APARICIÓ PROVIDENCIAL DE LA SARDINA

—Veient-me aquí plantat, vostè haurà deduït que hi sóc per un assumpte de la màxima urgència, allò que en diuen de vida o mort. Me’n faig el càrrec. En aquesta vila, on res no corre mai gaire pressa, per no dir gens ni mica, com deu haver comprovat manta vegada d’ençà que hi fa de secretari de Crònides, algú esperant que obrin el jutjat a primera hora del matí és un fet tan singular que ha d’implicar per força un daltabaix, digui-li desgràcia, malifeta, crim… Tranquil, no s’alarmi, calma. Hauria pogut produir-se’n una, de catàstrofe, però sóc aquí precisament per evitar-la. Ara, li ha anat d’un pèl, ho dic amb el cor a la boca. Sort hem tingut de la sardina de Vinaròs… No em miri així, home, ni estic guillat ni em falta un bull. De seguida m’explico. Però permeti’m seure. Tinc setanta-cinc anys, estic força cascat, he hagut de venir corrents i no puc dir ceba. Uf, quin descans… Així podré parlar amb serenor. Perquè el cas li resulti més comprensible, permeti’m fer una mica de marrada per la història familiar. No s’esveri, home: serà una volta breu, acabo de dir-li que estic baldat.

»Pertanyo al que se’n diu un llinatge de senyors. Parlant en general i amb les excepcions pertinents (no gaires, cregui’m), això significa que no hem fotut mai brot si exceptuem l’avantpassat que va fer els diners, un personatge fosc sobre el qual ens hem abstingut d’efectuar indagacions serioses i aprofundides per evitar sorpreses que poguessin trasbalsar-nos la consciència i amargar-nos el gaudi del patrimoni. Ens va servir d’escarment la dramàtica lliçó d’una altra família forta. Empès per una curiositat malsana i temerària, el primogènit va posar-se a regirar paperassa sobre la soca del llinatge. El xicot no despenjava de gaire alt i no va prendre precaucions. Buscar la veritat és molt lloable, senyor secretari, sempre que siguis prou llest per no trobar-la o passar de llis si, malgrat tot, l’ensopegues. Ell, a força d’escodrinyar, va acabar descobrint-la. Resultat: es va desprendre de tot el que posseïa donant-ho als pobres i va professar a la Trapa. Què va treure a la llum? Si, com diuen, va exhumar un rebesavi traficant d’esclaus, no n’hi havia per tant. A Mequinensa, ja en teníem un, tan ric que un rei va ennoblir-lo, i els descendents s’ho prenien prou bé: pagaven una missa anual per les ànimes dels pobres negres sobre els quals s’assentava la fortuna de la família. També és veritat que això va a caràcters i cadascú té el seu. Viure de la moma té les seves servituds.

»El nostre patrimoni no va tenir un final tan sobtat ni de bon tros però, és clar, a força d’hereus escampa i de ganduls de ferro colat, va anar minvant inexorablement. Li estalviaré les etapes de la decadència. Contemplades en conjunt i amb prou perspectiva, constitueixen una davallada sense incidents notables, força monòtona. Tampoc no li parlaré de les doloroses circumstàncies com accidents, malalties i un parell de suïcidis amb arma de foc que van anar desfullant l’arbre genealògic, i gràcies a les quals vaig convertir-me en l’últim exemplar de la dinastia i en l’únic hereu a la mort dels pares. Sempre he fet honor a la tradició d’indolència del llinatge, per bé que, d’estudiant, encara que li costi de creure, vaig estar a punt de trencar-la. Pecats de joventut, senyor secretari. M’interessa-va l’agronomia i vaig abocar-m’hi amb entusiasme davant la mirada escèptica de la família. Volia transformar la comarca introduint-hi nous conreus, explotar la terra amb sistemes racionals, moderns. En confiança, l’embranzida inicial va durar-me poc. A mitja carrera, vaig començar a desinflar-me. La dolça teranyina de la mandra va enxampar-me. No menjàvem, posem per cas, carxofes, olives, ametlles, albergínies, préssecs, melons, peres, pomes, escaroles o enciams prou bons? Qui em feia ficar en llibres de cavalleries? Si ja teníem mitgers que ens treballaven les finques, per què havia d’escarrassar-m’hi jo? D’aquella il·lusió juvenil, em queda no diré una passió, paraula massa forta per al tarannà familiar, però sí una tirada de caire contemplatiu, diguem-ne virgilià, per les feines agrícoles amb molt de color, com ara la verema.

»Aquest era jo quan vaig convertir-me, com li comentava, en orfe de mare, a causa del còlera, i, de pare, per culpa del cor, a la vora dels cinquanta. Aflicció filial a banda, el cel va caure’m a sobre. Havia d’enfrontar-me sol amb el món i mai no m’havia sentit tan aclaparat.

»Llavors vaig prendre un determini, el més enèrgic de la meva vida. Va costar-me sang sobretot per falta de costum. A la família, mai no decidíem res, ho deixàvem tot a mans del destí, que per a això el tenim. Després d’enllestir les exèquies del pare i quedar-me només amb la companyia de l’Àgata, una d’aquestes minyones eternes, més antigues que els casals, vaig tancar-me al despatx durant quinze dies per calcular fins al cèntim el valor del patrimoni. Una feina esgotadora. No vaig deixar-me allò que se’n diu res, ni els quadres falsos amb què el besavi va afanyar-se a conferir antiguitat i llustre a la nissaga. A continuació, vaig fer un estudi a fons de l’arbre genealògic des del punt de vista mèdic. Després de descomptar accidents, baixes a guerres diverses i els suïcidis esmentats abans, vaig constatar que gairebé tothom havia mort de malaltia a la ratlla dels seixanta-cinc. El més longeu havia estat el pare. Anava pels setanta-quatre quan va quedar-se sec, el pobre, mentre feia la partida de botifarra al casino, davant l’enuig del seu company de joc, carregat de manilles, que va comentar que l’altre hauria pogut esperar-se al final de la mà: “Els teníem al sac”, es veu que va dir, “no li corria tanta i tanta pressa de morir-se”. També vaig fer un repàs meticulós, és clar, de la meva salut d’ençà que en tenia memòria. L’Àgata va donar-me la mà per omplir buits. Les velles minyones recorden punt per punt aquestes coses. A tall de conclusió, podíem dir que jo era un emplastre.

»No troba que vaig deduir encertadament, senyor secretari, que esperar una vida dilatada, de patriarca bíblic, seria una follia? De tota manera, per sí o per no, vaig tirar llarg. La longevitat del pare va servir-me de patró i encara vaig afegir-hi un any. Restant-ne els cinquanta que jo tenia aleshores, me’n quedaven, a tot estirar, vint-i-cinc. Després vaig agafar el valor del patrimoni, afinat al màxim amb unes previsions raonables sobre la fluctuació del cost de la vida i dels interessos del banc, i vaig dividir-lo pels tres-cents mesos que sumaven els vint-i-cinc anys. Vaig repetir les operacions diverses vegades i vaig fer fins i tot la prova del nou per assegurar-me que el quocient era correcte. Així vaig obtenir la quantitat mensual de la qual podia disposar per viure sense pencar. Era prou galdosa, em permetria un passament si no esplèndid almenys folgat.

»Vaig dedicar-me, doncs, a gaudir plàcidament de la vida. Els càlculs econòmics es confirmaven al cèntim: m’anava venent el patrimoni a mesura que calia. Certs imponderables van quedar compensats de sobres per la quantitat reservada sota aquest concepte i per beneficis caiguts del cel, com, per exemple, l’afortunada venda, com si fossin autèntics, dels retrats dels falsos avantpassats. Uns nous rics lleidatans necessitaven amb urgència fer-se un llinatge pel qual remuntar-se a un pretèrit boirós de gorgeres, espases i barrets emplomallats des d’una realitat quotidiana més aviat prosaica de fabricants de llonganisses. Li faré una confidència: l’Àgata i jo vam estar a les portes de la mort de resultes dels embotits que van regalar-me en tancar el tracte. Eren tan falsos com les meves pintures.

»A punt de fer els setanta-quatre, vaig experimentar un cert neguit, que va convertir-se en una obsessió el dia de l’aniversari de la mort del pare. Només em quedava l’any de coll afegit per precaució i el passament just per a dotze mesos, ni un cèntim més. No solament seguia viu sinó ple de salut i d’energia. No m’havia trobat tan bé en ma vida. Vaig animar-me pensant que les coses canviarien a la tardor. Amb l’arribada del fred i de les boires, faria la davallada definitiva. Vostè, senyor secretari, sap millor que ningú que l’hivern va ser dur; només li cal fer un cop d’ull al registre de defuncions. Quants vam enviar-ne a menjar terra? Un fotimer, comptant-hi l’Àgata, un detall que m’havia passat per alt a l’hora dels càlculs i que va implicar despeses imprevistes. En canvi, jo ni vaig constipar-me. De l’esternudera o de la tos d’altres hiverns, ni rastre. Per l’abril, un altre moment crític, si fa no fa el mateix. Per acabar de tocar-me, ben tocats, els pàmpols, no m’ha afectat ni la calor de l’estiu. Desgraciadament, m’he trobat de primera. Fins que, fa dues setmanes, vaig caure rodó al casino durant una partida de cartes. “T’ha arribat l’hora”, recordo que vaig pensar amb alleujament mentre els companys de joc i el saló giraven i s’enfosquien, “vas calcular bé”. Després vaig albirar una claror i una cara borrosa molt a prop de la meva. Ja em veia a la porta del cel, acollit per sant Pere, quan una veu, que va xocar-me força i no pas perquè parlava català, ja que, a la glòria, bé deuen saber idiomes, sinó perquè em resultava estranyament familiar, va amollar-me unes paraules decebedores: “Au, amunt que això no ha estat res, pots continuar la partida”. Collons, el doctor Beltran. En resum, no em vaig morir i, a sobre, vam perdre i vam haver de pagar els cafès.

»Comptava els diners cada dia, repassava els plans buscant un error inexistent. Escodrinyava el casal de les golfes al soterrani a la recerca d’andròmines per vendre. No quedava res de res. Potser, vaig pensar, el destí em preparava una sorpresa agradable. I sí, me la preparava però no de la mena que jo volia. Vaig rebre una carta del banc. M’anunciaven números vermells al compte corrent. En consideració a la meva antiguitat com a client, és a dir, per entendre’ns, al munt d’anys que m’havien estat robant, m’ho deien per les bones abans d’adoptar mesures desagradables. Només hi veia una sortida: acabar d’una vegada, suïcidar-me.

»Vaig rumiar els detalls a consciència, començant per l’escenari. El menjador em va parèixer el lloc ideal per a la cerimònia: el ganxo del sostre d’on penjava antany una làmpada magnífica, que feia temps que havia anat a parar a la botiga d’un antiquari, era perfecte. Hi lligaria un tros de sirga, la mena de corda que feia per al fill d’una vila de navegants com la nostra. Tinc una punta de romàntic, senyor secretari, encara que no ho paregui. El detall seria un bon punt d’arrencada per als comentaris funerals a les tertúlies cafeteres. Finalment, però, vaig decantar-me pel cordó de seda d’una cortina. L’aspror de la sirga va esgarrifar-me. Enllestits els preparatius, enfilat a la taula i amb el llaç al voltant del coll, vaig disposar-me a fer la passa fatal i deixar-me caure al buit. Van faltar-me pebrots. Vaig provar-ho tres o quatre vegades, cregui’m. Les cames es resistien a obeir l’ordre del cervell. A més, pateixo de vertigen, l’altura em destarotava. Com li deia abans, a la família, sempre acabem encolomant les decisions al destí, i, si ara sóc aquí, no caldria ni dir que anit vaig seguir la tradició. Vaig tancar la botiga, que passés el que volgués. Un cop desmuntat el patíbul de pa sucat amb oli, vaig colgar-me. Què vol que li digui, vaig caure ben pla.

»Ara vostè deu preguntar-se què dimonis he vingut a fer aquí en aquestes hores del matí i amb tant de neguit, si, al capdavall, com resulta evident, no vaig penjar-me. Miri, com que visc sol d’ençà del traspàs de l’Àgata i, per tant, la meva desaparició podia passar desapercebuda durant dies o setmanes, se’m va acudir una solució: escriure una carta al jutge anunciant-li el meu propòsit. La llençaria a la bústia una estona abans de plegar de viure. Crònides rebria la notícia l’endemà, és a dir avui, a primera hora, es presentaria a casa poques hores després de la meva mort i llestos. Vaig posar “Molt urgent” amb llapis vermell al sobre, vaig anar a correus i vaig tornar-me’n a casa per enllestir la feina.

»Ja li he dit com van anar les coses. A la matinada, vaig despertar-me de cop i volta, aterrit: Déu meu, la carta. Quan Crònides la rebés, se n’armaria una de mil hòsties. El jutjat, amb mitja vila al darrere, es presentaria al casal. I allí, en lloc de l’últim representant d’una il·lustre família de senyors penjat tràgicament del sostre del menjador, trobarien el darrer gandul del llinatge dormint com una soca a sobre d’un matalàs del qual m’he venut tres quartes parts de la llana… Havia d’afanyar-me, doncs, i presentar-me aquí de bon matí per evitar la pasterada.

»Bé, havia previst de venir xano-xano en lloc de fer-ho com un esperitat i donar un què parlar a la gent. Ja no estic per corregudes. Vaig posar el despertador a les vuit per tenir temps de sobres. Esgotat com em trobava pel tràngol d’anit, quan la campaneta del rellotge ha començat a sonar, sap d’un soroll més irritant que el d’un despertador, senyor secretari?, dec haver-la parat mig dormint. I hauria seguit clapant fins vés a saber quina hora amb el consegüent daltabaix si no hagués estat per la sardina de Vinaròs. Una peixatera acabava de rebre’n i l’ha fet pregonar. El toc de la corneta i el pregó a la cantonada de ca meva m’han despertat. No sabia què em passava; després, de sobte, m’ha vingut tot a l’esma. He mirat l’hora. Redéu! Tenia el temps just per evitar el sidral, havia de córrer i trobar-me al jutjat així que obrissin; sobretot, havia d’arribar-hi abans que el carter.

»Si no li fa res, doncs, senyor secretari, m’esperaré per recuperar la carta. Ja no té sentit. Quan la vaig escriure, convençut que, al cap d’unes hores, jo no seria d’aquest món, vaig deixar-m’hi anar carregant les tintes sobre allò que en diem la fugacitat de la vida, les maçolades del destí i la trista condició humana. Aquestes bacinades, llegides al costat del cadàver, ni que sigui el meu, d’algú que ha tingut el valor de plegar per sempre, poden arribar a tenir una certa grandesa tràgica. Escrites per mi i sense l’atenuant de la mort, farien que Crònides es descollonés de riure. I no solament ell. S’imagina la Penèlope, l’Honorat del Rom, l’Arnau de Roda i els altres plagues de la colla escudellant-ho pertot arreu? Quina saragata! Però també he corregut per un altre motiu. Al sobre, a més de la carta, vaig ficar-hi els diners per al sepeli. Sort que, tractant-se d’un suïcidi i, per tant, sense dret a un enterrament religiós, no calia pagar un capellà; no n’hauria tingut prou. Eren els únics que em quedaven i els necessito amb urgència. Convençut que em penjaria, ahir vaig acabar-me el menjar del rebost i ara estic en dejú. Quan travessava la plaça, només m’ha faltat veure les caixes de sardina. Pareixia que el peix encara bellugava. En confiança, senyor secretari, si el carter no es presenta de seguida, cauré com un sac; tinc una fam que m’enceto.