La marieta i la cocaïna

Una marieta es va posar en la meva solapa, a la solapa de la camisa. Ho sé perquè vas anar tu qui m’ho va dir. A la teva camisa hi ha un bitxo, que és una marieta. Amb els teus dits la cogiste i en la meva mà la posaste. Què curiós que tenint ales mai tirin a volar quan les agafes. Són com els escarabats. Aquests també volen però pocs veuràs volar.

En la meva mà estava la marieta i sobre ella va començar a caminar.

Des que era nen no havia tornat a jugar amb una marieta. I tot perquè tu m’has dit que estava en la meva camisa.

He jugat amb ella perquè tu estaves al meu costat i em sentia important jugant amb aquest bitxo. De sobte s’ha posat en el meu dit petit i d’un salt ha volat i ja mai l’he tornat a veure. Només quedàvem tu i jo, i el record d’una marieta.

Quan m’he anat a donar compte tu ja estaves al cotxe preparant dues ratlles, les primeres de la nit, que no era nit, sinó un dia que moria. Amb un gest mecànic i ja sense restes en la meva memòria d’aquella marieta, m’he assegut al teu costat: «Lolita, jo no vull cocaïna».

—Però si l’hem comprat a mitges, no em vinguis ara amb que no vols cocaïna. Vols que em la meta tota jo solitari?

—No-vaig respondre. I vaig agafar un bitllet que tu havies enrotllat per a mi i em vaig ficar el meu ratlla, ja que la teva ja no estava. Te’l havies ficat mentre jo dubtava.

De sobte vaig deixar de ser jo mateix, per convertir-me en una bèstia absorbeix mocs, que l’únic que pensa és en donar-los un toc d’amargor. Amargor de petita bosseta, blanca i molt cara. Em feia mal ser tan feble, i que amb una simple resposta teva cedís jo i no em resistís a l’amarga cocaïna. Perquè tot el que tu fas és el que a mi em mola. M’agrada la teva forma de parlar, però no la teva addicció a les drogues. Dius que no vols arrossegar amb tu, a aquest món de decadència. No em ficar més ratlles, totes per tu, Lolita.

—Em convides a la teva part?

—Sí.

—Et creus que jo sola puc amb tanta cocaïna? Vols que em doni un atac al cor?

La veritat és que em fa pena llençar la meitat de la bosseta. Aquesta serà l’última, l’última vegada que prengui cocaïna.

—Lolita, us acompanyo, però aquesta serà la nostra última reunió junts. L’última reunió per aquestes coses.

—Ja, i el cap de setmana que ve, vindràs a llamarme a casa meva perquè ens anem de ratlles.

—No, Lolita. Aquesta serà la darrera vegada.

De sobte em va venir a la memòria un altre cop el record de la marieta, que amb un simple salt es va perdre per sempre. Voldria ser una marieta per poder volar quan volgués, i allunyar-me de tots els problemes. Ja em feia més ben igual el ser o no una marieta, doncs el que més desitjava en aquell moment era pensar en la pròxima ratlla doncs l’efecte d’aquesta última, ja amb el record de la marieta, s’havia anat. Estava de baixó, però estava content perquè encara ens quedava coca. La coca era el que em unia Lolita, la coca i el record de la marieta. Tot tan distant. Només en coca jo pensava. Tot tan fugaç, com els efectes de la cocaïna, com el record de la marieta. No, fugaç era el moment, el record de la marieta serà ja etern en la meva vida. El record de la meva ment despejada, sòbria i sense coca, però amb Lola. L’únic record que guardo de Lolita, que estiguéssim tots dos junts i sense prendre cocaïna.

El record d’una trobada fugaç amb una marieta. Adéu per sempre Lola, adéu marieta, adéu cocaïna. Adéu, adéu.