1
Més de quaranta graus a l’ombra! Quina bestiesa! Hi ha més turistes remullant-se a les fonts de la plaça Sintagma que a les terrasses dels bars. Però la calor d’Atenes al mes d’agost no amara amb l’apegalosa humitat líquida de la de Barcelona. Atenes, vora mar, respira un sol de dunes que enlluerna: els objectes s’estelen en una brillantor excessiva, espessa, sense contorns. Passejar així per la ciutat al migdia esdevé un exercici de nàufrag urbà en un desert asfàltic de baixa latitud. En aquest desert, l’astre de la vida asseca la porositat de la pell amb bel·licositat efervescent i ràpida. A diferència de les ciutats del nord del Mare Nostrum, Atenes posseeix el sol deshidratant de l’Àfrica amb poques parres com a protecció.
En aquesta circumstància, hom s’explica la funció refrigeradora del marbre panhel·lènic als edificis antiquíssims que sobresurten, muts i perduts, entre la circulació caòtica de la moderna ciutat. Les pedres, però, desconcertantment immòbils enmig d’una cursa frenètica, semblen òrfenes en una maror de segles sense retorn: s’esforcen en va a donar-nos la imatge d’un passat que no poden oferir pel seu estat lamentable.
Per aquesta raó, quan el visitant estranger adelerat de la Grècia mítica arriba al Museu Nacional d’Atenes, la impressió és ben diferent. Les formes perfectes de l’estatuària l’introdueixen en l’univers clàssic que cerca. Tanmateix, cal superar una primera impressió penosa: la immensa majoria pateixen mutilacions de tota mena i el recinte emana sentors de derrota i de batalla. Després, al cap d’una estona, les estàtues projectades en una empenta que traspassà mil·lennis, us roben l’ànima en una pregona saviesa de misteris.
Havíem visitat al matí el Museu Arqueològic Nacional d’Atenes i el de l’Acròpolis —aquest segon més petit—. Ens havia impressionat sobretot el primer, amb l’estàtua del déu Posidó i les del període arcaic. A mi em cridà molt l’atenció el conjunt d’Afrodita, Pan i Eros, l’expressió immaculada i alhora entremaliada de la seva cara…
Per aquest motiu em vaig desviar del camí que duia cap a l’Acròpolis. Li havia dit a l’Elisabet que hi aniria, i era la primera idea, però no vaig resistir la temptació de tornar al Museu Arqueològic Nacional i m’hi vaig arribar. M’impulsava una ànsia ingènua, gairebé pueril, de dialogar silenciosament amb les estàtues. Sobretot des que havia entrat a la sala tretze, quan vaig contemplar aquell conjunt escultòric gairebé intacte i un cor de veus semblà que se’m desvetllava al cervell després d’una llarga hivernada…
Vaig arribar-hi cap al tard en uns moments excepcionalment tranquils i solitaris que sorprenien el meu neguit d’espia de mi mateix. Vaig haver de baixar al lavabo perquè el sol tòrrid de Grècia m’havia fet suar molt. Em trobava una mica marejat, em costava de respirar, bleixava costosament. Recordo que vaig rentar-me la cara amarada i> en inspirar cansadament després d’eixugar-me-la, vaig sentir una olor perfumada i forta que em penetrà fins al moll dels bronquis i s’estengué sobre els meus sentits com un llençol de pluja sobre la terra ressecada.
Quan vaig despertar-me, vaig adonar-me que m’havia desmaiat; era estès sobre el terra del lavabo. Esverat i irritat alhora perquè ningú no m’havia atès, vaig pujar decidit per demanar ajut o explicacions als bidells. Però els bidells no hi eren; era negra nit i el rellotge marcava les cinc de la matinada: el meu desmai havia durat unes deu hores!
Desconcertat, vaig dirigir-me cap a la sortida, però era tancada i el vigilant dormia profundament sorollosa, roncant amb un compàs relaxat i dòcil. Fou mentre pensava si desvetllar-lo quan vaig veure que de la sala tretze eixia una claror fora mida: ¿s’havia calat foc al museu? Espantat, en un impuls nerviós, vaig colpejar el vigilant secament per advertir-lo del perill; però el vigilant va caure a terra: era mort aquell home? No, dormia com un bacó, seguia la seva dansa impertorbable, gairebé insultant en aquella perillosa situació, d’inspiracions i espiracions, ignorant el seu taüt de flames. Vaig tornar a sacsejar-lo sense contemplacions, barallant-me amb la seva somnolència irresponsable, però els seus ulls clucs romanien immòbils i de la seva boca no en sortí ni una queixa mandrosa. ¿Havíem estat narcotitzats? Aquell son, el meu desmai… Nerviós, vaig continuar contemplant aquella resplendor muda de la sala tretze i em vaig adonar que no podia ser foc. No en sortia fum ni s’hi veien flames. Semblava més aviat que algú hi estava fent una operació que produïa una fulgor molt intensa, així com un fort despreniment de calor. La resplendor d’aquella sala semblava més aviat la d’una font nocturna intensament il·luminada, però d’una rara font, d’on brollava l’aigua amb l’efervescència universal i decisiva del naixement d’un eixam d’estels.
Vaig creure que, si volia esbrinar què passava, el millor que podia fer era entrar-hi amb peus de plom. Vaig encaminar-m’hi. Hi enfocava la càmera amb l’objectiu tancat i la velocitat ràpida per tal d’evitar que el que a mi m’enlluernaria velés també una possible fotografia de franctirador improvisat. Volia resseguir la paret, però, com més m’hi apropava, més intensa es feia la claror, la qual adquiria una tonalitat blavosa, densa, i perdia la cremor, però em negava la vista. Quan vaig arribar a prop de la porta de l’entrada, em semblà que unes petjades lleugeríssimes venien a trobar-me… Vaig empassar saliva i, amb els ulls tancats i el cos contret, vaig disparar la càmera a l’infinit. En obrir-los no era un lladre qui em caçava, era quelcom menys corrent: una noia lleugera com una ploma, amb una lleugeresa més alada que no pas humana, sortia de la sala corrent, topava amb mi en un cop intranscendent com el de dos ocells i em feia caure la càmera. Havent passat, es girà per veure què havia estat el seu obstacle, com si ningú no s’hagués hagut de fixar en l’activitat febrosa que es produïa allí dintre…
Fou aleshores quan el meu destí de turista perdut i embolicat quedà posseït per un narcòtic aquàtic de nenúfars. Ella desclogué una mica els llavis en adonar-se de la meva presència inesperada fins a produir un somriure finíssim, d’escàpola descoberta per un príncep de boscos introbables. Tenia els cabells castanys, recollits en una cinta metàl·lica, i la seva pell era d’una blancor inconeguda: pàl·lida i sana alhora, distant… La cara semblava inhumana per la perfecció impossible del seu perfil. M’allargà la mà encisadorament i em premé els dits com si es volgués convèncer de la meva existència. Fulminant amazona enjogassada, quan volia retenir-la, fugi enmig d’una aurèola que la il·luminava; amb uns pits rodons i forts que li trontollaven demanant el ball de l’alosa mengívola dels petons.
No m’ho vaig pensar gaire: havia d’encalçar-la. Però, visió inassolible, la noia de l’esguard amable es movia fonedissa com el llampec, fugitiva i sobtada. Ara apareixia vestida amb una túnica que descobria les corbes suaus d’una pell tersa i tensa, curosa d’un sol que mai no l’havia cremada; adés apareixia d’esquena i es girava altre cop rient amb els llavis nus, i encara adés apareixia amb la túnica esbullada, sol·lícita i entusiasmada per la corrialla, amb una sol·licitud densa com una crema de nèctar de menta.
Corríem i, com més corríem —en una maledicció de fada capriciosa i autocràtica—, més augmentava el nostre delit fiblat per una febre esmaltada de llum i entelada pel bleix del desig. Aquest desig s’intensificava amb el neguit d’atrapar-nos, cosa que ella, per aquest mateix motiu, retardava fins al punt on les ones esdevenen escuma de cascades. Però, per uns instants, arribà a allargassar tant les distàncies que la vaig perdre de vista en aquell laberint de sales i ombres d’estàtues escapçades. No en quedà cap rastre. Ni l’estela lluminosa que l’envoltava. Una xarxa de foscor m’envaí sobtadament els ulls i, a través dels ulls, tot el meu ésser. On era? Per què aquell joc deliciós si després havia de fer-se fum, etèria com una estrella agonitzant de la qual arriben els darrers sospirs només després de mil·lennis.
Feixuc i desconhortat, vaig asseure’m en una punta de la sala principal i fou llavors quan vaig veure que a l’altra punta hi havia al terra alguna mena de cosa que brillava amb una fosforescència de vida. No havia tingut temps de distingir-ho quan ella aparegué i ho recollí. En el moment que quedà enlairat, la seva fosforescència s’intensificà fins a dibuixar-ne clarament els contorns: era un arc, de color de verd, l’aurèola del qual s’encongia i s’estenia al ritme d’una respiració. La brillantor verda va anar augmentant fins a l’enlluernament. Cec, iniciava un lent moviment intuïtiu per apartar-me’n. Imaginava que la fletxa que ella tot just hi estava col·locant anava per mi. Era el final d’un joc fatídic d’engany. Començava a apuntar-me tot rient pel gaudi d’un assassinat infal·lible i fàcil. Quan em girava per arrencar a córrer cap a una altra sala, una línia de llum que bategava clorofil·la creuà parabòlicament la sala en un zumzeig precís, de coet esquinçant la celístia calmada. Vaig notar l’impacte a prop del pit. De primer vaig trontollar cap enrere i després cap endavant per compensar-lo amb una ganyota inesperadament agònica. La sageta, però, se m’endinsà d’una manera desconeguda, com un sobtat empelt vegetal en la terra humida i fèrtil de la meva carn.
Ella, que havia romàs immòbil al cap de la sala, amb l’arc fluorescent que brunzia com un flagell, vingué caminant pausadament cap a mi, mentre jo m’encongia arraulit en un espasme de dolor sense esperar cap ajut. Quan hi arribà, escapçà amb la mà la cua de la sageta que romania visible. Intuïa el que volia fer, però el meu estat d’anèmia creixent m’impedia de reaccionar: m’hauria tombat l’oreig més feble. Es disposava a intentar-ho, amb seguretat. Premia amb tota la mà la resta que encara en sobreeixia, col·locava el polze sobre la punta de la cua i, damunt del polze, l’altra mà per ajudar-se. Jo obria els ulls congestionats com taronges: no m’acabava de creure tanta bellesa i tanta crueltat en una mateixa persona. El dolor, l’estripada, començava de notar-se… Però era només l’inici… Ho féu sobtadament. La punta de la fletxa em travessà del tot amb una pinçada d’ham. Recuperà la fletxa sanguinolenta traient-me-la pel darrera:
L’hemorràgia brollava a raig fet. Només pregava de morir com més aviat millor.
Se m’apropà encara més, lentament, amb el seu cos de ballarina i els ulls iridiscents. ¿Volia veure com acabava la meva agonia? Llençà la fletxa al terra, em passà la mà per darrera del clatell. A poc a poc, m’apropà els llavis fins a aplegar-los amb els meus, tous, dolços, afalagadors. Què pretenia? Era la droga candent d’una lava que prenia formes femenines i s’enamorava prement la gespa vermella i molla del meu cos. Per uns moments, vaig oblidar la fi imminent de la meva existència, la qual s’allargassava en un gaudi insospitat i tendríssim. Però tot seguit vaig adonar-me que a la mà tenia un punyalet amb la mateixa fosforescència de la sageta.
Sabia que tot allò reblaria una agonia embruixada d’un assassinat que jo mateix m’havia procurat amb una imprudència suïcida en un país estrany; la meva manca de previsió m’enfonsava en un deliri impossible. Però el pitjor era que jo no m’apartava de la llar aureolada d’aquell cos abrusador que havia de finir la meva vida, impotent i penitent absurd disposat a un sacrifici sense una causa raonable ni clara. Ella començà a voltejar el punyalet, l’agafà per l’empunyadura d’argent, molt treballada. La meva silenciosa i esglaiada passivitat li permetia aquell joc perillós. El tall esmolat brillà en la nit obscura i, a poc a poc, m’arribà a frec de pell. No em podia creure que el meu estat em permetés de trobar-ne el pessigolleig temptador. Esperava el final bleixant, amb un bleix cridaner per la respiració defectuosa i ofegada.
Aleshores ella capgirà l’arma i me l’oferí per l’empunyadura, amb la punta directament dirigida al seu cos de rosa perfumada i blanca. Venjança? Però per què? ¿Quin sentit tenia per a ella que podia marxar caminant sense que jo no pogués ni intentar seguir-la?
El punyalet se’m posava entre els dits. Però en què volia convertir-me? M’indicà el punt on l’hi havia de clavar amb aquella mirada lluent, somrient, calma. La temptació m’abraçava rabiosament. Ella corbava el seu cos de ballarina cap a mi, extraordinàriament tens, peix a punt de fer-se escàpol, com abans d’occir-me. Era la meva, el cap em rodava, on tenia les mans? No apamava distàncies. Desposseït de la meva pròpia voluntat, com un esclau que no distingeix una ordre criminal d’un afalac elogiós, li vaig clavar el punyalet al baix ventre i el vaig fer evolucionar fins als pits mentre un riu de sang emergia torrencialment del seu cos i ella en fruïa en un èxtasi d’enamorada que veu la unió en la mort. El pitjor, però, fou que el gaudi també era meu, delictivament meu, amb la delectació d’un delinqüent contagiat de filonecrofília. M’horroritzava conscient d’allò en què en uns instants m’havia convertit per la temptació de la venjança. ¿Veia el riu de sang que m’embriagava? ¿O era la meva agonia que em feia rodolar en aquell voltadits etílic? ¿Per què no ens moríem d’una vegada?
Fou al cap d’uns moments que vaig entendre el sentit d’aquella expressió de víctima complagudament lliurada i el sentit que jo encara fos viu. A poc a poc m’adonava que no era l’aurèola d’un doble homicidi el que ens cobria. La meva respiració retornava imperceptiblement a la normalitat…
Allí mateix tibà la seva túnica i descobrí un altre cop el seu pit nacarat. M’abraçà sense pressa mentre acabava de treure-se-la i la deixava caure enduta pel pes del fermall obert. El seu sexe, borrissol cotonós, topà amb el meu irremissiblement per no tornar a separar-se’n, com no se separa la cascada vespral de l’espurneig de la lluna quan la fendeix a l’estany fluid del plaer.
Després dormírem una estona damunt de les rajoles que foren un jaç fresc com la font ombrívola. Entre besades, en un impuls d’adolescent que se sent ressuscitar per l’enamorament, li vaig regalar el meu anell i la meva polsera. En aquell moment em va semblar que sentia un zumzeig de colibrí per la sala, acompanyat d’un enriolament infantil, però no vaig poder identificar res; ella somrigué amablement per tranquil·litzar-me i jo hi vaig accedir.
Reposàvem encara quan alguna cosa la desvetllà sobtadament. En el silenci se sentí un esbufec feréstec que creuà la nit fosca del museu com un estilet esmolat i exacte. Amb els ulls encesos de paüra es llevà i jo em vaig incorporar amb ella. Fent un moviment instintiu es tragué la sandàlia com per defensar-se d’una criatura que jo desconeixia, però aquella feble defensa no podria pas aturar allò que se’ns apropava. Amb angoixa escrutàrem les entrades de la dreta de la sala i, de cop i volta, vam veure el vapor dens d’un esbufec que sortia pel vèrtex esquerre d’una porta mentre se sentia quelcom gratant agudament el terra com si volgués assenyalar l’inici de l’escomesa. La noia arrencà a córrer tan veloçment que ni podia seguir-la, obrí inexplicablement la porta tancada del museu i tornava a fer-se fonedissa en direcció a la plaça Omònia.
No vaig reflexionar sobre res del que havia passat, ni per intentar explicar-me el nostre guariment misteriós. Vaig començar a córrer mentre sentia el meu encalçador al darrera. En un cluc d’ulls passava per la gran porta del museu i la tancava arrossegant el seu pes enorme. A l’altra banda grunyia la presència d’aquella cosa que no volia contemplar. A corre-cuita vaig arribar fins a la plaça. A desgrat de l’hora intempestiva, hi restaven encara alguns grecs amunt i avall; els uns a la caça d’alguna estrangera beguda o despistada. Tenien els ulls turquesats i mig clucs, de gat mesquer, com una mitja lluna islàmica. Cloïa els punys nerviosament: ella no hi era: Omònia no gaudia de cap presència femenina en aquella hora perillosa i solitària de la nit. Suat i rabiós vacil·lava en una desorientació que tenia murs de districte cinquè. Clos en aquella plaça només se m’acudí una idea, inexplicable: Microlimano! Un espai obert a l’horitzó blau del mar! No hi perdia res. Havia d’haver fugit cap allà, no hi tenia res a fer, en una plaça que batejava odis amb xisclet de navalles.
Un taxi nocturn em deixà a l’entrada després d’un trajecte que durà mil·lennis. Res no indicava la seva presència lluent i enjogassada. Vaig recórrer lleuger la corba del petit port desèrtic farcit de restaurants turístics ja tancats, vora el moll de barques que s’hi bressolaven adormides amb un tènue balanceig. En enfilar la petita escullera vaig fer un respir pregon, la salabror marina m’envaïa els badius i el coll. La seva claror d’estel es veia damunt de les aigües! Vaig apressar el pas. En arribar al vèrtex de l’escullera la vaig veure. Feia oscil·lar la mà alçada perquè la veiés. Era com un Crist indemne sobre l’altar de les ones. M’afanyava a treure’m la roba per capbussar-me.
Fou en el moment que m’anava a llançar nu cap a l’aigua que, com una maledicció, tornà a sentir-se l’esbufec molt a prop meu. Aquella cosa m’havia seguit fins allí d’esquitllentes. De seguida vaig témer una altra escaramussa. Però el que m’esperava era pitjor del que podia imaginar-me. Darrera meu algú barbotejà uns sons amb voluntat d’articular mots, però la barreja esdevenia incomprensible perquè adquiria la tonalitat del bramul d’un brau. El discurs semblava construït per l’esquitx d’escopinades i esfereïa per la intenció agressiva que se’n desprenia. Un altre cop, ella fugia esporuguida mar endins, vaig provar de seguir-la però no em vaig poder moure. Un vent sobtat m’envoltava mentre aquell parloteig oscil·lava entre el del bufó deforme i la maledicció d’una gitana. La cosa bufava nasrajant mentre barbotejava histèricament i jo no la podia entendre. La fredor de la por em posseïa. Començava de trobar-me molt malament. Una mena de reuma greu m’envaïa el ventre i em causava una esclerosi creixent i molt dolorosa, primer als engonals i a les aixelles i després als membres més petits com els dits de les mans i dels peus. Tot el meu cos s’anava paralitzant en un rovellament humit i vell. La cosa, mentrestant, reia amb un so meitat d’avar meitat de cabra. A poc a poc, espasmòdicament, m’immobilitzava presoner en un cercle que havia gestat per a mi, i als ulls se’m covava una nebulosa efervescent i daurada que em privava la vista.
Ja era tard quan, entre calfreds, vaig adonar-me que em glaçava en una petrificació de marbre; aquella cosa m’estava convertint en una estàtua. Només els meus ulls romanien orgànics, en una efervescència àuria; l’única concessió que ell em permetia per gaudir d’uns plors cristal·lins. Començaven a esbiaixar-se quan vaig sentir un galop vers les ones. No podia distingir bé el que veia, em va semblar que una cabra o un brau s’allunyava, més pel soroll que per cap altra cosa. Per la seva veu gargallosa vaig creure que era el nostre encalçador. Jo l’abandonava a mercè d’aquella mena d’animal sense poder fer res. Una pesantor pètria m’alentia el ritme dels pensaments i m’esfondrava. Intentava de relacionar aquella veu amb el que em semblava haver vist. Aleshores vaig tornar a escoltar aquell vol de colibrí i em semblà sentir com una mà infantil m’acaronava una estona llarga el clatell. Unes llàgrimes, les últimes, brollaren dels meus ulls minerals. Quan van aturar-se, ja extingida la meva vida orgànica, vaig sentir moments després com el colibrí alçava el vol i brunzia mar enllà. Marmori, jo romania immòbil, mentre al fons naixia la punta d’alba, quan semblava que aquella nit escandida per esperits de bruixot a cada pam de fosca ja no la deixaria arribar mai.
Aleshores, en la meva pètria solitud bressolada amb els primers moviments matinals del port, vaig adonar-me de qui havia estat la meva amant i perquè el nostre enllaç trenat amb carícies despullades i vestit amb abraçades nues havia estat el més intens: em vaig maleir per haver estat tan cec de no haver-me’n adonat fins aleshores i per tot el que s’havia esdevingut per aquella causa.