9

Aquell dilluns la Midori tampoc no va venir a classe. ¿Què li devia haver passat? Ja feia deu dies que havíem parlat per últim cop per telèfon. Vaig pensar que li trucaria, però ho vaig deixar estar: havia dit que em trucaria ella.

El dijous d’aquella setmana vaig trobar en Nagasawa al menjador. Es va asseure al meu costat i es va disculpar pel que havia passat dissabte a la nit.

—No pateixis. T’hauria de donar les gràcies pel sopar —li vaig dir—. Però tens raó, va ser una celebració una mica peculiar.

—Ja ho pots ben dir —va fer ell.

Vam estar una estona menjant en silenci.

—He fet les paus amb la Hatsumi —em va anunciar.

—No em sorprèn.

—Em sembla que també vaig ser una mica dur amb tu.

—¿Com és que estàs tan penedit? ¿Que no et trobes bé?

—Potser no —va dir ell—. Per cert, la Hatsumi em va dir que li havies aconsellat que em deixés.

—És clar.

—Potser sí.

—És molt bona noia —vaig dir mentre em bevia la sopa miso.

—Ja ho sé —va fer en Nagasawa amb un sospir—. Massa bona per a mi.

Quan va sonar el timbre avisant-me que tenia una trucada em va trobar ben adormit: havia arribat ben bé al nucli del son. Em vaig despertar absolutament confús. Era com si hagués dormit amb el cap sota l’aigua i tingués el cervell inflat. El rellotge marcava un quart de set, però no tenia ni idea si era del matí o de la tarda. No recordava ni quin dia de la setmana érem. En mirar per la finestra vaig veure que a l’asta no hi havia la bandera: devia ser la tarda. Al cap i a la fi, aquella cerimònia servia per a alguna cosa.

—Hola, Toru. ¿Que has de fer res? —em va preguntar la Midori.

—¿Quin dia és?

—Divendres.

—A la tarda, ¿oi?

—És clar. Ets ben estrany. Són les sis i… divuit minuts.

Vaja, ho havia encertat. Ah, sí, m’havia adormit mentre llegia estirat al llit. Divendres… vaig començar a pensar. Els divendres al vespre no treballava.

—Estic lliure. ¿On ets?

—A l’estació d’Ueno. Ara surto cap a Shinjuku. ¿Vols que quedem?

Vam quedar en un lloc i en una hora aproximada i vam penjar.

Quan vaig arribar al DUG la Midori ja estava asseguda en un extrem de la barra, amb una beguda al davant. Portava una gavardina d’home, blanca i arrugada, un jersei prim de color groc, texans i dos braçalets al canell dret.

—¿Què beus? —li vaig preguntar.

—Un Tom Collins.

Jo vaig demanar un whisky amb soda, i llavors em vaig adonar que a terra hi havia una maleta.

—He estat fora. Acabo d’arribar —em va dir ella.

—¿I on has estat?

—A Nara i a Aomori.

—¿En un sol viatge? —li vaig preguntar sorprès.

—No, home, no. Per molt estranya que sigui, no puc anar cap al nord i cap al sud alhora. Hi he anat en dos viatges. Primer vaig anar a Nara amb el meu xicot i després a Aomori tota sola.

Vaig fer un glop de whisky amb soda. Tot seguit vaig encendre un llumí i li vaig donar foc.

—¿Va ser dur, l’enterrament i tot plegat?

—Els enterraments són molt fàcils. Ja hi estem acostumades: et poses un quimono negre, seus allà amb cara de bona noia i els altres s’encarreguen de tot. Sempre hi ha algun oncle o algun veí disposat a fer-ho. Compren el sake, porten el sushi, et consolen, ploren, fan el papallona, reparteixen els recordatoris… És facilíssim. Comparat amb anar a l’hospital cada dia, és bufar i fer ampolles. Ma germana i jo estàvem tan cansades que no vam poder ni plorar. No ens quedaven llàgrimes. T’ho juro. Però si no plores, la gent et comença a criticar: «Aquestes noies són tan fredes que no ploren per ningú». I nosaltres encara plorem menys. Si volguéssim podríem fingir, però no ho volem fer. Són una colla d’hipòcrites. Com més volen que plorem, més ens hi resistim. Ma germana i jo som molt diferents, però en això no podríem estar més d’acord.

La Midori va fer un gest al cambrer fent sonar els braçalets i li va demanar un altre Tom Collins i un bol de pistatxos.

—Després de l’enterrament, quan tothom va ser fora, totes dues vam beure sake fins a l’alba. Una ampolla de vora tres litres. I no vam parar de criticar tothom: que si aquell és un imbècil, que si l’altre és un merdós, que si aquell altre sembla un gos sarnós, que si aquell altre és un porc, que si en tal és un hipòcrita, que si en qual és un lladre… No vam parar en tota la nit.

—Ja ho crec.

—Quan ja anàvem ben torrades ens vam posar al llit i vam dormir com socs. El telèfon va sonar unes quantes vegades però no en vam fer cas. Quan ens vam despertar vam encomanar sushi i vam parlar del que havíem de fer. Vam decidir que tancaríem la botiga una temporada i que ens dedicaríem a fer el que ens vingués de gust. Ja feia temps que només treballàvem i ens ho mereixíem. Ma germana només volia estar tranquil·la amb el seu xicot, i jo vaig decidir que me n’aniria un parell de dies de viatge amb el meu i follaríem tant com podríem. —Després de dir això, va tancar la boca i es va fregar una orella—. Perdona. Sóc molt malparlada.

—No passa res. ¿I així vau anar a Nara?

—Sí. Sempre m’ha agradat, Nara.

—¿I vau follar tant com vau poder?

—No. No ho vam fer ni una vegada —va fer ella amb un sospir—. Així que vam ser a l’hotel i vam deixar les maletes, em va venir la regla.

Se’m va escapar una rialla.

—No riguis. Encara em faltava una setmana. Em vaig posar a plorar. Se’m devia desmarxar per la tensió i tot plegat. Ell es va posar fet una fúria. S’enfada per no res. Però no era pas culpa meva. Jo no volia que em vingués. I, a més, jo tinc unes regles tirant a fortes. Els dos primers dies no tinc ganes de res. Val més que no te m’acostis.

—Sí, però, ¿com ho sabré? —li vaig preguntar.

—Ja ho sé: els primers dies portaré un barret vermell. Així estaràs avisat —va dir ella amb una rialla—. Si em veus amb un barret vermell, no em diguis res. Fuig.

—Tant de bo ho fessin totes les noies —vaig dir jo—. I així, ¿què hi vau fer, a Nara?

—Vam anar a veure els cérvols dels parcs i vam passejar. Ens vam fer un fart de passejar. Ens vam barallar i des de llavors que no ens hem tornat a veure. En tornar a Tòquio vaig estar dos o tres dies sense fer gran cosa, i llavors em va venir de gust marxar sola i me’n vaig anar a Aomori. Les dues primeres nits m’he quedat a casa d’una amiga de Hirosaki, i després he estat a Shimokita i a Tappi. És molt maco. Una vegada vaig escriure uns textos per acompanyar els mapes d’aquella zona. ¿Hi has estat mai?

Li vaig dir que no.

—¿Saps què? —va dir trencant un pistatxo—. Durant tot el viatge no he parat de pensar en tu. Pensava que tant de bo fossis amb mi.

—¿Per què?

—¿Per què? —va repetir mirant-me com si mirés al buit—. ¿Què vols dir «per què»?

—Doncs que per què pensaves en mi.

—Perquè m’agrades. ¿Per què vols que sigui? ¿Coneixes ningú que vulgui estar amb algú que no li agradi?

—Però tu tens xicot —li vaig dir—. No tens cap necessitat de pensar en mi.

Vaig beure una mica de whisky amb soda, ben a poc a poc.

—¿Vols dir que com que tinc xicot no està bé que pensi en tu?

—No ho deia per això…

—Escolta, Toru —va dir ella assenyalant-me amb el dit—. T’aviso: aquí dins hi tinc el patiment de tot un mes i està a punt d’esclatar. Així que vigila el que dius. Si no, em posaré a plorar aquí mateix. I si començo, sóc capaç de no parar en tota la nit. ¿M’has entès? Sigui on sigui, ploro com una bèstia. No t’enganyo.

Vaig fer que sí amb el cap i no vaig dir res més. Vaig demanar un altre whisky amb soda i vaig menjar uns quants pistatxos. Per sota el soroll d’una coctelera que s’agitava, dels gots que dringaven i d’una màquina de gel que grinyolava, la Sarah Vaughan cantava una antiga cançó d’amor.

—Les coses entre el meu xicot i jo no han anat bé des de l’incident del tampó —va dir la Midori.

—¿L’incident del tampó?

—Sí. Fa cosa d’un mes estava en un bar amb ell i cinc o sis amics, i vaig explicar el cas d’una dona del meu barri que va esternudar i va treure un tampó pel nas. ¿Oi que és curiós?

—Sí —vaig dir amb una rialla.

—A tothom li va fer molta gràcia menys a ell. Es va enfadar. Em va dir que no havia de parlar d’aquestes porcades. És tan carca…

—Ja —vaig fer.

—És bon noi, però en això és una mica reaccionari. Per exemple, si em poso unes calces que no siguin blanques s’enfada. ¿No trobes que això és ser carca?

—Potser sí, però és una qüestió de gust —li vaig dir. Em sorprenia que a un noi així li agradés una noia com la Midori, però no vaig dir res.

—¿I tu què has fet?

—No res. Com sempre.

Llavors em vaig recordar que, tal com li havia promès, m’havia intentat masturbar pensant en ella. L’hi vaig explicar en veu baixa, perquè ningú no ens sentís.

Se li va il·luminar la cara i va fer petar els dits.

—¿I què? ¿Va anar bé?

—A mig fer me’n vaig donar vergonya i ho vaig deixar estar.

—¿Se’t va pansir?

—Més o menys.

—Doncs molt malament —em va dir mirant-me de costat—. No pots tenir vergonya. Has de pensar en alguna cosa realment excitant. Jo et dono permís. Ja ho tinc! La pròxima vegada t’aniré parlant per telèfon: «Oh… Que bé… Quin gust… Para, para… Si em fas això em corro…». Ho pots provar mentre et vaig dient això.

—El telèfon de la residència és al vestíbul, just per on entra i surt tothom —li vaig explicar—. Si m’enxampa masturbant-me al telèfon, el director em mata.

—Llàstima.

—No pateixis. Un dia d’aquests ho tornaré a intentar.

—Ànims.

—D’acord.

—¿Vols dir que el problema és que no sóc prou sexy?

—No, què dius —li vaig dir—. És més aviat un problema meu.

—Tinc una esquena molt sensible. Si me la toquen perdo el món de vista.

—Ja ho tindré en compte.

—Ei, ¿què et sembla si anem a veure una pel·li porca? —va proposar—. La més porca que facin. De sadomasoquisme.

Vam sopar en un restaurant d’anguiles i després vam anar a una de les sales X més atrotinades de Shinjuku. La sala feia una olor no identificable. Ho havíem mirat al diari i la sessió triple d’aquell cinema era l’única que incloïa una pel·lícula de sadomasoquisme. Vam entrar just quan començava la que volíem veure: era la història d’una secretària i de la seva germana, que encara era estudiant d’institut. Un grup d’homes les raptaven, les empresonaven i les sotmetien a tota mena de pràctiques sadomasoquistes. Primer obligaven la germana gran a fer tota mena de coses amenaçant-la que si no els obeïa violarien la germana petita, però al cap de poc la gran es convertia en una masoquista acabada i la petita acabava perdent el seny en veure les coses que era capaç de fer l’altra. Era una pel·lícula tenebrosa i repetitiva, i al cap d’una estona em vaig començar a avorrir.

—Si jo fos la petita em costaria més tornar-me boja. No em cansaria de mirar —em va dir la Midori.

—Ja ho crec —li vaig dir.

—Però, ¿no trobes que la petita té els mugrons massa foscos per ser verge?

—Potser sí.

La Midori no apartava els ulls de la pantalla. Em vaig quedar admirat: qualsevol que mirés una pel·lícula amb tant interès treia deu vegades més de profit de l’entrada. A més, no parava de fer comentaris: «Que fort! Ara li faran fer això!», «Que bèsties! Si l’hi fan tres a la vegada l’acabaran trencant…» o «Toru, això m’agradaria provar-ho». M’ho vaig passar millor amb les seves observacions que no pas amb la pel·lícula.

Quan van encendre els llums a la mitja part, em vaig adonar que la Midori era l’única dona en tota la sala. Un noi que seia a prop nostre i que feia pinta d’estudiant se la va mirar i se’n va anar a seure a l’altra punta de la fila.

—Toru, ¿que trempes, quan veus una pel·li així? —em va preguntar.

—A vegades —li vaig dir—. Per això les fan, aquestes pel·lícules.

—Així, ¿vols dir que quan comença alguna escena d’aquestes tots els homes de la sala esteu trempats? ¿Trenta o quaranta paios trempant alhora? Si ho penses bé, ¿no et fa una mica de cosa?

—Dona, ara que ho dius…

La segona pel·lícula era força normal, la qual cosa vol dir que era molt més avorrida que la primera. Hi havia moltes escenes de sexe oral, i cada vegada que començava un cunnilingus, una fel·lació o un seixanta-nou, la banda sonora es convertia en una simfonia de xuclades i xarrups. Mentre sentia aquests sorolls em va commoure viure en aquest planeta.

—¿Qui se’ls deu inventar, aquests sorolls? —vaig preguntar a la Midori.

—A mi m’encanten —va dir ella.

També hi havia un soroll específic per quan el penis entrava i sortia de la vagina. Mai no m’havia adonat que aquesta mena de sorolls existissin. L’home no parava de panteixar, mentre que la dona anava dient les expressions més típiques: «Que bé», «Més, més», «No paris». També se sentien les molles del llit. Aquestes escenes duraven més que un dia sense pa. La Midori també se’n va cansar i va proposar que ens n’anéssim. Ens vam aixecar i vam sortir a respirar aire fresc. Era la primera vegada a la vida que l’aire de Shinjuku em semblava sa.

—M’ho he passat bé —va dir la Midori—. Hi hem de tornar.

—Però si sempre fan el mateix —vaig dir.

—¿I què? Tothom sempre fa el mateix.

Tenia una part de raó.

Vam anar a un altre bar i vam tornar a beure. Jo whisky i ella tres o quatre rondes d’un còctel que no sé què era. En sortir va tornar a dir que es volia enfilar a un arbre.

—Per aquí no n’hi ha. A més, anem massa beguts per enfilar-nos als arbres.

—Sempre ets tan assenyat que ho espatlles tot. Si vaig beguda és perquè vull. ¿Quin problema hi ha? I encara que vagi beguda, puc enfilar-me a un arbre. Ves. M’agradaria enfilar-me fins al capdamunt d’un arbre ben alt i pixar-me damunt de tothom.

—¿Que potser vols anar al lavabo?

—Sí.

La vaig acompanyar a un lavabo de pagament de l’estació de Shinjuku i mentre esperava que sortís em vaig comprar un diari. En veure que al cap d’un quart encara no sortia em vaig començar a preocupar, però just quan anava a veure si li havia passat res va aparèixer tota pàl·lida.

—Em sap greu. M’he adormit allà asseguda —em va dir.

—¿Que et trobes bé? —li vaig dir mentre li tirava la meva jaqueta a l’esquena.

—No gaire.

—T’acompanyo a casa —li vaig dir—. Val més que tornis a casa, et posis a la banyera i dormis. Estàs molt cansada.

—No hi vull tornar, a casa. No hi ha ningú. No vull passar la nit sola.

—Vaja —vaig dir—. ¿Doncs què vols fer?

—Anar a un hotel de per aquí i dormir abraçada a tu. Com un soc. I demà al matí podem esmorzar junts i anar a la universitat.

—M’has fet venir amb tu perquè ja ho tenies pensat, ¿oi?

—És clar.

—Em sembla que hauries hagut de convidar el teu xicot i no pas a mi. Hauria estat el més normal. Els xicots serveixen per a alguna cosa.

—Però jo vull estar amb tu.

—No pot ser —li vaig dir—. Primer, perquè he de ser a la residència abans de les dotze; si no, em quedaré fora. Ja em va passar una vegada i t’asseguro que és un pal. I segon, perquè si dormo amb una noia em vénen ganes de fer-ho, i no vull haver-me d’aguantar tota la nit. Segons com, seria capaç de violar-te.

—¿Vols dir que em pegaries, em lligaries i m’ho faries per darrere?

—Escolta, que això no és cap broma.

—Però és que estic molt sola… Ja sé que el que t’estic fent no està bé, que et demano molt i no et dono res a canvi; que només dic el que em passa pel cap i que et faig anar als llocs que em vénen de gust. Però és que ets l’únic amb qui ho puc fer. En els vint anys que tinc, mai no he pogut fer el que he volgut. Ni el pare ni la mare no em feien cas… i el meu xicot no és així. Si dic el que penso s’enfada i ens acabem barallant. Ets l’únic a qui li puc dir aquestes coses. Estic molt cansada i tinc ganes d’adormir-me amb algú que em digui que sóc maca i que m’estima. Només vull això. Quan em desperti estaré més animada i mai més tornaré a ser tan egoista. T’ho juro. Em portaré bé.

—No sé què dir-te.

—Si us plau. Si no, em quedaré aquí asseguda, plorant tota la nit, i me n’aniré al llit amb el primer que passi.

No em quedava cap altra opció. Vaig trucar a la residència, vaig demanar per en Nagasawa i li vaig dir si em podia ajudar: havia de fer veure que havia tornat a l’habitació. Li vaig explicar que era un problema de faldilles. Ell em va dir que cap problema.

—No et preocupis. Ja giraré la placa amb el teu nom a recepció. Demà quan tornis truca a la meva finestra. Vinga, passa-t’ho bé.

—Gràcies. Te’n dec una —li vaig dir abans de penjar.

—¿Us heu entès? —em va preguntar la Midori.

—Més o menys —li vaig dir amb un sospir.

—Perfecte. Encara és aviat. Anem a una discoteca.

—¿Que no estaves cansada?

—Ja em trobo bé.

—Vaja —vaig dir.

Tenia raó. Mentre ballàvem es va anar recuperant. Es va beure dos whiskys amb cola i no es va moure de la pista fins que no va estar ben suada.

—Que divertit! —va dir quan vam seure en una taula—. Feia molt temps que no ballava així. Quan mous el cos és com si l’esperit s’alliberés.

—Em sembla que sempre el tens alliberat.

—Què dius! —va dir rient i inclinant el cap—. Ara que m’he refet m’ha vingut la gana. ¿Et ve de gust una pizza?

La vaig acompanyar a una pizzeria on anava sovint i vaig demanar un parell de cerveses i una pizza d’anxoves. Com que no tenia gaire gana, em vaig menjar quatre de les dotze porcions. Ella es va cruspir la resta.

—T’has refet molt de pressa. Fins fa poc estaves pàl·lida i no t’aguantaves dreta.

—És perquè els meus desitjos egoistes han tingut resposta —va dir ella—. M’he desembussat. Aquesta pizza és boníssima!

—Escolta, ¿segur que no hi ha ningú a casa teva?

—Segur. Ma germana és a casa d’una amiga. És tan poruga que no es vol quedar sola a casa.

—Passem d’anar a un hotel, doncs —li vaig dir—. És massa impersonal. M’estimo més que anem a casa teva. Deus tenir algun futon per a mi, ¿oi?

Ella es va quedar un moment pensarosa però al final va fer que sí amb el cap.

—D’acord. Anem a casa meva —va dir.

Vam agafar la línia Yamanote fins a Otsuka. En arribar a la Llibreria Kobayashi vam aixecar la persiana metàl·lica, on hi havia un rètol que deia tancat temporalment. La llibreria feia olor de paper vell, com si fes temps que la persiana no s’hagués aixecat. Els prestatges estaven mig buits i la majoria de revistes estaven lligades per tornar-les. Aquell espai em va transmetre una sensació més freda i més buida que la primera vegada que l’havia vist: era com un vaixell abandonat en una platja.

—¿No tornareu a obrir? —li vaig preguntar.

—La vendrem —va dir ella secament—. Ma germana i jo ens repartirem els diners i viurem una temporada sense que ens protegeixi ningú. Ella es casarà l’any que ve i jo acabaré els tres anys que em queden a la universitat. Em sembla que en traurem prou per fer-ho. I, a més, tinc la feina dels mapes. Quan venguem la botiga llogaré un pis i hi viuré una temporada amb ma germana.

—¿Trobareu comprador?

—Diria que sí. Tenim un conegut que vol obrir una bugaderia i ja ens ha preguntat si l’hi volem vendre —em va dir—. Pobre pare. Tant que va treballar per tenir aquesta llibreria. Va anar pagant la hipoteca de mica en mica i al final es va quedar sense res. Tot se li va fondre com l’escuma.

—Li quedes tu —vaig dir.

—¿Jo? —va fer amb una rialla. Llavors va sospirar i va afegir—: Anem a dalt. Aquí fa fred.

Quan vam ser al primer pis em va fer seure a la taula de la cuina i va anar a preparar el bany. Jo vaig bullir aigua per fer te, i ens el vam beure mentre esperàvem que s’omplís la banyera. Ella em va mirar aguantant-se la barbeta amb la mà. Només se sentia l’agulla del rellotge i la nevera que s’engegava i s’aturava amb el termòstat. El rellotge marcava vora les dotze.

—Trobo que tens una cara interessant —em va dir.

—¿Vols dir? —vaig fer, una mica ofès.

—A mi m’agraden els nois ben guapos. Però ara que et miro, m’adono que no estàs tan malament.

—A mi també em passa: a vegades penso que no estic malament del tot.

—No em mal interpretis. A vegades em costa expressar el que penso. Per això sempre em trobo amb malentesos. El que vull dir és que m’agrades. ¿T’ho havia dit mai?

—Sí.

—Em sembla que vaig aprenent coses dels homes —va comentar.

Va agafar un paquet de Marlboro i en va encendre un.

—De fet, quan comences de zero tens molt per aprendre —va afegir.

—Tens raó —li vaig dir.

—Per cert, ¿vols encendre una barreta d’encens per al pare? —em va demanar. La vaig seguir fins a l’habitació on hi havia l’altar budista, vaig encendre l’encens i vaig ajuntar les mans per pregar.

—L’altre dia em vaig despullar davant la seva foto. Em vaig quedar a pèl i li vaig ensenyar el meu cos. Com si fes ioga. Mira, pare: això són les tetes, i això el cony —va dir.

—¿Per què ho vas fer? —li vaig preguntar esbalaït.

—Perquè em venia de gust. La meitat de mi ve de la seva esperma, ¿no? ¿Quin mal hi ha, que l’hi volgués ensenyar? Mira, sóc ta filla. Bé, suposo que ho vaig fer perquè anava una mica beguda.

—Ja.

—Quan va arribar ma germana es va quedar de pedra. En part és lògic: em va trobar despullada i amb les cames obertes davant l’altar del pare.

—Sí, és clar.

—Jo li vaig explicar el que feia i per què, i llavors li vaig dir: «Momo, despulla’t i vine a seure al meu costat, que l’hi ensenyarem». Però no ho va voler. Se’n va anar. És molt conservadora.

—Deus voler dir que, comparada amb tu, és força normal.

—Toru, ¿què et va semblar el pare?

—Sempre que conec algú em poso nerviós, però amb ell va ser diferent. No hi havia cap mena de tensió. Em vaig sentir molt còmode i vam parlar de moltes coses.

—¿De què vau parlar?

—D’Eurípides.

Ella va riure com si li fes molta gràcia.

—Ets ben estrany. No hi ha gaire gent a qui se li acudeixi parlar d’Eurípides amb algú a qui acabes de conèixer i que està a punt de morir-se.

—I tampoc hi ha gaire gent que es despulli i s’espatarri davant l’altar del seu pare.

Ella va riure i va fer sonar la campaneta.

—Bona nit, pare. Dorm tranquil, que nosaltres ens divertirem. Ja no pateixes, ¿oi? Un cop ets mort deixes de patir, ¿oi que sí? I si encara pateixes, queixa’t als déus. Digue’ls que s’estan passant. A veure si trobes la mare al paradís i ho feu tant com vulgueu. Quan t’ajudava a pixar te la vaig veure. Tenies una bona eina. Ànims! Bona nit.

Ens vam banyar l’un després de l’altre i ens vam quedar en pijama. Jo me’n vaig posar un que el seu pare amb prou feines havia estrenat: m’anava una mica just, però era millor que res. La Midori va estirar un futon al terra de l’habitació on hi havia l’altar.

—¿Que et fa por dormir davant de l’altar? —em va preguntar.

—No. No he fet res mal fet —li vaig dir rient.

—Però de moment vindràs amb mi i m’abraçaràs fins que m’adormi, ¿d’acord?

—D’acord.

Em vaig estirar a la vora del llit de la Midori i, fent equilibris per no caure, la vaig estrènyer entre els meus braços. Ella va posar la cara al meu pit i les mans als meus malucs. Jo li vaig passar el braç dret per l’esquena i amb la mà esquerra em vaig aguantar al somier per no caure. No es pot dir que fos una postura gaire excitant. El nas em quedava a l’alçada del seu cap, i de tant en tant els seus cabells curts em feien pessigolles.

—Ei, va, Toru, digue’m alguna cosa —va dir sense separar la cara del meu pit.

—¿Què vols que et digui?

—El que sigui. Alguna cosa que em faci estar bé.

—Ets molt maca.

—Midori —va dir ella—. També has de dir el nom.

—Ets molt maca, Midori —vaig dir.

—¿Quant és «molt»?

—Prou perquè s’engrunin les muntanyes i s’assequin els mars.

Llavors va aixecar el cap i em va mirar.

—Ets únic dient les coses.

—No em diguis això, que m’estoves el cor —li vaig dir rient.

—Digue’m coses més maques.

—M’agrades molt, Midori.

—¿Quant?

—Com un ós de primavera.

—¿Un ós de primavera? —va fer tornant a aixecar el cap—. ¿Què és això?

—És com si un dia de primavera anessis caminant per un prat i de sobte et trobessis un osset amb els ulls brillants, com de peluix. Llavors se t’acostaria i et diria: «Bon dia, senyoreta. ¿Vol jugar amb mi?», i us passaríeu el dia abraçats i rebolcant-vos per un vessant cobert de trèvols. ¿Oi que seria maco?

—Moltíssim.

—Doncs m’agrades així.

Se’m va estrènyer contra el pit.

—És genial —va dir—. Si m’estimes així vol dir que estàs disposat a fer el que et demani, ¿oi? No t’enfadaràs, ¿oi?

—És clar que no.

—I em cuidaràs sempre.

—És clar —li vaig dir mentre li amoixava els cabells curts i suaus—. No pateixis. Tot anirà bé.

—Però tinc por —va dir.

La vaig abraçar ben fort i al cap de poc va començar a respirar regularment. Vaig sortir del llit sense fer soroll i me’n vaig anar a la cuina a beure una cervesa. Com que no tenia gens de son vaig pensar que em posaria a llegir, però no vaig trobar cap llibre. Em vaig plantejar tornar a l’habitació de la Midori i agafar-ne algun de la prestatgeria, però no ho vaig fer per no despertar-la.

Mentre em bevia la cervesa vaig recordar que allò era una llibreria. Vaig anar al pis de baix, vaig encendre el llum de la botiga i vaig mirar els prestatges dels llibres de butxaca. N’hi havia ben pocs que m’atraguessin, i d’aquests, més de la meitat ja els havia llegit. De totes maneres, vaig agafar un exemplar descolorit de Sota la roda, de Herman Hesse, i vaig deixar els diners al costat de la caixa. Almenys vaig contribuir a reduir l’estoc de la Llibreria Kobayashi.

Vaig tornar al pis de dalt, em vaig asseure a la taula de la cuina i mentre continuava bevent cervesa vaig començar a rellegir Sota la roda. L’havia llegit per primer cop quan feia primer de secundària, i al cap de vuit anys em trobava rellegint-lo a casa d’una noia, a mitja nit i amb un pijama del seu pare difunt que m’anava petit. Era segur que si no m’hagués trobat en aquella situació tan estranya no l’hauria rellegit.

Per bé que estava una mica passada de moda, Sota la roda no era una mala novel·la. La vaig anar llegint a poc a poc, fixant-me en cada línia, enmig d’aquell silenci dens. Vaig trobar una ampolla de brandi polsosa en un prestatge de la cuina i me’n vaig posar una mica en una tassa de cafè. El brandi em va escalfar el cos però no em va fer venir son.

Abans de les tres vaig anar a veure què feia la Midori: la vaig trobar profundament adormida. Devia estar molt cansada. Els fanals de fora projectaven una claror semblant a la de la lluna dins l’habitació, però ella dormia d’esquena a aquella llum. Semblava que tingués el cos congelat. En acostar-m’hi només vaig sentir el seu bleix. Dormia igual que el seu pare.

Al costat del llit hi havia la maleta que es devia haver emportat de viatge. El seu abric blanc estava penjat al respatller d’una cadira. L’escriptori estava molt endreçat, i a la paret hi havia un calendari de l’Snoopy. Vaig entreobrir les cortines i vaig mirar al carrer desert. Totes les botigues tenien les persianes abaixades. Les màquines de begudes de davant la bodega eren l’única presència que esperava l’alba. De tant en tant se sentia el ressò dels pneumàtics d’algun camió. Vaig tornar a la cuina, vaig beure un altre glop de brandi i vaig continuar llegint Sota la roda.

Quan vaig acabar la novel·la el dia ja despuntava. Vaig bullir aigua, em vaig fer un cafè instantani i vaig escriure una nota a la Midori al bloc que hi havia damunt la taula. «He begut una mica de brandi i he comprat un exemplar de Sota la roda. Ja és de dia. Me’n torno a la residència. Adéu». Després de dubtar una mica hi vaig afegir: «Quan dorms estàs molt maca». Llavors vaig rentar la tassa, vaig apagar el llum de la cuina, vaig baixar les escales, vaig aixecar la persiana sense fer soroll i me’n vaig anar. Patia perquè si algú em veia ho trobaria sospitós, però a quarts de sis del matí al carrer encara no hi havia ni una ànima. Només els corbs observaven el que passava des dels terrats. En marxar vaig mirar enlaire, cap a la finestra de l’habitació de la Midori, amb les cortines de color rosa clar. Vaig agafar el tramvia, vaig baixar a l’última parada i vaig arribar a peu a la residència. Pel camí vaig trobar un cafè obert i m’hi vaig aturar a esmorzar: arròs, sopa miso, verdures en conserva i ous ferrats. Després vaig anar fins a la part del darrere de la residència i vaig trucar a la finestra d’en Nagasawa. Em va obrir de seguida i em va ajudar a entrar.

Em va oferir un cafè, però li vaig dir que no en volia. Llavors li vaig donar les gràcies per tot i me’n vaig anar a la meva habitació. Després de rentar-me les dents i treure’m la roba, em vaig colgar al futon i em vaig adormir. Finalment em va venir un son sense somnis, pesant com una porta de plom.

Cada setmana escrivia a la Naoko i rebia alguna carta d’ella. Les seves cartes no eren gaire llargues. Aviat em va començar a parlar dels matins freds de novembre.

Quan te’n vas tornar a Tòquio tot just arribàvem al moment més cru de la tardor, de manera que vaig estar uns quants dies sense saber si el buit que sentia dins meu era perquè et trobava a faltar o pel canvi d’estació. Amb la Reiko parlem sovint de tu. Diu que et doni records. Com sempre, es porta molt bé amb mi. Si no fos per ella, potser no suportaria viure aquí. Quan em sento sola em poso a plorar. Ella diu que està bé que ho faci. Però sentir-se sola és molt dur. A vegades, a mitjanit sento gent que em parla des de la foscor. Em parlen de la mateixa manera que els arbres cruixen amb el vent. Sovint són en Kizuki i la meva germana. Estan sols i volen algú amb qui parlar.

Les nits que em sento sola rellegeixo les teves cartes. Les coses que vénen de fora sempre em confonen, però curiosament les cartes que m’escrius sobre el món que t’envolta em tranquil·litzen. És estrany, ¿oi? ¿Com deu ser? Per això les llegeixo tantes vegades. I la Reiko també. I després parlem de les coses que m’hi dius. Em va agradar molt el tros en què em parlaves del pare d’aquesta noia que es diu Midori. Cada setmana esperem que ens arribi la teva carta per distreure’ns… Sí, aquí les cartes són una distracció.

Jo intento trobar temps per escriure’t, però quan m’assec davant els fulls en blanc em poso trista. Per escriure aquesta carta necessito totes les forces que em queden. La Reiko no m’ha parat de renyar perquè no et contestava. Però no em mal interpretis. Tinc moltes coses per dir-te i per explicar-te. L’únic és que quan miro de posar-les per escrit no me’n surto. Per això pateixo tant quan escric.

Per cert, aquesta Midori sembla molt divertida. En llegir la teva carta em va semblar que potser li agradaves, i quan ho vaig dir a la Reiko ella em va dir: «És clar. Fins i tot m’agrada a mi, en Toru».

Cada dia sortim a buscar bolets i a recollir castanyes, i en mengem cada dia: arròs amb bolets, arròs amb castanyes… Ara, tot és tan bo que no me’n canso. La Reiko no menja gaire i fuma tant com sempre. Els ocells i els conills estan bé. Adéu.

Tres dies després del meu vintè aniversari vaig rebre un paquet de la Naoko. A dins hi havia un jersei de coll rodó de color morat i una carta.

Per molts anys. Espero que aquest any que en fas vint siguis molt feliç. Em sembla que els meu vint s’acabaran tan malament com sempre, però espero que almenys tu puguis ser feliç pels dos. De debò. El jersei l’hem fet la Reiko i jo a mitges. Si l’hagués fet jo sola no l’hauria acabat fins per Sant Valentí. La part que està ben feta és de la Reiko; l’altra és la meva. La Reiko ho fa tot tan bé que a vegades, quan la veig, m’enfado amb mi mateixa. No puc presumir de res. Adéu. Que vagi bé!

També hi havia una nota de la Reiko.

¿Com estàs? Per tu la Naoko potser és la felicitat absoluta, però per mi només és una noia molt maldestra. Per sort, hem pogut acabar el jersei a temps. ¿Què et sembla? És maco, ¿oi? El color i el model els hem triat totes dues. Per molts anys!