ESCENA XIV

UN PAGES, UNA DONA, MUNDA, ab la criatura, DON PERE y DON JOAN. Aviat un SARGENTO y un MARINER.

PERE.:
¿Quí fá qúa?
MUNDA.:
Aquesta noya.
QUIMA.:
Una servidora.
PERE.:
En paus.
JOAN.:
Miri que també es empenyo
portarme á un puesto semblant.
PERE.:
¡Home, no’m castigui’l génit!
¿No ho veu, qu’estich excitat?
JOAN.:
Es que jo d’aquestas farsas,
may n’he cregut un borrall.
PERE.:
Per’xó’l duch, perque’s convenci;
cregui qu’es una vritat.
JOAN.:
Vuyts y nous.
PERE.:
Per Déu, no’m toqui
la sonámbula, don Joan!
Jo he vist cosas qu’esparveran.
¿Vosté coneix en Masgrau,
aquell corredor de bolsa,
que s’ha fet un potentat?
Donchs aquell déu la fortuna…
JOAN.:
Al paper que vá pujar.
PERE.:
Avisantlo la sonámbula.
JOAN.:
¿De la puja?
PERE.:
No; no tant.
Li va dir que estés alerta,
que si ho sabía encertar
li esperava un gran negoci.
Ell vá ferho, y está en gran.
La fortuna de ca’n Matas,
¿quí l’ha feta? Ella, cantant.
A casa’n Matas hi había
un gran tresor amagat;
se sabía, no’s trobava,
van venirho á consultar:
va dir’ls qu’á la carbonera
hi busquessin un forat,
qu’era hont l’avi encofornava
tot l’or qu’anaba guanyant.
Hi van, miran…
JOAN.:
¿Y li trovan?
PERE.:
Nó, senyor; de diner, cap.
Pero encar hi había l’olla.
JOAN.:
Aném… ¡bah, bah, bah, bah, bah!
No li dich qu’anys endarrera,
quan estavam atrassats,
tota aquesta faramalla
no hagués pogut sé’vritat.
Pero ¡ara! Ja ha passat l’época,
els clatells son esquilats.
PERE.:
¡Home, aixó es tossunería!
Li dich que no son enganys.
Si ho fossin, ¿veuría plena
la sala, com ara está?
Aquí hi té representadas
totas las classes socials.
(Entra un Sargento y s’assenta.)
Miri, miri, fins l’exércit.
(Entra un Mariné y s’assenta.)
JOAN.:
Y la marina.
PERE.:
¿Qué tal?
JOAN.:
Bé, ¿vol fé’l favor de dirme
fins aquí qué m’ha esplicat?
PERE.:
Home, es molt net:’ls carácters
del magnetisme animal.
JOAN.:
No crech en aquestas farsas;
pero, en fí, ¿m’esplicará
per qué’m dú aquí?
PERE.:
Per convénce’l,
y per l’assumpto que sab.
Ja veurá: jo li enmatllevo,
com sab, aquells vint mil rals…
JOAN.:
Que no habent’hi garantía,
no’ls hi podré pas deixar.
PERE.:
Pero sab qui hi há una herencia
de confiasa…
JOAN.:
Que no está
declarada.
PERE.:
Pero conto
ab grans probabilitats
de que vá á la méva dona.
JOAN.:
¿Y la senyora voldrá?…
PERE.:
Ja fá temps que li faig festas.
JOAN.:
Bé; pero, ¿vosté cóm sab
que la herencia li pertoca?
PERE.:
Home, ho veurá demostrar.
Ara entrará ab mi allí dintre,
la sonámbula’ns dirá
el secret d’aqueixa herencia,
y si es tal com jo he pensat,
corrém cap á casa seva
y m’entrega’ls vint mil rals.