Com s’ha escrit la novel·la. Agraïments

Aquesta novel·la ha estat escrita gràcies a informacions de molta gent. Però els fets que s’hi narren sintetitzen experiències reals de procedència no gaire diversa.

Una vegada Josep M. Espinàs ens va explicar que va començar a fer llibres de viatges a peu i va deixar de fer novel·les perquè la realitat li semblava més exacta i sorprenent que la ficció. Per construir aquesta novel·la s’ha aplicat algun dels procediments contrastats i experimentats d’Espinàs. L’autor dels viatges a peu els va explicar generosament en una tertúlia sobre literatura de viatges a la llibreria Altaïr de Barcelona a finals del 2000. Gairebé totes les anècdotes referents a Casserres han estat construïdes amb la mateixa tècnica i responen als mètodes de la història oral, així com les de Molló. La història del polvorí esclatat i de la família que va refer el mas pujant els motors dels cotxes amb cordes fou recollida amb mètodes espinasians: in situ, a peu, amb el bloc de notes prou a prop per anotar i prou ocult per no espantar l’interlocutor. Aquesta anècdota és real com gairebé la totalitat de les històries menudes que el llibre presenta.

El coneixement del tarannà del doctor Trueta es deu a una circumstància familiar. Fou metge i amic dels avis de l’autor. En canvi la descripció del quiròfan fou extreta d’una entrevista radiofònica amb el doctor Broggi —cirurgià de bon pols tant quan opera com quan escriu— arran de l’aparició del seu llibre de memòries.

Els records orals de la gent gran i les anècdotes efectivament viscudes han format part de moltes de les pàgines de la novel·la. Podem inventar la concatenació dels fets, decidir on lliguem una baula amb una altra, concentrar fets esdevinguts en un temps o un espai més dilatat o més reduït, però al capdavall sempre partim de fets reals i de persones reals. La imaginació no ha creat les pedres de l’edifici narratiu d’aquest relat, s’ha limitat només a designar-ne l’ordre.

L’experiència de l’amistat entre l’Hermínia —la mare de la protagonista d’aquesta novel·la— i un ós a la novel·la anterior —l’Ulldevellut— està basada en «l’home dels óssos» de Minessotta, als Estats Units. Amb Els llops de la lluna roja hem procedit d’una manera semblant. L’experiència llobesca de la protagonista d’Els llops de la Lluna roja es basa en diversos experiments esdevinguts el darrer terç del segle XX i protagonitzats per etòlegs de forma científica i premeditada. La relació amb els llops ha estat extreta de Gerard Menatory, especialista en fauna salvatge europea que estima i defensa aquests animals i que s’ocupa d’una bandada de 50 llops que viuen en estat de semillibertat en un terreny de 4 ha. prop de Mende (a França). I de Fèlix Rodríguez de la Fuente, que va dur a terme experiències similars en el cas espanyol i es va erigir en líder d’una llopada… L’anècdota del tambor va ser viscuda per uns músics que anaven al seu poble quan ell era petit. Diverses experiències han anat demostrant a partir dels anys setanta del segle XX que la domesticació completa dels llops és factible si se’ls agafa quan són cadells. Diversos etòlegs han experimentat als parcs naturals germànics amb llops salvatges d’espècies diferents i han obtingut resultats semblants: s’han erigit en caps de llopades que viuen en semicaptivitat, però sense alterar els seus costums, senzillament han adoptat el paper d’un líder llop i la llopada els contempla d’aquesta manera sense posar en dubte que aquell home amic és un llop. Roger Palmer, etòleg britànic, ha criat en semicaptivitat llops salvatges i ha arribat a una conclusió molt clara. El Canis lupus es capté amb els éssers humans igual que el Canis familiaris si s’hi ha relacionat amicalment des de petit. L’experiència de Roger Palmer resulta particularment significativa perquè Anglaterra fou la primera nació europea a exterminar completament el llop ara fa cinc-cents anys. Gràcies al Centre del Llop de Beenham (Berkshire) n’hi han tornat a néixer. El centre permet als visitants de treure’ls a passejar per les seves tres hectàrees controlades. Per a l’etòleg, el llop ha estat víctima de l’ésser humà perquè l’imaginari popular el va erigir en símbol del mal.

Espanyols, alemanys, britànics i francesos, doncs, han demostrat que l’ésser humà pot liderar aquests animals i controlar-los amb molta facilitat si conviuen amb ell des de petits… En el cas nord-americà, l’extinció del llop roig i d’altres espècies va suposar la pervivència dels animals malalts en els ramats d’herbívors salvatges. Aquest canvi va provocar l’extensió d’epidèmies latents que el llop no permetia que es propaguessin perquè atacava els exemplars malalts per la seva accessibilitat. L’eliminació del llop roig va fer sorgir depredadors nous (creuats de llop roig i coiot) molt més nocius que els anteriors i de tracte més esmunyedís. Potser l’extinció del llop explica l’auge actual de les poblacions de guineu al Berguedà… Els esquimals ja eren conscients d’aquests efectes positius de l’acció depredadora del llop en els grans ramats i tenien una visió antagonista de la de l’home europeu sobre el llop. De fet l’etòleg britànic Roger Palmer ja es va adonar de la relació diferent entre l’home i el llop al nord d’Amèrica, precisament a Alaska. Sembla que els indis americans el veien d’una manera semblant als esquimals: com el preservador de la salut dels ramats salvatges. En canvi el coiot era vist pels indis americans d’una manera que recorda la visió dels europeus sobre la guineu: un animal astut, divertit i oportunista…

Devem també a la professora Ann Force una primera lectura de l’original i l’aportació d’informacions sobre els llops americans que ratifiquen les experiències europees amb estudis de camp semblants. Les experiències nord-americanes sorprenen pels bons resultats obtinguts en el vessant de la comunicació persones-llops salvatges. Ann Force va començar a buscar informació als Estats Units de seguida que va saber que treballàvem sobre llops. A ella devem la lectura d’una llegenda mexicana —La huesera— que va inspirar el somni de la protagonista i la reconstrucció màgica d’un llop.

Cal agrair també a Ramon Mas totes les informacions sobre la Guerra Civil al poble de Casserres. Fins i tot les va posar per escrit i bé mereixerien de ser publicades. A ell es deuen les descripcions sobre l’entrada dels nacionals a Casserres. Els episodis de l’espelma transcriuen fets històrics. El lector comprendrà que els noms reals, en canvi, romanguin ocults o canviats. De fet la realitat dels episodis de l’espelma supera la ficció, perquè històricament la caiguda de l’espelma va ser intencionada i no casual, que és com apareix a la novel·la. El detall de l’obsequi de les llonganisses que va retardar la batalla i una matança també és cert. I molts d’altres: la reunió dels generals, la superstició sobre l’enrogallament, les mutilacions de l’altar de Casserres, l’enfrontament entre desertors i mossos d’esquadra… És gràcies a la memòria prodigiosa de Ramon Mas que pràcticament cap detall ni cap anècdota no han hagut de ser inventats, ni el del nadó que, al clatell, no li creixia cabell, aquest record va sorgir durant una conversa entre Pere de can Seuva i Ramon Mas. Aquell infant tenia el clatell pelat de tan jeure sobre el coixí lligat al bressol. Pot semblar inventat però les hores llargues de feina al camp obligaven algunes famílies a prendre solucions dràstiques per no haver de passar-se el dia rere la criatura.

El cas del duc que s’enduia les criatures també és cert. El mateix Pere Seuva ens va fer saber com un nadó havia estat rapinyat per un duc mentre els pares treballaven els camps. Aquest fet es va esdevenir prop de Tuixén a principis del segle XX. A l’Índia de finals del segle XX es va conèixer el cas d’un llop que depredava cadells humans en aquestes circumstàncies, quan els pares els deixaven al bressol per treballar els camps. Aquests casos són aïllats, però els d’àligues que s’enduen cadells de llop no ho són.

En canvi sí que són inventats can Castellet i el capataç, tot i que la mort de gats i gossos cremats, a bastonades o lligats s’ha produït en el nostre país amb una trista freqüència.

La cadeneta de la verge del Pilar i la manca de sepultura per als milicians són fets que ocorregueren durant la infantesa de Ramon Mas l’any 1939. Ell ha fet possible que en aquesta novel·la qualsevol coincidència dels fets narrats amb la ficció sigui pura casualitat.

D’altres casserrencs també recorden que no es van enterrar els cadàvers dels soldats republicans i es van podrir al sol i a la serena, efectivament per la negativa eclesial a soterrar-los en l’únic cementiri del poble, el religiós, i van ser rapinyats per les feristeles…

A Ramona Dalmases, li hem fet treballar la memòria per recordar moltes coses de la vida de pagès. A ella devem el primer contacte amb el tema apassionant dels llops de Busa. Els modismes que apareixen en els diàlegs han estat extrets exclusivament dels diàlegs orals de la gent de Casserres i són fruit d’un treball de camp amb tècnica genuïnament espinasiana: bloc d’espiral per escriure, conversa, oïda i presa de notes. Devem a Hermínia Dalmases el record sobre el fusell de caça que volien requisar els revolucionaris l’any 1936. El fet s’explica tal com li va passar al seu marit.

Els capítols sobre llops també es basen en històries orals del Berguedà: la nit passada per l’àvia en una capçada és certa. L’etologia d’aquest caçador i de les seves formes de societat ha estat molt ben estudiada per Ramon Grande del Brío, el seu llibre sensacional El lobo ibérico ha aportat moltes dades a aquesta novel·la. El nom de Tío Lobo fou recollit d’allí, però la seva història no és la del caçador real anomenat d’aquesta manera. Es tracta d’una història confeccionada amb fonts diverses i de la qual l’únic detall realment imaginat és la mort de Tío Lobo a mans de la lloba. Les tècniques de caça de l’alimañero, doncs, són perfectament històriques. Pel que fa a les tracimanyes dels caçadors de feristeles, la gent de la vila de Juneda (les Garrigues), de la mà del professor Joan Cornudella, ens va fer conèixer l’existència d’un escrit del municipi a principis del segle XIX. Aquest escrit guardat a l’arxiu municipal posava en evidència com l’astúcia dels caçadors de feristeles per fer diners amb aquesta activitat no era inferior a la del llop per alimentar-se: anaven passant per cada municipi amb un llop mort per cobrar la recompensa, però el llop mort era sempre el mateix… D’altres estudiosos del llop han anat trobant documentació semblant. Els caçadors de feristeles eren els primers a alimentar la llegenda negra del llop en la imaginació popular.

Les característiques psicopàtiques de determinades races de gossos creades pels homes ja s’han anat posant de relleu durant els darrers trenta anys per estudis de biòlegs. De fet la gran majoria de mortaldats d’ovelles són produïdes en l’actualitat per gossos assilvestrats (abandonats per l’home) i no per llops. Ha estat basant-nos en aquests estudis que hem confeccionat les actuacions dels dòbermans, la qual cosa no exclou que gossos d’aquesta raça, ben portats, es comportin com uns autèntics bona fes.

Però potser, de tot el material consultat, els articles reveladors de J. A. Blanco i Yolanda Cortés a la revista Biológica han estat els més sorprenents. Els dos biòlegs, en el seu estudi del llop estepari castellà dels darrers anys del segle XX, fan caure una bona part dels mites sobre la seva malignitat i crueltat. Constaten, això sí, la seva intel·ligència, el seu sentit de l’oportunitat i demostren com el llop pot arribar a conviure amb l’home durant anys sense que aquest ni s’adoni de la seva presència. Els seus descobriments sobre els hàbits carronyers d’aquests animals coincideixen amb observacions nocturnes de pagesos catalans. Aquests testimonis assenyalen clarament com els llops i altres animals, quan els residus orgànics no es destruïen ni es cremaven, triaven pel seu fàcil accés aquesta font d’aliment. Les contemplacions nocturnes d’aquests testimonis de pagès coincidien totes en el fet que la diversitat de depredadors que anava de nit a les escombriares municipals era sorprenent i es meravellaven més encara de la manca d’agressions entre les diferents espècies durant la recerca de la carronya. La mala fama del llop ve sens dubte de l’edat mitjana, quan entrava a ciutats com París a menjar cadàvers en època de pestes, ve de lluny i es manté… Però els fets indiquen que si el llop pot menjar cadàvers no caça.

Hem d’agrair a Mercè Escardó que ens fes conèixer el reportatge de National Geographic sobre el llop índic que es menjava cadells d’homes. Obeïa a la mateixa regla de la seva fàcil accessibilitat. Els llops no són els únics devoradors esporàdics de cadells humans. En general, els depredadors tendeixen a atacar aquells que no poden o no saben defensar-se i aquest comportament és comú a tots els depredadors, fins i tot els que volen, com l’àliga o el duc; ja han estat esmentats records del Berguedà en aquest sentit. Albert Manent ens va ratificar aquest terrible hàbit rapinyaire en la nostra geografia. Devem a aquest autor un dels estudis recents sobre el llop a Catalunya: La memòria del llop al camp de Tarragona, llibre rigorós, interessant, que recull llegendes i contalles amb un estil precís i també toponímia de zones de pas del llop. L’autor del llibre ha dotat les rondalles d’una prosa deliciosa. L’any 2001 també han aparegut més estudis locals de lectura engrescadora com Bandolers, llops i vents al Priorat, de Jaume Sabaté, que conté records transcrits amb un valor afegit per la fidelitat dialectal de la transcripció. La consulta del treball de recerca Visió actual dels camins ramaders del Berguedà, realitzat per Raquel Cunill Artigas i dirigit per Ramon Yuste també ha estat útil per a la confecció de l’itinerari seguit per la protagonista de la novel·la.

Agraïm també a l’etòleg Jordi Sabaté Pi les recomanacions bibliogràfiques d’ara fa uns anys per completar les lectures d’etologia. És possible que algun dels sentiments de la Maria hagin sortit de la infantesa singular i apassionant de l’etòleg a Àfrica, on va trobar Floquet de Neu. Jordi Sabater Pi recorda aquella infantesa de manera encomanadissa. També hem d’agrair els consells bibliogràfics de Josep M. Huertas. Ens els va donar per a la novel·la anterior. Però en referir-se a les formes de vida de la pagesia, han servit també per a aquesta novel·la i han estat concisos i complets.

Als professors Josep Montserrat i Jèssica Jacques hem d’agrair que han estat les nostres musses sense saber-ho. Josep Montserrat fou efectivament qui va proposar el nom de Fílax per al darrer gos de la família. I donem les gràcies a Iolanda Peregrí i a Imma Tejero que ens van permetre d’envair les seves taules per acabar un capítol que no podia quedar a la meitat.

Sí que la ficció supera la realitat. Ramon Mas havia tingut un gos que es deia Kazan. Era un pastor alemany de tracte tímid i de gran intel·ligència. Quan preparàvem aquest relat ens vam adonar que Kazan era el gos protagonista de la novel·la més coneguda de l’escriptor nord-americà James Oliver Curwood… Així que vam fer un viatge de tornada de la ficció i el gos protagonista d’aquesta novel·la es diu com el darrer gos de Ramon Mas: Fílax… No solament som deutors de les novel·les de Curwood, també en som de Jack London, de qui ens va sorprendre que no conegués els recursos dels pagesos que s’enfilaven als arbres quan el llop els empaitava. Els personatges de les novel·les impressionants de London prefereixen ficar-se al damunt de les brases d’una foguera per protegir-se dels llops i ignoren el recurs més senzill i eficaç dels pagesos catalans. Els indis de Curwood, en canvi, fan com els nostres avantpassats: si veuen un llop i no van prou armats per enfrontar-s’hi pugen als arbres.

Algunes de les frases de les tropes musulmanes que apareixen en aquesta novel·la coincideixen amb El vel de maia, de Marià Manent, un dels llibres més màgics, sensibles i plàstics de la prosa catalana del segle XX. Els autors han arribat a la conclusió que, quan alguns d’aquells soldats marroquins acusaven els ciutadans de franctiradors, ho feien com a tàctica per descobrir-los: Lluís Millà, aleshores un adolescent que veia desfilar les tropes nacionals des de la porta de la llibreria del carrer Sant Pau 21 a Barcelona, també va ser acusat per un soldat musulmà d’haver disparat i, com en el cas de Marià Manent, no havia tocat cap arma… Hem d’agrair a Lluís Millà fill, expert llibreter de vell, la recerca de les guies del Berguedà i el Ripollès publicades a principis del segle XX.

El lector d’aquestes línies segurament es deu haver adonat que han estat redactades en plural. Haig d’agrair a la meva dona la seva participació en aquest llibre. Amb ella vam anar traçant tota l’estratègia documental, i a la seva família es deuen una bona part de les històries que justifiquen de dir que, si hi ha alguna cosa que recordi fets ficticis, no ha estat intencionada… Amb ella també vaig anar dissenyant tot l’argument. La idea inicial era que ella participés en la redacció de la novel·la. Quan vaig començar a escriure el text diverses circumstàncies van fer que em trobés acabant la novel·la que havíem enraonat plegats sense que ella n’hagués redactat ni una línia; però, en la part més profunda del text, allí on s’expliquen els fets, les formes de vida i el tarannà de la gent de muntanya i de pagès, hi ha tot el que ella i la seva família hi han anat aportant. Aquesta novel·la ha tingut una única ploma, però té ben bé dues ànimes.

Finalment voldria agrair al meu pare el relat sobre la fugida a través d’Olot, Camprodon i Molló els primers dies de febrer l’any 1939. L’anècdota del republicà que duia un ruquet amb dues maletes de llibres es deu, naturalment, a ell. Foren els seus ulls els que van veure com els llibres d’aquell republicà quedaven esbarriats per la costa. El meu pare era milicià de cultura de la República, fugia a llom d’un ruquet perquè havia estat ferit a la cama durant un bombardeig feixista a Olot i, com aquell republicà anònim i la majoria de persones que apareixen en aquests agraïments, sempre ha estimat els llibres…

… i la seva llum…

Casserres, març del 2002