VII. LA CRIDA RESSONA

Havent guanyat John Thornton, gràcies a Buck, una pila de dòlars en cinc minuts, el cercador d’or es trobà en situació de pagar certs deutes molestosos i de realitzar un projecte que de molt temps ençà tenia pensat, amb els seus companys. Es tractava d’un viatge a l’Est, a la recerca d’una mina fabulosa, el record de la qual es remuntava als orígens de la història del país.

Molts aventurers havien sortit a cercar-la: pocs n’havien tornat; milers d’homes havien desaparegut sense deixar rastre. La història d’aquesta mina havia estat fecunda en tragèdies misterioses. S’ignorava el nom del primer que l’havia descoberta. Si val a dir la veritat, no se’n contava res concret, però es pretenia que el lloc de la mina estava assenyalat per una cabana enrunada.

Els qui en tornaven, esgotats i moribunds, l’havien descrita mostrant, en prova de les seves dites, partícules d’or d’una grandària sorprenent, com mai no se n’havien vist.

Ningú no s’atribuïa la propietat d’aquells tresors, que els explotadors morts no reclamaven. John Thornton, Hans i Peter, acompanyats de Buck i de mitja dotzena més de gossos, es dirigiren cap a l’Est, cercant una ruta inconeguda que els portés al lloc de les riqueses potser quimèriques.

Remuntaren en trineu el Yukon, glaçat en un trajecte de seixanta milles, passaren pel riu Stewart, pel Mayo i el Mac Quertin, i continuant llur camí fins al naixement del Stewart, s’enfilaren pels pics de les muntanyes, que semblaven l’espina dorsal del continent.

John Thornton, en el curs de les seves expedicions, comptava poc amb l’home, però molt amb la naturalesa, i no temia la solitud. Amb un grapat de sal i un rifle podia endinsar-se en els països més salvatges i fer-hi el seu objecte tant de temps com volgués. No tenint mai pressa, caçava per a alimentar-se, a la manera dels indis, tot fent via; si la caça faltava, prosseguia el seu camí sense torbar-se, segur de trobar-ne tard o aviat.

Havent d’ésser, en aquests llargs viatges, la carn fresca el menjar ordinari, les municions i les eines constituïen la principal càrrega del trineu.

Per a Buck fou un temps de felicitat, una alegria perpètua aquella vida de caça, de pesca i de vagabundatge infinit pels països inconeguts.

Durant setmanes enteres caminaven, del matí al vespre; durant altres setmanes, al contrari, semblava que volien posar arrels en algun paratge solitari; s’establia el camp; els gossos vagaven; rentaven prop del foc unes grans escudelles de terrissa daurada. Tan aviat patien gana, com tenien abundor de recapte, segons l’atzar de la caça.

Arribà l’estiu. Aleshores, homes i gossos travessaren en rai els llacs blaus de les muntanyes, remuntaren o baixaren rius desconeguts. Els mesos passaven, mentre ells erraven per la vasta extensió, de la qual cap mà humana no havia dibuixat la carta geogràfica per a guiar-los, però que havia estat trepitjada en altres temps per peus humans, si la tradició deia veritat.

Sofriren violents oratges, tempestes de neu en ple estiu, vents furiosos, llampecs enlluernadors: moltes vegades veieren caure els llamps a llur costat; tremolaren de fred al sol de la mitja nit sobre els alts cims, en els límits de les neus eternes; baixaren a les càlides valls infectades de mosquits; colliren, a l’ombra de les glaceres, fruites comparables a les més belles que es puguin tastar al Sud.

Cap a fi d’any, els viatgers penetraren en una regió trista i fantàstica, sembrada de llacs, d’on els animals aquàtics havien desaparegut i el silenci dels quals sols era torbat pel buf gelat del vent i pel rompre melangiós de les ones damunt de platges solitàries.

Durant tot l’hivern següent, els exploradors seguiren el rastre mig esborrat d’aquells que els havien precedit. Era una ruta oberta penosament pel mig del bosc, que semblava sense principi i sense fi, que hi havia restat misteriosament, com el destí i el pensament del que l’havia traçada.

Una vegada descobriren una barraca de caçador, i, del mig d’uns trossos de teles podrides, Thornton desenterrà un fusell de pedra foguera dels primers anys de la Companyia de la badia de Hudson. No hi quedava cap rastre de l’home inconegut que havia edificat aquell sopluig i viscut en aquell lloc en una època llunyana.

El retorn de la primavera posà terme a aquell vagabundejar, car els aventurers, si bé no trobaren la cabana perduda, descobriren en canvi, en una cavitat d’una ampla vall, un placer profund, on l’or relluïa com mantega groga.

No anaren ja més lluny, car cada dia de treball els produïa milers de dòlars en pols o en partícules. Fabricaren sacs de pell de cérvol polar, els quals ompliren a raó de 50 lliures cada un.

Els dies passaven de pressa. Els gossos no tenien altra feina a fer que portar al camp, de tant en tant, la caça matada per Thornton. En aquest període, Buck passà llargues hores somiant des del racó del foc en les coses primitives de les quals sentia el confús enyorament.

Aleshores, a les visions boiroses de les èpoques llunyanes s’ajuntava la crida que ressonava en el fons del bosc, despertant en ell una munió de desigs indefinibles i d’estranyes sensacions. Mogut per un poder més fort que la seva voluntat, sortia a explorar, cercant l’origen de l’eco que ressonava en ell. Errant pel bosc, flairava amb embriaguesa la sentor de l’herbei fresc i de les plantes que cobrien la terra negra entremig de l’humus secular; i aquestes olors saludables l’omplien d’una joia misteriosa, que li semblava haver sentit ja abans.

El record de l’home de braços llargs, cobert de pèl, a qui en altres temps seguia, li retornava vivament a la imaginació, gairebé esperava trobar-lo al recolze del senderó marcat en la selva pel pas de les bèsties salvatges. I cercava, cercava quelcom, més ardentment que mai.

Algunes vegades restava dies i dies enters arrupit darrere d’un tronc d’arbre, guaitant pacientment, amb una incansable curiositat, tot el que es movia al seu entorn, el moviment de les múltiples petites vides protegides pels grans arbres, dels insectes i bestioles.

Després entrava de bell nou al campament i s’estirava novament a la vora del foc per a somiar.

Però de sobte alçava el cap, dreçava les orelles, escoltant, ple d’atenció. Obeint la crida que ell sol entenia, botava sobre els seus peus i emprenia un camí dret, durant hores i hores, sota les fresques voltes del bosc, pel fons del llit assecat dels torrents, pels grans espais oberts i florits. Però per damunt de tot, es complaïa a córrer en la penombra odorant de les nits d’estiu, en aquelles hores en què la selva murmura en el seu so i en què el que ella diu és clar com la paraula articulada. En aquesta hora, més profunda, més misteriosa i també més pròxima, ressonava la Crida, la Veu que incessantment l’atreia, des del mateix fons de la naturalesa.

Una nit es despertà de cop, sobresaltat, els ulls brillants, les narius tremoloses, el pèl eriçat en ones… Sentia la Crida i aquesta vegada sonava molt a prop. Buck mai no l’havia distingida tan clarament. Era com el llarg udol —semblant i dissemblant alhora— del gos indígena.

I en aquell crit familiar reconegué la Veu, escoltada en altres temps, que cercava de setmanes i de mesos ençà.

Travessant, ràpid i silenciós com una ombra, el camp adormit, s’endinsà en el bosc. Però a mesura que s’atansava a l’Ésser que el cridava, aturava gradualment la seva marxa, avançant amb prudència i astúcia.

De sobte, en el cor d’una clariana, veié assegut sobre les seves anques i udolant a la lluna, un llop de bosc, llarg, gris i magre.

Malgrat no haver fet el gos gens de soroll, la bèstia l’olorà i cessà de sobte el seu cant. Buck avançà, amb la cua alta i les orelles dretes, a punt de botar. No obstant, la seva actitud demostrava, ensems que l’amenaça, el desig de fer-se amic del llop. Però la fera, en lloc de correspondre a les bones intencions del gos, fugí de pressa.

Buck la seguí fent grans bots, ple del foll desig d’aconseguir-la. Corregueren molta estona, quasi costat per costat. Per fi, el llop es ficà pel llit assecat d’un torrent, tapat per un teixit inextricable de branques i arbres morts. Aleshores la bèstia salvatge, veient-se acorralada, es girà de cara, per un moviment familiar a Joe i als gossos indígenes en els casos crítics; i el llop, petant de dents, esperà.

Buck, en lloc d’escometre’l, voltava entorn del llop amb murmuri amical, remenant la cua i ensenyant-li les dents com en un mig riure. Però el llop desconfiava, car el seu cap amb prou feines arribava a l’espatlla del gos, i tenia por. De cop, fent un moviment àgil i furtiu, s’escapà i reprengué la correguda.

La persecució tornà a començar. Novament el llop estigué a punt d’ésser agafat, i novament s’escapà i tornà a fugir. La bèstia es trobava en mal estat, si no, Buck no hauria pogut igualar-la en el córrer; seguien corrent gairebé l’un al costat de l’altre, fins que el llop es deturava, ensenyant les dents, i altra vegada fugia destrament.

Per fi, convençut que Buck no li volia mal, la bèstia s’aturà i deixà que el gos li ensumés el musell. Es feren amics i es posaren a jugar junts, d’una manera nerviosa i tímida, que semblava desmentir la ferocitat de les bèsties salvatges.

Moments després el llop es posà a caminar, tot determinat, indicant un final definitiu. Féu comprendre a Buck que havia d’acompanyar-lo, i costat per costat, es posaren a córrer en la penombra. Seguiren el llit del torrent, a través de la gorja àrida que li donava origen i, per damunt de la vessant oposada a la cascada, passaren a una regió de planes i boscos extensos, travessats per nombrosos recs. Galoparen hores enteres per aquelles terres, mentre el sol s’alçava sobre l’horitzó.

Buck era infinitament feliç: sentia que estava responent a la Crida; els records antics li tornaven en tropell en aquella terra verge i sota el cel immens, mentre corria al costat del seu germà salvatge.

Les dues bèsties s’aturaren per a beure en un rec d’aigua clara; el corrent fred esvaí l’embriaguesa del gos; el record de John Thornton oprimí de cop el cor de Buck. I bruscament s’assegué.

El llop continuà la seva ruta; després tornà enrere, volent encoratjar el gos perquè el seguís. Però Buck retornà lentament sobre el seus passos, i durant una hora el seu germà salvatge l’acompanyà, gemegant dolçament. Després, al seu torn, s’assegué i, aixecant el musell enlaire, llançà un llarg udol. Mentre el gos seguia el seu camí, aquest plany lúgubre trencà la quietud, ressonant encara llarga estona en la llunyania. Per fi s’apagà.

Acabava de dinar quan Buck caigué en el camp com una bomba, saltant sobre el seu amo, esverat com si l’haguessin ferit, tombant tot el que trobava al pas, en boja expansió de tendresa; Thornton mai no l’havia vist tan exuberant…

Durant dos dies i dues nits, Buck restà al camp, com si guardés el seu amo amb la vista; després fou novament atret pel record d’aquella correguda amb el llop, a través d’un país rialler i salvatge…

Es posà a córrer per entre l’arbreda, però no podia retrobar el seu company salvatge: el plany lúgubre ja no se sentia.

La seva orgullosa confiança en si mateix s’exterioritzava en tots els moviments i li comunicava una mena de plenitud graciosa i terrible.

Hauria semblat talment un llop gegantí si no hagués tingut les taques rogenques al musell i al voltant dels ulls, i l’estrella blanca que li marcava el front i l’ample pit. Del llop tenia l’astúcia; del seu pare, el gos gegant, la força i el coratge; de sa mare, la fina gossa escocesa, la bellesa i la intel·ligència, que afegides a l’experiència adquirida en la més dura de les escoles, feien d’ell una criatura superba i temible entre totes.

—Mai no s’ha vist un gos semblant —repetia Thornton amb justificada vanitat, mirant-lo anar pel camp, orgullós i fort, com si fos el rei de tot el que l’envoltava.

Ningú no sospitava la transformació que s’operà en Buck tan aviat com s’hagué endinsat en la solitud del bosc. Esdevenia un animal salvatge, silenciós i lleuger com una ombra a penes entrevista enmig de les altres ombres. Sabia treure partit de tot, esmunyir-se per damunt del ventre com una serp, i com aquesta botar i ferir. Sabia agafar les perdius en el riu, sorprendre el conill en el seu amagatall i atrapar al vol els petits esquirols àgils. Però no matava pel gust de matar, sinó per viure car s’alimentava únicament de la caça.

Acostant-se l’hivern, els cérvols polars baixaven en gran nombre per a passar l’estació rigorosa en les valls baixes i més temperades.

Buck ja havia aconseguit agafar un jove animal d’alta talla, però aspirava a fer una altra presa més digna d’ell; l’ocasió va presentar-se-li per fi en un precipici solitari.

Una vintena d’aquests animals, comandats per un vell cap, baixaven en petites jornades de la regió dels boscos i de les fonts. El cap era una bèstia d’aspecte ferotge, la testa formidable del qual estava ornada d’un gran ramatge, format almenys per catorze branques, i que feia set peus de l’una punta a l’altra. Els seus petits ulls brillaven amb una lluor verda i cruel, i fins al mateix Buck li semblà un temible adversari.

En adonar-se del gos mugí de furor: aquest furor l’augmentava sens dubte el dolor que li causava una fletxa, la ploma de la qual li sortia en el mig del flanc.

Guiat per l’instint innat de caçador, heretat dels seus avantpassats, que predicaven ja aquesta tàctica en els primers temps del món, Buck procurà de separar el vell mascle de la resta del ramat. Això no era cosa fàcil, car l’animal era tan desconfiat i astut com ferotge. El gos dansava, lladrant, davant del cérvol, exasperant-lo amb els seus lladrucs, tot curant de mantenir-se a discreta distància de les banyes formidables i de les terribles potes, que l’haurien aixafat amb una trepitjada.

El mascle, furiós, es llançava sobre Buck, que feia veure que fugia per tal que l’altre el perseguís i s’allunyés. Però tan aviat com el vell cap feia acció de separar-se de la colla, dos o tres animals joves envestien el gos, la qual cosa permetia al cap ferit d’ajuntar-se novament al gros de la tropa.

Les bèsties salvatges saben desplegar una paciència tossuda i incansable com llur mateixa vida. I Buck posseïa totalment aquesta paciència. Restava sobre els flancs de la colla, hostilitzant les femelles i els petits, envoltant la tropa d’un cercle d’escomeses, fent tornar foll de ràbia impotent el cap ferit. Això durà tot el dia. A la posta del sol, els animals joves es mostraren ja menys ardents a socórrer llur cap obsessionat. La proximitat de l’hivern, obscurament pressentit, els duia cap als llocs de les pastures, més temperats, i llur instint els aconsellava sacrificar una testa única per la salvació del ramat enter.

Les ombres del vespre caigueren sobre la terra; el vell mascle, capbaix, guaitava com s’allunyaven els companys als quals ja no podia seguir; les vaques que ell havia protegit, els vedells dels quals ell era pare, els joves audaciosos que ell havia vençut, tots desaparegueren, amb una marxa cada vegada més ràpida, en la llum morent del capvespre.

Anava a acabar la seva llarga vida de lluites i de victòries sota les dents d’un gos, el cap del qual no arribava a l’alçada dels seus genolls. Des d’aquest moment, Buck no deixà la seva víctima de nit ni de dia, privant-la de beure i de menjar-se l’herba i els brots tendres dels salzes i dels àlbers. En la seva desesperació, el cérvol galopava furiosament, sense cap finalitat: Buck el seguia fàcilment, posant-se a jeure quan l’animal s’aturava, però escometent-lo tan aviat com anava a menjar o a beure.

La bèstia s’arrupia cada vegada més sota el seu brancatge enorme i trotava més lentament; durant llargues estones l’animal romania immòbil, amb el nas a terra, les orelles caigudes; aleshores l’implacable perseguidor podia reposar i beure.

En aquest moment de treva, quan Buck restava ajagut, panteixant amb la seva roja llengua estirada sobre les dents blanques, li semblava pressentir un canvi subtil en la contrada. S’hauria dit que nous éssers hi havien penetrat, ensems que els ants baixaven de les alçàries; la selva, l’ona i l’aire descobrien llur presència, que un sentit misteriós revelava a Buck; i determinà, un cop hagués acabat la carrera, aclarir aquest enigma estrany i suggestiu.

El quart dia, al vespre, aconseguí finalment tirar a terra el gran ant, i durant vint-i-quatre hores estigué prop de la seva víctima, menjant i dormint per torn.

Després, reposat, refet i vigorós, reprengué el camí del camp de Thornton. Corria al galop llarg, hores enteres, sense errar-se mai, orientant-se amb una seguretat que avergonyiria l’home i la seva agulla magnètica.

Tot fent via, el canvi pressentit s’afirmava en ell cada vegada més. Hi havia en el país alguna cosa nova, i aquest convenciment no li venia tan sols del seu propi instint. El testimoni d’altres animals i el mateix oreig el confirmaven.

Diverses vegades es deturà per a respirar l’aire fresc del matí i desxifrar el missatge que li enviava; aquest missatge li feia reprendre la correguda amb més ardiment, car pressentia un drama molt pròxim, una calamitat imminent, si no consumada ja. Després d’haver travessat la darrera cascada, baixà al camp redoblant la circumspecció.

Al cap de tres milles trobà un senderó obert de nou que conduïa al camp de John Thornton. Buck s’apressava; tenia el pèl eriçat, els nervis en tensió, es fixava atentament en mil detalls que li confirmaven certs fets, sense donar-li’n una idea completa.

El seu olfacte li revelà el pas d’éssers vivents, el rastre dels quals seguia. El silenci absolut del bosc el corprengué; els ocells havien fugit i els esquirols s’amagaven en els forats dels arbres.

Mentre Buck lliscava, ràpid i furtiu com una ombra, una sentor irresistible li entrà de sobte a la gorja i el desvià de la ruta. La nova pista l’emmenà a un lloc on trobà el seu company Nig caigut sobre el flanc, travessat de banda a banda per una llarga fletxa. Cent metres més enllà, Buck, sense aturar-se, veié un gos indígena dels comprats a Dawson que es retorçava en les darreres convulsions de l’agonia.

Aleshores, Buck sentí una mena de melopea salvatge i monòtona… En una clariana, descobrí el cadàver de Hans, ajagut de cara a terra, amb el cos eriçat de fletxes com un porc espí. Alhora veié per les escletxes de les branques un espectacle que li eriçà el pèl i l’omplí d’una ràbia cega. Els nous éssers pressentits prenien realitat; una tropa de pells-roges de la tribu dels Jechats ballava la dansa de guerra al voltant de la cabana enrunada de John Thornton…

Un udol ferotge s’escapà del pit convuls de Buck; el furor li féu oblidar de sobte la prudència i l’astúcia i es llançà contra els pells-roges esparverats, caient damunt d’ells com una tromba. Embriac de carnatge i de mort, Buck saltà sobre els Jechats de l’un costat a l’altre, saltà sobre el cabdill, li obrí la gorja d’una mossegada que li trencà la caròtide, i sense entretenir-se a rematar-lo es girà contra el segon guerrer, que sofrí una sort semblant. En va els homes intentaren resistir; la bèstia era pertot arreu. Fugia de llurs escomeses i sembrava al seu pas la destrucció i el terror. Els salvatges volien abatre-la a cops de fletxa, però els uns als altres es travessaven sense tocar l’enemic: el fill del gran cabdill, volent venjar el seu pare, provà de travessar amb la seva llança aquell dimoni àgil que saltava per entremig d’ells; l’arma penetrà en el pit del seu propi germà, que caigué llançant un xiscle esfereïdor.

Aleshores el pànic s’apoderà dels Jechats, que fugiren terroritzats pel bosc, proclamant a grans crits l’aparició del Mal Esperit.

I Buck, perseguint els seus enemics, semblava realment la personificació de la Venjança infernal.

Àvid de llur sang, el gos els tirà a terra i els estripà sense pietat. Folls de terror, delmats, es dispersaren en totes direccions. Fins una setmana després no pogueren reunir-se els supervivents de la lluita, en una vall amagada, per a comptar el nombre de morts i cantar-los les absoltes.

Quan Buck, cansat de perseguir els miserables enemics, retornà al camp devastat, trobà el cos de Peter en el mateix lloc on la mort l’havia sorprès al primer atac. L’estat de la terra en el lloc de la lluita demostrava la resistència desesperada de Thornton.

Llançant crits planyívols, Buck seguí fins a la vora d’un estany profund totes les peripècies de la lluita que el seu amo havia sostingut. Allà, sobre la ribera, fidel fins a la mort, la gossa Skeet estava estesa, amb el cap i les potes davanteres dins d’un toll de sang… Les aigües tèrboles i profundes amagaven per sempre més el cos de John Thornton…

Buck passà tot el dia errant a l’entorn de l’estany, llançant gemecs lúgubres i lladrucs desolats. La desaparició del seu amo estimat obria en el seu cor un buit profund, impossible d’omplir. La contemplació de les seves víctimes era l’únic que endolcia la seva pena. Orgullós d’haver matat homes, la més noble caça, ensumava encuriosit els cadàvers, admirat d’haver triomfat tan fàcilment sobre aquells éssers que quan calia sabien fer-se temibles.

D’aleshores endavant ja no tindria por a l’Home. La lluna aparegué en el cel, amarant la terra d’una llum sepulcral. Buck sentí pujar del bosc el despertar d’una vida nova.

Es redreçà i flairà l’aire. Ressonaven udols llunyans que ràpidament s’acostaven. El gos reconegué en els udols una part del passat que ressuscitava en ell. Escoltà sense torbació i sense remordiment la veu que de molt temps ençà el cridava…

Ara era lliure, lliure per a respondre-la i per a obeir-la. Mort John Thornton, res no lligava Buck amb la Humanitat.

Com una ona argentada, l’horda de llops entrà en la clariana on Buck, immòbil com un gos de pedra, l’esperava. El seu aspecte era tan imposant que els llops s’aturaren, corpresos; però un d’ells, més ardit que els altres, saltà sobre el gos, que li torçà el coll amb la rapidesa d’un llamp. Després reprengué el seu posat majestuós, sense preocupar-se de la bèstia que agonitzava a terra. Altres tres llops intentaren l’atac i es retiraren en desordre, amb la gorja oberta des d’una orella a l’altra.

Per fi la banda sencera es llançà sobre l’enemic. Però la meravellosa agilitat de Buck i la seva força inigualada li permeteren esquivar totes les escomeses.

Per a evitar que els assaltants l’ataquessin per darrere, s’arrecerà a un marge i aconseguí defensar-se tan valentament que per fi els llops recularen descoratjats. Els uns restaren ajaguts a terra, amb la llengua penjant, dessagnant-se per nombroses ferides; els altres udolaren, ensenyant llurs claus lluents, sense perdre de vista el terrible adversari; altres bevien àvidament l’aigua de l’estany.

De cop, un llop gran i magre es destacà de la tropa i s’atansà al gos amb precaució, gemegant dolçament. Buck reconegué el seu germà salvatge, el seu company d’una nit i un dia: llurs dos musells es tocaren, i el gos sentí batre el seu cor de dolça emoció.

Un vell llop escardalenc, cobert de cicatrius, s’acostà també. Buck, tot retorçant els llavis, li ensumà les narius i remenà amicalment la cua. El vell guerrer s’assegué i alçant el seu musell vers la lluna, llançà un udol malencònic i prolongat. Els altres, a cor, reprengueren el cant. Buck reconegué la Crida… S’assegué i també udolà. Aleshores l’horda el rodejà i l’ensumà, no demostrant-li cap mena d’hostilitat.

Els caps, de sobte, llançant el crit de caça, corregueren cap al bosc; la banda sencera els seguí, udolant. Buck, al costat del germà salvatge, galopava, udolant com ells.

I ací s’acaba la història de Buck.

Però els indis, al cap de pocs anys, remarcaren una modificació en la raça dels llops de bosc. Alguns llops joves, de més alta talla, mostraven unes taques rogenques al voltant dels ulls i sobre el musell i una estrella blanca al front o al pit. I encara avui, entre els Jechats, es parla d’un Gos Esperit que guia la banda de llops i que és més astut que cap d’ells. Els homes el temen, car no té por d’anar a robar fins als seus camps, destruint llurs paranys, matant llurs gossos i escometent el homes armats.

De vegades els caçadors no tornen del bosc; i es troba el seu cos sense vida, amb la gorja oberta. I la llegenda del Mal Esperit s’augmenta amb un episodi més. Les dones ploren i els homes, pensant-hi, es posen ombrívols.

Tots fan per manera de no anar a la vall de l’estany, car allà, en aquell lloc, apareix periòdicament una bèstia sortida de la regió de les grans selves i de les fonts, la presència de la qual sembra el pànic pertot arreu.

Diuen que és un llop gegant, de pell superba, d’aspecte altívol i dominador. Baixa fins a una clariana, on uns sacs de pell mig podrits esbotzen sobre el sòl un raig de metall groc, mig recobert ja per detritus vegetals i per les herbes selvàtiques.

El gran llop es detura i sembla somiar; després, llançant un llarg udol, la tristesa del qual glaça la sang, reprèn la seva correguda cap al bosc profund on viu.

I quan vénen les llargues nits de l’hivern i els llops surten dels boscos per a caçar en les valls baixes, se’l veu córrer al davant de l’horda, sota la pàl·lida claror de la lluna o a la lluor resplendent de l’aurora boreal. De talla gegantina, domina els seus companys, i la seva gorja sonora dóna el to al cant de la banda, que data dels primers dies del món.