Dissabte, 5 de setembre de 1998
Aproximadament em vaig despertar a les 9:30H del matí. Aviat, doncs. Un dissabte, és un dissabte, encara que estigui de vacances. Així, no em va preocupar seguir fent el mandrós una estona més. Fins i tot, no vaig trobar a faltar a la Susanna com el dia anterior. És com si el cap de setmana canviés el meu pensament. De fet, és un dia més de la setmana, però es viu d’un altre manera. Potser, perquè deixes per aquests dos dies les coses que no pots fer durant la setmana. Anar a fer les compres i omplir el rebost, visitar la família, o quedar amb els amics. Activitats reservades per dies indicats. Llavors et trobes que vagis on vagis, tot és ple de gent. Sembla que, com si de cop, tota la gent hi fos a la ciutat que durant la setmana resta buida. Cues, empentes, crits, es repeteixen als comerços repartits als carrers principals. Qualsevol de nosaltres podria convertir-se per moments en el protagonista del film «Un dia de fúria» amb en Michael Douglas. Deixaré les meves cavil·lacions per més tard. A mi poc em veuran en aquestes situacions. Estant sol a casa, en un tres i no res ja ho he comprat tot. I això és el que vaig decidir fer aquest matí. Vaig esmorzar. Vaig arreglar la casa i em vaig vestir per sortir a fer uns encàrrecs.
No vaig poder evitar trobar-me els veïns de sempre a l’escala. Em van preguntar per mi i després per la família. Vaig complir com sempre. No m’agrada quedar malament amb la gent coneguda. Costa poc i després t’ho agraeixen. En qualsevol moment pots necessitar quelcom en que no has pensat i els veïns t’ajuden amb un somriure a la cara. I jo no sóc persona de ficar-se a la casa dels demés. Un cop al carrer vaig dirigir-me al Supermercat de sempre, al carrer Estanislau Figueres. Vaig fer les meves quatre compres ràpidament. No vaig voler carregar amb elles i vaig tornar a casa a deixar-les. Després vaig dirigir-me cap al centre. Volia comprar uns rodets per fer fotografies. El propietari de la tenda ja em coneix i sempre em pregunta per la càmera que li vaig comprar. És com un reconeixement i jo ho aprecio molt. En sortir de la tenda em vaig trobar a l’Alba. Una amiga d’adolescència. Vam decidir anar a prendre un cafè per xerrar de les nostres coses. No caminarem gaire. El cafè «Moto Club» s’hi troba al costat mateix i hi vam fer cap.
Alba —Ja té vist pel barri aquests dies.
Josep —És veritat. Tu vius al carrer Maria Cristina. A la cantonada aquella. No me’n recordava.
Alba —Això de fer-se gran no et proba.
Josep —La Susanna em va dir el mateix.
Alba —Fas massa coses alhora.
Josep —Potser dius la veritat. Però jo soc així.
Alba —No fa falta que m’ho diguis. Ja et conec prou —llavors es presenta el cambrer de sempre, en José.
José —¿Tu lo de siempre? —vaig afirmar amb el cap— y, ¿la señorita?
Alba —Un agua mineral sin gas, gracias.
Josep —I tu, segueixes fent de professora?
Alba —I tant. Amb les meves alegries i les meves penes. De vegades és difícil controlar a trenta nens alhora.
Josep —No m’ho diguis. Si quan en tens tres o quatre junts ja és difícil.
Alba —Però es la feina que a mi m’agrada.
Josep —El mateix em passa en a mi. No tots els dies són bons. Em sembla que com tothom.
Alba —I que amb la Susanna, ja heu fixat la data?
Josep —No sé que us ha agafat a tots. Només em fan que preguntar el mateix uns i altres.
Alba —Em sembla que ja us toca, no?
Josep —Possiblement.
Jo no em vaig adonar, però la Susanna havia passat per davant nostre. Com podreu saber després. Però ara em trobava amb l’Alba. Vam seguir conversant una estona més, ara ja d’un altre tema. El temps va anar passant i ens apropàrem a l’hora de dinar. Així que ens vam acomiadar. Ella havia quedat amb una amiga per anar a menjar. Jo tornaria a casa. Em prepararia alguna cosa ràpida. Després la meva migdiada. A la tarda faria un truc a la Susanna.
Vaig fer la trucada a la Susanna allò de les sis de la tarda. Un parell de tons i al tercer, abans del contestador, em respongué aquella veu sensual que la caracteritza. Hauríeu de veure la meva cara en contestar la Susanna a la meva trucada.
Susanna —Ja ho sabia jo. No és la primera vegada que us veig junts. Ja, ja, només és una amiga. Parlem dels vells temps. El de sempre. Als homes no se us pot deixar sols ni un segon. Un parell de pits grossos i a girar la cara. És que Déu no us ha posat res al cervell que només penseu amb allò que teniu entre les cames. I ara em demanarà perdó, el molt imbècil! —em va penjar el telèfon i després van sonar els tons pertinents, d’aquest magnífic aparell, que em donaren a entendre que no tenia res a dir.
Doncs ja l’hem liat. Sense solta ni volta la Susanna s’ha enfadat amb mi. Tot per haver parlat amb l’Alba. Clar les dones si et veuen amb una altra dona ja es pensen ves a saber que. Llavors si demano consell que em dirien. Qüestió de temps suposo. Esperar que es passi la maró i ja trucarà si vol. Però això si, aquesta nit la tornaria a passar sol i ja sabeu el que costa quan et comences a acostumar a tindre una dona al costat al llit. De moment vaig pensar en sortir una estona a esboirar-me.
La sort però no es trobava del meu costat. Jo vaig agafar el cotxe per apropar-me al passeig marítim. L’aparcament del Port Esportiu em va fer el seu servei. Tota una passejada em va portar a la platja del Miracle. Vaig baixar les escales per tocar la sorra. Allí em vaig descalçar. Em vaig apropar a l’aigua per remullar-me els peus. De sobte se m’acostà una noieta jove. De primer no la vaig reconèixer. Sí, era ella. La Barbara! Feia temps que no la veia. Des que vaig començar a sortir amb la Susanna no havíem coincidit. Si és clar, eren amigues. La Bàrbara va ser qui em va presentar a la Susanna. Ara que hi penso, ja ho sé. Jo vaig tenir una petita historia amb ella. Creia que aquestes coses s’oblidaven, però veig que les dones s’ho fan molt seu.
Jo com sempre acabaré essent el bo de la pel·lícula. I ara sabran per què ho dic. La meva estimada Susanna no va esperar. Va anar a veure al seu amic Jordi aquella mateixa nit. Van sopar junts i després ella el va acompanyar a casa d’ell.
Susanna —Ja m’ho esperava d’ell. Sempre parlant amb les seves amigues. Segur que m’ha fet el salt amb més d’una d’aquestes donotes que coneix.
Jordi —No siguis així. Però no els has vist fent res de sospitós?
Susanna —Estaven junts i no és la primera vegada. Es comença així i després acaben a casa d’ella. Que la conec amb aquesta.
Jordi —De totes maneres crec que et precipites —mentre ell deia aquestes paraules, ella s’agenollava i amb la boca a l’alçada del seu sexe, li va baixar la cremallera i amb la seva mà va agafar el penis d’ell tendrament—. Però Susanna que fas.
Susanna —Calla i deixem fer.
I així fou. Ella va continuar fregant el sexe d’ell empenyent-lo fins al llit. Després li va treure els pantalons i la resta de la roba. Ella tan sols es va treure les calcetes donat que portava un vestit i després va muntar sobre d’ell. La resta suposo que la coneixen.
Jo no vaig voler faltar tant ràpid a la meva suposada promesa. Vaig anar a sopar amb la Bàrbara al Serrallo. Després vam agafar el cotxe i la vaig apropar a casa seva. Ens vam acomiadar i res més. Jo vaig dormir tot sol aquella nit.