—, ¿qui l’havia portat, a què obeïa la seva presència? Gairebé tots els ex-vots tenien una llegenda —de vegades escrita en vers. Aquella costella —que a l’ermita tenia molta fama— tenia una presència que ningú no sabia a què obeïa. Era un ex-vot, certament, però sempre em vaig pensar que aquella anònima costella de balena tractava de donar fe no pas d’una malvestat que s’havia pogut evitar amb penes i treballs per intercessió del sant Sebastià de l’ermita, sinó que donava fe d’un fet triomfal explícit, per exemple, d’un bon negoci. Tots els res ex-vots demostraven que els interessats sortiren de la desgràcia molt allomats i amb molt poques ganes de tornar-hi. La impressionant costella de balena era testimoni d’un triomfalisme gairebé escandalós, a veles desplegades.

Hi ha persones que quan es moren guanyen i altres que perden. Alguns, pocs, la mort els fa viure més que mai; altres, molts, els mata definitivament. Hi ha persones que duren perquè la seva obra és important; aquesta afirmació, però, no és pas indefectible. Establir els mèrits d’una cosa, només el temps ho pot fer —vull dir el temps llunyà, quan han desaparegut els enemics i els amics. L’avenir d’un home no depèn pas dels coneguts que tingué. Depèn dels coneguts que tindrà —cosa imprevisible.

Hi ha immortalitats fàcils i altres de més difícils. A part el pes que pugui tenir l’obra, hi ha la vida de l’autor, que pot ésser explotable o estèril. Hi ha persones que s’asseguren contra l’oblit emplenant la seva vida d’un anecdotari truculent o divertit. Per assegurar-se uns quants anys de supervivència l’home ha fet tots els papers de l’auca i se les ha pensades totes. Sigui com sigui, la immortalitat és un misteri. No he comprès mai com algú se’n pugui ocupar. Personalment no ha estat mai per a mi cap problema. La persona que no escriu perquè és el que li produeix a cada moment més plaer queda ben lluïda.

La senyoreta Aly Herscovitz.

La vaig conèixer a Berlín quan el dòlar valia tres-cents milions de marcs, i la relació durà més enllà de l’estabilització de la moneda alemanya, que s’establí a base de: un dòlar = quatre bilions dos-cents mi milions de marcs. Era jueva, tenia la família a Leipzig establerta en el comerç —família provinent de Iassi, a les boques del Danubi, en el mar Negre. Era molt jove (vint-i-un anys) no gaire alta, plena, rossenca, ulls grisos, dentadura blanca, poc preocupada per la manera de vestir. Havia estat molt ben ensenyada i educada, sabia molt bé el francès i l’anglès i tenia una conversa agradabilíssima. M’explicà moltes coses de la vida intel·lectual de Leipzig —població que adorava— a l’època de Goethe.

La vaig conèixer al cafè —probablement al Romanisches Caffee, a tocar de Kurfürstendamm. La vaig convidar a sopar; acceptà, i al cap de dos o tres repassos vingué a viure al pis on jo vivia com a rellogat de la senyora Behrens, en un carrer el nom del qual no recordo, molt trist, allunyat del Berlín dels estrangers. Li agradava la vida de restaurant —era afeccionada al Wiener-Snitzel— i els cafès, sobretot si hi havia música. Jo vaig suposar, al principi, que com a jueva li agradava una determinada classe de música: en realitat, però, el que li agradava més eren les peces de música militar, amb instruments de vent, les marxes sorolloses i impel·lents, que electritzaven els alemanys i a ella mateixa. La senyoreta Herscovitz era una gran admiradora d’Alemanya i de les seves virtuts patriòtiques —o almenys ho deia.

Quan jo em llevava, a les dotze del matí, ja feia molta estona que havia sortit de casa. Era matinera, a la manera positiva i germànica. No vaig saber mai exactament a què es dedicava. Deia que feia de secretaria i d’intèrpret dels estrangers que es trobaven a Berlín o que acompanyava comerciants de províncies que venien pels seus negocis. Era molt activa, tenia una admirable resistència a les dificultats hiverns, i així no crec que li costés gaire de subsistir, amb una aparença almenys alegre i animada. Tenia un abric de pells una mica esfilagarsat però eficient. Sempre tenia gana i set, li agradaven els llocs on hi havia molta gent, fumava cigarrets Muratti sense parar. La fabricació de bitllets era, però, enorme i les coses tenien una tendència a la puja molt ràpida. Quan es feia fosc tornava a la casa indefectiblement amb la pell de la cara glaçada i vermella i amb els ulls brillants. Un dia m’assegurà que la feina que realitzava li donava prou per a pagar l’habitació, el desdejuni, el dinar i el fumar, però que tenia el sopar molt incert i penjat a l’aire. Així sortirem molts de dies a sopar a fora, sobretot en un restaurant de Wilmersdorff, que era molt del seu gust. Era un establiment freqüentat per senyores sàfiques que em semblà molt corromput, és a dir, gens natural i molt artístic i literari. Altres vegades, la senyora Behrens servia uns piscolabis molt magres amb una tassa de te o altra.

Amb això, un bon dia s’acabà la inflació monetària i passàrem d’un dòlar = quatre bilions quatre-cents milers de marcs, a un dòlar = quatre marcs vint pfennigs. Aquesta aparatosa diferència convertí les poques divises que jo rebia en una pura inanitat. La meva subsistència esdevingué molt precària. Si la inflació m’havia permès de fer algunes francesilles, la deflació m’afamà. M’afamà des del punt de vista material; des del punt de vista moral vaig tenir la satisfacció de veure la fi d’una immensa bretolada que havia durat massa i produiria conseqüències catastròfiques incalculables. La senyoreta Herscovitz també se n’alegrà —se n’alegrà per patriotisme, és a dir, per l’esperança que Alemanya entraria en la normalitat. Vaig marxar de Berlín i em vaig instal·lar a París. En travessar Alemanya, en tren, em vaig poder fer càrrec dels progressos immensos que havia fet durant la inflació el partit de Hitler. La proliferació del vestuari del partit era molt vasta.

A París vaig rebre una carta de la senyoreta Herscovitz en què em deia que li havien sortit unes taques a la pell; que havia vist el metge; que després de les anàlisis li havien diagnosticat una sífilis avançada; que el metge li havia proposat l’entrada en un hospital. Afegia que estava molt espantada; que l’espantava sobretot pensar en la seva família, de Leipzig, honorable; que li era absolutament impossible entrar en un hospital perquè no estava disposada a donar als seus pares un disgust tan gran. Li vaig proposar de venir a París, cosa que féu de seguida que tingué el passaport arreglat. No li costà pas gaire: tenia una gran habilitat per a aquesta classe de treballs. A París, vaig aconseguir, a base d’una recomanació de M. P., polític conegut, la seva entrada en un establiment clínic del Boulevard de Port-Royal, on la curaren. Una vegada adobada, París fou del seu gust: es posà a treballar, fou model de diversos escultors i es guanyà molt bé la vida. Entrà en una independència total. Havent hagut de marxar de París per una temporada, que la feina allargà, quan hi vaig tornar, em digueren, a l’hotel, que la senyoreta Herscovitz vivia, que havia tornat a Alemanya. M’ho digueren amb una cara llarga, perquè aquella noia havia arribat a fer-se estimar.

Anys més tard, en plena segona guerra general, vaig saber la notícia de l’existència, a Alemanya, de camps de concentració, amb forns crematoris destinats especialment als jueus que no havien pogut emigrar. Un moviment fulgurant de la intuïció em féu suposar que la senyoreta Herscovitz havia estat cremada. Acabada la guerra, a través d’un organisme internacional radicat a Suïssa, vaig tractar d’assegurar-me’n. Em digueren que no es dedicaven a aquesta classe de treballs. Potser hauria estat més eficaç cercar les notícies a través de Leipzig. Però ¿com posar-se en comunicació, en aquells anys terribles, amb la zona russa d’Alemanya? Així passaren els primers deu anys. El pas del temps ho ha confirmat tot. Pobra criatura! Com més incert és el record, més dolorosa i tràgica és la catàstrofe final.

J. J. Rousseau.

El vaig veure decapitar per primera vegada a la Facultat de Dret el 1915. Després cada any, un o altre l’ha donat per mort, decisivament i definitivament. El cas és que cada dia és més vivent, més important i més llegit. Quinze edicions de les seves obres el segle XVIII i vint el segle XIX i catorze en els dos primers decennis d’aquest segle. Per a un home inexistent, està bé. El contracte social no ha estat mai una realitat, no és una acta notarial, però davant la idea d’aquest contracte tothom queda perplex. Una religió sense dogmes, sense revelacions i sense miracles —la religió de Rousseau— és la de la immensa generalitat dels nostres dies. De vegades les paradoxes de J. J. amoïnen una mica. Sovint, la perfecció formal de Rousseau és tan decisiva que hom queda atabalat.

Les quatre desgràcies: les quatre R: la Reforma, Rousseau, la Revolució, el Romanticisme. El món dels nostres dies.

He llegit una infinitat de vegades les «Confessions». És un dels llibres francesos no avorrits, que es poden llegir sempre. La fascinació de les «Confessions» ha estat, per a mi, constant.

Les escasses vegades que m’ha arribat —i sempre a conseqüència d’algun afer eròtic— d’escriure en vers, el resultat ha estat indescriptiblement irrisori. De tota manera, no sé pas si hauria arribat a publicar aquest vers de Victor Hugo:

L’enfant avait reçu deux balles dans la tète, per altra part perfecte, tècnicament parlant.

No hauria pas estat envejós. Ho saben tots els meus amics. No hauria pas volgut escriure res del que s’ha escrit en aquest país en el meu temps —i no pas perquè algunes coses no estiguin molt bé. Simplement perquè no he envejat res. Potser, si haig de parlar sincerament, alguna plana de… —hi penso una estona i no em decideixo per cap. En definitiva, prefereixo que tot el que s’ha escrit de bo, i d’autèntica qualitat, ho hagin escrit els altres. ¿És que per ventura, i sospesant bé les coses, no és el més natural?

Fou el mestre Amadeu Vives —que vaig estimar molt— que em portà a la tertúlia que es feia abans de sopar al cafè Colón de la plaça de Catalunya, a la qual l’home amb més vista era el floralista màxim, o sigui el senyor Francesc Matheu. Aquest senyor, calb, amb una barba blanca, els ulls tristos, molt ben vestit, semblava un rabí de luxe, retirat per ric. Era una tertúlia absolutament estabilitzada que funcionava perfectament. Estava perfectament entès que, quan hi assistia el senyor Eduard Toda, aquest senyor n’era el personatge més característic. Toda, però, era un vell senyor —vestit amb vestits grisos— completament immers en la misantropia i no deia mai res. En realitat, només enraonava quan s’enfadava; tenia un parlar d’emprenyat i, quan s’excitava, es tornava sulfúric i lívid. En aquell ambient del Colón, tan amable, ple de llum, de senyoretes joves, més aviat fàcils, i de persones aparentment riques, les enrabiades verbals del senyor Toda feien un efecte estranyíssim. El senyor Narcís Oller tenia, després de Toda, una gran categoria. Era un home petit, geniüt, ple d’agror, reticent, que no estava mai content. Sempre tenia un dit alçat, com si digués, a cada moment, l’última paraula. Era un home ple de convencions, que no feia més que formular els llocs comuns més absurds i desmonetitzats. El llibre que s’ha publicat amb les seves memòries conté una llarga correspondència amb escriptors fenomenals, generalment il·legibles (Galdós, etcètera), absolutament insubstancial.

A la reunió, hi anava gairebé sempre la mateixa gent. Ferran Agulló, «Pol», era un senyor petit, devastat (per la bona cuina i probablement per les dones), d’un erotisme dissimulat permanent, sempre disposat a fer un qualsevol sacrifici per menjar mitja llagosta a la brasa. Completament escèptic, amb un accentuat aspecte d’estar de tornada de tot, tenia un horror total de la política, i el senyor Cambó li feia una por cerval. Només s’enriolava quan parlava dels escenaris de teatre, de les actrius i de les artistes. El llibre de cuina que havia publicat, el considerava molt bo. Havia inventat la truita electoral com a dinar per als interventors de les meses. L’invent havia estat genial, havia evitat moltes tupinades, perquè l’atracció de la truita i les quatre ametlles torrades, el vi, el cafè i la copa, feia que els interventors no abandonessin la mesa. L’escriptor menorquí Ruiz i Pablo era el seu antípoda: un senyor petit, molt ben vestit (vestits blaus), roig de cara, amb unes faccions que semblaven una monada, sempre dolç, correctíssim. El senyor Ruiz i Pablo s’havia passat anys posant bastons a les rodes i fent tota classe d’intrigues per treure de la direcció de «La Vanguardia» el pobre i melangiós senyor M. S. Oliver, i Què pretenia aquell estrany personatge? Posar-s’hi ell? Només de pensar-hi fa rebentar de riure.

El poeta Joan Maria Guasch no deia mai res sense mirar abans el senyor Francesc Matheu. Vivia pel senyor Matheu, escrivia, parlava, pel senyor Francesc Matheu. Era un cas d’adhesió total i definitiva. Tenia la vulgaritat que de vegades té la gent del tèxtil. El senyor Bulart i Rialp tenia un nas prominent i caricaturesc, era mistralià i donava la raó a tothom. Tenia una preocupació permanent perquè el prenguessin per un home positiu.

En aquella reunió hi havia dos homes absolutament divertits, conversadors prodigiosos, admirables contadors d’anècdotes: Rafael Puget i el mestre Amadeu Vives. Puget era més sarcàstic que Vives —o potser Vives ho dissimulava més. Puget era un detallista, i Vives, un sintètic de vegades purament insinuat. Puget era sempre comprès; Vives era considerat sovint vagarós i incomprensible. Vives explicava coses complicades, però era fàcil d’entendre: els moments de perill econòmic sobretot que havia passat amb dones li havien creat un llenguatge personalíssim i alambinat.

Sentit dir al baró de Segur, marquès de Castellvell:

—És curiós: els gossos de raça i les dones guapes sempre tenen amo…

La publicació de les obres de Marcel Proust replantejà, a França, la polèmica bergsoniana. Henri Bergson produí una espècie de revolució filosòfica, a causa del contrast de les seves idees sobre l’origen del coneixement, amb el racionalisme sempre triomfal en el país i tantes vegades ineficaç. Quan vaig arribar a París, la polèmica semblava acabada —acabada en taules. Parlar en aquest país de la preeminència de la intuïció sobre la raó, postular l’existència d’un espiritualisme oposat al racionalisme, no és pas una posició vulgar. Aquest espiritualisme és menys estèril que el racionalisme sistemàtic. El moviment catòlic s’apoderà de les idees del pensador israelita i les aprofità amb el seu natural guant blanc. Anatole France, indignat, sostingué que Bergson ha embrutit una generació. Com tantes altres vegades, s’equivocà. Però, què és la intuïció? Aquest és el problema. Si la intuïció és, com creiem les persones anem pel món sense prejudicis, l’instint i en definitiva el temperament humà, la posició de Bergson sembla real. El sistema racionalista és un afegit artificiós a la naturalesa humana. Totes les coses es comencen per un esclat d’intuïció. Després es porten a cap, per experiència. En l’activitat artística, per exemple, el fet és inqüestionable. Bergson és molt important perquè és una necessitat.

Sempre he tractat de viure amb persones escassament relacionades amb l’activitat literària. En aquest ambient és molt difícil de trobar un home que no es consideri important. No tenen el sentit de l’humor, s’agafen seriosament, creuen que tenen molts mèrits. No vull pas dir amb això que no en tinguin molts, com és natural. Si badeu una mica, en tot cas, surten de mare. Això crea un ambient terriblement avorrit, incòmode, d’un tedi espantós, d’una falta d’interès total.

Ja fa molts anys —en realitat des que em vaig organitzar una habitació i una petita biblioteca al mas Pla, a la parròquia de Llofriu —que faig la mateixa vida. En aquest casalot, considerablement desgavellat, fred a l’hivern, agradable a l’estiu, hi visc completament sol. La meva mare no ha estat mai gaire donada a viure en aquesta casa: passa els mesos dolents a Barcelona en el pis de la meva germana Maria i l’estiu al Canadell de Calella, en una casa de fa seva propietat. Quan el rellotge de la sala toca la una, la Teresa, que ja fa molts anys que és a casa, em crida i em deixa una llimonada sobre la tauleta de nit. M’alço entre una i dues, però de vegades estic tan adormit, que són quarts de tres. A causa dels meus llargs anys de periodisme nocturn, sempre he considerat que el matí era la part inútil del dia. Quan em llevo a primera hora del matí, trobo que el dia té massa hores, que és massa llarg, que la seva dilatació és excessiva. És un immens error, però aquesta és la desagradable realitat. Una vegada llevat, dino sota la xemeneia. Fins cap al tard passo les hores escrivint una cosa o altra, un article o altre o llegint el que tinc en curs o contestant alguna carta. He contestat sempre la mínima quantitat possible de cartes i crec que he fet santament. He rebut moltes cartes en el curs de la meva vida. Les favorables, no les he pogudes mai acabar. Les contràries, les he llegides bé i de vegades les he contestades. Escriure, només escric a alguns pocs amics. Si, a més d’haver d’escriure per un o altre, heu de mantenir una correspondència particular, la pesadesa i la dificultat són immenses, Per altra part, és una mala cosa afeccionar-se a la pròpia correspondència, perquè contribueix a prendre-s’ho seriosament, a respondre d’una manera hipòcrita i declamatòria, cosa, per mi, irrealitzable. Quan la tarda declina i arriba l’hora, emprenc el viatge a peu a Palafrugell, faci el temps que faci. M’agrada de caminar quan plou, per simpatia diríem econòmico-filosòfica, perquè no plou gairebé mai. Quan fa tramuntana és una mica més pesat i més pessimista, perquè, de tramuntana, en fa massa. Aquest camí, el faig entre sis i set de la tarda. A Palafrugell recullo el correu —el de la parròquia és una mica aleatori—, vaig a l’estanc, compro una cosa o altra, veig un amic o altre: Lluís Medir, el pintor Martinell, el flequer Isern, Paulí Joanola, el rellotger Gich, Lluís Bonal. Si fa fred, vaig a escalfar-me a la fornal del ferrer Clotas i de vegades —quan ferra un cavall— em deixa estirar la cadena de la manxa. Anys enrera entrava en un establiment o altre. Ara, mai. Palafrugell no és pas un poble de vida social abundant. Abans, als cafès, hi havia tertúlia —algunes, molt notables. Ara no n’hi ha cap —si s’exceptua la del futbol, naturalment.

Anys enrera, em quedava sovint a sopar al restaurant Reig i després de la tertúlia corresponent tornava a casa sempre a peu, fos l’hora que fos, de vegades molt tard. Si tornava abans, sopava sota la xemeneia, a les nou del vespre. He fet aquesta carretera milers i milers de vegades, a tota hora del dia o de la nit. Els mussols dels fils telegràfics ni tan sols es mouen quan passo: hi estan habituats. Havent sopat, vaig al llit. Dormo de deu a onze —el primer son, un clucull lleuger. Després em desperto completament fresc i em poso a llegir. He estat —modèstia a part— un lector infatigable. He llegit tot el que m’ha caigut a la mà, però sense ordre ni concert. Resultat: molt precari. Encara ho sóc avui. Encara puc llegir, cada vespre, cent cinquanta planes o més — exactament fins a la fatiga física. Els metges m’han aconsellat sempre de llegir menys. «Llegeix coses avorrides!», m’ha dit el doctor Alsina Bofill. Ha estat per mi impossible de llegir coses avorrides. He llegit en francès, italià, anglès, aquests últims anys sovint en portuguès —novel·les brasileres—, en català, naturalment, i en castellà, és clar. Pel que fa referència al castellà, m’he plantat en els llibres de la generació del 98 —perquè si n’he encetat algun de posterior m’ha semblat gairebé sempre que ja els havia llegits. Sovint, enmig d’aquesta lectura nocturna se m’ha ocorregut alguna cosa per a escriure-la i ho he fet. Gairebé totes aquestes «Notes disperses», les he escrites al llit. Quan he trobat alguna cosa que m’ha interessat, he llegit fins a la fatiga. Aquesta fatiga se’m produeix, generalment, a quarts de sis del matí. Arriba un moment que llenço el llibre, perquè els ulls em fan mal. Com més interès trobo en el llibre, malgrat la fatiga, més em costa de dormir. Arriba un moment, però, que m’adormo, per la vergonya —sospito— d’estar encara despert. Quan puc agafar el son, dormo molt bé, no somnio mai… i a la una del migdia la Teresa em deixa una llimonada sobre la tauleta de nit.

El meu vell amic Paulí Juanola, que visqué tants anys a Nova York, em diu que rep tants papers dels Estats Units que generalment no els pot seguir i els llegeix amb dos mesos o tres de retard. M’assegura que llegir els diaris i les revistes amb aquest retard és molt útil perquè d’aquesta manera pot constatar si les propostes, iniciatives o solucions donades pels polítics o econòmics s’han complert o han caigut en l’oblit. Això darrer és el que passa generalment —em diu en un incís.

Per quarta o cinquena vegada a la vida, llegeixo «Moll Flanders», de Daniel Defoe. Un llibre que no he pogut mai deixar, d’una extraordinària simplicitat, que resisteix el pas del temps. Escrit el segle XVIII, en ple barroc continental, ofereix una curiosa característica: la justificació que en aquest llibre es fa de les accions humanes pels diners. Això el fa molt comprensible, tant en l’època en què fou escrit com en l’època present. La primera cosa que cal saber d’una persona és amb què pot comptar, cosa que no és fàcil. Si això no se sap, però, no hi ha manera de comprendre res.

Torroella de Montgrí (11 d’abril de 1930). Hi he anat aquesta tarda amb un amic. Hem passat dues hores del matí a Pals, mirant el paisatge des del Pedró. Feia un airet de tramuntana. Hi havia una visibilitat cristal·lina. Encara hi havia neu al Canigó. La fascinació era extraordinària. El mar de la platja era d’un blau esvaït, absolutament calmat. Els esplets de a terra, en plena creixença primaveral, projectaven sobre l’esperit una il·lusió arcàdica. Hem menjat un suquet d’anguiles, excel·lent, a l’hostal. A Torroella hem fet una visita a Castells, que té una botiga a plaça molt a prop de la casa de Mercader —casa que fou desgraciadament, modernitzada: l’antic palau Foxà. La plaça és preciosa i solitària, i mirada a través dels vidres de la botiga de Castells m’ha causat una sensació de pau divina. Amb la caiguda de la tarda hi havia, a més a més, una llum dolça, aturada, voluptuosa. Podria viure a Torroella tot i que sembla que no hi ha ni aigua corrent, ni clavegueres i la llum elèctrica, de tan groga, té un aspecte espectral. La vila és plena d’intrigues feudaloides, grotesques, insignificants, però cap al tard han aparegut, a plaça, unes noies delicioses, amb un aspecte d’autenticitat agrària. L’erotisme reprimit! Visitat el taller de modistes: la senyora A. pàl·lida, jove, plena —el sacsó del coll, lleugerament rosat, meravellós.

He utilitzat la paraula Arcàdia. Aquests dos versos de Luis de Camoens, en «Os Lusiadas»: descripció de l’illa dels amors:

«Os Lusiadas». CIX. E. LVI. Aquesta illa dels amors, de Camoens fa pensar tant en l’Arcàdia, que deuen ser, amb altres noms, la mateixa cosa. No hi puc fer més: l’Arcàdia m’embafa. Aquesta permanent il·lusió de benestar somniat ha fet un mal terrible a la poesia italiana i a d’altres. Ha presentat una retòrica afectada. Ha creat una naturalesa pintada —una naturalesa de sostres pintats. Aquestes tetes de Camoens no són reals —són tetes de sostre pintat. Com devien viure, de malament, per a haver inventat l’Arcàdia. Sospito que no n’hi ha d’altra que la que construeixen, sobre la terra, els pagesos, cada any.

No he portat mai ni bigoti, ni barba, ni mosca, ni patilles. M’he fet tallar els cabells, cada tres setmanes, amb una perfecta regularitat. He anat sempre absolutament afaitat. Quan vaig marxar al col·legi, en el quart o cinquè any de batxillerat, em començaren de sortir els pèls de la barba. La família em comprà una màquina d’afaitar, que de vegades encara utilitzo, un quart de segle més tard. Les persones de la meva generació literària ja no han tractat de distingir-se, ni pel vestit ni per l’hirsutisme ni per algun excés capil·lar. Alguns ho haurien d’haver fet i d’aquesta manera s’hauria vist que eren poetes o pintors, cosa que hauria convingut atesa la poca pressa que han tingut a demostrar-ho. Anar a la barberia sempre m’ha engavanyat, però no he portat mai els cabells llargs. De jove els vaig portar tirats enrera i després amb una ratlla al costat. A Palafrugell he pagat suplements segons la rapidesa del barber a tallar-me els cabells; Quimet Cortey me’ls arribà a tallar en tres minuts rellotge en mà. El xafardeig vilatà de barberia no ha tingut, per a mi, cap amenitat.

També m’engavanya molt anar a cal sastre. Hi vaig anar de jove. A Palafrugell hi ha hagut sempre molt bons sastres. Hi ha hagut, com a tot arreu, sastres, sastrets i sastrinyols. És natural. És un ofici molt delicat. Immediatament després de la guerra civil —època extremament magra— la realitat personal m’obligà a posar-me d’acord amb les circumstàncies i vaig espaiar molt la visita als sastres. Amb això alguns amics i familiars descobriren que jo tenia un físic admirablement ben construït per a portar la seva roba i volgueren veure l’efecte que feia portada amb discreció i coneixements per un altre. No sé pas si hi trobaren alguna satisfacció. A mi, objectivament, m’obriren el panorama. Tota aquesta història fou profundament equivocada. Després dels desastres, s’hauria d’haver anat a una política d’inflació, per animar el país. Els particulars havien d’haver fet un esforç en aquest sentit. Tothom es dedicà al deflacionisme, que fou una pena. En tot cas, l’ofici quedà molt reduït i esprimatxat. A Palafrugell, en realitat, quedaren dos tristos sastres: un que ha fet molt bé els pantalons, Borrell, un home de vida nocturna plàcida, i un altre, Larios, home diürn i impel·lent que ha fet bé sobretot les americanes, i Potser ha estat al revés? Tant se val. La memòria em falla. Crec que no he donat mai, en el vestir, cap nota detonant: no he sabut mai en què consistia la moda. No m’ha agradat mai d’anar a la moda ni passat de moda. Passar desapercebut: aquest ha estat el meu ideal. Havent viscut tants anys en un poble, no hauria pas gosat portar barret. Tampoc no hauria pogut portar gorra, perquè m’hauria semblat que envaïa l’ambient dels pagesos. Tot i haver viscut tants anys en despoblat, no he pogut passar d’ésser un pagès teòric. Aixi he portat la boina basca, que és un estri còmode i magnífic per a viatjar i per a anar tirant. Tot això, per a mi, no ha tingut mai importància.

En el curs de la feina periodística, he escrit alguns papers sobre la cuina. Em sembla que no gaires. No deuen pas arribar a dues dotzenes. Potser més endavant —si en faig més— els publicaré. Aquests articles són, per mi, una manera com una altra de parlar del país. Com que aquest país està tan endarrerit en aquestes qüestions, crec que aquestes coses tenen interès, 1 per això sempre n’he parlat una mica. Això ha fet que hagi agafat fama d’home poc virtuós, en el sentit que em consideren un gourmet. Tot això de la virtut m’és igual, naturalment, però és un fet que, si sempre he fet un esforç per menjar discretament, no n’he fet mai cap per tenir accés a algun refinament. Per altra part, sempre he menjat molt poc, i com menys he menjat més bé m’he trobat. Qualsevol excés m’ha produït autèntiques molèsties. Jo viuria de sopes verdures, a la francesa. És el que m’agrada més. Així com he estat un bevedor que durant molts anys no he tingut control, en canvi, he estat un menjador molt petit. No recordo pas aquests fets per restablir una fama de virtuós que no existeix. Ho dic simplement perquè aquests són els fets. Escric sobre coses de cuina perquè m’és més fàcil que sobre altres coses.

La meva capacitat per a escriure cartes hauria estat absolutament inexistent. Així es comprèn que n’hagi escrites la mínima quantitat possible i que les poques que he escrit tinguin el menor interès. En aquesta situació, la meva excusa ha consistit a dir que, quan s’escriu públicament, haver d’escriure cartes és engavanyat i pesadíssim. La qüestió, però, és de molt més fons. No he tingut ni suficient memòria per a recordar els tòpics i llocs comuns que en tota correspondència són indispensables per a construir un paper d’aquests. Incapacitat completa.

En els meus primers anys de periodisme, de vegades rebia una carta llarga i divertidíssima —dues o tres vegades l’any— del meu amic Camps Margarit. Són les millors que he rebut a la meva vida. Em descrivia la situació de Barcelona amb una admirable sagacitat, amb un esperit viu i anticonvencional. Camps era enfardador (del tèxtil), humorista i redactor del primer i (d’una manera més amagada) del segon «Papitu». Camps era un tímid, que de vegades tenia foments d’una audàcia prodigiosa, magnífica. Era aquesta audàcia el que el portava a escriure les seves magnifiques cartes. Jo he estat un tímid sense audàcia, un tímid, tímid. Això explica la inanitat de la meva correspondència.

Gairebé totes les indiscrecions que hom comet pro, venen del fet que sovint us trobeu davant persones a les quals no teniu res a dir. Llavors, per dir alguna cosa, per emplenar els buits, dieu coses que mai no hauríeu d’haver dit. Aquestes persones que se us posen davant, que no diuen mai res i que esperen que parleu són perillosíssimes. Són els xafarders professionals —els més sinistres. Em sembla que sobre aquest fet vaig escriure alguna cosa, però on, quan?

A Roma, en temps de la darrera guerra civil, anava de vegades a l’Ambaixada d’Espanya al Vaticà, un palau enorme, de pedra daurada, situat davant les escales de la Piazza di Spagna. Llavors de secretari hi havia el diplomàtic Teixidor, un català petitet, pàl·lid, animat i ben vestit que tenia un aspecte fabulós de saltataulells i que anys més tard fou ambaixador a la Haia —una de les coses millors que es poden ésser. A la part baixa del palau, entrant a la dreta, hi havia una immensa biblioteca —no pas una biblioteca de llibres, sinó del que els castellans en diuen legajos, que emplenaven les parets i que tenien un color de pergamins vells, de color de pera madura, de pera lloca exactament. En aquella biblioteca, que, segons em digué Teixidor, havia estat fundada per l’ambaixador aragonès Azara (que era voltairià) i que havia estat més o menys furgada per Cànovas del Castillo, no hi havia mai ningú, llevat d’algun capella o frare que de primer antuvi vaig suposar que feia erudició, i que després vaig veure que llegia indefectiblement la Gaseta. Aquesta biblioteca ha estat uns quants anys una de les manies de la meva vida. Estic segur que conté coses d’un interès fabulós. M’hauria agradat de fer-hi una llarga estada. Potser a base d’una certa paciència m’hauria estat fàcil. Estic segur se n’haurien pogut treure un gavadal de notícies portantíssimes. No vaig, però, tenir mai l’atreviment d’instal·lar-m’hi. Em vaig considerar incapaç de començar. Molts dies, havent dinat, baixant les escales de la Piazza, vaig deliberar sobre si havia de fer cap a la biblioteca o al cafè del Greco, que hi és molt a prop. Sempre em vaig decidir pel cafè del Greco.

Coses que em fan horror: els llibres de luxe, el tuteig, la poligàmia exercida simultàniament, els paisatges sense arbres, els vins escumosos (incloent-hi el xampany francès), els poetes de Jocs Florals, el patriotisme local, la franquesa, els japonesos, els capellans ben vestits, els pederastes artístics (en canvi tinc una gran admiració pels pederastes modestos), les senyoretes inexpertes, la virtut, els sergents, els homes ploraners, el sentimentalisme, els mauristes, els cornuts dialèctics i iracunds, etcètera.

Al mas hi havia dos gossos, que portaren la primavera passada, molt joves, cadells enjogassats. El «Moro» era un gos de ramat d’un color fosc amb pèls grisos, nerviós i agitat, que envestia les gallines sense pensar-s’hi gaire. El «Pinxo» era un gos de forma horitzontal llarga, pelut, d’un color roig daurat, molt de lladrar però d’una valentia escassa. Aquests dos gossos, de petits, anaven sempre plegats, eren inseparables, el que feia l’un feia l’altre, jugaven, dormien l’un sobre l’altre.

A primers d’any, el «Pinxo», que només s’hi veia d’un ull i era una mica flasc i tocatardà, anà a la carretera i un automòbil l’esclafà. Ciset, amb els seus fills, el portà a l’olivar, feren un clot i l’enterraren. El «Moro» contemplà aquestes operacions amb una agitació extraordinària. Quan hagueren emplenat el clot, el «Moro» s’hi allargà a sobre, posà el morro a terra i quedà immòbil, amb un aire apesarat. Tots els esforços que feren els pagesos per tornar-lo a casa foren inútils. Intentaren portar-lo a pes de braços però quan el deixaren a terra, fugi, corrents, a ajaure’s sobre la terra on el «Pinxo» era enterrat. En un moment determinat, com que el capvespre és fred el «Moro» ha vingut corrent a casa, s’ha posat al costat del foc per escalfar-se i quan li ha semblat haver-ho aconseguit se n’ha tornat, corrent, a l’olivar, a fer companyia, ajagut a terra, al seu pobre company.

Al col·legi, entre els companys de curs de batxillerat, l’onanisme fou una cosa sensacional. Em sembla que hauria estat impossible d’evitar-ho. Era ineluctable, com un instint irrefrenable de la naturalesa en certa manera mecànic. Quan hi penso ara, en fred, em sembla impossible que la mateixa tenacitat no ens avorrís a tots plegats. No érem res més que uns petits animalets eròtics i no se’ns havia ocorregut mai que pogués tenir cap transcendència —a part, és clar, la sensual. Vaig tenir la sort de deixar-ho aviat —de seguida que vaig començar de pensar en la qüestió religiosa i en la meva absurda preocupació sobre la possibilitat de l’existència de Déu. Aquesta distracció contribuí a desviar-me i fou la seva dialèctica el que em destruí l’obsessió eròtica. Ho he observat després en altres persones d’aquest país: el qui no està dominat per una forma o altra de joc mental és un eròtic vulgar i continuat.

Rellegit «Herètics» de G. K. Chesterton, traducció i pròleg de Pau Romeva, en l’edició de «La Nova vista». Vaig ésser un testimoni molt directe de la curiositat que hi hagué per Chesterton en aquest país pels voltants de l’any trenta. Aquesta curiositat, la creà J. M. Junoy, que fou molt amic meu. Molts catòlics sensibles defensaren Chesterton. També tingué grans enemics. Un dels més forts i més violents fou Feliu Elies, pintor i crític d’art. Elies era un racionalista a la francesa. Els mitjos racionalistes del país no saberen mai si Chesterton era un autor important o un sofista brillant.

A través d’aquesta relectura, la traducció m’ha semblat molt eixarreïda, el joc mental tan granejat una mica pesat de seguir, però sovint molt real i divertit. El millor assaig del llibre es titula: «El paganisme i Mr. Lower Dickinson». Fa realment un gran efecte. (1957).

De vegades recordo la gent que he conegut, i, avui que hi pensava, amb la memòria immersa en la boira del temps, se m’ha aparegut la figura de Théodore Duret. És l’autor del llibre bàsic sobre Edouard Manet. Pere Ynglada me’l presentà a París en una llibreria del bulevard, prop del cafè Napolitain —poc després de jo haver-hi arribat. Era un senyor alt, una mica encorbat, però ben posat, vell, vestit de levita, barret de copa, afaitat, ulls grisos vivíssims, mans fines, amb una intensitat a les faccions extraordinària —una intensitat complexa, viva, plena de curiositat. Hi ha ben poques persones que fan efecte per la presencia física. No hi havia pas gaires persones, al bulevard, que portessin, el 1920, levita i barret de copa. Semblava un anacronisme. Però, encara que hagués anat vestit d’una altra forma, no hi havia pas manera ne deixar de mirar-lo. Era d’una distinció intel·lectual que impressionava. Era amic d’Ynglada. El capvespre a què faig referència —a la llibreria— li descriví es robes que portava una model de Manet d’una manera tan fascinadora que us semblava que en sentíeu l’olor. En un moment determinat digué: «Els millors escrits de Mallarmé són els que dedicà a les modes femenines del seu temps».

El nét de Monsieur Duret, el crític Florent Fels, que vaig conèixer més tard, em semblà un home diluït, cridaner i mediocritzat.

He tractat de posar en tot el que he escrit una afectació d’insensibilitat perfectament deliberada i voluntària. Aquesta és una de les causes del poc èxit que he tingut. La gent només llegeix les coses saturades d’emoció, que de vegades pot ésser molt elevada i altres vegades es refereix a coses insignificants. L’emoció, però, ha de semblar que hi és, i, així, aquests escrits agraden.

Sempre he cregut, però, que mantenir l’emoció, amb una ploma a la mà, durant deu o quinze minuts només es pot aconseguir amb uns sentiments ficticis, això és, fent trampa. Escriure cent planes, un llibre, amb emoció és impensable. És exactament un engany sensacional. La literatura tendeix a crear aquest engany. Cal escriure com s’escriu a la família o a un amic, i, de vegades, les coses concretes fan néixer l’emoció. L’escriptura artística no produeix res, no ha produït mai res.

No hi ha manera de deshabituar-me de fumar, tot i que els metges em diuen i em rediuen que cometo un gran error i que ho hauria de deixar. Encara dec fumar trenta cigarrets el dia. És el pur suïcidi. Quan parlo amb la gent, quan escric, entro en una certa nerviositat i no hi puc fer més: encenc un cigarret En canvi, quan estic distret i tranquil, fumo mol menys.

L’altre dia vaig trobar a Barcelona un excel·lent amic que feia molts anys que no veia: l’advocat Roda i Ventura. El vaig trobar gras i notòriament envellit.

—He estat molt malalt! —em digué—. Vaig tenir un infart de miocardi, però ara estic millor. Perquè he deixat de fumar totalment. Fumava molt; ara, no gens.

—Deveu haver tingut una gran força de voluntat. Jo tampoc no hauria de fumar i encara fumo…

—No. Res de voluntat. El que he tingut és por, una por cerval de morir. Si quan us ho prohibiren haguéssiu tingut una por real de morir, no en dubteu pas: no hauríeu encès ni un cigarret més.

Tinc la impressió que el senyor Roda i Ventura hi toca.

L’apotecari Lluís Matas, de Palafrugell, em deia avui, parlant d’un amic comú, J. S.

—Josep està molt bé. Després del que ha passat, està admirablement bé. Té gana. Al meu entendre, només comet un error: es medica massa.

És un punt de vista probablement fonamentat i a més agradable.

Els mots de Montaigne: «Tous les maux de ce monde viennent de l’ânerie», que vaig llegir de molt jove, m’han seguit durant tota la vida. A mesura que han anat passant els anys i he anat observant la vida, més reals i justos els he trobats. És per raó de la seva justesa que han estat substituïts per expressions més fluixes i més superficials: bêtise, bestiesa. Ânerie estava molt millor.

Generalment parlant, la gent considera que els metges que té a prop, els de la localitat (de capçalera), són mediocres. Va com va: de vegades ho són, altres no tant. En canvi, quan van a veure un metge de fora o s’han de fer una operació a Girona o a Barcelona, estan convençuts que han caigut, indefectiblement, a les mans del millor metge del món. Ho creuen i ho proclamen. Quantes vegades ho he hagut de sentir! Els metges desconeguts i llunyans tenen aquest prestigi, en certa manera apriorísticament concedit.

Aquesta situació deu ser deguda al fet que quan hom es posa malalt es torna un dement. Apareix l’home tal com és: terriblement egoista, no solament de paraules i de fets, sinó d’il·lusions. He conegut persones que en estat normal eren intel·ligents, modestes, discretes, que en posar-se malaltes no han fet més que parlar d’elles, d’una manera escandalosa, com si fossin diferents.

El prestigi dels metges prové, en general, d’aquests estats de demència. Escric aquestes ratlles perquè, si caic en aquesta situació, es faci la part de la inconsciència.

La pell rosada —o pastanaga clara— de les dones rosses no ha estat mai sant de la meva intensa devoció —i que em perdonin els sants. És una pell que a base de ser tan ideal sembla evaporada. La pell de les dones morenes agradables sembla estar més acostada a les necessitats humanes, ser més assequible i penetrable. Les persones com jo, enormement tímides, que tenim d’aquestes coses una opinió purament materialista, potser sempre trobarem que les adolescents negres situades en un lloc o altre de les quimbambes tenen una pell adorable.

Una de les coses més estranyes i desagradables és sentir cantar un gall a la matinada (que és l’hora que canten) en una ciutat. El fet m’ha arribat sovint, a l’hotel del carrer de Santa Anna de Barcelona on vaig a dormir. Darrerament vaig sentir cantar un gall a Olot, trobant-me a la Fonda de l’Estrella. Aquests galls de ciutat, ¿en quin dimoni de galliner, de terrat o de balcó es deuen trobar? Pobres animals! Fan una impressió de tristesa aclaparadora. El seu escataineig és fluix i pàl·lid. En canvi, sentir cantar un gall en una masia o en un poblet rural és deliciós i alhora que canten fan dormir.

Coses que em deixen perplex: els literats descontents; els marits heroics; les senyores màrtirs; els qui es consideren obligats a fer el viu; els qui fan l’intel·ligent (igual que els qui fan l’humil); el sol (en el moment de treballar); el vent; el nihil novum sub sole; els elogis, siguin de la intensitat que siguin (el català és sensible als elogis, és potser el pitjor dels seus defectes); l’astúcia professional; tenir deutes (no n’he tinguts mai, cosa que em demostra que sóc un burgès); els comptes poc clars (un altre símptoma burgès); el Conferentia Club de Barcelona; els tècnics misteriosos; els crepuscles tristos; les vies del tren; haver perdut les dents; la decadència de les artèries…, etcètera.

Festa Major de la parròquia de Llofriu (26 agost 1932). Han llogat una orquestra i ha calgut estatjar els músics en diverses cases particulars, com habitualment succeeix. N’han arribat dos, que, segons han dit, són el trompeta i el vocalista. A pesar de l’ofici que fan, m’han semblat bona gent.

En el moment d’entaular-se, els pagesos han dirigit als músics unes mirades que m’han semblat escassament deferents.

—No us han agradat els músics? —he preguntat, tot just havent sopat, a un pagès.

—Què vol que li digui? —m’ha respost el pagès—. Els músics, quan toquen, estan bé. No hi ha res a dir. A l’hora de sopar és una altra cosa. No és pas que jo cregui que els músics no hagin de menjar… però mengen massa, mengen com lladres, comprèn?

—Potser això de bufar els fa venir gana…

—I el canvi d’aires, no en dubti ni un moment…

A mesura que han anat passant els anys, cada dia m’ha agradat més de viure sol, el silenci, l’allunyament de la gent —llevat de molt pocs amics, que veig molt rarament. El mas es presta molt per a aquesta vida. Hi he passat dies d’agradable solitud, sense veure ningú, sense parlar amb ningú, pensant en una cosa o altra de la vida, coses que cada dia tenen menys precisió, llegint, escrivint, més o menys endormiscat en un o altre racó, a l’hivern a la vora del foc, o al llit sentint ploure o passar el vent. Però el cas és que, aquesta vida —tenint salut—, no l’he poguda resistir mai més de tres o quatre dies. El primer dia, tot va com una seda. El segon dia comença l’entumiment de la immobilitat i l’insomni corresponent. El tercer dia m’agafa un estrany desfici, nerviós, intranquil. Em domina la necessitat de veure algú, de parlar amb algú —no sé exactament amb qui i sense tenir res urgent a dir. Potser una droga o altra em podria guarir fent-me dormir. Potser, si tingués un ofici, la seva mateixa activitat em produiria un cert equilibri. Si llegir tantes hores no em fatigués tant, podria fer una vida separada i marginal. El cas és que no em se aguantar i m’acosto a la companyia de la gent. Al cap de poca estona de trobar-m’hi sento una necessitat urgent de fugir-ne. Torno a la vida solitària i al cap —anant bé— de tres o quatre dies de trobar-m’hi el desfici nerviós em domina. De vegades he suposat que aquesta pressió és deguda a la vanitat, que exigeix companyia i que és l’última posició que s’abandona en la vida. Una cosa en tot cas és certa: la insensatesa que transporto té un gran volum, no té límit.

Parlant dels seus atacs de migranya, Josep Maria de Sagarra solia dir —quan no hi havia gaire gent— que eren voluminosos com l’Himalaia i dolorosos com el mal de pedra. Una vegada el doctor Mainou, que era un home angèlic, preguntà a Lau Duran què s’havia de pensar d’aquella descripció. Duran contestà que els amors de Sagarra tenien tanta vaguetat, que el portaven a l’hiperbolisme.

«Hi ha mentalitats tan impacients d’inferioritat, que la seva gratitud és una espècie de venjança: us tornen els beneficis no pas perquè la gratitud és un plaer, sinó perquè l’obligació és una pena». Aquesta observació del doctor Samuel Johnson, escrita el 1751 (Boswell), m’ha costat de traduir i no crec que estigui bé. És impressionant de realitat i de justesa.

La penya de l’Ateneu.

En el moment d’iniciar-se el govern de l’Ateneu de Barcelona per part dels amics de Joaquim Borralleras i d’aquest senyor mateix concretament, vaig fer la meva primera estada periodística a París. Un dia vaig trobar a la llibreria Margraff, rue Jacob (Margraff m’havia estat presentat per Ynglada), un exemplar complet del «Diccionari Filosòfic i Crític» de Pierre Bayle, en diversos volums —no recordo, ara, quants. Si hagués tingut diners l’hauria comprat. Em feia una il·lusió extraordinària. Però com que no vaig poder, vaig escriure a Joaquim (Quim) Borralleras suggerint-li que el «Diccionari» passés a formar part de la Biblioteca de l’Ateneu, i així, de seguida, fou fet. M’hauria agradat de tenir aquest llibre a casa, però potser la solució donada pot haver estat de més utilitat.

El doctor Borralleras tenia la simpatia universal —que era perfectament compatible amb una certa ironia de bona llei. La hipocondria de Quim li donava generalment per a mantenir-se en una passivitat silenciosa i atabalada, però de vegades li produïa moments de mal humor sorollós i polèmic, durant els quals produïa unes envestides dialèctiques que feien feredat. Aquestes envestides podien tenir un origen col·lectiu o individual. Si eren individuals aclaparaven. La que donà a Brunet després de la revolució russa féu que Brunet abandonés la reunió d’una manera definitiva i total.

Quim tenia un amic íntim, que era en realitat el seu acòlit musical: Josep Maria Albinyana. Era un xicot molt ric, molt llarg de cos, flaquíssim, una mica encorbat, pàl·lid, d’ulls blaus, d’aspecte malaltís, que semblava una sardina passada. Gran amant de la música, primer fou un gran wagnerià i després un entusiasta de Debussy. El «Pelléas et Mélisande», el sabia de memòria i li produïa un frenesí deliciós, d’una gran exterioritat. Era molt ben educat, però solia parlar poc. Només quan es feia alguna crítica de la burgesia en general es considerava obligat a defensar-la. La seva dialèctica podia arribar a l’entresua-ment d’una manera ràpida. Era un gran fumador d’enormes cigars de l’Havana. Assegut per llarg sobre una butaca, es passava hores fumant cigars i cantussejant, sotto voce, el «Pelléas et Mélisande». Produïa la impressió que menjava poc i amb desgana i Que fumava com si hagués devorat un dinar copiós i admirable.

—Albinyana —em digué una vegada l’enfardador i humorista Camps Margarit— fuma els cigars més llargs, més bons i més voluminosos que troba. Ell rai! No els acabarà pas. La seva família té una fàbrica a Badalona de moltes xemeneies que treuen fum tot l’any. Per altra part, té la gasiveria barcelonina normal.

Camps Margarit tenia també un acòlit que només eS divertia quan es trobava al seu costat. Era el senyor Palà. El senyor Palà causava la impressió de ser un xicot de mala circulació: almenys un flebític. De vegades estava molt pàl·lid; altres vegades tenia un color de rajol molt pujat. Quan Camps deia una cosa graciosa —sovint d’un xaronisme rusiñolesc visible— el senyor Palà, si era al seu costat, feia:

—Hi, hi, hi, hi!… —es tornava vermell i tot d’un plegat, fent un cara seriosa, callava d’una manera contundent i definitiva.

No vaig saber mai què feia el senyor Palà. No li vaig sentir dir mai res articulat una mica llarg. Era un interjeccional. Suposo que tenia una relació o altra amb els fabricants del mateix nom de casa, però no ho podria assegurar. Solia llegir novel·les franceses burgeses d’una falta d’interès total.

L’advocat Solé de Sojo, Quim i Albinyana foren les tres primeres persones de Barcelona que llegiren Marcel Proust. L’existència de Françoise en l’obra proustiana féu que Quim es donés a parlar de la seva vella criada, Maria. Maria li feia mongetes amb una arengada —a l’hivern. Un dia em descriví la manipulació de Maria fent aquest plat, que durà sis quarts, rellotge en mà.

En el meu temps, ja no hauria estat possible, en el terreny literari, d’escriure aquesta frase de Montaigne: «Le parler que j’aime, c’est un parler simple et naïf, tel sur le papier, qu’à la bouche».

En la majoria dels altres aspectes de la vida, ha estat indispensable d’adaptar-se als successius esnobismes si no s’ha volgut passar pel risc de la lapidació social. Ha estat fins i tot indispensable d’adaptar-s’hi en les qüestions de cuina, tot i les complicades absurdes i malèvoles imposades en el nostre temps. Jo m’he defensat anant per les cases, dient que tinc l’estómac petit, cosa que és certa, i aixi menjant i bevent al menys possible. He tingut ocasió de trobar-me, en taules particulars, davant coses pretensioses i sinistres —parlant en general, s’entén.

Les tres coses que m’han agradat més positivament han estat les sopes de llegums (com les mengen els pagesos francesos), els minúsculs fregits i les costelles de xai bones del meu país. I una quarta cosa que està per sobre aquestes coses: el pa sucat amb oli, amb la variant d’una torrada amb oli a l’hivern.

En literatura sempre he estat partidari que els textos tinguin una precisió geogràfica, que es trobin emmarcats, explícitament, en un temps determinat, que si hi figuren persones que existiren o existeixen siguin anomenades fins, és clar, on sigui possible. Hi ha persones que afirmen que la vaguetat, la imprecisió en aquest punt, el fet que no se sàpiga mai si som a Polònia o a Matadepera, fa universal! És el pur cretinisme. És coneguda l’afirmació de Mérimée: «De la Història només m’interessen les anècdotes». És l’única clarícia que de la Història —absoluta obscuritat— es pot tenir. En literatura només m’interessen les coses concretes. La concreció implica donar la situació —com a mínim. Com a mínim… El difícil és descriure els fets, les persones, donar l’aire del temps. Les disquisicions psicològiques, quan no són il·legibles, no s’han pas de prodigar massa. En «L’avar», Molière utilitza una sola vegada la paraula «avar», però l’avarícia del personatge se’n desprèn.

El senyor Càndid Puig, cunyat del vell apotecari Llach, havia estat jutge de pau a la Bisbal. Quan el jutge de primera instància s’absentava, ell n’havia de fer. Era un petit propietari baixet, rodanxó, amb un cap rodó, vermell de cara, vestit de gris amb una corbata verda, cadena de rellotge, dije i bastó. Quan arribava un afer al jutjat, l’estudiava amb atenció i, quan tenia la convicció que hi havia un culpable, s’alçava de la taula del jutjat i amb les mans una mica trèmules, deia a l’escrivent:

—És un cas claríssim… Cal ficar-lo a la presó de seguida, a la presó, a la presó…

Si el senyor Càndid hagués pogut actuar amb llibertat, mig país hauria anat a la presó.

L’escrivent, que coneixia l’estofa, sortia llavors (amb qualsevol pretext) del local i anava a avisar el senyor Pouplana, notari; el senyor Noguer, encarregat del Registre; l’arxiprest; el senyor Cua, fabricant, etc. Aquests senyors corrien a calmar el senyor Càndid i verbalment el bressolaven com aquell qui bressola una criatura enfurismada i ploranera. Per altra part, quan no es trobava sota l’acció del virus de la justícia, era un home enraonat i boníssim.

El pitjor defecte que produeixen els diners en el nostre país és que les persones que els tenen, en les coses importants, no protesten mai, no diuen res: es tornen una espècie de cadàvers mediocres, sense el més lleu interès. La mutació de pobre a ric és la més important que es pot esdevenir en un home d’ací. Per a les altres persones, la nova aparició implica només Un augment de l’avorriment.

Vers 1907, Palafrugell tenia fama d’ésser la porció del rodal que pronunciava millor el francès i, concretament, les es mudes. Encara eren vius molts fabricants que havien anat al nord de França i havien apres bé la llengua —i la seva música, s’entén. Quan la tertúlia d’abans de sopar que es feia a la rellotgeria del senyor Narcís Ferrer, el senyor Marcial Girbal, pronunciava, per exemple, la paraula vengeance o alguna paraula similar, s’originava la suspensió que produeixen les coses perfectes. Era un cop d’arquet de violoncel admirablement reeixit. «És la confitura d’un sofregit ben fet!», deia l’esposa del rellotger, que era una senyora alta, grossa, plena de mobilitat, una mica guenya, de bons aliments.

Enric Frigola, que fou el primer mestre de francès (i d’anglès) de l’escola local d’idiomes mantinguda per l’Ajuntament, tenia, com a llibre de lectura, «Madame Bovary» de Flaubert. Quin temps! Ara, a la població, hi ha molts mestres de francès. La gent que el parla ho fa horriblement. És un francès metàl·lic, sense les es mudes, sense el violoncel. És un francès de xarnegos.

«Un petó (paraula sinistra) és —segons el doctor Henry Gibbaus, savi americà— la juxtaposició atòmica de dos músculs orbiculars en estat de contracció». És una horrible definició científica d’eficàcia irrisòria.

Jo hauria dit que un petó és una mossegada fracassada —és a dir, una mossegada que el pas del temps, de la civilització, de les llums, de la cultura, ha fet fracassar, ha suavitzat i ha convertit en un fenomen més o menys sentimental. És evident que el primer moviment de l’home primitiu davant una cosa desconeguda i suposadament agradable fou clavar-hi una queixalada. En el curs de la seva exploració de l’Àfrica, Livingstone observà que, quan donava Bíblies als indígenes, aquests es portaven el llibre a la boca i hi clavaven la dent.

—És un bon llibre —deien a l’intèrpret de l’explorador—. Té bon gust i una molt bona queixalada.

Em sembla, en tot cas, que la teoria de la mossegada desvirtuada és més eficaç que la definició donada pel científic americà.

És absolutament sorprenent que fos Eugeni d’Ors, afrancesat fins al moll dels ossos, literalment format en el XVIII francès, que defensés i popularitzés la superioritat (en literatura) de la categoria sobre l’anècdota. El que tenen de fascinador la literatura i la historiografia franceses és l’anècdota. La història sense anècdota és un magma indescriptible —inintel·ligible. La literatura sense anècdota no és res. ¿Què vol dir la categoria en literatura? Ho voldria saber, i És la literatura simbòlica? És la literatura sintètica? «¿És la baluerna sentimental-humanitària? Els grans escriptors francesos, des de Rabelais i Montaigne, passant pels moralistes (La Bruyère, etc.) i els eròtics, no han fet res més que contar anècdotes. Mérimée, Flaubert, Txèkhov —el realisme lleuger del qual només es pot explicar per l’existència de l’esperit francès— han teoritzat la importància literària de l’anècdota. Txèkhov visqué dominat per l’anècdota, per les converses del seu voltant, pel respecte dels fets. La superfície del seu realisme és sempre donada acuradament i concretament. La tendència antianecdòtica d’Eugeni d’Ors i el seu noucentisme fou una desgràcia per a la literatura catalana. Una desgràcia immensa. Aquesta desgràcia encara dura. Des del triomf del noucentisme no s’escriví, en català, ni una novella ni un conte. Encara és difícil avui (1936) de trobar un escriptor català que sàpiga contar una anècdota. És per aquesta raó que la literatura que s’escriu té purament un interès esporàdic i limitat a alguns autors, poquíssims.

La literatura anglesa, que és la més confortable del nostre món, és encara més anecdòtica que la francesa.

Els amics antics.

Discussió, al cafè de Palafrugell, sobre J. B. Coromina, que ara comença de guanyar diners. Coromina és un home petit. Josep Ferrer diu que quan serà ric, tindrà una vida folgada i la senyoreta C. —que ell pretén— li farà cas, semblarà més alt. Bofill, Gori, sosté que quan arribarà en aquesta situació semblarà molt més petit, perquè quan un home és prepotent i petit ho sembla molt més. I, si porta bastó —afegeix—, semblarà petitíssim.

Hi ha persones que són més sensibles i tenen més presència al mati, en llevar-se, que a la fi del dia. És el cas del doctor Reixach, que fa de metge a la població. Altres, en canvi, semblen més intel·ligents, més actives, de més joc mental, al vespre que al matí. Els comentaris bíblics matinals d’Enric Frigola són mediocres; els del vespre, intencionats i terribles. Joan Miquel, en canvi, tan despert semblava al matí, com a la tarda, com a la nit.

L’apotecari Casabó tenia una cosa (era d’Olot) profundament catalana: era un murri. Era un home ple de seny, de reserva, d’estratègia, de discreció, de cautela, que tractava, sempre, de carregar-se de raó. De vegades em feia confidències, i així un dia em digué, amb una cara de barbamec entristit:

—Suposant que jo sigui un murri, el resultat, no ha pas estat gaire brillant. El resultat ha estat aquest: carta, figa seca…

Parlant d’aquesta constatació, Bofill Gori em diu:

—No hi ha res més trist, en aquest món, que considerar-se hàbil per a una cosa eficaç i no treure’n profit. El més gran consol que tenen els primaris és saber que no serveixen per a res. Si un home arriba en aquesta conclusió i no té vel·leïtats de rebel·lar-se» pot arribar a ser un home satisfet. Però n’hi ha pocs, perquè l’orgull i la temeritat són abundantíssims.

El doctor Samuel Johnson traduí a l’anglès (sense gaire esperit, segons llegeixo) els versos (anònims?) francesos que van a continuació i que sembla que foren escrits per posar com a llegenda en un quadre amb figures que patinaven sobre el glaç. Els versos són molt coneguts, tot i que en el nostre país no he vist mai que ningú hi fes cap al·lusió. Diuen el que segueix:

Està bé. El consell és bo. No hi ha res a dir. Però llavors, per què viure? Per què patinar? Tot és igualment incert i perillós. Els versos degueren, però, agradar al doctor Johnson, moralista recalcitrant i immobilista —immobilitzat per l’alcohol vertiginós però parat.

La ciutat més vulgar potser d’Europa és Tolosa de Llenguadoc. És una ciutat important.

No he pogut mai corregir proves. Sovint llegeixo quatre o cinc vegades en proves —el que he escrit— i entro en una confusió terrible, decebedora.

Un frare català del barroc.

Fra Pere Benejam nasqué a Barcelona a mitjan segle XV i hi morí el 1524. El cèlebre P. Sigüenza li dedicà una notícia, en el seu estil envernissat tan característic. Una vegada es presentà al convent on Benejam vivia la seva pròpia mare, i el P. Sigüenza escriu: «Por ser principal, vino acompañada de otras señoras. Llegó cerca la puerta del monasterio y como otro abad Simón le dijo con palabras graves: “Bien pensada podría ser, madre, esta venida, pues tan poco tiempo falta para verme en la otra vida. Haced oración delante de esa puerta y volveos a vuestra casa, que no me hallaréis en vuestra vida”. No osaron hacer otra cosa su madre y las compañeras, rezaron y tornáronse sin más hablar palabra, temerosas y confusas, como si fuera un mandato venido del cielo». El P. Sigüenza posa al fet el següent comentari: «A juicio del mundo, brutalidad parecerá esto; a los Santos, parece otra cosa; allá se vera quién acierta». I tal!

Benejam, que no volgué, per austeritat de vida, rebre la seva mare, visqué en la més alta societat del seu temps. «Los duques de Cardona y los condes de Prades —escriu Sigüenza— lo respetaron como a padre, pidiéndole parecer en todos sus negocios y dándolos por acertados en siguiendo sus consejos. Los católicos reyes Don Fernando y Doña Isabel tuvieron noticia del mérito y virtud del fraile, habláronle varias veces y estimáronle mucho. Mandáronle a palacio; entraba hasta cuando estaban en sus retretes, haciéndole sentar a su lado… etc.». No cal dir que el frare fou objecte de prebendes i regals.

Un diplomàtic català del barroc.

En el volum primer de les «Mémoires de Saint-Simón» de l’edició que posseeixo hi ha una notícia sobre l’ambaixada de Castelldosrius, marquès de Sentmenat, a la cort de Versalles. Castelldosrius, Manuel de Sentmenat, marquès del mateix nom, virrei de Mallorca, ambaixador a França el 1699, gran d’Espanya el 1701, virrei del Perú el 1702, mort el 1711. Un gran personatge.

«Castelldosrius —escriu Saint-Simon—, gentilhome català molt pobre, havia arribat a París en el seu camí devers Fontainebleau (que era on es trobava }a cort) amb el caràcter d’ambaixador d’Espanya; havia estat nomenat per anar en la mateixa qualitat a Portugal, però succeí que el que havia de venir a França, essent més distingit i molt més acreditat a la cort d’Espanya, va fer canviar els càrrecs i anà a Portugal com una ambaixada de favor i féu enviar l’altre a la de l’exili, que així era considerada. Castelldosrius volgué venir a Fontainebleau i trobar-hi la cort, però fou refusat; se’n queixà molt, però li respongueren que a Madrid havien fet esperar ben bé tres mesos M. d’Harcourt abans de permetre-li de veure el rei i es podia perfectament esperar sis setmanes a veure el rei de França. Finalment, tingué audiència. El que portava per tractar era, en efecte, d’una importància que no podia realment sofrir cap ajornament. En nom del seu senyor demanà amb molta pressa al rei dues coses: una, d’utilitzar la seva autoritat per a fer revocar, per la Sorbona, la condemna que havia fet dels llibres d’una beata espanyola que es deia Maria d’Agreda. El temps no era adequat: els llibres de la beata es trobaven dins els sentiments de Monsieur de Cambray (Fénelon), que el rei havia fet condemnar a Roma. L’altra cosa era d’establir per tot el regne el dogma de la Immaculada Concepció de la Santa Verge i per consegüent de ser més papista que el Papa, que en aquest punt més aviat s’havia retingut. Així, hom es burlà de l’ambaixador i del seu amo, amb les millors paraules. I aquesta fou tota la matèria de l’audiència».

M’agrada molt de llegir els escrits —generalment erudits— de Manuel Coll Alentorn. N’hi ha de molt reeixits. El seu pròleg demostrant que l’autor dels «Fets d’armes» no fou Bernat Boades, sinó Roig i Gelpí és perfecte i convincent. El seu pròleg a la «Crònica» de Desclot, tractant d’aclarir la personalitat desconeguda d’aquest home, potser no ho és tant, però és molt ben fet. A més, el senyor Coll i Alentorn escriu com m’agrada a mi: d’una manera clara, ràpida, viva, crec que és l’erudit d’aquest país, en aquest moment que escriu millor. I, generalment, és molt agut i és molt difícil de fer-lo combregar amb rodes de molí.

Ha mort la Gràcia de la Fanga, la masia immediata. Tenia vuitanta-vuit anys. Era del temps de la meva àvia. La masovera de casa es vesteix de negre i va a l’enterrament. En el moment de marxar el seu marit li diu (som al mes d’abril):

—De tornada, mira de trobar quatre espàrrecs de marge.

Sembla que el que realment fa efecte a les dones —un efecte considerable— són els mascles de temperament elegíac, els que es posen sota la protecció. En canvi, els cínics —destruïts per la pròpia timidesa— arriben a escassos resultats. Els cínics, en aquest aspecte, diuen els entesos, són inoperants.

Els diners són com el glissement à gauche: quan se’n tenen, no se’n tenen mai prou.

A Cadaqués, sempre tan correctes, de vegades tenen mala llet —sobretot a l’hivern. Si els pregunteu com van les seves coses, contesten: «Hem de dir bé…». Són ben educats.

Una opinió:

«Les vers sont décidément une chose infantile. Les gens qui écrivent des choses sur des mesures, des cadences données, chaque ligne terminant sur des sons pareils, ce ronronnement comme un enfant qui récite, c’est ridicule, au fond. Il y a longtemps que je pense que si j’avais un fils et qu’il ait des dispositions littéraires ou mème seulement pour les choses de l’esprit, j’ai beau ne pas aimer me mèler de diriger dans ce domaine, je lui enlèverais tous les poetes. Ces gens-là font perdre un temps considerable pour le développement de l’esprit. J’ai perdu au moins quinze années, pour une part, à me laisser bercer par leurs fariboles. Et le roman? Comment un homme a cinquante ans, peut-il encore écrire des romans? Comment peut-on, méme encore, à cet àge, en lire? Poesie et roman, c’est certeinement la partie inférieure de la littérature».

Paul Léautaud —«Journal Littéraire», volum V, pàgina 361.

En el cinquantenari de la mort de Verdaguer, Carles Riba llegí, a la sessió plenària de l’Institut d’Estudis, una memòria al·lusiva, en la qual es troben aquestes inoblidables frases: «Com l’aigua en certes terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra de per tots costats la nostra vida: s’hi filtra i la corrompria sense el drenatge i els canals del poema. El poema, com a forma realitzada, és la defensa de la nostra vida contra la poesia».

Maragall és un escriptor molt ben educat, perquè causa sempre al lector, no pas una sensació de supeditat, sinó que, el que escriví, ho pot escriure qualsevol altre. Resulta, però, que aquest qualsevol altre encara no s’ha produït —que jo sàpiga, almenys.

Aquesta classe d’escriptors són, al meu entendre, els millors que hi ha i tenen un avenir molt assegurat. Causen una impressió de facilitat —dificilíssima— al lector, de cortesia permanent: aquesta és la clau. En molts aspectes Maragall fou un admirable estrateg de la immortalitat.

Cada any, quan ve la primavera, floreixen els castanyers d’Índies que el meu pare plantà a l’era del mas Pla. Deuen ésser els únics que hi ha en el país. Aquest any, havent nevat a l’hivern han crescut una mica —potser un pam o un pam i mig. Són de flor blanca, però el segon, mirant al sud, del costat de l’esquerra, és d’una flor blanca-rosada, prodigiosa, fascinadora. Els meus records d’infància són pràcticament nuls. Els de joventut són imprecisos. Aquestes flors dels castanyers d’Índies em fan pensar en l’Avinguda de l’Observatori i la meva primera estada a París. Els records! N’hi ha que m’exalten; altres m’exasperen i tots m’entristeixen. Val la pena de tenir-ne?

La tramuntana del 17 de maig (1943) s’emportà les flors dels castanyers, i els arbres han quedat simplement verds, mediocres, indiferents.

Darrerament em vaig trobar a la Clínica del doctor Barraquer acompanyant un amic a qui el referit doctor féu una petita operació —eliminació d’un mussol. Mentre l’operació es portava a cap, vaig tenir temps de donar una ullada als llibres que es trobaven a l’enorme avantdespatx, en realitat el hall de la clínica i que n’emplenaven les prestatgeries. Gairebé tots eren llibres professionals. En un moment determinat vaig veure el llibre del doctor Arruga sobre l’ull —en un lloc molt visible. Tractant-se del doctor Barraquer, potser no ho hauria de dir. Confessi però, que el fet em produí una agradable sorpresa —pensant sobretot en el país en què vivim.

Quan l’operació fou acabada, vaig entrar al despatx de l’oculista i en el curs de la conversa que tinguérem li vaig dir:

—És agradable, doctor, de veure a la seva biblioteca el llibre del doctor Arruga.

—Agradable? No! Normal. El llibre de l’Arruga és molt bo, boníssim.

Aquesta frase, la digué amb un posat molt seriós, amb una mirada intensa. El doctor Barraquer feia la impressió d’un home verídic.

En aquest país, totes les posicions anticanibalistes m’interessen enormement. Són Túnica escletxa —estretíssima— que veig sobre el futur. La gent es dedica a l’entredevoració d’una manera sistemàtica. De vegades el fet es produeix entre persones que tenen un valor autèntic. He recordat les paraules del doctor Barraquer tota la vida.

Visita al doctor Arruga a Cap Rubí, en companyia de Vicens i de la seva filla —pràcticament cega. El jardí de la casa és magnífic: els ametllers, regats, molt corpulents. El trobo al garatge, apassionat amb les seves mecàniques. Feia molts anys que no l’havia vist. Es conserva molt bé. De seguida ens posem a parlar de records de cinquanta anys enrera, de quan el vaig conèixer a la casa dels senyors Forgas, que després foren els seus sogres —una vegada casat amb Teresa (Teresita), que era d’una bellesa i d’una elegància inoblidables.

He portat alguna vegada al doctor Arruga diversos malalts pobres —malalts gratuïts— i sempre em sorprengué el seu acolliment cordialíssim, la seva inacabable bondat amb els malalts, la seva generositat sense límits. He sentit dir que el doctor Arruga és un home malhumorat i displicent, que de vegades es manifesta amb exabruptes directíssims. Ho deu fer potser amb els malalts rics. Amb els malalts que li he portat (pobríssims) ha estat sempre amabilíssim.

—Conservo —em diu— una gran admiració per aquest país. És molt bonic. A pesar de tants de canvis cada dia m’agrada més. Us vull dir una cosa que potser no sabeu. El meu fill és nascut a Aiguablava. Deu ser l’única criatura que hi ha nascut —que jo sàpiga almenys.

Mentre parla, li miro les mans. Les té com sempre: els dits llargs, musculats, prodigiosament personals, unes extremitats d’insecte.

Parla amb el seu habitual nyeu-nyeu —lent, ple de precisió, pronunciant les paraules d’una manera admirable i acabada— el seu nyeu-nyeu, dintre el qual hi ha tantes coses intencionades —i que de vegades no ho semblen per la mateixa calma del seu aire col·loquial. Quan tenia vint anys i saltava per les roques del Tramadiu, de la Punta del Mut o de Cala Marquesa carregat de màquines de fotografiar era exactament el mateix.

La nena del pobre Vicens no té cura: degeneració parcial de la retina. M’ho diu a part, angoixat i trist.

En el viatge de retorn, molta calor a la cassola de Fornells.

Partint de la idea (certa) de l’existència de dues classes de la societat, la classe baixa i la classe alta, Max Scheler ha enumerat les formes de pensament que aquestes dues classes elaboren i propugnen.

La classe baixa propugna: el prospectivisme en el temps; la fe en la creació; el mecanicisme; el realisme gnoseològic; el materialisme; l’empirisme; el pragmatisme; l’optimisme respecte al futur i el pessimisme respecte al passat; la teoria de l’ambient; la dialèctica.

La classe alta propugna: el retrospectivisnie; la teoria de l’ésser; el teleologisme; l’idealisme gnoseològic; l’espiritualisme; el racionalisme; l’intel·lectualisme; el pessimisme respecte del futur i l’optimisme del passat; l’innatisme; tendència a la identitat.

Gnoseologia equival a teoria del coneixement.

Aquesta enumeració de Max Scheler completa l’aspecte psicològic del marxisme. En el nostre país és exactíssima.

Lectures. L. F. Celine. Celine és metge i parla de la seva professió (en un arrondissement de París) d’aquesta manera:

«L’aigreur au réveil des 14.000 alcohòliques de l’arrondissement; les pituites; les rétentions exténuantes des 6.422 blennorhées qu’il n’arrivait pas à tarir; les sursauts d’ovaire des 4.376 menopauses; l’angoisse questionneuse de 2.266 hypertendus; le mépris inconciliable de 722 biliares à migraine; l’obsession supçonneuse des 47 porteurs de taenias, plus les 352 mères d’enfants aux ascarides, la horde trouble, la grande tourbe des masochistes de toutes lubies. Eczémateux, albumineux, sucres, fètides, trembloteurs, vagineuses, inutiles, les “trop”, les “pas assez”, les constipés, les enfoirés du repentir, tout le bourbier, le monde en transfert d’assassins, était venu refluer sur sa bouille, cascader devant ces binocles depuis trente ans, soir et matin».

El paral·lelisme de l’esquema de Max Scheler de la nota anterior i l’estadística del metge i gran escriptor L. F. Celine, potser pot donar una certa idea del Procés de la vida.

El periodisme.

A l’època de la primera guerra mundial, «La Vanguardia» tingué la primera gran expansió comercial i es col·locà a una altura tècnica i comercial sense precedents en aquest país pel que es refereix a la venda de paper imprès en forma de diari. Si no vaig errat, hi havia davant de «La Vanguardia» una pintoresca direcció triangular. L’autèntic inspirador era Miquel dels Sants Oliver. Oliver tingué la sort de trobar dos homes que contribuïren decisivament a l’ascensió del diari. Aquests foren Agustí Calvet, que firmà amb el pseudònim de Gaziel, i Enrique Domínguez Rodiño. Col·locà el primer a París —on Calvet ja vivia— i el segon a Berlín. Hi havia la primera gran guerra. Eren els dos llocs clau. I així Oliver cobrí, per als lectors del país, l’impressionant fenomen bèl·lic, en forma d’articles absolutament insignificants —hi havia, és clar, la censura militar— però entretinguts i d’una prolixitat i una llargada descomunals, i agradabilíssims. La gent tenia fam de notícies.

Quan es parla de la primera ascensió grossa de «La Vanguardia», constituiria un error lamentable oblidar la figura del senyor Godó —és a dir, del primer comte de Godó, títol probablement sense importància, però fet donar a aquesta família (si no vaig errat) pel senyor Oliver. El senyor Godó, personatge curiosíssim, que hom ha mantingut en la penombra, és la clau d’aquest impressionant negoci. Si no hi ha hagut una altra sensibilitat, a «La Vanguardia» ha existit una sensibilitat de les màquines, el desig de tenir les màquines millors a cada moment, i, aquesta sensibilitat, la creà el senyor Godó a qui fem referència.

Quan em vaig fer soci de l’Ateneu de Barcelona (en plena primera guerra europea) vaig conèixer el senyor Miquel dels Sants Oliver. El vaig conèixer, es clar, superficialment. Era primer oficial de secretaria de la docta corporació i vivia, amb la família, al gran casalot del carrer de la Canuda. Era així mateix director de «La Vanguardia», que havia col·locat en el carn1 de l’ascensió a què arribà després. La secretaria de l’Ateneu, que exercia pràcticament a les ordres de senyor Lluís Via (secretari de la Junta), li feia un sobresou, que arrodonia el que li donava la direcció del diari del comte de Godó. El senyor Oliver fou gran periodista (a la manera arcaica), tingué sempre una categoria social, fou estimadíssim, però no crec que lligués mai —econòmicament parlant— els gossos amb llonganisses.

El senyor Oliver era un home d’estatura regular, enormement gras, molt moreno de pell, de faccions més aviat abruptes: ulls molt sortits, llavis carnosos, impressionant papada. Tot el seu cos semblava immers en un limfatisme desbordant i desossat; els ulls, roigs i tan sortits, donaven a la seva cara un aspecte apoplèctic, i per la morenor de la pell hauríeu dit que era un moro important. La seva superfície era impressionant, immensa. Bufava. La respiració li feia un cert soroll. Se li sentia. Qualsevol moviment el feia bleixar. La manxa semblava una mica fatigada i castigada. El cos era pesant, fenomenal, i el cor i els pulmons tenien treballs per a alimentar aquella gran humanitat. Com que era un home molt reflexiu, caut, deliberat, d’esperit meditatiu i voluptuós i molt tolerant, excel·lent gourmet, d’una meravellosa cortesia, hauria estat impossible d’imaginar en aquella còrpora algun element d’insensatesa voluntària o inconscient, i així aquell cos, que si hagués estat corrent hauria produït una impressió purament normal, tendia, pel volum que presentava, a un escepticisme sense remei, absolutament aclaparant.

Oliver convertí «La Vanguardia» en un diari conscientment conservador. Fou, fins on són possibles les repeticions —res mai no es repeteix—, una rèplica modernitzada —sobretot industrialment parlant— del gran diari conservador que existí en el segle passat, vull dir el «Brusi», del senyor Mañé i Flaquer. A priori, sembla, que els conservadors tots haurien de ser, intel·lectualment, iguals. Mañé i Oliver foren, però, personalment parlant, dos homes totalment diferents. Maragall, que fou secretari de Mañé al «Brusi», ha escrit parlant d’aquest senyor, el seu millor paper en prosa. «Era Don Joan Mañé i Flaquer —escriu Magall— cap als seus setanta anys, un home alt, corpulent, un xic encorbat, de faccions abultades, vermelloses i dures, que la melancolia habitualment suavitzava, però que a l’animar-se en elles els ulls petits i acerats i el mig riure sarcàstic, amb què avençava un xic la part inferior del rostre voltat d’una barba curta, clara i encara no del tot blanca, revelaven bé la fortalesa interior, la rigidesa de principis i el desengany de l’experiència. Tota la seva figura tenia una certa majestat lleonina. Diu que de jove, essent més prim de cos, li esqueia molt el frac d’etiqueta o la llarga levita amb el capell de copa alta, que no deixà mai per sortir al carrer. Deia que el vestit imposava dignitat en la conducta i que un mateix home no es portava pas igual en el món vestit a lo senyor o vestit d’americana o barret tou».

Oliver i Mañé foren dos homes diferents, físicament oposats. Mañé, que tingué una llarga clientela, fou un definidor del conservadorisme antidictatorial i enraonat, però fa la impressió d’un home que fou molt escopetejat. Els seus articles, la seva polèmica i sobretot els seus retrats estan escrits amb la fraseologia i l’ampul·lositat del seu temps, però tenen una cosa de nerviositat seriosa i despectiva. La literatura periodística d’Oliver —no parlo més que d’aquesta i deixo al marge la seva distingida obra catalana— és mes limfàtica a pesar que la moda literària havia ja iniciat una pruïja de simplicitat. La seva obra crítica —la gran crítica, que cultivà— és encara molt bufada de galtes, una mica fatty, per dir-ho a la manera general. Mañé fou un malalt, i Oliver bufava, però tenia molta gana. M’hauria agradat de conèixer amb una certa detenció aquests dos grans periodistes. Parlant del segle passat, de la política i de l’economia general i concretament de la Renaixença catalana, la documentació de Mañé fou literalment fabulosa i directíssima —segons testimonis autèntics. L’estil d’aquest senyor, és clar —ja ho hem dit—, és una mica ampul·lós i repel·lent, però no s’ha fet cap esforç per veure el que hi ha de positiu en el bloc fabulós dels seus escrits. La figura de Maragall em seria incomprensible sense els seus contactes amb Mañé. Estic segur que Mañé formà literalment Maragall i que aquesta fou la més gran fortuna de la seva vida. (Eren les úniques fortunes que en aquest país, en aquell moment, es podien tenir). Mañé sabia una immensa quantitat de coses, escriví retrats —sobretot retrats— de tota classe de personatges apareguts en el llarg període de la seva vida. Fou, per altra part, l’únic català del segle passat que conegué a fons la vida política de Madrid. El procés polític català destruí Mañé. Molt bé. Però el que ja no està tan bé és que el record despectiu que ha quedat de Mañé s’hagi emportat avall una obra d’observació de la realitat —una obra escrita i en gran part dispersa— de primera categoria. En aquest sentit, cap nom de la Renaixença catalana no arriba, amb una ploma a la mà, a la intel·ligència, la subtilitat, la complexitat, la documentació humana de Mañé. El manteniment d’aquesta part de l’obra de Mañé en la pura obscuritat contribuí poderosament a projectar el favor més o menys popular sobre les novel·les històriques vuitcentistes de don Benito Pérez Galdós, escriptor il·legible, avorridíssim, d’un gracejo madrileny popular insuportable, totalment indocumentat. Per fortuna, les novel·les històriques vuitcentistes de Baroja contribuïren a desplaçar-lo decisivament. Avui la literatura de Galdós cau de les mans, no és literalment res. Oliver fou també un home important: la seva conversa fou éblouissante; el seu tracte, magnífic.

En el meu temps era difícil de saber per quines raons específiques la gent entrava en el periodisme. Era una manera de subsistir, de vegades potser vocacional, sovint purament lligada amb l’atzar de les existències particulars. Ni Calvet ni Rodino no havien sospitat mai que serien periodistes. És segur que consideraven que l’ofici era denigrant. Calvet era un jove dedicat a l’erudició, redactor a l’Institut d’Estudis Catalans, que havia anat a París per fer no sé quins treballs d’investigació. La seva tesi universitària —sobre Turmeda— havia estat prou remarcada. Els seus amics eren els erudits: Jordi Rubió, Ramon d’Alòs, Francesc Martorell, Duran i Sanpere. Els seus ídols eren Prat i Pijoan. Calvet tingué la sort de viure un moment d’il·lusió cultural i d’ascensió política. A París, per arrodonir el seu magre pressupost, escriví uns articles per a «La Veu de Catalunya». Res de periodisme polític. Articlets purament literaris. Oliver —que era de l’Institut— els llegí i. li agradaren. Quan es produí la guerra li proposà el càrrec de corresponsal. Calvet estava bé a París, la cultura francesa el fascinava, era un francòfil absolut, total. S’havia casat amb una senyora de Normandia. Considerà que havia de fer una cosa o altra per demostrar el seu amor a França i acceptà el càrrec de corresponsal. Des d’aquell moment abandonà purament i simplement la seva vocació d’erudit i inicià una carrera periodística que el portà als llocs més alts.

Enrique Domínguez Rodiño era un bohemi de matís itinerant. No sé pas si era andalús: almenys parlava aquest dialecte d’una manera molt ben girada. Tenia un germà a Sevilla que era metge remarcable. M’havia dit moltes vegades que la seva fal·lera, de jove, havia estat el teatre. Exactament: una forma o altra d’espectacle, però sobretot el teatre. Sempre em semblà estrany que un home amb aquests precedents no hagués fet a Madrid una carrereta vol. Però el cert és que no n’hi féu, llavors, cap. E seu ídol era el senyor Àngel Guimerà i el seu teatre. El considerava sublim. De l’altre món. El senyor Guimerà, ell el coneixia personalment. L’adorava. L’adorava sobretot quan don Àngel no deia res, era el seu estat natural. Aquest mutisme —em digué Rodiño més tard moltes vegades— li produïa una impressió de profunditat. Fou exactament el senyor Guimerà qui li donà una recomanació per al senyor Oliver, i aquest li proposà el càrrec de corresponsal a Berlín, que acceptà. A Berlín caigué bé. Seguí les peripècies de l’exèrcit alemany i corregué la Seca i la Meca visitant els fronts de batalla. Si no hagués estat un germanòfil conscient, Rodiño ho hauria estat inconscient. Li agradava l’esperit bel·licós tal com era concebut a Alemanya aquells anys: la vistositat, la disciplina geomètrica, el pas de Toca, la música impel·lent i cridanera. Els prussians amb monocle el treien de polleguera. Els considerava uns éssers superiors. Rodiño tendia al cretinisme d’una manera automàtica —al cretinisme de les aparences.

Aquests dos periodistes arribaren a una fama dilatadíssima. Quan, trobant-se a Barcelona, entraven en una camiseria, el personal els coneixia, els amos els feien la gara-gara i si compraven alguna cosa els feien una rebaixa. Era la glòria autèntica i explícita.

Calvet ja no tornà més a l’erudició. Després de la guerra continuà treballant a «La Vanguardia», on arribà a tenir una posició primordial. Rodiño continuà treballant alguns anys en els diaris i substituí els seus articles bèl·lics i les seves descripcions, sanguinàries però optimistes, per elucubracions més humanes i diguem-ne literàries. Féu un viatge a Riga, hi descobrí la tomba de Ganivet —Ganivet, cònsol a Riga, s’hi havia suïcidat— i portà les despulles a Granada, on feren moltes festes. En un moment determinat, però, considerà que havia d’emprendre un Camí més reditici i es dedicà a la cinematografia. Fou una espècie de retorn a l’obsessió de la seva primera joventut —a l’època de la seva admiració pel teatre del senyor Àngel Guimerà. La cinematografia, la començà a Berlín, segurament amb algun resultat, perquè llavors em presentà —en diferents establiments nocturns— algunes senyoretes que tenien pretensions estel·lars. A Madrid, més tard, es trobà en la promoció dels primers negocis cinematogràfics indígenes, Arribà un moment que en el món del periodisme el seu nom s’anà obscurint fins a l’oblit total.

Les primeres vegades que vaig anar a Madrid vaig conèixer i tractar el periodista francès Henri Rollin. Era el corresponsal de «Le Temps» a la capital d’Espanya. Era un francès ni alt ni baix, de faccions normals i grisenques, amb un aspecte d’empleat elevat, discret i admirable, molt ben vestit —cosa rara en un francès—, amb un barret oxfordian, la roseta de la Legió d’Honor i uns guants que no es posava mai. Portava unes sabates prodigiosament en-llustrades i parlava un castellà molt carregat d’accent però perfectament gramatical. Era un home d’aspecte glaçat: no deia mai una paraula més alta que l’altra, no deia mai res que valgués la pena d’escoltar, el seu ideal era —quan no treballava— un mutisme bastant integral. El solia veure al Saló de Conferències del Congrés i sobretot a la tertúlia político-literària que es feia a Fornos abans de sopar. S’aproximava a la tertúlia d’una manera imperceptible, amb els guants a la mà feia un gest que equivalia a una salutació general, s’acostava a Prieto, demanava un Cinzano i es quedava parat. Tenia els ulls blaus.

Davant la seva polida presència, els diputats socialistes —Prieto, Menéndez, Llaneza— semblaven uns trinxeraires. Trifón Gómez anava una mica més vestit. Quan arribava l’escriptor Camba, apareixia, amb les seves corbates rutilants, acabat d’afaitar —s’acabava de llevar—, un home massa mudat. Rollin el batia sense cap esforç. Díez-Canedo anava més primmirat, però era un primmirat que s’havia iniciat a les deu del matí i en aquella hora —quarts de de del vespre— havia durat massa. En aquella reunit Juan Echevarría, pintor de Bilbao, de mitja edat, molt intel·ligent, feia l’efecte d’una elegància imperceptible però real. Bagaría anava vestit d’animalàs. El doctor Salillas —home curiosíssim— tenia un aspecte abandonat. El poeta Luis G. Bilbao semblava un sagristà ple de caspa. En aquell món heteròclit i arreplegat, Rollin tenia l’aspecte de l’home que fa els possibles per no contaminar-se. Don Luis de Hoyos, un vellet miop i reticent, semblava l’avi putatiu del cenacle, i Araquistain el seu hereu escampa.

En el Madrid de l’any 1919, Eugeni Xammar semblava l’únic ésser indígena que parlava el francès autèntic —tant gramaticalment com col·loquialment parlant. Madrid és la ciutat del món on he sentit parlar un francès més estrany. Rollin i Xammar eren molt amics, com és natural. Xammar li produïa un efecte d’oasi. S’entenien molt bé —amb la mirada. Rollin era un patriota francès impertorbable, frigorificat. Era un patriota d’esquerra, que a França solen ser cristal·litzats. Sobre Espanya, tenia les idees d’un home intel·ligent, prudent i documentat. Com a francès era republicà; com a francès resident i treballant a Espanya era un monàrquic declarat. Xammar no compartia pas aquesta darrera posició. En tota la resta pensaven igual. S’entenien amb la mirada. Un dels millors amics que tingué Rollin a Madrid fou el comte de Romanones. Els socialistes, els trobava pintorescos, però no el descomponien. Els conservadors, els trobava matusalèmics. L’Espanya típica, pintoresca i folklòrica li produïa una espècie de repugnància. Rollin havia viscut molts anys a Madrid: coneixia el país. Xammar, gran observador, tenia també idees molt clares. Era molt curiós —i instructiu— sentir parlar Rollin i Xammar del que tenien davant.

Després de la seva estada a Madrid, Rollin féu molta carrera a París, a l’agència Havas. El vaig perdre de vista. Xammar, no. Mantinguérem una relació molt cordial que durà molts anys. Xammar ha cregut sempre que Rollin fou no solament un periodista, sinó un home considerable. És cert. Fou un home considerable però d’accés més aviat difícil.

Després de Rollin, el corresponsal del «Temps» fou monsieur Dehilotte, un francès alt, corpulent, un gegant, xerraire, una mica desmanegat i baliga-balaga, molt simpàtic. Es féu molt amic de don Julio Camba. En un moment determinat, Dehilotte heretà d’un parent una considerable quantitat i proposà a Camba un viatge per França, bàsicament exploratiu de la cuina i dels vins. Dehilotte tenia diners i els volia gastar. Camba tenia una situació més aviat precària. Acceptà la proposició enlluernat. Dehilotte resultà un guia molt finament i copiosament assabentat. El viatge fou estrictament monogràfic. De les històries que escriví en el seu curs, en féu després un llibre titulat «La casa de Lúculo o el arte de bien comer», que és apreciable perquè la informació és real. Quan Dehilotte acabà els diners tornaren a Madrid enyoradissos, deprimits i amb un aire embadocat i trist.

Quan vaig arribar per primera vegada a París, per exercir el periodisme, vaig conèixer un personatge que es dedicava també a la professió, un home que aparentment, almenys, era molt entrant en els medis revolucionaris i polítics d’esquerra i era una figura popular en alguns barris, sobretot a Montparnasse, que llavors era el centre dels artistes d’avantguarda, sobretot estrangers. Aquest personatge era conegut com el camarada Rappaport, era rus, notòriament jueu, i els intel·lectuals deien que era el corresponsal de la «Pravda» de Moscou a París.

El centre de treball, llavors, dels periodistes estrangers radicats a París era situat a la central telefònica de la Borsa, a l’edifici de la qual era adherida-Mentre la Borsa funcionava, a la central hi havia un moviment i una agitació espantosos. Quan la Borsa tancava, era una de les oficines més plàcides i solitàries del P.T.T. Quan a primeres hores de la nit hi arribaven els periodistes per transmetre el seu paper telegràfic o el seu paquet telefònic, s’animava una mica, no gaire, perquè aquest és un ofici que gairebé sempre es fa de mala gana i de pressa. Fou en aquell local que vaig conèixer Rappaport. El que s’anomena la companyonia. Potser ell em demanà un qualsevol petit favor relacionat amb la quantitat de coses insignificants que comporta l’ofici, o potser fou ell que féu el mateix amb mi. El cas és que el glaç fou trencat, després ens saludàrem indefectiblement i a la fi acabàrem anant a prendre un boc de cervesa en un dels cafès que hi ha a la plaça de la Borsa, després de la feina. Ell em tractà sempre de jeune homme. Jo li vaig dir sempre monsieur.

En aquella època, i des del punt de vista purament extern, hi havia una gran diferència entre els periodistes i els intel·lectuals —poetes, escriptors, artistes. Els periodistes anàvem vestits de paisà i no portàvem res a sobre destinat a distingir-nos. Els intel·lectuals eren diferents. Sempre presentaven alguna cosa que els feia semblar diferents: de vegades era el barret, altres la corbata o l’armilla o una quantitat més o menys distinta de cabell. En el periodisme francès, de París, només hi havia potser un home que portava xalina: era el redactor diplomàtic de «L’Intransigeant». Era un home alt, de front imperatiu, fàcilment inflamable i que tenia fama de patrioter. Segons l’opinió general, aquell senyor portava xalina —generalment molt bufada— perquè era patrioter. Era ben poca cosa, certament. En canvi, en la fauna la premsa estrangera de París, el cas de Rappaport era significatiu. Era un hirsut total, absolut i decisiu. Era l’únic periodista estranger diferent.

Era notòriament visible que l’hirsutisme, a Rappaport, li venia de molt lluny: probablement de l’època del modernisme. Però potser encara era més cert que l’hirsutisme no l’acompanyava gens. Rappaport era un monstre, simplement. Era un hirsut, sí-en realitat era un pelut complet i definitiu. Perquè un hirsut conservi la bellesa física necessita —no costa pas gaire de veure— posseir un clatell ben dibuixat, curvilini i absolutament perfecte. Santiago Rusiñol, que fou un hirsut molt notori, fou un home bellíssim que en el París del seu temps féu una important forrolla: gairebé fou tan bell com el cèlebre Alphonse Daudet. I és que Rusiñol posseí un clatell meravellós, un clatell de gran categoria. Rappaport, en canvi, tingué un clatell espès, carnós, voluminós i bèstia. I aquesta fou la diferència. Quan els cabells d’un home que se’ls deixa llargs neixen o cauen sobre aquesta classe de clatells desproveïts d’una subestructura positiva i plausible, formen una mata de pèl que tendeix a convertir-los en figures horroroses: exactament monstruoses. És una monstruositat sense malícia; però, essent inhabitual, la monstruositat existeix. I, així, Rappaport, que al meu entendre era un bon home, a pesar d’haver estat sempre mirat de reüll per la policia, era el monstre més monstruós que freqüentava la Closerie des Lilas, la Rotonde, el Domme i el Café de Versailles, davant de l’estació de Montparnasse, o passava pels bulevards i carrers adjacents a aquests cafès. El 1920, en aquest barri, la monstruositat humana era corrent; com la d’aquell periodista, però, cap més. Era un home petit, rodó, madur, gras, pell de color de batraci, molt miop, de vegades tan curt de vista que semblava caminar a les palpentes, tan cobert de pèl (de color rossenc tirant a pastanaga i grisenc) i d’una boca tan llarga que semblava un galàpet pelut. Era un home d’aspecte tan sinistre que, quan entrava en un establiment, la gent com cal en marxava indefectiblement, tot i que solen ser tan agradables els cafès de París leS nits d’hivern.

A pesar de ser rus, periodista i filòsof —d’això darrer, no se n’amagava gens—, sempre vaig creure que tenia sentiments puerils i que era boníssim. Sempre el vaig tenir per un home partidari dels bons costums, de la redempció de les senyoretes extravia-des, dels llegums bullits, de les begudes de baixa graduació —com a màxim un vas de cervesa— i de no tornar a Rússia ni a trets. «Jo he estat sempre un revolucionari, un revolucionari, si voleu, modest —solia dir—, però els temps de revolució no són pas els més adequats per als esperits equànimes, objectius i lliures». Les afirmacions d’aquesta tendència, tan francesa, tenien molt d’èxit entre les persones que el solien escoltar, perquè llavors, la revolució russa no tenia pas gaires partidaris a l’estranger. Així i tot, un dia, trobant-se assegut en un banc del bulevard de Port-Royal, li vaig sentir proferir una afirmació que fou considerada d’un absolut cinisme. Fou quan digué que, al seu entendre, les dones de França i de Rússia —generalment parlant— els prefereixen peluts i si pot ser d’un pelut massís. Un dels assistents li preguntà, després d’haver afirmat que considerava l’afirmació d’un subjectivisme escandalós i d’un intimisme indecent, si s’havia de considerar que era un simple exabrupte frívol o una afirmació objectiva. I, havent contestat el camarada que l’afirmació responia a la seva permanent tendència a l’objectivitat, vaig comprendre, per l’estupefacció que es produí entre els assistents, que havia afavorit ben poc la seva filosofia.

El que fos aquesta filosofia, no ho vaig poder saber mai, i no pas per falta de curiositat, sinó perquè era continguda en llibres d’accés, per a mi impossible, vaig sentir dir una vegada que la filosofia d’aquell home era la russa habitual, és a dir, un farrigo-farrago de fraseologia franco-alemanya molt superficial, Però pesadíssima. Vaig rebre aquesta afirmació d’una manera més aviat escèptica. Rappaport tenia la figura i professava un anticonvencionalisme favorable a la possibilitat de poder escriure una filosofia més aviat divertida. Tampoc no vaig poder saber mai si aquell home era bolxevic, menxevic o anarquista. El que no té cap dubte és que en aquella època era corresponsal de la «Pravda» a París, cosa que l’obligava, ben a pesar seu i d’una manera dolorosíssima —segons vaig poder comprendre un dia—, a inflar tots els desastres del sistema capitalista. «Vostès, els periodistes de la tendència occidental, treballen amb diminutius; jo haig d’utilitzar els augmentatius. Cap de nosaltres no té raó…», em digué entristit. El càrrec de corresponsal de la «Pravda», l’ocupà fins a l’arribada del seu successor, que fou Ilya Ehrenburg, xicot pedantesc i habilíssim, adulador i anguilejant, gran coneixedor dels matisos de l’adjectivació, comunista profund i profund anticomunista —en tot cas escriptor de gran amenitat, visual i comprensible. Era naturalment jueu; però en tot cas antijueu. En fi: el que solen produir les revolucions: un geni de la navegació infal·lible. Un Talleyrand microscòpic, vull dir.

A conseqüència d’aquest fet, vaig perdre Rappaport de vista.

A pesar d’haver exercit durant tants anys el periodisme, no he format mai part de cap associació professional. Però potser no és ben exacte: he format part d’una associació d’aquesta classe: de l’«Association des journalistes accrédités à la Société des Nations». El president d’aquest organisme era el periodista Ramon de Franch, de Cardona, corresponsal viatger de «La Prensa» de Buenos Aires a Europa, amb centre a París. Fou De Franch que em demana per entrar-hi i m’arreglà els papers. Vaig disposar d’un carnet i d’un coupe-fil.

Ramon de Franch era l’aristòcrata català típic. Era monàrquic, conservador i molt tocat i posat. Era amic personal d’Alfons XIII, dels principals tories anglesos i dels grans latifundistes argentins. Havia començat la carrera a Nova York i sabia molt bé l’anglès. Tenia un gran prestigi en el periodisme europeu del meu temps. Personalment, era un pelat —o aproximadament. El que posseïa a Cardona, no crec pas que valgués gaire res. Però com a periodista era un home ric. En tot cas era l’individu de l’ofici que havia enviat el telegrama més llarg, potser de la història, segurament, de l’època: havia passat a «La Prensa» el tractat de Versalles íntegrament. Li agradava que li ho recordessin —sobretot quan els qui ho feien formaven part del «Times» o del «Daily Mail» de Londres o de «Le Figaro» de París. Era un home de mitja edat, ben construït, de color tirant a panotxa, ulls clars, bigoti retallat, molt ben vestit, molt dret. En estat natural semblava un coronel anglès vestit de paisà. Solia tenir gana, era un gran bevedor de whisky, fumador de cigars i presentava una salut magnífica. Feia sempre l’efecte que sortia de la capsa —però sense exagerar excessivament—, és a dir, dintre el sistema del coronel anglès. En aquell moment semblava iniciar-se, en el periodisme, una certa tendència a l’obscuritat filosòfica i sociològica. De Franch tendia a valorar —sempre que podia— la frivolitat dels adjectius. Per ell, les frases fetes i els llocs comuns eren la flor de l’expressivitat lingüística.

Ramon de Franch, de Cardona, era, en tant que periodista, un espècimen peninsular específic. Ell era conservador i estava seguríssim que amb la seva ploma aguantava positivament la baluerna de la societat en què vivia triomfalment. Però no donava gens d’importància a les idees. Trobava que tots els diaris eren iguals —s’entén, els que tenien una base econòmica sòlida de manteniment. Els altres, per ell, no existien. Per ell, la política es concentrava en els homes. Establia una distinció: els que li agradaven i els que no li agradaven personalment. Els que li agradaven eren els seus amics; dels que no li agradaven, se’n malfiava sistemàticament. És clar: els que li agradaven més eren els que, essent conservadors com ell, treballaven per als papers d’aquesta tendència. Però el fet no era pas indefectible. De vegades estava a partir un pinyó amb redactors del «Guardian» de Manchester, que el consideraven un bútxara irrisori. Altres vegades estava a matar amb redactors del «Telegraph» que pensaven com ell. No vaig comprendre mai com anava construït el mecanisme que el portava a decantar-lo cap a un o altre sentit. En realitat, era un primari que es movia en el món de l’alt periodisme. Un dia em vaig permetre de dir-li que actuava en el periodisme com si fos un regidor energumènic de Cardona; em dirigí una mirada dura i em digué:

—Exactament!

De vegades Ramon de Franch tenia notícies i les donava fàcilment als seus amics. No vaig veure que en donés mai cap a les persones que no li agradaven, encara que fossin redactors d’algun «Full Dominical». Eren notícies provinents gairebé sempre del seu món diríem reaccionari. I així passava aquest fet: si les donava a amics que no pensaven com ell, aquests no en feien el mínim cas. Als qui li eren antipàtics a pesar de pensar com ell, no els deia mai ni piu. Aquests les haurien aprofitades llargament.

Un dia, que em convidà a dinar a Le Globe de Ginebra, em digué tallant l’entrecot desanimadament:

—El periodisme és un ofici molt ingrat. És molt difícil de trobar-hi un afecte. És impossible de ser-hi estimat. Si no fos el senyor Gaínza Paz, propietari de «La Prensa»…

En aquell moment era notori que Ramon de Franch tenia els sentiments a cinc mil milles.