5

La ciutat sembla que es posa de nou en marxa, amb vestit de diumenge i per estrenar. La temporada és a punt de començar i la gent amb diners i ben educada abandona les seues cases d’estiu al camp per a traslladar-se de nou a Babilònia. El trànsit bull com cassola al forn pels carrers on s’han construït mansions recents de les famílies benestants. Els vells i els nous lligams de gent influent. Així mateix, però, en aquests amples carrers amb tota mena de luxe corren d’una banda a l’altra nombrosos captaires, la majoria són nens que estenen la mà empeltrida de brutícia i la cara plena de lleganyes. «Una moneda, senyor, faça el favor!».

Alice sopava a casa. No eren les meues cambres. Potser era un reservat d’un restaurant o d’un hotel. M’eren familiars però no acabe de situar-les. Ella mastegava amb molta gana. Alça la forqueta, obri els llavis i jo estic a l’altra banda de la taula o de l’espill. No ho sé pas. Mentre mou aquells llavis, endevine el sabor de la seua saliva i la frescor de l’alé. Sent la seua llengua com si la tingués en la meua boca. Una clòtxina que em mossega molt lentament. Em fa cosquerelles. Però la sensació m agrada. M’encén. Ara veig que al seu plat sols hi resta una ostra, és una vulva inflada, viva i palpita, indecent, mullada d’aigua de l’oceà. I me l’ofereix d’una manera delicada. Tota per a mi. «Tasta-la! Què esperes?».

Quan la bellíssima Elizabeth Siddal va morir per haver ingerit una sobredosi de làudan, Gabriel Charles Dante se’n va sentir culpable, ja que ell havia estat qui l’havia introduïda en el consum d’aquestes substàncies tan pernicioses. Aleshores, va fer una sèrie de juraments i va deixar damunt del fèretre els manuscrits dels seus poemes com a homenatge a l’esposa que tant estimava. Fa uns dies, però, m’ha comentat la germana que ha recuperat els originals i els té en procés de publicació. M’ha dit amb llàgrimes als ulls que no veu un bon final a la situació d’insomni crònic, ni a les depressions nervioses que pateix Gabriel des que Elizabeth no és entre nosaltres.

Després de fer-li unes quantes fotografies li he oferit les diferents classes de pastissos i he preparat el te. Sempre he estat molt maniàtic, balancege la tetera com un turíbul, així les fulles s’agiten com Déu mana. La nena pot escollir entre te, xocolate, llimonada, vinagre o tinta. Però jo no he conegut ningú que trie una d’aquestes dues últimes. Tu diràs el que prefereixes. «Te, per favor». Doncs que siga te. Jo també el prendré amb tu. Ets una xiqueta molt bona. A mi m’agraden les nenes que diuen «per favor» i «moltes gràcies». «Doncs, moltes gràcies». Després d’això li faig un llarg bes al front i a les dues galtes. I quan l’acompanye a casa li regale una joguina sols reservada per a ella. Un secret entre tots dos.

A l’altre costat de l’espill seria lliure. Almenys ho podria intentar. Es tracta d’un altre món. Ajuda’m, Jesucrist meu. No m’abandones en aquest moment. Et necessite ben a prop.

Tota la ciència, tota la geometria, una vegada contrastada amb la realitat, és ben primitiva i adolescent. Malgrat això, m’encanta. Igual que una sílfide complaent i la confitura de cireres. Igual que un àngel farcit d’avellana. Es tracta del meu gust delitós.

Fa una temporada llarga que somie de manera molt estranya. Inclús força inquietant.

Durant cadascun d’aquests anys he intentat buscar l’amor, i el pitjor és que l’he trobat, però no m’han deixat gaudir-lo. L’he tingut ben a prop. A boca de canó. Tanmateix, l’he vist passar i he fet l’impossible per resguardar-lo. Les circumstàncies s’han encarregat de furtar-me’l. Fins i tot, en algun moment, he tingut la sensació d’acaronar-lo amb les puntes dels dits. I m’he quedat amb la mel a la boca. L’he llepat amb la punta de la llengua, però després me l’han robat com desvergonyits lladregots. Com quan un adult lleva de les mans una llepolia que una criatura es prepara a devorar. La mirada segueix l’objecte desitjat fins que algun nigromant se’l fot. Sense cap contemplació. Així ha estat la vida. Almenys la meua.

Hospital. Sona el timbre. Ja estic fart d’aquest so. Nord de la ciutat de París. La meua habitació, o hauria de dir cel·la, a l’ala denominada Est, té una vista al jardí, els mobles són els típics en un lloc com aquest. Desagradablement impersonals. Fa moltes hores que estic despert. He dormit, si això es diu dormir, molt poc. He passat la nit prenent notes i pensant en qui m’he convertit. En quina mena de persona sóc. Que Déu Nostre Senyor m’ajude. D’ací a uns moments s’anunciarà el desdejuni. Els timbres són els signes de puntuació del dia. Sona el timbre i he tornat; el meu pensament estava molt lluny. Besava un cos delicat. Uns peus, els seus dits. Com de tendres poden ser aquestes joies de la natura! En sent una especial predilecció. Vendria l’ànima pels peuets de la meua estimada. Tan fràgils i temptadors. I les cames curtes que els sostenen. Lentrecuix que s albira. Jesucrist misericordiós! No puc resistir aquesta visió ideal de felicitat. Sóc ací, a l’altre costat. Et mire i et sent alenar. L’olor de la pell. Sé de memòria aquesta fragància de carn fresca. El teu cos era molt més que una promesa de voluptuositats esperades. Ara, però, sóc ací, just quan semblava que et podia llepar cadascuna de les meravelles que t’ha donat el Santíssim per torbar-me. Sona un altre timbre. El passadís és un camí que no porta enlloc. Què hi ha a l’altre costat?

Mentre la vida s’acurta i les ombres de l’ocàs ixen a la vista, almenys la meua, d’una manera amenaçadora, un arriba a envejar qualsevol temps dedicat al plaer, la qual cosa pot suposar deixar la feina a mitges que encara vull realitzar abans que arribe l’hora que Déu se m’emporte. Hi ha diversos treballs que vull fer per a les meues estimades nenes.

Edurne Fetxer en poc de temps ha produït la metamorfosi. Ha deixat de ser xiqueta. El querubí desapareix sense adonar-se’n. Aquella perfecció del cos es transforma en un lleu, suau, vellut encarnat al moviment lliure dels membres d’una jove. És una llàstima. El salt envers la maduresa. El precipici de la indiferència.

Sent la presència de Déu… amb més claredat i profunditat que mai, quan m’assabente de la gran quantitat de malalties i morts que arrasen el món. I sobretot aquesta Babilònia. Espere estar preparat per a partir, si a Nostre Senyor li plau cridar-me, però m’agradaria encara disposar d’uns quants anys més per a escriure. Entre altres projectes he pensat en una versió triada de Shakespeare especialment per a sílfides.

M’agrada la vida ordenada i els plaers tranquils. Senzills, però amb sabor. Si voleu dir especiats. És cert. Una mica exclusius, també ho sé. Però què hi farem? És superior a les meues forces. Per tant no puc negar que sóc un llaminer convulsiu i un poc pervers. Sols una mica, però.

Sobre qüestions pecaminoses, he llegit recentment el llibre De poenitentia decretorum del bisbe Burchard de Worms. Hi ha tot tipus de depravacions, però aquella que he vist més insòlita ha estat un costum antic, que sembla que en alguns indrets encara es realitza, i que parla de com algunes dones s’introdueixen un petit peix en les seues parts íntimes i quan mor el cuinen i el preparen ben suculent per a donar-lo a menjar a 1 home que desitgen que caiga als seus braços. Sovint pense que alguna fada m’ha conjurat aquest sortilegi nefast.

Sembla que he tingut un altre atac. M’he desmaiat a la fi de l’ofici del matí. No ho recorde bé. Una estona després estava a l’escala tot bocaterrós prop del cor; m’havia pegat un colp a la cara i al nas. Em sagnava poc, però no parava. El doctor Morton diu que no ha estat un desmai. Clarament és un atac d’epilèpsia. No sé què dir-li. En la família no en tenim cap antecedent. I ell, que si ve de família, que faça memòria. Que de segur que trobaré algú.

Quan m’invente històries per a les meues xiquetes, per exemple quan narre el conte tradicional de la Caputxeta, he notat que no diuen res, però els agrada que el llop i la Caputxeta estiguen junts al llit! Que juguen al llit!

Tinc totes les ocupacions que puc suportar, de la qual cosa no em penedesc, me les busque jo i s’han d’agrair: la feina és una autèntica benedicció del Nostre Senyor, sempre que un s’abstinga de pensar en si mateix i en els dimonis que el persegueixen.

De què estan fetes les nenes?

De sucre, farigola i tot allò que és bo per al paladar.

D’això i més coses saboroses estan fetes les nenes.

De què estan fets els xiquets?

De gripaus, cervell de rata i cues de gos.

En cinc setmanes pràcticament no he bescanviat cap mot amb ningú, a excepció de la patrona. Ha estat un veritable descans. He dedicat cadascun dels meus pensaments a escriure, no a parlar.

Aquest matí al The Daily Chronicle he llegit que Alice es casava. Alguna ànima càndida m’ho havia deixat caure com qui no vol la cosa. Serà a l’abadia de Westminster el proper quinze de setembre. A partir d’ara passarà a ser la senyora Hargreaves. A ell el vaig tenir un curs a classe, d’intel·ligència mediocre, però molt ufanós per la posició social i econòmica de la seua família.

Com son d’hipòcrites! Ho he hagut de fer. La societat en la qual m’ha tocat viure no entén res. Algú sembla que fa comentaris sobre la meua afició. Sempre pueril. Ho deixe definitivament. Malparits! I que Déu santíssim em perdone. M’obliguen a deixar un dels pocs plaers que em queden i al qual he dedicat un esforç titànic. Em quede, però, amb les imatges per sempre. Amb els cossos nus i la mirada trista i, en algun cas, una mica picardiosa. No sabeu que conserve cadascuna de les imatges per al meu plaer. Sé que em perd la supèrbia! Tanmateix, són meues, sols meues… Alguns companys a la universitat s’han dedicat a col·leccionar minerals, altres papallones, fins i tot, tinc uns amics que han arreplegat fòssils o alguna planta exòtica. Tot bajanades. Objectes sense vida. Sense cap passió que córrega per les venes quan un hi veu aquells passatemps. Ells utilitzen aparells com xarxes, trampes, ampolles o paper absorbent per a capturar i conservar aquells objectes inerts. Jo sóc un artista, he fet obres d’art de la vida més delicada. He utilitzat la càmera, la seua seducció, amb una gran cura he capturat les nenes en les plaques de col·lodió. He conservat l’alé vital que em commou, que em dóna la vida i, alhora, em mata. Ben a poc a poc em consumeix.

Recordeu, en la societat, encara que no ho semble, igual que en un espill, tots els objectes i cadascun dels éssers humans van en direcció contrària. Sols he pogut viure en el moment que he realitzat el contrari que em deien les normes, la reina mare Victòria o el rector. El seu common sense fa pudor de naftalina. Des del primer moment que he caminat, segons ells, cap enrere, he gaudit. Sols ho he sabut a la fi de la vida. Hom sempre se’n adona excessivament tard. Quan has vist passar el tren i no has pogut agafar-lo. En el moment que vaig introduir el peu dret en la sabata esquerra, aquest fou el dia. I no cap altre.

En el primer matí de l’any he tingut un atac, el doctor Morton el va anomenar epileptiforme, que m’ha deixat mal de cap, un somortet costant del qual encara no m’he recuperat del tot. I ja en fa més d’una setmana. Sembla que és un atac benigne. Ja he tingut algun esglai d’aquest tipus al llarg dels anys. En principi, no li hauria donat importància. Encara que la crisi que vaig patir a París fou molt dura. No vull pensar en això. Les altres que he patit no han estat tan intenses. Pensava que ja em trobava millor. Són atacs d’ansietat i per massa feina. El doctor Freud ja fa temps que no m’escriu, com que jo no li he contestat les darreres cartes, deu pensar que sóc un desagraït. Però em costa tant parlar d’alguns temes… Ja ho faré. És una de les feines que em compromet a realitzar, ara que ha començat l’any nou. Faré una espècie d’examen de consciència i dolor dels pecats. I després li ho enviaré. En faig el propòsit. Jesucrist, et pose com a testimoni.

No puc resistir abstenir-me de poder fer alguna fotografia. Em costa molt desfer-me d’aquesta manera d’enfrontar-me a la vida. Ho necessite. Tinc una síndrome d’abstinència terrible. No sé què podré fer-hi. L’obsessió em te totalment trasbalsat. He de resistir, però. M’ho he promès i pense acomplir-ho. Tanmateix, em costa Déu i ajuda poder-ho dur a terme. Són uns moments ben foscos.

Avui amb la Gertrude, que és una gran artista, he començat a dibuixar. Ha estat un tònic en la meua pena pel desert. Fins i tot ens hem atrevit a dibuixar alguna nena amb molt poca roba. Ara ningú no dirà res, si ho faig amb la presència d’una retratista de la fama de Gertrude Thomson. No sé si serà la solució als malestars. Ha estat un bàlsam, però.

Avui he destruït totes les plaques on apareixen les meues estimades amigues sans habillement, així mai no en podrà ningú traure cap còpia. Amb quins ulls podria algú mirar-les o amb quina finalitat utilitzar-les? Són solament meues. I les tinc gravades, què dic?, cisellades amb escàpula en la memòria. A ferro roent sobre la pell de l’ànima.

Tot siga dit, en principi no sóc, ni he estat, una persona excessivament cordial i simpàtica, però amb la canalla això no és així. Tenia un gran èxit. Encara el tinc. El meu esforç m’havia costat. En aquest ambient sóc molt més que sociable. Molt més. Sabia guanyar-me la confiança, de seguida, de les criatures. Fins i tot pensava que tenia un do especial. Però era una qüestió de tenacitat. No deixava gairebé res a la improvisació. Així no havia de lamentar errors que em podien posar en una situació compromesa, ja que si el desig et torba pots perdre els papers. I això podria convertir-se en una tragèdia. Estava ben ensinistrat, encara que, de vegades, la passió et cega. I aleshores és terrible. T’agafa una espècie de migranya que et dura no sé quant de temps, després et baixa per la gola, t’ofega d’una manera contundent. Et resseca la boca, i la llengua, i el cor s’accelera. Com una onada violenta i sorda que t’arrossega sense cap control. Fins i tot et produeix un dolor agut al pit a punt d’esclatar com una carcassa. Dura una estona, però no es pot verificar. En alguna ocasió, fins i tot, he perdut els sentits.

He conegut, segons la relació del meu llibre secret, i en això sóc molt meticulós: 3 Alices, però en realitat, sols n’hi ha hagut 1, 7 Beatrices, 5 Carolines, 9 Constances, 7 Dollys, 3 Ediths, 6 Evelyns, 10 Florences, 4 Gertrudes, 8 Jenifers, 3 Lorines, 17 Marys, 1 Nelly…

Qui sóc jo? No sóc qualsevol, però sí que podries ser-ho tu. No ho dubtes pas. Ara, però, ja tinc el ritme i la veu d’un home gran, potser massa vell i tot, que no ha sabut satisfer els apetits durant aquesta vida. Una vida llarga i complicada. De remordiments i por de Déu. Excessius llastos per poder gaudir un mínim en aquesta vall de llàgrimes. Moltes llàgrimes que he hagut d’engolir-me i podrir-se a dins meu. Ben a poc a poc, a foc lent, que m’ha fet ser com sóc. Ni més ni menys.

M’he convertit en un expert en fades. En criatures molt joves, com més, molt millor. Bo, tampoc és exacte això. Necessiten una constitució especial que dibuixa un futur formidable, però que durarà ben poc. Com els pètals d’una rosa. Sent una admiració i al mateix temps una profunda estima per aquests éssers, de vegades fràgils, i d’altres endimoniats. M’inflamen el cervell i em fan créixer una insòlita passió. Incontrolable, però que, a força de mortificacions, he pogut educar en moments de la vida. I no ha estat gens fàcil. Us ho puc ben bé assegurar.

Pense que és just que Aquil·les finalment guanyés la tortuga, després de perseguir-la durant tants segles.

Una festa per les vacances de Pasqua. Una graellada íntima. Molt personal. Ben selecta. Una broqueta guarnida amb tomata del migdia francès, unes safanòries dolces, unes cebetes ben tendres, cogombres acabats de collir, algun tros de pebre, tot de Mortimer Gardner.

Això, però, podria desembocar en una pruïja pel menjar que hi podria fer desaparèixer l’espècie. En la tradició popular hom diu que quan determinades bestioles proven la carn no hi ha camí de tornada de cap de les maneres. Penseu que una nimfeta gairebé pubescent pertany a la categoria més nutritiva de la cadena alimentària. La flaire dels sucs tot desfent-se en la graella, no ho dubtes pas, indueix a una salivació incontrolable. D’instint depredador. Però com que sóc un gentleman civilitzat sols faré uns mossets. Amb delicadesa.

Qui són aquests éssers tan delicats i eteris, que són capaços de percebre a través de més d’una dotzena de matalassos la impertinència d’un pésol? Quina mena d’animaló és aquell que vola i rapta xiquetes? Qui són aquests esperits que converteixen carabasses en carrosses? Quina mena d’entitats, són aquelles criatures que dormen tota una vida, i un dia desperten si els fan un bes amorós? Qui s’amaga darrere d’una bellesa extraordinària, d’un cutis transparent, i d’una mirada més profunda que 1 horitzó àl capvespre, i de petites no semblen éssers humans?

Davant la mar he tancat els ulls, no per a pensar en el present sinó per activar els records, per despertar la memòria perquè cavalqués des del fons del temps, per recuperar Tedén perdut d’aquelles vesprades amb la meua nena amb gust de canyella, per celebrar la festa de folls tot prenent el te amb la llebre de març i el barreter… Sols per això ja paga la pena.