VII

Els pares m’havien dit que no podien pagar-me una carrera universitària i que el més adient era estudiar-ne una de mitjana que em permetés treballar i aprendre alhora. Així doncs, tan bon punt vaig fer catorze anys, em van ficar a treballar en un talleret mecànic del port de Barcelona amb la fita d’enllestir el cinquè de batxillerat i d’estudiar el peritatge industrial.

Ja havia deixat els «hermanos», i a l’escola on ara feia el batxillerat, havia una mestra a la que la meva falta d’atenció la treia de polleguera, i no trobava un altre sistema de combatre-la més que amb unes estossinades que ella devia considerar eficaces, almenys a curt termini, però que un dia, agenollat, va dar-me tantes bufetades i va fer-me rajar tanta sang pel nas que la va atordir i la va obligar a desaparèixer de la classe per uns instants. Quan va tornar tenia els ulls envermellits, la qual cosa em va fer suposar que havia plorat de ràbia i sentiment per haver perdut els estreps.

D’aquests ensurts, mai, mai no en vaig explicar res a casa, acostumat a empassar-me’ls tot sol, i fet i fet, m’enfortien una personalitat reblerta d’escletxes i contradiccions, d’on anys més tard emergiria un ésser contradictori i inversemblant. En el fons lluitava, hipersensible, silent contra tothom, insubmís a l’escola, incomunicat a casa, a voltes emmurriat a voltes agressiu vers els adults, i sovint apedregant-me amb els companys del carrer tal com els senyals a la cara, i al pit, ho demostraven.

Dintre del què jo, llavors, considerava una incongruència d’adult, aquesta mateixa mestra, la senyoreta Eulàlia, va ser la primera persona que va induir-me a reflexionar que la paraula i la música eren els gèneres que amb més claredat ens diferenciava els humans dels animals, i la que, en adonar-se de la meva predisposició vers els llibres, sempre em feia redactar escrits, m’aconsellava en la lectura dels clàssics, em feia comprar cada setmana revistes culturals o m’avisava si hi havia una retransmissió radiada d’òpera des del Liceu.

La nit que vaig escoltar la Madama Butterfly cantada per una veu desconeguda, fantàstica, aguda, desproveïda d’estridències, fina com el cristall i suau com la d’un canari, vaig restar una estona com obnubilat en endinsar-me en un món, el de la música culta en general i el de l’òpera en particular, per a mi, fins llavors, totalment aliena.

També em donava consells per accentuar bé el castellà, cosa que aconseguiria, em deia, si parlava davant d’un mirall en veu alta i amb una modulació lenta, ja que, en sentir-me, m’esforçaria fins a parlar-lo correctament. Alhora, em recomanava que oís per la ràdio els locutors del moment i que prengués nota de les seves entonacions, i per tal d’ajudar-me se m’emportava a Barcelona a escoltar algunes conferències dels oradors més anomenats. Ella va convertir-me en un lector compulsiu davant de qualsevol paper al meu abast, i amb un oïdor apassionat dels programes radiofònics, en especial dels radio teatres, i els vespres no m’ajeia abans de sentir, nit rere nit, totes les grans obres del teatre clàssic dites per les veus dels millors actors i actrius radiofònics del moment, en els quals la paraula em semblava música, amb la fruïció pròpia de qui llegiria després l’obra escrita imitant les seves entonacions. I totes aquelles veus m’obrien encara més la via imaginativa. No puc tampoc ometre que el meu pare sintonitzava la Radio Pirenaica, amb la meva complicitat delitosa però silenciosa vora seu, des d’on s’explicava tot el que passava a Espanya i que no es podia dir.

A l’aprenentatge racional, però, no hi seguia en paral·lel el vital, el de les coses de la vida vull dir, o l’emocional com en diríem ara, i els meus neguits més íntims, sobretot en relació amb les noies i el sexe, no els podia parlar amb cap adult proper i sols m’era factible conèixer-los a través dels llibres, els únics als que podia acostar-me desinhibit i que m’ajudaven exempts de crítiques.

En aquest temps era un noi espigat i alt, estrany, i no molt bon estudiant, però enlluernat pel coneixement, per la música, per les lletres i la paraula, que carregava uns quinze anys molt allunyats dels de les meves amigues, a les quals no entenia ni de bon tros.

A més a més, el que jo volia escatir en els llibres uns altres ho feien amb el seu físic, i havia de patir la humiliació que algun noi d’edat més avançada m’esbandís si m’apropava a la noia que ell considerava de la seva propietat.

Respecte a aquest assumpte, a l’escola havia conegut una noia més gran de la que vaig enamorar-me platònicament. Cada vespre, en sortir de classe, l’acompanyava al carrer on vivia, just al darrere de casa meva, i al migdia ens parlàvem per les terrasses de què havíem fet a estudi. Com que a la calaixera del menjador hi havia descobert un llibre de la mare intitulat El Rosari, que reflectia l’amor pur, endolcit i romàntic que jo sentia per a ella, vaig amagar-me’l a la cartera i li vaig prestar recomanant-li que se’l llegís, que de ben segur que li agradaria.

El llibre, que ja no tenia tapes dures i amb la primera pàgina estripada, parlava d’una alta societat anglesa on es desfermava un terratrèmol social tan bon punt s’escampava la nova de l’enamorament d’un conegut i sol·licitat jove, endemés ric i atractiu, per una noia més gran que ell, poc agraciada físicament, que el rebutjava incrèdula i avergonyida, tot i que al final ella també queia plena d’amor, convençuda pels sentiments.

Uns dies més tard va explicar-me que li havia agradat molt, malgrat que a casa seva l’hi havien agafat i la seva mare li havia exigit que me’l tornés amb l’encàrrec que no n’hi deixés cap altre. També la mare, que se n’havia assabentat, va demanar-me que no tornés a deixar un llibre d’ella sense el seu permís. No li vaig fer cas, però; a casa només hi havia els llibres ensucrats de la mare i de sobte vaig adonar-me que eren una bona eina a esmerçar amb les noies que m’agradaven. De manera que més tard ho vaig provar amb una altra amiga i un nou llibre, Casablanca, una novel·la basada en el guió de la famosa pel·lícula, i com a premi vaig obtenir el primer petó als llavis, que en certa manera va apaivagar-me el ressentiment que em va provocar la malvolença del seu xicot en fer-me saber abruptament que no m’hi acostés més.

Un dia vaig trobar una velleta que s’havia perdut i no recordava el camí de retorn a casa. Decidit, li vaig preguntar el carrer on vivia a fi d’acompanyar-la amb l’autobús públic, però el revisor, lluny d’atendre les meves raons, va foragitar-me de males formes tot dient que no s’oblidaria de la meva fesomia si em tornava a trobar sense tiquet. Coses com aquesta que als altres nois, qui sap si els afectava, a mi en dolien molt, i emmudit travessava el meu petit espai vital a la recerca d’un món millor més just i menys violent. Però ja estava immergit en allò que tenia a l’entorn; i encara hauria de veure, per sempre més, com els dos vessants, ara el dolç ara l’agre, s’anirien succeint amb regularitat.

En aquest temps havia conegut a la feina un cap de fàbrica, el senyor Doll, un jove enginyer il·lustrat i amb els valors del cristianisme fortament arrelats, amb qui de seguida vaig parlar de llibres, i que va induir-me a llegir monsenyor Thamer Tot, un sacerdot suís que escrivia pels adolescents i joves. En el llibre, iniciàtic, que li vaig llegir hi vaig trobar serioses admonicions i avisos de probable ceguesa o tuberculosi en aquesta vida i condemnació en l’altra, en cas de seguir amb les meves compulsives pràctiques onanistes. No me’n vaig llegir cap més, decidit a trencar amb aquesta mena de consellers, com també ho eren els capellans, que volien entorpir un plaer solitari inconscientment descobert i al qual no podia ni hi volia renunciar.

No només per aquest fet deixaria de confessar-me, malgrat que hi va influir a la curta, sinó que fins i tot vaig cessar d’anar a missa, i a la llarga, com un decalatge natural, vaig deixar de creure. Però faltaven encara molts anys i llibres per arribar a aquest darrer extrem.

Finalment havia arribat a la literatura eròtica, primer, fullejant àvidament les revistes que ens arribaven de França, i més tard, llegint la primera novel·la, en comandita amb tots els amics, L’Imperi del Sexe, que m’havia deixat exsangüe per l’afany masturbador que s’acreixia a mesura que avançava la trama de la novel·la.

També era un entusiasta de la novel·la popular, cent pàgines d’una aventura a l’oest americà farcida de cavalls, indis i diligències. Temps de barreja de gèneres on llegia llibrets de butxaca i tot Zane Grey, enlluernat amb la manera profunda i alhora poètica en què reflectia el tarannà de la gent de la frontera, amb els seus enigmàtics i solitaris cowboys i pistolers. Però també era un entusiasta d’Stevenson, sobretot després de llegir l’Illa del Tresor, i de Jules Verne amb els seus llibres de fantasia. Fins arribar a Homer, de qui llegiria la Ilíada en una versió abreujada en vers i adobada de làmines acolorides, on els guerrers se’ls pintava amb faldilla i una armadura brunzida al pit, mentre els reis, de sota una crinera enlairada, duien els elms que els tapaven el nas, la barbeta i mitja galta.

L’Imperi del Sexe, on es parlava d’una atractiva marquesa i les seves aventures sexuals, m’havia obert definitivament la ment a un món sobre el que en sentia a parlar grollerament als homes de la fàbrica, però del que mai abans no havia estat prou conscient de la seva importància. Fins que, amb el llibre a les mans, podia rellegir una vegada i una altra els passatges més eròtics amb la incògnita del què jo podria fer. L’aprenentatge teòric, però, desembocava en uns resultats ineludibles que em remullaven els somnis nocturns i que no m’atrevia a enraonar amb la mare per no repassar un acte que m’avergonyia. Ella, però, mai no me’n va parlar ni m’ho va retreure. Malgrat tot, a vegades, m’havia vestit els pantalons sobre els calçotets encartonats o encara enganxosos per les pol·lucions nocturnes.

Malgrat que el pensament s’abstreia en el somni de com i amb qui podria fer el primer assaig sexual, l’anhel de sentir físicament el que dins del llibre havia trobat literàriament, no em permetia mirar als ulls de les noies que coneixia, per la por de ser descobert, al meu parer culpable, en el més profund dels pensaments.

El capítol on la protagonista anava al cinema amb el seu noi i allà, en acariciar-la, ell descobria que no duia calces, mentre ella li esbandia el penis endurit, m’ofegava de desig.

No era la masturbació, però, el remei als meus neguits i no sabia com apropar-me a una noia per parlar-ne, ja que els temps no eren propicis a aquests tipus d’intercanvis verbals.

Un diumenge, un amic va proposar-me anar de parella amb l’amiga de la seva xicota. Havíem quedat a la porta del Cine Nou on hi projectaven El Signo del Zorro, i la noia que sortia amb el meu amic havia de portar aquesta amiga a l’efecte de dissimular de cara als seus pares els propòsits de la sortida.

En veure l’amiga que m’estava destinada, vaig quedar-me garratibat, ja que era una companya de la meva escola, força atractiva i amb uns pits molt esperançadors, de ben segur predestinats a unes altres mans més expertes que les meves. Però en tant que dissimulava el desconcert i l’encongiment que sentia, vaig adoptar un aire alegre en saludar-la mentre entràvem tots ensems.

En els preliminars de la sessió ja li havia agafat la mà sense que ella oposés resistència. No sabia què dir ni tan sols si havia de dir res, i el que havia llegit a l’Imperi era evident que aquí no em serviria. A la pantalla, mentre Tyrone Power, l’actor que interpretava el Zorro, arribava a Mèxic, jo, com qui no volia la cosa, li vaig donar un subtil petó a la templa dretana que ella va acceptar amb un respirar suau. Ara, l’actor ballava afectadament, i jo, més decidit, li vaig fer un cast petó als llavis que ella també va acollir amb un somriure; això va encoratjar-me i el vaig repetir, per trobar-me que ella tendrament m’obria la boca i em donava la punta de la llengua fins a deixar-me esmaperdut.

Mai no havia fet un petó humit, i si no en tenia prou amb l’excitació general que sentia, aquest em va atordir, i em va errar, fins a l’extrem que vaig oblidar-me totalment del film, i vaig repetir el bes mentre amb la mà dreta li acariciava tímidament un pit. En veure que ella no s’oposava vaig fer l’intenta de ficar la mà sota la faldilla, però llavors, tot desfent-se del petó, va agafar-me la mà i se la va traure de les cuixes, i davant la meva insistència silenciosa, em va dir alterada:

—Això no —i com que jo encara forçava, va parlar-me fort:

—Deixa’m estar! —i tot seguit, alçant-se, se’n va anar.

Vaig romandre astorat, en tant que els altres dos desfeien a corre-cuita la seva abraçada i l’amiga també s’aixecava a corra-cuita darrere la Roser.

Em vaig quedar sense bellugar-me en sentir-me enlluernat per la llanterna de l’acomodador, quiet com un mort, captivat per la pantalla, en l’escena on l’actor tallava audaçment amb l’espasa, amb una suavitat magistral, una espelma enlairada, amb la coincidència que ni el tros tallat arribava a caure a terra ni els meus genolls deixaven de tremolar.

Quan el dilluns vam trobar-nos a l’escola, no sabia el que seria més adient vers la Roser, si disculpar-me, o anar fent com si res i no saludar-la. Ella parava en una rotllana de noies que em van mirar de cua d’ull tan bon punt vaig atansar-me al grup de nois. Més tard, assegut al meu pupitre, va arribar-me un paperet llançat des del darrere on havien escrit: La Roser diu que li agrades. Vaig quedar-me petrificat i confós, sense saber com havia de comportar-me; tal vegada hauria de reaccionar amb la dignitat en què ho feia un personatge de Grey, en Nevada Smith, que jo admirava per la seva fortalesa, valentia i, més que res, la seva gentilesa davant la noia, encara que sense entendre-la, tal com em passava a mi, tampoc gaire res?

M’agradaven aquests herois típics de Zane Grey, amb un passat enfosquit, a qui els arribava l’oportunitat de retrobar l’amor i la dignitat en un punt de la vida que havien cregut sense retorn. Se’ls trobava a la recerca de l’or o lluitant romànticament dins del bàndol dels confederats, o contra el cacic d’un poble oblidat, o en la construcció del ferrocarril, o en la conducció de ramats; sempre sols, penedits del seu passat i decidits a abraçar, irremissiblement enamorats de la noia, la causa positiva d’ella per refer la seva vida.

Fent doncs, el cor fort, vaig decidir parlar-ne tan bon punt se’m presentés l’ocasió.

Dos dies després, un vespre, en plegar de classe, vam coincidir, i posant-me a la seva alçada, li vaig preguntar:

—T’acompanyo?

Ella, en silenci, em va fer que sí amb el cap.

—Encara estàs enfadada amb mi? —vaig tornar a parlar.

—Jooo? … Nooo.

Caminàvem per una zona fosca i li vaig agafar la mà, però de seguida la vaig subjectar per l’esquena acostant-me-la i besant-la apassionadament. Ens vam aturar, arrecerats en l’entrant fosc d’un portalot, amb un bes inacabable i jo l’acariciava amb una primera dolçor desconeguda. Ens vam separar per mirar-nos ben a prop i tornar-nos a besar, i, finalment, sense dir-nos res, abraçats per la cintura, vam caminar fins a desembocar a la llum d’un fanal, en què ens vam deixar anar abans d’arribar-hi de ple. Després de rumiar uns instants, li vaig dir:

—Creus que ens estimem?

—No ho sé, però m’agrades molt —em va respondre ella amb un somriure.

—Podrem sortir el diumenge?

—Sí, si tu ho vols.

Jo sí que ho volia, però no podria, perquè per l’endemà el destí m’havia preparat un ensurt.

En pujar al tramvia en marxa vaig esquinçar-me el fèmur, el genoll, i la tíbia, amb ferida oberta. Amb tota la cama enguixada, després de l’Hospital, vaig sojornar a casa quaranta-cinc dies primer i seixanta dies després en una segona intervenció contra l’infecció que vaig contreure. Quan vaig tornar a l’escola, la Roser ja no hi era.

És menester, però, no avançar els esdeveniments i deixar que els records degotin lentament; a més a més, encara la veuria una altra vegada.

Pujar i baixar del tramvia en marxa era un costum molt habitual entre els joves i de vegades s’acabava malament. A mi em va succeir el dia que anava a l’Escola Industrial a matricular-me per l’ingrés. Havia demanat permís per no anar a la feina aquell matí i havia arribat a la parada, en front del Palau de Justícia de Barcelona, tot just quan el tramvia es posava en marxa. M’hi vaig apressar a la carrera per no perdre’l, i de fet vaig arribar a engrapar-me a la barana del darrere, però em van fallar les forces i no vaig poder saltar a la plataforma, amb el resultat que vaig anar, esgarriat pel mateix impuls d’arrossegament, a petar contra una paret enreixada on vaig quedar-me immòbil i gemegant.

Tot i l’atordiment que va provocar-me l’accident vaig percebre que els cotxes s’havien aturat i el tramvia també, i que en tant que les altres persones que quedaven a la parada se m’atansaven, una senyora que creuava el carrer des de l’Arc del Triomf se m’apropava i m’ajudava a alçar-me amb la cama bona, però en advertir la naturalesa de l’accident —el genoll em penjava i em sortia un os punxegut i sangonós per la cama del pantaló— va cridar un taxi, mentrestant procedia a embolicar-me el membre malmès, amb el diari que duia a la mà, per dur-me tot seguit al sector d’urgències de l’Hospital Clínic.

Aquella senyora, era, casualitats de la vida, la meva mestra de Gramàtica i Literatura Espanyola de l’Institut, aquella senyoreta Eulàlia que a força de cops va fer-me estimar el món de la paraula i la música. I ella va ser la que va trucar al taller del moll a fi de que s’encarreguessin d’avisar a casa.

Quan els pares van arribar a l’hospital, em van trobar en una cambra enguixat fins a mitja cuixa. A l’hospital hi romandria dues vegades, amb la cama penjada gairebé sempre d’una corriola, a més del temps de convalescència a casa; un període que a mi d’entrada em semblaria inacabable, però que vorejant els setze anys, i amb la perspectiva que dóna el temps, esdevindria una etapa única i enriquidora.

* * *

De temps ençà s’havia afermat el meu apropament, potser hauria de dir la meva dependència, al mar, i he de rememorar que si algú, alguna cosa, em va fer costat durant tota la meva vida, va ser ell, o ella, com em dèiem familiarment a Badalona. Mai no me’n vaig allunyar i la mar mai no em va trair. A través d’ella vaig viure moments increïbles i vaig conèixer altres mons i vides inversemblants dels quals aquest manuscrit en serà testimoni.

De ben petit, des del dormitori escoltava la seva remor, que s’esbravava si el rebuf de les clavegueres, pel vent de llevant, presagiaven l’arribada d’una tempesta. O els diumenges d’estiu, en sortir amb el pare del cancell per anar-nos a banyar, quan ja se m’esvalotaven els sentits, i tot el camí avall m’anava impregnant d’aquests impactes sensorials que, com diminuts llampecs, m’atreien fervorosament. Sentia una atracció irrenunciable, tant, que abans d’arribar-hi, l’olor de sorra, i aigua, i sal, amb l’escalfor del sol, m’ofegaven l’enteniment d’un plaer inexplicable. En girar la darrera cantonada i veure el refulgir platejat de la superfície aquosa, no podia retenir-me i engegava a córrer per arribar-hi el primer, i tan bon punt hi arribava m’hi llançava des del rompent de la sorra, que s’enfonsava de seguida, i molt sovint el pare, encara per despullar-se, m’havia de treure mig ofegat.

A casa em deixaven sortir a jugar al carrer, i nosaltres, la majoria de nanos de deu a dotze anys, anàvem a la platja a nedar, jugar a pilota o a llançar-nos des del Pont de Petroli. La capbussada, directa als remolins que s’hi feien a baix, tenia una component especial de misteri, de tremolor poruc, ai del qui no s’hi llancés!, d’una temeritat absoluta, sabent que de sota d’aquell pont enfonsat entre la sorra i l’aigua, n’hi havia un altre, bombardejat durant la guerra, el pont vell, d’on sortien a la superfície alguns ferros oxidats. I el plaer es multiplicava, per la descàrrega d’adrenalina que suposava l’acció sinuosa d’esquivar, a l’instant de la capbussada, els ferros, que com unes banyes fosques i enlairades ens esperaven arran la superfície, amb les milers de petites colònies de musclos enganxats.

I un dia va arribar la desgràcia. La vaig tenir a tocar, però jo vaig esquivar la dalla a temps mentre l’Emili s’hi va quedar literalment clavat. Havia saltat davant meu, de resultes d’una juguesca infantil, i un lament esgarrifós li va pujar de l’ànima, a ell i a mi, mentrestant s’enfonsava. De seguida una gran taca de sang amb petites bombolles va mostrar-me la ganyota de la violenta realitat. Aquestes desgràcies, de les que sempre en sentíem a parlar a les mares, els passaven als altres, no a nosaltres. Jo no sabia què fer, desesperat per cridar l’atenció de la resta de companys, en veure el dissortat amic com surava allà sota entre els ferros. Vam llançar-nos tres des de dalt, mentre uns altres tres venien a braça, i no puc explicar, encara avui, sense un esglai, la sensació que va donar-me el seu cos exsangüe quan el vam llevar de l’aigua, i després, estès a la sorra, mort, com em mirava amb els ulls entreoberts, a mi, atònit, amb aquella imatge que no oblidaria de per vida. I més tard, amb la seva sang enganxada a les meves ungles, tremolós de fred i de por, a la caserna de la guàrdia civil mentre prestava declaració, tot esperant els pares. I entre el desesper de la seva mare, que clamava al cel, el fred d’aquella caserna, i la meva mare que plorava, va semblar-me que ja no feia sol. I allò que no té remei, el que ja no oblidaré, eren les riotes de tota la colla quan, el primer dia que ell va venir a la platja, va dir-nos que no tenia paüra del mar perquè estava acostumat als rompents del Prat, i aleshores, entre tots, a la força, vam llançar-lo on trencaven les onades. De ben poc no se’ns ofega!

Vam raure un temps, curt, però, abans no vam tornar-nos a llançar, fins que la memòria col·lectiva se’ns va oblidar i vam tornar a practicar com si no res hagués succeït.

L’aigua em sotmetia a una addicció malaltissa a la qual no em podia ni em volia resistir; m’hi llançava i nedava per sota amb els ulls esbatanats, estupefacte pel gran blau que m’envoltava; un abisme silenciós, iridescent i viu amb els estols de cries de peix que passaven a tocar-me amb rampells fugissers. Sota el gran blau, l’ànima s’apaivaga i els peixos et miren i t’ignoren, tenen el físic i l’agilitat de la gent jove i les cares d’un vell patètic, enfadat, que rumia filosòficament les desgràcies vitals. Quan ja no aguantava més, sobreeixia disparat a la recerca d’aire i, en sortir, llançava amb la bufera bucal un glop al sol com si fos una cria de balena.

De més petit, la mare, perquè no m’escapés a la mar amb els amics, em sotmetia a una vigilància exhaustiva, tot i sabent que a la primera badada m’endinsaria als braços de la temuda amant, i de tornada a casa em controlava per si duia els calçotets humits, i si la sospita es feia real em castigava en no sortir en dos o tres dies. I en aquesta lluita d’estratègies entre dues amants, tan similars en el nom i també en el significat, la mare i la mar, jo descobria els sistemes d’enganyar-ne a una, la mare, per romandre en braços de l’altra, la mar.

Em banyava a pèl i m’assecava al sol, amb la confiança que la tornada a casa em seria més planera a l’hora de passar la inspecció dels calçotets, però ben aviat els ulls escrutadors de la mare sabrien veure l’engany innocent, i llepant-me la cara i els braços descobriria la salabror i la falta comesa.

L’adolescència i el batxillerat van donar-me unes pautes diverses, però el mar sempre hi era arreu. Per tradició la temporada la començàvem per la festivitat de Sant Tomàs, el dia set de març, en què els pares treballaven i les escoles tancaven. En aquesta època de l’any els dies eren clars i assolellats, malgrat que l’aigua, tot just a tombar de l’hivern, rascava com un glaç; jo m’hi submergia i resistia, de cara als amics, amb un somriure còmplice de felicitat, d’orella a orella, però que en realitat em feria com agulles punxegudes i fredes.

A l’estiu, quan l’aigua romania llisa i clara, gaudíem dels jocs que s’hi feien on petaven les onades, com entrar fent castells humans o llançar-nos pel mig dels braços oberts en cercle de dos companys, o pel damunt dels que s’ajupien i que a mesura que els deposàvem, se n’hi posava un altre. O tots agenollats reptant com una gran serp, els del darrere agafant els turmells dels del davant, per endinsar-nos sorra avall a la mar fins que l’aigua ens impulsava amunt. Quan la mar s’esvalotava i les onades s’engrandien, què en dèiem la mar grossa, el joc consistia en agafar-nos tots alhora a un pneumàtic inflat de camió, on ens enfonsàvem i suràvem sobre les onades sense desenganxar-nos d’ell, com petits cowboys durant la doma d’un cavall salvatge. Els vaivens del joc ens atordien tant pels cops de les onades com pel colpejar del pneumàtic relliscós de cautxú, al què no era fàcil agafar-se, i també pels glops d’aigua que ens empassàvem; però, encabat, sortíem amb les bresques dels ulls enrogides i el regust salat a la gola, somrients i refermats en la força del grup. Esquitxada de plaer l’ànima i el cos.

De fet, la mar seria una constant vital que m’envoltaria per sempre. De més gran m’agradava aixoplugar-me en el rocam a la vora d’on petaven les ones, al recer del vent i les mirades, per llegir i sentir el rítmic so de la meva estimada fins que no resistia en deixar la lectura hipnotitzat per la remor aquosa i per la visió de les onades que venien de lluny, relliscoses, rebolcant-se obliquament damunt la superfície, i que al final s’escumaven estavellades amb esquitxos fugissers. La mar embravida m’extasiava, en veure el fenomen desfermat com si milers de sirenes em cridessin i m’obrissin els braços.

Anys més tard, en un viatge de feina entre Santa Creu de Tenerife i Costa d’Ivori, durant una gran tempesta en alta mar, mentre tots els ocupants del vaixell raïen tancats dins les seves cabines entre vòmits i precs, fins i tot els més aterrits passant el rosari, jo vaig lligar-me a proa, com va fer Ulisses per resistir el cant de les sirenes durant el retorn a Ítaca; en el meu cas, però, per gaudir de l’espectacle i la impressió de la nau quan trencava les grans onades que muntaven i baixaven regularment, amb el trontoll i el retruny de totes les seves estructures, mentre convertia en música wagneriana el bramul de l’aigua i el vent, amb els deu o quinze metres d’alçada de cada ona. O per sentir-me estirat, arrossegat, ofegat, colpejat i mullat per la meva primera amant.

Per sempre més he recordat aquesta experiència: mirava el castell de proa com pujava tremolós i enlairat fins que l’aigua desapareixia i només es veia el cel i, lentament, des del cim escumejat, com s’enfonsava i trencava l’onada que, negada la borda, em remullava sencer, per tot seguit tornar a pujar. Els que ho van veure em van observar incrèduls durant la resta de la travessia i ho van explicar durant molt de temps a les tripulacions dels vaixells de càrrega que navegaven per l’Atlàntic, com un tipus de bogeria inclassificable, que definitivament esdevinguda en llegenda em va retornar anys més tard totalment distorsionada, ja que parlava d’un mariner voluntàriament lligat al pal de proa d’un vaixell al bell mig de l’Atlàntic, que aguantava la respiració deu minuts sota l’aigua.

També la mar fou la meva confessora més fidel i silenciosa davant la tristor d’un amor perdut, del qual l’horitzó inaprehensible era l’evidència infinita, o amb l’alegria d’un de retrobat, o per la nostàlgia d’un temps exhaurit, o amb l’esperança d’un temps venidor. Era la mare primigènia i la sostenidora de la vida pels milers d’animals i plantes que s’hi movien de sota, i es comportava com la dona més lleial, tendra, natural i càlida, però altrament, a estones, dura, intransigent, agressiva i cruel. I com el d’una dona, el del mar era també l’olor que no s’oblidava de per vida, i jo, que viatjaria pels cinc continents, en donaria la prova justa, per què mentre la majoria de mariners n’estaven tips i l’odiaven a mort a mi em sorprenia com una deessa prodigiosa.

Altrament hi ha molt a dir dels seus colors; he vist aigües blaves, verdes, grises, marrons i, fins i tot, grogues i socarrimades, enfosquint i esclarint els colors segons la tonalitat o la incidència del sol; rojos si s’hi reflecteixen, esbiaixats, els primers raigs matiners, o porpra si hi arriben els darrers de ponent; també dels núvols, de la fondària, del plàncton, dels detritus humans, del foc, de les muntanyes i dels gels que hi toquen. Res a veure la mar paradisíaca de Nicaragua amb la tacada que envolta Japó, ni la negror de la del mig de l’Atlàntic sota els núvols covant una tempesta, amb la que s’esplaia durant la primavera en un fiord noruec. O la de la mar Bàltica gelada, amb l’embravida del cap d’Hornos.

De sempre, a la mar se l’estimava o se la rebutjava, però, excepte en alguns pobles perduts de la Polinèsia, ni se la festejava ni se l’adorava. Hom recollia els fruits que li donava la terra i la personificació humana en la dona i l’eclosió del mascle; d’aquí provenia ancestralment l’adoració dels humans al sol i a la pluja, o al fal·lus masculí, o a la deessa femenina de la fecunditat que venia a ser el mateix.

En el decurs de la meva vida viatjaria als mars del Nord, incloent-hi la zona d’Islàndia en èpoques de gelor, i per l’Oceà Atlàntic, l’Oceà Índic, i l’Oceà Pacífic; o pel Mar de la Xina, el Golf de Bengala, el Golf de Siam i el Mar d’Andaman, enfrontant-me a unes aventures increïbles.

Sense oblidar l’època que vaig viure a Queens, en què els temps primers no passava dos dies privat de baixar a la punta sud de Manhattan, per impregnar-me de l’olor enyorat i vivificador de l’aigua salada, dementre mirava de lluny l’Estàtua de la Llibertat.

I tampoc vaig oblidar el musclaire poeta, un home esprimatxat i ennegrit que, acompanyat d’un fill de la meva mateixa edat, en Met, me’l trobava regularment a la platja. El recordo en veure’l sortir de l’aigua amb una bossa de malla penjada, com un davantal, de la cintura, plena de musclos arrencats dels pilars del Pont de Petroli, amb l’ajut d’una paleta de guixaire. El recordaria sempre perquè alhora que distribuïa els musclos en uns cubells, ens recitava els seus poemes i anava donant-nos consells que ens deixaven reflexius. El primer que deia sempre era: la dignitat pot arribar a fer nosa a la benevolència. Però n’hi seguien un reguitzell més com: llegir t’allunya de les misèries, o, l’únic amic que no us trairà és un bon llibre, o, d’amics pocs i bons, o, a casa de l’amic necessitat, vés-hi sense ser cridat, o, allò que està ben après mai no es perd. I de tots ells ens explicava la seva particular versió del què volien dir. De tant en tant ens contava històries dels homes de la mar que ens embriagaven les ments: d’uns que no havien tornat del viatge que van fer a Amèrica, engolits pel Triangle de les Bermudes, o d’altres que havien tornat com a Índians amb diners a cabassos, què els havia permès construir-se grans torres a la Bonanova o al Maresme, o d’uns altres als quals se’ls havia empassat un pop gegantí, o dels que traficaven amb els esclaus africans, o dels que s’havien amagat per defugir la guerra de Filipines.

Em delita encara el record d’aquell jorn que ens va explicar per què l’aigua del mar era salada.

Ho contava així:

—Diuen que hi havia una vegada un noi que tenia un molinet de cafè al que li demanava el que volia i el molinet ho duplicava. Només havia d’emprar la fórmula màgica següent: «molí, molinet, dóna’m del què et demani un poquet», i el molinet ràpidament complia l’ordre estricta que se li manava. Per acabar, se li havia de dir: «molí, molinet, descansa un poquet», i el molinet parava. Però vet aquí que una vegada un altre noi envejós va prendre el molinet al seu propietari, sense memoritzar correctament les paraules màgiques del final. I mentre viatjava en un vaixell, un dia que a l’hora de dinar no trobaven la sal, el noi va treure el molinet, tot dient que ho resoldria ben ràpid, i en utilitzar les paraules adequades per començar, el molinet li va lliurar la sal, però per moltes diverses formes que va provar no va trobar les correctes perquè aturés de donar la sal, fins que el vaixell va enfonsar-se, i el molinet encara avui des del fons del mar està salant.

I un altre dia ens va escandir les darreres estrofes de la seva elegia anomenada El gegant de la mort dolça:

En Met i jo, mentre escoltàvem els savis consells, els bells poemes i les fantàstiques històries del seu pare, obríem els musclos minsos que ell rebutjava i ens els menjaven xuclant la valva enrogida i sucosa amb la seva salabror natural. Que lluny estàvem d’imaginar-nos aleshores, que molts anys més tard el destí ens aplegaria novament per donar-nos el tomb definitiu dins el vent pluig de la vida.

En aquella època vam travar una amistat que mai no es desfaria, i a mi em va tocar defensar-lo més d’una vegada, amb una pedra a la mà i un llampec als ulls, quan, en no trobar-se el seu pare a prop, els altres nois se’n reien dels seus posats equívocs. I ell, fins al darrer sospir, maldaria per allunyar-me dels meus dimonis de l’ànima i ajudar-me quan jo el vaig necessitar.

El fet de conèixer a en Met va dur-me moments inoblidables i enriquidors, i el seu caràcter dolç i reposat, la seva bonhomia, la mútua confiança, les nostres discussions sobre l’amor i la mort, els llibres que llegíem plegats, me’l feien estimar profundament. D’adults, el decurs del temps ens duria per camins ben diversos que s’encreuarien molt de tant en tant, però jo sempre el recordaria com el millor i més desinteressat amic. Fins al final. Però en aquest temps, just en encetar l’adolescència, ell va ser l’únic amb qui vaig compartir el meu món personal i el dels meus llibres.

Els meus llibres! Per anys he bategat amb ells perquè m’han dat l’oportunitat de sentir-me lliure pertot, i tothora m’han rescabalat dels cops i del congost de l’ànima. Per a mi, llegir, ha estat, més que seguir una contesa, un delectar-me en la suprema majestuositat de les idees. I penso en els lectors que s’apropien dels llibres trobant-hi o imaginant coses que l’autor no ha dit, o que en mans del lector són com artefactes desconeguts, i penso també que el llibre és a la casa el que l’escriptor és a l’arquitecte, i que és el lector qui dóna vida a ambdós, i que una paraula mancada d’un lector és una guixada.