4

XAHRAZAD

Cada cop que feien l’amor, ella explicava a en Habara una història interessant i estranya, com la reina Xahrazad de Les mil i una nits. Evidentment, i a diferència del llibre, en Habara no tenia cap intenció de decapitar-la a l’alba (a més que ella no es quedava mai al seu costat fins l’endemà al matí). Si li explicava aquelles històries era perquè volia. Segurament també ho feia per consolar-lo una mica a ell, que estava obligat a viure sol i tancat en aquella casa. Amb tot, en Habara suposava que no ho feia només per distreure’l sinó també perquè li agradava explicar històries a un home dins el llit, especialment en els moments íntims i llangorosos de després de fer l’amor.

Per això en Habara li deia Xahrazad. Davant d’ella no feia servir mai aquest nom, però els dies que rebia la seva visita escrivia Xahrazad amb bolígraf al petit diari que portava. També hi consignava la història que ella li explicava, però molt resumida, de manera que si algú ho llegia després no entengués de què anava.

En Habara no sabia si les històries que li explicava la Xahrazad eren reals, inventades o mig reals i mig inventades. Li era impossible distingir-ho. En aquelles històries, la realitat i la ficció, l’observació i la fantasia, estaven barrejades d’una manera inextricable. Per això no es preocupava gens de si eren autèntiques o no, i les escoltava amb tota la innocència. Ben mirat, quina importància podia tenir per a ell en aquell moment que fossin veritat, mentida o una barreja de totes dues coses?

Fos com fos, la Xahrazad tenia el do d’explicar unes històries que captivaven qui les escoltava. Tant era el tipus d’història que fos: explicades per ella, totes eren especials. El to, les pauses, el ritme, tot era perfecte. Atrapava l’atenció de l’oient, el turmentava cruelment, l’obligava a pensar i a especular, i finalment li donava exactament el que esperava. Hi tenia tanta traça que, encara que només fos momentàniament, aconseguia que qui l’escoltava s’oblidés de la realitat. Esborrava per complet els records desagradables o les preocupacions que no et venia de gust recordar, talment com si passés un drap humit per una pissarra. «Què més es podia demanar?», pensava en Habara. De fet, allò era tot el que ell desitjava en aquell moment.

La Xahrazad tenia trenta-cinc anys, quatre més que en Habara. Era mestressa de casa (tot i que tenia el títol d’infermera i de tant en tant l’avisaven per a alguna feina), i tenia dos fills que encara feien primària. El seu marit treballava en una empresa normal. Vivia en una casa que quedava a vint minuts en cotxe. Això era almenys el que ella li havia explicat, i aquella era (gairebé) tota la informació personal que li havia donat. Evidentment, en Habara no tenia manera de comprovar si era veritat o mentida. Tot i així, no tenia cap motiu per posar-ho en dubte. No li havia dit mai com es deia. «No tens cap necessitat de saber el meu nom, oi?», li havia dit. I tenia raó. Per a ell era la Xahrazad, i ja li anava bé. Ella tampoc no li havia dit mai pel nom (si bé segurament sabia com es deia). Anava amb compte d’evitar-lo, com si pronunciar-lo fos una cosa malastruga o inapropiada.

La miressis com la miressis, la Xahrazad no s’assemblava gens a la preciosa reina de Les mil i una nits. Era la típica mestressa de casa d’una ciutat de províncies, i era evident que havia entrat en la mitjana edat. Començava a tenir algun tou de carn sobrera aquí i allà (com una mena de massilla per tapar forats), feia una mica de papada i se li veia alguna arruga de cansament al voltant dels ulls. El pentinat, la roba i el maquillatge no eren del tot descurats, però tampoc res de l’altre món. No tenia una fesomia lletja, però hi faltava un centre, de manera que la impressió que causava era més aviat indefinida. La majoria de persones que es creuaven amb ella pel carrer o hi compartien un ascensor no devien fixar-s’hi. Deu anys enrere potser havia estat una noia bufona i animada. Potser fins i tot alguns nois s’havien girat per mirar-la. Però, fos com fos, en algun punt determinat havia caigut el teló sobre aquells dies i, de moment, no semblava que s’hagués de tornar a aixecar.

La Xahrazad visitava «la casa» dos cops per setmana. No tenia cap dia fixat, però no hi anava mai en cap de setmana. Els caps de setmana els devia passar amb la família. Sempre trucava una hora abans d’aparèixer. Anava a comprar menjar per a en Habara en un supermercat del barri, i l’hi portava amb el cotxe, un Mazda petit i de color blau. Era un model vell, amb les rodes ben negres i un bon bony al para-xocs de darrere. Aparcava a l’espai reservat de «la casa», obria la porta del darrere del cotxe, en treia les bosses i trucava al timbre. Després de mirar per l’espiell, en Habara feia girar el pany, despassava la cadena i obria la porta. Ella anava directa a la cuina i posava el menjar a la nevera. Llavors feia la llista del que havia de comprar el pròxim cop. Com a bona mestressa de casa, feia la feina sense encantar-se i sense fer moviments inútils. Ho endreçava tot amb posat seriós, gairebé sense parlar.

Quan acabava, i sense que cap dels dos digués res, anaven naturalment cap a l’habitació, com arrossegats per un corrent invisible. Encara en silenci, la Xahrazad es treia la roba ben de pressa i es ficava al llit amb en Habara. Tots dos s’abraçaven sense dir res i procedien a fer l’amor com si estiguessin complint una tasca que els haguessin encomanat. Quan ella tenia la regla, feia servir la mà per arribar al mateix objectiu. Els seus gestos destres i una mica d’anar per feina recordaven a en Habara que tenia el títol d’infermera.

Després de fer l’amor, es quedaven estirats i parlaven. O, més ben dit, ella parlava i ell l’escoltava, assentint amb el cap quan tocava i fent alguna pregunta breu de tant en tant. I llavors, quan el rellotge marcava dos quarts de cinc, la Xahrazad deixava la història encara que estigués a mitges (d’alguna manera, sempre es feia l’hora quan la història arribava al clímax), sortia del llit, es posava la roba que havia deixat escampada per terra i es preparava per marxar. Havia d’anar a casa a fer el sopar, deia.

En Habara l’acomiadava a la porta, passava la cadena i mirava per una escletxa de les cortines com marxava amb aquell cotxe blau i brut. A les sis es preparava un sopar senzill amb el que tenia a la nevera i se’l menjava tot sol. Havia treballat un quant temps de cuiner, de manera que no li costava gens fer-se els àpats. Sopant bevia una Perrier (no tocava l’alcohol) i després, mentre es prenia un cafè, mirava una pel·lícula en DVD o llegia algun llibre (li agradaven els llibres llargs, sobretot els que havia de llegir diversos cops per entendre’ls). No tenia gran cosa més per fer. No tenia ningú amb qui parlar. No tenia ningú a qui trucar. Com que no tenia ordinador, tampoc no tenia accés a Internet. No li portaven cap diari, i no mirava la televisió (tenia un bon motiu per no fer-ho). Evidentment, tampoc no podia sortir. Si la Xahrazad deixava de venir, perdria qualsevol contacte amb el món exterior i es convertiria literalment en un nàufrag en una illa deserta.

Aquella possibilitat, però, no l’inquietava. Si passava, pensava, ja s’espavilaria tot sol. Seria una situació complicada, però d’una manera o altra ja se’n sortiria. «No és que estigui sol en una illa deserta», pensava. Jo sóc una illa deserta. Estava acostumat a estar sol. La soledat no li afectava l’ànim. El que li feia por, en canvi, era que si allò passava ja no podria parlar més al llit amb la Xahrazad. O, per ser més exactes, que ja no podria sentir la continuació de la història que li estava explicant.

Des que s’havia instal·lat a «la casa», en Habara havia començat a deixar-se barba. La tenia força espessa. Ho havia fet per canviar d’aspecte, però no tan sols per això. Un dels motius principals que l’havia dut a deixar-se’n havia estat l’avorriment. Amb la barba podia passar-se la mà pel mentó, per les patilles i per sota el nas i delectar-se en aquell tacte. També podia passar l’estona arreglant-se-la amb les tisores o la maquineta. No se n’havia adonat fins llavors, però portar barba era una bona manera de combatre l’avorriment.

—En una vida anterior vaig ser una llamprea —va dir un dia la Xahrazad quan eren al llit. Ho va dir com si res, com qui anuncia que el pol nord és molt al nord.

En Habara no tenia ni idea de quina mena d’animal eren ni de quina forma tenien les llamprees. Per això no va dir res.

—Saps com ho fan les llamprees per menjar-se una truita de riu? —va preguntar ella.

En Habara va dir que no ho sabia. De fet, no havia sentit mai que les llamprees mengessin truites de riu.

—Les llamprees no tenen mandíbula. Això és el que les distingeix de les anguiles.

—Eh? Les anguiles tenen mandíbula?

—No n’has vist mai cap? —va fer ella, sorpresa.

—A vegades en menjo, però no m’he fixat mai si tenen mandíbula o no.

—Doncs el pròxim cop fixa-t’hi. Pots anar a l’aquari. Les anguiles tenen mandíbula i dents. Les llamprees, en canvi, no tenen ni mandíbula. Tenen la boca com una ventosa. La fan servir per enganxar-se a les roques del fons dels rius o dels llacs, i es queden allà surant de cap per avall, com si fossin algues.

En Habara es va imaginar un munt de llamprees de cap per avall, agitant-se com les algues al fons d’un estany. Li va semblar una imatge separada de la realitat, tot i que sabia que a vegades la realitat podia semblar d’allò més irreal.

—De fet, les llamprees viuen barrejades amb les algues. S’hi amaguen. Llavors, quan una truita els passa per sobre, s’aixequen de cop i se li aferren a la panxa. Amb la ventosa. S’hi aferren ben fort, com si fossin sangoneres, i la parasiten. Dins la boca hi tenen una llengua amb dentetes que fan servir com un raspador per fer un forat a la panxa de la truita i se li van menjant la carn.

—No m’agradaria ser una truita —va dir en Habara.

—Els romans tenien vivers de llamprees, i hi llançaven els esclaus impertinents perquè se’ls mengessin de viu en viu.

En Habara va pensar que tampoc no li agradaria ser un esclau romà. Evidentment, no li agradaria ser un esclau de cap època.

—El primer cop que vaig veure llamprees va ser en una excursió a l’aquari, quan encara feia primària —va dir la Xahrazad—. Quan vaig llegir la descripció de com vivien, vaig saber de sobte que en una vida anterior havia estat llamprea. En tinc un record molt clar. Un record d’estar dins l’aigua, aferrada a una roca, agitant-me amagada entre les algues, i mirant tot de truites grasses que em passaven per sobre.

—I no recordes com te les menjaves?

—No, això no.

—Millor —va dir en Habara—. I això és tot el que recordes de quan eres una llamprea? Que suraves al fons d’un llac?

—És impossible recordar-ho tot d’una vida anterior —va dir ella—. Amb una mica de sort, en recordes una part mínima. És com si de sobte poguessis veure per un foradet què hi ha a l’altra banda d’una paret. I només per un breu instant. Tu recordes alguna cosa d’una vida anterior?

—No, res de res —va respondre en Habara. Francament, no tenia cap ganes de recordar res de cap vida anterior. En tenia més que prou amb la realitat de la vida d’ara.

—No s’hi estava gens malament, al fons d’un llac. Aferrada a una roca amb la boca, de cap per avall, i veient passar els peixos per sobre. Una vegada fins i tot vaig veure una tortuga gegant. Vista des de sota, era enorme i fosca, com la nau dels dolents de Star Wars. També veia ocells de color blanc, amb el bec llarg i punxegut, que s’abatien sobre els peixos com si fossin assassins professionals. Des del fons del llac, semblaven núvols que travessaven el cel blau. Com que nosaltres érem al fons de tot, amagades entre les algues, estàvem fora de perill.

—I encara ho veus, això?

—Com si fos ara —va dir la Xahrazad—. La llum que hi havia, la força del corrent. Fins i tot recordo el que pensava. A vegades, fins i tot em puc submergir en aquell paisatge.

—Recordes el que pensaves?

—Sí.

—Vols dir el que pensaves en aquell moment?

—Clar.

—I què pensen les llamprees?

—Les llamprees pensen coses molt de llamprees. Temes de llamprees en un context de llamprees. Però és impossible traduir-ho en paraules. Són coses que només existeixen dins l’aigua. Com quan era un nadó i era dins el ventre matern. Sé que pensava coses, però és impossible expressar-les amb les paraules que fem servir aquí fora. No?

—A veure, vols dir que també recordes el que pensaves quan eres a la panxa de la teva mare? —va dir en Habara, sorprès.

—És clar —va dir com si res la Xahrazad, que va moure una mica el cap sobre el pit d’ell—. Tu no te’n recordes?

En Habara va dir que no se’n recordava.

—Doncs un dia te’n parlaré. De quan era al ventre matern.

Aquell dia, en Habara va apuntar «Xahrazad, llamprees, vida anterior» al diari. Encara que ho llegís algú altre, no entendria res.

En Habara feia quatre mesos que coneixia la Xahrazad. L’havien enviat a aquella «casa» en una petita ciutat de províncies del nord de Kanto, i ella, que vivia a prop, havia estat designada com la «persona de contacte». Com que no podia sortir, ella era l’encarregada de comprar-li el menjar i les coses que necessitava, i de dur-l’hi tot a la «casa». També li comprava els llibres i les revistes que volia llegir, i els CD que volia escoltar. A vegades també li portava alguna pel·lícula en DVD que escollia ella mateixa (tot i que en Habara no acabava d’entendre quin criteri seguia).

I, quan tot just feia una setmana que estava instal·lat a «la casa», ella també l’havia dut al llit com si fos la cosa més natural del món. Ja hi havia preservatius preparats. Potser era una de les «activitats de suport» que li havien encomanat. Fos com fos, era una cosa que ella li havia proposat de manera natural, sense mostrar-se torbada ni dubtosa, i que ell havia acceptat sense oposar resistència. S’havia ficat al llit seguint el que ella li indicava i li havia fet l’amor sense entendre gaire què passava.

No es pot dir que la manera de fer-ho de la Xahrazad fos gaire apassionada, però tampoc no ho feia només per complir l’expedient. Encara que al principi fos una tasca que li haguessin demanat (o que li haguessin recomanat de fer), era com si a partir d’un moment determinat hagués començat a passar-s’ho bé (encara que fos només parcialment). En Habara havia notat algunes reaccions físiques subtils i se n’havia alegrat. Al capdavall, no era una bèstia engabiada sinó una persona dotada amb la capacitat de sentir. I, tot i que el sexe només per desfogar-se era necessari, no era gens satisfactori. Amb tot, no sabia determinar fins a quin punt la Xahrazad considerava fer-s’ho amb ell com una part de les seves obligacions, ni a partir de quin punt s’ho prenia com un acte que entrava en l’àmbit de la seva vida privada.

I això no li passava tan sols amb el sexe. En totes les accions habituals que la Xahrazad feia per ell, en Habara era incapaç de distingir on s’acabava el deure i on començava la bona voluntat (si és que se’n podia dir així). En general, la Xahrazad era una dona que no mostrava els seus sentiments ni les seves intencions. Per exemple, gairebé sempre duia unes calces de cotó senzilles, sense cap ornament, la mena de calces que en Habara s’imaginava que portaven totes les mestresses de casa entrades en la trentena (tot i que allò no era sinó una suposició seva, ja que fins llavors mai no havia tingut relacions amb cap mestressa de casa d’aquella edat) i que semblaven comprades en una botiga de roba a l’engròs. Hi havia dies, però, que es presentava amb unes calces sofisticades i provocatives. Unes calces de seda delicades, de tons foscos i amb farbalans, que en Habara no tenia ni idea d’on es podia haver comprat però que era evident que eren de luxe. En Habara era incapaç d’endevinar quins sentiments s’amagaven darrere aquells canvis tan sobtats.

Una altra de les coses que el sorprenien era el fet que el sexe anés sempre tan unit amb les històries que li explicava. Semblava impossible que pogués haver-hi una cosa sense l’altra. Era la primera vegada que en Habara tenia una experiència com aquella, en què se sentia profundament lligat, gairebé cosit, a una persona que no l’atreia gaire i amb qui no tenia unes relacions sexuals gaire apassionades. Allò el tenia una mica confós.

—Quan era una adolescent —li va dir un dia la Xahrazad dins el llit, com si li fes una confessió—, vaig començar a entrar en cases buides.

Com amb la majoria d’històries que li explicava, en Habara es va quedar sense saber què dir.

—Tu has entrat mai en cap casa buida?

—Diria que no —va respondre en Habara, amb la veu seca.

—Quan ho fas una vegada, ja no pots parar.

—Però és il·legal.

—Exacte. Si et descobreixen, et poden detenir. La violació de domicili amb robatori (o amb intent de robatori) és un delicte greu. Però, encara que sàpigues que no està bé, t’hi enganxes.

En Habara es va quedar en silenci, esperant que continués.

—El millor de quan entres en una casa on no hi ha ningú és el silenci —va prosseguir la Xahrazad—. No sé per què, però hi ha un silenci absolut. Potser és el lloc més silenciós del món. A mi m’ho semblava. Quan m’asseia a terra i em quedava immòbil enmig d’aquella calma, podia tornar fàcilment a la vida de llamprea. Era una sensació fantàstica. Ja t’havia explicat que en una vida anterior havia estat una llamprea, oi?

—Sí.

—Doncs era el mateix. Enganxava la boca en ventosa a una roca, em posava de cap per avall i deixava que el cos i la cua s’agitessin a mercè del corrent, com les algues del voltant. Tot estava molt tranquil; no se sentia ni un soroll. Potser era perquè no tenia orelles. Els dies que feia sol, els rajos travessaven la superfície de l’aigua ben rectes, com si fossin sagetes, i de tant en tant es desfeien en forma de prismes brillants. Una mica més amunt d’on era suraven lentament tot de peixos de diferents formes i colors. I jo no pensava res. O, més ben dit, només pensava les coses típiques que pensen les llamprees. Eren unes idees una mica vagues, però molt pures. No eren transparents, però no hi havia cap mena d’impuresa. Era jo i no era jo a la vegada. Era fantàstic ser en un lloc com aquell.

La Xahrazad havia entrat per primer cop en una casa buida quan feia segon de batxillerat. Anava a un institut públic de la ciutat i estava enamorada d’un noi de la seva classe. Era un noi alt, que jugava a futbol i treia molt bones notes. No es podia dir que fos molt guapo, però era polit i molt agradable. Però, tal com passa sovint en els amors de les noies d’institut, era un amor no correspost. A ell l’atreia una altra noia de la classe, i no es fixava gens en la Xahrazad. No li parlava mai, i era molt possible que ni tan sols fos conscient que anaven a la mateixa classe. Tot i així, ella no se’l podia treure del cap. Sempre que el veia li costava respirar, i algun cop fins i tot havia estat a punt de vomitar. Si no feia res, perdria el cap. Però confessar-li el seu amor era impossible. No hauria servit de res.

Un dia la Xahrazad es va saltar les classes i se’n va anar a casa d’aquell noi. Era a menys d’un quart a peu d’on vivia ella. Abans d’anar-hi, s’havia informat de la seva situació familiar. El pare, que havia treballat en una empresa de ciment, s’havia mort en un accident de trànsit feia uns quants anys. La mare era professora de japonès en un institut públic de la ciutat veïna. La seva germana encara feia secundària. Per tant, durant el dia la casa era buida.

Com era lògic, la porta d’entrada estava tancada amb clau. La Xahrazad va mirar sota l’estora i va trobar-hi una clau. Als barris residencials de les ciutats de províncies pràcticament no hi ha gens de delinqüència, de manera que la gent no hi pateix gaire, a tancar les cases. I la majoria de les famílies deixen una clau sota l’estora o en algun test d’allà a la vora per si algú ha sortit i se l’ha deixat.

Pel que pogués ser, la Xahrazad va trucar al timbre, es va esperar per assegurar-se que no sortia ningú, va mirar bé cap al carrer per comprovar que no la veia cap veí, i llavors va obrir la porta i va entrar. Va tornar a tancar amb clau des de dins. Es va treure les sabates, les va ficar en una bossa de plàstic i les va desar a la motxilla. Llavors va pujar al primer pis, fent tan poc soroll com va poder.

Com s’imaginava, l’habitació d’ell era a dalt. El llit, amb un marc de fusta, estava molt ben fet. Hi havia una prestatgeria plena de llibres, una calaixera per a la roba i un escriptori per estudiar. A la prestatgeria també hi havia una minicadena i uns quants CD. A la paret hi havia penjat un pòster de l’equip de futbol del Barça i una mena de banderí d’algun club, però res més. Ni fotos ni quadres. Només la paret de color crema. A la finestra hi penjava una cortina de color blanc. L’habitació estava neta i endreçada. No hi havia ni llibres ni roba escampats. Els estris que hi havia damunt de l’escriptori també eren tots a lloc. Aquell ordre expressava perfectament el caràcter metòdic del propietari de l’habitació. O potser d’una mare que endreçava cada dia a consciència. O potser de tots dos. Allò va fer posar nerviosa la Xahrazad. Si l’habitació hagués estat desendreçada, ningú no s’hauria adonat de si ella hi tocava res. Va pensar que tant de bo hagués estat feta un desastre. Tal com estava tot, hauria d’anar amb molt de compte. Alhora, però, la netedat i la senzillesa d’aquella habitació, l’ordre que hi regnava, també la van fer posar contenta. Era molt típic d’ell.

La Xahrazad es va asseure a la cadira de l’escriptori i s’hi va quedar una estona, ben quieta. Quan va pensar que ell seia allà a estudiar cada dia, se li va accelerar el cor. Va agafar un per un els estris de damunt de l’escriptori, els va acaronar, els va olorar i se’ls va acostar als llavis. Els llapis, les tisores, el regle, la grapadora, el calendari de taula, tot. Només pel fet que fossin d’ell, aquells objectes tan ordinaris brillaven amb una llum diferent.

Llavors va obrir un per un els calaixos de l’escriptori i va mirar tot el que hi havia. El primer calaix estava dividit en diversos compartiments farcits d’objectes petits i de records. El segon era ple de les llibretes de les assignatures que feia en aquell moment a l’institut, mentre que al tercer (que era el més fondo) hi havia diversos papers, llibretes antigues i exàmens corregits. Gairebé tot eren papers relacionats o amb l’institut o amb l’equip de futbol on jugava. No hi havia res important. No va trobar cap diari ni cap carta. Ni tan sols una trista fotografia. A la Xahrazad li va semblar una mica estrany. Aquell noi no tenia cap mena de vida personal fora de l’institut i del futbol? O potser totes les coses privades les tenia amagades en un lloc on no pogués trobar-les ningú?

Tot i així, només de poder seure al seu escriptori i passar la vista per les llibretes escrites amb la seva lletra, la Xahrazad va quedar ben trasbalsada. Si no parava, potser perdria el seny. Per calmar-se una mica, es va aixecar de la cadira i es va asseure a terra. Llavors va mirar al sostre. Al seu voltant tot estava en silenci. No se sentia cap soroll. I d’aquesta manera va tornar al món de les llamprees.

—L’únic que vas fer va ser entrar a la seva habitació, tocar les seves coses i llavors quedar-te allà quieta? —va preguntar en Habara.

—No —va respondre la Xahrazad—. Vaig fer una cosa més. Volia una cosa d’ell. Volia endur-me una cosa que es posés o que fes servir cada dia. Però no podia ser una cosa important. Si hagués estat important, se n’hauria adonat de seguida. Per això li vaig robar un llapis.

—Només un llapis?

—Sí. Un llapis mig fet servir. Però prenent aquell llapis no n’hi havia prou. Allò hauria estat un simple robatori. No hauria quedat res del fet que ho havia fet jo. I jo era «la Lladre de l’Amor».

«La Lladre de l’Amor», va pensar en Habara. Semblava el títol d’una pel·lícula muda.

—Per això vaig pensar que havia de deixar-hi algun senyal meu, alguna prova que havia estat allà. Una declaració que allò no era un robatori sinó un intercanvi. Però no se m’acudia què podia ser. Vaig remenar les butxaques i la motxilla, però no hi vaig trobar res que pogués servir de senyal. M’hauria agradat tenir alguna cosa preparada, però no hi havia caigut fins llavors. Al final vaig decidir deixar-hi un tampó que duia a la butxaca, sense fer servir, és clar. El portava perquè m’havia de venir la regla. El vaig amagar al fons del tercer calaix, on fos ben difícil de trobar. Que tingués un tampó meu al fons d’un calaix em va excitar molt. Tant, de fet, que la regla em va venir poques hores després.

Un llapis i un tampó, va pensar en Habara. Potser era el que escriuria aquell dia al diari. «“Lladre de l’Amor”, llapis, tampó». No ho entendria ningú.

—Aquell dia només hi vaig estar un quart. No vaig poder quedar-m’hi més temps: era la primera vegada que entrava en una casa buida i tenia por que tornés algú. Vaig mirar bé el carrer per comprovar que no em veia ningú, vaig sortir de la casa, vaig tancar la porta i vaig deixar la clau sota l’estora. Llavors vaig anar a l’institut. Amb el seu llapis com un tresor.

La Xahrazad es va estar una estona en silenci, com si hagués anat enrere en el temps i estigués observant una per una totes les coses que hi havia.

—La setmana que va seguir vaig estar més contenta que mai —va dir la Xahrazad—. Vaig escriure tot de coses sense sentit a la llibreta amb el seu llapis. L’olorava, hi feia petons, me’l posava a la galta, hi passava els dits… A vegades me’l posava a la boca i el xuclava. A mesura que el feia servir s’anava gastant, i em sabia greu, és clar, però no podia estar-me’n. Si s’escurçava massa, vaig pensar, només caldria que anés a buscar-ne un altre. Tenia un munt de llapis començats al pot de damunt de l’escriptori. No s’adonaria que en faltava un. Potser encara tampoc no s’havia adonat que tenia un tampó al fons del tercer calaix. Aquella idea m’excitava molt, em feia sentir un estrany pessigolleig a la part baixa del ventre. Per fer-m’ho passar, havia de fregar els genolls sota la taula. Tant me feia que a la vida real no em mirés mai, que ni tan sols fos conscient de la meva presència. Perquè, sense que se n’adonés, jo m’havia endut una part d’ell.

—Sembla un encanteri —va dir en Habara.

—Sí, en certa manera, potser era una cosa màgica. Me’n vaig adonar més endavant, llegint llibres sobre el tema. Però en aquell moment era una simple estudiant d’institut que no pensava tant. Senzillament em deixava endur pels meus desitjos. De fet, era molt perillós. Si em trobaven en aquella casa buida m’expulsarien immediatament de l’institut, i si la notícia s’escampava em seria impossible continuar vivint a la ciutat. No parava de dir-m’ho, però no servia de res. Em sembla que el cap no em funcionava.

Deu dies després, la Xahrazad va tornar a saltar-se les classes per anar a aquella casa. Eren les onze del matí. Va tornar a trobar la clau sota l’estora i hi va entrar. Va pujar al primer pis. L’habitació també estava impecable, amb el llit molt ben fet. Primer de tot va agafar un llapis fet servir però que fos ben llarg i se’l va ficar a l’estoig amb molta cura. Llavors es va estirar al llit amb cautela. Es va arreglar la vora de la faldilla, va posar les mans sobre el pit i es va quedar mirant el sostre. Aquell era el llit on ell dormia cada dia. En pensar allò, se li va accelerar el cor i se li va alterar la respiració. L’aire no li arribava als pulmons. Tenia el coll sec i irritat, i li feia mal cada cop que respirava.

De seguida es va aixecar del llit, va allisar el cobrellit i, com havia fet el primer cop, es va asseure a terra. Llavors va tornar a mirar al sostre. Es va dir que era massa aviat per estirar-se al seu llit. Era una sensació massa forta.

Aquell cop es va estar quasi mitja hora en aquella habitació. Va treure les llibretes del calaix i se les va mirar per sobre. També va llegir un treball que aquell noi havia fet sobre Kokoro, de Natsume Soseki. Eren els deures de lectura de l’estiu. Estava escrit amb una lletra molt bonica i sense cap falta, tal com es podia esperar d’un alumne que treia tan bones notes. Tenia un excel·lent, és clar. Qualsevol professor que veiés un treball escrit amb aquella lletra li hauria posat un excel·lent, sense ni tan sols llegir el que hi deia.

Llavors la Xahrazad va obrir la calaixera i va mirar tota la roba que hi havia. Calçotets i mitjons. Camises i pantalons. L’equip de futbol. Tot estava molt ben plegat. No hi havia res tacat ni estripat.

Estava tot net i endreçat. Qui era que plegava la roba? Ell? No, segurament la seva mare. Va notar un rampell de gelosia per aquella mare que podia fer allò cada dia per al seu fill.

La Xahrazad va ficar el nas als calaixos i va ensumar tota la roba. Totes les peces feien olor de net i d’haver estat esteses al sol. En va treure una samarreta llisa, de color gris, la va desplegar i se la va acostar a la cara, pensant que potser faria una mica d’olor de suor a les aixelles. Però no en feia gens. Es va estar una bona estona amb aquella samarreta a tocar de la cara, inspirant amb força. Va pensar que la volia. Però era massa perillós. Tota la roba estava massa ben cuidada i endreçada. Ell (o més aviat la seva mare) devia saber el nombre exacte de samarretes que hi havia en aquell calaix. Si en trobava a faltar una, s’armaria un enrenou.

Al final, la Xahrazad es va treure del cap la idea d’endur-se la samarreta. La va plegar ben plegada i la va deixar al calaix. Havia d’anar amb compte. No es podia arriscar. Aquell dia, a més del llapis, es va endur un adhesiu petit amb forma de pilota de futbol que va trobar al fons d’un calaix. Semblava l’escut de l’equip on ell havia jugat quan feia primària. Era un objecte que ja tenia uns quants anys i que no semblava gaire important. Potser no el trobaria a faltar. O potser tardaria a adonar-se’n. Finalment, va mirar l’últim calaix de l’escriptori per veure si encara hi havia el tampó que hi havia amagat. Encara hi era.

La Xahrazad va intentar imaginar-se què passaria si la mare descobria que el fill tenia un tampó al fons d’un calaix. Què pensaria? Li demanaria explicacions? Li preguntaria com era que guardava un tampó al calaix? O mantindria el descobriment en secret, sense parar de fer suposicions fosques? La Xahrazad no sabia quina reacció tindria aquella dona, però va decidir no tocar el tampó d’allà on era. Al capdavall, era el primer senyal que havia deixat en aquella habitació.

Aquell dia va decidir deixar-hi tres cabells seus. La nit abans se’ls havia arrencat, els havia embolicat amb un film de plàstic i els havia ficat en un sobre petit. Va treure el sobre de la motxilla i el va deixar entre els fulls d’una antiga llibreta de matemàtiques del calaix. Eren tres cabells llisos i negres, ni massa curts ni massa llargs. Llevat que es fessin les proves de l’ADN, era impossible saber de qui eren. L’únic que era evident era que pertanyien a una noia jove.

Va sortir de la casa i va anar directa a l’escola, on va arribar just a temps per anar a les classes de la tarda. Altre cop va passar uns deu dies d’allò més contenta i satisfeta. Tenia la sensació que ell li pertanyia una mica més. Però, evidentment, aquella història no es podia acabar tan bé com havia anat fins llavors. Tal com havia admès la mateixa Xahrazad, quan entres una vegada en una casa buida, ja no pots parar.

En arribar en aquell punt de la història, la Xahrazad va mirar el rellotge que hi havia al costat del llit. «He d’anar passant», va dir, com si parlés sola. Va sortir del llit i es va començar a vestir. El rellotge deia que eren les quatre i trenta-dos minuts de la tarda. Es va posar les calces de color blanc, senzilles i sense ornaments, es va cordar els sostenidors a l’esquena, es va posar els texans ben de pressa i es va passar pel cap la dessuadora Nike de color blau marí. Es va rentar bé les mans amb sabó al lavabo, es va raspallar una mica els cabells i va marxar amb el seu Mazda blau.

Quan es va quedar sol, i sense tenir res concret per fer, en Habara es va quedar al llit, rumiant la història que li acabava d’explicar la Xahrazad, com una vaca remenant el remuc. Tal com passava amb la majoria d’històries que li explicava, no tenia ni idea de cap a on tiraria. Tampoc no es podia imaginar com devia ser la Xahrazad quan feia segon de batxillerat. En aquella època encara era prima? Anava amb uniforme, mitjons blancs i trenes?

Com que encara no tenia gana, no es va posar a preparar el sopar. Va intentar llegir el llibre que estava llegint, però no s’hi va poder concentrar. No es podia treure del cap la imatge de la Xahrazad entrant d’amagat a casa del seu company de classe, acostant-se la seva samarreta a la cara, olorant-la. Estava impacient per saber com continuaria la història.

La següent visita de la Xahrazad a «la casa» va ser al cap de tres dies, després del cap de setmana. Com feia sempre, va arribar amb una gran bossa de paper plena de queviures que va endreçar a la cuina. Es va fixar en les dates de caducitat per canviar les coses que hi havia a la nevera, va comprovar les llaunes i els pots que quedaven a l’armari, va mirar com estava de condiments i va fer la llista del que havia de comprar el pròxim cop. Va posar unes quantes ampolles de Perrier a la nevera i, finalment, va deixar els llibres i els DVD que havia portat damunt de la taula.

—Hi ha alguna cosa que vulguis o necessitis?

—No —va respondre en Habara.

Llavors, com sempre, van anar al llit i van fer l’amor. Després d’uns quants preliminars, ell es va posar el preservatiu (ella li havia explicat que, des del punt de vista mèdic, valia més que dugués el preservatiu durant tota la relació), la va penetrar i, després de l’estona que li va semblar adequada, va ejacular. No va ser una relació freda, però tampoc especialment abrandada. Ella sempre vigilava de no implicar-s’hi massa, tal com els instructors d’autoescola vigilen de no implicar-se més del compte en la conducció dels seus alumnes.

Després de comprovar amb ull professional el contingut del preservatiu, la Xahrazad va encetar l’últim capítol de la història.

Després d’entrar a casa d’aquell noi per segona vegada, va tornar a passar deu dies contenta i satisfeta. Duia l’adhesiu en forma de pilota de futbol dins l’estoig, amb el llapis. A mitja classe, de tant en tant tocava l’adhesiu, o mossegava una mica el llapis i en llepava la mina. I pensava en l’habitació del noi. Pensava en l’escriptori on estudiava, en el llit on dormia, en la calaixera on tenia la roba, en els seus calçotets d’un blanc immaculat, i en els tres cabells i el tampó que havia deixat amagats al seu calaix.

Des que havia començat a entrar en aquella casa, havia perdut l’interès pels estudis. A classe, o bé joguinejava amb el llapis i l’adhesiu, o bé es distreia pensant en les seves coses. En tornar a casa, no es podia concentrar a fer els deures. La Xahrazad no treia males notes. No era de les millors, però s’ho prenia seriosament i sempre estava per sobre de la mitjana. Per això, quan els professors li preguntaven alguna cosa i ella no sabia respondre-la, se la miraven més amb cara de sorpresos que no pas d’empipats. Al cap d’uns quants dies la van cridar a la sala de professors durant l’hora del pati i li van preguntar si li passava res. Però ella no va poder contestar. Només va murmurar que últimament no es trobava gaire bé. Evidentment, no podia pas dir que estava enamorada d’un noi, que havia entrat d’amagat a casa seva, que li havia robat dos llapis i un adhesiu que no parava de tocar, i que no podia pensar en res que no fos ell. Era un secret fosc i feixuc que havia de carregar tota sola.

—No podia deixar d’entrar regularment a casa seva —va dir la Xahrazad—. Com et pots imaginar, era molt perillós. No podia continuar caminant per la corda fluixa. Fins i tot jo me n’adonava. Tard o d’hora algú em descobriria i avisaria la policia. Quan hi pensava, em posava molt nerviosa. Però, un cop la roda havia començat a rodar pel pendent, ja no hi havia manera d’aturar-la. Deu dies després de la segona «visita», els peus em van dur a casa seva sense que me n’adonés. Si no ho hagués fet, hauria perdut el cap. Vist des d’ara, potser en realitat ja l’havia perdut una mica.

—I no hi havia problema que faltessis a classe tan sovint? —li va preguntar en Habara.

—Els meus pares tenien un negoci, i estaven massa enfeinats per fixar-se gaire en mi. Fins llavors no els havia causat mai cap maldecap ni m’havia oposat al que em deien. Per tant, devien pensar que no calia que patissin. I no em va costar gens fer uns quants justificants falsos per a l’institut. Imitava la lletra de la mare, m’inventava algun motiu d’absència i hi posava el seu segell. Havia explicat al meu tutor que tenia un problema de salut que de tant en tant m’obligava a passar algun matí a l’hospital. Com que a l’institut hi havia uns quants alumnes que feia dies que no hi anaven, els professors estaven preocupats per ells i no els va amoïnar gaire que jo faltés mig dia de tant en tant.

La Xahrazad va fer una mirada ràpida al rellotge digital del costat del llit i va continuar la història.

—Vaig tornar a agafar la clau de sota l’estora, vaig obrir la porta i vaig entrar. Estava tot tan silenciós com sempre… no, fins i tot més silenciós. Quan va saltar el termòstat de la nevera em vaig sobresaltar, com si hagués sentit la respiració d’una bèstia enorme. Mentre hi era, també va sonar el telèfon, amb uns tons tan forts que una mica més i se m’atura el cor. Em vaig posar a suar per tots els porus. No va contestar ningú, és clar, i la trucada va parar després de deu tons. Quan el telèfon va callar, va quedar un silenci encara més profund.

Aquell dia la Xahrazad es va passar molta estona estirada de panxa enlaire al llit del noi. El cor no se li va accelerar tant i va poder continuar respirant amb normalitat. Es va imaginar que ell dormia tranquil·lament al seu costat i que ella el vetllava. Li semblava que, només allargant una mica la mà, li podria tocar el braç, fort i musculat. Evidentment, però, ell no hi era. Només era que estava immersa en el núvol de les seves imaginacions.

Llavors li van venir ganes de sentir l’olor d’ell. Es va aixecar del llit, va obrir la calaixera i va mirar les samarretes. Estaven totes netes i plegades. No s’hi veia ni una taca ni hi quedava cap olor. Com l’altra vegada.

Llavors se li va acudir una cosa. Potser tindria sort i tot. Va baixar les escales corrents. A l’habitació del costat del bany va trobar-hi el cubell de la roba bruta i el va destapar. A dins hi havia la roba dels tres membres de la família: la mare, la germana i ell. Devia ser la roba del dia anterior. La Xahrazad va trobar una samarreta que semblava de noi. Una samarreta blanca i de coll rodó, de la marca BVD. La va olorar. Feia una olor de noi inconfusible. Una olor corporal forta, que ja havia sentit quan havia segut al costat d’algun company de classe. No era en cap cas una olor encisadora, però el fet que fos la seva olor va provocar una felicitat il·limitada a la Xahrazad. Quan va acostar el nas a les aixelles i va ensumar, va tenir la sensació que era als seus braços, que ell l’estrenyia amb força.

La Xahrazad va pujar a l’habitació amb aquella samarreta i es va tornar a estirar al llit. Va enfonsar la cara a la samarreta i la va olorar sense cansar-se’n. Mentre ho feia, va notar una mena de llangor a la part baixa del ventre. També va notar que els mugrons se li endurien. Estava a punt de venir-li la regla? No, era massa aviat. Devia ser desig. Però no sabia què podia fer per fer-se’l passar. Si més no, què podia fer allà, al llit d’ell, a l’habitació d’ell.

Al final, la Xahrazad va decidir endur-se aquella samarreta suada. Evidentment, era molt arriscat. La seva mare segurament s’adonaria que faltava una samarreta. Encara que no s’imaginés que algú l’havia robat, s’estranyaria que no aparegués per enlloc. Tenint la casa tan polida i endreçada, havia de ser una maniàtica de la neteja. Si no trobava una cosa, seria capaç de remoure tota la casa, com un gos ensinistrat. I llavors segurament trobaria els rastres que la Xahrazad havia deixat a l’habitació del seu fill estimat. Però, tot i ser conscient del perill, la Xahrazad no va voler deixar aquella samarreta. El cap no va poder convèncer el cor.

Llavors va començar a pensar què podia deixar ella. Va pensar que potser les calces. Eren unes calces ben normals, senzilles i relativament noves, que s’havia posat netes aquell matí. Les amagaria al fons de l’armari. Estava convençuda que era el millor que podia deixar a canvi de la samarreta. Però, en treure-se-les, va veure que estaven molles de l’entrecuix. Devia ser cosa del desig. Les va olorar, però no feien cap olor. Tot i així, va decidir que no podia deixar una cosa tacada pel seu desig en aquella habitació. Si ho feia, s’estaria degradant. Se les va tornar a posar i va pensar què més podia deixar.

La Xahrazad es va aturar en aquell punt. Es va estar una bona estona sense dir ni una sola paraula. Amb els ulls tancats i respirant serenament. En Habara es va quedar estirat en silenci al seu costat, esperant que continués.

—Escolta, Habara —va dir finalment la Xahrazad, obrint els ulls. Era la primera vegada que li deia pel nom.

En Habara se la va mirar.

—Escolta, Habara, creus que pots tornar a fer-m’ho?

—Em sembla que sí.

I llavors van tornar a fer l’amor. Aquell cop la Xahrazad tenia el cos molt diferent. Suau i humit fins al fons, amb la pell llustrosa i tibant. En Habara va suposar que estava rememorant d’una manera molt real l’experiència que havia tingut a la casa d’aquell noi. Havia remuntat en el temps fins a convertir-se en la noia de disset anys que havia estat, tal com qui es mou pel món real. La Xahrazad era capaç de fer allò. La seva esplèndida retòrica l’afectava fins i tot a ella, com si fos una hipnotitzadora capaç d’hipnotitzar-se a ella mateixa amb un mirall.

Van fer l’amor amb més intensitat que mai. A poc a poc i amb passió. I, al final, ella va arribar a un orgasme inconfusible. Es va estremir uns quants cops violentament. Fins i tot li va canviar l’expressió del rostre. A en Habara li va semblar que, per un breu instant, veia per una escletxa la jove Xahrazad. La dona que tenia als braços era una noia de disset anys amb problemes que s’havia quedat atrapada dins el cos d’una mestressa de casa de trenta-cinc. Ho va veure perfectament. La Xahrazad tenia els ulls tancats i, mentre s’estremia de cap a peus, anava ensumant innocentment l’olor de la samarreta suada d’aquell noi.

Després de fer l’amor, la Xahrazad no va explicar res més. Tampoc no va inspeccionar el contingut del preservatiu, com feia sempre. Es van quedar estirats l’un al costat de l’altre, en silenci. Ella tenia els ulls ben oberts i mirava el sostre, com si fos una llamprea que esguardava la superfície lluminosa de l’aigua. En Habara va pensar que tant de bo pogués viure en un altre món i en un altre temps —deixar enrere aquell ésser limitat que es deia Nobuyuki Habara i convertir-se en una llamprea sense nom—. Ell i la Xahrazad serien llamprees i estarien l’un al costat de l’altre, amb la boca en ventosa aferrada a una roca, agitant-se amb el corrent i mirant amunt per veure si passava cap truita grassa.

—Per cert, què vas deixar a canvi de la samarreta? —va preguntar en Habara, trencant el silenci.

Ella no va contestar de seguida.

—No vaig deixar res —va dir finalment—. Res del que duia no es podia comparar amb la samarreta amb la seva olor de suor. O sigui que la vaig agafar i vaig marxar. En aquell moment em vaig convertir en una simple lladre.

Dotze dies després, quan la Xahrazad va anar a casa del noi per quarta vegada, es va trobar que hi havia un pany nou a la porta. Brillava amb un color daurat molt llampant, com si volgués demostrar la seva solidesa. I sota l’estora no hi havia cap clau. El fet que hagués desaparegut una samarreta del seu fill del cubell de la roba bruta segurament havia aixecat les sospites de la mare. Segurament havia remenat tota la casa i havia trobat indicis estranys que l’havien dut a pensar que algú hi entrava mentre no hi eren. I llavors havia decidit canviar de seguida el pany. Les sospites de la mare havien estat encertades, i la seva reacció no s’havia fet esperar.

Evidentment, en veure el pany nou a la porta la Xahrazad va quedar decebuda, però alhora també es va sentir alleujada. Era com si algú se li hagués plantat al darrere i li hagués tret el pes feixuc que duia a l’esquena. «Ja no caldrà que torni a entrar-hi d’amagat», va pensar. No tenia cap dubte que, si no haguessin canviat el pany, hauria continuat amb les seves visites i que el seu comportament hauria estat cada cop més perillós. I, tard o d’hora, hi hauria hagut una catàstrofe. Algú de la família hauria tornat per alguna raó mentre ella era al pis de dalt. I llavors no hauria tingut escapatòria. Tampoc no s’hauria pogut inventar cap excusa. Hauria passat segur. Amb aquell canvi de pany, doncs, evitava trobar-se en una situació tan calamitosa. Ben mirat, potser havia d’estar agraïda a la mare d’aquell noi —a qui de fet no havia vist mai— per haver tingut la vista penetrant d’una àliga.

La Xahrazad olorava la samarreta suada cada nit abans d’anar a dormir. Dormia amb la samarreta al costat. Abans de marxar cap a l’institut, l’embolicava amb un paper i l’amagava perquè ningú no la trobés. Després de sopar, quan es quedava sola a l’habitació, la treia per acariciar-la i ensumar-la. Tenia por que amb el temps l’olor s’anés esvaint, però no va ser així. L’olor havia impregnat bé la samarreta, com un record important i inesborrable.

En adonar-se que ja no podria entrar més en aquella casa (i que tant li feia no poder-ho fer), el cap de la Xahrazad va tornar a poc a poc a la normalitat. Va recuperar el sentit comú. Va deixar de somiar tant a classe i, tot i que parcialment, va començar a sentir les explicacions dels professors. Tot i així, més que en les paraules dels mestres, la seva atenció se centrava en el que feia aquell noi. L’observava amb cautela per si detectava algun canvi en el seu comportament, per si mostrava algun senyal de nerviosisme. Però ell actuava exactament com sempre. Continuava fent aquella rialla innocent amb la boca ben oberta, continuava responent correctament quan els professors li preguntaven, i, després de les classes, continuava jugant a futbol amb el mateix entusiasme, cridant i suant a raig. La Xahrazad es va quedar admirada de no detectar cap rastre de canvi al seu voltant. Com si no hi hagués ni una ombra.

La Xahrazad, però, sí que en coneixia una, d’ombra. O una cosa semblant a una ombra que planava damunt d’ell. Una cosa que segurament no sabia ningú més. Una cosa que només sabia ella (i potser la mare del noi). El tercer dia que havia entrat a casa seva, havia trobat un feix de revistes pornogràfiques ben amagades al fons de l’armari. Hi havia moltes fotografies de dones despullades, amb les cames ben obertes i ensenyant els genitals. També hi havia fotografies d’homes i dones copulant en postures estranyes, amb els homes clavant penis com garrots a les dones. La Xahrazad no havia vist mai res semblant. Es va asseure a l’escriptori i va anar passant les pàgines d’aquelles revistes, mirant totes i cadascuna de les fotografies amb un gran interès. Va pensar que ell devia masturbar-se mirant aquelles fotos. Aquella idea, però, no li va semblar gens repulsiva. No va tenir cap decepció. Ho va acceptar com un acte natural. L’esperma bé havia d’anar a algun lloc. El cos dels nois estava fet d’aquella manera (tal com el de les noies estava fet per tenir la regla). En aquell sentit, no era sinó un adolescent normal i corrent. No era ni un heroi ni un sant. En saber-ho, la Xahrazad va quedar més aviat alleujada.

—Quan vaig deixar d’entrar a casa seva, l’admiració que tenia per ell es va calmar a poc a poc, com la marea que es retira d’una platja poc fonda. No sé per què, però ja no olorava la seva samarreta tant com abans, ni em quedava tan fixada tocant el llapis o l’adhesiu. Era com si m’hagués baixat la febre. El que havia tingut no era com una malaltia sinó una malaltia de debò. I aquella malaltia m’havia provocat una febrada que m’havia emboirat el cap. Potser tothom passa per una època així un cop a la vida. O potser és una cosa especial que només em va passar a mi. A tu t’ha passat mai res semblant?

En Habara va pensar un moment, però no va recordar res.

—No crec que m’hagi passat mai res tan especial.

En sentir aquella resposta, la Xahrazad es va quedar una mica decebuda.

—Sigui com sigui, quan vaig acabar el batxillerat ja me n’havia oblidat del tot. Tan fàcilment que fins i tot jo me’n vaig estranyar. Ni tan sols recordava què era el que m’havia atret tant d’ell. La vida és ben curiosa. Allò que en un moment determinat ens sembla tan brillant que faríem el que fos per obtenir-ho, amb el temps, o amb un simple canvi de perspectiva, de sobte ens sembla que ha perdut tot el color. Jo ja no sabia ni què havien vist els meus ulls. I aquí s’acaba la història de «La meva època d’entrar en cases buides».

En Habara va pensar que semblava l’època blava de Picasso. Amb tot, entenia el que volia dir.

La Xahrazad va mirar el rellotge digital del costat del llit. S’acostava l’hora de marxar. Va fer un silenci prenyat de sentit.

—En realitat, però —va dir finalment—, la història no s’acaba aquí. Al cap de quatre anys, quan feia segon d’infermeria, vaig tornar-lo a trobar en unes circumstàncies ben estranyes. La seva mare hi va tenir un paper important, i tot plegat va ser com una història de fantasmes. No sé si t’ho creuràs, però, vols que te l’expliqui?

—I tant —va dir en Habara.

—D’acord, el pròxim dia, eh? —va fer la Xahrazad—. És una història llarga, i he de tornar a casa a fer el sopar.

Va sortir del llit i es va posar les calces, les mitges, la combinació, la faldilla i la brusa. En Habara va mirar distretament aquella seqüència de moviments del llit estant. Va pensar que la manera com les dones es posaven la roba podia ser més interessant que la manera com se la treien.

—Hi ha cap llibre que vulguis llegir? —li va preguntar la Xahrazad en marxar.

Ell va dir que no. Va pensar que el que volia de debò era sentir com continuava la seva història, però no va dir res. Li va semblar que, si ho deia, potser no la sentiria mai.

Aquell vespre en Habara es va ficar al llit ben d’hora i va pensar en la Xahrazad. Podia ser que no tornés a aparèixer. Es va espantar. No era una cosa impossible. Entre ells dos no hi havia cap acord, ni implícit ni explícit. Tenien una relació casual que havia induït algú altre, i que podia acabar-se només que a aquell algú altre li vingués de gust. Dit amb altres paraules, era una relació que penjava d’un fil ben prim. Podia ser que… no, era segur que un dia s’acabaria, que aquell fil es trencaria. Només era qüestió de temps. I, si la Xahrazad deixava d’anar-hi, ell es quedaria sense poder escoltar les seves històries estranyes.

També podia ser que li prenguessin tota llibertat i que s’allunyés no tan sols de la Xahrazad sinó de totes les dones del món. Hi havia moltes possibilitats que passés allò. I llavors ja no podria tornar a entrar dins els seus cossos càlids i humits. Ja no podria tornar a notar com s’estremien als seus braços. A en Habara, però, més que no poder tenir cap mena d’activitat sexual, l’amoïnava la idea de no poder tornar a compartir cap moment íntim amb elles. Al capdavall, perdre les dones volia dir perdre allò. Les dones oferien la possibilitat de passar un temps especial, un temps que era capaç de negar per complet la realitat tot i estar-hi immers. I la Xahrazad li oferia aquella possibilitat en abundància, sens fi. Era la perspectiva de perdre allò el que el posava més trist de tot.

En Habara va tancar els ulls i va deixar de pensar en la Xahrazad. Va pensar en les llamprees. En aquelles llamprees sense mandíbula que s’aferraven a les roques i s’agitaven amagades entre les algues. Es va convertir en una d’elles i va esperar que passés alguna truita. Però, per més que esperés, no en va passar cap. Ni de grassa, ni de prima, ni de cap mena. Al final el sol es va pondre i tot va quedar embolcat en una foscor profunda.