ERUPCIÓ

En despertar-se es va adonar que s’havia tornat a clapar. El dia abans havia fumat massa porros i ara se sentia baldat i li feia mandra endreçar les idees, així que es va quedar una estona més sota els llençols, en pilota picada i amb els ulls oberts, repassant tot de ties que s’havia follat o que li agradaria follar-se, debatent-se entre si havia de pelar-se-la o no. Va posar atenció en els sons que li arribaven al dellà de les quatres parets, i a part dels veïns dient-se el nom del porc no se sentia res. La mare devia haver sortit a comprar. Va apujar la persiana i es va quedar uns minuts dret davant la finestra, com un ogre sortit de les cavernes, observant com els vianants circulaven amunt i avall amb aires d’indiferència. A continuació es va rentar la cara i va prendre un bol de llet amb cereals per esmorzar i va llegir la nota que la seva mare li havia deixat adherida en un dels armaris de la cuina, la va rebregar i la va llençar al cubell de reciclatge de paper. Va engegar el televisor i va fer zàping una estona i en veure que no feien re de bo el va apagar. Es va dutxar i ara sí que se la va pelar. Sota el raig d’aigua calenta va pensar en la Judit i en la Laia i a totes dues les va sodomitzar durant dos minuts, fins que al final va ser la Laia qui va rebre la densa lleterada a la cara. Es va eixugar amb Burial a tot drap. Va encendre l’ordinador i es va connectar a Facebook i va repassar les novetats d’alguns perfils femenins que només podia imaginar-se agenollats i treballant-li el membre en tota la seva extensió. Va descobrir que una tal Gisela el convidava perquè fossin amics i en va tafanejar el perfil. Tenia unes bones peres i la boca gran, amb uns llavis molsuts força apetibles. Va acceptar la invitació per poder veure la resta de fotografies. La majoria eren avorrides, selfies del coi de Gisela en festes on anava superborratxa. Però n’hi havia un parell on la Gisela sortia en biquini en una platja de Tarragona, i es podia comprovar que tenia un cul fantàstic i unes cames llargues i estilitzades. Arribats a aquest punt no es va poder estar de pelar-se-la de nou. Per fer-ho va obrir el Pornhub i en el cercador va escriure el nom de Rebeca Linares. De seguida es va desplegar un índex de vídeos on una morenassa exhibia els seus esplèndids dots femenins. Va clicar damunt una de les finestres on el magnífic Lex cavalcava el coi de Rebeca Linares, però mai fins a tocar paret perquè, en cas contrari, l’hauria partida pel mig. Va accelerar les imatges fins al punt on la Rebeca, amb el cul en pompa, girava el cap, es feia passar la llengua pels llavis i esperonava en Lex tot preguntant-li porcament Are you coming to my face?. Es va escórrer en un pla detall del semen d’en Lex a la parpella de la Linares, es va netejar amb un kleenex i es va rentar la polla al bidet. Un quart d’hora més tard sortia per la porta de casa en direcció a l’estació de Rodalies. Duia tot el que necessitava. Unes vambes per córrer, ulleres de sol, la motxilla, una jaqueta de xandall per si refrescava, una rajola de xocolata amb llet, una capseta amb tres preservatius Durex. Texans foscos, un fulard de quadres, una samarreta negra comprada a Berlín on podia llegir-se Tiger en lletres blanques sobre fons negre. L’iPhone carregat de bateria, un entrepà de llonganissa, cinquanta euros ben plegats, un esprai de pintura negra, un martell d’orelles, un guant ignífug comprat a internet. Collades amb taps de suro i embolicades per separat en paper de diari, tres ampolles de vidre amb dos terços de benzina i oli de motor, una samarreta imperi de l’any de la Quica mig estripada, cinta adhesiva, dos encenedors zippo. Feia un sol collonut i se sentia lleuger i optimista, la sensació de trepitjar asfalt l’omplia de confiança i energia. Els astres giraven a favor seu i l’aire estava net, impregnat d’una mena d’èxtasi capaç de catalitzar un ordre d’aspiracions avantatjós i satisfactori. Si més no, aquesta és la impressió que en Gabriel tenia.

El tren va arribar amb deu minuts de retard i en Gabriel va ensenyar el dit del mig al maquinista i va engegar-li N’hi ha de més ràpids i són a l’atur, fill de puta, mentre escoltava un tema trepidant de The Zombie Kids. Va asseure’s a la banda on tocava el sol i va regirar l’iPhone i una peça de Grimes va començar a sonar pels cascos. En Gabriel va repenjar el cap contra el vidre escalfat de la finestra mentre els camps de conreu del Baix Llobregat anaven desfilant com en una mena de cadena de producció de quadres pictòrics on els polígons industrials, de manera progressiva i sense aturador, es menjaven les hortalisses. Es va quedar clapat de seguida i quan es va despertar eren sota terra i una veu metàl·lica anunciava que l’estació següent era Passeig de Gràcia. Va seleccionar el Hidden Xs dels Fuck Buttons i va notar com el cos sencer s’alliberava de la mandra. El vagó, l’andana, el vestíbul, les escales que ascendien davant la Casa Batlló. Va contemplar com turistes nipones i xineses i ianquis i eslaves i escandinaves i llatines fingien formar part del mateix epicentre del món amb les càmeres alçades, enregistrant a manta riallades postisses i mirades falsament innocents o forçadament provocatives, àvides totes de gaudir d’un bon record de la seva estada a Barcelona i de poder-ho explicar un cop arribessin als seus respectius països, on segurament faria fred i la construcció més propera de Gaudí estaria situada, com a mínim, a dos mil quilòmetres. Déu n’hi do quin gènere, va murmurar en Gabriel a l’hora de valorar els mamellams i els culs que s’hi passejaven a aquelles hores. Davallava xino-xano passeig de Gràcia, i en el tram entre Aragó i Consell de Cent n’hi havia de sets i de vuits i de vuits i mig, i fins i tot va valorar-ne alguna amb un nou, cosa que era difícil tenint en compte els seus criteris tan exigents. Però a partir d’un cert tram cap no va pujar d’un sis i mig i com a conseqüència d’això en Gabriel es va sentir força decebut. Ara bé, feia un dia magnífic, radiant i captivador, ideal per cremar contenidors, rebentar caixers automàtics, estossinar gossos d’esquadra i cridar fins a quedar-se afònic. En Gabriel va recordar la darrera manifestació en què havia participat durant la primavera anterior. L’adrenalina dels xocs, les persecucions embogides, els llançaments de llarga distància, els cops de porra, les sirenes dels furgons, els lemes i les interminables assemblees embrolladores a última hora de la tarda i durant els caps de setmana. Tot plegat a un ritme endimoniat, amb un soroll interior eixordador, sense temps per dialogar amb si mateix, mantenint els sentits en el que feia com si el que fes formés part de l’engranatge d’un mecanisme enorme, participatiu, poderós i nou. En aquest sentit regraciava la púrria política que governava, així com l’oposició, els sindicats i la patronal. El lema ocult del capitalisme, Robar, matar i mentir, funcionava a la perfecció, la degradació humana estava garantida pels segles dels segles. Ningú no se sorprenia ja pel gir aparentment sobtat dels esdeveniments. Eren els cicles històrics interioritzats fins al moll de l’os. Dins de cadascú s’hi havia instaurat el caldo de cultiu idoni, l’excusa perfecta per detonar noves reivindicacions i merders, per fer sonar la veu del carrer i rebentar-ho tot. En Gabriel celebrava un context així, ja que podia posar-se a prova, indagar en els propis límits, imitar el que havia vist fer a la televisió, al cinema, a internet. Tenia clar que, si fes falta, pagaria entrada de bon grat per repetir l’experiència de la reivindicació ultraviolenta. Com a mínim, un cop a l’any.

No va trigar gaire a trobar les primeres munions amb cartells pamfletistes i pintades a la cara, i un parell de xamfrans més avall la cridòria abstracta de la marea humana li va provocar que les glàndules suprarenals secretessin les primeres dosis d’una epinefrina punyent i esperonadora. La turba creixia com un cuc intestinal. Va enviar un parell de whatsapps per saber per on parava exactament la seva colla i a l’acte va rebre resposta i es va dirigir a la cantonada de ronda Universitat amb plaça Catalunya. De seguida que els va veure va pensar que els amics es trien i que en un determinat moment de la seva vida ell havia triat aquells, però que per ganes ara en triaria uns altres o no en triaria cap. En Quim el va clissar i va anar a trobar-lo i li va allargar una llauna de cervesa que en Gabriel va buidar amb un sol alçament de colze. Tots van celebrar la seva arribada amb xocs de mans, abraçades i riallades, i a continuació van fumar un parell de petes i van omplir la llauna buida amb terra que hi havia en un jardinet públic que a aquelles hores ja estava força remogut. Hi havia un fotimer de hippies polloses i de gossos de merda i de punks fastigosos i de penjats sense futur i d’altres bèsties urbanes indescriptibles repartides arreu, i en Gabriel va barrinar que allò no tenia cap puto sentit perquè ni ell ni cap dels presents estaven disposats a canviar el món i, suposant que hi hagués algú que de debò ho estigués, no tenia ni la més remota idea de per on començar. L’Òscar va dir Que guai que no hi hagi uni, i en Gabriel li va replicar que sí, que que guai, però que si no volia cursar estudis superiors senzillament el que havia de fer era desmatricular-se de la universitat i no emprenyar més. I aleshores en Quim va dir que sí, que estudiar Humanitats no tenia cap puto sentit i l’Òscar, bastant picat, va replicar que potser no tenia sentit estudiar Humanitats, però que en tot cas tenia més sentit que no pas estudiar Arquitectura tècnica, tot i que va dir graduat en Enginyeria d’edificació, i va mirar en Gabriel, i en Gabriel, sense arronsar-se ni mostrar el mínim ressentiment o desconcert, va respondre que tenia raó, que estudiar Enginyeria d’edificació no tenia cap puto sentit en el país merdós on eren, però que a la Xina tenia tot el puto sentit del món, i quan va dir això tots van esclafir a riure i van repartir-se una nova tongada de llaunes de cervesa. I llavors en Quim li va preguntar si de debò volia marxar a la Xina, i en Gabriel va respondre que sí, que la Xina era el mercat dels arquitectes i dels aparelladors i dels interioristes i que això tot déu ho sabia, com tot déu sabia que en el país merdós on eren no hi havia res a pelar. I l’Òscar va fer I què me’n dieu de les xineses? Deuen ser unes frígides, va respondre en Quim, i en Gabriel va afegir Però n’hi ha tantes que és impossible que totes siguin frígides, n’hi deu haver de putes com a tot arreu, i en Quim va replicar He sentit a dir que prefereixen els occidentals amb barba, i llavors es van examinar les respectives cares de capullos integrals i van adonar-se que tots duien una barba prometedora, i l’Òscar va afegir Deu ser perquè els agrada que els pèls de la barba els gratin el cony, i en Quim va dir Deuen tenir uns conys estrets, no?, i en Gabriel va fer Són les japoneses les que tenen el cony petit, i llavors va ser quan en Cèsar, que encara no havia obert boca i vestia com un puto hipster de merda, va dir Ja es mouen, i és així que van començar a seguir els que tenien al davant, sense demanar-se a qui seguien aquests, sense qüestionar-se per què els seguien i cap a on.

Després d’esgargamellar-se tot vociferant lemes i insults a les abstraccions del sistema en marxa lenta, es van aturar i van seure damunt l’asfalt i van presenciar com una colla d’idiotes amb ànims de protagonisme s’anava passant un megàfon per cridar consignes i decidir què havien de fer i cap a on s’havien de dirigir. L’Òscar, en Quim, en Cèsar i en Gabriel van aprofitar per menjar-se els entrepans i van compartir el mam fins que en Quim va dir Ja no me’n queda més. En Gabriel va deixar anar Tot això és molt avorrit, que no hi ha marxa, avui? Sí, tens raó, va dir l’Òscar, quina menjada d’olla que ens estan parint, i en Quim va proposar Serà millor que pirem d’aquí o ens tornarem uns cretins. Van aprofitar per omplir les llaunes buides de cervesa amb terra de les zones enjardinades de la Gran Via de les Corts Catalanes, i en un tres i no res van pujar per rambla Catalunya i van trencar per Consell de Cent que, com la resta de carrers adjacents, estava tallat al trànsit. Des d’aquí els va ser més fàcil accedir a passeig de Gràcia, punt neuràlgic de tot aquell enrenou, on les sirenes començaven a sentir-se més i més fort. Això s’anima, va fer en Quim. En Gabriel es va despenjar la motxilla i va fabricar i repartir dos còctels Molotov entre els seus amics, i a continuació va exhibir el martell i es va posar a picar amb ganes el cantell d’una vorera, fins que tres rocs lleugers però consistents se’n van desprendre. Amb aquest puc abastar a una distància de setanta metres, es va vanar en Quim sospesant-ne el més gros. Vigila que no et caigui i t’esclafi un dit del peu, el va advertir l’Òscar. Més tard van estar corrent una bona estona davant les càrregues policials, van llançar els còctels (que en tocar l’asfalt s’obrien com cometes i paralitzaven la bòfia), els rocs i les llaunes (que descrivien paràboles de pols i terra i col·lidien contra els escuts dels antiavalots). També van fer-se un grapat de fotografies amb ganyotes d’autèntics psicòpates, i l’Òscar va dir Per a la posteritat, i en Quim va afegir Cal que els nostres néts sàpiguen qui érem. Pertot estava infectat d’agents de la secreta ben fornits que de seguida que eren descoberts i increpats es mantenien al marge del merder amb la cua entre cames, fins que arribaven els reforços en forma de furgons apedregats i se’ls enduien a tota llet. Hi havia un fotimer de periodistes i fotògrafs i càmeres de televisió amb braçalets vermells on es podia llegir Premsa, i més d’una vegada en Gabriel va barrinar que si l’enfocaven i el retrataven o el gravaven o directament el detenien, va pensar que si tot això o una sola d’aquestes coses passava i consegüentment algú l’acabava identificant, estaria cometent un crim, i aquest crim no seria cap altre que cavar la tomba de la seva pròpia mare. Així doncs, es va cobrir amb el fulard i va llançar les dues últimes llaunes que li restaven contra els gossos d’esquadra, i en acabat va sortir de la voràgine per agafar una mica d’aire. S’havia quedat sol. Va trucar per telèfon als seus amics però cap no va despenjar, i llavors va ser quan va veure el whatsapp que li havia enviat l’Alba. Li deia que l’esperava a casa seva disfressada de col·legiala. En Gabriel va notar com la polla volia sobreeixir-li dels pantalons, va comprovar que feia estona que havia rebut el missatge i va preguntar a l’Alba si encara l’esperava i de seguida l’Alba va confirmar-li amb un altre whatsapp que sí, que hi anés, amb un Sí, vine! El Poble-sec no quedava pas tan lluny. Mentre anava calculant què es perdria de tota aquella merda de manifestació i quant trigaria a anar i tornar, ja s’havia posat en camí, i al cap d’una estona ja estava travessant el Paral·lel i sentia que si no cardava la polla fins al fons de la tràquea de l’Alba es moriria. Va pitjar el timbre d’un edifici del carrer del Roser i va pujar els quatre pisos deixant reguerots de salivera per les escales. L’Alba l’esperava al mateix replà. Duia una minifaldilla de quadres escocesos amb plecs, una camisa nívia sense butxaques i una corbata mal nuada de color negre. Anava descalça, i duia només uns mitjons blancs semitransparents que li arribaven als genolls. Amb la cabellera atzabegenca s’havia fet dues trenes i llepava un xupa-xup de maduixa. Et pensaves que m’ho havia inventat, oi?, li va dir amb veu de mosqueta morta, la llengua tenyida i els llavis humits, i en Gabriel li va replicar Ets una mala puta, crec que m’he tacat els pantalons. La va agafar suaument pels feixos de cabells entreteixits, com si fossin unes regnes, i la va governar fins a l’habitació. Tots els tios sou iguals, mussità ella abans d’arromangar-se la faldilla.

Els serveis de l’Alba l’havien destesat completament, i les ganes eufòriques de vandalisme li havien caigut en barrina. En aquest estat de relaxació es va dirigir xino-xano cap al centre, sense una direcció concreta, i després d’un quart ja va començar a trepitjar l’asfalt dels carrers tallats. El soroll dels automòbils botzinant i la cara de fàstic dels ocupants eren tot un poema. Tenia la sensació d’anar col·locat enmig de la gernació que a poc a poc anava multiplicant-se, fins que va arribar a un punt que no va saber on era. No tenia cap trucada i tampoc no tenia ganes de contactar amb ningú. Es va limitar a seguir els canvis de ritme i direcció de la multitud, i quan tothom va seure a l’asfalt ell també ho va fer i va aprofitar per enfonsar el cap sota els braços. Volia dormir, tenia gana. Només aleshores es va penedir de no haver-se quedat al pis de l’Alba, on haurien menjat, dormit i follat, i més tard haurien vist pel 3/24 com els indignats dels pebrots i els cossos de seguretat de l’Estat es fotien hòsties recíprocament. Però el cert és que no podia suportar romandre més de deu minuts amb l’Alba. Els seus tripijocs i capricis i conversacions anodines l’havien esgotat feia temps perquè feia temps que cardaven, tot i que de cardar no se’n cansaven ni de bon tros. En Gabriel havia après a assumir que en aquesta vida hi ha dones amb les quals un no pot deixar de follar mai, i que qualsevol altra raó o excusa per compartir més temps amb elles resulta insuficient o impracticable. Llavors dos parells de furgons dels gossos van aturar-se a mig centenar de metres, les portes corredisses es van obrir i una quinzena d’agents antiavalots va descendir i es van col·locar en formació amb els escuts i les porres a punt mentre, immediatament darrere, mitja dotzena d’escopeters carregaven els llançadors. Aquella maniobra imprevista va obligar la munió asseguda a fer esforços suprems per mantenir-se ferma. En Gabriel va presenciar com uns quants metres més endavant començava una càrrega contundent i de seguida es va penedir de ser allà enmig fotent l’idiota rematat, jugant-se la pell sense saber gaire bé per quin coi de motiu en concret. Sabia que per molts blaus que el seu cos fos capaç d’entomar no es resoldria res del que aspiraven a resoldre perquè al cap i a la fi era una batalla perduda de feia temps i sense remei. Les fileres capdavanteres van començar a caure i els indignats cridaven i ploraven i s’enretiraven amb una mà a la cuixa i l’altra al cap i vociferant Pareu, pareu, que no hem fet res, fills de puta, o cridant Què esteu fent, què esteu fent, cabrons de merda, o proferint altres injúries inintel·ligibles, mentre les files del darrere esperaven de forma sentenciada i resignada rebre el cop, i s’esgargamellaven amb Indignats, indignats o Aquesta és la seva democràcia o No a la violència. Però el cert és que la violència era allà encarnada en cos i ànima, disfressada amb granota i casc antiavalots, careta antigàs, funda d’arma Safariland d’extracció ràpida, canyelleres rígides amb sistema amortidor, colzeres, botes reforçades amb acer, bastons policials i armilla antitrauma amb plaquetes d’alumini i paquet balístic. Una violència personificada i preparada per repartir llenya a tort i a dret, amb la missió atàvica de no deixar una sola criatura incòlume. Un per un els indignats anaven caient, el carrer era escombrat amb eficàcia gràcies a la fúria dels Dragons. El torn d’en Gabriel estava a punt d’arribar, se sentia com un esclau abans de ser devorat pels lleons. Va tenir temps de pensar que com abans s’aixequés menys rebria, però que rebre rebria igualment, i ja estava a punt de posar-se dret i de tocar el dos quan d’improvís una noia amb rastes i un pírcing al nas el va subjectar pel braç per fer resistència o simplement perquè s’estava cagant de por i no volia cagar-se sola. Fos com fos en Gabriel va notar que en aquell contacte tan fràgil hi havia una força i aquesta força no es podia descriure però sí sentir, i la va sentir fins que una de les porres va impactar contra el seu crani. De seguida va veure clar que allò era sodomia. La noia se’n va desprendre com a conseqüència de la impressió causada per la primera castanya, i com en un naufragi va desaparèixer engolida per les altes i crispades onades de violència. En Gabriel, a empentes i rodolons, va intentar inútilment escapolir-se de les botes feixugues dels gossos, que no van parar d’ataconar-lo fins a deixar-li l’esquena com un autèntic mapamundi.

S’havia ficat on no tocava, però els cops encara estaven calents i en conseqüència el dolor no es volia manifestar del tot. Va pensar en la seva habitació, en el llit, en l’ordinador i en la connexió de banda ampla, en el dia plàcid que hauria passat si s’hagués quedat a casa en comptes de fotre l’imbècil. Se l’hauria pelat quatre o cinc vegades i hauria fumat un porro rere l’altre repenjat a la barana de la terrassa, hauria fet veure que estudiava una mica mentre la mare li preparava el dinar i més tard el sopar, en acabat hauria vist tres o quatre capítols d’una sèrie o hauria estat xatejant amb la marranota de torn. Però encara era d’hora i en Gabriel era conscient que quan els cops es refredessin li emergirien equimosis lletges i irregulars per la superfície de les regions dorsal i lumbar. De sobte, una noia sorgida del no-res li va advertir que tenia sang a la cara. Feia estona que en Gabriel sentia el regust del ferro a la boca. Es va emmirallar en el retrovisor d’una moto que tenia les hores comptades, i en el reflex va comprovar que efectivament tenia una cagarrina hematosa des de la part superior del front fins a la base de la galta esquerra. Es va acollonir una mica. La noia li va pregar que fes el favor de seguir-la, que necessitava cures i ella sabia on hi havia una ambulància medicalitzada. En Gabriel es va limitar a anar darrere seu. Hi havia un merder considerable, gent excitada perquè la Brimo havia començat a carregar amb força en certs trams de passeig de Gràcia. Les sirenes retrunyien entre els edificis, era difícil esbrinar per quina direcció apareixerien, si s’apropaven o s’allunyaven. Una columna d’indignats va llançar un atac ferotge contra una sucursal bancària, una pluja de pedres i ampolles va esclatar contra el vidre, les esquerdes es van anar reproduint i finalment i a cops de coça els insurrectes van ensorrar el blindatge. De tant en tant la noia es girava i li deia que estigués tranquil, que de seguida arribarien a l’ambulància. En Gabriel sentia una gran confusió i alhora un agraïment immens. No va poder evitar pensar que en el món hi ha persones que són àngels que surten dels seus amagatalls quan els pobres, els vilipendiats i els malferits ho necessiten. I ell era una víctima del sistema que necessitava ajuda dels àngels. Es va fixar en quin li havia tocat. Era una baldufa, camacurta i rabassuda, el pandero com un camp de futbol, més aviat lletjota i aparentment frígida i no gaire intel·ligent. En Gabriel va deduir que aquella ànima caritativa devia estudiar educació especial o educació del que fos, devia ser monitora de menjador en hores lliures i devia passar els caps de setmana suportant els terroristes menors d’edat de qualsevol esplai de Poble Nou o la Verneda. Potser s’equivocava, però tenia més números de no fer-ho. A més, en un llamp de lucidesa va veure clar que no era una bona idea que el personal sanitari li posés la mà a sobre, ja que hi havia la possibilitat que hi hagués gossos a prop que prenguessin nota de l’incident. Així doncs, i sense mirar cara ni ulls, en Gabriel s’hi va desmarcar de trascantó, desitjant no tornar a ensopegar amb aquella criatura protectora mai més a la vida. Va seguir caminant per la vorera i a contracorrent un parell de carrers. Una flaire densa de plàstic cremat li va enterbolir el sentit olfactiu. Es va aturar i va extreure el fulard de la motxilla i es va netejar la cara mentre barrinava que la gent que li passava pel costat devia comentar que ell era un pobre desgraciat a qui els gossos havien fet un bon vestit de blavet. Aquest pensament el va irritar. L’únic cotxe que hi havia aparcat en aquell tram de carrer era un Audi TT metal·litzat de color blanc, preciós, amb tapisseria de pell marró, canvi de marxes automàtic, matrícula espanyola. En Gabriel es va ajupir i es va parapetar a un costat del vehicle, es va enroscar el fulard sangonós al coll, es va cobrir part del rostre, es va cordar la jaqueta de xandall, es va posar la gorra i va extreure els ingredients per fabricar el darrer còctel incendiari. Es va col·locar el guant ignífug, va llevar el tap de suro de l’ampolla, hi va introduir la tira sobrant de la samarreta de cotó, la va ajustar amb cinta adhesiva, es va posar dret, va petar el vidre del conductor del TT amb el martell, va raspar la pedra del zippo contra el camal dels texans. El va disparar a boca de canó. Una fogonada blavosa va recórrer com un llampec el sofisticat quadre de comandament i els seients davanters abatibles. Espectadors de totes les edats, alguns vestits d’anar per casa, amb bata i sabatilles, d’altres disfressats d’oficinistes de l’Eixample esquerre, contemplaven l’escena amb fascinació. N’hi havia que havien desenfundat la càmera del mòbil i tot. Una filera de manifestants situada en tot l’ample del carrer va començar a cridar coses que en Gabriel no era capaç de copsar. Es va girar de forma intuïtiva cap a l’altra banda i ara sí que ho va entendre. Hi havia furgons aturats i agents antiavalots que en un tres i no res s’havien col·locat en posició marcial, els escuders al capdavant. Massa tard. La carrosseria de l’Audi anava espetegant i els seients es retorcien, pudia a material sintètic calcinat i una fumera densa i grisota s’enlairava com una d’aquelles alimares que encenien els sioux abans d’atacar el regiment del setè de cavalleria. I era massa tard. Massa tard per córrer, massa tard per aturar-se, massa tard per improvisar i massa tard per fer o deixar de fer. Els antiavalots van avançar uns metres en filera sense deixar passar ni una mosca, els rocs i les llaunes i els vidres xocaven contra els escuts, des de la columna posterior disparaven projectils viscoelàstics que en Gabriel, al mig de tot aquell merder, podia sentir com xiulaven. Però no es va moure. Tampoc no ho va fer quan els antidisturbis es van desplegar cap a totes bandes i van començar a empaitar els indignats que corrien amb els talons al cul. No va moure ni un dit, es va quedar allà ferm, estàtic com una farola, contemplant com els antiavalots se li abraonaven enfurismats i amb ganes de repartir llenya de la bona. Un li va passar per l’esquerra, l’altre per la dreta, va pensar que aviat li tocaria rebre gràcies al del mig. Llavors una iaia en negligé va obrir el portal de l’edifici que en Gabriel tenia tot just a mà dreta i el va convidar a passar. Sense pensar-s’ho dues vegades, en Gabriel va fer cinc passes i va entrar-hi.

Van pujar en un ascensor de fusta típic de l’Eixample. La iaia era un tap de bassa geperut afectat d’osteoporosi, portava les ulleres lligades amb un cordill i els cabells blancs i estarrufats tal com corresponia als dinosaures de la seva espècie. Li va preguntar si volia beure un refresc i en Gabriel va respondre que sí. Semblava una d’aquelles iaies despertes, de moment no parlava massa ni donava consells avorrits. El pis era ple de records en forma de fotografies perfectament emmarcades, quadres i figuretes de porcellana sense una sola partícula de pols. En Gabriel va sentir curiositat pel futur d’aquelles relíquies una vegada la vella fos al sac, però va tenir la bona pensada de beure’s una Coca-cola ben fresca i amb sis glaçons abans de preguntar-li-ho. En comptes d’això, la vella li va servir un suc de taronja i el va convidar a seure. En Gabriel va triar el sofà, al costat d’una cistella de vímet amb quatre cabdells de llana i els respectius estris de cosir, i es va beure el suc d’un sol glop. No hi havia televisor ni aparell de música, i en Gabriel li va preguntar a la vella si tenia wifi i ella li va respondre que no sabia què era. A continuació en Gabriel li va preguntar on era el lavabo i la vella li va indicar que al fons del passadís a mà dreta. En Gabriel hi va anar i va pixar i va tafanejar les potingues de la senyora, i en acabat es va examinar els senyals de les garrotades i va moure els braços cap a una banda i després cap a l’altra i se’n va ressentir. Es va rentar la cara. Fils vermellosos anaven afluint per la pica per acabar arremolinant-se i escolant-se pel desguàs. Es va examinar la ferida, que no era més que un petit tall a l’altura de la templa esquerra que coronava un hematoma encara incipient. Va desenrotllar diverses llenques de paper higiènic, les va ruixar amb abundant aigua oxigenada, les va aplicar contra la ferida i va prémer amb força una estona. Li va coure, però el dolor de les costelles era clarament superior. Va llençar el paper a la tassa i va estirar la cadena. Quan va tornar a la sala la vella no hi era. En Gabriel va observar les pintures de l’any de la Mariacastanya i l’aranya farcida de mirallets que feien convergir la claror de la finestra, una finestra que no s’abocava al carrer sinó a l’interior de l’illa de cases. En Gabriel hauria jurat que no hi havia ni puto déu, que tothom estava o bé cremant contenidors i assaltant sucursals bancàries o bé pegant cops de porra i conduint furgons antiavalots. La iaia no tornava i en Gabriel es va escarxofar al sofà i abans de dir la paraula indignat es va quedar ben clapat.

Quan es va despertar, en comptes de la iaia hi havia una tia rossa d’uns trenta-cinc anys i amb unes bones mamelles que el fitava amb aires de superioritat.

Bon dia, li va dir.

En Gabriel tenia els ulls lleganyosos i estava suat. Havia estat somiant que els gossos l’empaitaven. Ell aconseguia amagar-se dins un contenidor que al cap d’una estona, quan el perill ja havia passat, un indignat de merda havia tingut la genial idea d’incendiar. La tapa havia quedat travada i enmig de l’enrenou ningú no sentia els seus crits d’auxili. Va preguntar quina hora era i la rossa li va respondre que les quatre de la tarda.

I tu qui ets?, va fer en Gabriel.

I tu?, va replicar la rossa, i tot seguit va dir No, no cal que m’ho diguis. Amb aquesta fila que fas estic segura que deus ser un d’aquests matats antisistema que crida que tot és una merda.

T’equivoques, va dir en Gabriel, jo no crido ximpleries.

Ah no?, va fer ella.

No, va deixar clar ell, jo cremo cotxes directament.

Així que tu ets qui ha cremat el cotxe d’aquí baix?

I què, si ho he fet?, va dir ell més insolent encara.

Ho has fet sí o no?, va insistir ella.

Potser sí i potser no.

La rossa se’l mirava amb expressió neutra. Si jo fos ta mare, què em respondries?

Ma mare és morta, estúpida, va recriminar-li de seguida en Gabriel.

Ep, no et passis, no ho sabia.

Doncs no facis suposicions que t’obliguin a ficar la pota.

D’acord, però no cal insultar.

Tu m’has insultat a mi. Ma mare és morta, t’he dit.

D’acord, ho he entès, va suavitzar ella. Perdona.

Perdona? Què t’haig de perdonar, si no et conec de res?

En Gabriel no aconseguia reunir prou forces per aixecar-se i cardar el camp. La rossa semblava una mica contrariada. De sobte va dir:

I si jo fos agent dels Mossos d’Esquadra, què em diries?

Què et diria de què?

Em diries o no em diries que l’has cremat tu?

Cremar què?

El cotxe.

Quin cotxe?

El d’aquí baix.

En Gabriel va examinar aquell silenci i el posat de la dona, i va fabricar-se hipòtesis de tota mena.

Et diria que l’he cremat jo.

De debò?

Sí, t’ho diria.

Però és cert que l’has cremat tu?

Què n’has de fer?

Però ho has fet tu o no?, va insistir ella.

Tant hi fa qui ho ha fet.

Arribats a aquest punt en Gabriel es va arrepapar al sofà i es va mirar aquella rossa de dalt a baix. Tenia una mirada intel·ligent i era força atractiva.

No seràs mosso de veritat, oi?, li va acabar preguntant.

La dona es va prendre el seu temps i va acabar responent:

No sóc mosso.

Ja m’ho imaginava.

Sóc mossa, va aclarir. Mossa d’esquadra.

Ok, whatever. Ho ets o no ho ets?

Sí que ho sóc.

Ja, dos collons, ensenya’m la placa, va replicar en Gabriel.

La rossa va remenar la bossa que tenia al costat i li va ensenyar una placa oficial dels Mossos d’Esquadra amb número inclòs que en Gabriel no va ser capaç de retenir.

Segur que és falsa.

Pensa el que vulguis.

I com et dius?

Àstrid.

Et dius Àstrid?, li va preguntar en Gabriel amb sorna.

Sí, què passa?

Quin cony de nom és aquest?

El que em van posar els meus pares.

Doncs quina mala llet que tenien, no?

Què vols dir?

En Gabriel no va respondre, en comptes d’això va preguntar:

Que aquesta senyora és la teva mare?

No, la meva mare també és morta, va replicar la suposada mossa d’esquadra.

Ah sí?, va fer en Gabriel. Que li vas disparar per l’esquena?

Et creus molt graciós.

No saps quant.

Ja veig de quin pal vas.

Ah sí? De quin?

Ets dels que gaudeix fent mal a la gent.

No ho he fet mai, m’hi nego i no porto pipa, va replicar en Gabriel. Per cert, ensenya-me-la.

Si no calles, ho hauré de fer.

Ah, però ara vols que calli? Apa, treu-la, ensenya-me-la que la vull veure.

L’Àstrid va ficar una mà dins la bossa i va treure una capsa de xiclets.

En vols?, li va preguntar a en Gabriel, i aquest va insistir:

I la pipa?

No la duc.

Com que no la dus?

És a comissaria.

A comissaria?

Sí.

Tu no ets mosso ni mossa ni ets res, li va etzibar en Gabriel amb menyspreu i força decebut.

Doncs molt bé, no deixaré de ser-ho perquè tu no t’ho creguis. Per què et penses que porto la placa?

En Gabriel ni la va mirar. Per entrar gratis als teatres, va respondre.

Podria ser, va replicar ella.

Sigui com sigui ara me n’haig d’anar.

A on?

No n’has de fotre res.

A cremar més cotxes?

Pot ser.

Ah, molt bé.

En Gabriel ja s’havia aixecat i s’havia penjat la motxilla a l’esquena. Sí, va dir, encara me’n queden uns quants.

Ja ho veig.

Hauries de provar-ho.

Hi ha altres coses que m’agradaria provar abans.

Doncs tu t’ho perds.

La rossa no s’havia mogut de lloc en tota l’estona. En Gabriel va obrir la porta del pis i abans de sortir va dir:

Digues a la teva àvia o qui sigui que gràcies pel suc. Si no hagués estat per ella, a hores d’ara estaria a l’UCI.

O al calabós.

Veig que també t’agrada explicar acudits.

Creus que sóc graciosa?

Diria que ets bastant patètica, va reblar en Gabriel.

Ets carn de garjola, nano, li va dir la rossa amb un somriure forçat i fent lleugerament que sí amb el cap. Sento la flaire des d’aquí.

No t’equivoquis.

No m’equivoco.

Sí que ho fas. Aquí l’única cosa que fa pudor són els teus peus, va replicar en Gabriel abans de tancar la porta suaument.

A fora al carrer es percebia una crispació ascendent. L’Audi havia quedat ben socarrimat, i el seu aspecte era irreconeixible: tant podia haver estat un TT com un quatre llaunes. Barbes d’escuma s’escolaven cap al clavegueram, i una flota d’escombriaires disfressats amb cascos de ciclista empenyien a còpia de mànega les restes de vidres i pedres i llaunes i cartons repartits aquí i allà. El primer que va fer en Gabriel va ser revisar els whatsapps, i amb mitja satisfacció va llegir que l’Alba el tornava a reclamar. Volia un altre batut de maduixa. En Gabriel de seguida va notar una lleugera erecció, però aquesta vegada la va aconseguir aplacar. Es va dedicar a enviar whatsapps als amics. Se sentien sirenes d’ambulàncies, de bombers, de gossos i d’urbans, i un brogit incessant que provenia d’uns carrers més enllà, en direcció a la cruïlla de ronda Universitat amb Balmes, sorolls que anaven i venien i fluctuaven segons una cadència inquietant que despertava idees relacionades amb el perill, la violència i la destrucció. S’hi va encaminar i en un no res ja va tornar-se a sentir arrossegat per la turba anònima que cridava eslògans propagandístics com Nosaltres no som antisistema, el sistema és antinosaltres o Si es fan els suecs ens farem els grecs o Retalleu-vos els pebrots. Hi havia banderes estelades, republicanes, anarquistes de tota mena i palestines, tunisianes, egípcies, libaneses i algerianes. En Gabriel va caminar durant una estona davant una bandera grega subjectada per un grup d’estudiants de la Universitat de Vic. A un centenar de metres s’alçava una columna de fum i la majoria de les alarmes d’aquella vorera i bona part de les de davant feia estona que s’havien disparat. La xiscladissa contra els gossos era ferotge i ells es mantenien ferms en les seves posicions, tot i que amb peus de plom i no tan contundents com altres vegades. Hi havia una barricada incendiària de vora cinc metres de llarg i el típic idiota que per demostrar que ho era havia provat de saltar-la sense èxit, ja que a l’últim moment un bri de raó l’havia atacat en forma d’acolloniment per salvar-li la pròpia integritat física. Qualsevol espai era el propici per a una bona pintada i n’hi havia pertot arreu i de tota mena. En grups de tres havien arrencat senyals de trànsit de stop i prohibit girar a la dreta i amb les puntes talment fossin llances medievals destrossaven els caixers automàtics i les portes i aparadors blindats de sucursals bancàries i comerços. També feien servir llambordes i martells i maces i ampolles de Xibeca i pots de pintura d’esprai buits. Només faltava estimbar-hi un cotxe. Hi havia un repartidor de publicitat vestit de groc i fora de si, suplicava als gossos que li trenquessin la cara i el traguessin fora de circulació, i tot plegat perquè, segons vociferava, no volia viure més enmig d’aquesta fotuda i falsa democràcia carregant tanta penúria a l’esquena. Els gossos se’l miraven com si fos un virus contagiós i el cert és que una mica de pena, per no dir que molta, sí que en feia. Una hippiosa li va dir No et queixis tant que almenys tens feina, i de més enrere es va sentir com algú li cridava Burro! Finalment en Gabriel va rebre una contestació via whatsapp: la seva penya era al McDonald’s endrapant big macs i mcbacons. A l’acte se li va despertar una desbordant salivera i s’hi va encaminar de dret, mentre deixava enrere tot aquell merder de bòfia i indignats i projectava com es fotria un parell de menús McRoyal Deluxe amb hamburgueses de quart de lliure i formatge, dues capses gegants de patates fregides amb quètxup i maionesa i una bona dosi de Coca-cola amb molts glaçons, tants com cotxes pensava cremar més tard. Però en aquell moment va sonar el mòbil, una trucada del tot inesperada, era la seva mare que de ben segur voldria saber on era i què feia i a quina hora pensava tornar a casa. Enmig de tant rebombori en Gabriel no es va veure capaç de respondre i com a conseqüència d’això li va marxar una mica la gana. Va arribar a la conclusió que si la seva mare s’assabentava que ell era allà fotent el tanoca, mirant de rebentar inútilment el sistema, llançant pedres i còctels contra els cranis dels gossos, directament obriria les portes balconeres del menjador i es llançaria al buit. Havia de fer alguna cosa i ho havia de decidir ràpid. Llavors va ser quan va resoldre tornar a fer una visita a l’Alba. No respondria a la seva mare al telèfon i a canvi aniria a casa de l’Alba i la partiria pel mig. D’aquesta manera se sentiria menys culpable i obtindria plaer immediat, cosa que no li desagradava gens. Què més podia demanar? Es va aturar en una pizzeria i va demanar una gran especial amb molt de xoriço, i amb la capsa de cartró calenta a les mans es va tornar a dirigir cap a Poble-sec. Per assegurar el tret va enviar un whatsapp a l’Alba que deia Vés-te traient les calces, cosa que va provocar que ella respongués Ja fa estona que no les duc. La producció d’esperma d’en Gabriel anava augmentant amb escreix. Estava pletòric, anava ben trempat, somreia a totes les ties amb què es creuava, segur de si mateix, amb una insolència sexual fora mida. Va picar al timbre i va pujar per les escales i sense més preàmbuls va cardar una morrejada memorable a l’Alba, com si haguessin passat mesos d’ençà de l’última vegada que s’havien vist. Havies demanat una pizza?, li va preguntar, i l’Alba va respondre Una i de xoriço. En Gabriel la va empènyer cap a la cuina i li va dir Doncs vine cap aquí que te la faré tastar. L’Alba s’havia tornat a posar el modelet de maliciosa universitària que ell tant detestava, motiu pel qual anava excitat com un mico, ja que detestar alguna cosa implica voler-la destruir, i destruir és sempre quelcom excitant i peremptori. Estàs bé?, li va preguntar ella palpant-li el rostre marcat. Vols que et faci una cura? Però en Gabriel es va fer el valent i li va respondre que no calia, que ja se n’havia fet una, tot i que es va estalviar d’explicar-li com i a on. L’Alba era infermera interina a l’hospital de Sant Pau i com tot déu n’estava fins al capdamunt, de les retallades. De les retallades i dels contractes precaris i del fet que no li correspongués cap puto dia de vacances des de feia dos anys i mig. Això és salvar el país, va exclamar, preservar els bancs i deixar que se’ns pixin a la cara i a sobre donar les gràcies. Feia temps que el seu cap perillava, però es negava a acudir a les manifestacions perquè no hi veia res tret d’una colla de primitius que vociferaven per causes equivocades. El que hauríem de cridar és acomiadament lliure, deia ella, només d’aquesta manera saltaran els dinosaures que tenim al davant. Tenia el mamellam perfecte, tens i sense estries, i els mugrons d’avellana, fàcilment excitables, reclamaven ser mossegats. En Gabriel volia anar per feina, penetrar-la per darrere sense preliminars i en pla gonzo, però ella va argumentar que el que havia de fer tota aquella massa de gent era envair la televisió, emetre el missatge en antena i deixar-se d’hòsties. Per què permetien que uns pallussos funcionaris del govern els gravessin i en fessin de tot plegat un muntatge condicionat, quan els mateixos manifestants podien fer-ho partint dels propis criteris i interessos? En Gabriel li va manar que callés i l’Alba va continuar dient que els portuguesos havien entomat la crisi i les conseqüents retallades amb un estoïcisme exagerat, i que per contra els grecs ho havien fet amb una ira i una violència desenfrenades que havien provocat la crema i destrucció de patrimoni mil·lenari, i que a Espanya i concretament a Catalunya s’intentava seguir l’exemple portuguès amb una sèrie d’advertències a la grega. En Gabriel va obrir un dels calaixos de la cuina i va agafar una espàtula de fusta que servia per remenar la sopa i els sofregits i la va perseguir per tot el pis aixecant-li la faldilla i pegant-li a les natges, que de seguida van agafar color. L’Alba xisclava i no podia parar de riure. A la cuina en Gabriel va destapar la capsa de pizza i en va agafar un tros. Menja, menja pizza que és bona. Llavors ella el va abraçar tendrament i li va xiuxiuejar a cau d’orella Vull que em facis un vulcano. Per un moment en Gabriel va sentir que volava. L’Alba es va agenollar i li va fer una fel·lació, escampant-hi trossos ensalivats de massa farinosa amb salsa de tomàquet, mozzarella i xoriço. Ell va trigar poc a escórrer-se. L’Alba, però, va continuar subjectant-li amb una mà la base de la fava, mentre que amb el palmell de l’altra, en posició còncava, li va començar a refregar sense aturador el gland morat com una pruna. En Gabriel es va estremir diverses vegades fins que l’orina li va eixir de l’orifici com un volcà en erupció. Ella va continuar articulant aquest moviment rotatiu sobre l’extrem del penis. En Gabriel no sabia si riure o plorar de viu plaer mentre intercalava els dolls de pixera amb alarits salvatges. En acabat van jaure tots dos amb el costellam tocant el gèlid gres, extasiats, a estones rient i en d’altres fent mutis i mirant-se als ulls com si fos la primera vegada. Ets un bèstia, li va dir ella. Per això t’agrado, va argüir ell. Més tard es van dutxar plegats i l’Alba li va petonejar les contusions i van acabar cardant a peu dret sota el raig d’aigua. Es van eixugar i en pilota picada van ficar-se sota els llençols i van encendre el televisor. Hi emetien els darrers aldarulls. Hi havia un grup d’energúmens vestits de Zara, H&M i Primark llançant pedres contra els furgons policials, i es podia veure com els botxins, tot i que en nombre clarament inferior, anaven armats com en un joc sadomasoquista, protegits fins a les celles i amb les armes fàl·liques a punt per repartir hòsties a destra i a sinistra. Un gos havia plantat el genoll a l’esquena d’un pobre idiota universitari mentre li entrelligava els canells amb una polsera de plàstic. N’hi havia un altre que repartia llenya a un grup de destacats subnormals que s’havien empassat la màxima cristiana que diu que si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’esquerra. Era clar que la dignitat dels esclaus en l’època de Crist ultrapassava i de molt la dignitat d’aquells manifestants de la classe mitjana barcelonina que, avorrits a casa i per canviar d’aires, s’havien ficat on no tocava. Paraven el primer cop, però abans de rebre el segon ja s’havien fet fonedissos com si el mateix dimoni els empaités. També hi van emetre més batusses on el jovent i d’altres veterans romàntics igualment idiotes i anomenats iaioflautes corrien amb les cames al cul i, només quan eren dins un marge suficient de seguretat, s’aturaven i es feien els valents mostrant el dit cor desvergonyidament als gossos. Si no hagués estat pel distintiu de la roba, haurien semblat imatges velles, d’una altra època, podrien haver estat imatges d’un país qualsevol en un període de la història qualsevol. Com una coreografia assajada milers de vegades, apresa i inserida amb foc en els gens de l’espècie humana. Llavors tot d’una va eixir un xaval amb els ulls vidriosos i el rostre tacat de sang que somreia amb unes dents igualment vermelloses. Collons, va exclamar l’Alba, s’assembla a tu. I és que sóc jo, va aclarir en Gabriel.

Els seus herois eren uns altres. Eren Manuel Ferrara, James Deen, Nacho Vidal, Erik Everhard, Bryan Gozzling, Ryan Madison, Keiran Lee, Mr. Pete, Justin Slayer, Scott Nails, Michael Stefano, Rocco Siffredi, Mark Ashley, Lexington Steele i Mandingo, entre d’altres. I les seves dees responien a noms com Belladonna, Tory Lane, Asa Akira, Remy Lacroix, Piper Perri, Krystal Boyd, Jynz Maze, Valentina Nappi, Noemilk, Kagney Linn Karter, Mia Malkova, Stoya, Rebeca Linares, Tori Black, Naomi Russell, Abella Anderson, Mia Khalifa, Esperanza Gómez, Sydney Cole, Jillian Janson, Sasha Grey i Lela Star, entre d’altres també. A part d’això, tot era misèria en un món on les oportunitats s’havien acabat i on només cabia obtenir plaer de consolació de les minúcies que en restaven. Sabia que tot estava condicionat per poders invisibles i omnipresents, que per molt que bregués aquella no era ni seria la seva lluita. La vida era massa curta. Tant se li’n fotia la universitat, els sous, les pensions, els acomiadaments, l’atur, la sanitat, la cultura i l’economia en general. Era un dat pel cul més en un món de dats pel cul. Mentre pogués follar-se l’Alba i menjar una pizza especial amb xoriço un cop per setmana, ja seria feliç. I quan tot això li faltés, ja pensaria en una o altra solució. En aquest sentit, sempre li quedaria la Xina, per què no ho provava? L’Alba feia estona que roncava i ell no podia dormir de resultes dels cops de porra que havia rebut. Notava com el cor li bombava sang cap al crani malferit i sentia dolor en costelles, cuixes i braços. Va clavar els ulls en els rengles de la persiana i va contemplar com s’anava fent fosc. A poc a poc els seus pensaments es van anar asserenant i compactant, i va arribar a la conclusió que mentre estigués quiet, pensaria, i mentre pensés, no seria més que algú que pensava i, consegüentment, no seria una bona persona, ja que poques coses bones restaven per pensar en el món de merda que li havia tocat viure. Va ser llavors que va caure profundament clapat i va somiar com el seu pare li passava el braç per darrere l’esquena i li deia que tot aniria bé. El somni era viu, podia notar el contacte càlid, familiar i enyorat, i una sensació de benestar el va omplir de dalt a baix i el va induir a una semiconsciència de la qual no volia despertar mai més. A continuació va somiar que una pilota de goma teledirigida s’acostava frontalment i en càmera lenta sense que ell pogués fer res per evitar-ho, ni tan sols esquivar-la, i en acabat li rebentava un ull i se sentia xouf. Es va llevar suat. Sense moure soroll es va vestir i va escriure una nota a l’Alba on li agraïa l’hospitalitat i li confessava que era molt bona amb ell, que ell no la mereixia i que l’estimava molt, malgrat que ella no s’ho cregués. Al carrer encara se sentien sirenes i planava un cert component inflamable en l’aire noctàmbul. Davant la comissaria dels Mossos d’Esquadra de plaça Espanya es va creuar amb una agent uniformada i armada amb una Walther P99 semiautomàtica que duia una safata de cartró amb tres frappuccinos de l’Starbucks.

Què, ara t’ho creus?, li va preguntar l’Àstrid en persona.

En Gabriel se la va quedar mirant amb atordiment i tristesa, com davant un colofó que palesava una vehement derrota, clara i definitiva. Li va dir que no havia cremat cap més cotxe ni contenidor.

Veus?, li va respondre l’agent. És per això que no has acabat al calabós.

En Gabriel mantenia el cap cot i mirava un punt fix. L’Àstrid li va allargar una d’aquelles begudes gelades amb cafeïna, però en Gabriel la va refusar.

Moltes gràcies, però ara no em ve de gust.

Et trobes bé?

No gaire.

Què et passa?

No ho sé.

Una parella d’agents van sortir d’un cotxe policial, van saludar l’Àstrid i van fitar en Gabriel amb indulgència.

Tot bé?, va preguntar un d’ells, molt cepat, donant cops d’ull que oscil·laven entre la seva companya i en Gabriel.

Sí, tot bé, va respondre ella.

Segur?

Sí, segur.

La parella va entrar a comissaria i l’Àstrid es va acostar a en Gabriel i li va posar una mà a l’espatlla.

Vols que parlem?

En Gabriel la va llambregar de dalt a baix i va barrinar que allò estava prenent un aire massa íntim, com de pel·lícula nyonya nord-americana produïda per higienitzar la mala fama dels polis.

Un altre dia, potser.

Com tu vulguis, va dir ella somrient i apartant la mà.

Es van quedar tots dos palplantats durant uns segons sense dir-se res. En Gabriel vestia una ganyota que era tot un poema, una mescla equitativa de cansament, fastigueig i basarda.

La meva mare no és morta, va confessar finalment.

Me n’alegro, doncs.

La teva sí?

Sí, la meva sí, va dir ella.

Em sap greu.

No et preocupis.

Em sap greu el que t’he dit abans.

No passa res.

Sóc un idiota.

No hi donis més voltes.

Hi va haver un silenci.

I qui és aquella senyora gran?, va preguntar ell.

La meva àvia. La mare del meu pare.

Vius amb ella?

Ara ja no.

Li has donat les gràcies?

És clar, de part teva.

En Gabriel va mig somriure i va omplir els pulmons d’aire inflamable. Ara me n’haig d’anar.

Molt bé.

Ja ens veurem, eh?, va dir abans de girar sobre els propis talons.

Tant de bo, va respondre la mossa.

Hi havia un munt de gent en una de les parades d’autobús al peu de les Arenes. En Gabriel s’hi va haver d’esperar força estona fins que va passar el primer Nitbus. Va validar el bitllet i es va agafar a una de les barres de subjecció i ja no va poder deixar de plorar. Durant tot el trajecte fins a Gavà va plorar a llàgrima viva i ningú no gosava dir-li res perquè ningú no sabia ni qui era ni per què diantre plorava. Quan va arribar a casa va encendre el llum de la cuina i va treure un bric de la nevera i es va servir un got de llet amb cacau. Abans d’anar a l’habitació va entrar a la de la seva mare i la va despertar. La mare li va preguntar què li passava i ell li va explicar que havia estat fent el cretí i que ho sentia molt, i que al final del dia havia entès una sèrie de coses que no era capaç d’expressar però que al capdavall venien a indicar un canvi, tot i que ignorava de quin tipus de canvi es tractava. La mare li va dir que no es preocupés, que ja parlarien l’endemà amb calma, i llavors en Gabriel li va dir que trobava a faltar el pare, i la mare li va confessar que ella també. Mare i fill es van abraçar i la nit era serena, els camions de les escombraries circulaven amb lassitud i tot feia pensar que el sol sortiria al cap d’unes hores i que el cronòmetre o el comptador o el que fos es tornaria a posar a zero automàticament.