ESBORRANY D’UNA TREVA

Eminència,

Algú t’ho havia de dir: la teva xarxa d’espies a Mequinensa se’n va en sucs per moments. Al fet que els membres de la plantilla tenen els ulls al clatell, una raresa anatòmica a la qual Crònides no concedeix gaire importància, «els serveis espirituals d’intel·ligència estan per sobre d’aquestes misèries, tia Penèlope», va explicar-me, «i, si molt convé, al Vaticà els ensinistren per espiar d’esquena», cal afegir-hi una pila de problemes més inquietants. En vols algunes mostres?

Tens a la Remei, la modista del carrer de les Pedres, la teva Mata-Hari de sagristia, feta una pelleringa, per llençar. A les xacres que pateix d’uns anys ençà, acaba d’afegir-se-li la pitjor que pot afectar una espia mequinensana: la sordesa. Si no hi sentís gens ni mica, encara rai. Per desgràcia, és una sordesa parcial, creadora, molt més perillosa que la total. Ja no ens fa servei ni a nosaltres, com vols que ens en refiem per encolomar-te informació falsa? Reemplaça-la, Maties, creu-me, o tindràs un disgust qualsevol dia.

Jo de tu aniria també amb compte amb la Marina, la de la botiga de vetesifils. Fa poc, se les va tenir amb la majordona del capellà per un problema de preferència al moment d’agenollar-se al reclinatori per combregar. Pel que diuen, va regolfar-li el passat de miliciana i va estar a punt de recórrer a l’acció directa.

Per tancar el mostrari, et faig saber que, a la tertúlia del Cafè de la Granota, asseguren que el representant sindical de la mina Flora, el cervell, com tots sabem, del servei d’espionatge, se t’ha convertit al protestantisme. L’Arnau de Roda sospita que és agent doble, Crònides diu que triple i l’Honorat del Rom, que li atribueix contactes epistolars amb adventistes, testimonis de Jehovà, budistes, mahometans i potser mormons, no baixa de sèxtuple. Amb la xarxa en condicions tan precàries, dedueixo que no saps de la missa la meitat sobre l’enrenou piramidal que va provocar aquí la carta que et va escriure la teva mare.

Bé, en realitat la vaig escriure jo. Ella, la pobra, no se’n sortia. Darrerament, va dir-me, havia perdut molta vista, i si abans, quan encara hi guipava prou per enfilar les agulles, ja li costava déu i ajut fer una cal·ligrafia entenedora, ara, entre taques i gargots, no n’hauries tret l’entrellat. Ella pensa que deu ser per la mala lletra, i també per la feinada que teniu al Vaticà, que gairebé mai no li contestes les cartes o que, per fer-ho, tires mà del secretari. Vaig escriure, doncs, el que va dictar-me. Ella, però, es veu que tement que jo aprofités l’avinentesa per etzibar-te’n alguna de fresca —malfiança força comprensible i afalagadora, no sempre tens un cardenal a tir—, va voler assegurar-se del contingut i va acudir a una altra persona perquè la hi llegís: la peixatera del carrer Nou. Resultat: l’endemà, tot déu en sabia la prima.

L’enrenou va ser colossal. Tothom va quedar-se tan bocabadat com jo la nit abans quan vaig posar al paper la petició que et feia la mare. Mentre la carta viatjava cap a Roma, aquí van disparar-se les càbales a propòsit de la teva resposta. L’efecte negatiu en els cercles oficials va ser immediat. El desassossec dels senyors al saló del casino va ser notable. «Si el cardenal accedeix, el daltabaix seria gairebé tan greu com la Constitució del 1812», va escandalitzar-se l’administrador de Lignits de l’Ebre, llepa irredimible, davant la mirada complaguda del patró, que considera l’esdeveniment de Cadis el súmmum dels desastres. Durant la xocolatada setmanal de la Carlota de Torres, aqueixa bruixa paquidèrmica treia foc pels queixals. Va dir que recorreria al pontífex en persona si s’eminència, és a dir tu, es deixava aixecar la camisa, «en el supòsit que els cardenals en portin», va precisar la senyoreta d’Albera, a qui et suggereixo que informis a fons però amb cautela d’un detall tan escabrós. «Què en sabem, al capdavall, sobre la roba interior dels prínceps de l’Església, benvolguda Carlota?».

La benvolguda Carlota, sense fer-li cas, va jurar per la memòria dels seus morts que, si ni parlant amb el papa se’n sortia, haurien de passar per sobre del seu cadàver per perpetrar l’animalada. Vam prendre nota de l’amenaça, la cosa no és de per riure. El cos de la Carlota, tot i la pèrdua que pugui experimentar quan l’ànima l’abandoni (tema sobre el qual et dono la paraula perquè aquí no disposem de bàscula espiritual), constituiria un obstacle tan formidable com l’Himàlaia. Has de saber, però, que la seva actitud no era, ni de bon tros, tan desinteressada com sembla a primer cop d’ull; d’això, però, ja te’n parlaré després.

La repercussió de la notícia a l’altra Mequinensa va ser ben diferent. No et pots imaginar l’interès amb què vam acollir la petició que t’adreçava la mare. Per facilitar-te les coses, Maties, encara que et costi de creure, vam acordar oferir-te una treva. La idea va nàixer a la tertúlia de la impremta. Sense perdre via, els presents van redactar-ne un esborrany per negociar-lo amb tots els estaments mequinensans. El punt essencial, fora de certes qüestions menors plantejades pels llepafils de sempre, que no acabarien mai, es referia al succés de la Costa dels Codissos. Te’n faig cinc cèntims.

Si accedies a la sol·licitud materna i venies a Mequinensa, ens comprometíem durant la teva estada aquí a no pixar-nos de riure si el capellà o algú altre o altra de la crosta treia la pols a la relació oficial d’aquell succés. Ens estaríem, doncs, de malpensar com sempre fem —no tenim cura—, i atribuir-te la manipulació amb efecte retroactiu d’una història oblidada, que el full parroquial va exhumar quan van consagrar-te bisbe, fet que va repetir-se, amb variants que pretenien millorar-la, el dia que el papa va concedir-te el birret cardenalici. Afegits d’última hora a banda, la versió que coneixem almenys fins ara, perquè aquesta mena d’històries, ja se sap, agafen vida pròpia i esdevenen incontrolables, és la següent.

Maties, un xicotàs de divuit anys, fill d’un dels bons patrons de llaüt de l’Ebre i ell mateix, com el seu germà gran, un navegant de molta finor, torna amb bicicleta, un capvespre d’agost, d’un piadós pelegrinatge a una ermita dels voltants de Lleida. Gairebé a les envistes de Mequinensa, a la Costa dels Codissos, una gran lluminària l’encega de sobte i el fa caure a terra. Prostrat a la pols, sent una veu potent: baixa de les altures i li ordena que dediqui la vida a Déu. Després d’amollar l’encàrrec, emmudeix. Els grills, silenciosos durant la intervenció sobrenatural, tornen a deixar-se sentir i l’estranya llum s’esvaneix en un cel de vagues resplendors vermelles. Maties, vacil·lant, esmaperdut, fa a peu la resta del camí. No bada boca sobre el succés. Al cap d’un temps, inesperadament, fuig de casa i se’n va al seminari de Lleida.

Diuen que la funció s’apodera de l’home. Ningú no em traurà del cap, però, que la facultat més afectada pel canvi és la memòria. Un exemple recent, força comentat, el tenim en el Pasqual Gandesa: d’ençà que van fer-lo capatàs de la mina on treballa, ha oblidat, ves per on, les reivindicacions laborals que defensava amb les ungles el dia abans. No em sorprèn, per tant, que la memòria se t’hagi anat tornant a tu també més i més selectiva a mesura que passava de sacerdotal a bisbal i arribava, de moment, a cardenalícia. Tanmateix crec que, si et trobes, com sospitem, a l’origen de la mistificació del succés de la Costa dels Codissos, vas espifiar-la, i t’ho dic perquè ja no ets a temps de reparar el disbarat; si no, m’ho callaria. La guerra és la guerra, Maties.

Ja saps que, d’adolescent, i d’això, per desgràcia, ja no fa ni tres ni quatre dies, la mare va voler entaforar-me en un internat de monges per fer de mi una senyoreta com cal, idea que el pare va rebre amb un escepticisme irònic que neguitejava d’allò més la seva santa esposa. L’experiència, com preveia la perspicàcia del meu progenitor, va acabar com el rosari de l’aurora. Ara, abans que me’n fessin fora per descreguda, republicana i precoç (eufemisme amb què la superiora designava el meu desfici apressant, inajornable per establir contacte a fons amb els mascles de l’espècie Homo sapiens), vaig haver d’empassar-me dosis massives d’història sagrada, les suficients per adonar-me que el teu cas s’assemblava d’allò més a la conversió de sant Pau al camí de Damasc.

Ara bé, xiquet, el plagi va quedar-vos d’allò més aigualit. D’entrada, amb la qüestió de la muntura vau fer un bon nyap. No ens enganyem, Maties, una cosa és caure d’un cavall, amb el que l’aterrament pot tenir d’elegant o d’èpic, i una altra de ben diferent clavar-se una patacada amb bicicleta, un vehicle útil però francament poc graciós. Segons l’Honorat del Rom, s’assembla a l’esquelet d’un rèptil antediluvià de pa sucat amb oli. Tot i això, aquesta seria una qüestió secundària. La badada inexcusable rau en el poc gruix moral de la situació, tan prim que clareja.

M’explicaré. Des del punt de vista dels redactors de la història sagrada, Saule, el futur sant Pau era un bandarra de cap a peus. Perseguia cristians abans que aquests arribessin a tenir prou poder per convertir-se al seu torn en perseguidors i botxins dels altres. D’això, ben pastat per un servei de propaganda que no dormi a la palla, se’n pot treure molt de suc. La conversió esdevé exemplar, edificant, en fi, rendible. Tu, en canvi, tornaves d’una ermita sense especificar, de prostrar-te davant d’una Mare de Déu de la qual no se’ns diu ni l’especialitat miraclera. Ni menjaves cristians per esmorzar ni feies vida crapulosa… Queda pobre, no trobes?, barroer. Com és que no vau veure que la veritat hauria estat més efectiva?

Sí, la veritat. Perquè el jove llaüter no tornava d’una ermita sinó d’un bordell de Lleida amb dos amics que no van sentir cap veu celestial i que, per art de màgia, van desaparèixer de la història quan aquesta, anys més tard, va esdevenir un miracle. Si ara vols saltar-te unes quantes ratlles per no pecar de pensament, tu mateix; però no vull estar-me de maleir l’autèntica responsable del desastre: la sòmines de la teva promesa. Cal ser una bajoca freda per desaprofitar la formidable energia d’un galifardeu capaç de recórrer cinquanta quilòmetres amb bicicleta per anar de meuques a Lleida i de fer-ne cinquanta més de tornada després d’enllestir la feina. Per quins set sous la bleda no treia l’ascla de tanta potència? En fi, ella s’ho va perdre. Vist el resultat, encara que el seu mèrit sigui indirecte, li deus un cert agraïment per haver col·laborat a fer que trobessis la ganga de la teva vida en l’accident. Perquè va tractar-se d’això. No vas caure perquè t’encegués cap lluminària. Miracles a banda, te la vas diguem-ne fotre perquè la roda del davant va punxar, cosa gens estranya amb el pedruscall de la carretera, el manillar se’t va entravessar i vas esmorrar-te a una espona.

Com la resta de la teva família, al riu no tenies preu. Eres un llaüter nat, un fora de sèrie. Veure’t servar era un dels plaers d’aquest món tan vilipendiat pels de la teva corda i tanmateix tan entranyable. A cavall d’una bicicleta, resultaves un inútil fet i dret. Si afegim a la teva escassa capacitat de desplaçament per les vies terrestres el trasbals que sovint suposa una buidada espermàtica i ho acabem d’adobar amb un trenc de molta consideració a la closca i una hemorràgia força escandalosa, a qui pot estranyar que veiessis llums, sentissis veus i se t’aparegués el santoral de punta a punta? Però, bé, en això, no pensàvem entrar-hi. Com et deia, estàvem disposats a respectar la versió oficial de la història durant la teva estada a Mequinensa.

L’esborrany de la treva contenia d’altres punts interessants. Ningú no esventaria el disgust espantós del teu pare quan vas anar-te’n al seminari, ni el fet que mai no ha estat present a les cerimònies que han anat marcant la teva ascensió a la jerarquia eclesiàstica. L’Honorat del Rom es resignava també a deixar de banda uns dies, «només els indispensables, no pots donar-los peixet», el cas Galileu, la Inquisició, les expulsions dels jueus i dels moriscos, i altres fites glorioses de la història de l’Església. Els conyons del Cafè de la Granota es comprometien, per escrit si calia, a no exhibir el diari romà del 1935, on tu i el monsenyor que et protegia aleshores apareixíeu al costat de Mussolini beneint tanquetes destinades a la campanya d’Abissínia. Al Cafè del Moll donaven garanties serioses de no treure la revista, aquesta d’aquí, on surts, ja bisbe, fent la salutació feixista. L’Arnau de Roda es veia capaç de resistir la temptació de fer un tiratge facsímil de la carta, datada al Vaticà l’any 1938, en la qual felicitaves les autoritats franquistes per l’ocupació de Mequinensa i exigies mà dura amb la púrria esquerranosa. I estàvem a punt d’aconseguir a força de negociacions molt subtils que els elements més arrauxats i violents es comprometessin a abstenir-se de preparar boicots o sabotatges durant la visita, quan la teva resposta a la carta de la mare, que va plorar a llàgrima viva mentre jo la hi llegia, va engegar a dida l’operació diplomàtica.

T’hauria de caure la cara de vergonya, Maties. Què vol dir que has de mirar per la teva dignitat de príncep de l’Església? Tanca els ulls si no vols llegir-ho: d’això se’n diu prendre els collons pel rosari. Estem parlant entre mequinensans i et recordo que vas ser llaüter abans que cardenal. No t’han contat mai confidents i espies el que va dir el teu pare quan van fer-li saber que et consagraven bisbe? «D’aquests, desgraciadament, n’hi ha a cabassos», va remugar; «els bons patrons de l’Ebre, pots comptar-los amb els dits d’una mà, i el Maties era dels millors».

Si haguessis escoltat la mare i haguessis vingut, la teva dignitat hauria guanyat punts en lloc de perdre’n. Polítiques a banda, ens hauríem tret el barret davant d’un cardenal capaç de presentar-se a Mequinensa per participar en lloc del seu germà, que s’ha trencat una cama i no pot fer-ho, en la correguda de llaüts de la festa major, a fi que el seu pare, vell i malalt, no passi pel tràngol de veure que la família no es trobava present en una prova on no havia faltat mai d’ençà que el món és món.

Perquè vegis com vas d’errat, eminència, i el que el vostre llinatge significa a l’Ebre (un riu com cal, no com el Tíber, que, comparat amb els nostres, és una pixarada), et diré que et sobraven voluntaris per a la tripulació. Només posaven una condició força entenimentada: que no participessis a la correguda vestit d’uniforme. Res de propaganda. Et feien un favor: amb sotana i enfarfegat amb una capa porpra amb una cua com d’aquí al delta, com t’ho hauries fet per servar el llaüt?

En fi, viatge i treva s’han tornat aiguapoll. Després de la teva carta, tan tocada i posada, tan cardenalícia, ja veig, Maties, i no t’ho prenguis a tall d’elogi, que tens tots els números per arribar a papa.

PENÈLOPE

P. S. Em descuidava d’aclarir-te el que t’havia promès al començament: la causa real de l’oposició de la Carlota de Torres que participessis a la correguda. Un dels seus llaüts competirà a la prova i li feia por un rival de la teva categoria. És catòlica, apostòlica i romana però cal no confondre les espècies: a l’Ebre, no hi ha cardenal que valgui.