PRÒLEG

Aquesta és la història d’un col·leccionista de fades contada per ell mateix. L’única cosa que va buscar en la seua vida, segons ell, fou abastar la bellesa, fins i tot va procurar atrapar la innocència perduda, capturar-la, això sí, d’una manera encesa, saltant la línia d’allò que és permès. Va voler mitigar una obsessió malaltissa que li rosegava les entranyes.

És evident qui hi ha darrere de «C. L. D.», l’autor de la major part d’aquests documents, però no forma part de la meua funció desvedar-ho, ho deixe en mans del lector. Aquests papers, tots manuscrits, estaven arreplegats en una carpeta que ara presente. La meua tasca ha estat, en principi, senzilla. No he buscat mai aquests escrits ja que no tenia coneixement de la seua existència. Sols intentava catalogar les moltes coses que queden dels arxius del llegat que Sigmund Freud va emportar-se de Viena a Londres quan hagué de fugir de l’horror nazi. Una part era el seu arxiu personal i una altra no menys voluminosa són alguns documents del registre del Comitè de l’Associació Psicoanalítica Internacional. La resta que hi va romandre a Àustria fou saquejada per la SS. D’aquesta manera he pogut llegir alguns papers del primer congrés a Salzburg, quan encara no estava constituïda l’associació, veritablement molt interessant per les primeres relacions entre els pares de la psicoanàlisi. Ponències del segon congrés com el fonamental treball de Freud El futur de la terapèutica psicoanalítica o les aportacions del sector suís —Jung i Honegger— que hi van ser també determinants. O els documents de constitució de la mítica revista Zentralblattfur Psychoanalyse, els primers números de la qual van estar a càrrec d’Adler i de Stekel.

He de dir que la meua tasca era sols aquesta. El meu treball com a doctorand m’havia fet interessar per aquests annals. Fou, aleshores, a proposta del meu director de tesi quan em vaig presentar a una beca que consistia en la descripció i la catalogació d’aquest arxiu, a més de la redacció d’un informe a partir de les notes i de la correspondència personals del doctor Freud.

Segons tot aquest llegat, el gran mestre fou un jove despert que va iniciar la carrera de medicina sense massa entusiasme i que després d’haver realitzat una sèrie de recerques sobre les glàndules sexuals de les anguiles, entra a treballar en un laboratori. Allò li agradava, ho he comprovat en moltes de les seues anotacions, igual que la lectura dels clàssics grecollatins. I sentia admiració per alguns personatges de Shakespeare com l’angoixat rei Lear o Hamlet, als quals els dedicà moltes hores de reflexió, o a l’obra del gran Goethe. La investigació era una cosa, i una altra de ben diferent, el treball quotidià de metge. No l’atreia gens. Quan va obtenir una beca se’n va anar a París per estudiar amb J. M. Charcot l’ús de la suggestió hipnòtica en el tractament de la histèria, aleshores va prendre la decisió. Havia de treballar en aquell espai nebulós de la ment, aquell caos màgic, que ho semblava a primera vista. Estava convençut que podia traçar un mapa, més o menys racional, amb el qual orientar-s’hi. Calia edificar els plànols de l’inconscient, fer una cartografia de la part oculta de l’ésser humà. I a això es va dedicar malgrat els entrebancs i les privacions econòmiques, que no foren poca cosa. Estava obert a qualsevol alternativa per molt heterodoxa que fos. En algun moment pensà que realitzava l’ofici de bruixot. Interpretava els somnis o emprava la tècnica catàrtica de la lliure associació d’idees. Això li donava uns resultats satisfactoris. S’havia transformat en un arqueòleg que indagava entre la runa de la intel·ligència. I ell així ho diu en els seus documents personals.

Potser en la seua obra més cèlebre, de la qual es van vendre molt pocs exemplars en la primera edició, ja deixa ben clar el valor terapèutic de la paraula i el descobriment de la sexualitat en la infantesa més tendra de l’ésser humà, que tanta polseguera va alçar, o, també, que en els somnis s’amaga, com en una corfa de nou, la psicologia de les neurosis. Una societat tan puritana com la que li va tocar viure no podia permetre’s aquestes afirmacions tan perverses que li van costar no pocs disgustos. Fins i tot va haver de patir un aïllament intel·lectual profund que va durar molts anys. En alguns documents ho anota molt consternat.

Quan encara Hitler no havia arribat al poder, al final de maig de 1933, van cremar públicament a Berlín la seua obra, a la manera de la Santa Inquisició. També la d’altres autors va córrer la mateixa sort. Ja era tot un símptoma del que s’apropava. L’horitzó s’enfosquia i augurava temps difícils per a la raó. Gràcies a Déu va poder transportar, des de Viena fins a Londres, arxius, papers de tot tipus, correspondència i un bon grapat de llibres.

Així mateix, entre les carpetes de l’arxiu personal freudià a la ciutat del Tàmesi he pogut localitzar la còpia que la Gestapo li féu signar abans de marxar del seu domicili de Viena i que demostra la seua ironia i el seu sentit de l’humor per molt complicada que fos la situació. Convençut pels seus i disposat a transigir que havia de marxar de la ciutat, una de les condicions que se li va imposar per a obtenir el visat fou que signés un protocol que deia així: «Jo, professor Freud, confirme per la present que, després de l’Anschluss d’Àustria al Reich d’Alemanya, he estat tractat per les autoritats germàniques, i particularment per la Gestapo, amb tot el respecte i la consideració pertinents a la meua reputació científica; que he pogut viure i treballar amb completa llibertat, així com prosseguir les activitats en totes les formes que desitges; que vais, rebre ple suport de tots els que van tenir intervenció en aquest respecte, i que no tinc el més mínim motiu de queixa». Quan l’oficial nazi va portar el document, Freud no va tenir cap problema a signar-lo, però va preguntar si li permetrien afegir una frase, que era la següent: «De tot cor puc recomanar la Gestapo a tothom».

A banda d’aquest document, hem localitzat una sèrie de cartes, una tria de llibres, aproximadament uns cinc-cents, diversos plànols de Londres amb itineraris marcats, inventaris oficials mèdics i algunes obres d’art, correspondència molt diversa, professional i força íntima. I la carpeta verda amb el repertori que poden llegir a continuació.^[1]

Per la gran quantitat de documents corresponsals que coneixem de Freud, però també pels que he llegit en aquest arxiu i alguns dels quals hi ha en la carpeta, el pare de la psicoanàlisi fou extraordinàriament escrupolós. He comprovat que contestava cadascuna de les missives que rebia, sense cap distinció pel que fa al corresponsal. Per això m’ha resultat estrany no trobar-ne cap del misteriós «C. L. D.» en el seu vastíssim arxiu que hi ha tant a Viena com a Lausana, Budapest o Londres. Sí que n’hi ha en aquesta documentació, segons sembla enviada molt de temps després pel mateix C. L. D. o una persona de la seua confiança.

En llegir alguns dels escrits se’m va despertar la curiositat per aquest cas. No he corregit res ni he suprimit detalls insidiosos, encara que tem que hi manquen documents. N’estic totalment segur. N’he fet una transcripció exacta. Només he intentat posar una mica d’ordre i afegir una numeració en aquest garbuix de papers. No he practicat cap anotació si no ha estat estrictament necessària. Cada escrit i el seu conjunt que es presente per si mateix, sense explicacions confuses; que sols la veu i el seu esperit impregnen aquest testimoniatge que el seu narrador va escriure i va guardar. Aquest diari íntim, no sé com anomenar-lo (memòries, potser?), fa molt de temps que és perdut entre la pols de l’oblit. He de confessar que el meu interès ha estat només professional. Un cas contat pel mateix pacient. Un esbós, de vegades profund, d’una follia vista a través de la ment del foll. És una historia clínica ben interessant que pot ser un bon model de treball per a investigar altres casos i, sobretot, per a fer una radiografia més propera del personatge que s’amaga darrere d’aquest «C. L. D.». Aquest no ha estat l’únic motiu de traure a la llum aquest llegat: és clar que d’una banda hi ha el seu interès científic, però també la lliçó moral que se’n pot desprendre. Sota aquest dibuix, en algun moment ben perplex, de la psicologia d’un ésser malalt traçat per ell mateix hi ha una lliçó universal de gran vàlua. D’això, n’estic segur. Una mena d’avís que farà que tots nosaltres estiguem a l’aguait i invertim en l’educació de les generacions que vindran.