Dimarts, 1 de setembre de 1998
Mentre decidia com començar la nova novel·la, vaig estrenar una botella de whisky i em vaig servir un generós got d’aquest apreciat beuratge. Encara no m’havia fet una idea molt clara del que volia composar i per tant no vaig escriure res. Vaig jeure damunt del llit i en un tres i no res ja estava somiant. M’hagués agradat no tornar-hi mai d’aquest somni. En ell vaig figurar-me haver acabat la novel·la. L’Editorial l’havia llegit i corregit. Els hi semblava una idea excepcional. Però, un cop a la realitat, vaig tindre molt present que de moment no l’havia començat a escriure.
Vaig decidir esboirar-me una mica. Vaig agafar el vell Ford Fiesta i em vaig apropar al centre de la ciutat. Aparcar va ser tota una odissea. Després de donar tres tombs a la Rambla, a la fi vaig veure encendre’s les llums blanques pertanyents a l’avís de marxa enrere d’un cotxe. De poc no me’l passo. Eren les cinc de la vesprada i el tràfic era insuportable. Quin miracle! Ja havia aparcat el cotxe. Vaig tancar les portes i amb unes passes em vaig trobar al centre de la gran Rambla Tarragonina —si no l’han vista mai, haurien de veure-la. Es amplia i molt clara. Al final, el Balcó de la Mediterrània culmina aquest meravellós passeig—. Vaig tindre la curiositat de comprar el Diari del dia. Una breu passejada em va portar fins a una de les peculiars casetes verdes. Sí, un Quiosc. La llàstima és que cada cop n’hi han menys d’aquests. Mala sort, sempre és bonic fer perdurar les coses. Ja no me’n recordava, res de nou a les noticies.
De sobte un estrany personatge va ensopegar amb mi. Ens quedàrem els dos parats. Després vaig donar una passa enrere. Quan l’anava a esbroncar, va ésser ell qui va començar a xerrar.
Estrany —Em sembla que vostè és en Josep Lluís Gonzàlez Albesa, no és així?
Josep —Doncs sí, sóc jo. Però, jo a vostè no el recordo de res.
Estrany —Té tota la raó del món. Disculpi la meva indiscreció. De totes maneres qui sóc jo no té la menor importància. Es a vostè a qui jo estava buscant.
Josep —Si vol que parlem valdria la pena que ens apropéssim a un lloc més apropiat. Encara que pensant-m’ho millor, no hauria de parlar amb vostè. No sé qui és, ni que vol de mi.
Estrany —Si no li és de vital importància m’agradaria restar a l’anonimat —jo vaig assentir amb el cap—. Només volia parlar amb vostè.
Josep —D’acord. Apropem-nos fins al cafè «LA TERTULIA». És petit, però acollidor.
No vam tardar gaire en arribar al cafè. De totes maneres no m’explicava el perquè de continuar conversant amb aquest estrany. Però ja és ben sabut, un periodista mai no perd una noticia. Sense poder evitar-ho el meu instint em va portar a acceptar aquesta invitació. No van tardar gaire en servir-nos els dos tallats que havíem demanat. Em disposava a fer un glopet de la meva tassa, quan l’estrany va començar a explicar-me una extravagant història.
«Procuraré no fer-me massa pesat. Si vol que m’aturi, m’ho diu. Així doncs començaré. M’han donat a conèixer el fet de que vostè vol escriure una nova novel·la —la qüestió era molt clara i jo vaig assentir amb el cap—. Doncs bé, jo tinc una història per contar-li. Potser no li interessi, però per a mi és la única manera de donar a conèixer fets de la realitat que molt sovint passen desapercebuts. El que li exposaré té a veure amb la justícia. Em suposo que si li digués que és un problema delictiu, que jo sóc innocent i que desitjo proclamar la meva innocència, no l’interessaria per res la meva història. Bé doncs li diré que la justícia pot venir pels camins menys prevists. Em refereixo a la societat en general. La meva afirmació ve en el sentit de l’existència d’una Justícia Social. Penso que aquesta és tant palpable que fins i tot és pitjor que la judicial».
Aquestes foren les darreres paraules que recordo de la seva xerrada. Es va acabar el cafè i em va dir que ens tornaríem a trobar. M’havia sorprès la seva història. Uns minuts més tard vaig decidir deixar la taula lliure.
Eren les vuit del vespre. Vaig decidir apropar-me al Frankfurt «VIENA». Aquest no es trobava gaire lluny. Un lloc curiós aquest Frankfurt. Tot ell decorat com si hi fóssim en aquella ciutat. El més divertit és la vestimenta dels seus cambrers. Un d’aquests m’oferí la carta. Però jo no la necessitava. Vaig demanar-me un frankfurt amb patates fregides. Per veure una gerra de cervesa. El cambrer molt atent em digué que no hi tardarien massa en servir-me. Mentre un altre dels cambrers cridava… fons vuit… a un altre grup que acabava d’entrar. Finalment vaig prendre el meu cafè sense sucre, vaig demanar el comte i me’n vaig anar. Vaig caminar una mica fins a arribar al meu cotxe. Amb ell em vaig dirigir cap el Port Esportiu. En arribar a l’entrada, vaig mostrar el carnet de soci al guarda. Ell obri la comporta que em va donar accés a l’aparcament. Vaig aparcar el cotxe i després vaig caminar fins a la meva embarcació. Un cop dins d’ella, no vaig tardar gaire en posar-me el pijama i anar-me’n al llit. Era el meu primer dia de vacances, però n’estava prou cansat. Això sí, més interessant no podia haver estat el dia. Seria la setmana més emocionant de la meva vida. Hauria d’esperar a veure que succeïa, però això fins i tot ho feia més divertit.