3

La Naoko em va trucar el dissabte següent i vam quedar per a l’endemà. Suposo que puc dir que vam quedar. No se m’acut cap altra paraula.

Com havíem fet la setmana anterior, vam caminar per Tòquio, a mitja tarda ens vam aturar per fer un cafè, vam caminar més i al vespre vam sopar i ens vam acomiadar. Com sempre, ella va parlar poc, però no em va pas semblar que estigués incòmoda. Jo tampoc no vaig fer gaire esforç per treure temes. Quan ens venia de gust, explicàvem alguna cosa de la vida que fèiem o de la universitat, però sempre de manera fragmentada, sense gaire seguida. En cap moment vam fer referència al passat. Bàsicament, ens vam dedicar a caminar. Per sort, Tòquio és una ciutat tan gran que per molt que caminis no s’acaba.

Sortíem a caminar gairebé cada cap de setmana. Ella anava al davant i jo la seguia una mica endarrerit. Ella tenia uns quants passadors diferents, però sempre se’ls posava de manera que se li veiés l’orella dreta. Com que només la veia d’esquena, és el que recordo millor. Quan tenia vergonya joguinejava amb el passador, i quan volia dir alguna cosa tenia la mania d’eixugar-se els llavis amb un mocador. A mesura que vaig anar observant aquests costums la vaig començar a apreciar.

La Naoko estudiava en una universitat de noies dels afores de Musashino. Era una universitat petita però famosa pel departament d’anglès. A prop del pis on vivia hi passava un canal de reg amb una aigua molt neta, i de tant en tant hi anàvem a passejar. A vegades em convidava al seu pis i em feia el sopar. No semblava que la molestés estar a soles amb mi. Era un pis sobri, gens enfarfegat, i si no hagués estat per les mitges esteses en un racó al costat de la finestra ningú no hauria dit que hi vivia una noia. Feia una vida senzilla i austera, i no semblava que tingués cap amic. Era una vida totalment diferent de la que feia quan anava a l’institut. A l’època en què l’havia conegut, sempre anava ben vestida i estava envoltada d’amics. Quan vaig veure el lloc on vivia em vaig adonar que, igual que jo, havia volgut anar a una universitat on no conegués ningú i començar una nova vida.

—Si vaig triar aquesta universitat va ser perquè no hi venia ningú de l’institut —em va dir amb un somriure—. En principi, totes havíem d’anar a algun lloc més chic. Ja m’entens, ¿oi?

Tot i així, la meva relació amb la Naoko va anar avançant. De mica en mica ella es va anar acostumant a mi i jo a ella. Quan les vacances d’estiu es van acabar i vam encetar el segon semestre, ella va començar a caminar al meu costat com si fos la cosa més normal del món. Vaig pensar que ja em veia com un amic, i a mi no em feia res caminar costat per costat amb una noia tan maca com ella. Vam continuar voltant per Tòquio sense rumb, pujant costes, travessant rius i vies de tren, caminant sense parar. No teníem cap destinació concreta. El que comptava era caminar sempre endavant, com si féssim una mena de peregrinació per curar les nostres ànimes. Si plovia, caminàvem sota el paraigua.

Va arribar la tardor i el pati de la residència es va cobrir de fulles de zelkova. En posar-me el jersei de màniga llarga vaig sentir l’olor de la nova estació. Com que les sabates que tenia se m’havien gastat, me’n vaig comprar unes de noves, d’ant.

No recordo gaire bé de què parlàvem en aquella època. Suposo que de res en especial. Com sempre, evitàvem dir res del passat, de manera que el nom d’en Kizuki no sortia gairebé mai en les nostres converses. No xerràvem gaire, i a més ja ens havíem acostumat a seure en alguna cafeteria en un silenci absolut.

Com que la Naoko volia saber coses del Soldat d’Assalt, jo li’n parlava sovint. Una vegada, al mes de juny, havia quedat per sortir amb una noia (de la classe de geografia, evidentment) i al vespre havia tornat tot moix i m’havia preguntat de què parlava amb les noies. Jo no recordava què li havia contestat, però de totes maneres s’havia equivocat de persona per preguntar allò. Al juliol, mentre ell no hi era, algú havia entrat a l’habitació i havia canviat el pòster del canal d’Amsterdam per un del Golden Gate Bridge de San Francisco per veure si era capaç de pelar-se-la mirant aquell nou paisatge. Jo vaig dir que li havia encantat, i llavors l’hi van canviar pel pòster d’un iceberg. Cada vegada que li canviaven el pòster el Soldat d’Assalt es quedava ben confús.

—¿Qui… qui… coi es dedica a fer això? —em va preguntar.

—No ho sé pas —vaig fer—. ¿Que et molesta? Tots els pòsters són ben macos. És igual qui ho faci. Trobo que hauries d’estar agraït.

—Tens raó, però em fa mala espina —va dir.

Sempre que li explicava alguna aventura del Soldat d’Assalt, la Naoko reia. Com que no hi havia gaires coses que la fessin riure, jo li parlava sovint d’aquell company d’habitació tan curiós, tot i que no m’agradava riure-me’n gaire. De fet, no era més que el tercer fill d’una família humil que s’ho prenia tot una mica massa seriosament. A més, fer mapes era el petit somni de la seva petita vida. ¿Qui es podia riure d’això?

A aquelles alçades, però, les bromes sobre el Soldat d’Assalt ja s’havien convertit en un dels temes de conversa indispensables a la residència, i ja no podia controlar el que jo mateix havia engegat. A més, veure somriure la Naoko em feia content, de manera que vaig continuar explicant històries del Soldat d’Assalt a tothom.

Només una vegada la Naoko em va preguntar si hi havia cap noia que m’agradés. Jo li vaig parlar de la noia que havia deixat a Kobe. Li vaig explicar que era una bona noia, que m’agradava anar al llit amb ella i que a vegades la trobava a faltar, però que no n’acabava d’estar enamorat. També li vaig dir que a vegades em semblava que tenia el cor com una closca molt dura, que no m’hi podien entrar gaires coses, i que potser per això no era capaç d’estimar ningú.

—¿No has estat mai enamorat? —em va preguntar ella.

—No —vaig contestar.

No em va preguntar res més.

Quan la tardor es va acabar i el vent fred va començar a bufar pels carrers, la Naoko va començar a caminar agafada al meu braç. A vegades notava lleument la seva respiració a través de la roba gruixuda de la seva trenca. Passava el braç per sota el meu i posava la mà a la butxaca del meu abric; quan feia molt fred se m’arrapava al braç tota tremolosa. Però això era tot. Per ella aquests gestos no tenien cap altre significat. Jo caminava com sempre, amb les mans a les butxaques. Tant ella com jo portàvem sabates amb sola de goma, de manera que gairebé no sentíem les nostres passes. Només sentíem soroll quan trepitjàvem les fulles seques dels plàtans que cobrien els carrers. Sempre que sentia aquell cruix em sabia greu per la Naoko. El que ella volia no era el meu braç, sinó el d’algú altre. El que volia no era el meu escalf, sinó el d’algú altre. Gairebé em sentia culpable de ser qui era.

A mesura que l’hivern avançava, els seus ulls es feien cada cop més clars. Era una claredat que no tenia enlloc on anar. A vegades, sense que hi hagués cap raó aparent, ella se’m quedava mirant als ulls com si hi busqués alguna cosa. Cada cop que ho feia m’envaïa un sentiment estrany, una soledat gairebé insuportable.

Jo pensava que potser em volia dir alguna cosa que no podia expressar amb paraules. O potser era alguna cosa que ella mateixa no entenia i per tant era incapaç de traduir en paraules. Sovint joguinejava amb el passador, s’eixugava la comissura dels llavis amb el mocador o em mirava fixament als ulls d’aquella manera incomprensible. A vegades em venien ganes d’abraçar-la, però sempre em retenia. Tenia por que s’ofengués. Així vam anar caminant per Tòquio mentre la Naoko buscava paraules per l’espai.

Sempre que la Naoko em trucava o que em veien sortir els diumenges al matí, els de la residència es reien de mi. És lògic que es pensessin que tenia xicota. A més, com que no sabia com explicar-ho, i no en tenia cap necessitat, vaig deixar que pensessin el que volguessin. Als vespres, en tornar, sempre trobava algú que em feia alguna pregunta impertinent, com ara en quina postura ho havíem fet, com tenia el parrús o de quin color portava les calces. Jo els contestava el que em semblava.

I així vaig passar dels divuit anys als dinou. El sol sortia i es ponia; la bandera s’hissava i s’arriava. I quan arribava el diumenge, quedava amb la xicota del meu amic mort. No tenia ni idea del que feia en aquell moment ni del que volia fer més endavant. Per a les classes llegia Claudel, Racine i Eisenstein, però cap d’aquells llibres no em deia gran cosa. A classe no vaig fer cap amic, i la gent de la residència no passaven de ser coneguts. Com que sempre em veien sol llegint algun llibre, es pensaven que volia ser escriptor, però no tenia pas aquesta ambició. No volia ser res en concret.

Vaig intentar parlar d’aquest sentiment amb la Naoko unes quantes vegades. Em semblava que almenys ella podria entendre el que pensava, però no vaig saber com explicar-l’hi. Ho vaig trobar molt estrany. Era com si se m’hagués encomanat la seva dificultat per trobar les paraules.

Els dissabtes al vespre m’asseia en una cadira del vestíbul, ben a prop del telèfon, esperant la seva trucada. Com que tothom havia sortit, la residència estava més tranquil·la que mai. Mentre mirava les partícules de llum que suraven en aquell espai silenciós m’esforçava per entendre els meus sentiments. ¿Què volia? ¿Què volien els altres de mi? Però no trobava mai les respostes. A vegades allargava la mà per atrapar les partícules de llum que flotaven a l’aire, però els meus dits no tocaven res.

Llegia molt, però no pas molts llibres: m’agradava rellegir els que m’havien fet el pes. En aquella època, els escriptors que m’agradaven eren Truman Capote, John Updike, Scott Fitzgerald i Raymond Chandler, però ni a classe ni a la residència veia ningú que llegís aquella mena de novel·les. La majoria llegien llibres de Kazumi Takahashi, Kenzaburo Oe o Yukio Mishima, o bé novel·les d’escriptors francesos contemporanis. Per això no teníem gaires temes en comú i jo anava llegint pel meu compte. Sovint, mentre rellegia algun d’aquells llibres, tancava els ulls i m’omplia el pit de l’aroma que feia. Amb aquella olor o amb el tacte de les pàgines en tenia prou per ser feliç.

Als divuit anys el meu llibre favorit havia estat El centaure, de John Updike, però a còpia de rellegir-lo havia anat perdent la brillantor del principi i havia deixat el lloc a El gran Gatsby, de Scott Fitzgerald, que durant molt temps va ocupar la primera posició en la meva llista de novel·les favorites. Quan em venia de gust l’agafava de la prestatgeria, n’obria una pàgina a l’atzar i començava a llegir. No em va decebre ni un sol cop, no hi havia ni una sola pàgina que trobés avorrida. Em semblava un llibre fantàstic i tenia ganes de fer-ho saber als altres, però al meu voltant no hi havia ningú que hagués llegit mai El gran Gatsby ni que tingués ganes de fer-ho. Llegir Scott Fitzgerald l’any 1968 no era pas revolucionari, però tampoc es pot dir que fos un acte gaire recomanable.

De fet, en aquella època al meu voltant només hi havia una persona que hagués llegit aquesta novel·la, i per això ens vam fer amics. Era un noi que es deia Nagasawa. Tenia dos anys més que jo i estudiava dret a la prestigiosa Universitat de Tòquio. També vivia a la residència, però només ens coneixíem de vista. Un dia, mentre jo llegia El gran Gatsby en un racó assolellat del menjador, se’m va asseure al costat i em va preguntar què llegia. Quan l’hi vaig dir, em va preguntar si m’agradava. Li vaig explicar que era la tercera vegada que el llegia, i que cada vegada hi trobava més fragments interessants.

—Si has llegit El gran Gatsby tres vegades, em penso que podem ser bons amics —va dir com si parlés amb ell mateix.

I així és com ens vam fer amics. Era el mes d’octubre.

Com més coneixia en Nagasawa, més estrany em semblava. Fins llavors havia conegut força gent estranya, però mai no havia trobat ningú que ho fos tant com ell. Llegia molt més que jo, però per sistema no tocava cap llibre d’un autor que no hagués mort feia més de trenta anys. Deia que eren l’única mena de llibres en què podia confiar.

—No és que no em refiï de la literatura contemporània. L’únic és que no vull perdre un temps valuós llegint coses que no hagin rebut el baptisme del temps. La vida és curta.

—¿Quins escriptors t’agraden? —li vaig preguntar.

—Balzac, Dante, Joseph Conrad, Dickens —em va respondre a l’instant.

—No es pot dir que siguin l’últim crit.

—Per això els llegeixo. Si llegeixes el mateix que tothom, acabes tenint les mateixes idees que té tothom i acabes vivint en un món de pagerols i esnobs. La gent com cal se’n dóna vergonya, de fer aquestes coses. ¿Que no ho veus, Watanabe? Tu i jo som els únics tios com cal de tota la residència. La resta són escòria.

—¿Què t’ho fa dir, això? —li vaig preguntar.

—Ho sé només de veure’ls. És com si tu i jo portéssim una marca al front. I a més, tots dos hem llegit El gran Gatsby.

Llavors vaig calcular mentalment.

—Però si Scott Fitzgerald només fa vint-i-vuit anys que és mort.

—No ve de dos anys, home —va fer ell—. Un escriptor tan bo com ell pot estar sota la par.

Amb tot, a la residència ningú no sabia que en Nagasawa fos aficionat a llegir novel·les clàssiques, i encara que ho haguessin sabut tant els hauria fet. Si en Nagasawa era famós era per la seva intel·ligència: havia entrat fàcilment a la Universitat de Tòquio, treia molt bones notes i tenia previst fer oposicions per entrar al Ministeri d’Afers Estrangers i seguir la carrera diplomàtica. El seu pare era el director d’un important hospital de Nagoya, i el seu germà havia estudiat medicina a la Universitat de Tòquio i estava preparat per prendre el relleu del seu pare. Era una família perfecta. Ell sempre tenia diners i anava de vint-i-un botó. Per això tothom el tractava amb deferència, i fins i tot el director de la residència li parlava amb respecte. Quan demanava a algú que fes alguna cosa, la persona a qui ho havia demanat l’obeïa sense posar-hi cap objecció. De fet, s’ho prenia com si fos una obligació.

Era com si en Nagasawa tingués una capacitat innata per atreure la gent i dirigir-los. Sabia situar-se per sobre de la resta, valorar ràpidament la situació i donar les ordres pertinents perquè els altres li fessin cas de bona gana. Damunt el cap hi tenia una aura que, com la corona d’un àngel, indicava aquesta capacitat i feia que només de veure’l la gent s’adonés que es trobava davant un noi fora del comú. Per això tothom es va estranyar que en Nagasawa em triés justament a mi, que no tenia cap do especial, com a millor amic. A partir de llavors, gent que amb prou feines coneixia em va començar a tractar amb respecte. Els altres potser no ho entenien, però la raó que m’hagués triat a mi era ben senzilla: si queia bé a en Nagasawa era perquè, a diferència dels altres, ni l’admirava ni l’adulava. M’interessava molt el cantó estrambòtic i rebuscat de la seva personalitat, però no m’impressionaven gens ni les seves bones notes, ni la seva aura, ni la seva bona planta. Per ell la meva reacció devia ser una novetat.

En la personalitat d’en Nagasawa hi havia uns quants aspectes totalment contradictoris. A vegades era tan bo que fins i tot jo me’n meravellava, però també podia ser cruel i despietat. Podia fer gala d’un esperit sorprenentment elevat, però alhora era irremeiablement groller. Era capaç de guiar els altres i avançar amb optimisme mentre el seu cor s’arrossegava pel fons d’un fangar de tristor i de soledat. Jo em vaig adonar d’aquestes contradiccions des de bon principi, i no em sabia avenir que els altres no les veiessin. Aquell noi vivia en el seu infern particular.

En general, però, sempre em va caure bé. La seva virtut principal era la sinceritat. Mai no deia mentides, i sempre estava disposat a reconèixer els seus errors i els seus punts febles. A més, no intentava amagar-se les coses que no li convenien. Amb mi sempre es va portar bé i em va ajudar diverses vegades. Si no hagués estat per ell, la meva vida a la residència hauria estat molt més complicada i desagradable. Tot i així, mai no li vaig obrir el cor. En aquest aspecte, la meva relació amb ell va ser totalment diferent de la que havia tingut amb en Kizuki. El primer cop que vaig veure en Nagasawa borratxo i maltractant una noia vaig tenir clar que, passés el que passés, no li havia de confiar els meus sentiments.

A la residència corrien diverses llegendes relacionades amb ell. Una deia que un cop s’havia menjat tres llimacs. Una altra, que tenia un penis com d’aquí a allà i que s’ho havia fet amb més de cent noies.

La història dels llimacs era certa. Quan l’hi vaig preguntar, no va tenir cap problema a explicar-m’ho.

—I grossos que eren —em va dir.

—¿I per què ho vas fer?

—És una mica llarg d’explicar… —va començar—. L’any que vaig entrar a la residència hi havia una mica de tibantor entre els nous i els veterans. Llavors, cap al setembre, vaig anar al local dels veterans per parlar com a representant dels nous. Eren uns tios de dretes. Tenien espases de kendo i tot, i no semblaven gaire disposats a solucionar les coses. Llavors els vaig dir que ja n’hi havia prou, que em fessin fer el que volguessin però que deixessin estar els altres. Ells s’hi van avenir i em van dir que a veure si tenia nassos d’empassar-me uns quants llimacs. Molt bé, cap problema, els vaig dir. I me’ls vaig empassar. Els molt desgraciats en van portar tres d’enormes.

—¿I què tal?

—¿Que què tal? Només ho sap qui n’ha menjat. Quan et tiren gola avall i t’arriben a l’estómac és fastigós. Són freds i llefiscosos, i et deixen un mal gust… M’esgarrifo només de pensar-hi. Vaig estar a punt de vomitar, però per sort em vaig controlar. Si els hagués vomitat me’ls haurien fet tornar a empassar. Me’ls vaig ben cruspir tots tres.

—¿I després què vas fer?

—Vaig tornar a l’habitació i em vaig beure un cossi d’aigua amb sal. No podia fer altra cosa.

—No, és clar —vaig dir.

—Ara, a partir d’aquell dia ningú no em va tornar a dir res. Ni els veterans. Sóc l’únic de la residència capaç d’empassar-se tres llimacs.

—Ja ho crec —vaig fer.

Comprovar la mida del penis d’en Nagasawa va ser ben fàcil: només vaig haver d’anar a la sala de banys de la residència quan hi era ell. Efectivament, tenia una bona eina. Però que s’ho hagués fet amb més de cent noies era una exageració. «Unes setanta-cinc», em va dir ell després de pensar una mica. «No t’ho podria assegurar, però setanta segures». Quan li vaig dir que jo només ho havia fet amb una em va dir que es podia solucionar fàcilment. «La pròxima vegada vine amb mi i veuràs com suques de seguida», va fer.

En aquell moment no me’l vaig creure, però tenia raó: va ser molt fàcil. Potser massa i tot. Un vespre vam anar a un bar de Shinjuku o de Shibuya (sempre anava als mateixos llocs), vam trobar un parell de noies (el món era ple de noies que anaven en parelles), hi vam parlar, vam beure, vam anar a un hotel i vam follar. En Nagasawa tenia molta vèrbola. No és que digués grans coses, però quan obria la boca les noies l’escoltaven embadalides, anaven bevent, s’emborratxaven i acabaven ficant-se al llit amb ell. A més era guapo, simpàtic i llest, i les noies es devien sentir bé amb la seva companyia. I el que és més estrany és que quan anava amb ell les noies també em veien com un noi fascinant. Quan, a instàncies del mateix Nagasawa, em decidia a parlar, les noies reien i es quedaven igual d’embadalides que quan parlava ell. Era com si en Nagasawa tingués algun poder màgic que no deixava mai de sorprendre’m. Comparat amb el d’en Nagasawa, el do per fer conversa d’en Kizuki semblava un joc de nens. Era un altre nivell. Mentre quedava atrapat pel talent d’en Nagasawa, però, també vaig trobar a faltar en Kizuki. Em vaig adonar que ell sí que era realment sincer. Potser no tenia tant talent, però ens l’oferia només a la Naoko i a mi, mentre que en Nagasawa no dubtava a escampar les seves immenses capacitats sense solta ni volta, només per divertir-se. De fet, no es moria pas de ganes d’anar-se’n al llit amb les noies amb qui parlava: per ell tot plegat no era més que un joc.

A mi no m’agradava gaire ficar-me al llit amb noies que no coneixia. Evidentment, era una manera fàcil d’anar ben servit, i el fet d’abraçar i tocar els cossos de les noies no em desagradava. El que no suportava era l’endemà al matí. Quan em llevava tenia una noia desconeguda dormint al meu costat; l’habitació feia pudor d’alcohol; el llit, els llums i les cortines tenien aquell toc kitsch dels hotels barats, i jo tenia el cap emboirat per la ressaca. Quan es despertava, la noia començava a buscar les calces. Llavors, mentre es posava les mitges, em preguntava: «Te’n vas posar, ¿oi? És que justament són els pitjors dies del mes». Després es plantava davant el mirall i, mentre es queixava de mal de cap o que el maquillatge no li acabava de quedar bé, es pintava els llavis i es posava les pestanyes postisses. Jo no ho suportava. M’hauria estimat més no haver-hi de passar tota la nit, però era materialment impossible lligar pensant que havies de tornar abans de les dotze, de manera que ja sortia de la residència amb un permís per no tornar fins l’endemà. Això volia dir que havia de passar la nit en un hotel i tornar al matí, decebut i maleint-me els ossos. El sol m’enlluernava, tenia la boca seca i em semblava que el cap era d’un altre.

Després de passar tres o quatre nits així, vaig preguntar a en Nagasawa si ell, que ho havia fet més de setanta vegades, no se sentia buit.

—Si et sents buit és que ets una persona com cal. Me n’alegro —em va contestar—. No se’n treu res, d’anar-te ficant al llit amb noies que no coneixes. Només fa que t’acabis fent fàstic. A mi em passa el mateix.

—¿Doncs per què no pares?

—És difícil d’explicar. ¿Saps allò que Dostoievski va escriure sobre el joc? Doncs és el mateix: quan al teu voltant hi ha tot de possibilitats el més difícil és deixar-les passar. ¿Que ho entens?

—Més o menys —li vaig dir.

—Quan el sol es pon les noies surten a voltar i a beure. Van buscant alguna cosa, i jo els la puc donar. No hi ha res més fàcil. És com obrir una aixeta i beure l’aigua que en raja. Quan te n’adones, ja la tens. I de fet és el que esperen. Quan parlo de possibilitat em refereixo a això. Si ho tens davant els nassos no ho deixaràs escapar, ¿oi? Si tens unes capacitats i un lloc on aplicar-les, ¿com pots callar i no fer res?

—No sé què dir-te. No m’hi he trobat mai —li vaig dir amb un somriure—. No m’ho sé imaginar.

—No saps la sort que tens —va dir ell.

Tot i ser de bona família, en Nagasawa vivia a la residència a causa de la seva afició a les faldilles. Com que el seu pare tenia por que si vivia sol a Tòquio es tiraria a la disbauxa, el va obligar a viure a la residència els quatre anys de carrera. A ell, però, tant li feia. Sovint se saltava les normes de la residència i vivia com volia. Quan li venia de gust demanava un permís per passar la nit fora i se n’anava a lligar o a veure la seva xicota. Aquests permisos eren difícils d’obtenir, però ell en tenia tants com volia, i a vegades fins i tot me n’aconseguia a mi.

En Nagasawa tenia xicota des del primer any que havia estat a Tòquio. Es deia Hatsumi i tenia la mateixa edat que ell. Jo la vaig veure unes quantes vegades i sempre em va semblar molt agradable. No era una noia que cridés l’atenció per la seva bellesa. Era més aviat normal, i quan la vaig conèixer vaig pensar que no feia per en Nagasawa, però qualsevol que hi parlés l’apreciava de seguida. Era discreta, intel·ligent, divertida i atenta, i sempre anava ben vestida. A mi em queia molt bé, i estava convençut que si tingués una xicota com ella no me n’aniria al llit amb la primera que passés. Ella també m’apreciava i sempre intentava aparellar-me amb alguna noia de primer curs de la seva universitat perquè poguéssim sortir tots quatre, però jo no tenia ganes de repetir els errors del passat i mirava de despistar amb alguna excusa. La universitat on estudiava la Hatsumi era famosa perquè hi anaven les noies de les famílies més riques del país, i segur que el que jo els pogués dir no els interessava.

La Hatsumi sabia que en Nagasawa se n’anava al llit amb altres noies, però mai no se’n queixava. Se l’estimava de debò, però no el volia obligar a res.

—No me la mereixo —em va dir un cop en Nagasawa.

Vaig pensar que tenia raó.

A l’hivern vaig trobar feina en una petita botiga de discos de Shinjuku. El sou no era res de l’altre món, però la feina era fàcil i m’anava bé perquè només eren tres tardes per setmana. A més, podia comprar els discos més barats. Per Nadal en vaig comprar un de Henry Mancini per a la Naoko on sortia «Dear Heart», que era una de les seves cançons preferides. El vaig embolicar jo mateix i hi vaig posar un llaç vermell. Ella em va regalar uns guants de llana que havia fet ella. Els dits eren una mica curts, però eren prou calents.

—Em sap greu. Quina poca traça… —va fer posant-se vermella.

—No pateixis. Mira, ja m’hi caben —li vaig dir ensenyant-li les mans enguantades.

—Bé, almenys no hauràs d’anar sempre amb les mans a la butxaca —va dir ella.

Aquell hivern la Naoko no va tornar a Kobe. Jo vaig treballar fins a Cap d’Any i, entre una cosa i una altra, també em vaig quedar a Tòquio. A Kobe no m’hi esperava res interessant i no hi tenia ningú a qui volgués veure. Durant els dies de festa el menjador de la residència va estar tancat i vaig anar a menjar al pis de la Naoko. Fins i tot vam fer pastissos d’arròs i la típica sopa de Cap d’Any.

Entre el gener i el febrer d’aquell any, el 1969, van passar moltes coses.

A final de gener el Soldat d’Assalt es va posar gairebé a quaranta de febre i va haver de fer llit. Per culpa seva vaig haver d’anul·lar una cita amb la Naoko. Havia aconseguit dues invitacions per a un concert i l’havia convidat. A ella li feia molta il·lusió anar-hi perquè l’orquestra tocava una de les peces que més li agradaven: la Quarta simfonia de Brahms. Però en veure com el Soldat d’Assalt es rebolcava pel llit com si s’hagués de morir en qualsevol moment, no em vaig veure amb cor de deixar-lo sol i tampoc vaig trobar cap ànima caritativa que el volgués cuidar en lloc meu. Resignat, vaig anar a comprar gel i el vaig posar en unes quantes bosses de plàstic, li vaig eixugar la suor amb tovalloles fredes, li vaig mirar la temperatura cada hora i fins i tot li vaig canviar la samarreta. La febre no li va baixar en tot el dia. L’endemà al matí, però, es va aixecar de cop i es va posar a fer gimnàstica com si res. Li vaig fer posar el termòmetre i estava a trenta-sis dos. No em podia creure que fos humà.

—És estrany. No n’havia tingut mai, de febre —va fer, com si fos culpa meva.

—Però ahir prou que en vas tenir —li vaig dir, emprenyat i brandant les dues entrades que no havíem pogut aprofitar per culpa de la seva febre.

—Encara sort que eren invitacions —se li va acudir afegir.

Em van venir ganes d’agafar-li la ràdio i llençar-l’hi per la finestra, però com que tenia mal de cap ho vaig deixar córrer i em vaig tornar a colgar al llit.

Al febrer va nevar unes quantes vegades.

A final de febrer em vaig barallar per una ximpleria amb un noi més gran que vivia a la mateixa planta de la residència i li vaig clavar un cop de puny. Va picar de cap a la paret de ciment, però per sort no es va fer gaire mal, i a més en Nagasawa va moure algun fil per mi. Tot i així, el director em va cridar al seu despatx i des de llavors em vaig sentir cada cop menys a gust a la residència.

Així es va acabar el curs i va arribar la primavera. Em van quedar uns quants crèdits i vaig treure unes notes més aviat galdoses: gairebé tot C i D, i només alguna B. La Naoko ho va aprovar tot i va passar a segon. Les estacions ja havien complert un altre cicle.

A mitjan mes d’abril la Naoko va fer vint anys. Era set mesos més gran que jo, que sóc del novembre. El fet que arribés als vint era una mica estrany. Em semblava més lògic que tant la Naoko com jo no ens moguéssim d’entre els divuit i els dinou. Després dels divuit vindrien els dinou, i després dels dinou, altre cop els divuit. Però ella en va fer vint, i jo els faria a la tardor. Només els morts es quedaven per sempre als disset.

El dia de l’aniversari de la Naoko va ploure. En acabar les classes vaig comprar un pastís a prop de la universitat i vaig anar amb tren fins a casa seva. «Vint anys no es fan cada dia», li vaig dir. «Ho hauríem de celebrar». Si hagués estat al revés m’hauria agradat que ella fes el mateix. Deu ser trist estar sol el dia que fas vint anys. El tren anava ple com un ou i es balancejava molt, de manera que quan vaig arribar a casa seva el pastís semblava les ruïnes del Colosseu romà. Tot i així, amb les vint espelmes que havia preparat clavades al pastís i enceses, les cortines passades i el llum apagat, vam reunir els ingredients d’un aniversari com cal. La Naoko va obrir una ampolla de vi. Vam beure, vam menjar una mica de pastís i vam fer un sopar senzill.

—Em sento una mica beneita, fent vint anys —va dir ella—. No estic gens preparada. Se’m fa estrany. És com si algú m’empenyés cap endavant.

—A mi encara em queden set mesos. Ja em prepararé amb temps —vaig dir rient.

—Quina sort! Encara en tens dinou —va dir com si li fes enveja.

Mentre sopàvem li vaig explicar que el Soldat d’Assalt s’havia comprat un jersei. Fins llavors només n’havia tingut un (el blau marí de l’uniforme de l’institut), i finalment s’havia decidit a comprar-ne un altre. El jersei en si era prou maco, vermell i negre, amb un dibuix de cérvols, però quan se’l va posar tothom es va partir de riure. Ell no entenia què passava.

—Watanabe, ¿com és que riuen? —em va preguntar tot seient al meu costat al menjador—. ¿Que… que tinc res a la cara?

—No, no hi tens res —li vaig contestar aguantant-me el riure—. És maco, aquest jersei —vaig afegir.

—Gràcies —em va contestar amb un somriure.

A la Naoko li va encantar aquesta història.

—L’he de conèixer, aquest noi —va dir—. M’agradaria veure’l, encara que només fos una vegada.

—Impossible. Et posaries a riure.

—¿Vols dir?

—Seguríssim. Jo el veig cada dia i hi ha vegades que no em puc aguantar.

Després de sopar i d’endreçar, vam seure a terra i vam escoltar música mentre ens bevíem el vi que havia quedat. En l’estona que jo en vaig beure un got, ella en va beure dos.

Aquell dia la Naoko estava molt xerraire. Va parlar de quan era petita, de l’escola, de casa seva. Cada tema durava una bona estona, i era tan detallat com un dibuix en miniatura. Mentre l’escoltava em vaig quedar admirat de la seva capacitat per recordar. Al cap d’una estona, però, em vaig començar a fixar en la manera com parlava. Hi havia alguna cosa estranya, forçada. Cada tema tenia sentit per si sol, però el lligam entre l’un i l’altre grinyolava. De cop i volta, el tema A es convertia en B, que sortia d’algun aspecte contingut en el tema A, i després el tema B donava pas al tema C, i així successivament. No semblava que hi hagués d’haver un final. Al principi jo anava fent algun comentari, però al cap d’una estona vaig parar i em vaig limitar a anar posant discos. Quan un s’acabava, aixecava l’agulla i en posava un altre. Quan els vaig haver posat tots, vaig tornar a posar el primer. Només en tenia sis. El primer del cicle era Sergent Pepper’s Lonely Hearts Club Band, i l’últim Waltz for Debbie, de Bill Evans. A fora continuava plovent. El temps passava a poc a poc, i la Naoko anava xerrant sola.

Llavors em vaig adonar que el que era estrany en el seu discurs era que parlava parant molt de compte a no esmentar segons quins temes. Evidentment, en Kizuki n’era un, però no pas l’únic. I mentre hi havia coses de les quals no volia parlar, s’entretenia a descriure els detalls més mínims de coses que no tenien cap importància. Com que no l’havia vist parlar mai amb tant entusiasme, la vaig deixar fer.

Quan es van fer les onze em vaig començar a amoïnar. Ja feia més de quatre hores que parlava sense parar. Jo havia de començar a pensar en l’últim tren per tornar a la residència, que tancava a les dotze. Vaig esperar el moment oportú i la vaig interrompre.

—Hauré de fer un pensament. He d’agafar l’últim tren —vaig dir mirant el rellotge.

Va ser com si no sentís les meves paraules. O, si les va sentir, no les va entendre. Va callar un instant, però de seguida va continuar xerrant. Rendint-me, em vaig posar més còmode i em vaig beure el que quedava de la segona ampolla de vi. Em va semblar que valia més que la deixés parlar tant com volgués. Després ja veuria si podia agafar l’últim tren i tornar a la residència.

Però no va parlar gaire més. Quan me’n vaig adonar, ja havia parat. L’última paraula que havia dit surava en l’aire com si l’haguessin arrencat d’algun lloc. De fet, no havia parat de parlar: les seves paraules s’havien esvaït. Era com si volgués continuar però no pogués. Alguna cosa s’havia espatllat, o potser l’havia espatllat jo. Potser era que les meves paraules li havien arribat, les havia entès al cap d’una estona i li havien fet perdre l’energia que l’havia fet parlar durant tot el vespre. Es va quedar amb els llavis mig tancats i mirant-me amb uns ulls abstrets. Semblava una màquina que algú hagués desendollat mentre funcionava. Tenia els ulls entelats per una mena de membrana opaca.

—No et volia interrompre —vaig dir—. Però és que comença a ser tard i…

Una llàgrima molt grossa li va relliscar per la galta i va caure fent molt soroll sobre la funda d’un disc. Un cop va caure la primera, no hi va haver manera d’aturar les altres. Es va inclinar cap endavant, posant les mans a terra, i va rompre a plorar amb tanta força que semblava que vomités. Era la primera vegada que veia plorar algú amb tanta virulència. Vaig allargar la mà i li vaig tocar l’espatlla, que li tremolava lleument. Llavors, de manera gairebé inconscient, la vaig abraçar, però va continuar tremolant i plorant en silenci. La samarreta em va quedar xopa amb les seves llàgrimes i amb l’escalf del seu alè. Al cap de poc, va començar a moure els dits per la meva esquena com si hi busqués alguna cosa important que hi hagués hagut sempre. Jo l’aguantava amb el braç esquerre, mentre amb la mà dreta li amoixava els cabells, suaus i llisos. Vaig estar així una bona estona, esperant que parés de plorar. El seu plor, però, no es va aturar.

Aquella nit vaig dormir amb la Naoko. No sé si vaig fer bé o no. Fins i tot ara que han passat gairebé vint anys continuo sense saber-ho. Potser no ho sabré mai. Però en aquell moment era l’únic que podia fer. Ella estava inquieta i confusa, i volia que la calmés. Vaig apagar el llum i li vaig anar traient la roba a poc a poc, amb tendresa. Jo també em vaig despullar i la vaig abraçar. Malgrat la pluja, era una nit prou càlida perquè tot i estar despullats no tinguéssim fred. Ens vam tocar a les fosques, en silenci. Li vaig fer petons i li vaig acariciar els pits. Ella em va agafar el penis erecte. La seva escletxa estava calenta i humida, a punt per rebre’m.

Amb tot, quan hi vaig entrar li va fer molt mal. Li vaig preguntar si era la primera vegada, i ella va fer que sí amb el cap. Em vaig quedar desconcertat. Em pensava que amb en Kizuki ja ho havien fet moltes vegades. Vaig entrar fins al fons i m’hi vaig estar una bona estona sense moure’m, només abraçant-la. Quan va semblar que es calmava, em vaig començar a moure a poc a poc fins que em vaig córrer. Al final la Naoko em va agafar ben fort i va deixar anar un crit. No havia sentit mai un crit d’orgasme tan trist.

En acabat li vaig preguntar per què no ho havia fet mai amb en Kizuki. No l’hi hauria d’haver preguntat. Va deixar d’abraçar-me i altre cop es va posar a plorar en silenci. Jo vaig treure el futon de l’armari, el vaig estendre a terra i l’hi vaig fer entrar. Vaig fumar una cigarreta mentre mirava com la pluja d’abril continuava caient al carrer.

Al matí ja no plovia. La Naoko estava adormida d’esquena a mi. O potser no havia dormit en tota la nit. Fos com fos, no va dir ni una paraula. Tenia el cos ben rígid, com si estigués congelada. Vaig provar de parlar-li unes quantes vegades, però no em va contestar ni es va moure. Vaig estar molta estona mirant-li l’espatlla nua, però al final em vaig rendir i vaig decidir llevar-me.

A terra hi havia les fundes dels discos, els gots, les ampolles de vi i el cendrer que havíem deixat a la nit. Damunt la taula hi quedava la meitat del pastís enfonsat. Vaig recollir les coses que hi havia escampades per terra i vaig beure dos gots d’aigua de l’aixeta. Al damunt de l’escriptori hi havia un diccionari i una taula de les conjugacions dels verbs en francès. A la paret del davant de l’escriptori hi havia un calendari sense fotografies ni dibuixos, només amb els dies del mes. No hi havia cap nota ni cap dia marcat.

Vaig arreplegar la roba de terra i em vaig vestir. La part del davant de la samarreta encara estava humida i freda. En acostar-me-la a la cara vaig sentir l’olor de la Naoko. Vaig agafar el bloc que hi havia a l’escriptori i li vaig deixar una nota: «Quan estiguis més tranquil·la voldria parlar amb tu. Truca’m aviat, sisplau. Felicitats». Després de mirar altre cop la seva espatlla, vaig sortir del pis i vaig tancar la porta sense fer soroll.

Vaig passar una setmana sense notícies seves. Com que al pis no hi tenia telèfon, el diumenge al matí vaig decidir agafar el tren i arribar-me a Kokubunji. No era a casa, i la placa amb el seu nom havia desaparegut de la porta. Les finestres i els finestrons estaven tancats i barrats. El porter em va dir que havia deixat el pis feia tres dies i que no sabia on s’havia traslladat.

Vaig tornar a la residència i li vaig escriure una carta molt llarga a l’adreça de Kobe. Fos on fos, els seus pares l’hi farien arribar.

Li vaig escriure sincerament el que sentia. Li deia que encara hi havia moltes coses que no entenia i que, per molt que m’hi esforcés, tardaria força a entendre-les. M’era impossible dir-li on em trobaria quan les entengués, de manera que no podia demanar-li ni prometre-li res, i no valia la pena que intentés escriure paraules boniques. Per començar, ens coneixíem ben poc. Tot i així, si em donava temps, jo m’esforçaria al màxim i segur que a la llarga ens acabaríem coneixent bé. En tot cas, volia veure-la i parlar amb calma. En perdre en Kizuki, jo m’havia quedat sense l’única persona amb qui podia parlar amb sinceritat dels meus sentiments, i a ella segur que li havia passat el mateix. Potser ens necessitàvem més del que ens pensàvem. Per això la nostra relació s’havia desviat tant i, en certa manera, s’havia espatllat. Potser no hauria d’haver fet el que vaig fer, però m’havia semblat l’única opció: l’afecte i la tendresa que havia sentit per ella aquella nit no els havia sentit mai per ningú. Finalment li demanava que em contestés, que necessitava la seva resposta fos quina fos.

No vaig rebre cap resposta.

Sentia que dins meu hi faltava alguna cosa, hi tenia una mena de forat que no podia omplir de cap manera. Em notava el cos estranyament lleuger i els sorolls ressonaven amb una mena de buidor. Anava a la universitat més sovint que abans i no feia cap campana. Les classes eren avorrides i no parlava amb cap company, però no tenia res millor a fer. M’asseia a primera fila i escoltava, no parlava amb ningú i menjava sol. Vaig deixar de fumar.

A final de maig va començar la vaga d’estudiants. Cridaven a favor de desmantellar la universitat. Endavant, pensava jo, ¿per què no ho feu? Desmunteu-ho tot, xafeu-ho, escampeu-ho pertot arreu. A mi m’és ben igual. Em traureu un pes de sobre, i després ja m’espavilaré. Si cal, ja us ajudaré. Vinga, feu-ho.

Quan van tancar el campus i es van suspendre les classes, vaig començar a treballar en una empresa de transports. Havia d’anar amb el conductor del camió i ajudar-lo a carregar i descarregar. Era més pesat del que em pensava i els primers dies em costava llevar-me del mal que em feia tot, però estava ben pagat, i mentre em movia i estava enfeinat no notava aquell buit dins meu. Treballava cinc matins en aquesta empresa i tres tardes a la botiga de discos. Les tardes que estava lliure les passava a l’habitació, llegint i bevent whisky. El Soldat d’Assalt era abstemi i no suportava l’olor d’alcohol, de manera que quan va veure que m’estirava al llit amb el whisky em va dir que aquella pudor no el deixava estudiar i em va demanar que me n’anés a beure a un altre lloc.

—Vés-te’n tu —li vaig dir.

—Ja… ja saps que dins la residència no es pot beure, ¿oi?

—Vés-te’n tu, si vols —vaig repetir.

No va dir res més, però ja havia aconseguit fer-me emprenyar. Me’n vaig anar a beure sol al terrat.

Al juny vaig escriure una altra carta ben llarga a la Naoko i la vaig enviar altre cop a l’adreça de Kobe. Li deia si fa no fa el mateix que a la primera, i al final hi afegia que esperar la seva resposta se’m feia insuportable i que només volia saber si l’havia ofès. Després d’enviar-la, vaig notar com si el forat que tenia a dins s’hagués fet una mica més gros.

Aquell mes també vaig sortir dues vegades a lligar amb en Nagasawa, i totes dues vegades va ser ben fàcil. Quan vaig intentar despullar-la al llit de l’hotel, la primera noia va oposar resistència, però quan vaig desistir i em vaig posar a llegir va ser ella qui se’m va acostar tota dòcil. Pel que fa a la segona, després que ho féssim em va començar a fer preguntes de tota mena: amb quantes noies m’havia ficat al llit, de quina ciutat era, a quina universitat anava, quina música m’agradava, si havia llegit les novel·les d’Osamu Dazai, on aniria si pogués fer un viatge a l’estranger o si no trobava que tenia els mugrons més grossos que les altres noies. Jo li vaig anar contestant el primer que em passava pel cap fins que em vaig adormir. L’endemà al matí va voler que esmorzéssim junts. Vam anar a una cafeteria i vam demanar el menú del matí: cafè, torrades i ous, tot ben dolent. Durant l’esmorzar va continuar l’interrogatori: de què treballava el meu pare, si a l’institut havia tret bones notes, de quin mes era, si havia menjat mai granotes, etcètera. Em va fer venir mal de cap, i tan bon punt vam acabar li vaig dir que havia d’anar a treballar.

—¿I no ens tornarem a veure? —em va preguntar entristida.

—Segur que un dia d’aquests ens trobem en algun lloc —li vaig dir abans d’anar-me’n.

Quan em vaig quedar sol em vaig preguntar què coi estava fent. Allò no estava bé, però malgrat el fàstic que em feia no ho podia deixar. El meu cos estava afamat i assedegat, volia companyia. Sempre que estava amb alguna noia pensava en la Naoko: en el seu cos clar que es movia en la foscor, en la seva respiració, en el soroll de la pluja… I com més hi pensava, més fam i més set tenia el meu cos. Vaig pujar al terrat amb l’ampolla de whisky i em vaig preguntar cap on anava.

A primers de juliol va arribar una carta de la Naoko. Era molt curta.

Vaig llegir aquesta carta més de cent vegades, i cada vegada que ho feia m’envaïa aquella tristor insuportable que sentia quan la Naoko es quedava mirant-me als ulls. Era un sentiment tenebrós que no podia amagar ni endur-me enlloc. Era com el vent: no pesava gens, no tenia forma i ni tan sols servia per embolicar-m’hi el cos. El paisatge desfilava a poc a poc davant els meus ulls, però no sentia el que deia.

Continuava passant els dissabtes a la nit assegut al vestíbul de la residència. No esperava cap trucada, però tampoc tenia res a fer. Posava el partit de beisbol que feien a la televisió i feia veure que el mirava. Llavors anava dividint en dos l’immens espai que hi havia entre la televisió i jo fins que em quedava un espai prou petit perquè m’hi cabés la mà.

A les deu apagava la televisió, pujava a l’habitació i me n’anava a dormir.

Cap a final de juliol el Soldat d’Assalt em va regalar una cuca de llum.

Me la va donar en un pot de cafè instantani amb la tapa foradada i una mica d’aigua i herba a dins. Com que encara era clar, semblava un insecte qualsevol que hagués trobat en un estany, però ell em va assegurar que era una cuca de llum. Va dir que sabia com eren, i com que jo no tenia cap motiu per no creure’l, li vaig donar la raó. Aquell animaló feia cara de son, però anava provant de pujar per la paret de vidre fins que relliscava, queia al fons del pot i ho tornava a intentar.

—L’he trobat al jardí —em va dir.

—¿Al de la residència? —vaig fer jo, sorprès.

—És clar. ¿Saps l’hotel d’aquí al costat? A l’estiu n’avien al jardí per als clients. Segur que ha vingut d’allà —va dir mentre encabia roba i llibres a la seva bossa negra.

Ja feia unes quantes setmanes que havien començat les vacances d’estiu, i ell i jo érem dels pocs estudiants que quedaven a la residència. Jo no tenia ganes de tornar a Kobe i vaig continuar treballant, i ell s’havia quedat per fer unes pràctiques. En acabar-les, però, també se’n va tornar a casa, a la prefectura de Yamanashi.

—L’hi pots regalar a alguna noia —va fer—. Segur que li agrada.

—Gràcies —li vaig dir.

Quan es va fer fosc la residència es va quedar en silenci, com si fos un edifici en ruïnes. Havien arriat la bandera i es veien els llums encesos a les finestres del menjador. Quan hi havia pocs estudiants només n’encenien la meitat: il·luminaven la banda esquerra i deixaven la dreta a les fosques. Així i tot, em va arribar l’olor del sopar: alguna mena d’estofat.

Vaig agafar el pot amb la cuca de llum i vaig pujar al terrat, on no hi havia ni una ànima. Penjada al fil d’estendre, una samarreta blanca que algú s’havia oblidat voleiava amb el vent del capvespre com la despulla d’un insecte gegant. Vaig pujar per una escala de ferro que hi havia en un racó del terrat i em vaig enfilar al dipòsit d’aigua, que retenia bona part de l’escalfor que havia absorbit durant tot el dia. Vaig seure en l’espai reduït que hi havia damunt el dipòsit i em vaig recolzar a la barana. Tenia la lluna, blanca i gairebé plena, just al meu davant. A la dreta es veien els llums de Shinjuku i a l’esquerra els d’Ikebukuro. Els fars dels cotxes formaven un riu de llum que unia tots dos barris. Els carrers estaven coberts per un núvol de remors diverses.

La cuca brillava lleument al fons del pot. Feia una llum feble i pàl·lida. Feia molts anys que no en veia, però el record que en tenia era que emetien una llum molt clara que contrastava amb la foscor de les nits d’estiu, i aquella imatge viva i brillant era la que havia tingut durant tot aquell temps.

Vaig pensar que aquella potser estava a punt de morir-se. Vaig sacsejar el pot unes quantes vegades. En picar contra el vidre va provar de volar, però continuava fent una llum fluixa.

Vaig pensar en l’última vegada que n’havia vist. ¿On era? Em vaig recordar del paisatge, però no pas de quan ni d’on havia estat. Vaig sentir el soroll de l’aigua en la foscor. Hi havia una resclosa com les d’abans, feta d’obra, amb una comporta que s’obria i es tancava amb una manovella. No era un riu gaire ample, i les herbes de les vores gairebé tapaven tota l’aigua. Era una nit fosca com una gola de llop, i en apagar la llanterna no veia ni on trepitjava. Sobre la resclosa hi volaven centenars de cuques de llum que es reflectien a la superfície de l’aigua com espurnes incandescents.

Vaig tancar els ulls i per uns instants em vaig submergir en la foscor d’aquella nit llunyana. Vaig sentir el vent amb molta claredat. No era gaire fort, però bufava al meu voltant deixant uns rastres estranyament brillants. Quan vaig obrir els ulls, la foscor d’aquella nit d’estiu s’havia fet una mica més intensa.

Vaig destapar el pot i vaig posar la cuca de llum a la vora del dipòsit d’aigua, que no feia més de dos dits d’ample. Estava una mica perduda. Vacil·lant, va fer una volta a un cargol de ferro tot trepitjant unes crostes de pintura cargolades. Va anar avançant cap a la dreta fins que es va trobar amb el pas barrat, i llavors va tornar cap a l’esquerra. Finalment es va enfilar a la cabota del cargol i s’hi va aclofar. Es va quedar immòbil, com si s’hagués mort.

Encara recolzat a la barana, vaig poder observar la cuca de més a prop. Tant ella com jo ens vam quedar quiets una bona estona. Només el vent continuava bufant al voltant nostre i feia cruixir les incomptables fulles de la zelkova.

Em vaig esperar una eternitat.

La cuca no es va envolar fins al cap de molta estona. Com si de sobte s’hagués recordat d’alguna cosa, va desplegar les ales i, en un tres i no res, va passar per damunt la barana i es va quedar flotant en la pàl·lida foscor. Llavors, com si hagués de recuperar el temps perdut, va descriure un arc molt ràpid al voltant del dipòsit i, després de quedar-se un moment suspesa en l’aire per veure com el vent esborrava la línia de llum que acabava de deixar al seu darrere, se’n va anar volant cap a l’est.

Quan la cuca va desaparèixer, el seu rastre de llum es va quedar una bona estona dins meu. Vaig tancar els ulls i vaig veure com la seva llum feble i apagada errava per la foscor com una ànima que ha perdut el nord.

Vaig allargar la mà cap a aquella foscor diverses vegades, però els meus dits no van tocar res. Aquella llum lívida sempre era una mica més enllà.