RAUXA

L’Ethan li va pregar que se’n busqués un altre, que ell no la faria feliç, que era a l’atur d’ençà del febrer i érem a novembre, que era un mort de gana, un paràsit, un autèntic pelacanyes, un mitja merda. La Violeta li va dir que ni pensar-ho i li va acariciar el cap i li va prometre que no el deixaria mai. Mai per mai. Van plorar arraulits a la vora d’un radiador d’oli i van fer l’amor sense condó sobre una catifa més vermella que la sang acabada d’oxigenar.

Tu m’estimes?, li va preguntar l’Ethan.

Més que la meva vida, va respondre ella.

Al cap d’uns mesos l’Ethan va veure la Violeta passejant de bracet d’un nen de papà ben polit i repentinat que li xiuxiuejava porcades a l’orella. Unes orelles ornamentades amb les arracades que l’Ethan li havia regalat pel seu aniversari, quan per celebrar-ho van marxar a peu pels camins de ronda de l’Alt Empordà. A cala Calitjàs, van obrir una ampolla de vi i van menjar truita de patates, pa d’espelta integral i cogombres en vinagre. La mar braolava en calma i ells, tot contemplant els estels, es consideraven habitants del centre mateix de l’Univers. També van fer l’amor en el trencall modulat de les onades, s’hi van arrebossar com croquetes i es deixaren arrossegar pel retrocés dels corrents, flotant com meduses en la vastitud, amb els braços en creu, escoltant la pròpia respiració i la remor marina inabastable. Més tard es van esbandir sadolls i eufòrics com nous éssers acabats de batejar. Cridaren a pulmó obert com si fossin nàufrags, i de la foscor no en van obtenir més que sons d’aigua salada que lentament s’anava refredant. Si aquella nit l’Ethan li hagués demanat la mà en matrimoni, la Violeta hauria respost que sí. Però tenien altres idees, altres plans. Ni tan sols contemplaven l’opció d’anar-se’n a viure plegats.

L’endemà l’Ethan li va telefonar per demanar-li explicacions i la Violeta li va dir que què s’esperava. Ell li va suplicar que parlessin cara a cara i al final, i a còpia de molt insistir, ella hi va accedir. Una hora més tard l’Ethan havia higienitzat el pis, havia canviat els llençols i havia sortit a comprar dues ampolles de vi negre. Se sentia tens i embriagat perquè en breu podria tornar a abraçar-la. Estava disposat a passar-ho tot per alt i a perdonar-la si de debò hi havia res que hagués de ser perdonat. Però arribat el moment, i tan bon punt la va tenir al davant, li va dir quatre fàstics i li va preguntar si no se’n recordava de tots els bons moments que havien compartit, de la complicitat que tenien dins i fora el llit, de les seves converses sobre temes culturals tan i tan interessants. La Violeta li va respondre secament que no, que no se’n recordava simplement perquè ni els moments havien estat tan bons ni la complicitat tan estreta ni els temes tan interessants. I llavors li va dir coses terribles que l’Ethan va haver d’englotir mentre el cor li bombava a tota hòstia i l’obligava a passar pel peatge de les emocions a flor de pell. Li va dir que ell era massa gelós i desconfiat, que no la creia mai, que sempre posava en dubte el que ella li explicava i que de vegades semblava un mosso aplicant un tercer grau. Per exemple, que no es creia que ella no se n’havia anat al llit amb el seu amic Felip la nit que havien sortit de festa i havien acabat al pis d’ell ben borratxos; que sí, que havien acabat dormint al mateix llit i en pilota picada perquè feia una calor insuportable, però que cadascú en una banda i sense tocar-se; i que sí, que tant a ella com al seu amic Felip els havia costat dormir perquè al sofà de la sala del menjador hi havia una parella que feia tres mesos que s’havia conegut i que no va parar de follar en tota la nit; però que no va passar res, que no pensés malament, que a més a més el seu amic Felip no l’atreia gens, que era el típic guaperes que s’ho té cregut i això a ella li feia tirar llamps i pestes. També li va dir que el passat estiu no s’havia enrotllat amb ningú tal com ell sospitava, quan amb les amigues havien anat a Formentera i els veïns de l’apartament del costat eren un grup d’italians amb ganes de gresca que les van dur en moto per tota l’illa, mentre ell era a Barna buscant curro per internet i es moria de fàstic i de calor. I que sí, que precisament allà, a Formentera, havia conegut el cantant del grup de moda que tocava cançons xorres en català, però que no li va tirar els trastos, ni ell a ella ni ella a ell. Que havien parlat i prou. I que al final de la nit ell havia desenfundat l’ukulele i havia tocat tres o quatre cançons o potser més, tantes com van aguantar davant la improvisada foguera, fins que el fred va començar a fer-se més viu i va acabar guanyant la partida. I que tot plegat havia estat molt bonic i especial perquè algunes de les seves amigues coneixien la majoria de les cançons i de tant en tant s’unien a les tornades i somreien i es miraven i tornaven a somriure amb els ulls encesos per les flames i els cors confraternitzant en aquella illa paradisíaca malauradament atapeïda d’italians. I que el cantant aquell va desar l’ukulele sobre la sorra i la va abraçar perquè ella tenia fred i s’havia descuidat la jaqueta, però que només la va abraçar i res més, tot això mentre ella pinçava les cordes de l’instrument i contemplaven plegats com per llevant les ombres començaven a dissipar-se perquè el sol empenyia. I que ella no era fan del grup català de les cançons xorres, que ell això ja ho sabia, que no els podia veure ni en pintura i menys encara escoltar perquè li feien venir caparra, i que el cantant, el nom del qual ja ni recordava, portava molta barba i parlava com de poble i pecava d’autocomplaença, la qual cosa ella odiava profundament. I la Violeta també li va dir a l’Ethan que no podien estar sempre parlant i discutint del mateix, que allò era com un ritual que no els feia feliços de cap manera ni els ajudava a entendre res, perquè parlar i acabar discutint sobre sospites, possibles enganys i desitjos frustrats no menava enlloc, i que tota aquella energia emocional dissipada vers el no-res s’hauria pogut aprofitar per perseguir un anhel compartit, construir alguna cosa positiva, un projecte en comú, podia posar-hi el nom que volgués: negoci, família, casa, viatge… I la Violeta també li va repetir el que li havia dit tantes altres vegades: que no entenia com ell, l’Ethan, que havia estat sempre fent-li costat, tan amable i disposat a donar-li un cop de mà, podia al mateix temps patir i desconfiar d’aquella manera tan intensa i extrema, fins al punt que ella tenia por de mirar la gent en presència d’ell. I que no li entrava al cap i menys encara si tenia en compte el concepte que havia tingut d’ell i gràcies al qual se n’havia enamorat com una boja, un concepte elevat, per no dir elevadíssim, que es fonamentava en la consideració que ell demostrava tenir cap als altres i la sensibilitat que disposava envers ella, ja que sempre aconseguia que se sentís com una princesa en un conte de fades, nans i reialmes perduts.

L’Ethan anava capcinejant i deia que sí, que tenia tota la raó del món i que ell ho entenia, però que no sabia com manegar aquella situació, i que tal vegada estava malalt, malalt de por de perdre-la, i que de vegades, moltes vegades, havia somiat que la perdia, no pas perquè ella marxés amb un altre o es fes lesbiana, sinó perquè ella moria, moria d’accident, brutalment i com a conseqüència d’una col·lisió que la deixava irreconeixible. I que el buit que li produïa aquest pensament el colpia de consternació, el deixava baldat i deprimit, i que en general, arribats a aquest punt, ell creia que es moriria també, que no podria suportar-ho de cap de les maneres i es moriria talment un Romeu passat de rosca, estavellant-se a cent vuitanta i a contradirecció per l’autopista, engolint una ampolla de salfumant o reposant el crani sobre un rail en hora punta. Però també va afegir que sovint la idea que ella estigués morta era l’única cosa que d’alguna manera el saciava perquè, així com ella era capaç d’aglutinar tot l’amor en ell, també era capaç de congriar-hi tot l’odi.

I el cert és que t’odio, t’odio amb totes les meves forces i m’agradaria veure’t morta.

I tot això li ho deia sanglotant, de vegades de genollons i d’altres pegant cabotades contra les parets o el caire de les portes que anava ensopegant mentre la perseguia per tota la casa amb un ganivet que no sabia d’on carall havia sortit, però que ara empunyava de la mateixa manera que altres cops l’havia arribat a empunyar per esquarterar els pollastres.

Anys més tard es van tornar a trobar per casualitat durant les festes de la Mercè. Llavors l’Ethan passejava abraçat a la seva nova parella, l’Helena, que tenia una mata de cabells que era la perdició de l’Ethan. Li encantava olorar-la, com si de la crisma l’Helena en fes brollar l’oxigen més pur, l’únic veritablement necessari per campar pel planeta. En retenia la flaire tant com podia i, quan notava que la pol·lució l’embafava, tornava a acostar-hi el nas i inspirava de nou. Llavors, tot d’una, l’Ethan va veure la Violeta de lluny, i en cap moment no va pensar que faria el possible per evitar-la tot creuant el carrer o desviant-se cap a qualsevol altra direcció. Va anar-hi de dret i mentre hi anava l’anava estudiant. La Violeta empenyia un cotxet en tàndem d’on sobresortien dos bessons cafè amb llet, els cabells arrissadíssims i negres, els ulls desperts i curiosos. Es van saludar amb petons a la galta i naturalitat, però els dos van experimentar una estranya sensació mentre ho feien i es miraven tot seguit als ulls, com si el temps pogués obrir forats sota els peus, de vegades forats profunds i d’altres no tan profunds, però forats, al capdavall. El pare dels seus fills era un negre de més de dos metres d’alçada, elegant i cortès, que de seguida li va allargar la manota cordialment quan ella els va presentar. L’Ethan va fer el mateix amb l’Helena i per un segon va cometre la desvergonyida gosadia de comparar-les de gairell i no va saber qui triar, perquè de fet ni tan sols va saber que les estava comparant fins que més tard, un cop a casa, mentre s’encenia una cigarreta en la penombra del balcó, amb l’skyline mirant a mar de la ciutat al fons, va repassar aquella inesperada trobada. La Violeta no havia canviat gaire. Continuava esvelta i jovial i desitjable malgrat que a la mirada amagava un tel de resignació i de felicitat en lluita que, veient-hi el resultat, tot feia pensar que vencia la segona de les abstraccions. L’Ethan va fer memòria d’alguns dels maldecaps que s’havien ocasionat i ara, amb la nova perspectiva que li brindava la vida, li semblaven més aviat un conjunt d’anècdotes d’un passat irrisible que gairebé no valia la pena ni contemplar. Però tot i així el va evocar i va caure de ple en aquella nit en què s’ho van confessar tot i ell la va acabar perseguint amunt i avall de la casa empunyant un ganivet d’acer inoxidable. La Violeta es va tancar al lavabo i ell va tustar a la porta i li va suplicar que la hi obrís, però ella s’hi va negar, i llavors ell va jurar i perjurar que ja havia desat el ganivet a la calaixera dels utensilis de cuina i que per tant no havia de patir per res. I no pas per aquesta raó, sinó perquè després de més de tres hores de silenci glacial ja n’estava farta de tanta comèdia i se sentia enfredorida, la Violeta va treure el passador i va sortir del lavabo i el primer que va veure va ser com l’Ethan, que aleshores estava assegut al terra del passadís de qualsevol manera, alçava la vista i amb la vista el ganivet, i a continuació, d’un cop sec i sense obrir el bec, es tallava els tres dits centrals de la mà esquerra.

Ara l’Ethan era al balcó repassant aquests esdeveniments mentre fumava una cigarreta que subjectava amb el gros i el menut. Va recordar la cara del negre de més de dos metres quan, en comptes de donar-li la mà bona, li va encaixar amb la mutilada. Era una petita satisfacció que es reservava per a certes ocasions. Va llançar el filtre al pati dels veïns, en va valorar la paràbola, va tancar la porta corredissa del balcó i va tirar les cortines. Va escarxofar-se al sofà, al costat de la seva dona, i aquesta va aprofitar per atansar-li el comandament a distància, recolzar el cap a la seva falda i arraulir-se. L’Ethan va canviar de canal no més de cinquanta vegades, a continuació va apagar el televisor. L’Helena s’havia adormit, la respiració era una altra. De cop i volta una idea un pèl esbojarrada va assetjar l’Ethan: mai abans no havia realitzat una acció que ara li abellia molt de fer per comprovar quin efecte causava. Es va assegurar que l’Helena estigués dormint, va mussitar el seu nom fins a tres vegades i en cap d’elles l’Helena no va reaccionar. Llavors amb la mà bona i molta cura li va obrir la parpella de l’ull esquerre de bat a bat. La còrnia i l’escleròtica van lliscar involuntàriament i la pupil·la es va mantenir tancada. L’iris contenia pigments marrons i verdosos, com una jungla humida i microscòpica. Li va xiuxiuejar que l’estimava, que l’estimaria sempre, com si a través de l’òrgan fotoreceptor es poguessin inserir aquelles paraules tan sentides. A continuació es va acotar i va enfonsar el nas en la mata de cabells. Va inspirar fondo i va pensar que era un home amb sort i es va quedar clapat abans de comptar fins a tres.