1

DRIVE MY CAR

En Kafuku havia pujat molts cops en cotxes conduïts per dones, però, segons ell, la seva manera de conduir es podia dividir en dos grans grups: les que eren una mica massa agressives i les que eren una mica massa cautes. N’hi havia moltes més de les segones que no pas de les primeres, cosa que era d’agrair. Per regla general, les dones que conduïen ho feien amb més cura i amb més precaució que els homes. Evidentment, no hi havia cap motiu de queixa en el fet de conduir d’una manera previnguda i cautelosa, tot i que a vegades aquell estil de conducció podia irritar els altres conductors.

Per la seva banda, la majoria de les dones que entraven en el grup de «conductores agressives» semblaven convençudes de les seves habilitats. La majoria es reien de les dones que conduïen amb massa precaució i es vantaven de no ser com elles. Tot i així, no semblava que s’adonessin gaire de les frenades brusques que havien de fer els altres conductors, deixant anar sospirs de desesperació o pronunciant paraules no gaire amables quan elles feien un canvi de carril una mica intrèpid.

Evidentment, també hi havia dones que no pertanyien a cap dels dos grups. És a dir, dones que no eren ni massa agressives ni massa cautes al volant, i que conduïen d’una manera d’allò més normal. Entre aquestes dones, també n’hi havia que eren molt bones conductores. Però, fins i tot amb elles, en Kafuku percebia sempre algun senyal de nerviosisme. Era incapaç de concretar ben bé què era, però, assegut al seient de l’acompanyant, notava una certa tensió en l’ambient i no es podia acabar de relaxar. Sempre se li assecava la gola o se sentia obligat a encetar una conversa banal i innecessària.

Evidentment, entre els homes també n’hi havia que conduïen bé i que no hi conduïen tant. Però, en la majoria dels casos, no transmetien aquell nerviosisme. No era que estiguessin especialment relaxats. Potser en realitat fins i tot estaven nerviosos. Però era com si, d’alguna manera, poguessin separar naturalment —o inconscientment— el nerviosisme de la seva actitud. Eren capaços d’allunyar els nervis que els produïa el fet d’anar al volant i podien mantenir una conversa amb normalitat, com si parlar i conduir fossin dues activitats independents. En Kafuku no sabia d’on sorgia aquella diferència.

En la vida diària no feia gaires distincions entre homes i dones. Gairebé mai no notava cap diferència en les capacitats d’uns i altres. A causa de la seva feina, treballava tant amb homes com amb dones, i de fet potser es trobava més a gust quan treballava amb dones. En general elles eren més detallistes i sabien escoltar. Ara bé, quan pujava en un cotxe conduït per una dona, sempre era ben conscient que qui hi havia al volant era una persona de l’altre sexe. Amb tot, era una cosa que no havia explicat mai a ningú, ja que trobava que era un tema de conversa poc adequat.

Per això, quan va explicar a l’Oba, el propietari del taller de reparació, que buscava un xofer particular, i l’Oba li va recomanar els serveis d’una noia jove, en Kafuku va ser incapaç de fer bona cara. En veure la seva reacció, l’Oba va fer un somriure, com volent dir que l’entenia.

—Però, escolti, senyor Kafuku —li va dir el mecànic—, aquesta noia condueix molt bé. L’hi ben asseguro. Per què no queda un dia amb ella, ni que sigui només per conèixer-la?

—D’acord. Si m’ho dius tu… —va dir en Kafuku.

Necessitava trobar un xofer com més aviat millor, i l’Oba era algú en qui podia confiar. Feia quinze anys que el coneixia. Era un home amb uns cabells rígids com filferros i amb una fesomia que recordava la d’un follet, però en qüestió de cotxes no s’equivocava mai.

—Vull revisar l’alineació per assegurar-me’n, però, si no hi trobo res, li tindré el cotxe llest demà passat, a les dues. Què li sembla si faig venir la noia i van a fer un volt de prova pel barri? Si no li agrada, m’ho diu i ja està. Per mi no s’amoïni. No hi ha cap compromís.

—Quina edat té?

—Uns vint-i-cinc. No l’hi he preguntat mai —va respondre l’Oba. Llavors, arrufant una mica les celles, va afegir—: Com li he dit, és molt bona conductora, però…

—Però què?

—Com l’hi diria?… És una mica excèntrica.

—En quin sentit?

—Doncs que és brusca, no xerra gaire i fuma com un carreter —va dir l’Oba—. Quan la vegi, ja se n’adonarà, però no és la típica noia fineta. No riu quasi mai. Si he de ser-li sincer, potser és una mica basta.

—Cap problema. Si fos gaire guapa, no em podria relaxar i encara faria córrer rumors estranys.

—Així, potser és la persona ideal.

—Sigui com sigui, em dius que condueix bé?

—De primera. No és que condueixi bé per ser una dona sinó que condueix bé i prou.

—De què treballa ara?

—Doncs no ho sé gaire. A vegades ha fet de caixera o de repartidora. Va fent feinetes per sobreviure. I, si n’hi surt cap de millor, canvia de seguida. Jo la vaig conèixer per un conegut, però el negoci no va tan bé i no puc permetre’m contractar-la. Només la faig venir puntualment, quan necessito un cop de mà. Però és una noia molt com cal. A més, no toca l’alcohol.

En sentir parlar d’aquell tema, a en Kafuku se li va ennuvolar una mica el rostre. Inconscientment, es va posar els dits de la mà dreta a la boca.

—Quedem demà passat, doncs, a les dues —va dir.

La noia brusca, poc xerraire i no gaire fina l’havia intrigat.

Dos dies després, a les dues, el Saab 900 descapotable de color groc estava reparat. El bony de davant a la dreta ja estava arreglat, i tan ben pintat que gairebé no es notava. L’Oba havia posat el motor a punt, havia revisat el canvi i havia canviat les pastilles dels frens i les gomes dels eixugaparabrises. També havia deixat el cotxe ben net, amb els pneumàtics polits i el xassís encerat. Com sempre, havia fet una feina impecable. En Kafuku feia dotze anys que tenia aquell Saab i hi havia fet més de cent mil quilòmetres. El sostre de lona estava una mica gastat, i quan plovia molt hi havia alguna gotera, però tot i així no tenia cap intenció de canviar-se’l. No hi havia tingut mai cap avaria grossa i, encara més important, sentia un afecte especial per aquell cotxe. Li agradava conduir amb el sostre plegat tant a l’hivern com a l’estiu. A l’hivern es posava al volant amb abric i bufanda, i a l’estiu amb barret i ulleres de sol. Circulava per la ciutat canviant les marxes, i quan s’havia d’aturar en un semàfor contemplava el cel tranquil·lament. També mirava els núvols que passaven i els ocells posats als fils elèctrics. Allò era una part essencial del seu estil de vida. En Kafuku va rodejar el Saab a poc a poc per inspeccionar-lo, com un genet que mira com està el cavall abans d’una cursa.

Havia comprat aquell cotxe encara en vida de la seva dona. De fet, havia estat ella qui havia triat el color groc. Els primers anys hi havien anat molt. Com que ella no conduïa, sempre era en Kafuku qui es posava al volant. Havien fet uns quants viatges força llargs, a llocs com Izu, Hakone o Nasu. Ara, però, ja feia vora deu anys que hi anava sempre sol. Des que ella havia mort, ell havia sortit amb unes quantes dones, però per algun motiu cap no havia arribat a seure al seient de l’acompanyant del seu cotxe. A més, tret de quan l’hi obligava la feina, no sortia gairebé mai de la ciutat.

—No cal dir que té alguna coseta, però encara està molt bé —va dir l’Oba, passant el palmell pel tauler de control, com si acariciés el coll d’un gos gros—. És un cotxe que s’hi pot confiar. Els cotxes suecs d’aquesta època estan fets com cal. S’ha de vigilar una mica l’electrònica, però la mecànica bàsica no dóna problemes. A més, vostè el té molt ben cuidat.

La noia va arribar mentre en Kafuku signava els papers i escoltava com l’Oba li detallava la factura. Devia fer un metre seixanta-cinc i, tot i que no era grassa, tenia les espatlles amples i era més aviat cepada. Tenia una piga ovalada, de la mida d’una oliva grossa i de color morat, al costat dret del coll, però no semblava que l’amoïnés prou per amagar-la. Tenia una bona mata de cabells negres, que duia lligats al darrere perquè no li fessin nosa. Te la miressis com te la miressis, no podies dir que fos guapa, i, tal com havia avançat l’Oba, feia cara de pocs amics. L’acne li havia deixat unes quantes marques a les galtes. Tenia els ulls grossos, amb les pupil·les ben definides, però d’un color difícil de descriure. I, justament perquè els tenia grossos, el color es veia encara més fort del que realment era. També tenia unes bones orelles, obertes com un parell de radars instal·lats en un lloc remot. Portava una americana d’espiga que semblava d’home i que era una mica massa gruixuda per al mes de maig, uns pantalons de cotó de color marró i unes vambes Converse de color negre. Sota l’americana hi duia una samarreta blanca de màniga llarga que li cobria uns pits força grossos.

L’Oba va presentar en Kafuku. Ella es deia Misaki Watari.

—Misaki ho escric en hiragana. Si ho vol, li puc portar un currículum —va dir la noia, amb un to fins i tot un pèl desafiador.

En Kafuku va fer que no amb el cap.

—De moment no cal, un currículum. Saps conduir amb canvi manual, oi?

—M’agrada i tot —va respondre ella secament, com si a un vegetarià acèrrim li haguessin preguntat si menjava enciam.

—És un cotxe vell, sense navegador.

—No el necessito. He fet de repartidora. Tinc la ciutat al cap.

—Molt bé, doncs. Què et sembla si anem a fer un tomb de prova per aquí a prop? Com que fa bo, anirem amb el sostre abaixat.

—I on anem?

En Kafuku va pensar un moment. Eren a prop de Shinohashi.

—A la cruïlla de Tengen-ji girarem a la dreta, pararem un moment als magatzems Meidi-ya per comprar quatre coses, i després pujarem cap al parc Arisugawa, passarem per davant de l’ambaixada francesa i agafarem Meiji-dori per tornar.

—Entesos —va dir la Misaki, sense necessitat de confirmar els detalls de la ruta.

Quan l’Oba li va donar les claus, va regular el seient i els retrovisors en un moment. Semblava que sabia on eren tots els comandaments i per a què servien. Va prémer el pedal d’embragatge i va provar el canvi. Es va treure unes Ray-Ban verdes de la butxaca del pit de l’americana i se les va posar. Llavors es va girar cap a en Kafuku i va fer un lleu gest d’assentiment. Estava a punt.

—Cassets —va fer mirant la ràdio, com si parlés sola.

—A mi m’agraden les cassets —va dir en Kafuku—. Són més còmodes que els CD. I em permeten assajar les obres.

—Feia temps que no en veia.

—Quan vaig començar a conduir, encara hi havia cartutxos de vuit pistes.

La Misaki no va dir res, però, per l’expressió que va fer, va semblar que no sabia què era un cartutx de vuit pistes.

Tal com havia assegurat l’Oba, era una conductora excel·lent. Conduïa amb suavitat i sense cap mena de sotrac. Hi havia molt trànsit i s’havia d’aturar cada dos per tres en algun semàfor, però procurava mantenir el motor a unes revolucions constants. En Kafuku se’n va adonar mirant com movia la vista. Si tancava els ulls, a penes notava com canviava de marxa. Només podia saber-ho parant atenció al soroll del motor. La Misaki també premia els pedals del gas i del fre amb compte i delicadesa. Però el que li va agradar més de tot va ser que semblava relaxada en tot moment. Era com si estigués menys nerviosa conduint que sense conduir. No feia tanta cara de pocs amics i la mirada se li havia suavitzat. L’únic que no havia canviat era que continuava sense xerrar. No obria la boca llevat que en Kafuku li digués alguna cosa.

A ell, però, allò no el molestava. No era gaire de parlar de coses ordinàries. No li desagradava parlar de temes importants amb algú a qui conegués bé, però, si no, s’estimava més estar en silenci. Es va repapar al seient de l’acompanyant i va mirar distretament el paisatge urbà que desfilava a l’altra banda de la finestreta. Com que sempre havia anat al volant, veure la ciutat des d’aquella perspectiva li va semblar una novetat.

En Kafuku va demanar uns quants cops a la Misaki que aparqués en cordó enmig del trànsit dens de Gaien Nishi-dori, cosa que ella va fer amb traça i precisió. Era una noia espavilada i amb bons reflexos al volant. Quan s’aturaven en un semàfor una mica llarg, ella ho aprofitava per fumar. Li agradava el Marlboro. Però, quan el semàfor es posava verd, de seguida parava i apagava la cigarreta. A la punta no hi quedava cap marca de pintallavis. Tampoc no duia les ungles pintades ni cap mena de maquillatge.

—Tinc unes quantes preguntes per fer-te —va dir en Kafuku quan van ser a prop del parc d’Arisugawa.

—Endavant —va dir la Misaki.

—On has après a conduir?

—Vaig créixer a les muntanyes de Hokkaido. Des dels quinze anys que condueixo. Sóc d’un lloc on és impossible viure sense cotxe. És una ciutat que queda al fons d’una vall, on no hi toca gaire el sol, i durant quasi la meitat de l’any els carrers estan glaçats. Per molt negat que siguis, n’acabes aprenent.

—Però enmig de les muntanyes no s’aparca en cordó, no?

La Misaki no va dir res. Devia ser una pregunta estúpida, que no calia contestar.

—L’Oba t’ha explicat per què necessito un xofer amb tanta urgència?

—És actor i té representació sis dies per setmana —va respondre la Misaki, amb un to monòton i sense deixar de mirar endavant—. Normalment hi va vostè mateix amb el cotxe. No li agrada anar-hi amb metro ni amb taxi. Li va bé assajar l’obra al cotxe. Però fa poc va tenir un accident i li han retirat el carnet. Perquè havia begut una mica i li van trobar un problema a la vista.

En Kafuku va assentir. Era com si estigués escoltant algú que li explicava un somni que havia tingut.

—Quan em vaig fer les proves a la clínica que va dir la policia, em van trobar signes de glaucoma. Sembla que tinc un punt cec a la vista. En un cantó de l’ull dret. No me n’havia adonat mai.

En Kafuku havia pogut ocultar que conduïa begut perquè la quantitat d’alcohol no era gaire alta. Per sort, la notícia no s’havia filtrat als mitjans de comunicació. La seva agència, però, no havia pogut ignorar el problema a la vista. Tal com estava, podia ser que li vingués un cotxe per darrere a la dreta i no el veiés. Li havien demanat que no tornés a conduir fins que les noves proves que s’havia de fer no sortissin bé.

—Senyor Kafuku —va dir la Misaki—. Puc dir-li senyor Kafuku? És el nom real?

—Sí —va respondre en Kafuku—. Sembla un cognom de bon auguri,^[1] però en realitat no aporta gaires beneficis. A la família no hi ha ningú que sigui ric.

Es va fer un silenci. Llavors en Kafuku va explicar a la Misaki el sou que li podia pagar per la feina. No era una quantitat gaire alta, però era el màxim que hi podia posar la seva agència. En Kafuku era un actor més o menys conegut, però no feia cap paper protagonista al cinema ni a la televisió, i el que guanyava fent teatre tampoc era res de l’altre món. Per a un actor de la seva categoria, tenir un xofer personal, encara que només fos per uns quants mesos, era un luxe poc habitual.

—L’horari pot variar, però, com que de moment faig bàsicament teatre, en general tindràs els matins lliures. Podràs dormir fins al migdia. A la nit, intento retirar com a molt tard a les onze. Si mai necessito anar amb cotxe més tard d’aquesta hora, ja demanaré un taxi. I tindràs un dia lliure per setmana.

—Em sembla bé —va dir la Misaki de seguida.

—La feina en si no és gaire complicada. El més pesat són les estones mortes que hauràs d’esperar-te sense fer res.

La Misaki no va fer cap comentari. Va mantenir els llavis ben closos, amb una expressió que donava a entendre que havia fet una pila de feines més pesades que aquella.

—No em fa res que fumis quan anem amb el sostre obert —va dir en Kafuku—. Però, quan el duguem tancat, m’estimo més que no ho facis.

—Entesos.

—Tens cap pregunta?

—No —va dir ella, aclucant una mica els ulls, inspirant a poc a poc i reduint—. M’agrada aquest cotxe —va afegir.

Van fer la resta del trajecte en silenci. En tornar al taller, en Kafuku va cridar l’Oba a banda i li va dir:

—He decidit contractar-la.

L’endemà la Misaki va començar a treballar de xofer particular d’en Kafuku. Cada dia arribava al bloc de pisos d’Ebisu a dos quarts de quatre, treia el Saab de color groc del pàrquing subterrani i duia en Kafuku fins a un teatre del barri de Ginza. Si no plovia, anaven amb el sostre obert. En el trajecte d’anada, en Kafuku, assegut al seient de l’acompanyant, anava recitant el seu paper seguint el so d’una casset. L’obra era Oncle Vània, d’Anton Txèkhov, en una adaptació japonesa que datava del període Meiji. Ell era Vània. Se sabia el paper perfectament, però tot i així necessitava repetir-lo cada dia per estar més tranquil. Era un costum que tenia de feia molt temps.

En el trajecte de tornada, sovint escoltava algun quartet de corda de Beethoven. A en Kafuku li agradaven els quartets de corda de Beethoven perquè era una música de la qual no es cansava mai i que, a més, li anava bé per pensar alguna cosa, o per no pensar en res. Quan tenia ganes d’escoltar música més lleugera, posava algun grup antic de rock americà. The Beach Boys, The Rascals, Creedence o The Temptations. Música que estava de moda quan ell era jove. La Misaki no deia mai què li semblava la música que posava. Ell no sabia si li agradava, si no la suportava o si no la sentia. Era una noia que no demostrava cap sentiment.

Normalment, si tenia algú al costat en Kafuku es posava nerviós i no podia assajar el seu paper en veu alta, però la presència de la Misaki no l’afectava. En aquest sentit, agraïa que fos tan eixuta i tan inexpressiva. Per més fort que recités al seu costat, ella feia com si no sentís absolutament res. Podia ser que realment no sentís res. Sempre estava ben concentrada en la conducció. També podia ser que quan es posava al volant se submergís en una mena d’estat zen.

En Kafuku tampoc no tenia ni idea de què pensava la Misaki d’ell. Ni tan sols sabia si li queia una mica bé, si no li despertava cap mena d’interès o curiositat, o si el detestava fins al punt de posar-li la pell de gallina però l’aguantava perquè volia la feina. Fos com fos, no s’hi amoïnava gaire. Li agradava la conducció suau i segura d’aquella noia, i també que fos poc donada a parlar i a mostrar els seus sentiments.

Així que s’acabava la representació, en Kafuku es desmaquillava, es canviava i sortia ben de pressa del teatre. No li agradava quedar-se a fer el papallona. No tenia pràcticament cap relació personal amb la resta d’actors. Trucava amb el mòbil a la Misaki perquè l’esperés amb el cotxe a la porta d’entrada dels artistes. Quan hi arribava, hi trobava el Saab descapotable de color groc esperant-lo, i a poc més de dos quarts d’onze tornava a ser al pis d’Ebisu. Aquest horari es repetia gairebé cada dia.

De tant en tant en Kafuku tenia alguna altra feina. Un cop per setmana havia d’anar a uns estudis de televisió que hi havia al centre de la ciutat per gravar una sèrie que ja estava en antena. Era una sèrie policíaca força ordinària, però tenia molta audiència i li reportava uns bons ingressos. Ell hi feia el paper d’un endeví que ajudava la detectiu protagonista. Per preparar el paper, s’havia disfressat d’endeví i havia sortit a llegir el futur a la gent que passava pel carrer. Fins i tot s’havia guanyat la fama de bon endeví. La gravació durava fins al vespre, i després havia de córrer per arribar a temps al teatre. Era el moment més arriscat de la setmana. Els caps de setmana, en acabar la sessió matinal, anava a fer classes en una escola d’interpretació. A en Kafuku li agradava dirigir els joves. Dels trajectes entre el teatre i l’escola també se n’encarregava la Misaki. En veure que el portava pertot arreu sense retards i sense problemes, en Kafuku es va acostumar a seure al seient de l’acompanyant del seu Saab amb ella al volant. A vegades fins i tot s’hi adormia profundament.

Amb l’arribada del bon temps, la Misaki va canviar aquella americana d’espiga masculina per una d’estiu, més prima. Sempre que conduïa anava amb una de les dues americanes. Per a ella devia ser una mena d’uniforme. Durant la temporada de pluges, van haver d’anar molts dies amb el sostre tapat.

Quan anava al seient de l’acompanyant, en Kafuku pensava molt en la seva dona difunta. No sabia per què, però des que la Misaki havia començat a treballar per a ell se’n recordava sovint. També era actriu, era dos anys més jove que ell i tenia una fesomia preciosa. Ell era el que es podia anomenar un «actor de personatges», i la majoria dels papers que li sortien eren de secundaris amb alguna característica concreta. Tenia la cara una mica massa llarga, i ja de jove se li havien començat a esclarissar els cabells. No estava fet per als papers protagonistes. La seva dona, en canvi, tenia una bellesa més ortodoxa, cosa que influïa tant en els papers que li proposaven com en els ingressos que obtenia. Amb els anys, però, en Kafuku havia anat guanyant prestigi gràcies a la seva tècnica interpretativa. Fos com fos, tots dos apreciaven la carrera de l’altre, i les diferències de popularitat o d’ingressos no van provocar mai cap problema.

En Kafuku estimava la seva dona. S’hi havia sentit atret amb força des que l’havia conegut (quan ell tenia vint-i-nou anys), i els seus sentiments no havien canviat fins al dia que ella s’havia mort (quan ell en tenia quaranta-nou). Mentre havia estat casat amb ella, no havia estat mai amb cap altra dona. No era que no se li hagués presentat mai l’ocasió de fer-ho, sinó que no n’havia tingut ganes.

La seva dona, en canvi, sí que se n’havia anat al llit amb altres homes. Pel que sabia en Kafuku, amb quatre en total. És a dir, que hi havia quatre homes amb qui la seva dona havia mantingut relacions com a mínim durant una temporada. Evidentment, ella no n’havia dit mai res, però en Kafuku de seguida notava que ella havia estat en algun lloc amb un altre home. Tenia un sentit especial per saber-ho, i a més considerava que qualsevol que estimés realment la seva parella se n’adonava encara que no ho volgués. També sabia de qui es tractava per la manera com ella en parlava. Sempre eren actors amb qui actuava en alguna pel·lícula, gairebé tots més joves que ella. La relació durava els mesos que durava el rodatge, i normalment s’extingia de manera natural quan el rodatge s’acabava. Aquell mateix patró es va repetir quatre vegades.

En Kafuku no entenia per què la seva dona havia de dormir amb altres homes. Encara no ho entenia ara. Des que s’havien casat havien tingut sempre una bona relació com a companys i com a parella. Quan tenien temps, parlaven de tota mena de temes amb passió i sinceritat, i s’esforçaven a fer-se confiança. Ell trobava que s’entenien bé, tant emocionalment com sexualment. I la gent que els coneixia també els veia com una parella ideal i ben avinguda.

A en Kafuku li recava no haver preguntat mai a la seva dona per què, malgrat tot allò, se n’havia anat al llit amb altres homes. Hi pensava sovint. De fet, pocs mesos abans que ella morís, havia estat a punt de demanar-li què buscava en aquells homes que no trobés en ell, però veient-la patir i lluitar amb la mort no s’havia vist amb cor de preguntar-l’hi. I llavors ella havia desaparegut del món que habitava en Kafuku sense haver-li donat cap explicació, deixant-lo amb una pregunta per formular i per respondre. Mentre recollia els ossos i les cendres al crematori, havia estat absort en aquells pensaments. Tan absort, de fet, que amb prou feines havia sentit les paraules de condol que la gent li deia a cau d’orella.

Evidentment, el fet d’imaginar-se la seva dona en braços d’un altre home li feia mal. Era impossible que no n’hi fes. Si tancava els ulls, li venien al cap tot d’imatges concretes que després desapareixien. No s’ho volia imaginar, però tampoc no podia evitar-ho. Les imatges s’obrien pas dins seu a poc a poc però sense pietat, com un ganivet ben esmolat. A vegades pensava que hauria estat molt millor no saber-ne res. Però en Kafuku era de l’opinió que, passés el que passés, valia més saber que no pas no saber. Per més dolor que li provoqués, havia de saber-ho. Era només sabent les coses que les persones es podien fer més fortes.

Però el que li provocava encara més dolor que imaginar-s’ho era haver de fer vida normal com si no conegués el secret que guardava la seva dona. Haver de fer sempre un somriure agradable mentre per dins tenia una ferida oberta al pit d’on brollava una sang invisible. Haver de fer les coses més quotidianes com si no passés res, haver de parlar amb serenitat, haver d’abraçar-la al llit. Una persona normal hauria estat incapaç de fer-ho. Però en Kafuku era un actor professional. Es guanyava la vida distanciant-se d’ell mateix i actuant. I va actuar tan bé com sabia, encara que no hi hagués ningú de públic.

Deixant de banda que ella se n’havia anat al llit d’amagat amb altres homes, havien tingut una vida de casats ben satisfactòria, sense cap daltabaix. La feina els havia anat bé a tots dos i havien tingut estabilitat econòmica. Durant els gairebé vint anys que havien estat casats, havien fet l’amor incomptables vegades i, com a mínim des del punt de vista d’en Kafuku, de manera més que plaent. Després de la mort precipitada de la seva dona per culpa d’un càncer d’úter, ell havia estat amb unes quantes dones, però amb cap no havia pogut trobar el plaer íntim que havia conegut fent l’amor amb la seva dona. Com a màxim havia tingut una lleu sensació de déjà-vu, com si estigués repetint una experiència viscuda anteriorment.

Com que l’agència necessitava les dades per pagar-li el sou, en Kafuku va demanar a la Misaki que li escrivís l’adreça actual, l’adreça d’empadronament, la data de naixement i el número de carnet de conduir. Així va descobrir que vivia en un apartament al barri d’Akabane, al districte Kita de Tòquio; que estava empadronada a la ciutat de Kamijûnitaki, a Hokkaido, i que acabava de fer vint-i-quatre anys. En Kafuku no sabia on era Kamijûnitaki, ni si era gaire gran, ni quants habitants tenia, però el fet que tingués vint-i-quatre anys el va sorprendre.

En Kafuku havia tingut una filla que només havia viscut tres dies. Havia mort la nit del tercer dia, a la sala de nounats de l’hospital. El cor se li havia aturat en sec, sense avís previ. Havia mort abans de l’alba. Els van explicar que tenia un problema congènit en una vàlvula del cor, per bé que en Kakufu i la seva dona no tenien manera de comprovar-ho. A més, encara que haguessin descobert que hi havia hagut una altra causa, la nena no hauria tornat a viure. Per sort o per desgràcia, encara no n’havien decidit el nom. Si hagués viscut, en aquell moment tindria vint-i-quatre anys. Cada any, el dia de l’aniversari d’aquella nena sense nom, en Kafuku pregava per ella i pensava l’edat que tindria en cas que hagués viscut.

No cal dir que el fet de perdre una criatura d’una manera tan sobtada els va afectar profundament. Els va quedar un buit fosc i feixuc, i van necessitar una temporada per refer-se’n. Es van quedar tancats a casa, la major part del temps en silenci. Tenien por que si obrien la boca dirien alguna inconveniència. La seva dona va començar a beure vi. Ell es va dedicar a fer cal·ligrafia amb un interès gairebé malaltís. Li semblava que fer lliscar el pinzell negre sobre el paper blanc escrivint-hi caràcters xinesos l’ajudava a veure-hi més enllà de les maquinacions del seu pensament.

Amb tot, donant-se suport mutu, es van recuperar del dolor i van poder superar aquella època tan difícil. A partir de llavors, tots dos es van concentrar encara més en la feina. S’abocaven d’una manera gairebé voraç a la creació dels personatges que havien d’interpretar. «Em sap greu», li va dir un dia la seva dona, «però no vull tenir més fills», i en Kafuku ho va acceptar. «Entesos», va dir, «no en tindrem més. Ho farem com tu ho vegis».

Pensant-ho en perspectiva, va ser després d’això que la seva dona va començar a tenir relacions amb altres homes. En Kafuku va pensar que potser el fet d’haver perdut una criatura havia despertat alguna necessitat en ella, però allò no deixava de ser una suposició seva. No era sinó una possibilitat.

—Puc fer-li una pregunta? —li va demanar la Misaki.

En Kafuku, que contemplava distretament el paisatge immers en els seus pensaments, se la va mirar amb cara de sorpresa. En els dos mesos que feia que anaven junts amb el cotxe, gairebé mai no li havia parlat per iniciativa pròpia.

—És clar —va dir.

—Com és que va fer-se actor?

—Quan estudiava a la universitat, vaig apuntar-me al grup de teatre perquè m’hi va convidar una amiga. No és que tingués un interès especial pel teatre. De fet, volia entrar a l’equip de beisbol. A l’equip de l’institut havia estat l’interbase titular i em pensava que era un bon defensa. Però l’equip de la universitat tenia un nivell massa alt per a mi. Per això vaig apuntar-me al grup de teatre, per provar-ho. A més, també tenia ganes d’estar més temps amb aquella noia. I, quan m’hi vaig posar, em vaig adonar que m’ho passava bé actuant. Mentre actues, pots convertir-te en una altra persona. I, quan acabes, tornes a ser tu mateix. Això és el que m’agradava.

—Li agrada convertir-se en una altra persona?

—Sí, sempre que després pugui tornar a ser jo.

—I no ha pensat mai que no voldria tornar a ser vostè?

En Kafuku va pensar un moment. No li havien fet mai aquella pregunta. Es trobaven enmig d’un embús. Eren a l’autopista de Tòquio, a prop de la sortida de Takehashi.

—No es pot tornar a ser ningú més —va dir finalment.

La Misaki no va fer cap comentari.

Va seguir un breu silenci. En Kafuku es va treure la gorra de beisbol que duia al cap, en va comprovar la forma i se la va tornar a calar. Al costat d’un tràiler amb una quantitat increïble de rodes, el seu Saab descapotable de color groc semblava d’allò més fràgil, com un bot turístic surant al costat d’un petrolier.

—Potser no hauria de ficar-m’hi —va dir la Misaki al cap d’un moment—, però hi ha una cosa que em preocupa. Puc preguntar-l’hi?

—Digues —va fer en Kafuku.

—Com és que no té amics?

En Kafuku va mirar encuriosit el perfil de la Misaki.

—Com ho saps, que no tinc amics?

La Misaki es va arronsar una mica d’espatlles.

—Quan et passes dos mesos portant algú d’aquí cap allà, d’això te n’adones.

En Kafuku es va quedar un moment mirant els enormes pneumàtics del tràiler, com si hi estigués molt interessat.

—Ara que ho dius —va dir finalment—, fa temps que no tinc ningú a qui pugui considerar com un amic.

—De petit també era així?

—No, de petit tenia bons amics, és clar. Jugàvem a beisbol i ens anàvem a banyar. Però, en fer-me gran, no he tingut mai ganes de tenir-ne. Sobretot, des que em vaig casar.

—Vol dir que, com que ja tenia la seva dona, no necessitava tenir amics?

—Pot ser. Ella i jo també érem bons amics.

—Quina edat tenia quan es va casar?

—Trenta. Ens vam conèixer treballant a la mateixa pel·lícula. Ella hi tenia un paper secundari, i jo hi feia una aparició mínima.

El cotxe avançava a poc a poc enmig de l’embús. Com sempre que agafaven l’autopista, duien el sostre tancat.

—No beus gens d’alcohol? —va preguntar en Kafuku per canviar de tema.

—Sembla que el meu cos no el tolera —va respondre la Misaki—. Però potser també hi fa que la mare, quan bevia, causava molts problemes.

—I ara encara en causa?

La Misaki va fer uns quants cops que no amb el cap.

—Es va morir. Un dia, conduint beguda, va perdre el control del volant, va sortir de la carretera i es va encastar contra un arbre. Es va morir quasi a l’instant. Jo tenia disset anys.

—Em sap greu —va dir en Kafuku.

—S’ho va ben buscar —va respondre la Misaki amb un to sec—. Un dia o altre havia de passar. Només era qüestió de temps.

Es va fer un silenci.

—I el teu pare?

—No sé on és. Va marxar de casa quan jo tenia vuit anys i no l’he tornat a veure. No s’ha posat mai en contacte amb mi. La mare me’n donava les culpes.

—Per què?

—Era filla única. I la mare sempre deia que si jo hagués estat més fina i més bufona, el pare no hauria marxat. Que ens va deixar perquè jo era lletja.

—No ets gens lletja —va dir en Kafuku en veu baixa—. Això és el que volia pensar la teva mare.

La Misaki es va tornar a arronsar d’espatlles.

—Normalment no ho feia, però, quan bevia, xerrava pels descosits. I sempre repetia el mateix. A mi em feia mal. Em sap greu dir-ho, però quan es va morir vaig sentir-me alleujada.

Va seguir un silenci més llarg que els anteriors.

—Tu tens amics? —li va preguntar en Kafuku.

La Misaki va fer que no amb el cap.

—No en tinc.

—Per què?

No va respondre. Va aclucar una mica els ulls i va fixar la vista endavant.

En Kafuku va tancar els ulls per dormir una mica, però no ho va aconseguir. El Saab anava parant i arrencant fent petits sotracs, malgrat que la Misaki canviava de marxa amb molt de compte. El tràiler del costat els anava avançant o quedant-se una mica enrere, com si fos l’enorme ombra del destí.

—L’últim amic que vaig tenir va ser fa quasi deu anys —va dir en Kafuku, obrint els ulls i desistint de l’intent de dormir—. Per ser més exactes, hauria de dir que era «una mena d’amic». Era un bon paio, sis o set anys més jove que jo. Li agradava beure, i jo l’acompanyava. I parlàvem de tot.

La Misaki va assentir lleument, esperant que ell continués. En Kafuku va dubtar, però al final es va decidir.

—Si t’he de dir la veritat, era un dels homes amb qui havia anat la meva dona. Ell no sabia que jo ho sabia.

La Misaki va tardar un moment a entendre la situació.

—Vol dir que aquell home se n’havia anat al llit amb la seva dona?

—Exacte. Durant tres o quatre mesos, s’havia ficat uns quants cops al llit amb la meva dona.

—I com ho sabia, vostè?

—Ella ho amagava, és clar, però jo ho sabia. Seria molt llarg d’explicar. Però n’estic segur. No són imaginacions meves.

Mentre el cotxe estava aturat, la Misaki va regular el retrovisor amb les dues mans.

—I el fet que aquell home s’hagués ficat al llit amb la seva dona no li impedia ser-ne amic?

—Va ser més aviat al contrari —va respondre en Kafuku—. Em vaig fer amic d’ell justament perquè s’havia ficat al llit amb la meva dona.

La Misaki no va obrir la boca. Esperava una explicació.

—Com t’ho diria?… Volia entendre-ho. Volia saber per què la meva dona se n’havia anat amb ell, quina necessitat n’havia tingut. Si més no, aquesta va ser la motivació inicial.

La Misaki va respirar fondo. El pit se li va inflar i desinflar a poc a poc sota l’americana.

—I no era difícil, beure i parlar amb l’home que se n’havia anat al llit amb la seva dona?

—No et diré que no —va admetre en Kafuku—. Pensava un munt de coses que no volia pensar. Recordava coses que no volia recordar. Però actuava. De fet, és la meva feina.

—Es convertia en una altra persona —va observar la Misaki.

—Això mateix.

—I després tornava a ser vostè.

—Això mateix —va repetir en Kafuku—. Encara que no ho vulguis, sempre tornes a ser tu. L’únic és que tornes a una posició una mica diferent. És com un principi. És impossible tornar a ser exactament al mateix lloc.

Va començar a plovisquejar. La Misaki va engegar l’eixugaparabrises.

—I ho va entendre? Va entendre per què la seva dona s’havia ficat al llit amb aquell home?

En Kafuku va fer que no amb el cap.

—No, no ho vaig entendre. Ell tenia coses que jo no tenia. En tenia moltes, de fet. Però no vaig arribar a saber quina de totes era la que havia atret la meva dona. La gent no ens comportem d’una manera que permeti arribar a precisar una cosa així. La relació entre dues persones, i sobretot entre un home i una dona, és una cosa més general. Més ambigua, més circumstancial.

La Misaki es va quedar una estona pensarosa.

—Però, tot i no entendre-ho —va dir per fi—, va continuar sent amic d’aquell home?

En Kafuku es va tornar a treure la gorra de beisbol, però aquest cop se la va deixar a la falda i es va passar el palmell per la coroneta.

—No sé com dir-ho. Quan comences a actuar seriosament, cada cop costa més trobar el moment de parar. Encara que psicològicament sigui difícil, no pots aturar l’actuació fins que no arribes a un punt en què tingui sentit. Passa igual que amb la música, que una melodia només pot acabar amb l’acord adequat… Entens què vull dir?

La Misaki va treure una cigarreta del paquet de Marlboro i se la va posar als llavis, però no la va encendre. No fumava mai amb el sostre tapat.

—I, mentre van ser amics, ell continuava ficant-se al llit amb la seva dona?

—No, no —va respondre en Kafuku—. Fer això hauria estat… com ho diria… massa artificial. Ens vam fer amics poc després que ella morís.

—Es van fer amics de debò? O va ser només una actuació?

En Kafuku s’ho va pensar un moment.

—Totes dues coses. Cada cop se’m va fer més difícil distingir on era el límit. De fet, això és el que passa quan actues seriosament.

A en Kafuku aquell home li va caure bé des de la primera trobada. Es deia Takatsuki i tenia poc més de quaranta anys. Era alt i tenia una fesomia agradable, de manera que li esqueien els papers de galant, si bé no destacava especialment pels seus dots interpretatius ni per la seva presència. Els papers que podia fer eren limitats. Gairebé sempre encarnava personatges bons de mitjana edat. Somreia en tot moment, i de tant en tant li apareixia un rastre de melancolia al perfil. Tenia molt d’èxit entre les espectadores d’una certa edat. En Kafuku el va conèixer a la sala d’espera d’un plató de televisió, sis mesos després de la mort de la seva dona. En Takatsuki es va presentar i li va expressar el seu condol. Tot seguit li va explicar amb aire compungit que havia treballat amb la seva dona només una vegada, en una pel·lícula, però que ella l’havia tractat molt bé. En Kafuku li va agrair aquelles paraules. Pel que sabia, en Takatsuki havia estat l’últim de la llista d’homes amb qui la seva dona havia mantingut relacions. Poc després de posar fi a la relació, havia anat a fer-se les proves a l’hospital i li havien trobat un càncer d’úter molt avançat.

—Vull demanar-li un favor —va dir de sobte en Kafuku quan van haver acabat les formalitats.

—És clar. De què es tracta?

—Si no li fa res, podria dedicar-me una mica del seu temps? M’agradaria compartir alguns records de la meva dona mentre prenem alguna cosa. Ella parlava sovint de vostè.

En Takatsuki es va quedar parat davant aquella proposta tan sobtada. Potser seria més exacte dir que es va endur un bon ensurt. Va arrufar lleument aquelles celles ben formades i va mirar amb recel el rostre d’en Kafuku, com si sospités que s’hi amagava alguna cosa. Tot i així, no hi va trobar res que pogués tenir un sentit especial. En Kafuku només feia l’expressió serena d’un home que fa poc que ha perdut la dona estimada. Una expressió semblant a la superfície encalmada d’un estany després que en desapareguin les ones concèntriques.

—Només vull tenir algú que em parli de la meva dona —va afegir en Kafuku—. Francament, a vegades, quan sóc sol a casa, se’m fa tot molt difícil. Tot i que no voldria molestar-lo, és clar…

En sentir aquelles paraules, en Takatsuki es va relaxar una mica. No semblava que en Kafuku sospités res de la relació que havia tingut amb la seva dona.

—No, no és cap molèstia. Buscaré algun moment per quedar. Si és que vol sentir parlar algú tan poc interessant com jo, és clar —va dir en Takatsuki amb un lleu somriure. Se li va fer una arruga agradable al voltant dels ulls. Era un somriure encantador. En Kafuku va pensar que, si fos una dona de mitjana edat, segurament s’hauria enrojolat.

En Takatsuki va recordar mentalment els plans que tenia per a aquells dies.

—Demà al vespre podria quedar amb tranquil·litat. Com ho té vostè?

En Kafuku va dir que l’endemà al vespre estava lliure. Es va quedar parat de veure que els sentiments d’en Takatsuki fossin tan fàcils de desxifrar. Només mirant-lo directament als ulls podia veure què hi havia a l’altra banda. Era un home franc i sense cap mena de malícia. No era el tipus de persona que de nit cavaria un forat ben fondo esperant que hi caigués algú. Allò no era cap avantatge per ser actor.

—On li va bé que quedem? —va demanar en Takatsuki.

—Decideixi-ho vostè —va respondre en Kafuku—. Jo puc anar on em digui.

En Takatsuki va dir el nom d’un bar famós de Ginza.

—Si hi agafem un reservat, podrem parlar sense que ningú ens senti —va afegir.

En Kafuku ja sabia on era aquell bar. Es van acomiadar amb una encaixada. En Takatsuki tenia una mà suau, amb uns dits llargs i prims. Tenia el palmell calent i lleugerament suat. Devia estar nerviós.

Quan en Takatsuki va haver marxat, en Kafuku es va asseure en una cadira de la sala d’espera, va obrir el palmell amb què havien encaixat i se’l va mirar fixament. Encara hi notava el tacte de la mà d’en Takatsuki. Va pensar que aquella mà, aquells dits, havien acariciat el cos nu de la seva dona. A poc a poc, per tots els racons. Llavors va tancar els ulls i va deixar anar un sospir llarg i fondo. Es va preguntar què estava a punt de fer. Fos com fos, però, havia de fer-ho.

Assegut en un reservat tranquil d’aquell bar, i amb un got de whisky de malta a la mà, en Kafuku es va adonar d’una cosa: que en Takatsuki continuava profundament enamorat de la seva dona. Pel que semblava, encara no havia acabat d’assimilar que s’hagués mort i que l’únic que quedava del seu cos fossin ossos i cendres. En Kafuku podia entendre aquell sentiment. Mentre compartien records de la seva dona, en Takatsuki va estar uns quants cops a punt de rompre a plorar. Veient-lo, fins i tot va estar a punt d’allargar el braç instintivament per consolar-lo. Aquell home era incapaç de dissimular els seus sentiments. Només que el pressionés una mica, ho confessaria tot.

Per tal com parlava en Takatsuki, havia estat la dona d’en Kafuku qui havia decidit posar fi a la relació. Segurament li havia dit que valia més que ho deixessin estar, i llavors s’havia encarregat de no veure’l més. Pel que sabia en Kafuku, les aventures de la seva dona (si és que podia dir-ne així) seguien sempre el mateix patró: tenia una relació durant uns quants mesos i llavors, en un moment determinat, la tallava en sec, assegurant-se que no s’allargassés. Pel que semblava, però, en Takatsuki no s’havia esperat un comiat tan brusc i hauria volgut una relació més permanent.

Quan el càncer va arribar a la fase terminal i ella va ingressar a la unitat de cures pal·liatives, en Takatsuki s’hi va posar en contacte per fer-li una visita, però ella s’hi va negar. Un cop a l’hospital, no va veure pràcticament ningú. A banda del personal mèdic, les tres úniques persones que tenien permís per entrar a la seva habitació eren la seva mare, la seva germana petita i en Kafuku. Semblava que a en Takatsuki li sabia greu no haver pogut veure-la ni un sol cop. S’havia assabentat que tenia càncer poques setmanes abans que es morís. La notícia el devia haver agafat per sorpresa, i encara no se’n sabia avenir. En Kafuku també entenia aquell sentiment. Evidentment, però, el que sentien l’un i l’altre no era ben bé el mateix. Ell havia vist com la seva dona s’havia anat consumint, i n’havia recollit els ossos blancs al crematori. A la seva manera, ja havia superat la fase d’acceptació. Allò era una diferència substancial.

Parlant dels records que tenien de la seva dona, en Kafuku va tenir la sensació que era ell qui consolava en Takatsuki. Quan es va demanar què hauria pensat ella si els hagués vist junts d’aquella manera, es va sentir una mica estrany. En qualsevol cas, però, els morts no pensaven ni sentien res. Segons la seva manera de veure les coses, era un dels avantatges que tenia la mort.

I també va descobrir una altra cosa: que en Takatsuki tenia tendència a beure més del compte. Per la feina que feia, en Kafuku veia beure molta gent (com era que els actors bevien tant?), però no semblava que en Takatsuki pertanyés al grup dels que bevien de manera sana i segura. Segons en Kafuku, al món hi havia dos tipus de bevedors. Els que bevien per afegir-se alguna cosa i els que bevien per treure’s alguna cosa. I la manera de beure d’en Takatsuki era clarament la segona.

En Kafuku no sabia què era el que volia treure’s el seu company. Potser la feblesa de caràcter, o una ferida emocional que arrossegava del passat. O potser un problema que el preocupava en aquell moment. O potser una barreja de tot plegat. Fos el que fos, dins seu hi havia una cosa que volia oblidar, i per oblidar-la, o per mitigar el dolor que li provocava, no podia evitar beure. Per cada copa que es prenia en Kafuku, en Takatsuki se’n bevia dues i mitja. Duia un bon ritme.

També podia ser que begués a aquell ritme perquè estava tens. Al capdavall, estava bevent a soles amb l’home amb la dona del qual havia tingut una aventura secreta. El que hauria estat estrany és que no hagués estat nerviós. Tot i així, en Kafuku pensava que no era només allò. Devia ser incapaç de beure de cap altra manera.

En Kafuku bevia amb compte per mantenir el seu ritme i per no perdre detall del comportament d’en Takatsuki. Quan, després d’unes quantes copes, en Takatsuki es va relaxar una mica, en Kafuku li va preguntar si era casat. Feia deu anys que ho era, i tenia un nen de set anys, va respondre. Però havia passat alguna cosa i feia un any que vivia separat de la seva dona. Podia ser que aviat es divorciessin, però llavors la custòdia del nen seria un problema greu. Volia evitar de totes totes perdre la llibertat de veure el seu fill quan volgués. Era una part essencial de la seva vida. N’hi va ensenyar una foto. Era un nen amb una fesomia agraciada i amb cara de bon minyó.

Com passa amb la majoria dels bevedors habituals, a en Takatsuki se li va afluixar la llengua amb l’alcohol. Va començar a explicar coses que potser no havia d’explicar, fins i tot sense que ningú l’hi demanés. En Kafuku va adoptar bàsicament el paper d’oient, fent gestos d’assentiment i triant molt bé les paraules per consolar-lo quan calia. D’aquesta manera, li va treure tanta informació com va poder. També va fer veure que en Takatsuki li queia bé, tot i que això no li va costar gaire. A ell li agradava més escoltar que parlar, i en Takatsuki li queia bé de veritat. A més, tots dos compartien una cosa important: continuaven estant enamorats de la mateixa dona. Tot i que la posició en què es trobaven era diferent, cap dels dos no havia pogut superar aquella pèrdua. Per això tenien tema de conversa.

—Què li sembla si tornem a quedar un altre dia? —va dir en Kafuku abans de marxar—. M’ha agradat parlar amb vostè. Feia temps que no em sentia així.

En Kafuku s’havia avançat a pagar el compte. De tota manera, semblava que en Takatsuki no tingués gens present que hi havia un compte i que algú havia de pagar-lo. L’alcohol li feia oblidar moltes coses. Potser fins i tot coses importants.

—És clar —va respondre en Takatsuki, aixecant els ulls del got—. M’encantaria que tornéssim a veure’ns. Ara que he parlat amb vostè, és com si m’hagués tret un pes de sobre.

—Va ser una sort que ens trobéssim —va observar en Kafuku—. Potser ens va fer trobar la meva dona.

En un cert sentit, allò era veritat.

Van intercanviar els números de mòbil i es van acomiadar amb una encaixada.

Així és com es van fer amics. Com a companys de bar. Es trucaven i quedaven per anar a parlar i a beure en algun bar de la ciutat. No van menjar plegats ni un sol cop. Sempre quedaven només per beure. En Kafuku no va veure mai que en Takatsuki mengés res que no fossin les coses per picar que els posaven amb la beguda. Fins i tot va arribar a pensar que potser no feia cap àpat. A més, a banda d’alguna cervesa, no demanava mai res que no fos whisky. Li agradava el de malta simple.

Parlaven de temes diferents, però en un moment o altre sempre sortia l’esposa difunta d’en Kafuku. Quan en Kafuku explicava alguna anècdota de quan eren joves, en Takatsuki l’escoltava amb una expressió seriosa al rostre, com si hagués d’escriure’n la biografia. Sense adonar-se’n, en Kafuku va agafar gust per explicar aquelles anècdotes.

Un vespre estaven bevent en un bar petit del barri d’Aoyama. Era un establiment poc pretensiós, situat en un carreró de darrere el Museu de Nezu. Darrere la barra hi havia el bàrman de sempre, un home poc xerraire, d’uns quaranta anys, mentre que a la prestatgeria del racó hi dormia un gat gris fet una bola. Era un gat abandonat que havia convertit el bar en casa seva. Al plat del tocadiscos hi giraven antics discos de jazz. A tots dos els agradava l’ambient d’aquell bar i no era el primer cop que hi anaven. Com gairebé sempre que quedaven, a fora plovisquejava.

—Era una dona realment fantàstica —va dir en Takatsuki, mirant-se les mans, que tenia posades damunt de la taula. Eren unes mans boniques per ser d’un home de mitjana edat, sense cap arruga i amb les ungles ben cuidades—. Devia ser molt feliç estant amb ella.

—Sí —va dir en Kafuku—. Té raó. Suposo que vaig ser feliç. Però la felicitat també comportava algun patiment.

—A què es refereix?

En Kafuku va aixecar el whisky i va fer girar el gel dins el got.

—Sabia que potser algun dia la perdria. Només de pensar-hi, em feia mal el pit.

—Ho entenc perfectament —va dir en Takatsuki.

—En quin sentit?

—Doncs… —va començar en Takatsuki, buscant les paraules adients—. En el sentit que fa por perdre algú tan fantàstic com la seva dona.

—Així en general?

—Sí —va dir en Takatsuki, que va assentir uns quants cops, com per convèncer-se a ell mateix—. Tot i que només puc imaginar-m’ho.

En Kafuku va fer un silenci que va allargar tant com va poder.

—Al capdavall, però —va dir—, la vaig perdre igualment. La vaig anar perdent mentre vivia, i al final la vaig perdre del tot. Com si s’hagués anat erosionant i al final l’hagués arrossegat una gran onada… Entén què vull dir?

—Diria que sí.

No, era impossible que ho entengués, va pensar en Kafuku.

—El que em feia patir més de tot —va dir en Kafuku— és que hi havia una part d’ella que realment no entenia… una part que em sembla que era important. I, ara que ja és morta, hauré de viure sense poder-la entendre mai. És com una caixa forta que ha caigut al fons del mar. Quan hi penso, se’m fa un nus al pit.

En Takatsuki es va quedar un moment pensarós.

—Però, senyor Kafuku —va dir—, vol dir que podem entendre mai ningú del tot? Encara que sigui algú a qui estimem profundament?

—Després de viure quasi vint anys junts, em pensava que, a més de ser una parella ben avinguda, teníem una relació d’amistat que ens permetia confiar l’un en l’altre, que ens permetia parlar del que fos amb total sinceritat. Si més no, això és el que em pensava. Però potser en realitat no era així. Com ho diria?… Potser és que tenia un punt cec fatal.

—Un punt cec? —va fer en Takatsuki.

—Potser hi havia alguna cosa important d’ella que no veia. O potser era una cosa que, tot i veure-la amb els ulls, no veia realment.

En Takatsuki es va mossegar el llavi. Llavors va escurar el whisky que li quedava i en va demanar un altre.

—Ja entenc què vol dir —va dir.

En Kafuku se’l va quedar mirant. En Takatsuki li va aguantar la mirada, però al cap d’un moment la va desviar.

—Què vol dir, que ho entén?

El bàrman va arribar amb un nou whisky amb gel i li va canviar el rodal, humit i inflat, per un de nou. Durant aquells instants, tots dos van estar en silenci.

—Què vol dir, que ho entén? —va tornar a preguntar en Kafuku quan el bàrman va haver marxat.

En Takatsuki va rumiar un moment. Dins els ulls li va tremolar lleument alguna cosa. En Kafuku es va adonar que dubtava, que estava lliurant una batalla contra l’impuls de confessar-se. Al final, però, va aconseguir controlar aquell lleu tremolor.

—Doncs que és impossible saber del cert el que pensa una dona. Això és el que vull dir. Sigui la dona que sigui. Per tant, em sembla que la culpa no és de cap punt cec que pugui tenir només vostè. Si es tracta d’un punt cec, llavors és un punt cec que té tothom. Per tant, penso que no hauria de ser tan estricte amb vostè mateix.

En Kafuku va pensar un moment en aquelles paraules.

—Però això no deixa de ser una generalització —va dir.

—Té raó —va admetre en Takatsuki.

—Jo estic parlant de mi i de la meva dona. I li agrairia que no generalitzés tan fàcilment.

En Takatsuki es va estar una bona estona en silenci.

—Pel que sé —va dir finalment—, la seva era una dona fantàstica. Evidentment, el que jo sé d’ella no arriba ni a una centèsima part del que en sap vostè, però n’estic convençut. Sigui com sigui, ha d’estar agraït d’haver pogut viure vint anys al costat d’algú com ella. Ho penso de debò. Ara bé, per molt que t’entenguis amb algú, per molt que l’estimis, és impossible veure tot el que amaga dins el cor. I, si vols fer-ho, l’únic que aconsegueixes és patir. En canvi, si es tracta del nostre propi cor, si fem l’esforç sí que podem veure tot el que hi tenim. Per tant, al capdavall, el que hem de fer és ser sincers amb nosaltres mateixos. L’única manera de veure realment els altres és mirant ben endins d’un mateix. Això és el que penso.

Era com si les paraules sortissin d’un lloc profund i especial de dins en Takatsuki. Va ser només un instant, però va ser com si per fi s’obrís una porta secreta. Les seves paraules eren sorprenentment clares i sinceres. Com a mínim, era evident que no estava actuant. No en sabia pas tant. En Kafuku no va dir res i va mirar els ulls del seu company. Aquell cop en Takatsuki no va desviar la mirada. Es van quedar una bona estona mirant-se directament als ulls. I van veure com als ulls de l’altre hi brillava la llum d’un estel fix molt llunyà.

Es van tornar a acomiadar amb una encaixada. En sortir al carrer continuava plovisquejant. Quan en Takatsuki va desaparèixer sota la pluja, amb la gavardina de color beix i sense paraigua, en Kafuku es va mirar el palmell dret com feia sempre. Va tornar a pensar que aquella mà havia acariciat el cos nu de la seva dona.

Aquell dia, però, aquella idea no li va provocar l’angoixa que li provocava normalment. Només va pensar que era una cosa que podia passar. Era una cosa que podia passar. Ben mirat, només era un cos, es va dir. Un cos que al final va quedar reduït a ossos i cendra. Havia d’haver-hi alguna cosa més important.

Si es tracta d’un punt cec, llavors és un punt cec que té tothom. Aquelles paraules es van quedar molt temps ressonant a les orelles d’en Kafuku.

—Van ser amics gaire temps més? —va preguntar la Misaki, sense apartar els ulls de la filera de cotxes del davant.

—Ens vam veure durant sis mesos. Quedàvem un cop cada quinze dies i anàvem a beure en algun lloc —va respondre en Kafuku—. Però llavors vam deixar de veure’ns. Quan ell em trucava, jo ignorava la trucada i no l’hi tornava. Fins que al final ell també va parar de trucar-me.

—Li devia estranyar, no?

—Pot ser.

—Potser el va ofendre.

—Potser sí.

—Per què va deixar de veure’l?

—Perquè ja no tenia necessitat d’actuar.

—I com que no tenia necessitat d’actuar, tampoc no tenia necessitat de ser amic d’ell?

—En part —va dir en Kafuku—. Però hi ha una altra cosa.

—Quina?

En Kafuku es va estar una bona estona en silenci. La Misaki va fer una llambregada a en Kafuku, amb la cigarreta apagada als llavis.

—Pots fumar, si vols —va dir ell.

—Eh?

—Que pots encendre-la.

—Anem amb el sostre tancat.

—És igual.

La Misaki va abaixar la finestreta i va encendre la Marlboro amb l’encenedor del cotxe. Va inspirar el fum profundament i va aclucar una mica els ulls, satisfeta. Després de retenir-lo un moment als pulmons, el va exhalar a poc a poc cap a fora.

—Et matarà —va dir en Kafuku.

—Ara que ho diu, la vida també mata —va dir la Misaki.

En Kafuku va riure.

—És una manera de veure-ho.

—És el primer cop que el veig riure —va dir la Misaki.

Ara que ho deia, potser era veritat. Feia molt temps que no reia si no era actuant.

—Fa temps que volia dir-t’ho —va dir en Kafuku—. Si t’hi fixes, ets bastant bufona. No ets gens lletja.

—Gràcies. Jo no crec que sigui lletja. Només és que no sóc gaire guapa. Com la Sònia.

En Kafuku se la va mirar, sorprès.

—Has llegit L’oncle Vània?

—De tant sentir-lo recitar-ne fragments cada dia, em van venir ganes de saber quina mena d’història era. Jo també tinc curiositat —va dir la Misaki—. «Oh, que terrible no ser bonica! Que terrible! I jo sé que no ho sóc, ho sé, ho sé…».^[2] És una obra molt trista.

—No hi ha ni un bri d’esperança —va dir en Kafuku—. La gent d’aquella època es moria cap als seixanta anys. «Dóna’m… dóna’m alguna cosa!… Oh, Déu meu… Tinc quaranta-set anys. Suposem que visqui fins als seixanta. Encara en falten tretze! Són molts! Com viuré durant aquests tretze anys? Què faré? Com els podré omplir?».^[3] L’oncle Vània va tenir sort de no néixer avui dia.

—Ho vaig buscar, i vaig veure que vostè té l’edat del meu pare.

En Kafuku no va contestar. Sense dir res, va agafar unes quantes cassets i va anar mirant les llistes de cançons que hi havia escrites a les capses. Al final, però, no en va posar cap. La Misaki va agafar la cigarreta encesa amb la mà esquerra i la va treure per la finestreta. El trànsit havia començat a aclarir-se, de manera que quan havia de canviar de marxa es posava la cigarreta als llavis i feia servir totes dues mans per conduir.

—Si vols que et digui la veritat, tenia ganes de castigar aquell home —va dir en Kafuku, com si fes una confessió—. L’home que se’n va anar al llit amb la meva dona.

Va tornar les cassets a lloc.

—De castigar-lo?

—Volia fer-lo patir d’alguna manera. Que es relaxés fent-li creure que érem amics, trobar-li algun punt feble i aprofitar-ho per fer-li mal.

La Misaki va arrufar les celles i va pensar en el significat d’aquelles paraules.

—Un punt feble? De quina mena?

—No ho sé. Però era un home que només bevent una mica ja abaixava la guàrdia. No m’hauria costat gens trobar alguna cosa. Hauria pogut aprofitar-ho per provocar un escàndol o algun problema que li arruïnés la credibilitat social. I, si allò hagués passat, llavors segurament en la sentència del divorci li haurien pres la custòdia del fill i no ho hauria suportat. Potser no se n’hauria refet.

—Que fosc.

—Sí, és una història molt fosca.

—O sigui que volia venjar-se’n perquè havia dormit amb la seva dona?

—No era ben bé venjança —va respondre en Kafuku—. Però no podia oblidar-ho de cap manera. M’hi vaig esforçar molt, però no me’n vaig sortir. No podia treure’m del cap la imatge de la meva dona en braços d’un altre home. Sempre em perseguia, com un dimoni que no tingués enlloc on anar i em vigilés des d’un racó del sostre de l’habitació. Quan ella va morir, vaig pensar que amb el temps desapareixeria. Però no. De fet, era cada cop més fort. Havia de desempallegar-me’n d’alguna manera. I, per fer-ho, vaig haver d’aplacar la ràbia que tenia a dins.

En Kafuku es va demanar per què estava parlant d’allò a una noia que era d’un lloc de Hokkaido que es deia Kamijûnitaki i que tenia l’edat que hauria tingut la seva filla. Tot i així, havent començat, ja no podia parar.

—I per això volia castigar-lo —va dir la Misaki.

—Exacte.

—Però al final no va fer res, oi?

—No, no vaig fer res —va respondre ell.

En sentir allò, la Misaki va semblar una mica alleujada. Va fer una pipada curta i suau a la cigarreta i la va llançar per la finestreta. Devia ser una cosa que feia tothom a Kamijûnitaki.

—No sé com explicar-ho, però de sobte tot va millorar. Va ser com si el dimoni que em sotjava hagués caigut del sostre —va dir en Kafuku—. Vaig deixar de sentir aquella ràbia. O potser no era ràbia sinó alguna altra cosa.

—Fos el que fos, va ser una sort que no fes mal a ningú.

—Jo també ho penso.

—Però encara no entén per què la seva dona va fer l’amor amb aquell altre home, ni per què havia de ser justament aquell, oi?

—Diria que no. Encara tinc l’interrogant a dins. Era un home sincer i agradable. Estava realment enamorat de la meva dona. No se n’havia anat al llit amb ella només per divertir-se. Quan ella va morir, va quedar molt tocat. Encara li sabia greu que no li hagués permès visitar-la a l’hospital. Fins i tot em queia bé, i hauríem pogut ser amics de debò.

En Kafuku va fer una pausa per seguir el fil dels seus pensaments. Va buscar paraules que s’acostessin almenys una mica a la veritat.

—Però, francament, no era res de l’altre món. Potser tenia bon caràcter. Era guapo, tenia un somriure encantador… però para de comptar. No era un tipus de persona que es fes respectar. Era honest, però no gens profund. Tenia molts defectes, i era un actor de segona fila. La meva dona, en canvi, era profunda i tenia una gran força de voluntat. Era capaç de pensar les coses amb calma i serenor. Encara no entenc per què va sentir-se atreta per un home tan vulgar com ell, per què se n’hi va anar al llit. És com una punxa que tinc clavada al cor.

—En certa manera, és com si fos un insult contra vostè, oi? És això el que vol dir?

—Potser sí —va admetre en Kafuku, després de pensar-hi un moment.

—No crec que la seva dona n’estigués enamorada —va dir la Misaki clarament—. Per això se n’hi va anar al llit.

En Kafuku es va quedar mirant el perfil de la Misaki, com si contemplés un paisatge llunyà. Ella va engegar l’eixugaparabrises per netejar les taques del vidre. Les gomes noves van fer uns grinyols aguts, com un parell de bessons queixant-se d’alguna cosa.

—Les dones som així —va afegir la Misaki.

A en Kafuku no li sortien les paraules. Es va quedar en silenci.

—És com una malaltia, senyor Kafuku. No val la pena pensar-hi. És com quan el meu pare ens va abandonar, o com quan la meva mare es va acarnissar tant amb mi. També estaven malalts. No se’n treu res, de pensar-hi. Només pots resistir, empassar-t’ho i tirar endavant.

—O sigui que tots actuem —va dir en Kafuku.

—Jo crec que sí. Poc o molt, tots actuem.

En Kafuku es va aclofar al seient de pell, va tancar els ulls i es va concentrar en un punt per intentar notar els moments en què la Misaki canviava de marxa. Però li va ser impossible. Ho feia amb massa precisió i amb massa suavitat. Només sentia una lleu variació en el soroll del motor. Com l’aleteig d’un insecte que s’acostava voleiant i després s’allunyava.

En Kafuku va pensar que dormiria una mica. Faria una bona capcinada i es despertaria. Potser deu o quinze minuts, no més. I llavors tornaria a sortir a l’escenari, a punt per actuar. Els llums l’enfocarien i faria el paper que li tocava. Rebria els aplaudiments i el teló baixaria. S’hauria allunyat d’ell mateix i llavors tornaria. El lloc on tornaria, però, no seria exactament el mateix que havia deixat.

—Dormiré una mica —va dir.

La Misaki no va contestar. Va continuar conduint sense dir res. En Kafuku va agrair aquell silenci.