2

Caram la Mercè!: —Escolta. Puja’m un amic meu a la Vall. Ens vam conèixer quan fèiem COU al Jaume Bofill…—. Quin amic! Quan era a la plaça Francesc Macià he vist venir un home d’uns trenta i escaig. Portava els esquís damunt l’espatlla com qui no hi du res, alt com un Sant Pau, la bossa de les botes penjada i la de la roba a l’altra mà. Quan caminava, la musculatura de les cames se li marcava alternativament a desgrat dels pantalons blau fosc, amples, de pana gruixuda: quina espiral! He pensat: ja podria tenir amics com aquest la Mercè. Amb un d’aquests faria el trajecte fins a l’Aran com si m’hi paressin catifes. Ja hi firmaria… I ha resultat que la Mercè tenia amics com aquest; quan ha passat a la meva altura m’ha dit:

—No deus pas ser la Laura?

He trigat una estona a contestar-li. No me’n feia càrrec. Ell, l’amic de la Mercè?

—Sí.

Encara me’l mirava quan li he obert el capó perquè hi deixés la maleta. Duia un anorac verd, fins a la cintura, que quan s’ha inclinat li ha deixat al descobert les natges cenyides pel pantaló, tan musculades com les cames, més rodones, petites… M’he quedat tan distreta que, és clar, sense explicar-li com s’obria la baca… Potser ho ha notat. Laura, ets una bleda! Sempre et veuen a venir des d’Indonèsia!

Quin tipus! Amb quina serenitat aguanta la meva velocitat. No hi pots fer res, Laura… T’agrada córrer… Ja m’ho ha dit que també li agradava; deu anar com una fletxa. Això teu per a ell deu ser com un pas de tortuga… Cada cop que en passo un s’ho pren com qui sent ploure, ni ho nota. Aquesta música li agrada, es veu que se l’escolta. Ja ho he pensat: no li posis Verdi que se t’adormirà pel camí. Encara agafaré mal de cap. Potser l’hauria de posar; si se m’adormís es repenjaria: li podria veure els cabells blancs; en té algun. Va camí de ser allò que la Mercè en diu un llop argentat. Prova-ho. Qui no s’arrisca no pisca. Ho intentarem amb Mozart, que està de moda.

—Vols que canviï a Mozart?

—No, em sembla molt bé aquest disc.

Laura, aquest t’ha vist a venir. I, a més, has quedat com una carrossa del segle I abans de Crist com a mínim. Beneita, més que beneita! Mmm una altra mossegada. Quines mans. Quins dits; llargs, les ungles tan ben dibuixades, amb la corba tan perfecta. M’agrada trobar-los tan arran quan se’m desfà el cabell d’àngel a la boca. Se’t rifarà, Laura, se’t rifarà com una nina en una tómbola!

Fas cara de fòssil pleistocènic, és evident. Si no, no t’hauria dit això de Mozart. No saps dissimular, beneit. La qüestió és que quinze anys enrere alternaves els Rolling i The Who de la mateixa manera que en Raimon i en Lluís Llach. Ara els primers els has substituït pels clàssics i en Raimon per la Maria del Mar: com has canviat! I la qüestió és que no hi pots fer res. Els Rolling t’entren més durs que una pedra. Ja ho tinc. Quan s’acabi la cinta faràs veure que t’equivoques i li posaràs alguna cosa animada: l’obertura del Nabucco o la Traviata, per exemple. I si se t’adorm? Amb aquestes velocitats de transbordador espacial ens podem matar…

Massa tràfecs aquest divendres a la tarda. Tot ha estat telefonar a la Mercè i que et contestés que quedessis a la plaça Francesc Macià amb una amiga seva. Quan hi he arribat no em pensava pas que l’amiga fos una rossa de bandera. T’ha saludat, s’ha girat per anar a obrir-te el capó i llavors t’has adonat de la cintura estretíssima i dels malucs planetaris. M’ha mirat i m’he sentit rudimentàriament precari, gairebé pedestre; era ben bé Afrodita i el neandertalensis arcaic. He fet paper d’atònit i ella ho ha vist. Duia un vestit ajustadíssim. El meu posat deu haver estat absolutament ridícul. Quan anava a col·locar els esquís a la baca m’han caigut a terra i encara me’ls ha haguts de collir. Badava com un enze que veu el Play Boy per primera vegada. No he reaccionat ni per collir-los. Quan s’ajupia, genolls junts, he contemplat el seu vestit de fina pell negra que li enfundava i li pressionava unes natges en forma de cor. A l’esquena, un triangle li descobria la pell del tors, amb el morè daurat de platja a ple mes de gener! Al mig se li dreçava el solc en relleu, arquejat i d’extrema i elegant elasticitat, de les vèrtebres. No dec haver dissimulat l’impacte; parat com un estaquirot; la meva beneiteria deu haver estat dinosàurica, prehistòrica; i la meva ganyota pre-homínida, d’austrolapitecus, pel cap baix. Ets una creu! No m’imaginava que la Mercè, cumbaià i xiruquera com ella sola, tingués aquesta mena d’amistats.

Quan he entrat al cotxe, he hagut d’enretirar un abric de cuir negre, amb un folre de seda verda i he hagut de patir com s’asseien unes cames llargues, esveltes, cobertes per unes mitges negres amb brodats, abraçades als peus per unes sabates de pell negra, lluents com el xarol, de taló alt. Es disposava a engegar quan ha dit:

—Ai! M’he oblidat les bambes.

—Les bambes?

—Sí.

Ha obert la porta, ha tensat la minifaldilla de pell abans de tocar l’asfalt. Camí del capó, les seves cames serpentejaven a través del tall posterior de la peça. Quan ha tornat duia unes bambes. També amb una mica de taló.

—Hi condueixo més còmoda.

He emès un «ah!» tímid, baix, gairebé imperceptible. El cabell ros se li ondulava capriciosament per l’esquena serpentina i s’hi despenjava com selvàtiques i vívides lianes sobre el teló de vellut negre de la camisa. Les mitges negres remarcaven les cames felines i les bambes tancaven aquell espectacle amb tota la força de la naturalesa de manera desconcertant pel contrast que creaven amb la resta de la indumentària.

En un cluc d’ulls hem travessat tota la Diagonal. Els llums nocturns es fonien en una única línia multicolor. A poc a poc, jo emetia els primers sons articulats:

—No ho havia vist mai.

—Què?

—Això de les bambes.

—Doncs ho fa molta gent…

—Ah!

Ha estat un altre d’aquests «ahs» desorientats, beneitons, gairebé imperceptibles.

—Que no t’ho creus?

—Sí, sí! —He intentat canviar de tema—: On treballes?

—A la Borsa. Agent de canvi. Porto les accions d’un grup financer. I tu?

—Sóc historiador. Faig classes a COU.

M’ha mirat i ha somrigut amb una tendra amabilitat: em feia una magarrufa? No he sabut com interpretar-ho. Evidentment, al meu davant no solament tenia el cos d’una Venus, a més a més es tractava d’una persona intel·ligent i competent. De sobte em sentia com una vella rata de biblioteca amb teranyines a sota les aixelles…

—Deu ser molt reposat això de la Història.

Ara ja em sentia amb una antigor remotíssima, de la quarta glaciació. He intentat salvar la imatge com he pogut:

—Va haver-hi una època que no ho era tant, quan vaig estudiar-la, a finals dels seixanta i començaments dels setanta era la carrera que aglutinava l’oposició al franquisme. La Mercè la va deixar aleshores.

—Jo també la vaig conèixer en aquella època.

—La nostra amistat ve de COU.

—Ja ho sé.

—Qui t’ho ha dit?

—Ella.

—Tu, què estudiaves? Empresarials?

Em mirava i tornava a somriure amb la serenitat vigorosament majestuosa del lleó en plena digestió; una vigorositat que se centrava en els seus ulls grossos, universals, celestes, d’un blau intens i cristal·lí, pur, asèptic, de piscina luxosa, amb aquella transparència que dóna el sol a l’aigua ben tractada.

Tenia tota la impressió d’haver-me ficat de peus a la galleda. Potser havia estudiat a ESADE o en una universitat americana. Un càrrec com el seu no es devia assolir així com així… Els darrers sons de Mecano s’esbocinaven en el trajecte cap a Pont de Suert.

—Canvio la cinta?

—Sí.

—La Traviata…

Ha reconegut la música. Em sembla que no li ha agradat la idea. Sóc una carrossa rovellada per la vellúria!