II. LA LLEI DEL BASTÓ I DE LES DENTS

El primer dia de Buck sobre el sorral de Dyjea va ser un veritable malson. Totes les hores li portaven una emoció o una sorpresa. Brutalment arrabassat de la seva vida peresosa i assolellada, es trobava, sense transició, llençat del cor de la civilització al centre mateix de la barbàrie. Aquí no hi havia ni pau, ni repòs, ni seguretat; tot era confusió, topades i perill. Sempre calia estar despert perquè les bèsties i els homes no reconeixien cap més altra llei que la del bastó i la de les dents. Innombrables gossos ocupaven aquesta terra nova, i Buck mai no havia vist res semblant a les ferotges lluites que entre ells feien, semblants als llops; el seu primer contacte li quedà per sempre gravat a la memòria. L’experiència no va pas ser personal perquè de poc li hauria pogut servir; la víctima fou Curly. Aquesta gossa, fidel al seu caràcter sociable, s’acostà a un gos salvatge de la talla d’un gran llop, però la meitat de gros que ella. La resposta no es féu esperar, per desgràcia: un bot ràpid com un llamp, un petament metàl·lic de les dents, un altre bot de costat no menys àgil i la cara de Curly quedà oberta des dels ulls fins a les barres.

El llop combat així: ataca i fuig; però aquest assumpte no quedà així. Trenta o quaranta gossos salvatges es van acostar i formaren, al voltant dels combatents, un cercle atent i silenciós. Buck no comprenia aquesta intensitat de silenci i la manera com els gossos es llepaven els morros. Curly s’aixeca i es precipita sobre el seu adversari que de nou la mossega i llença més lluny. A la tercera envestida, l’animal para el cop de la gossa amb el pit, de tal manera que aquesta perd peu i ja no es pot aixecar. Això era el que esperava l’enemic. Tot seguit la gossada es llença sobre la pobre bèstia que queda colgada per la massa udolant i salvatge. Tot fou tan ràpid i inesperat que Buck quedà desconcertat. Va veure com Spitz treia la seva llengua vermella, que era la seva manera de riure, i com Francesc, fent anar una destral, saltava al mig dels gossos. Tres homes armats de bastons l’ajudaren a dispersar-los, cosa que no fou molt difícil. Dos minuts després de la caiguda de Curly, el darrer dels assaltants fugia amb la cua entre cames; però la gossa quedava sense vida sobre la neu tacada i ensangonada, mentre el mestís deixava anar terribles renecs. Buck conservà durant molt temps el record d’aquesta terrible escena. Abans de refer-se de la mort tràgica de Curly va haver de suportar una nova prova. Francesc li posà sobre el cos els arreus fets de corretges i sivelles; era un arnès semblant a aquells que tantes vegades havia vist posar als cavalls; i com a ells li calgué estirar d’un trineu, amb el seu amo sobre, fins al bosc, més enllà de la vall, i retornar amb un carregament de fusta; però encara que la seva dignitat fou ferida profundament en veure’s transformat així en una bèstia de tir, s’havia tornat prou prudent com per no revoltar-se. Resoludament es dedicà a fer el millor possible el treball malgrat la novetat i l’estranyesa d’aquests exercicis. Francesc era sever, i exigia una obediència absoluta que d’entrada obtenia per la força del seu fuet. Dave, experimentat cap de vares de la tragella, el mossegava a cada error que cometia. Spitz, que anava davant, i en sabia bé prou, com que no podia mossegar-lo el bordava de tant en tant o astutament deixava anar el seu pes cap a un cantó o un altre per tal que Buck seguís la direcció deguda. Buck aprengué ràpidament i en poques hores féu remarcables progressos, gràcies a les lliçons combinades dels seus dos companys i de Francesc. Abans de tornar al campament ja sabia que calia parar-se al senyal de «So!», arrencar al senyal de «Mush!», i que calia agafar el revolts ben oberts i mantenir-se el més lluny possible del cap de vares quan el trineu baixava per un pendent.

—Aquests són tres bons gossos —digué Francesc a Perrault—. Aquest Buck tira com un diable i ha après en ben poc temps.

A la tarda, Perrault, que tenia pressa per marxar amb el correu, portà dos nous gossos resistents i vigorosos. Billee i Joe, tots fills de la mateixa mare, tan diferents l’un de l’altre com la nit del dia. Billee era massa mansoi; mentre que Joe, esquerp i poc sociable, de mal ull, i grunyint sempre, era tot l’oposat. Buck els rebé en bona companyia, Dave els ignorà i Spitz es posà a estomacar-los ara l’un ara l’altre. Billee, per apaivagar-lo, remenà la cua; però les seves pacífiques intencions no tingueren cap èxit, i llençà un udol quan sentí que les dents punxegudes de Spitz se li clavaven a les anques. Joe, però, sempre estava a punt de fer front a Spitz quan aquest atacava. Les orelles tirades enrere, el pèl eriçat, el llavi arremangat i tremolós, les dents a punt de mossegar, i l’ull amb una lluentor diabòlica: Joe era una veritable encarnació de la por bel·licosa. El seu aspecte era tan evident que Spitz renuncià a atacar-lo i per a cobrir-se de la seva derrota tornà atacar al pobre i inofensiu Billee i el perseguí fins a l’extrem del campament.

Cap al tard, Perrault portà encara un altre gos, un vell husky, alt, magre, escardalenc, cobert de glorioses cicatrius guanyades en molts combats, només amb un sol ull però que li brillava amb tal força que inspirava un fort respecte. Es deia Sol·leck que vol dir el «Mal Content». Semblantment a Dave no demanava res, no donava res, no esperava res, i quan s’incorporà lentament i deliberadament a la canilla, fins i tot el mateix Spitz el deixà tranquil. Tot seguit hom remarcà que no tolerava que ningú se li acostés pel costat del seu ull cec. Buck tingué la mala sort de fer aquesta descoberta i de patir-la en la seva pròpia carn, perquè Sol·leck, d’un cop de dent, li foradà l’espatlla amb un tall d’uns 3 centímetres. Buck evità amb cura de no repetir l’ofensa i tots dos quedaren bons companys fins a la fi. Sol·leck semblava, com Dave, no tenir altre desig que la tranquil·litat, però Buck descobrí més tard que l’un i l’altre alimentaven al fons del cor una passió ardent de la qual parlarem més endavant.

Aquesta nit, Buck hagué de resoldre el dormir. La tenda il·luminada per una espelma projectava una càlida lluïssor sobre la blanca plana: però quan tot naturalment hi entrà, Perrault i Francesc el bombardejaren de renecs i d’estris de cuina que el feren fugir, consternat, al fred de fora. Bufava un vent terrible que el glaçava i li deixava la ferida de la seva espatlla particularment dolorosa. S’estirà sobre la neu i intentà de dormir però el fred el portà tot seguit a aixecar-se; miserable i desolat errava a l’atzar buscant en va un lloc on cobrir-se o una mica de calor. De tant en tant els gossos salvatges intentaven atacar-lo, però ell grunyia tot posant de punta els pèls del seu coll (defensa que havia après ràpidament) i mostrant un front formidable que ben aviat féu desistir a aquells bergants i així continuà el seu camí sense ser molestat.

De sobte, a Buck li vingué la idea de cercar els seus companys de tir. Amb gran sorpresa seva s’adonà que tots havien desaparegut; recorregué novament tot el camp, després tornà al punt de sortida, sense poder trobar-los. Convençut que no podien estar sota la tenda, puix que ell n’havia estat foragitat, seguí vagant per allí, tremolant de fred, la cua caiguda i sentint-se molt desgraciat. De cop, la neu s’enfonsà sota les seves potes, i caigué en un clot, al fons del qual es bellugava alguna cosa; tement l’invisible i l’inconegut, féu un ronc i es redreçà mentre feia un bot cap enrere. Havent-li respost un gemec amical, recomençà les seves investigacions, i alhora que un alè d’aire calent li venia a la cara, descobrí el gos Billee, enrotllat com una bola de neu. Billee gemegà dolçament, i se li posà damunt de l’esquena per a demostrar-li la seva bona voluntat i les seves intencions pacífiques, i per a fer les paus, arribà fins i tot a passar-li pel rostre la seva llengua calenta i mullada.

Heus ací una altra lliçó per a Buck, que es trià immediatament un lloc, i després de molts esforços inútils aconseguí fer-se un forat. En un instant, la calentor del seu cos omplí el petit espai, i per fi trobà un repòs ben guanyat.

La jornada havia estat llarga i penosa i el seu son, per bé que profund, es barrejà amb lluites i batalles lliurades contra enemics quimèrics.

Buck no obrí els ulls fins que sentí el brogit del despertar del camp. De primer antuvi no comprengué on era. La neu de la nit l’havia sepultat completament i un mur glaçat el tancava per tots els costats. Li agafà por, la por de la bèstia salvatge presa en un parany: símptoma del retorn de la seva personalitat a la dels seus ancestrals, car essent un gos civilitzat, massa civilitzat potser, ignorava els paranys. Tots els músculs del seu cos es contragueren instintivament: els pèls del cap i de les espatlles se li eriçaren, i amb un udol ferotge, Buck sortí a la claror del dia, enmig de la neu que pertot arreu el voltava.

Abans de tornar a ensorrar-se sota les potes, havia vist el camp, davant d’ell, i com un llampec, havia tingut un record clar de l’esdevingut des de la passejada amb Manuel fins al forat que s’havia obert la nit precedent.

Una exclamació de Francesc saludà l’aparició del gos.

—No t’ho deia, jo? —cridà a Perrault—. Aquest Buck és més maliciós que una mona! Aprèn les coses amb una rapidesa sorprenent.

Perrault brandà el cap amb aire seriós d’aprovació. Correu del govern del Canadà i portador d’importants despatxos, estava desitjós de proveir-se de les millors bèsties i l’adquisició de Buck el satisfeia plenament.

En menys d’una hora, altres tres gossos foren ajuntats al vehicle, formant així un total de nou animals; i un quart després, tots enganxats, enfilaven el camí en la direcció del Degea Canon. Buck estava content de marxar, i, per més que la tasca era dura, no li semblava gens menyspreable. L’impressionà l’ardidesa que animava tota la tragella, la qual se li encomanà, i més l’impressionà encara el canvi que veia en Dave i Sol·leck, als quals els arnesos transformaren. Tota la indiferència d’aquests dos havia desaparegut; atents, actius, desitjosos de fer bé llur feina, s’irritaven violentament contra tot el que podia endarrerir-los, contra el més petit desordre o el més lleuger error.

La missió de llurs éssers semblava estar reduïda a tirar bé, fi suprem pel qual ells vivien, i l’únic que podia satisfer-los.

Dave anava a les vares del trineu; davant d’ell, hi anaven Buck i el «Mal Content»; els altres seguien en renglera, darrere del gos guia Spitz.

Per a completar la seva educació, Buck havia estat col·locat entre Dave i Sol·leck. Per bon deixeble que es mostrés, tenia molt encara a aprendre, i aprengué força dels seus dos mestres, que no el deixaven estar gaire temps en l’error i que reforçaven llurs lliçons mitjançant els arguments de llurs dents esmolades. Dave era just i moderat. Mai no mossegava Buck sense motiu; però a la més mínima falta, no s’oblidava d’avisar-lo amb les dents; i com que el fuet de Francesc el secundava sempre, Buck trobà preferible corregir-se que contestar.

Durant una curta parada, havent-se entrebancat amb les tirandes i havent retardat per consegüent la sortida del trineu, rebé alhora el càstig de Dave i de Sol·leck. El desordre que en pervingué fou encara més gros, però d’aleshores endavant Buck evità curosament d’embolicar les tirandes, i abans d’acabar el dia havia comprès tan bé el seu treball, que els seus companys deixaren de renyar-lo. El fuet de Francesc petà menys sovint, i el mateix Perrault féu a Buck, durant la parada, l’honor d’examinar-li detingudament les potes.

Aquella fou una rude jornada de viatge. Travessaren el Canon, Sheep Camp, les Scales i els límits dels boscos; pujaren per les glaceres i pels munts de neu de centenars de peus de profunditat, i passaren el Chilcoot-Divide, que separa l’aigua salada de l’aigua dolça, i guarda gelosament el Nord trist i solitari.

La caravana descendí ràpidament la cadena de llacs que omplen els cràters dels volcans extingits; la vetlla era ben entrada quan es deturaren en el vast camp situat al costat del llac Bennett, on milers de cercadors d’or construïen vaixells en previsió de la primavera, que fondria el glaç. Com la nit abans, Buck féu el seu forat a la neu i s’hi adormí amb el son dels justos, per a ésser desenterrat l’endemà de la nit negra i reprendre la tasca amb els seus companys.

Aquell dia feren quaranta milles, car el camí estava ben obert, però l’endemà i força dies més, hagueren de treballar més de ferm i avançar més a poc a poc, perquè havien d’establir les pròpies pistes. Generalment, Perrault precedia el trineu, arrambant la neu amb els seus patins per a facilitar-li la ruta. Francesc servava la barra del trineu i rares vegades canviava la feina amb el seu company. Perrault tenia pressa i es vanava de conèixer bé el glaç, ciència indispensable, puix que la capa nova era poc gruixuda i sobre l’aigua corrent no n’hi havia gens.

Durant molts dies Buck tirà junt amb els altres. Sempre sortia quan el camp encara era fosc, i les primeres lluors de l’alba sorprenien els viatgers ja en marxa, recorregudes un cert nombre de milles. Habitualment, es feia parada quan ja era negra nit, es donava als gossos una ració de peix i els animals jeien en la neu. Buck hauria volgut tenir més menjar; la lliura i mitja de peix sec que era el seu aliment quotidià no li bastava. Mai no en tenia prou i sempre patia gana; no obstant, els altres gossos, que pesaven menys i estaven avesats a aquella vida, no percebien més que una lliura de menjar i es conservaven en bon estat. Buck perdé aviat la delicadesa del gust, fruit de la seva primera educació.

Menjador refinat com era, s’adonà que els seus congèneres, que havien enllestit primer que ell, li robaven el que li restava de la seva ració, sense que pogués defensar-la contra llurs atacs, car mentre allunyava els uns, els altres s’havien apoderat de pressa del tros ambicionat. Per a posar remei a aquest estat de coses, aprengué a menjar tan de pressa com els altres, i esperonat per la fam, no dubtà a prendre com ells els béns d’altri quan l’ocasió se li presentà.

Havent vist com el gos Pike, lladre destre, feia desaparèixer un bocí de pernil per darrere de Perrault, Buck repetí l’operació i la perfeccionà des de l’endemà, emportant-se’n tot el tall sencer. D’això n’esdevingué un gros tumult, però el culpable s’escapà de les sospites, mentre que Dub, gos maldestre que sempre es feia mal veure, fou castigat per culpa de Buck.

El conjunt de qualitats o defectes que desplegà el nostre heroi en aquest primer acte de bandidatge semblava indicar que triomfaria de tots els obstacles de la seva nova vida. Buck remarcava la desaparició de la seva honradesa, cosa inútil i enutjosa en l’aspra lluita per l’existència; per altra part, no robava per gust, sinó per necessitat, en secret i hàbilment, per por al bastó i a les dents.

El seu desenrotllament físic fou complet i ràpid, els seus músculs prengueren la duresa del ferro i esdevingué insensible al dolor; la seva economia interna i externa es modificà. Podia menjar sense dificultat les coses més indigestes i repugnants. La vista i l’olfacte se li tornaren extremament subtils i les seves orelles adquiriren una tal finor, que tot dormint percebia el més feble soroll i sabia conèixer si era de caràcter pacífic o perillós. Aprengué a arrencar amb les dents el glaç que se li enganxava a les potes: i quan tenia set i una crosta espessa de glaç el separava de l’aigua, sabia aixecar-se per trencar-la caient i pegant contra el glaç amb les potes davanteres. La seva facultat mestrívola era la de sentir el vent i de preveure’l una nit per endavant. Per encalmat que estigués l’aire, al vespre es cavava el seu niu prop d’un arbre o d’un recer, i el vent que bufava després el trobava abrigat i calentó en el seu forat.

No fou l’experiència el seu únic mestre, car instints adormits es despertaren en ell, i perdia a poc a poc la civilització de les generacions domesticades.

Aprengué fàcilment a batre’s com els llops, els quals els seus avis oblidats havien combatut en altres temps. En les nits fredes i serenes, quan, aixecant el cap vers els estels, udolava llargament, eren els seus avantpassats, avui cendra i pols, els que a través dels segles udolaven en ell. Buck es féu seves les cadències de la melopea monòtona dels avantpassats, aquest cant que simbolitza la calma, el fred, la foscor.

La vida isolada de l’individu no representa gran cosa, en suma; i les modificacions de l’espècie deixen intacta la continuïtat de la raça amb els seus caràcters essencials, amb les seves arrels profundes i els seus instints primitius. Vet aquí per què l’antiga cançó sorgí de sobte en aquesta ànima canina i el passat ressuscità en Buck.

I tot això perquè els homes havien descobert en una regió septentrional un cert metall de color groc que cobdiciaven molt i perquè Manuel, l’ajudant de jardiner, rebia un salari que no estava a l’alçada de les seves necessitats.